Emigration in 19 century

ELS MOVIMENTS MIGRATORIS DEL XIX I XX
Educació Secundària
Centre de Recursos Educatius del Mar
LA VIDA DALT D’UN TRANSATLÀNTIC
Si bé des del descobriment d’Amèrica sempre hi ha hagut un fluxe continu d’emigrants
cap al Nou Món, va ser especialment a partir del segle XVII que de manera gradual es va
anar consolidant la presència catalana en terres americanes (primer a les colònies i més
tard a les noves repúbliques) especialment per motius de negocis.
El floreixement econòmic de Catalunya del segle XVIII va anar seguit d’un increment de
l’activitat comercial amb el continent americà, on s’exportaven, bàsicament, productes
agrícoles com aiguardent i vi, oli, farina, fruits secs... i productes manufacturats com teixits,
ceràmica i objectes de tota mena, mentre que en els trajectes de tornada s’importava cafè,
sucre, tabac, cacau, cotó...
Per tal de controlar els negocis a l’altra banda de l’Atlàntic els empresaris anaren establint
homes de confiança (sovint fills, germans o parents en general) a les Colònies i més tard a
les Repúbliques. A mida que els negocis d’ultramar creixien, eren ampliats amb membres
de la mateixa família o del mateix origen, tot bastint complexes xarxes d’emigració.
Però a finals del segle XIX els avenços tècnics en general van fer que un gran nombre de
població de tot Europa quedés desplaçada dins el sistema social i laboral i es veiés
condemnada a l’atur. Per a tots ells l’emigració era una de les poques vies per sortir de la
misèria. La gent emigrava a Amèrica milions en el que va ser el moviment migratori més
gran que s’havia vist mai.

Els moviments migratoris. Museu Marítim de Barcelona

pàg.1

El fenomen de l’emigració a Amèrica va afectar totes les comarques catalanes, per bé
que d’una manera molt desigual. Quasi un 80% de la gent que migrà provenia de les
comarques litorals o prelitorals, és a dir, d’aquelles poblacions que estan al costat de la
costa: la franja de Tarragona a Lloret, el Garraf, el Barcelonès i el Maresme. Entre les
poblacions que més joves van veure marxar cal citar Barcelona, Vilanova, Sitges, Mataró,
Blanes, St. Feliu de Guíxols, Tossa, Lloret, Arenys i Canet.
Per fer-se una idea de la importància d’aquest fet, cal tenir en compte que només entre
l’any 1885 i 1890 van emigrar més de 21000 persones de Catalunya. Això vol dir que en cert
períodes el 25% dels homes en edat de treballar eren fora.

CAUSES DE L’EMIGRACIÓ
La principal causa de l’emigració era la penúria econòmica.
La revolució industrial havia provocat la transformació del sistema social i laboral: molta població camperola s’havia desplaçat
cap als nuclis urbans per treballar a les fàbriques, cada cop
més mecanitzades i, per tant, amb menys necessitat de mà
d’obra. Era un moment en què la demografia creixent aguditzava
la desocupació.
En el cas concret de Catalunya, cal afegir la crisi de la manufactura tèxtil, causada sobretot per la introducció del teixit
anglès, molt més competitiu, als mercats espanyol i colonial,
on fins llavors el drap català s’havia venut còmodament.
D’altra banda l’agricultura catalana estava focalitzada en el
cultiu del vi. La fil·loxera havia anul·lat la competència francesa
per uns anys (1868-1880) i Catalunya havia concentrat tots els
esforços en el monocultiu vitícola i la seva comercialització exterior. Per aquest motiu, quan la temuda plaga traspassà els
Pirineus i carregà contra la vinya del Penedès (1890), acabà
amb l’únic producte agrícola del mercat. El camp català tardà
anys a recuperar-se, ja que França copà novament la distribució
gràcies als empelts de ceps americans immunes.
A escala mundial, cal tenir en compte que Amèrica era un
continent en plena articulació, amb algunes colònies centenàries
però també amb joves repúbliques per bastir i industrialitzar.
Paral·lelament, l’abolició de l’esclavatge va propiciar la necessitat
de contractar mà d’obra a sou i, encara que es treballés sota
condicions molt dures, aquesta oferta era un bon reclam que
estimulà l’emigració de les classes socials més modestes.
Raons de caire social també feien decantar el pes cap a


pàg.2

l’emigració. L’estructura familiar catalana n’era una: el sistema de transmissió de propietat a
l’hereu provocava l’empobriment de molts joves desheretats, molts dels quals, (segons el
grau d’alfabetització), podien aspirar a trobar una bona oportunitat a Amèrica com a
comerciants i arribar a esdevenir, fins i tot, empresaris.
Però hi havia una raó, potser la més poderosa i la més estimulant, que anava més enllà
de simplement cobrir les necessitats vitals d’una persona: fer fortuna. “Fer les Amèriques”
significava posar tota l’esperança en el somni de fer diners i de retornar tan ric que no
s’hagués de treballar mai més. El mite d’Amèrica, protagonista sempre de llegendes de
fortuna i prosperitat, s’havia encarnat per fi en un personatge real, el de l’indiano o americano, que constatava el somni fet realitat.
El valor d’aquesta figura venia donat, sobretot, pel fet que no es tractava de gent
desconeguda, sinó de fills de la vila que havien marxat sense res, i que a Amèrica havien fet
riquesa. Tanta com per tornar amb el cap ben alt, ser respectat per tothom i superar, fins i
tot, les famílies benestants de sempre.

EL PERFIL DE L’EMIGRANT
El gruix d’emigrants estava compost per gent molt jove, adolescents sense gaire preparació
que anaven a fer de jornalers, aprenents o dependents amb l’objectiu d’estalviar i posar un
negoci propi. Solien ser homes solters, d’entre els quinze i els trenta anys, d’origen modest,
segons i tercers fills (l’hereu solia quedar-se amb l’herència). Sovint intentaven marxar a
casa de parents, amics o veïns ja instal·lats pels quals es feien reclamar. Aquesta
circumstància facilitava molt la partença ja que un dels requisits necessaris per obtenir una
llicència d’embarcament era una carta mitjançant la qual alguna persona reclamés l’interessat
des d’Amèrica oferint-li un lloc de treball.
Documentació necessària per a emigrar:
L’emigrant havia d’obtenir una llicència d’embarcament pel
que havia de reunir la documentació següent:
-

Una instància dirigida al rei on hi constés l’edat, el lloc
d’origen, el sexe, l’estat civil, la professió, el lloc de
destinació, activitats que hi desenvolupa i el nom de la
persona que el reclamava i que prometia donar-li feina.

-

El consentiment del tutor si era menor d’edat o del cònjuge
si era casat.

-

Un certificat de bona conducta

-

Una partida de baptisme

-

Una carta de presentació


pàg.3

ELS TRANSATLÀNTICS DE L’EMIGRACIÓ
Abans de l’adopció dels grans bucs de vapor, els viatges a llarga distància eren, en la
majoria dels casos, molt pesats i incomodes. En els velers o en els vaixells mixtes l’espai
era molt restringit i mal il·luminat, donat que no hi havia electricitat. Malalties com ara el
colera, la disenteria, la febre groga, el tifus... feien, sovint, grans estralls. Als viatges que
s’emprenien els segles XVII, XVIII i gran part del XIX podia arribar a morir fins a un 10% dels
passatgers.
L’aplicació del vapor per a la propulsió de les embarcacions va permetre mantenir velocitats
constants i, en conseqüència, l’organització de viatges de forma regular. Més tard, amb la
introducció del buc de ferro, els vaixells aconseguien una capacitat de transport 7,5 vegades
superior a la dels velers, fet que disminuïa molt el cost de cada viatge. Els transatlàntics
havien aconseguit quadruplicar el seu espai, reduir a la meitat el temps de travessia de
l’Atlàntic, il·luminar les dependències amb l’energia que provenia del vapor i, molt important,
refrigerar els aliments. Amb l’evolució dels transatlàntics va començar a gaudir de notables
comoditats i fins i tot de luxes.
És en aquests moments que els bucs esdevenen l’aparador de la riquesa i del poder
de la seva nació pel que s’enceta una lluita per fer-los cada vegada més aparatosos,
més bonics, més luxosos, més ràpids. La rivalitat abraça totes les característiques dels
bucs: regularitat en les escales, descens dels preus, augment de la velocitat, millora en
el tracte, en el menjar.... La competència entre les diferents companyies per guanyar un
grapat més de passatgers en cada escala era ferotge. Un passatge que havia valgut fins
als 700 francs arribà a costar-ne només 300. Diaris i revistes no deixaven de fer propaganda de les Companyies navilieres. Les facilitats per emigrar eren diverses, com per
exemple els bitllets subvencionats pels governs americans, pagats pels parents i
conciutadans d’allà...
Els bucs de vapor anaven augmentant i perfeccionant-se cada dia i les marques en
quan a temps anaven disminuint. L’any 1838 el Great Western va ser proclamat el vaixell
més ràpid del moment en anar de Bristol a nova York en 15 dies mentre que al 1952 fou per
l’United Statesen fer una travessia semblant en 3 dies i 10 h 40 m.

Titànic


pàg.4

LA TRAVESSIA

Sempre s’ha dit que els transatlàntics són l’exacte representació piràmide de la societat:
en els espais més còmodes i elevats la primera classe i situats en un degradant descendent
la segona, tercera i al fons del buc sota el nivell de flotació, els emigrants.
El passatge de cambra gaudia de les estances més
nobles, situades lluny de la sala de màquines i de les
bodegues. La seva posició superior al nivell de flotació
permetia una ventilació adequada. A aquestes cambres
no els faltava de res: llits ben vestits, saleta amb cadires
i butaques per quan es volgués una estona d’intimitat i
lavabo amb aigua corrent. Fins i tot els de més categoria
podien tenir una alcova annexa per a la minyona. Les
estances comunes (vestíbuls, sales menjador, de lectura, de te, de fumadors, tocador de senyores....) eren
d’estil victorià, neoclàssic, modernista o déco, segons
la moda del moment de construcció del transatlàntic.
Tot amb una decoració fastuosa i acurada que volia proporcionar la il·lusió d’estar en una habitació d’un hotel
luxós en terra ferma.
Mentre que la primera i segona classe rebien el màxim d’atencions, en l’emigrant
s’accentuaven les incomoditats pròpies de les llargues travessies marítimes. El seu
emplaçament solia ser a les cobertes inferiors i als entreponts.
Els dormitoris eren grans estances plenes de lliteres, amb poca ventilació i llum naturals,
i amb un aire sobresaturat per centenars de persones amuntegades sense l’espai vital
necessari (en general el nombre de persones de la classe emigrant oscil·lava entre les 1000
i les 2000 depenent del vaixell). Una situació propicia a les malalties i al fet que qualsevol
anomalia multipliques els seus efectes desastrosos.
Al segle XIX les estances d’emigrants es
descrivien com calabossos repugnants amb
escotilles al sostre, que en obrir-se, deixaven
anar una fortor com la d’una cort de porcs.
A principis de segle XX, en aquestes
habitacions s’hi continuava menjant i dormint
però ja tenien llum elèctrica i ventilació
assistida, a més de la ventilació natural que
poguessin preveure els reglaments. Les lleis
d’emigració i de sanitat intentaven dignificar
mínimament aquests allotjaments, obligant a
instal·lar avenços tècnics i a dotar-los d’una
millor qualitat en general.


pàg.5

UN COP A L’ALTRE RIBA
Les aventures de la travessia dels passatgers de primera i de segona classe acabava
quan tocaven terra. El seu desembarcament es podria comparar al que fem actualment
nosaltres en un aeroport: es recollia l’equipatge i es passava per l’aduana per fer els tràmits
corresponents.
Ben diferent era el desembarcament dels emigrants, entre els tràmits dels quals hi havia
passar la quarantena. Fins i tot hi havia ports que exigien que el descens es fes separadament,
com és el cas de Nova York, on primera i segona desembarcaven a l’illa de Manhattan,
mentre que la classe emigrant era conduïda a Ellis Island i sotmesa a una vigilància sanitària
estricta. Per aquesta illa, centre de recepció dels emigrants que volien entrar a EUA, hi
varen passar, de 1892 a 1954, prop de 5.000 persones diàries, més de 20 milions en els
seus 62 anys d’existència.
Cada país que rebia emigrants promulgava la seva llei d’immigració, com a autoprotecció
contra l’afluència massiva, les epidèmies, i qualsevol altre factor que pogués desestabilitzar
la població pròpia. A les repúbliques americanes aquesta ordenació es donà sobretot entre
el 1900-1910, quan la saturació començava a ser important, per imposar les oportunes
restriccions i les cotes màximes d’entrada d’immigrants.
Països com EUA i Argentina van posar seriosos entrebancs a l’acceptació d’emigrants:
visats especials expedits des del Consolat de sortida, certificats relacionats amb la salut
mental o l’actitud per al treball. EUA, a més, exigia una prova dita “científica” per demostrar
que no s’era analfabet.
El retorn d’emigrants i de tropes
també

era

un

fet

previst

per

l’administració, en aquest cas la del país
d’on s’havia sortit. Així, per als espanyols,
la repatriació era immediata i gratuïta a
càrrec de la companyia del viatge
d’anada si l’emigrant era refusat per les
lleis del lloc de destinació (els cònsols
de cada país americà vetllaven per tal de
que això no passés i es pogués evitar al
màxim).

L’EMIGRACIÓ AVUI
Les raons polítiques i, especialment, les econòmiques en la que es troben moltes persones als seus països d’origen continua sent la causa de les migracions cap a zones més
pròsperes i riques. Europa occidental, que a principi de segle havia acomiadat tants ciutadans,
és avui el punt de mira de milers d’africans que volen probar sort. I la porta que uneix Àfrica
amb Europa és, sovint, Espanya. Cada estiu milers d’africans intenten creuar l’estret de

pàg.6

Gibraltar en pasteres i molts hi deixen la vida (es parla de 2.000 a 4.000 morts des de
principis dels noranta a l’actualitat). El passatge els ha costat, sovint, més de 1000 euros.
Les portes d’Espanya van romandre obertes durant segles fins que l’any 1985 s’aprovà
la Llei d’estrangeria (Ley de los derechos y los deberes de los trabajadores en España) que
obliga tots els treballadors estrangers que vulguin romandre al nostre país a obtenir un visat.
Una llei que posteriorment - el 1991- ha estat endurida per l’acord Schengen, firmat per la
pràctica totalitat dels països de la UE.
A partir d’aquestes lleis Europa quedà vedada per la majoria dels treballadors del tercer
món els quals, malgrat tot, intenten arribar-hi i fer-se un lloc de manera clandestina.
Els episodis de gent desesperada que arrisca la vida per penetrar les fronteres de la UE
no només s’han vist protagonitzats per africans. Asiàtics, sud-americans i fins i tot europeus
dels anomenats països de l’est han protagonitzat, els darrers anys, dramàtiques situacions
en la seva fugida de la misèria. Aquest problema es repeteix a EUA amb els mexicans que
intenten creuar la frontera per terra i amb els cubans que utilitzen tota mena d’embarcacions
per sortir de l’illa i arribar a Miami. Sens dubte, l’emigració i els fets que se’n deriven continuen
sent una problemàtica candent i, sobretot, actual.


pàg.7

Activitats suggerides


MOVIMENTS MIGRATORIS

A totes les èpoques històriques hi ha hagut persones que han abandonat el seu lloc d’origen
per establir la seva residència en un altre indret, sigui del propi país o de l’estranger. Uns trasllats que
poden ser forçosos o voluntàris, temporals o definitius, legals o clandestins.
Aquests moviments de població s’anomenen «migracions». Una persona que marxa del seu
país és anomenada «emigrant» pels seus compatriotres, però considerada «immigrant» en l’indret
d’acollida.
Les raons que porten les persones a emigrar són moltes: poden fugir d’una determinada situació
política, d’un conflicte bèlic, d’una persecució per matius religiosos, ètnics, polítics o de qualsevol altre
tipus. Poden haver d’abandonar el seu país per un desastre natural (un terratremol, l’herupció d’un
volcà, una sequera molt intensa, una epidèmia...) o per les circumstàncies econòmiques adverses. De
vegades es busca un clima més suau (que és la raó per la que molta gent del nord d’Europa ve a viure
als països de la mediterrània), o senzillament hi ha una atracció per determinada ciutat (per l’estil de
vida, per la cultura, per poder estudiar, etc.). I molt sovint s’emigra senzillament perquè les oportunitats
laborals són millors en altres zones.
De gent que marxa i que arriba a un país sempre n’hi ha, si bé és cert que hi ha certs països on
el nombre de persones que s’hi vol establir és major del que marxa, mentre que a altres indrets, per
contra, veuen marxar molta més gent de la que hi arriba. Aquesta, però, no és una circumstància
invariable. Hi ha països, com el nostre, del qual en determinants períodes històrics en va marxar molta
gent (a finals del segle XVIII, tot el XIX i principis del XX per fer les Amèriques o a mitjans del segle XX per
establir-se a França i a Alemanya) mentre que actualment el nombre d’immigrants supera de molt al
d’emigrants.
Les conseqüències de les migracions poden ser moltes, tant per als països des dels quals
s’emigran com per als països a on s’immigra. Per començar, mentre al país receptor es produeix un
increment de població, en el país emissor s’hi produeix una devallada de vegades molt important. Si
l’emigració és molt masculina (que és el què passava aquí amb la gent que marxava a Amèrica)
l’equilibri entre homes i dones d’aquell país queda desnivellat i això afecta la natalitat. Per al país
receptor sovint suposa un major desenvolupament econòmic mentre que per al país emissor pot
suposar una entrada de divises molt beneficiosa perquè els emigrants solen enviar molts diners als
seus familiars. D’altra banda molt sovint es generen problemes de convivència amb els nouvinguts,
especialment quan provenen d’indrets més pobres, que és important solventar pel bé de tota la societat.

1. Quina diferència hi ha entre emigració-immigració?
2. Enumera les causes que poden motivar les migracions i posa un exemple
de cadascuna.
3. Quines conseqüències tenen els moviments migratoris?


pàg. A

L’EMIGRACIÓ DELS SEGLES XVIII I XIX

A partir del descobriment d’Amèrica hi va haver un fluxe continu d’emigrants catalans

cap al Nou Món. El primer gran corrent migratori català coincideix amb l’apogeu comercial
de finals del segle XVIII, per l’obertura del monopoli colonial espanyol a la resta de mercats.
Al principi es tractava d’una emigració temporal, ja que molta gent tornava al cap del temps,
i a més les lleis de les Índies no autoritzaven estades de més de tres anys de permanència.
Amb el temps, aquestes estades es fan més llargues, fins que acaben fent-se permanents.
En aquesta època, els emigrants eren originaris de zones del litoral, sobretot del
Garraf, Maresme i Empordà. Les destinacions, en canvi, no van ser tan concentrades; en
primer lloc van anar a Cuba i Puerto Rico, i d’allà al Carib i a ports del Río de la Plata.
La segona gran onada es va donar a partir de 1830 i, igual que la primera, tenia també
un marcat caràcter comercial, així com un origen costaner dels emigrants i la preferència com
a destí pels dominis colonials d’Espanya. Es diferenciava de la primera onada per estar
estretament vinculada a les necessitats comercials de la nova indústria tèxtil.
Al llarg dels anys, es va formar una xarxa comercial basada en relacions socials
primàries, de parentiu i paisanatge, construïda des dels sectors tradicionalment vinculats al
comerç i a la navegació exterior.
El creixement urbà de les societats americanes va afavorir l’emigració de mà d’obra
especialitzada, fet que va satisfer la demanda professional, especialment al sector alimentari,
del vestuari i la confecció, de la construcció, així com del sector de la construcció naval.

1. Quines causes motivaren l’emigració de tants catalans?
2. D’on eren originaris els emigrants de la primera onada?
3. Quan es van produir les dues onades d’emigració catalana?
4. Quins són els destins majoritaris dels catalans?
5. Quines professions van exercir els emigrants catalans a Amèrica?
6. Quines són les diferències entre la primera i la segona onada migratòria?
7. Busca al diari alguna noticia relacionada amb l’emigració. D’on provenen aquests
emigrants? Quin és el seu destí? Perquè creus que emigren?


pàg. B

CREUANT L’ESTRET

Europa és el punt de mira de milers d’africans que volen provar sort no tant per fer-hi
fortuna, sinó simplement per sobreviure-hi. Venir a treballar aquí de manera legal no és fàcil
des de l’aprovació, l’any 1985, de la Llei d’Estrangeria, perquè els tràmits són molts.
Donada l’escassa distància que separa la costa marroquina de l’espanyola, amb
l’arribada del bon temps molts homes i dones intenten creuar l’estret de Gibraltar amb les
anomenades «pasteres» (velles barques de pesca) i entrar a Espanya clandestinament.
Com a qualsevol estret, al de Gibraltar les corrents són fortes i els vents ratxats i molt
intensos, pel què l’aventura és veritablement perillosa i són moltes les persones que hi deixen
la vida. Tantes que ja escandalitzen a poca gent.

Fixa’t en la fotografia de Javier Bauluz presa a la costa de Cadis l’any 2000.
- Quà creus que ens està dient la fotografia?
- Et sembla que està denunciant alguna situació?
- Per què creus que el fotògraf l’ha titulada Muerte a las puertas del paraiso?
- Fes una breu descripció del que pots veure.

Muerte a las puertas del paraiso. Javier Bauluz. Tardor de 2000.
Premi Godó de Fotoperiodisme 2001


pàg. C

EMIGRANTS I IMMIGRANTS
Totes aquestes fotografies tenen a veure amb gent que va marxar (emigrants) i gent
que va arribar (immigrants) al l’Estat Espanyol en diferents moments històrics.
Aquí tens una columna d’imatges i una de descripcions que hi fan referència. En el primer
quadrat posa-hi una E o una I segons creguis que es tracta d’una imatge d’emigració o d’immigració.
En el segon anota-hi el número de la foto a la que creus que el text fa referència.

1

2

La despedida. Any1957. Manuel Ferrol.
En aquesta època Galícia -i altres zones de
l’Estat Espanyol-, es trobaven immersa en
unes condicions econòmiques i socials
especialment adverses: caciquisme, misèria
rural, elevada densitat de població... que
obligava molta gent a marxar. La imatge capta
el moment del comiat, del sofriment intern tant
dels que marxen com dels que es queden.
Muerte a las puertas del paraiso. Any 2000.
Javier Bauluz.
Una parella de banyistes de la plantja de Zahara
de los Atunes (Cadis), observa indiferent el
cadáver d’un immigrant afegat a causa del
naufragi de la seva pastera.
Refugiats espanyols de camí a Perpinyà.
Any 1939. Associated Press of Great Britain
Quan les Tropes Nacionals van prendre la ciutat
de Barcelona, centenars de republicans
enprengueren la fugida cap a territori francès
on passaren a ser considerats refugiats de
Guerra. Molts no van tornar fins mort Franco.

3
Port de Barcelona. Principis de segle XX.
L’emigració d’europeus cap al Nou Món fou una
constant al llarg de tot el segle XIX i principis
del XX. Els ports s’omplien de dones i,
especialment homes, que anaven a «Fer les
Amèriques», fer fortuna, o senzillament en busca d’una vida millor que la que Europa els oferia.

4

5

Pastera arribant a les costes espanyoles.
1998. Marcelo del Pozo.
Les notícies de pasteres arribant a les costes
espanyoles són constants als nostres diaris,
especialment en èpoques de bon temps. La
distància entre la costa marroquí i l’espanyola
és tan poca i la desesperació de molts africans
tan gran, que molts intenten creuar l’estret de
Gibraltar en qualsevol cosa que suri.
Lamentablement un bon nombre perd la vida
en aquest curt camí.


pàg. D

FER LES «AMÈRIQUES»
En menys de 10 anys, entre 1885 i 1894, emigraren a Amèrica quasi 40.000 catalans.
Aquest gran corrent d’emigració, comú a d’altres països d’Europa, va ser el factor decisiu
per al desenvolupament dels transatlàntics.
Tot i això, emigrar a Amèrica a finals del segle XIX no era gens fàcil. Abans de la
partida calia aconseguir els permisos i la documentació, cosa complicada per a persones majoritàriament analfabetes, donada la complicada i aleatòria burocràcia de l’època.
A més s’havia de passar un reconeixement mèdic realitzat, en moltes ocasions, per
metges corruptes. I finalment, els passatges eren molt cars pels diners que podien manejar i acumular les capes més baixes de la societat.
Una vegada aconseguit l’espai a tercera classe, la travessia era un infern. Les
sortides a coberta eren molt dures i escasses i les estances en els dormitoris eren
sufocants per la calor i l’amuntegament de centenars de persones. Les cabines de
tercera estaven sempre sota la línia de flotació, per tant, sense ventilació directa ni llum
natural, i molt a prop de les calderes, de les màquines o de l’hèlix. Algú va descriure
aquestes estances com a “calabossos repugnats que en obrir-se produïen l’olor d’un
ramat de porcs”. Molts emigrants contreien malalties durant la travessia.
Abans de sortir o en arribar al port, sovint els emigrants descobrien que havien
estat enganyats. Els documents no arribaven o no permetien l’accés a terra, aquesta no
era sempre la promesa i les seves meravelloses oportunitats es convertien amb freqüència
en un calvari de treball i penúries fins que aconseguien prou diners per al passatge de
tornada.
Molta gent es pregunta com és que, tot i aquests inconvenients, una part tan
important de la població catalana va prendre la dura opció vital de separar-se dels seus i
de la seva terra per a traslladar-se al Nou Món.
Alguns historiadors han relacionat d’una manera més o menys directa els següents
factors amb el fenomen de l’emigració a finals del segle passat.

(1) A Catalunya, la Revolució Industrial havia provocat una transformació del sistema social i laboral, fet que ocasionà que molts pagesos es desplacessin als
nuclis urbans que no sempre podien acollir en bones condicions a tants
camperols, ja que a la vegada les fàbriques cada cop eren més mecanitzades
i no necessitaven tanta mà d’obra.
(2) Crisi de la manufactura tèxtil causada, sobretot per la introducció del teixit
anglès, molt més competitiu al mercat espanyol i colonial, fet que va provocar
una crisi al sector, la més important de la indústria catalana de l’època.
(3) L’agricultura catalana estava focalitzada en el cultiu del vi. Durant alguns anys
Catalunya va centrar tots els seus esforços en el monocultiu vitícola de forta
demanda degut a que la plaga de la fil·loxera havia anul·lat la competència
francesa. Quan la temuda plaga traspassa els Pirineus acaba amb l’únic
producte agrícola del mercat català, el qual trigarà anys a recuperar-se, ja que
França coparà de nou el mercat gràcies a la introducció de cepes americanes
immunes a la malaltia.

pàg. E

(4) L’abolició de l’esclavitud va propiciar la necessitat de contractar mà d’obra a
Amèrica. Com que les condicions de treball eren molt dures s’estimula l’emigració
de les classes socials més modestes.
(5) L’estructura de la població catalana anava canviant. En aquesta època es va
produir un augment demogràfic considerable que aguditzà els problemes d’atur.
(6) Països com Canadà, Estats Units o Argentina, fins fa poc colònies, s’erigien ara
en països emergents amb grans possibilitats de treball, enormes superfícies
agrícoles i ramaderes i una creixent i potent indústria manufacturera.
(7) La relació directa dels ports catalans amb Amèrica, fruit del ric comerç de la
marina catalana amb les colònies des de 1765, provocà que molta població tingués
familiars, amics o “coneguts” que tenien negocis comercials o marítims amb
Amèrica.
(8) L’estructura familiar catalana, amb el sistema de transmissió en exclusiva de la
propietat a l’hereu, provocava l’empobriment de molts joves desheretats (els
germans). Molts d’ells, segons el grau d’analfabetització podien aspirar a trobar
una bona oportunitat com a comerciants o fins i tot arribar a empresaris, però
molts d’altres es trobaven sense mitjans de subsistència.
(9) En aquella època fugir del servei militar arribava a ser una obsessió. L’emigració
era una pràctica habitual entre els mossos de classe humil, que no podien pagar
l’elevat preu de la redenció prevista per la llei i que era el sistema amb el qual els
joves adinerats es lliuraven de la milícia i de la guerra.
(10) En aquella època estava molt estès el mite de fer fortuna a Amèrica, el qual
s’havia personalitzat en la figura de l’indiano o americano. Tornar ric oferia la
possibilitat de convertir-se en una persona “respectada” per tots i superar a les
famílies adinerades; fins i tot la inversió en la millora d’infrastructures o institucions
benèfiques a Catalunya possibilitava arribar a ser alcalde, diputat o senador i
“passar a la història”.


PREGUNTES

Avui milers d’emigrants africans i llatinoamericans intenten aconseguir el “paradís
de la Unió Europea” i Espanya és un pas obligat per a molt d’ells. L’estiu passat, coincidint
amb els dies de major afluència en el pas de l’Estret de Gibraltar, es calcula que cada nit
intentaven arribar a las costes espanyoles més 40 pasteres des del Marroc, amb immigrants
provinents de tota l’Àfrica. La majoria d’aquests emigrants s’arruïnen en l’intent, passen un
veritable rosari de calamitats i, molts d’ells, hi moren.
A continuació ens agradaria que reflexionessis sobre quins poden ser els factors
decisius per què aquesta quantitat d’emigrants africans paguin un cost humà tan alt per
venir a la Unió Europea.

Creus que el factor (1) és decisiu a l’hora d’explicar l’emigració de catalans a Amèrica entre
el 1885 i el 1894?
Si/No .....................................................
Perquè
Creus que el factor (2) és decisiu per explicar aquesta gran emigració?
Si/No .....................................................
Perquè
Si/No .....................................................
Perquè
Si/No .....................................................
Perquè
Si/No .....................................................
Perquè
Si/No .....................................................
Perquè
Si/No .....................................................
Perquè
Si/No .....................................................
Perquè

pàg. G

Si/No .....................................................
Perquè
Si/No .....................................................
Perquè

Ara, amb tota la informació que t’hem donat, els 10 factors, i a partir de les teves
pròpies reflexions, explica per què es produeix aquesta gran emigració de més de 40.000
catalans a Amèrica entre els anys 1885 i 1894.


pàg. H

Emigration in 19 century

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Was ist angesagt?

Was ist angesagt? (20)

Andere mochten auch

Andere mochten auch (6)

Ähnlich wie Emigration in 19 century

Ähnlich wie Emigration in 19 century (20)

Mehr von villacpatricia

Mehr von villacpatricia (20)

Emigration in 19 century