Article adaptat de la ponència marc realitzada a les VIII Jornades sobre Comunicació i Patrimoni Cultural (Col,legi de Periodistes de Barcelona, 14/12/11).

1. El mirall de dues cares: reptes de la intersecció entre cultura i mitjans de
comunicació (adaptació de la ponència presentada a les VIII Jornades sobre
Comunicació i Patrimoni Cultural, Col.legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona,
14/12/11).
1. Antecedents del mirall com a objecte de doble reflex cultural.
Els miralls no només serveixen per reflectir la imatge pròpia o aliena.
Els mitjans de comunicació s’han reservat tradicionalment la capacitat de focalitzar
l’atenció cap als temes d’interès i de reflectir allò que consideren rellevant i
interessant, com descriu el concepte de agenda setting. En altres paraules, els mitjans
de comunicació s’han atribuït la capacitat d’orientar el mirall de la informació i de
resultes d’aquesta orientació definir la mirada cultural.
La concepció històrica i simbòlica del mirall, però, no es limita a generar una metàfora
de les seves propietats físiques, de la seva capacitat de reflectir imatges que vehiculen
idees. La cultura popular ofereix exemples abundants per ampliar la premissa
fenomenològica, que es poden encetar amb el mite grecollatí d’Orfeu i la seva
translació a l’univers creatiu del poeta i director de cinema francès Jean Cocteau.
El mite d’Orfeu ens parla d’un músic que perd la seva dona, Eurídice, i baixa als inferns
per intentar recuperar-la. Els habitants de l’Avern queden fascinats amb les seves arts
musicals i accedeixen a retornar Eurídice, amb la condició que no la miri en el camí de
tornada. Però quan estan a punt de concloure l’ascens cap al món dels vius, Orfeu no
pot resistir la temptació de girar-se per comprovar la presència de la seva dona, i la
perd definitivament.
Jean Cocteau reinterpreta el mite d’Orfeu a la trilogia formada per Le sang d’un poète
(1930), Orphée (1950) i Le testament d’Orphée (1960), a banda d’haver-ne fet una
adaptació teatral i dibuixos relacionats.
A la trilogia de Cocteau, l’autor utilitza la figura d’Orfeu per encetar una reflexió àmplia
sobre els sacrificis que comporta la pràctica artística. D’interès particular per a aquest
article és el segon film, que porta per títol el nom del poeta mitològic.
En aquesta pel·lícula el protagonista no és músic sinó poeta, com ho és la seva dona,
pertanyent a un grup femení (feminista?) anomenat les Bacants. Per recuperar
Eurídice, Orfeu no ha de baixar als inferns, sinó travessar un mirall líquid que el porta
“a l’altra banda”. Plantejo que, actualment, i gràcies en part a la profusió de
tecnologies digitals, els mitjans de comunicació ja no poden romandre “a una banda
del mirall”, ja que el mirall es pot travessar i a l’altra banda es detecta un públic
participatiu amb capacitat de retornar la mirada. Aquest desplaçament és
especialment evident en el camp cultural, com veurem mitjançant diversos exemples.
Però la interpretació del mite d’Orfeu proposada per Jean Cocteau no és l’únic
antecedent notori sobre l’altra banda del mirall”. L’any 1871, Lewis Carroll ja va

2. identificar a la segona part de la seva Alícia (A través del mirall i allò que Alícia va
trobar a l’altra banda) la possibilitat de travessar el mirall per endinsar-se en una
realitat esbiaixada.
La diferència respecte el context comunicatiu cultural contemporani radica en què
aquests antecedents identifiquen “l’altra banda” com un espai fantàstic (tot i que
especialment en el cas d’Alícia s’arriba a un qüestionament filosòfic que ressona com
els darrers versos de la La vida es sueño de Calderón de la Barca). En els casos que
comentaré a continuació, cada cop es troba més assumit que l’altra banda constitueix
una realitat comunicativa tan creïble com la generada pels propis mitjans de
comunicació.
En aquest sentit, l’altra interpretació del mirall basada en contes populars com la
representació de la madrastra i el mirall complaent que apareixen a la Blancaneus
cinematogràfica de Walt Disney, o el mirall dels desitjos de Harry Potter, on els nens
no veuen allò que són sinó allò que volen, posen de manifest la tendència dels mitjans
de comunicació d’emmarcar allò que volen explicar, no necessàriament allò que pot
ser (i sovint és).
Per tal de reconèixer la creixent interacció entre totes dues bandes del mirall, entre els
professionals de la comunicació i els qui en principi no ho són, però que participen
cada cop més amb més freqüència i interès, plantejo quins són els principals reptes
que afecten el transvasament entre mitjans de comunicació i cultura. Parlem de
miralls, o de miratges de mitjans?
2. Cinc reptes de la intersecció entre mitjans de comunicació i cultura.
2.1. Relacions entre el periodisme professional i les pràctiques ciutadanes.
En primer lloc, creix la interrelació i interdependència entre periodistes i ciutadania.
Un exemple visual paradigmàtic es troba representat per la imatge captada per Jacobo
Méndez arran de les manifestacions del 15 de maig de 2011. Méndez va prendre una
fotografia de gran qualitat i carregada de simbolisme, on una noia substitueix el cartell
de Plaça de l’Ajuntament de València per un altre on diu Plaça del Quinze de Maig.
La particularitat d’aquesta imatge roman en què que la persona que la va prendre no
és fotògraf professional. Els mitjans de comunicació no disposaven d’una imatge tan
eloqüent per representar la idea de canvi i moviment. Va ser un afeccionat qui va
captar, per dir-ho en paraules de Cartier-Bresson “l’instant decisiu” dels
esdeveniments a la plaça.
Les pràctiques ciutadanes no són noves, però és nova la facilitat de difondre la
creativitat pròpia i fer que aquesta arribi als mitjans de comunicació majoritaris.
Sovint, aquests ciutadans no busquen el lucre econòmic i/o convertir la seva peça en
una oferta de feina subseqüent, però sí un reconeixement morali.

3. La línia que separa el periodisme professional i les pràctiques ciutadanes s’esborrona
exponencialment en aquest context. El fet de que molts ciutadans no cerquen que el
seu hobby esdevingui treball pot ser contemplat amb comprensible recel pels
professionals que sembla han d’invertir cada cop més esforços per vendre cada peça
informativa que generen.
Seccions com la dels lectors corresponsals de La Vanguardia ofereixen a voluntaris la
oportunitat de parlar de coses que, d’altra manera, el mitjà de comunicació no
disposaria ni del temps ni dels mitjans suficients per cobrir. Ara bé, si per exemple el
que ofereixen és una crònica d’un festival, gratuïta perquè recordem l’ha elaborat un
voluntari, en quin lloc deixa aquesta pràctica al periodista especialitzat en cobrir
esdeveniments culturals? El mateix pot passar amb una ressenya o un reportatge, si el
voluntari en qüestió assumeix unes competències i rigor mínims en matèria de
redacció, coherència i aprofundiment en el tema tractat.
2.2. Dependència de les eines i no de les persones.
En segon lloc, la delicada interacció entre totes dues bandes del mirall corre el risc
d’instrumentalitzar-se si les redaccions tenen com a puntal les eines i no les persones
que generen les informacions .
Es fa necessari estar al dia de les novetats tecnològiques, la presència i activitat
constant a xarxes socials sembla ineludible, i la inversió en plataformes pròpies
d’aquesta manera pot resultar recomanable, com es pot comprovar en la coexistència
a el diari El País entre xarxes socials consolidades i una xarxa pròpia, híbrida entre
Facebook i Twitter, anomenada Eskupii.
Però la capacitació tecnològica dels professionals de la informació i la comunicació i de
les institucions que els donen cabuda pot confondre’s amb una exaltació de les eines
per les eines que deixa de banda el treball d’escriptura, d’anàlisi, i sembla prioritzar la
inversió en eines abans que en recursos humans.
Per una banda, és imprescindible no obviar que moltes eines procedeixen del context
anglosaxó i la seva capacitat de penetració i apropiació en el seu context de naixement
s’ha de valorar sense perdre de vista les particularitats professionals locals, regionals i
nacionals que hi van lligades. Per exemple, la orografia americana ha fomentat la
subscripció de pagament a revistes, mentre que a l’Estat espanyol són poc rellevants.
Les petites empreses o start-ups, tot i que en molts casos poden fracassar, pateixen
menys imposicions fiscals que les espanyoles, motiu que en part pot justificar perquè
en el context americà el pagament per escriure a la web està més consolidat.
Per l’altra, la capacitació tecnològica i la reducció de despeses per fomentar “homes
orquestra” que poden escriure, fer fotos, generar infografies, etc, pot desdibuixar les
competències pròpies de la professió periodística. Si bé és cert que entre la professió
de periodista i la de publicista tendeixen a reduir-se les distàncies, no és el mateix
cobrir que la Fundació Miró està fent un ús extensiu i intensiu dels codis QR per a una
exposició, explicant a la ciutadania en què consisteixin aquests codis i per què

4. serveixen, que l’augment de xerrades, conferències i activitats que parlen de la
col·locació d’aquests mateixos codis i altres productes “per a periodistes”, com si
aquests periodistes hagin d’esdevenir centrals de mitjans en ells mateixos.
La defensa aferrissada de la tasca expressiva i pedagògica del comunicador esdevé
urgent, especialment si a més a més considerem que la proliferació d’eines 2.0. sovint
implica la seva propera obsolescència: què passa si torna a esclatar la bombolla
tecnològica, com ja va passar fa una dècada?
2.3. Consideracions sobre propietat intel·lectual, difusió cultural i béns comuns.
En tercer lloc, les dues bandes del mirall entre mitjans de comunicació i societat
exigeixen creixents consideracions sobre sota quines lleis es difon la cultura i quins
béns es consideren comuns a tota la societat.
La llei de la Propietat Intel·lectual espanyola esdevé polèmica entre professionals de la
cultura que la consideren desfasada i restrictiva. Entre els privilegis de la SGAE, alguns
membres de la qual han estat acusats d’apropiació indeguda i desviament de fons, i la
necessitat de viure del treball creatiu que reivindiquen cada cop més creadors visibles,
hi ha un ampli camp que parcialment cobreixen iniciatives comles llicències Creative
Commons.
Aquestes llicències originàries dels EUA volen cobrir els supòsits de reconeixement,
difusió i fins i tot generació d’obres derivades de la creació pròpia, particularitats que
la legislació tradicional basada en la defensa dels drets d’autor no ha pogut, volgut o
sabut aixoplugar.
El debat entre partidaris de la legislació dels drets d’autor, que veuen perillar el
seu guany econòmic amb la supressió d’impostos como els cànons per la utilització de
dispositius electrònics, i els qui parlen de “cultura lliure” entesa en la doble vessant
anglosaxona de “gratis” i “sense lligams”, no ha perdut un àpex de vigència: la llei
d’Economia Sostenible, que entre altres aspectes semblava perseguir les descàrregues
a Internet, s’ha aprovat in extremis amb el trànsit cap al nou govern, el 30 desembre
de 2011.
Com es comentava al punt anterior, es tracta d’un altre cas on s’han de vigilar les
discrepàncies entre la legislació espanyola i la dels Estats Units el fet que es puguin
incloure llicències Creative Commons no implica que hi vagin aparellades les
disposicions relatives al copyright, terme que tot i les semblances de contingut
respecte el “dret de còpia” no existeix com a tal a l’Estat espanyol.
Aquestes i altres idees respecte les diverses llicències i els interessos dels diferents
grups implicats batallen per l’atenció als mitjans de comunicació predominants: la no
culpabilització dels usuaris de continguts culturals per recórrer a pràctiques quan
encara són al.legals i la tasca explicativa sobre les iniciatives que cerquen un model de
difusió cultural alternatiu basada en l’establiment d’un mínim comú denominador o

5. procomú són alguns dels desafiaments informatius que es poden i s’haurien d’esperar
dels mitjans de comunicació actuals.
2.4. Transició del turisme “tradicional” al turisme “cultural”
En quart lloc, les transformacions socioculturals es troben tant a l’esfera virtual com a
la del territori. Un dels aspectes més rellevants en el nostre context econòmic és el del
guany basat en el turisme. Augmenta la tendència a substituir un turisme “tradicional”
de platja i baix cost, per un turisme cultural on els periodistes i professionals de la
comunicació hi tenen molt a dir.
En l’exemple del Món Sant Benet, una església romànica restaurada esdevé un
complex multimèdia que incorpora vídeo, visites guiades, que es vincula a espais per
acollir esdeveniments diversos, restaurants, i la Fundació Alícia de Ferran Adrià com a
centre d’experimentació sobre la tecnologia i la cultura gastronòmica. A més, en el
moment de consultar la pàgina web d’aquest complex, el periodista i escriptor de TV3
Martí Gironella du a terme una estància al monestir per escriure la seva darrera
novel·la.
Des del punt de vista dels responsables de comunicació del Món Sant Benet, és
imperativa una doble estratègia entre mitjans “tradicionals” i digitals on el segon
vessant incorpori els comentaris i interessos dels visitants o potencials visitants del
centre. El projecte no viurà exclusivament d’una comunicació unidireccional “des d’una
de les bandes del mirall”, sinó que s’haurà de nodrir de les observacions dels
assistents, comja passa en la reserva d’hotels i restaurants en general.
Des del punt de vista dels periodistes dels mitjans que comentin l’existència del Món
Sant Benet, la tasca esdevé doble en la mesura en què han d’informar dels serveix
oferts per aquestes instal·lacions, però el risc del retallar i enganxar de la nota de
premsa resulta una perillosa temptació o imposició institucional.
El mapa crític sobre les esglésies catalanes que s’estan digitalitzant com ho fa Món
Sant Benet o la pedagogia sobre la tasca de la Fundació Alícia per a públics no
gourmets, considerant que les retallades culturals imposades per la crisi econòmica no
semblen afectar la creixent visibilitat de la gastronomia como a producció cultural, són
alguns dels encàrrecs possibles que aquest tipus de projectes generen. El recurs a la
Intel·ligència col·lectiva, mesurada i analitzada, de les múltiples opinions de visitants i
públic interessat a les xarxes socials, resulta un cop més un barem interessant per
entendre què es pensa sobre el turisme cultural “a l’altra banda del mirall”.
2.5. Conservació o desaparició del patrimoni?
En cinquè lloc, i connectant amb el vessant físic i virtual del turisme, la conservació
patrimonial planteja igualment reptes per a la difusió cultural en un mirall de dues
cares.

6. No només ens trobem amb la restauració d’edificis històrics, la idoneïtat de
conservació dels quals passa per la obtenció de diversos segells de “valor cultural”
estampats per institucions locals, nacionals, europees o mundials. El concepte de
patrimoni esdevé polisèmic en la mesura en què proliferen béns de caràcter intangible
que s’intenten sistematitzar a través de la figura de l’arxiu.
En alguns casos, i no només per motius econòmics sinó també de rellevància històrica,
es qüestiona la possibilitat i necessitat de conservar continguts. Quants llibres ha de
digitalitzar Google Books?iii És pertinent que una empresa privada dels EUA encapçali
la digitalització de certes biblioteques nacionals? Quins criteris de conservació
promourà, i quines obres deixarà fora?
La tasca es complica encara més amb els arxius d’obres audiovisuals i/o multimèdia
dels museus? Es guarden les obres, o es guarden les fitxes?
Per exemple, la Fundació Tàpies de Barcelona porta uns anys de profunda renovació i
reflexió per tal de sustentar l’entitat en quelcom més que les visites presencials.
Tradicionalment, l’elevada xifra de visitants garantia la supervivència d’una institució.
Però sí aquesta xifra es rebel·la insuficient per generar guany econòmic o visibilitat
social, quins recursos queden?
Un dels projectes en marxa de la fundació ha estat Arts Combinatòries (Lloc d’educació,
exposició i recerca) , finançat pel Ministerio de Industria, Turismo y Comercio ( Plan
Avanza, 2008-2011). També ha establert col·laboracions amb les universitats
politècniques de Catalunya i València.
El projecte s’ha articulat com a plataforma de treball col·lectiu entre visitants,
investigadors i col·laboradors de la fundació per difondre els seus continguts, tant des
del punt de vista presencial, organitzant simposis i jornades, com amb el vessant en
línia. La fundació ha posat en marxa un web on s’han anat penjant els materials
generats pels participants del projecte, un espai de transició o Finestra Indiscreta i un
Arxiu-Tesaurus on es digitalitza el fons principal de la fundació.
Des del punt de vista del gabinet de premsa de la fundació, la generació de diverses
eines de gestió de continguts i documentació de processos de treball deu haver estat
clau per difondre el procés de canvi de la fundació, sobre tot entre altres institucions i
professionals interessats.
Des del punt de vista dels mitjans de comunicació que se’n poden fer ressò, els
desafiaments passen per explicar el qüestionament de la figura de l’arxiu, que ni és
estàtic ni necessàriament físic; la difusió del mètode de treball com a laboratori viu
(living lab)iv, i potser la capacitat d’atraure periodistes especialitzats en tecnologia
informàtica (és a dir, no necessàriament de l’àmbit de la cultura i l’art) per explicar què
és un tesaure, per a què serveix, i molt especialment, com hi poden participar i treure
rendiment els seus usuaris.

7. Tot plegat dins d’un context comunicatiu que propulsa el periodisme i la comunicació
vehiculats a través de la inserció dins de les industries culturals, i que dificulta la
intersecció dels projectes culturals dins dels binomis teòric clàssics de cultura i
subcultura, d’alta i baixa cultura.
3. Cinc formes que adopten els mitjans en la representació cultural.
Vists cinc aspectes generals que obliguen a contemplar totes dues bandes del mirall,
se’n poden especificar algunes derivacions respecte la naturalesa actual dels mitjans
en la seva representació de la cultura. En proposem cinc més:
3.1. Mitjans ‘curats’
Prenent el terme en anglès curated com a “prendre cura” però també “decidir,
destriar, seleccionar”. La hipertextualitat i la lectura a través dels navegadors obliguen
a generar continguts més breus, visuals, sovint multimèdia, per no perdre usuaris i/o
lectors. La ‘curadoria’ de continguts implica també adaptar-se millor a audiències-
nínxol, persones que saben el que volen, o en qualsevol cas, acaben trobant allò que
busquen gràcies als algorismes de Google que interpreten el registre de les seves
cerques com a interessos i necessitats. El mateix passa a les xarxes socials.
Dins dels mitjans ‘curats’ cal destacar la proliferació de dispositius fetitxe que acosten
les edicions limitades de dispositius i els productes dissenyats específicament per a
certs dispositius, com ara l’iPad, als llibres d’artista. Com ja va comentar Henry Jenkins
a Convergence culture (2008), una de les previsions més errades en matèria
informàtica ha estat la de considerar que un sol dispositiu aglutinaria totes les
necessitats humanes, quan es presenta un ventall d’opcions.
La pregunta respecte la proliferació de dispositius nous i cada cop més sofisticats és si
el nivell d’invenció i utilització per part dels sempre escassos adoptants primerencs
(early adopters) justifica la despesa econòmica dels fabricants i sustenta la producció
dels productes culturals d’empresaris i el pagament als periodistes que hi treballen.
3.2. Mitjans “narratius”
El periodisme és escriptura, amb paraules o amb imatges. La voluntat d’explicar
històries s’expandeix digitalment en la relació circular entre periodistes i ciutadans (les
persones reclamen explicar les seves històries filtrades –o no- pels periodistes, que
cerquen la ciutadania per explicar noves històries), i gràcies a la proliferació d’eines
modulars com Storify o Storyful que sistematitzen narrativament les informacions i
opinions abocades a les xarxes socials.
Aquests desafiaments han crescut exponencialment en la mesura que qualsevol
persona amb un cert nivell d’alfabetització informàtica pot opinar i generar continguts
a la xarxa; abunden els continguts generats pels usuaris ( user-generated content o
UGC). Destriar la rellevància i l’interès de narratives generades per altres que no són

8. els professionals de la comunicació esdevé una tasca principal en les formes
periodístiques contemporànies.
A més a més, les exigències deontològiques obliguen a apurar en aquesta faceta les
distincions entre narrativa i storytelling. El segon terme adopta una accepció
“perversa” quan s’atribueix a les estratègies persuasives, basades en la generació de
relats, per justificar pràctiques empresarials como els acomiadaments massiusv.
En el camp cultural concret, aquest storytelling es pot traduir en la necessitat de “mirar
més enllà” de la urgència de retallades pressupostàries, del nomenament de càrrecs
sense concurs públic o de les privatitzacions poc transparents; en definitiva, de la
inevitabilitat i “idoneïtat” de totes aquestes accions. Aquests fenòmens acompanyen
la gestió cultural des dels seus inicis, i les dificultats per desviar-se de les previsions
dels responsables dels mitjans i parlar d’altres coses o fer-ho en altres sentits
esdevenen inqüestionables. No obstant, alguns professionals de la comunicació
recorren a projectes independents sense ànimde lucre però amb voluntat de denúncia
i reivindicació, altaveus d’ inquietuds ciutadanes com l’exigència d’una llei d’accés a la
informació pública a través de la plataforma Goteo.
3.3. Mitjans “en moviment”
La mobilitat de persones i el moviment dels dispositius que els acompanyen han
esdevingut una constant en les societats contemporànies. De la mateixa manera que fa
una dècada s’acumulaven els articles sobre “com escriure pel web”, ara proliferen les
opinions sobre com escriure per a una pantalla diminuta que ha de satisfer alhora les
funcions de reproductor musical, càmera fotogràfica, telèfon i vehicle d’informació.
Les preocupacions que oscil·len entre la banda del mirall que ocuparien els
professionals de la comunicació i la que ocuparien els usuaris es poden centrar en dos
aspectes. Per una banda, la velocitat de les pràctiques, que sovint fa plantejar-se si és
factible que el periodista actualitzi amb la rapidesa del món real quan hi ha un gruix
d’usuaris que ja han pujat els seus textos, fotos i vídeos a les diverses plataformes que
serveixen per compartir continguts. Cal continuar distingint entre la reticència
d’algunes institucions culturals a endinsar-se a les xarxes socials i la necessitat de
pensar quina estratègia adoptaran, considerant que un sol professional de la
comunicació o community manager disposa d’un sol cervell i dues mans.
Per l’altra, el model de negoci mòbil està creixent (la fira World Mobile Congress s’ha
consolidat i té previst celebrar-se a Barcelona ciutat fins l’any 2018), però encara
queda veure si, de la mateixa manera que costa fer pagar els usuaris per consumir
continguts culturals a la Internet general, les aplicacions i continguts específics per a
dispositius mòbils poden generar un guany econòmic que repercuteixi positivament
pel professional de la comunicació que els ha creat.

9. 3.4. Mitjans “a la carta”
Henry Jenkins va encunyar el terme “narrativa transmediàtica” (transmedia
storytelling) per parlar de continguts que es distribueixen a través plataformes o
dispositius i que aporten valor diferencial en cada una de les seves versions. Aquest
fenomen no només contribueix a la difusió dels mitjans narratius sinó també a la
generació de continguts originals.
La pregunta que torna a sorgir és amb quins pressupostos es generen aquests
continguts originals. Una cosa és pagar un guionista perquè faci el guió d’una sèrie de
televisió i després contribueixi al llibre i al videojoc. Però moltes produccions culturals
no poden diversificar-se amb tanta facilitat. Qui hauria de fer aquesta tasca dins d’una
exposició d’art contemporani? L’artista, el comissari, el periodista que en parla? Les
fronteres no estan gens clares.
3.5. Mitjans o “miralls” de futur?
Un mirall de dues cares també pot revelar la naturalesa quimèrica dels professionals
de la comunicació. La quimera era un monstre de la mitologia grecollatina que segons
algunes versions tenia cos de cabra, part de serp o drac i cap de lleó, tot i que segons
altres tenia tres caps de lleó, boc i drac, respectivament. En totes les versions treia foc
per la boca o el cul.
L’esperança és que el context de crisi econòmica actual no hagi desactivat
completament la capacitat del professional de la comunicació per treure foc per on
sigui necessari. O que, com a mínim, aquesta capacitat romangui “a l’altra banda del
mirall”, on altres persones sí en poden treure i participar de la gestió i la creació
cultural.
La dificultat creixent de generar un mirall perfecte que reflecteixi i per tant contingui
tota la llum o informació relativa a la ciutadania ha de considerar-se un èxit davant de
potencials totalitarismes o maquinàries informatives sense escletxes.
Ara bé, cal que aquest mirall generi tràfic a totes dues bandes, que no perdi el seu
paper de retrovisor respecte la memòria ciutadana i periodística i que se situï a l’alçada
dels ulls.
L’escultor Anish Kapoor és famós per les seves escultures urbanes que juguen amb
l’estètica de miralls: al 2006, el Millennium Park de Chicago va acollir Cloud Gate, una
escultura d’acer inoxidable de 110 tones que recorda una gota de mercuri reflectant i
sota la qual els visitants poden passejar-se i veure els seus reflexos deformats i
multiplicats.
El treball de Kapoor aglutina i amplia diverses ressonàncies religioses (Sky Mirror,
Turning the World Upside Down-Jerusalem) que desborden els objectius metafòrics
d’aquest article, però es pot afirmar que exemplifica la multiplicitat de mirades d’un
entorn on tothom, professionals de la comunicació i ciutadans per igual, contribueix a

10. la generació d’una cultura complexa, d’un mirall de saviesa que, paradoxalment en
relació a l’obra “elevada” de l’artista, ha de servir per tocar de peus a terra.
REFERÈNCIES
ANISH KAPOOR. Anish Kapoor.
<http://www.anishkapoor.com/> [Consultat: 05/02/2012]
ARTS COMBINATÒRIES. Arts combinatòries espai de treball en curs. Fundació Antoni
Tàpies. 2008-2011.
<http://fatwt.beta.upcnet.es/> [Consultat: 05/02/2012]
CARROLL, L. A través del mirall i allò que Alícia va trobar a l’altra banda. Barcelona:
Barcanova, 1990.
CASTELLS, M. Comunicació i poder. Barcelona: UOC, 2009.
COCTEAU, J. Le Testament d'Orphée; Le sang d'un poète. Issy les Moulineaux:
Studiocanal, 2003, edició en DVD.
COCTEAU, J. Orfeo. Madrid: Sueva Films, 2008, edició en DVD.
CREATIVE COMMONS ESPAÑA. Usar una licencia Creative Commons es muy fácil.
Creative Commons. 2012.
<http://es.creativecommons.org/licencia/ >[Consultat: 05/02/2012]
DIARIO NO OFICIAL DE LAS ACAMPADAS #SPANISHREVOLUTION. Entrevista a Jacobo
Méndez, fotógrafo de la foto del cartel “plaça del 15M” .
<http://altereco.es/2011/05/entrevista-a-jacobo-mendez-fotografo-de-la-foto-del-
cartel-placa-del-15m/> [Consultat: 05/02/2012]
DIVERSOS AUTORS. “Dossier Central. La precarietat a la professió periodística”.
Capçalera. 2010. Número 147, pàgines 56-85.
<http://www.periodistes.org/node/24658 >[Consultat: 05/02/2012]
FINESTRA INDISCRETA. Finestra indiscreta. Fundació Antoni Tàpies, 2008-2011.
<http://www.fundaciotapies.org/thesaurus/spip.php?page=ars_mem&id_rubrique=2>
[Consultat: 05/02/2012]
FLICKR. Jacobictus @precaudito [compte de Jacobo Méndez]. 2011.
<http://www.flickr.com/photos/jacoboictus/5739566757/in/photostream> [Consultat:
05/02/2012]
GOTEO. TUDERECHOASABER.ES. Sistema para presionar, hacer cumplir y que sea
efectiva la ley de acceso a la información pública. Goteo. 2011.
<http://www.goteo.org/project/tuderechoasaber.es/home> [Consultat: 05/02/2012]

11. GRIMAL, P. Diccionario de mitología griega y romana. Barcelona: Paidós, 1994.
HAND, D. Blancanieves y los siete enanos. Madrid: Buena Vista Home Video, 1994,
edició en làser disc.
JENKINS, H. Convergence culture: la cultura de la convergència de los medios de
comunicación. Barcelona, Paidós, 2008.
LA VANGUARDIA. Lectores corresponsales. Barcelona: La Vanguardia Ediciones SL,
2012.
http://www.lavanguardia.com/participacion/lectores-corresponsales/index.html
[Consultat: 05/02/2012]
MEDIALAB PRADO. Laboratorio del procomún. Madrid: Medialab Prado. 2011-
<http://medialab-prado.es/laboratorio_del_procomun> [Consultat: 05/02/2012]
MIRADAS DESDE LA COPA. PORTAL DE COMUNICACIÓN Y PATRIMONIO CULTURAL.
¿Qué pinta Miró entre móviles, códigos QR y Viquipèdia? 2011.
<http://www.comunicacionpatrimonio.net/2011/09/que-pinta-miro-entre-moviles-
codigos-qr-y-viquipedia/> [Consultat: 05/02/2012]
MÓN SANT BENET. Món Sant Benet. Catalunya Cataixa. 2011.
<http://www.monstbenet.com/ca/> [Consultat: 05/02/2012]
TRANSPORTS METROPOLITANS DE BARCELONA. TMB y la Fundació Joan Miró acercan
la obra del artista a los usuarios del metro. Barcelona: Grup TMBM 2011.
<http://www.tmb.cat/es/sala-de-premsa/-/seccio/noticies/oci/noticies-miro-codis-qr-
metro-20111018-cultura-oci> [Consultat: 05/02/2012]
TWITTER. Precaudito [compte de Jacobo Méndez]. 2011.
<https://twitter.com/#!/precaudito> [Consultat: 05/02/2012]
VIQUIPÈDIA. Viquiprojecte: Miró. Wikimedia Foundation.
<http://ca.wikipedia.org/wiki/Viquiprojecte:Mir%C3%B3 >[Consultat: 05/02/2012]
WIKIPEDIA. Ley de Economía Sostenible. Wikimedia Foundation. 2012.
<http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_de_Econom%C3%ADa_Sostenible> [Consultat:
05/02/2012]
WIKIPEDIA. Mirror of Erised. Wikimedia Foundation
<http://es.wikipedia.org/wiki/Mirror_of_Erised>[Consultat: 05/02/2012]
WIKIPEDIA. Perfect Mirror. Wikimedia Foundation.
<http://en.wikipedia.org/wiki/Perfect_mirror> [Consultat: 05/02/2012]
WORLD MOBILE CONGRESS. World Mobile Congress. GSM Association. 2011.

12. <http://www.mobileworldcongress.com/> [Consultat: 05/02/2012]
i En aquestsentit vegi’s per exemple la polèmica arran dela compra del diari TheHuffington Postper
part de America Online(AOL). Els blocaires quehavien contribuïteconòmicament a la qualitatdel
producte amb els continguts que van generar i difondre lliurei voluntàriamentno es van lucrar
d’aquesta venda. Ho haurien d’haver fet? 233 GRADOS. Huelga de bloggers del Huffington Post. 233
grados.04/03/2011.
<http://233grados.lainformacion.com/blog/2011/03/huff-po-bloggers.html>
[Consultat:05/02/2012]
ii El País.Eskup. Madrid: Ediciones EL PAÍS S.L., 2012.
<http://eskup.elpais.com/index.html>
[Consultat:05/02/2012]
iii Vegi’s les reflexions sobrel’abasti la ingerència cultural deGoogle a LUDOVICO, A. “Archivos
distribuidos, contenido del pasado,contenido para el futuro”. Artnodes. 2010.Número 10. ISSN 1695-
5951.<http://artnodes.uoc.edu/ojs/index.php/artnodes/article/view/n10-ludovico>[Consultat:
05/02/2012]
iv Exemple de living lab al MITdels EUA, on hi treballen alguns dels investigadors quevan donar peu al
concepte: <http://livinglabs.mit.edu/>
[Consultat:05/02/2012]
v L’investigador francès del CNRS Christian Salmon ha centrat partde les seves darreres publicacionsen
aquest fenomen de storytelling en relació al món empresarial,els famosos i lapolítica.Potveure’s una
presentació de l’acadèmic a la organització RSA a YOUTUBE. Christian Salmon - Storytelling: How
narratives shape our reality, ideas and behaviour. RSA. 2010.
<http://www.youtube.com/watch?v=C02u0C7a80c> [Consultat:05/02/2012]