... Molt sovint, a dins dels moviments organitzats, la transversalitat pateix un rebuig ”estratègic”. És el de la gent que argumenta que aquests plantejaments compliquen el discurs que s’ha de seguir, el dilueixen, desvien l’atenció i, per suposat, genera divisions poc intel·ligents perquè evidencia confrontacions: la “nostra” gent està d’acord amb la “nostra” lluita, però molta no es vol implicar amb “l’altra” lluita i, fins i tot, n’hi ha qui està en contra...

1. de1 6
Inteseccionalitat, confluències i línies roges. Jesús Frare.
Els animals i els seus drets. Debat 3.0. Santuari Compasión Animal.
1. “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el
tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Maria Mercè Marçal, 1976.
Voldria centrar aquesta reflexió en el moviment animalista, però cal començar per una breu
explicació del que és la interseccionalitat. Parlem de prendre consciència que els models
clàssics d’opressió, plantejats normalment de forma binària, no són independents els uns dels
altres, conformen una diversitat de formes d’opressió, de formes d’injustícia, dins d’un sistema
únic d’opressió.
Parlem de prendre consciència que totes aquestes formes d’opressió INTERSECCIONEN perquè
tenen en comú eixe sistema que sotmet, espolia, desposseeix, exclou, limita, minoritza, etc., fent

2. de2 6
valdre el poder i la força per a imposar les seues estructura i les seues
subestructures. Amb el suport de la seua ideologia justificadora.
Així, el patriarcat (amb la seua ideologia, el masclisme), l’opressió
que sotmet les dones dins d’un sistema on mai estan en plànol
d’igualtat amb el conjunt dels homes, intersecciona amb les altres
opressions com el capitalisme (classisme), el supremacisme
(racisme), l’heterocentrisme (homo, lesbo, bifòbia) i el ciscentresme
(transfòbia, binarisme), el fisicalisme (capacitisme), el privilegi
d’origen (xenofòbia) i, per suposat, l’antropocentrisme (especisme).
Totes les persones tenen realitats diverses i es mouen dins d’aquestes
interseccions, fent que les lectures binaristes no tinguen fonament.
Per suposat, la interseccionalitat està sobre la taula per la gent que pateix les conseqüències
d’estar sota moltes formes distintes d’opressió. Sorgeix del feminisme negre nord-americà, com
a resposta a un feminisme només blanc. Marca un guió que es repeteix per a posar en qüestió
totes eixes expressions binaristes.
2. Negació, exclusió, rebuig.
Molt sovint, a dins dels moviments organitzats, la transversalitat pateix un rebuig ”estratègic”. És
el de la gent que argumenta que aquests plantejaments compliquen el discurs que s’ha de seguir,
el dilueixen, desvien l’atenció i, per suposat, genera divisions poc intel·ligents perquè evidencia
confrontacions: la “nostra” gent està d’acord amb la “nostra” lluita, però molta no es vol implicar
amb “l’altra” lluita i, fins i tot, n’hi ha qui està en contra.
A la pel·lícula Pride (2014, Regne Unit-França,
120’) ens mostren això d’una manera molt
entenedora i molt bonica. En la confluència
de dos lluites justes i, en aquest cas, on era
molt complicat que les plantejaren persones
que foren víctimes directes, apareix la
generositat de qui considera que tota
injustícia és igual que altra i organitza la
solidaritat de lesbianes i gais amb els miners
en vaga front a la supressió del suport públic
al sector pel govern de Margaret Thatcher, qui
simbolitza l’opressió sobre tothom. I també
tenim la gent minera que fa seua la lluita
LGTB. Fins i tot, tenim la interseccionalitat
plena, amb un miner gai que ha viscut
armaritzat tota la seua vida.
Tenim, per altra banda, les dificultats que
sorgeixen al món LGTB per dedicar a altra
lluita esforços que són molt necessaris per a
la pròpia. Apareixen les incomprensions cap
al moviment de lesbianes, que tenen la seua
veu i volen que s’escolte. Tenim el rebuig
organitzat de miners que imposen la fi
d’aquesta intersecció perquè resulta difícil
d’acceptar, sobre tot, per a homes que no es
qüestionen l’heteronormativitat ni el que
implica.
I és que molts dels problemes tenen aquesta
clau. Els distints nivells d’opressió
converteixen moltes persones en oprimides i,
a la mateixa vegada, en opressores.
Conscients o no, gaudeixen de privilegis als que no volen renunciar, mai han estat en contra
malgrat que suposen discriminació per a altres. Algunes, directament, volen acabar amb els seus
perjudicis, però no volen que es toquen els seus privilegis.
El discurs antiespecista sempre ha estat interseccional.

3. de3 6
En uns debats, jo vaig ser testimoni d’una discussió, en un to que arribà a ser desagradable. Una
persona no acceptava el concepte de “moviment trans”, perquè el seu era només el de persones
transsexuals (les que han “completat” el procés amb la cirurgia o tenen intenció de fer-ho), i
insistia molt en fer la diferenciació dual entre gent cissexual i gent transsexual. L’altra insistia que
el moviment era més ample, i incloïa a totes les persones amb una identitat fora de la dicotomia
de gènere, estiguen seguint o no un procés de “reassignació”.
Altra vegada, una dona trans fou tractada de forma molt despectiva, quasi convidada a marxar
d’un espai feminista no mixt al que havia anat per a consultar la seua biblioteca. Qui ho va fer,
considerava que només eren dones les que havien nascut dones. Que fins i tot, els homes trans
ho eren, perquè havien nascut dones.
Són exemples que la negació de la interseccionalitat, amb l’objectiu o el pretext de defensar la
“nostra” lluita, genera discriminacions, exclusions, maltractaments…
3. "Rarament es pot formular una veritat -cert tipus de veritat, en tot cas- sense que
semble una insolència." Joan Fuster.
Quantes vegades ens han dit que
ens preocupem pels infants que
passen fam o per la gent malalta?
Moltíssimes persones animalistes
estem implicada en “altres” lluites.
Com que tenim la mala costum de
r e i v i n d i c a r - n o s c o m a
antiespecistes, estic segur que no
queda ningú sense experimentar
aquestes situacions.
Parlem d’eixos silencis tensos,
eixes esquenes que es posen
rígides, eixos cervells que són
com grans canons que estan sent
carregats amb el projectil que ens
van a llançar immediatament.
Tenim eixos moments especials
de “germanor” a la taula, on tu i el
teu menú vegà esteu envoltats de
gent abonada al menú “normal”, i
dels que ixen tantes anècdotes i
tants moments difícils, amb
“debats” que arriben a ser
surrealistes.
Mostre tres exemples meus, dos
de recents i un que no tant. He
contat moltes vegades històries
eixides d’aquell curs de la Nau
dels Estudiants i les Estudiantes,
del 2006, impartit per Acció
Ecologista-Agró. Es deia
“Participació social i defensa del
territori”, i jo aní a aprendre més
coses sobre ecologisme. Foren
20 hores, 4 cada dia de dilluns a
dijous, i el divendres anàrem a la
marjal d’Almenara.
Cada dia venia una persona
distinta, i cadascuna parlava de
diversos temes. Curiosament,
totes mostraren interès en
diferenciar l’ecologisme d’eixa
gent tan rara que es començava a
Especisme?
De la publicitat del curs al 2007. Jo el vaig fer el 2006.

4. de4 6
fer veure: la gent animalista. Curiosament, cap d’elles informà a la que vindria després que allí
n’hi havia un d’animalista, donant la llanda.
Un ens explicà, sense cap vergonya, que la desforestació de l’Amazones tenia com a causa les
noves pràctiques de la gent acomodada del Nord, que s’estava fent vegetariana per moda i que
menjava coses fetes amb soja. Quan li diguí que la soja alimentava el ramat per a la carn que
menjaven “els i les normals”, no tingué altra resposta que “NO”.
Altra xica ens explicà els treballs per a eradicar les tortugues invasores de la marjal dels Moros, al
terme de Sagunt. Explicava el procés, però no el destí dels individus “eradicats”, i haguí d’insistir
varies vegades en la pregunta. Finalment, entre somriures, m’explicà que una empresa
especialitzada les matava per congelació. Per a que l’anècdota fora més divertida, explicà que
algunes eixien vives del congelador i, per això, se les havia de matar “d’altres formes”.
Finalment, en la marjal d’Almenara, ens trobàrem a gent pescant. La persona que ens
acompanyava explicà a un company que no passava res, perquè el que pescaven eren carpes
“invasores”, originàries de l’est d’Europa. Altra vegada, insistí que ells no estaven bojos, com els
animalistes.
Després, tornarem a parlar de la idea de “nosaltres no tenim res a veure amb aquestes coses”.
Entre els dos exemples més recents, m’agrada la dels que ens diuen “petitburgesos”. Aquesta és
gent molt estudiada i que sap donar explicacions molt boniques i que sempre porten a les
mateixes conclusions: l’alliberament del
proletariat explotat és l’única lluita possible.
El proletariat mai s’equivoca (i ELLS, encara
menys). Ens expliquen que, en el món del
proletariat es menja rosbif coquette per pura
necessitat, de la mateixa manera que fan els
inuit a les terres gelades de Groenlàndia o
Alaska. Ens expliquen que les persones
veganes mengen creïlles i fesols perquè
gaudim del privilegi de tindre les necessitats
bàsiques cobertes i podem elegir.
D’ací, vull subratllar la idea de: “aquesta lluita
és la principal. Primer açò i, després, el que
vinga”. La idea de “ara no toca” o “ací, no”.
El segon em generà alguns problemes
personals. És d’un grup tancat de facebook,
on s’expressaven pensaments, es plantejaven
debats i algunes dones exposaven casos de
discriminació patriarcal patits personalment.
I, aleshores, una xica penjà això: exposava
com donaren per fet que ella havia de netejar
l’instrumental amb el que
havien matat rates per a unes
pràctiques de medicina. I,
mentre es queixava d’haver
de netejar instruments, la rata
no era ningú, no era res.
Quan plantegí el problema,
em digueren que la rata no ho
era en eixe context, perquè
ho era la discriminació patida
per ella. Com que abandoní
aquell grup i escriguí un
article al respecte (per
suposat, preservant la
intimitat de la persona), les
coses anaren a pitjor.
I, d’ací, m’interessa la idea de

5. de5 6
“els nostres privilegis no són el tema, allò important són els nostres perjudicis”.
4. Tu que has patit l’opressió, la vas a exercir ara sobre altres o vas a lluitar per un món
millor per a totes i tots? Queering Animal Liberation.
Nosaltres, com a animalistes o com a antiespecistes, podem fer el mateix o quelcom de
semblant.
Ho veiem amb els problemes ideològics que es generen entre antiespecistes, antitaurins,
proteccionistes de gossos i gats, partidaris d’accions més directes, partidaris d’actuar sempre
dins de la legalitat, etc. Són qüestions que tendeixen a generar respostes excloents com la
d’assenyalar amb els dit i cridar “hipòcrites” a una mani antitaurina. Jo he arribat a escoltar que
una persona antiespecista no hauria de participar en una mani específicament antitaurina si no
era amb actitud de boicot cap a la gent antitaurina que és càrnia.
En sentit contrari també funciona. Tenim, per exemple, els sopars benèfics de protectores de
gossos i gats, amb menús carnis que més que menús som bombes de colesterol i, per moltes
vegades, sense alternativa vegetariana o vegana. Afortunadament, la cosa està canviant en el
sentit d’incorporar eixes variants, però continuen les tensions quan es crida l’atenció pel que,
com a mínim, es podria fer en un dia com eixe (un sol dia) i per a una causa com eixa. El menjar
parla sense dir res, mostra culpabilitats i genera moltes incomoditats.
5. Nosaltres també.
Entre nosaltres, també tenim maneres de dir que la “nostra és la principal lluita i l’única
acceptable”. O que “nosaltres no tenim res a veure amb això”.
Jo ho he patit, sobre tot, pel que fa a les qüestions nacionals i, encara més, les lingüístiques. La
idea d’Espanya com a realitat única i inqüestionable, que no és la meua, és una idea que
s’imposa al si de les propostes animalistes fins i tot quan no fa falta. La idea del castellà com a
llengua única de comunicació, també s’imposa constantment.
El que ens hem de plantejar és si és just que sempre existisca una “justificació” per a relegar la
llengua d’aquest país, o per a negar veu i espai a la nostra realitat com a poble.
També és el que pateixen les dones animalistes davant de moltes actituds masclistes, relativistes
i fins i tot negacionistes del fet patriarcal. En el nostre moviment, el patriarcat s’evidencia cada
vegada que la veu dels homes domina un moviment majoritàriament de dones.
És el que pateixen les persones LGTBI quan veuen que la diversitat incomoda, quan les gracietes
i les brometes tenen molt a veure amb rebre o donar pel cul. Quan veuen que no agrada que
s’utilitze l’animalització per a insultar, i després s’insulta dient “maricó”.
És el que pateixen les persones migrants, quan han de sentir com que es gasten molts diners en
la gent de fora, mentre que els animals no reben res.
Ho pateixen les persones xineses o musulmanes, quan han de veure el que es diu sobre el fet de
menjar gos, sobre el ritual de la matança del corder o sobre el Halal i el Kosher, mentre veuen
festes al voltant de la matança pública de porcs, botifarrades populars, paelles gegants i, fins i
tot, que la “festa nacional” és la tortura i matança d’un bou perquè si, per diversió.
Ho pateixen les persones diverses, quan les seues veus mai es senten, quan no les visibilitzem.
6. Tot això venia per les línies roges.
Tot això venia, realment, per certes coses que han passat últimament i que ja havien passat
abans. Son les reflexions que em genera veure, per exemple, boxejadors que fan apologia del
feixisme, que no saben parlar si no és insultant i amb insults homòfobs, que s’autoproclamen
líders del moviment i protectors de les dones, que fan vídeos que donen molta vergonya. Son
reflexions que em genera el fet de veure respostes com que “tota aportació és bona”.
També n’hi ha altres casos, com aquells masclistes que s’abonen a les teories més reaccionàries,
que utilitzen amb alegria l’insult “feminazi” i que, en les estones lliures, mostren suport a actes
feixistes i xenòfobs com un que va fer a Madrid una cosa que es diu “el Hogar Social”.
Venia quan considerem acceptable que ens diguen que Hitler era animalista. No quan ens ho
diuen els taurins o els pelleters per a denunciar els “nous feixismes” i tot això que diuen, sinó
quan ho diuen SUPOSATS ANIMALISTES!!!

6. de6 6
Encara que semble contradictori, des de la interseccionalitat s’expliquen línies roges, coses que
no es poden tolerar. Especialment, davant d’aquestes formes de fer en les que la lluita contra
una forma d’opressió és reivindicada per gent que defensa i exerceix opressió. Jo, personalment,
no ho puc acceptar.
El meu moviment no és el d’aquesta gent. Les seues propostes mai seran les meues. El meu
espai d’entesa serà, en tot cas, el de la contradicció, el de la confluència amb gent que només
lluita contra algunes o una sola forma d’opressió. Mai estarà compartit amb gent que representa i
exerceix l’opressió.