1. Anna Oliveras (4t ESO B)
El dia a dia a Àfrica
On la pobresa ho arrasa tot, on la gent no té menjar per alimentar-se, on les
persones no tenen feina per poder guanyar diners, on les cases s'aguanten
amb quatre troncs i una mica de fang, on els nens i les nenes van vestits amb
parracs... això és Àfrica.
Em trobo al bell mig d'Àfrica. Fa una setmana que estic vivint amb una tribu
anomenada Salamun, una tribu molt educada malgrat, que no tenen recursos
per poder sobreviure.
Perdoneu, no m'he presentat, em dic Marina. Sóc una noia que està estudiant
com viuen les tribus més pobres del món per intentar donar-los el millor per a
ells. Podríem dir que sóc com una mena de Mans Unides ambulant. M'agrada
ajudar la gent: grans, petits, de pell fosca, de pell clara, alts, baixos, grassos,
prims, etc... Realitzar bones accions, em fa ser feliç.
Porto observant els salamunins des de fa set dies i el que m'ha fet més pena
és, que durant el temps que he estat convivint amb ells, ja han mort deu nens.
Això és perquè no tenen prous recursos per poder-los alimentar. M'ha sorprès
molt la reacció de la família dels nens morts, perquè sembla que no els faci res
perdre una criatura, és a dir, que mori el seu infant. Sembla que esperin que
neixi un altre bebè, per veure si sobreviu més que l'últim que han tingut.
He observat que les principals causes de la mort de recent nascuts són les
infeccions, la diarrea i l’asfíxia. Algunes d'aquestes malalties es podrien
solucionar amb un medicament, amb un cost no molt elevat o amb una simple
vacuna. També hi ha altres complicacions com problemes en el part de les
noies o dones africanes. Els nens o moren durant el part o neixen ja morts.

2. L'altre dia estava observant un part d'una noia que té disset anys, que es diu
Karaka i el seu fill va morir durant el mateix, a causa que s'estava ofegant. Els
metges no hi van poder fer res, perquè són metges sense cap carrera ni quasi
cap estudi. A mi em va saber molt de greu i pensava que la noia ploraria, però
no ho va fer, perquè era el més normal que això passés.
Jo penso que tot això no passaria si el govern hi fes alguna cosa, perquè els
principals culpables d'aquesta mortalitat infantil són els governs africans, si ells
no volguessin, això no passaria. En aquests països hi ha molta corrupció i tots
els diners que es generen d'alguns recursos naturals que s'extreuen van a
parar a mans dels governants, que normalment són dictadors. Aquests diners
no s'inverteixen en el país per a millorar la situació de la gent, sinó que s'ho
queden per ells i a les pobres tribus, que estan mig perdudes per Àfrica, no els
donen importància, quan els n’haurien de donar.
Sembla que als països avançats no els importi gaire aquesta situació, ja que
no se'ls veu gaire implicats a voler-ho resoldre. Segurament perquè hi tenen
massa interessos posats en l'explotació dels recursos que hi ha allà i, com que
estan a bon preu i hi guanyen diners, doncs ja els hi està bé.
Moltes vegades veig que a Europa malbaratem els recursos que tenim, com el
menjar de tot tipus, l'aigua neta, la roba cara, joguines noves, una escola
privada i moltíssimes coses més, que desaprofitem i alhora moltes d'aquestes
coses són innecessàries, però que per caprici ens les comprem.
Em fa molta ràbia pensar que quan torni a Granollers, la meva ciutat de
naixement, m'ho tornaré a trobar tot, tot l'innecessari, tot el que aquests pobres
nens mai tindran, el que aquesta pobre gent per ells és inimaginable poder-hi
arribar. Em fa molta ràbia que no s'hi pugui fer res. Veure aquests ulls dels

3. nens negrets, amb les panxes inflades per la mala nutrició, la pell seca a causa
del sol i amb els peus destrossats per culpa de caminar sense sabates, per
poder arribar a l'escola que està a quilòmetres del poblet o per anar a buscar
aigua per poder sobreviure. Quan, en canvi, la gent del primer món només ha
d'anar fins a la primera cantonada per poder trobar un supermercat i comprar-
se una ampolla d'aigua de milers de marques diferents.
Els dies se'm comencen a acabar en aquest poblet d'Àfrica. He estat dues
setmanes amb aquesta bona gent. He viscut morts, he viscut parts, he viscut
com els nens petits i grans es morien de set, he viscut què és veritablement la
pobresa al bell mig del continent africà. Em sento impotent per no poder-hi fer
res, per no poder ajudar-los. Ahir vaig visitar un internat. Els nens, en veure una
cara nova, se'm van tirar a sobre, tots amb uns somriures immensos als seus
llavis, amb unes ganes enormes de jugar i de passar-s'ho d'allò més bé, sense
saber que no tenen cap futur profitós, ni com guanyar-se la vida, ni poder
seguir endavant. Ara encara són petits i no ho entenen, però de grans els farà
ràbia com a mi, quan se n'adonin que, a causa dels maleïts governs, no podran
estudiar el que volen, ni poder formar una família, perquè no tindran diners.
Però de moment només són nens, nens innocents amb ganes de jugar, nens
amb la sort de no haver patit la mortalitat que han patit milions i milions de nens
amb les mateixes condicions que ells. Ells han tingut sort o potser mala sort,
però -com a mínim- ells tenen una vida per endavant, més desgraciada o
menys, però la tenen.