1. El llenguatge
del cine

2. El cinEma,
què és?El cinema es basa en la projecció de fotogrames sobre una
pantalla de forma ràpida (24 imatges por segon) i successiva, fet
que permet aconseguir la sensació de moviment I narrar
històries amb un fil argumental (guió).

4. En un principi: el
cinematògraf
La paraula cinematògraf
prové del grec:
–  (khinema)
“moviment” i
–  (graphos)
“escriptura”.
Viatge a la luna (1902) de G. Méliès
Els germans Lumière,
Inventors del cinematògraf

5. El 28/12/1895 es realiza la primera projecció
comercial de cine mut, organitzada pels
Germans Lumière.

6. El fotograma
Una pel·lícula es compon de fotogramas (cada fotografia
enquadrada). Però, la unitat bàsica del llenguatge cinemato-
gràfic és el pla, que està format per molts fotogrames.
L’element bàsic d’una película de cinema naix de la fotografia
y s’anomena fotograma. El fotograma selecciona només
la part de la realitat que pot abarcar l’objetiu de la càmera,
que depén de l’ull humà, de la intenció de qui filma.

7. enquadre
angle
camp
normal
picat
zenital
contrapicat
nadir
inclinat
general primer pla
pla migpanoràmic
pla detallamericà
Moviments
de càmera
moviment
lliure
panoràmica
traveling
fixa
pla
Càmera objectiva
Punt de vista
Càmera subjectiva

8. L’enquadre
L’enquadre és la part de realitat que veiem a través del visor
de la càmera i que determina allò que l’espectador veurà.
Una càmara té uns límits físics horitzontals I verticals,
és a dir no pot mostrar-nos tota la realitat.
Per tant, el director de la pel·lícula tria la part de realitat
que ens mostrarà, és a dir, quin tipus de plans, i des d’on
la mostrarà.

9. 1) Angulació o punt de vista
La càmera pot tenir diferents posicions, segons
l'altura de l'objectiu en relació amb l'objete filmat.

10. Tipus d' angulació
Angle normal o neutre: l’objectiu de
la càmera se situa a la mateixa
alçada dels ulls de la persona que es
vol filmar.
Angle picat: l’objectiu de la càmera
se situa per damunt de la persona o
de l’objecte que es filma. Rep el
nom d’angle zenital o picat absolut
quan s’enfoca verticalment cap a
baix.
Els personatges semblen empetitits, com
indefensos. S’usa per accentuar el
dramatisme i amb finalitat descriptiva.

11. Angle contrapicat: l’objectiu es
col·loca per sota d’allò que es filma.
S’anomena angle nadir, el contrapicat
absolut, el punt de vista està
totalment a sota del personatge.
Posició que realça el personatge o
l’objecte i tendeix a magnificar-lo.
Angle inclinat: es produeix quan
s’inclina la càmera en diagonal i es
perd l’horitzontalitat. Es considera un
angle aberrant.
Pot produir sensació d’intranquil·litat i
d’inseguretat en les espectadores i els
espectadors. Encara que és força utilitzat
en televisió per captar la mirada del públic.

12. Ciutadà Kane (O. Welles, 1941),
Gag televisivo
Activitat: Indica l’angulació de l’enquadrament
Psicosis (A. Hitchcock, 1960)

13. 2) El pla cinematogràfic
Segons si l’enquadrament és més obert o més tancat, diferenciem
diversos tipus de pla, sobretot en referència a la figura humana.
La tria d’un tipus de pla no és només una qüestió estètica:

en els plans curts hi ha molta més càrrega expressiva;

en canvi, en els plans oberts podem situar més el personatge en el context o en
relació als altres personatges.

14. El pla panoràmico
Mostra un gran escenari o una multitud. La persona no hi és o bé queda diluïda en
l'entorn, llunyana.

15. Pla general
Hi veiem la figura humana sencera i també l’escenari on es
desenvolupa l’acció. Depenent de com sigui l’escenari, la figura
humana apareixerà en proporció més gran o més petita.

16. Apareix la figura humana aproximadament des dels genolls.
Rep el nom d'americà perquè aparegué per necessitat de mostrar els personatges
amb el seu revòlver en les pel·lícueas de l'oest
Pla americà

17. Pla mig
Apareix la figura humana aproximadament de cintura cap
amunt.

18. Primer plan

Només hi apareix el rostre humà.

S’utilitza per captar al màxim les expressions facials. Per
això, és el pla més expressiu. En els discursos televisats,
per exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar
una forta càrrega emocional al que està dient la persona
que parla.

19. Pla detall
Es fa servir per captar un detall de l’escena, o
bé del personatge o bé de l’escenari.

21. Activitat: ara busquem i descobrim plans d’aquesta
promo

22. 3) Camp
Camp: tot allò que la càmera ens fa visible en un
enquadrament determinat.
Fora de camp: tot allò que no veiem en
l’enquadrament però que forma part de l’escena,
perquè l’enquadrament ens ho suggereix o perquè
ens ho imaginem.
Profunditat de camp: la distància que hi ha entre
l’objecte més proper i el més llunyà que es veuen
amb nitidesa a la pantalla.

24. El bueno, el feo y el malo (Sergio Leone, 1966?
La soga (Rope, A. Hitchcock, 1948 )

25. 4) Moviments de la càmera
Quan es roda en càmera fixa, la càmera resta immòbil sobre un suport i
enregistra tot allò que hi passa per davant.
Quan la càmera no està fixa, distingim tres tipus de moviment:
Panorámica: És el gir de la càmera sobre el seu propi eix. Pot ser horitzontal,
vertical o oblicu. Generalment la panoràmica es fa servir per descriure un escenari o
bé per relacionar elements de la mateixa escena però que no apareixen al mateix
quadre.
El tràveling (travelling en anglès) és un moviment que desplaça la càmera d’un
lloc a un altre, normalment sobre uns rails. Segons els moviments distingim entre
tràveling lateral o frontal.
El moviment lliure és quan la càmera es mou sense seguir un ordre concret.
Pot ser amb grua o sense grua (quan porta la càmera una persona a sobre).

26. La quimera de l’or
(Chaplin, 1925)
Perseguit per la mort
(A. Hitchcock, 1959)
Amélie (J.P. Jeunet, 2001),
Crash
(P. Haggis, 2004),
Activitat:
Indica els moviments de càmera en el següent vídeo
Vértigo (A. Hitchcock,
1958)

27. Punt de vista
La càmera fa d’ull de l’espectador; allò que l’espectador veu és allò
que la càmera vol mostrar-li.
De forma similar al que passa en la literatura amb el narrador
extern o el narrador intern, la càmera pot adoptar un punt de vista
neutre extern (càmera objectiva) o un punt de vista intern
(càmera subjectiva), explicant-nos els fets des del punt de vista
d’un personatge.
Tesis (A. Amenabar, 1996)
Trainspotting (Danny Boyle, 1996)

28. Novecento, B. Bertolucci (1976)
Activitat general. Analitzem:
- Angles (neutre, picat, contrapicat)
-
- Plans (panoràmic, general, americà,
mig, primer pla, pla detall)
-
- Moviments de càmera (panoràmic,
traveling, lliure)
-
- Camp (profunditat, fora)
-
- Punt de vista (objectiu/subjectiu)

29. Georges Méliès ► Primera aproximació
del cinema a la mitologia. ► films péplum
(referències explícites)
Cine i Mitologia Clàssica
RECONSTRUCCIONS
"Pigmalió i Galatea" (1898)
"Neptun i Anfitrite" (1899)
« El tonell de les Danaides" (1900)
« El tro de Júpiter" (1903)
"La profetessa de Tebas" (1908)
"Galatea" (1910)
« Filemó i Baucis» (1910)
L'Éclipse du soleil en pleine lune (1907)

30. Referents implícits
El mite crea les lleis de la narració basada en:

la progressió cronològica i

la causalitat
Esquema narratiu: algú desitja aconseguir alguna cosa i entropessa
amb dificultats per a aconseguir-ho.
Cine i la televisió: màxims amplificadors i divulgadors dels grans
esquemes del pensament mític (= llegendes, i contes de la tradició
oral d’abans)
Resemantització dels mites: el cine no es limita a imitar-los, sinó
que transforma els models narratius, atorgant-los noves
perspectives

31. SUBTEXT
allò amagat que ens transmet un relat
sense anomenar-ho
personatges
lloc i temps
conflicte:
situació de canvi.
viatge d’aprenentatge
sacrifici (herois) >
mort (real o psicològica) >
resurrecció
descobriment
de l’objectiu
l'argument
Ingredients d’una narració

32. Estructura narrativa d’un film

33. bibliografia
http://llenguatgecinematografic.wordpress.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia