Resum dels temes del llibre 12, 13 i 14. La racionalitat pràctica: llibertat, autonomia, ètiques materials formals, etc

1. TEMES 12 / 13 / 14: La vida moral
La racionalitat pràctica: L'acció moral
Anomenem moral a una forma de conducta humana específica, regulada per valors i normes presents tant en les relacions entre els individus, com entre aquestos i la
societat en la qual vivim.
La moral està present en totes les èpoques i societats, les quals, basant-se en les seues tradicions i costums, estableixen valors i normes morals amb què orienten la
conducta dels individus cap a fins com allò bo i allò just. No obstant, amb freqüència sorgeixen problemes morals quan hi ha conflicte entre distintes normes, o quan les
normes establertes donen lloc a conductes injustes. Per aquest motiu, sorgeix la necessitat de la reflexió ètica.
Per a poder explicar la racionalitat pràctica partim de la pregunta kantiana "Què dec
fer?" En què es basa el món de l'acció, és a dir, de la moral. El llibre on treballa
aquests aspectes és La Crítica de la raó practica.
Hi ha un tipus d'acció que s'orienta a la nostra realització com a éssers humans, és l'acció
ètica o moral. La moralitat és una dimensió constitutiva -pròpia- i inexcusable -sense
excuses- de l'ésser humà. Som morals encara que no ho vulguem, som morals perquè som
humans.
La nostra naturalesa es va gestar socialment com a moral quan va aconseguir la racionalitat
en el complex procés d'humanització. Cal tenir en compte, per tant, que:
1. La moral és una creació de la intel·ligència
2. La moral és una creació col·lectiva, és resultat d'una interacció ja que cada vegada
que fem una cosa, la fem davant de, amb i cap a altres persones
3. No oblidem que la dignitat és una de les característiques essencials de ser persona
En tota acció moral hi ha uns elements. Quan decidim actuar cal posar molta atenció al
procés. Segons William James tota acció moral passa per quatre fases:
 Representació de possibilitats
 Deliberació de pros i contres
 Decisió, és la part més relacionada amb la voluntat (volo). Consisteix en dir sí o no.
Quan triem una possibilitat, renunciem necessàriament a altres, i per això, l'elecció
ha de ser justificada
 Execució, quan més forta siga la decisió, més «fàcil» és dur-la a terme perquè
estarem més motivats
Cal destacar també que tota acció humana va acompanyada de diversos sentiments ja
que desperta en nosaltres o en els altres, sentiments d'aprovació o desgrat. Tota acció ètica
transforma qui la realitza. La continuïtat dels actes crea en nosaltres un hàbit, una actitud i
el conjunt d'aquestos actes va conformant el caràcter moral o manera de ser, és a dir, una
consciència moral. Una consciència ben formada es desenvolupa al llarg de la vida i ens
orienta a l'hora d'actuar per a fer-ho de la millor manera possible en cada situació concreta.
Jean Piaget va establir les següents tres fases en la consolidació de la consciència moral:
1. Premoral: abasta els 5 primers anys, en què el xiquet no té consideració de les normes
2. Heterònoma: 6-10 anys. Es caracteritza per una perspectiva dicotòmica sobre el bé i el mal. Els xiquets
se sotmeten a les normes per considerar-les inalterables
3. Autònoma: +10 anys, quan els xiquets comprenen que les normes són regles acordades.

2. Per a això, la consciència elabora judicis pràctics, com, per exemple, «en aquest cas el que
cal fer és açò o allò». La consciència ens orienta, però no ens imposa forçosament el que
hem de fer. Si no posem en pràctica el que cal fer, ens ho retrau amb remordiments, i si ho
fem, ens ho premia amb la satisfacció personal. Els hàbits positius són els que
tradicionalment s'han anomenat virtuts, i les actituds negatives serien el mateix que els
vicis. L'aplicació dels principis morals requereixen aprenentatge i capacitat de raonament
per part de les persones que els posen en pràctica.
La moralitat al cervell
Noves tècniques permeten observar quines són les zones del cervell humà que intervenen
activament en l'anàlisi i en la presa de decisions relacionades amb qüestions morals. Si el
problema plantejat afecta directament intervé el sistema límbic El sistema límbic -és un sistema
format per diverses estructures cerebrals que gestiona respostes fisiològiques davant d'estímuls d'emocions. Està relacionat
amb la memòria i la conducta. S'encarrega del control de les conductes instintives relacionades amb l'alimentació, l'agressió i la
sexualitat. En canvi, quan el problema no afecta directament s'activen zones del neocòrtex
-controla les emocions i les capacitats cognitives: memorització, concentració, autoreflexió, resolució de problemes, habilitat
d'escollir el comportament adequat. També juga un paper important en funcions com la percepció sensorial, la generació
d'ordres motrius, raonament espacial, el pensament conscient i, en els humans, el llenguatge.
Hi ha valors morals universals?
Els valors, en general, són qualitats valuoses que descobrim en les persones i en les coses,
com ara la bellesa d'una simfonia, la bondat d'una persona, la utilitat del telèfon... Es
caracteritzen per tenir:
 Doble polaritat: hi ha valors positius i negatius: bo – roí, bell – lleig…
 Dinamisme: els positius ens impulsen a realitzar-los
 Matèria: hi ha valors morals, estètics, utilitaris, econòmics…
 Historicitat: al llarg de la historia se'n descobreixen de nous
Els valors morals, com la bondat i la justícia, són un tipus de valors que presenten
característiques específiques:
 Depenen del lliure albir humà
 Som responsables del que fem
 Van lligats a sentiments com la compassió, la indignació… Aquestos valors tenen
base neuronal, però també d'aprenentatge
 Són valors que considerem tan importants (llibertat, igualtat, honestedat, justícia,
respecte…) que tendim a pensar que haurien de ser universal.
 Són valors que humanitzen
Podem entendre que en l'edat antiga l'esclavitud no es considerava immoral, perquè es tenia
una idea diferent de l'ésser humà i podríem pensar que no hauria d'existir mai més afirmant
que tota persona és lliure i té una igual dignitat, però: hi ha valors que valen per a tots? Hi
ha valors universals? En la teoria sí, però en la pràctica és difícil acceptar-ho
El contrari a l'universalisme és el relativisme moral. El relativisme moral consisteix a afirmar
que cada societat, i fins i tot, cada persona, posseïx els seus propis principis morals

3. (costums, tradicions, opinions morals), i que aquestos no valen per a tots, per tant, no és
possible aconseguir uns principis amb validesa universal. Del fet que hi haja gent que crega
que certs costums són bons (extermini de certes minories ètniques, mutilar les dones,
capturar gent i reduir-la a l'esclavitud, actuar en nom de la religió…), no se segueix que
aquestes costums ho siguen, però no s'eradica. Acceptar el relativisme és incompatible amb
la idea de progrés moral, però la realitat ens diu que és molt complex tot el procés, encara
que no s'ha de caure en el desànim i lluitar per a que cada vegada impliquen més gent
El significat de la llibertat
Entenem per llibertat la capacitat de la voluntat de decidir. La llibertat és un pressupost
necessari de l'acció moral. Sense llibertat no hi pot haver moralitat ni responsabilitat.
Oposat a la llibertat està el determinisme que és la doctrina filosòfica que sosté que tot el
que hi ha i esdevé està fixat per endavant. És important distingir entre determinisme i
condicionament. És cert que tenim condicionants familiars, socials, econòmics, físics…,
però això no comporta que no puguem elegir. La llibertat no és deixar-se portar pels
impulsos, per les passions més immediates, això seria comportar-se sense regles ni valors
ni principis ni respecte per les llibertats i els drets del demés.
La llibertat moral és la capacitat de l'ésser humà d'actuar d'acord amb la raó. És la llibertat
que es coneix com a «lliure albir»
Encara que el determinisme és innegable en l'àmbit natural, la llibertat té el seu lloc propi
en el món moral, si no fórem lliures seríem irresponsables i no es podria distingir entre
accions justes o injustes, bones o roïnes. Per a poder parlar de responsabilitat i de justícia
cal reconéixer en els éssers humans la llibertat d'acció i la capacitat de dirigir el seu
comportament. Ser responsable és poder respondre dels nostres actes i assumir les
conseqüències. Som responsables quan estem en possessió de les nostres facultats
mentals, quan hi ha unes normes que complir i quan actuem lliurement
El que s'oposa a la llibertat no significa solament desobeir lleis, valors que es duen
respectar, sinó el fet d'estar dominat per les passions i els capritxos i no ser capaç
d'autocontrolar-se. En lloc d'afirmar que «la meua llibertat acaba on comença la dels
demés», seria més adequat dir que «la meua llibertat comença on comença la dels demés»
ja que la llibertat solament és possible amb el bon funcionament de la convivència.
És important distingir entre:
 «Llibertat de», és l'absència de coaccions i obstacles per part dels demés a
l'actuació d'un individu. Mai no és absoluta ja que sempre partim d'un cert grau de
dificultat. S'anomena també «llibertat física o externa». Exemples serien viatjar d'un
país a un altre, expressar les nostres opinions sense que ens detinguen, tindre les
necessitats bàsiques cobertes...
També anomenada llibertat d'acció. Consisteix en l'absència de traves externes que dificulten l'acció; és a
dir, es tracta de poder fer el que vulguem sense que res ni ningú ens ho impedeixen. Per exemple: hi ha llibertat
quan vull manifestar-me contra les retallades del govern i puc fer-ho; en canvi, no hi ha llibertat quan, tot i que
m'agradaria fer-ho, les forces de seguretat m'ho impedeixen
 «Lliberat per a», consisteix en l'autonomia de l'individu, però conscient dels deures
de racionalitat i moralitat que té com a persona social. És la capacitat de triar una
cosa podent haver-ne triat una altra. Pressuposa que hi haja un conjunt de
possibilitats i que la voluntat s'incline per alguna d'aquestes. S'anomena també

4. «llibertat moral o interna». És la llibertat purament humana. El mal moral és el que
deriva de les nostres decisions, és el cas, per exemple, de la traïció, de les guerres,
de les tortures, de la crueltat… Resulta rebutjable i posa en dubte el sentit de la
llibertat. És per això que educar la consciència és una exigència de la llibertat. Hem
de distingir-lo del mal físic que és l'atribuït a causes naturals (efecte devastador d'un
huracà, un terratrèmol…)
També anomenada llibertat d'elecció o lliure albir. Consisteix en la capacitat o possibilitat de decidir o voler
això o allò altre, i aquesta decisió és indeterminada, és a dir, no causada. Per exemple: hi ha llibertat interna si,
encara que haja decidit això, podria haver decidit qualsevol altra cosa; en canvi, no hi ha llibertat interna si
la meua decisió és una il·lusió, ja que en realitat em trobe inevitablement inclinat a fer el que faig pel meu
caràcter i les circumstàncies que m'envolten.
Aquests dos tipus de llibertat (externa i interna) no són una cosa completament diferent i aliè. Entra ambdues hi
ha una estreta i mútua relació:
 Si tenim capacitat per triar el que vulguem fer, però externament estem obligats a actuar d'una
determinada manera, llavors, de què ens serveix poder triar? I, al contrari,
 si externament no hi ha cap trava a la realització dels nostres desitjos, però internament no els escollim
de forma lliure, sinó que ens veiem espentats sense remei a voler el que volem, de què ens serveix
poder satisfer uns desitjos que no tan sols hem escollit lliurement?
La llibertat externa es coneix, també, com llibertat política o social, ja que factors socials i polítics són els que
més afavoreixen o entorpeixen la seua presència. Tot i que la llibertat externa pot donar-se o no, la seua
existència no resulta problemàtica. La llibertat interna, en canvi, sí que resulta problemàtica, ja que podem
posar en dubte la seua existència.
Moral, dret i religió
Hauríem de tractar de no confondre mai el que és moral, el que és jurídic i el que és religiós,
atés que es tracta de tres àmbits diferent.
Es cert que presenten alguna semblança, però són més les diferències:
Semblances:
1. En els tres àmbits hi ha normes. Les normes són certes regles de conducta que ens
permeten organitzar la nostra vida confiant que les altres persones també les
seguiran. Són enunciats que prescriuen maneres de comportar-se.
2. És cert que alguns continguts es repeteixen en els tres àmbits. Per ex. «no matar»
Diferències:
1. Moral, dret i religió orienten el comportament d'una manera diferent: la moral apel·la
a la consciència de la persona, el dret amenaça amb càstig i la religió anima els
creients perquè es mantinguen en el camí de la felicitat i de la salvació mitjançant la fe.
2. No tots els continguts es repeteixen. Per exemple, una falta de lleialtat és
immoral, però no necessàriament és un delicte, ni tampoc és sempre un pecat. En
canvi, una infracció de les normes de circulació sempre és il·legal, però no sempre és
immoral, i des del punt de vista religiós pot ser indiferent Per altra banda, una
determinada conducta pot ser legalment correcta, moralment admissible, i no obstant
això pot ser considerada pecat per a la religió com és el consum de carn de porc en
el judaisme i en l'islam

5. 3. Les diferències entre els tres àmbits reflectides en el quadre següent ens ajuden a
entendre millor quina és la funció de cadascun
Tipus de normes morals jurídiques religioses
A qui obliguen la consciència
personal
els ciutadans els creients
D'on procedeixen de la reflexió dels poders de l'Estat dels textos sagrats
qui bens
persegueixen
felicitat personal i
justícia social
ordre, seguretat i
estabilitat
esperança, salvació i
sentit
En cas
d'incompliment
remordiments, pesar sancions imposades
per l'autoritat política:
llei
sancions de la
comunitat religiosa
Podem parlar també d'usos socials, són normes implícites que milloren considerablement
la convivència, però rarament són punibles: salutació, bones relacions amb els veïns,
puntualitat, ordre…
La moral al llarg de la història
Han hagut moments claus en la història de la humanitat en què algunes persones han
qüestionat els continguts de la moral vigent en la seua època i han proposat
incorporar-hi canvis importants. És el cas, per exemple, de Confuci, Buda, Sòcrates (és
millor patir una injustícia que cometre-la), Jesucrist (és més humà l'amor que l'egoisme, el
perdó que la venjança), Gandhi (és més eficaç la lluita no violenta que l'ús de la
violència)... En molts d'aquests casos, l'«atreviment» de posar en qüestió els valors
establits i la seua actitud conseqüent amb els nous valors que ells van proposar els va
costar la vida, però el seu llegat ha tingut una influència decisiva en les generacions
posteriors.
La major part dels filòsofs que s'han ocupat de la moral han formulat teories ètiques en les
quals tracten d'explicar quin és el fonament, el sentit de la moral.
Els fonaments de l'acció ètica
Entenem per fonament, l'origen, la base de les normes ètiques. Cal introduir els conceptes:
autonomia i heteronomia.
Autonomia significa que la persona té capacitat per a donar-se a sí mateixa el fonament i
la raó de la seua actuació. Es refereix a les normes que provenen de la voluntat pròpia. És
molt difícil d'aconseguir, però autors que hem anomenat abans ho van fer. Bàsicament
consisteix en interioritzar la norma i fer-la teua.
Heteronomia significa que el fonament de la norma d'actuació ve de fora, ja de la societat
o de Déu, es basen en raons jurídiques o raons teològiques

6. Diferències entre ètiques materials (heteronomia) i formals (autonomia):
 Les ètiques materials es caracteritzen per afirmar que existeix un fi o bé suprem que guia el nostre
comportament moral i estableixen les pautes i normes per a assolir-lo.
◦ l'ètica material és aquella que posa l'accent en els continguts de l'acció, siguen valors a realitzar o
fins a assolir. Aquest ètiques es pregunten per el "què" de l'acció.
 Les ètiques formals no depenen del bé moral d'un contingut, sinó de la forma d'uns mandats. Aquelles
normes que tinguen una determinada forma són les que s'han de realitzar perquè tenen la forma de la
raó.
◦ l'ètica formal és aquella que no formula cap contingut com el bé. Allò que determina la bondat de
l'acció és la forma de realitzar-la, el "com".
Relacionades amb el concepte d'heteronomia estan les ètiques materials o ètiques de
la felicitat. Destaquem:
1.- L'eudemonisme d'Aristòtil. Segons Aristòtil, el fi últim de l'home és la felicitat. Aquesta
requereix un cert benestar corporal i social. La pràctica de la virtut, és a dir, repetir accions
bones, fa feliç. Les virtuts morals necessiten exercitar-se de manera que la persona puga
dur una vida orientada al bé. El problema està en determinar que ens fa feliços. En
general, s'entén com a felicitat l'obtenció d'un cert bé al qual acompanya un sentiment de
satisfacció. El major bé social és la justícia i la concòrdia junt a la compassió, la
generositat, la sinceritat, la laboriositat, la moderació... però és cert que la felicitat es
presenta en múltiples formes i graus. Cada persona tria un model de felicitat i «ningú no
pot obligar un altre a ser feliç» com ell vol
2.- L'hedonisme d'Epicur
3.- L'utilitarisme de Bentham i Stuart Mill
4.- L'Ètica material dels valors de Max Scheler
Relacionades amb el concepte d'autonomia estan les ètiques formals o
ètiques de la justícia. Destaquem:
1.- El formalisme kantià (recordar els imperatius categòrics i la seua definició de
«persona»)
L'ètica formal es limita a assenyalar com hem d'obrar sempre, siga qualsevol acció. Un home actua
moralment, segons Kant, quan actua per deure. El deure és, segons Kant, "la necessitat d'una acció per
respecte a la llei" és a dir, la submissió a una llei, no per la utilitat o la satisfacció que el seu compliment
puga proporcionar-nos, sinó per respecte a la mateixa.
Exemple: Suposem un comerciant que no cobra preus abusius als seus clients. La seua acció és
conforme al deure. Ara bé, potser ho faça per assegurar-se així la clientela, en aquest cas l'acció "la
clientela" és un mitjà per aconseguir un fi. Si, per contra, actua per deure, és a dir per considerar que
aquest és el seu deure, l'acció no és un mitjà per aconseguir un fi o propòsit, sinó que és un fi en si
mateixa, una cosa que s'ha de fer per si.
El valor moral d'una acció rau en el mòbil que determina la seua realització. Quan aquest mòbil és el
deure té valor moral.
Imperatiu categòric: obra només segons aquella màxima que pugues voler que es convertisca, al
mateix temps, en llei universal.
2.- El formalisme existencialista de Sartre
3.- La filosofia analítica
4.- Les ètiques del discurs o ètica dialògica (Apel i Habermas)