1. SOCIOLINGÜÍSTICA i MULTICULTURALITAT
LES LLENGÜES DEL MÓN
La geolingüística és la ciència que estudia les llengües del món des
del punt de vista de la situació espacial. El coneixement que tenim de les
llengües del món és encara parcial i incomplet; així i tot, podem afirmar que
al món hi ha entre 4500 i 6000 llengües.
Gràcies a la geolingüística podem saber que poques vegades les
fronteres lingüístiques coincideixen amb les fronteres polítiques. Hi ha
estats de l’Àfrica en què es parlen més de cent llengües, a l’Índia se’n
parlen més de 500 i, si ens situem a Europa, hi ha pocs estats (entre
aquests Portugal, Islàndia, Dinamarca i Albània) en què es parla únicament
una llengua. I ni tan sols en aquests estats la frontera lingüística coincideix
amb la frontera política.
VARIETATS i REGISTRES
La llengua és un codi, un sistema abstracte i convencional de signes
que s’utilitza per a comunicar-se en una societat determinada.
La llengua és un concepte teòric. Qualsevol acte de comunicació es
concreta en una varietat d’aquesta llengua, en un dialecte. Etimològicament
dialecte significa “manera de parlar”, “ varietat de la llengua”; així,
qualsevol parlant utilitza un dialecte i, alhora, una llengua. És per aquesta
raó que s’afirma que una llengua és el conjunt de les seues manifestacions,
de les seues variants.
Tots els parlants d’una llengua no usen la llengua de la mateixa
manera. La diversitat lingüística depèn bàsicament de dos factors: l’origen
dels usuaris i la situació de comunicació.
Les varietats que depenen de la procedència dels usuaris es coneixen
amb el nom de dialectes o varietats dialectals. Aquestes es poden
classificar en tres grans tipus:
1. Geogràfiques (trets motivats per la procedència geogràfica).
2. Històriques i generacionals (trets que depenen de l’època o de
l’edat del parlant).
3. Socials (segons el grup social al qual pertany el parlant).
Un usuari de la llengua, doncs, usa una determinada varietat social,
geogràfica i generacional.
D’altra banda, un mateix parlant té també un repertori lingüístic que
s’actualitza de manera diversa segons la situació comunicativa, perquè les
seues activitats es desenvolupen en situacions ben diferents. Les varietats
que no depenen de l’origen del parlant sinó de la situació comunicativa (el
que el parlant està fent) en què es troba reben el nom de varietats
funcionals o registres. És difícil classificar els textos segons el seu

2. registre i adjudicar-hi un nom concret, però podem constatar afinitats i
diferències segons quatre factors principals:
1. Tema (general o especialitzat).
2. Canal (oral, escrit, el telèfon, la ràdio, etc.).
3. Intenció (divertir, convèncer, informar, etc.)
4. Nivell de formalitat (el grau de relació entre l’emissor i el receptor)
Per afavorir la relació i la comunicació entre parlants diversos, una
comunicat genera allò que anomenem varietat estàndard. L’estàndard té
una funció neutralitzadora dels trets diferencials dialectals. D’una banda
l’estàndard recull i es forma amb els trets lingüístics més útils en general a
tota la comunitat lingüística i, de l’altra, és la varietat que empren els
usuaris d’una llengua quan es troben en situacions comunicatives d’un nivell
mitjà o alt. És a dir, una parlant recorre a la varietat estàndard quan
l’interlocutor, la finalitat, el tema o el canal li exigeix un ús de la llengua
més elaborat, més precís i més correcte. És per això que els mitjans de
comunicació són una mostra de la varietat estàndard, perquè s’adrecen
generalment a un gran públic i es mouen en un nivell d’especialització mitjà
o alt.
LA VARIETAT ESTÀNDARD
La varietat estàndard és la varietat de comunicació interdialectal, té
la funció de facilitar la comunicació entre els diversos parlants d’una llengua
i ser el model lingüístic de referència per a la resta de varietats. Les
comunicacions intradialectals poden realitzar-se en la varietat dialectal
pròpia dels usuaris implicats. En canvi, les comunicacions entre parlants de
dialectes diversos necessiten un cert grau d’aproximació que facilite al
màxim la comprensió. Es pot definir com un registre neutre, allunyat tant
dels usos més formals i especialitzats, com dels col·loquials.
Altres funcions que realitza l’estàndard són: prestigiadora,
participativa, i serveix de marc de referència per a la correcció.
FUNCIONS DE L’ESTÀNDARD i ACTITUDS
FUNCIONS ACTITUDS
Unificadora (respecte a les
diferències internes) Lleialtat lingüística (preservació de
Separadora (respecte a altres la forma i les funcions de la llengua)
comunitats lingüístiques)
Prestigiadora (per a la comunitat i
Orgull lingüístic
per als individus)
Participativa (intervenció en el
Desig de participar
desenvolupament de la cultura)
Marc de referència (model de
Consciència de la norma lingüística
correcció lingüística)
La llengua estàndard es configura paulatinament a mesura que hi
comunicacions de tipus general entre tota la comunitat lingüística. És, per

3. tant, una varietat supradialectal i la varietat menys marcada per trets
socials, geogràfics o històrics.
L’elaboració de l’estàndard hauria d’escollir les solucions lingüístiques
més genuïnes i més comunes a tot el domini geogràfic i a tot el domini
geogràfic i a tot el ventall de grups socials que hi conviuen. No obstant això,
sovint l’estàndard se sol identificar amb la varietat dominant
geogràficament, socialment i generacionalment.
LA VARIETAT ESTÀNDARD A L’ENSENYAMENT
L’ensenyament ha d’enriquir de manera quantitativa i qualitativa el
model de llengua estàndard, d’una banda incorporant-hi solucions i, de
l’altra, presentant com a models vàlids totes aquelles modalitats i tots
aquells trets que pertanyin a grup ampli de parlants.
En català/valencià (com en la majoria de llengües) l’estàndard
presenta modalitats, és a dir, certs trets opcionals segons el territori.
Tradicionalment la llengua estàndard s’identificava amb la llengua
literària, els textos escrits eren un model i el principal mitjà de comunicació.
Actualment, la gran importància dels mitjans de comunicació orals fa que
aquesta identificació haja quedat desfasada.
La llengua estàndard és per excel·lència la llengua dels mitjans de
comunicació de masses, i també la llengua de l’administració i de
l’ensenyament.
Des del punt de vista d’un parlant, és el model de llengua que fa
servir quan deixa de banda els trets més locals de la seua varietat, tot i
mantenir una certa identitat que pot servir als receptors per identificar el
seu origen. És evident que aquests trets són gairebé imperceptibles en la
llengua escrita i més evidents en la llengua oral.
L’ensenyament de la llengua, a banda de ser un dels canals de
transmissió de la llengua estàndard, ha de tendir a facilitar als aprenents
criteris de selecció de la varietat –pròpia o estàndard- segons la situació
comunicativa. És molt important també que transmeta actituds de lleialtat
lingüística i de respecte i interés cap a la pròpia varietat i la d’altres
parlants, cap a les diverses maneres de parlar una llengua. Un dels
objectius terminals d’un coneixement suficient de la llengua és el domini
passiu del màxim de varietats i el domini actiu de les varietats pròpia i
estàndard. D’altra banda, l’estàndard és també la forma internacional d’una
llengua, la varietat que aprén un estudiant de segona llengua o un parlant
no nadiu, i a partir de la qual anirà configurant més una varietat més
propera al grup de persones amb qui convisca més.
DIDÀCTICA DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA
L’enfocament didàctic de la diversitat sociolingüística és bàsicament
actitudinal i comença des dels primers anys de vida. Els nens han de deduir
que la seua llengua no és “la llengua” i que altres persones parlen de

4. manera estranya. Hem de transmetre i promoure una actitud que siga
capaç de comprendre la diversitat lingüística com a natural i fomentar el
respecte cap a totes les llengües i cap a totes les varietats. Diferent no vol
dir estrany.
L’ensenyament de la llengua ha d’ajudar a configurar en els
aprenents un repertori lingüístic ric, variat i creatiu que els ha de servir per
augmentar i diversificar les seues possibilitats d’interacció social.
Els textos que l’alumne ha de comprendre i produir han de ser
diversos i tan reals com siga possible. L’ensenyament de la llengua no pot
transmetre només un model de llengua, ni pot tenir l’excusa de preservar la
llengua dels aprenents d’influències “externes” o falsament empobridores.
Algunes propostes:
 Seleccionar textos representatius del màxim de varietats i de registres
lingüístics.
 Activitats on l’alumne haja d’escollir entre la varietat dialectal pròpia o
estàndard i haja de produir diversos registres.
 Promoure el contacte amb persones de varietats diverses (intercanvis,
correspondència, e-mail, etc.)
 Parlar explícitament de certs prejudicis lingüístics a l’aula.
 Promoure el contacte amb persones de llengües diverses.
Aprendre una llengua va més enllà del simple fet d’aprendre un codi.
L’aprenentatge d’una llengua ha d’entendre’s també com l’adquisició dels
conceptes i qüestions culturals que aquella transmet. És una forma diferent
de coneixement de la realitat i com a tal l’hem d’enfocar. La gradual
desaparició del prejudicis lingüístics que són resultat d’una situació de
conflicte també són part de la tasca educativa a les escoles. És a dir,
l’ampliació dels usos de la llengua minoritzada fins arribar a una situació de
normalització.
CONCEPTES DE SOCIOLINGÜÍSTICA
Per comunicar-se en un nou idioma cal aprendre molt més que uns
sons, unes lletres o unes formes gramaticals. S’ha de saber com viu la gent
que parla aquesta llengua, com es relaciona i, sobretot, quins usos fa de
l’instrument verbal de comunicació.
La disciplina que estudia la realitat multilingüe i el contacte de
llengües i de parlants de diverses cultures és la sociolingüística. Aquesta
ciència estudia les relacions mútues entre llengua i societat. A més, ens
facilita eines i conceptes per analitzar i comprendre la realitat lingüística i
social tan complexa que vivim al nostre país. A continuació trobareu un
grapat de definicions que us poden ser útils per a la vostra tasca docent:
ÀMBIT D’ÚS: Conjunt de situacions socials en què és usada una
determinada llengua (administratiu, periodístic, publicitari, literari,
col·loquial, científic, etc.).

5. COMUNITAT LINGÜÍSTICA: És un grup de persones que comparteixen
una llengua, és a dir, que se relacionen mitjançant un mateix conjunt de
signes lingüístics. La comunitat lingüística sol compartir un territori i una
història, a més de certs referents culturals i de la consciència de pertànyer a
un mateix grup.
BILINGÜISME: El bilingüisme s’ha considerat durant molt temps com el
domini equivalent de dues llengües. Bilingüisme i multilingüisme, però, són
sinònim de llengües en contacte i es caracteritzen per la pràctica de fer
servir alternadament dues llengües. Podem parlar de diversos tipus de
bilingüisme:
 Individual.
 Territorial.
 Social.
Quan l’ús d’una o altra llengua està mediatitzat per fenòmens socials, i quan
conviuen dues comunitats i només una coneix les dues llengües, el terme
bilingüisme amaga realitats de conflicte social, d’hegemonia d’un grup sobre
un altre i de substitució lingüística.
DIGLÒSSIA: Aquest concepte ha estat útil per explicar fenòmens de canvi
de llengua i de processos de substitució. Si en una comunitat o territori hi
ha una llengua útil per a totes les funcions i una altra reduïda a certs usos
–generalment més privats–, si el procés continua, duu d’una manera
irreversible a la substitució d’una llengua per una altra. Si una esdevé
indispensable i l’altra dispensable, la primera desplaçarà a la segona.
LLENGÜES EN CONTACTE: Les diferents comunitats lingüístiques no viuen
mai completament aïllades, sinó que els sistemes lingüístics d’unes
comunitats entren en contacte amb els d’altres. És clar que aquest contacte
provocarà interferències a tots els nivells.
LLENGÜES MINORITÀRIES: Llengües amb un ús quantitatiu molt reduït.
És el paper de les autoritats tant autonòmiques com estatals i europees el
promoure el respecte d’aquestes i el dret a utilitzar-les tant en la vida
privada com en la pública.
LLENGÜES MINORITZADES: Llengua minoritzada és un terme de la
sociolingüística que fa referència a qualsevol llengua que parlada
històricament en un territori es troba en una situació d'anormalitat
lingüística, resultat d'un procés de substitució lingüística. Una llengua
minoritzada és la que experimenta un procés de retracció, quants als usos
públics i també privats, en la mateixa comunitat lingüística. Però no tota
llengua minoritària és minoritzada: el danés, amb cinc milions de parlants,
te un estatus ben normal. I al revés: algunes llengües majoritàries
quantitativament experimenten, en alguns llocs, un procés de minorització,
com és el cas del castellà a Puerto Rico.
CONFLICTE LINGÜÍSTIC: És un cas específic de conflicte social, en el qual
les diferències idiomàtiques poden convertir-se en símbol fonamental

6. d’oposició política. Per bé que no sempre, el fenomen sol coincidir amb
diferències de classe i d’estatus.
Aquest fenomen sol estar subjacent en els processos de bilingüisme
substitutiu o diglòssic. I els seus termes últims són l’assimilació jeràrquica
al grup lingüístic en posició avantatjosa o la normalització lingüística.
SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: És el procés, o els processos correlatius, en
què una llengua dominant va guanyant terreny en detriment d’un altra, que
per desús pot ser portada a la seua extinció. El desplaçament pot ser
quantitatiu (en termes de nombre de parlants i freqüències d’ús) i/o
qualitatiu (en termes d’àmbits diferencials i normes d’ús). Aquest canvi
provoca també una recessió de l’estructura i del corpus de la llengua en
retrocés, mentre que l’altra amplia el seu corpus i s’enriqueix.
NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA: És el procés de resposta al conflicte
lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Aquest
procediment és l’únic que, a la llarga, pot evitar la substitució d’una llengua
per una altra. El concepte sociolingüístic de normalització cal entendre’l com
un procés sociocultural que inclou una regulació ortogràfica, lexical i
gramatical (normativització) prèvia i una generalització posterior de l’idioma
a tots els àmbits d’ús, reservats fins aleshores a una altra llengua
(normalització).
ACTITUDS i PREJUDICIS LINGÜÍSTICS: Les actituds lingüístiques són
els sentiments positius i negatius d’un parlant envers la seua pròpia llengua
o modalitat lingüística, o envers una altra. Aquestes presenten dos extrems
clars:
 Lleialtat lingüística: És la fidelitat d’un parlant o d’un grup de parlants a
l’ús de la llengua o la varietat pròpia en una situació en què està
amenaçada de ser substituïda per una altra llengua o varietat.
 Rebuig lingüístic: És un sentiment negatiu envers la llengua pròpia, cosa
que en facilita l’abandonament progressiu. El sociolingüista Ninyoles va
precisar aquesta actitud amb la introducció del concepte autoodi, que es
pot definir com el sentiment de vergonya que pot tenir algú per posseir les
qualitats que menysprea en el seu propi grup, ja siguen aquestes qualitats
reals o imaginàries. L’autoodi, per tant, indica:
 La identificació amb el grup dominant.
 El repudi de les característiques culturals i socials del grup al qual
pertany.
 L’acceptació com a real de la inferioritat inherent del seu propi grup.
 La negació de pertinença al seu propi grup.
Els prejudicis lingüístics són judicis de valor sobre les llengües i els parlants
que algú pot considerar estranys a diferents nivells, siga perquè els parlants
empren una llengua que li és poc o gens coneguda, o perquè parlen una
varietat de la llengua que no és la de la persona que prejudica. Tusón els
considera una desviació de la racionalitat, generada directament per la
ignorància, per la malvolença i dictada per la inquietud que produeixen les
diferències.