1. La música de Robert Schumann
ens agafa la mà
i se’ns enduu lluny de la ment
i molt a prop de l’essència
Les primeres cançons dels programa són
extretes del recull “Myrten op. 25”
(“Murtres”). Són cançons de joventut,
compostes l’any 1840 i dedicades a Clara,
la seva flamant esposa.

2. Der Nussbaum El noguer
Julius Mosen
Es grünet ein Nußbaum vor dem Haus, Verdeja un noguer davant de casa,
duftig, perfumat,
luftig airejat,
breitet er blättrig die Äste aus. i estén branques i fullatge.
Viel liebliche Blüten stehen dran; Duu moltes flors encisadores;
linde Suaus
Winde vents
kommen, sie herzlich zu umfahn. vénen per abraçar-lo.
Es flüstern je zwei zu zwei gepaart, Les floretes, aparellades de dues en dues,
neigend, Acosten,
beugend arquejant-se,
zierlich zum Kusse die Häuptchen zart. els seus capets tendrament per besar-se.
Sie flüstern von einem Mägdlein, Murmuren quelcom d’una noia
das dächte que pensa
die Nächte nit i dia
und Tagelang, wüsste, ach! selber nicht i ni ella mateixa sap què.
was.
Sie flüstern - wer mag verstehn so gar Murmuren –qui pot entendre-les
leise parlant
Weise?- tan fluixet?-
Flüstern von Bräut'gam und nächstem Jahr. Murmuren quelcom d’un nuvi i de l’any vinent.
Das Mägdlein horchet, es rauscht im Baum; La noia escolta la remor de l’arbre;
Sehnend, Anhelant,
wähnend fantasiejant,
sinkt es lächelnd in Schlaf und Traum. es deixa caure somrient en el son i en el somni.
Du bist wie eine Blume Ets com una flor
Heinrich Heine
Du bist wie eine Blume Ets com una flor,
so hold und schön und rein; tan dolça i bonica i pura;
ich schau' dich an, und Wehmut et miro, i la malenconia
schleicht mir ins Herz hinein. se m’escola endins del cor.
Mir ist, als ob ich die Hände És com si t’hagués de posar
aufs Haupt dir legen sollt', les mans sobre el cap
betend, daß Gott dich erhalte i pregar que Déu et conservi
so rein und schön und hold. tan dolça i bonica i pura.
Widmung Dedicatòria
Friedrich Rückert
Du meine Seele, du mein Herz, Tu ets la meva ànima, el meu cor,
du meine Wonn’, o du mein Schmerz, la meva felicitat, el meu dolor,
du meine Welt, in der ich lebe, ets el món on jo visc,
mein Himmel du, darein ich schwebe, el cel on jo floto.
o du mein Grab, in das hinab Oh, ets la tomba
ich ewig meinen Kummer gab. on enterro per sempre el meu sofrir.
Du bist die Ruh, du bist der Frieden, Ets la pau, ets la tranquil·litat,
du bist vom Himmel mir beschieden. m’has estat enviada pel cel.
Daß du mich liebst, macht mich mir wert, Que tu m’estimis em fa valuós,
dein Blick hat mich vor mir verklärt, la teva mirada m’ha transfigurat,
du hebst mich liebend über mich, estimant-me, m’eleves per sobre meu,
mein guter Geist, mein beßres Ich! el meu bon esperit, el meu millor jo!

3. Elisabeth Kulmann, filla d’un
oficial rus i de mare alemanya.
Malgrat la prematura mort del pare,
que la feu viure en una gran
pobresa, pogué accedir a una bona
cultura. Extraordinàriament dotada
per a les llengües i per a la poesia,
s’esperava que seria un dels grans
noms de la poesia, però morí als 17
anys, com abans havien mort els
seus sis germans.
Schumann expressa la gran
admiració que li suscita aquesta
nena que, amb una clarividència i
saviesa absolutament impròpies de
la seva edat, sap trobar en la seva
vida aparentment trista i pobra, una
immensa felicitat.
Robert Schumann titula aquest recull de
cançons:
“Set cançons d’Elisabeth Kulmann en
record de la poetessa”

4. Mond, meiner Seele Liebling Lluna del meu cor
Mond, meiner Seele Liebling, Lluna del meu cor,
wie schaust du heut so blass? com és que estàs tan pàl·lida avui?
Ist eines deiner kinder, Que potser li ha passat res de dolent
o Mond, vielleicht unpass? a algun dels teus fills?
Kam dein Gemahl, die Sonne, O és el teu espòs, el sol,
vielleicht dir krank nach Haus? que potser t'ha tornat malalt a casa?
Und du trittst aus der Wohnung, I tu surts a fora i plores
weinst deinen Schmerz hier aus? per buidar el teu dolor?
Ach, guter Mond, ein gleiches Ai, bona lluna, un destí semblant
Geschick befiel auch mich. em marca a mi.
Drin lieg mir krank die Mutter, A dins jeu malalta la meva mare,
hat mich nur jetzt um sich! i ara només em té a mi!
Soeben schloss ihr Schlummer Ara mateix el son li ha tancat
das Aug ein Weilchen zu; els ulls una estoneta,
da wich, mein Herz zu stärken, i jo surto per deixar-la descansar
vom Ort ich ihrer Ruh. i enfortir-me el cor.
Trost sei mir, Mond, dein Anblick, Veure't, Lluna, em dóna consol,
ich leide nicht allein: no pateixo sola:
du bist der Welt Mitherrscher, tu ets co-senyora del món
und kannst nicht stets dich freun! i tampoc pots estar sempre joiosa!
Viel Glück zur Reise, Schwalben! Molt bon viatge, orenetes!
Viel Glück zur Reise, Schwalben! Molt bon viatge, orenetes!
Ihr eilt, ein langer Zug, Empreneu un llarg camí
zum schönen, warmen Süden cap al bell i càlid Sud
in frohen, kühnen Flug. en un vol joiós i audaç.
Gern möchte wohl die Reise M'encantaria algun dia
ich einmal tun mit euch, poder fer el viatge amb vosaltres,
zu sehn die tausend Wunder, per veure els mil?lers de meravelles
die darbeut jedes Reich. que cada reialme ofereix.
Doch immer käm ich wieder, Això sí, per preciosos
wie schön auch jedes Land i rics en meravelles
und reich an Wundern wäre, que fossin els països,
zurück ins Vaterland! sempre tornaria a la pàtria!
Du nennst mich armes Mädchen Dius que sóc una pobra noia
Du nennst mich armes Mädchen; Dius que sóc una pobra noia;
du irrst, ich bin nicht arm. t'equivoques, no en sóc de pobra.
Entreiss dich, Neugier halber, Un dia, per curiositat,
einmal des Schlafes Arm, escapa't dels braços de la son
und schau mein niedres Hüttchen, i mira la meva humil cabana,
wenn sich die Sonne hold quan el sol s'alça preciós
am Morgen hebet: de bon matí:
sein Dach ist reines Gold! el seu teulat és or pur!
Komm abends, wann die Sonne Vine al vespre, quan el sol
bereits zum Meere sinkt, ja davalla cap al mar,
und sieh mein einzig Fenster, i mira la meva única finestra,
wie's von Topasen blinkt! com hi brillen els topasis!
Der Zeisig El lluer
Wir sind ja, Kind, im Maie, Estem al maig, criatura,
wirf Buch und Heft von dir! llença el llibre i el quadern!

5. Komm einmal her ins Freie, Vine a l'aire lliure
und sing ein Lied mit mir. i canta amb mi una cançó.
Komm, singen fröhlich beide Vine, cantem alegres tots dos,
wir einen Wettgesang, que farem un concurs,
und wer da will, entscheide, i qui vulgui, que deicideixi
wer von uns besser sang! qui dels dos canta millor!
Reich mir die Hand, o Wolke Núvol, allarga'm la mà
Reich mir die Hand, o Wolke, Núvol, allarga'm la mà,
heb mich zu dir empor! emporta-te'm amunt!
Dort stehen meine Brüder Allà, a l'oberta portalada del cel,
am offnen Himmelstor. hi ha els meus germans.
Sie sind's obgleich im Leben Són ells, encara que en vida
ich niemals sie gesehn, no els hagi vist mai,
ich seh in ihrer Mitte i al mig de tots ells
ja unsern Vater stehn! hi veig el nostre pare!
Sie schaun auf mich hernieder, Em miren aquí a baix
und winken mir zu sich. i em fan senyals que hi vagi.
O, reich die Hand mir, Wolke, Oh, núvol, dóna'm la mà,
schnell, schnell erhebe mich! de pressa, de pressa, enlaira'm!
Moriren les últimes flors
Die letzten Blumen starben
Moriren les últimes flors,
Die letzten Blumen starben,
ja fa molt que es marcí la reina
längst sank die Königin
de la càlida lluna solar,
der warmen Sonnenmonde,
tu, preciosa rosa!
die holde Rose hin!
Escelsa dàlia,
Du hehre Georgine,
ja no aixeques el cap!
erhebst nicht mehr dein Haupt!
Fins i tot el pollancre,
Selbst meine hohe Pappel
ja el veig mig desfullat.
seh ich schon halb entlaubt.
Jo no sóc pollancre
Bin ich doch weder Pappel,
ni rosa, esbelta i delicada,
noch Rose, zart und schlank,
per què no he de declinar jo
warum soll ich nicht sinken,
si fins i tot la rosa ha declinat?
da selbst die Rose sank?
Gekämpft hat meine Barke La meva barca ha lluitat
Gekämpft hat meine Barke La meva barca ha lluitat
mit der erzürnten Flut. amb el corrent embravit.
Ich seh des Himmels Marke, Veig el senyal del cel,
es sinkt des Meeres Wut. s’apaivaga la fúria del mar.
Ich kann dich nicht vermeiden, Mort, no t’he escollit
o Tod nicht meiner Wahl! ni et puc evitar!
Das Ende meiner Leiden Amb la fi dels meus sofriments
beginnt der Mutter Qual. comença el patir de la mare.
O Mutterherz, dich drücke Oh, cor de mare, que el dolor
dein Schmerz nicht allzusehr! no t’oprimeixi en excés!
Nur wenig Augenblicke Seran uns pocs instants
trennt uns des Todes Meer. que el mar de la mort ens separarà.
Dort angelangt, entweiche Quan arribi allà, no em separaré
ich nimmermehr dem Strand, mai més de la riba,
seh stets nach dir und reiche sempre miraré cap a tu i allargaré
der Landenden die Hand. la mà als qui arribin.

7. Les següents són cançons de maduresa.
Si és que en la vida de Schumann es pot
parlar de maduresa. Són cançons
anhelants, que busquen. Cançons que fan
palesa la distància entre el món en què
vivia Robert Schumann i el món en què
vivien aquells que l’envoltaven i que ells
anomenaven realitat.

8. Liebeslied Cançó d’amor
Johann Wolfgang Goethe
Dir zu eroffnen, El cor em demana
mein Herz verlangt mich. obrir-se a tu;
Hört ich von Deinem, si sento parlar de tu,
darnach verlangt mich; em demana d’anar-hi;
Wie blickt so traurig que trist
die Welt mich an! em mira el món!
In meinem Sinne En el meu pensament
wohnet mein Freund nur només hi viu l’amic
und sonsten keiner i ningú més,
und keine Feindesspur. ni rastre d’enemics.
Wie Sonnenaufgang Com una sortida de sol
ward mir ein Vorsatz! em vingué el propòsit!
Mein Leben will ich A partir d’avui
nur zum Geschäfte vull dedicar
von seiner Liebe la meva vida
von heut an machen, només al seu amor,
ich denke Seiner, si penso en ell,
mir blutet das Herz. em sagna el cor.
Kraft hab’ ich keine, No tinc més força
als Ihn zu lieben. que per estimar-lo a ell,
So recht im stillen; així en silenci, ja està bé;
was soll das werden! quin sentit té?
Will ihn umarmen Vull abraçar-lo
und kann es nicht. i no puc.
Meine Rose Rosa meva
Nikolaus Lenau
Dem holden Lenzgeschmeide, A la preciosa joia de primavera,
der Rose, meiner Freude, a la rosa, la meva alegria,
die schon gebeugt und blasser que ja es vincla i empal·lideix
vom heissen Strahl der Sonnen, pel tòrrid raig del sol,
reich ich den Becher Wasser li ofereixo el gerro d’aigua
aus dunklem, tiefen Bronnen. de la font fosca i profunda.
Du Rose meines Herzens! Tu, rosa del meu cor!
Vom stillen Strahl des Schmerzens que del callat raig del dolor
bist du gebeugt und blasser; t’has vinclat i empal·lidit;
Ich möchte dir zu Füssen, voldria vessar als teus peus,
wie dieser Blume Wasser, com aigua a la flor,
still meine Seele giessen! la meva ànima silent!
Könnt ich dann auch nicht sehen Encara que llavors no pogués veure
dich freudig auferstehen! com tornes alegre a la vida!
Er ist’s És ella
Eduard Mörike
Frühling läßt sein blaues Band La primavera torna a fer voleiar
wieder flattern durch die Lüfte; pels aires la seva cinta blava;
Süße, wohlbekannte Düfte Uns perfums dolços i ben coneguts
streifen ahnungsvoll das Land. acaricien el terra plens de pressentiment.
Veilchen träumen schon, Les violetes ja somien,
wollen balde kommen. volen venir aviat.
Horch, von fern ein leiser Harfenton! Escolta, de lluny comença a arribar un so d’arpa!
Frühling, ja du bist's! Primavera, ets tu!
Dich hab ich vernommen! T’estic notant!

9. Les cançons de Pau Casals vénen d’un cor
molt ample i molt càlid.

10. Que curtes són les hores !
Apel·les Mestres
Que curtes, vida meva, són les hores,
com les hores d’avui!
Que curtes i que dolces sentint batre
sobre mon cor, ton cor.
Que blau era el cel blau aquesta tarda!
Que resplendents i purs els raigs del sol!
Que perfumada ton alè ardorosa
penetrant mos pulmons!
No t’ha semblat avui, no imaginaves,
que més enllà dels vidres del balcó,
tot el món era amor, calma, harmonia
i era tot nostre el món?
Oh, no; no ho has pensat. Què són tres
hores
passades junts tots dos
per sentir el cervell demanar ales
quan el cor se les vol?
Si el temps ens ha faltat per repetir-nos
lo que ens hem dit tants cops,
com recordar que hi ha més món encara
més enllà del balcó?
En sourdine
En silenci
Paul Verlaine
Calmes dans le demi-jour Plàcids, en el migjorn
que les branches hautes font, que fan les altes branques
pénétrons bien notre amour amarem la nostra amor
de ce silence profond. d’aquest silenci profund.
Fondons nos âmes, nos coeurs Fonem-nos l’ànima i el cor
et nos sens extasiés, i els sentits extasiats
parmi les vagues langueurs enmig les vagues llangors dels pins
des pins et des arbousiers. i dels arbocers.
Ferme tes yeux à demi, Tanca els ulls
croise tes bras sur ton sein, i creua els braços sobre el pit,
et de ton coeur endormi i de ton cor endormiscat
chasse à jamais tout dessein. treu-ne per sempre tot neguit.
Laissons-nous persuader Deixem-nos convèncer
au souffle berceur et doux per la dolça brisa bressant
qui vient, à tes pieds, rider que ve als teus peus
les ondes des gazons roux. a ondular l’herbei tou.
Et quand, solennel, le soir I quan el vespre, solemne,
des chênes noirs tombera vindrà pel negre alzinar,
voix de notre désespoir, amb la veu del nostre desesper,
le rossignol chantera. cantarà el rossinyol.

11. Cada segon que vivim
és un moment nou i únic de
l’univers,
un moment que no tornarà mai
més...
i què és el que ensenyem
als nostres fills?
Doncs els ensenyem
que dos i dos són quatre,
que París és la capital de França.
Quan els ensenyarem, a més, què
són?
A cadascun d’ells li hauríem de dir:
Saps què ets?
Ets una meravella. Ets únic.
Mai abans no hi havia hagut
cap altre infant com tu.
Amb les teves cames, els teus
braços,
amb l’habilitat dels teus dits,
amb la teva manera de moure’t.
Potser arribis a ser un Shakespeare,
un Miquel àngel, un Beethoven.
Tens totes les capacitats.
Sí, ets una meravella.
I quan creixis, seràs capaç de fer
mal
a un altre que sigui, com tu,
una meravella?
Has de treballar
–igual com tots hem de treballar-
Per fer el món digne dels seus fills.
Pau Casals
Cançó dels elefants
Palmira Jaquetti
Un elefant, dos elefants, tres elefants,
corrua blanca d’elefants,
trena de plata;
un elefant, tot un riu d’elefants
i jo un pirata.
Jo cantaré, tu cantaràs, ell cantarà...
M’agradaria més volar
fora de classe,
jo volaré; l’elefant menjarà
paper d’estrassa.
Deu elefants, onze elefants, dotze elefants
eren petits i s’han fet grans
i obren la porta
i un riu d’ocells picant de mans
se me n’emporta.

12. Les cançons d’Eduard Toldrà
són una glopada d’aire fresc.
Porten l’olor del mar i l’escalf del sol.
Claror, cels blaus i el verd del pi rialler.
És una música amb paisatge.
El cant d’una ànima feliç
que s’arrela a la terra i somriu a la gent.
Madre, unos ojuelos vi

13. Lope de Vega pasar alegres los días
que me restan de soltera
Madre, unos ojuelos vi, en bailes, juegos y risas.
verdes, alegres y bellos.
¡Ay, que me muero, por ellos, Ahora que soy niña, madre,
y ellos se burlan de mí! ahora que soy niña,
déjeme gozar ahora,
Las dos niñas de sus cielos sin que así me riña.
han hecho tanta mudanza,
que la color de esperanza
se me ha convertido en celos.
Yo pienso, madre, que vi
mi vida y mi muerte en ellos.
¡Ay, que me muero, por ellos,
y ellos se burlan de mí!
¡Quién pensara que el color
de tal suerte me engañara!
Pero ¿quién no lo pensara,
como no tuviera amor?
Madre, en ellos me perdí
y es fuerza buscarme en ellos.
¡Ay, que me muero, por ellos,
La zagala alegre
Pablo de Jérica
A una donosa zagala
Abril
su vieja madre reñía
Trinitat Catasús
cuando pasaba las horas
alegres, entretenidas;
Trèmula rialla
y ella, su amor disculpando,
de dia daurat;
con elocuencia sencilla,
ventijol qui calla
cantando al son del pandero,
en la immensitat.
así mil veces decía:
Palpitanta i jove
majestat d’abril;
Ahora que soy niña, madre,
vestidura nova
ahora que soy niña,
dels arbres. Subtil,
déjeme gozar ahora,
diàfana i clara
sin que así me riña.
delícia del verd,
amb què el món, suara,
¿Qué mal nos hace Salicio
de llum s’és cobert,
si cuando pasa me mira
quan el fontinyó
y me tira de la suya
tremolant, sentia
o en el brazo me pellizca?
la seva frescor
No piense, madre, que busca
tornada alegria.
mi deshonra; no lo diga;
Pluja lenta i blanca
mi gusto sólo, y su gusto,
de flors d’ametller,
queriéndome así codicia.
que cau de la branca
quan l’oratjol ve.
Ahora que soy niña, madre,
Noies pels portals;
ahora que soy niña,
finestra enramada;
déjeme gozar ahora,
festes matinals
sin que así me riña.
xopes de rosada.
I passa l’abril
Cuando casada me vea,
damunt de poncelles,
hecha mujer de familia,
xamós i gentil,
me sobrarán mil cuidados,
cantant caramelles.
me faltará mi alegría.
Por eso quisiera, madre,

14. Maig Cançó de l’oblit
Trinitat Catasús Tomàs Garcés
Terra qui floreix, Boireta del matí,
mar qui s’encanta. escampa’t una mica;
suavíssim bleix esborra el turó verd,
de vida triomfanta. amaga la masia,
Pluges cristal.lines, les canyes del camí
aigües reflexant i l’ombra de l’eixida.
tendrors infantines
que riuen brillant. Boireta del matí.
Claretat sonora, melangiosa i tendra!
núvol que s’hi perd, Atura l’oratjol,
aura que eixamora allunya la pineda,
la tendror del verd. i mulla, mar endins,
Bordoneig suau les cofes i la vela.
d’abelles. Profunda,
silenciosa pau Boireta del matí,
d’una hora fecunda. emboira’m la mirada.
Món rejovenit, Ets dolça com l’oblit.
amor qui hi esclata, Adéu, la vinya clara!
deliciós oblit Que lluny, l’alè del mar
de les nits de plata, i els brucs de la muntanya!
quan el pleniluni
de maig, silenciós,
de qualque infortuni Cançó de passar cantant
sembla dir a les flors. Josep Mª de Sagarra
Si ve l’abril tremolant
Cocorococ ! (En la naixença d’un noi) i el ventet que no reposa
Josep Carner i el perfum de Dijous Sant,
noia, no cullis la rosa:
Eulària, noble dama, passa cantant.
és reposant al llit;
hi ha vora seu la fosca, Si les trampes van picant,
la pau i un feble crit. si treuen vestits de festa
la geganta i el gegant,
Les coses de la casa noia, no llencis ginesta:
amb un llenguatge mut passa cantant.
es parlen del misteri
i la dolçor que ha dut. Si la gent, ploriquejant,
camina amb la vista baixa,
– Un altre – diu el sostre –, si va la creu endavant,
que no em serà constant. noia, no guatis la caixa:
– Un altre – diu la llinda –, passa cantant.
que em deixarà cantant.
Si t’escomet un galant,
– Ell, que m’ignora encara, tot tendresa, tot deliris,
– diu el roser flairós – defallint i sospirant,
escamparà mes roses no l’escoltis ni te’l miris:
sobre un cabell tot ros. passa cantant.
Dins ses humides nines, Si una vella xiuxejant
medita el gos, content: t’augura una mala estrella
– No tindrà por de l’ombra, i et diu que se’t marciran
farà fugî el dolent! aquests aires de poncella
i aquesta galta tan bella
I en l’alta nit profunda no durarà ni un instant,
hom sent el gall cofoi noia, riu-te de la vella:
que diu a les estrelles: passa cantant!
– Cocorococ! És noi!