1. El dibujo infantil: tendencias y problemas en la investigación sobre la expresión
plástica de los escolares, de Ricardo Marín Viadel.
I. Introducció: L’objectiu de l’article és oferir una panoràmica a partir de diferents
autors i teories sobre el dibuix a la infància i a l’adolescència. A partir de l’anàlisi del
dibuix podem conèixer què és el dibuix i com s’analitza a través de teories dels
diferents autors.
II. Els autors: El dibuix infantil ha estat font d’estudi durant anys i actualment continua
sent un tema polèmic i apassionant sobre el qual s’investiga. Fa un segle que van
començar a aparèixer les primeres publicacions específiques sobre el dibuix infantil,
cap al 1886 es van començar a publicar els primers articles. A Espanya, la 1ª
publicació referida a aquest tema va ser Pedagogía del dibujo, de Víctor Masriera, a
l’any 1917. El dibuix infantil comença a ser motiu d’estudi quan deixa de considerar-se
un cúmul d’errors i es passa a entendre com una manera de comunicar-se,
d’expressar-se com una forma de ser i concebre el món.
III. Els temes: Les característiques formals del dibuix infantil son:
III. 1.1. Esquematització. Dibuix o figura simple. Ús de la mateixa figura o
forma per donar la mateixa representació (cercles, ratlles, etc).
III. 1.2. Principi de la línia base: Identificació de les línies espaials-temporals:
punt de recolzament.
III. 1.3. Principi de la perpendicularitat: Aquest principi ens diu que qualsevol
objecte que es recolza en una base, sempre serà perpendicular a la base. Per
exemple: si hi ha una línia recta com a base, no dibuixaran un home tort, sinó
perpendicular a la base.
III. 1.4. Principi de la importància de la mida: La part més important i a
destacar sempre serà representada la més gran.
III. 1.5. Principi d’aïllament: El nen/a comença a dibuixar l’objecte
detalladament, així doncs ho realitza de manera conjunta, de manera
individual. Per exemple: quan dibuixa una mà, enlloc de dibuixar una rodona
que ho simbolitzi, dibuixa tots els dits i parts d’aquesta.

2. III. 1.6. Principi imperatiu territorial: Cada part queda mostrada com a una
individualitat, ja que ho dibuixa tot però sense que quedi sobreposat. Per
exemple: el barret queda damunt el cap, sense sobreposar-ho.
III. 1.7. Principi de la forma exemplar: Entre diferents representacions d’un
objecte s’escollirà aquell que més informació doni d’allò que es vol representar,
per tal de que s’entengui millor. Per exemple: una mà amb els dits estesos, un
cavall de perfil…
III. 1.8. Principi d’abatiment: Els elements que es representen verticalment es
faran des d’una visió frontal, en canvi els horitzontals la seva perspectiva serà
aèria.
III. 1.9. Principi de simultaneïtat de diferents punts de vista: És semblant al
principi de la forma exemplar, ja que es dibuixa des del punt de vista que més
informació i detalls ens doni de l’objecte. Per exemple: dibuixen una taula fent
un quadrat i on es veuen les quatre potes, ja que saben que en té quatre i les
dibuixen totes, sense adonar-se que segons la perspectiva hi ha potes que no
es veuen i no caldria dibuixar-les.
III. 1.10. Principi raigs X: Es mostrarà tot el necessari per l’explicació, tant
sigui intern o extern. Per exemple: es dibuixa un bloc de pisos des de fora i on
podem veure les parts interiors del pis, i les persones que hi figuren.
III.2. Hi ha un conjunt de motius i temes que apareixen regularment en els dibuixos
infantils; entre ells la figura humana és el més habitual i a la vegada més estudiat.
També cal dir que la figura humana és un dels primers motius que és possible
reconèixer al final de l'etapa del garbot i es representa a qualsevol edat.
III.3. En aquesta part es parla sobre la capacitat pel dibuix vista des del punt de
vista de diversos autors. La majoria d'ells fan una classificació per etapes de
desenvolupament com les establides per Piaget i amb les quals comparteixen unes
característiques comunes. A continuació es mostra la classificació que fa Viktar
Lowenfeld:
III. 3.1. Etapa dels 2 als 3 anys: gargots/dibuixos fets sense intencionalitat que

3. a través de la imitació poden representar algun objecte, tot i així també els hi
serveixen per mostrar les emocions. Per exemple, fan un gargot amb forma de
cercle i diuen que és un sol.
III. 3.2. Etapa dels 4 anys: el nen aprèn a fer línies, però encara no coordina
l’ull amb la mà.
III. 3.3. Etapa dels 5 als 6 anys: en el dibuix hi ha una intencionalitat, encara
que no es manifesten les proporcions reals.
III. 3.4. Etapa dels 7 als 10 anys: en els dibuixos ja hi comencen a aparèixer
detalls, és a dir, per exemple si el nen o la nena dibuixa una casa ja dibuixa
també les finestres, la porta i el pom, etc.
III. 3.5. Etapa dels 10 als 12 anys: el nen o la nena és capaç d’introduir acció
en els seus dibuixos, per exemple ja dibuixa una persona corrents o bé agafant
un telèfon, etc. A més a més s’autoavalua, és a dir, de forma conscient ja vol
millorar les seves representacions, i els dibuixos concorden amb la realitat pel
que fa a les proporcions.
III. 3.6. A partir dels 12 anys: els dibuixos representen fidelment la realitat.
IV. En aquest punt es tracta el desenvolupament de la capacitat creadora. Per
aconseguir-la, el nen ha de passar per diferents etapes:
IV. 1.1. Etapa del gargot (2 a 4 anys): És una etapa desordenada, longitudinal
(control motriu) i circular (el control no cambia). Finalmente, dir que en aquesta
etapa els nens dibuixen de forma inconscient.
IV. 1.2. Etapa del preesquematisme (4 als 7 anys): Durant aquesta etapa els
nens intenten descobrir la realitat a través del dibuix.
IV. 1.3. Etapa de l’esquematisme (7 als 9 anys): En aquesta edat els nens
dibuixen conceptes a través de la repetició.
IV. 1.4. Etapa del raonament (8 als 13 anys): En aquesta etapa els nens

4. passen per una crisi. Aquesta crisi va dels 9 als 11 anys i és una etapa de
transicions
que
els
nens
decideixen
eliminar
les
representacions
esquemàtiques.
IV. 1.5. Etapa de decisió: Els nens prenen una consciencia més crítica de l’art.
IV. 1.6. Crisis de l’adolescència (13 als 17 anys): A partir d’aquest moment
comencen a preocupar-se per l’aparença (tipus visual) i es centren en les
emocions que viuen a través de les experiències (tipus hàptic), també es
preocupen per l’abstracció (tipus intermedi) i finalment cal dir que conjuguen la
part racional i emocional en el dibuix.
V. Segons la Rhoda Kellog podem dividir les evolucions del dibuix del nen en 4
estadis:
●
Estadi dels patrons (>2 anys): Es fan gargots bàsics.
●
Estadi de les figures (dels 2 als 3 anys): Formes de diafragmes naixents.
●
Dibuix de l'art espontani (dels 3 als 4 anys): Combinacions, mandales, sols i
radials.
●
Estadi pictòric (<4 anys): Els nens dibuixen humans, animals, plantes....
Per altra banda, en Ives i en Gardner també fan una classificació per estadis del dibuix
del nen, aquest cop, dividida en 3 i centrada més en les influències culturals que
pateixen els nens que no pas en la part més gràfica del dibuix:
●
De l'any als 5 anys: Els dibuixos dels nens tenen traces comunes a totes les
cultures. Quan tenen més de 2 anys imiten traces i quan són més grans de 3
anys fan formes simples. Encara no hi ha influència cultural.
●
Dels 5 als 7 anys (l'etapa anomenada florida del dibuix) els nens comencen
a fer formes simbòliques a través del llenguatge. Aquests dibuixos ja es poden
interpretar i ja trobem una certa influència de la cultura. Per exemple,
comencen a dibuixar per la dreta o per l'esquerra.
●
Dels 7 als 12 anys, en l'apogeu de les influències culturals, els nens
s'esforcen pel realisme. Això fa que sigui on més es veuen les influències. Per
exemple, els nens europeus es basaran en la perspectiva.
D'altra banda, existeixen debats latents sobre la importància del realisme. El

5. posicionament que defensa que sí té importància, considera que apropa la persona al
seu màxim desenvolupament tant de les seves capacitats com de totes les
dimensions.
Amb el dibuix les persones expressen i, per tant, fan visibles des de fora el seu
autoconeixement, la seva visió del món, la comprensió, els pensaments, la
personalitats i les emocions. És per això que existeixen tests de personalitat i
intel·ligència a través dels dibuixos. El dibuix també permet l'estudi de casos.
VI. Les metodologies de recerca en el dibuix són:
VI. 1.1. Estudis transversals: l’investigador té dibuixos de persones de
diferents edats i condicions. Pràcticament no hi ha contacte amb aquestes
persones, però es reuneixen una gran quantitat de dades. Rhoda Kellog va
utilitzar aquest tipus d’estudi per tal d’identificar un patró de regularitat en les
edats estudiades per distingir quines característiques depenien de l’edat i
quines dels trets individuals. És significatiu perquè va utilitzar una gran
quantitat de dibuixos i de característiques molt diferents.
VI. 1.2. Els estudis correlacionals intenten identificar la relació existent entre
l’aptitud i la intel·ligència, i la personalitat i la capacitat verbal en el camp
artístic. Un exemple d’aquests és Herdchel T. Manuel, que va voler descobrir
quines eren les característiques. El mètode utilitzat era plantejar un problema a
individus que tenien talent pel dibuix. Manuel distingeix dos tipus de nens
superdotats: habilitat superior a la resta i aquells que tenen habilitats
específiques superiors. L’interès era científic i educatiu. A partir de les dades
obtingudes va determinar els trets comuns entre els individus de l’estudi. Una
de les conclusions que es va extreure va ser que persones amb talent pel
dibuix poden tenir característiques psicofísiques i capacitats de manipular
formes en l’espai molt diferents. La conclusió final és que la capacitat de talent
pel dibuix està poc relacionada amb altres tipus de capacitats, sobretot pel que
fa a les que tenen major rellevància escolar. Les conclusions educatives són
que si un alumne no és bo en art, no vol dir que no pugui ser bo en un altre
àmbit.
VI. 1.3. També es fan estudis comparats entre els dibuixos infantils de
diferents cultures. Les produccions gràfiques dels nens de diferents cultures
haurien de ser iguals, però amb variacions relacionades amb: 1) Els nivells de

6. motivació i oportunitats. 2) Representació de trets culturals. 3) Representacions
de fenòmens naturals. Com a conclusions s’arriba a que alguns professors d’art
imparteixen als seus alumnes un desenvolupament gràfic imparcial, és a dir,
una creença explícita. Hem de tenir en compte que la cultura condiciona el
desenvolupament gràfic dels nens i, a més a més, hi ha estratègies gràfiques
que predominen en alguns àmbits culturals, com per exemple la representació
del tronc com un rectangle i el coll com un rectangle més petit. “Per
comprendre el procés d’evolució gràfica dels nens, és aconsellable acudir a
descripcions del procés artístic.”
VI. 1.4. Els estudis experimentals: Hi ha una gran diferència entre aquesta
estratègia d’investigació i les anteriors. En aquest cas, l’investigador introdueix
un nou element en la situació per comprovar els resultats obtinguts. Per això,
aquest mètode és ideal per comprovar l’eficàcia dels diferents mètodes i
tècniques d’ensenyament del dibuix. Experiment: S’agafen 27 nens de cicle
inicial els quals dibuixen un cub de memòria i a continuació són dividits en 5
grups d’11. Al primer grup se’ls mostra des d’ un tub una figura d’un cub, per tal
de conèixer-la completament bé. Al acabar l’observació, se’ls explica totes les
cares i línies dels cubs, l’experimentador el dibuixa i els deixa per tal que siguin
els nens qui ho dibuixin. El segon grup, únicament va veure com era el mestre
qui dibuixava. El tercer grup, va rebre les instruccions per dibuixar el cub, però
no van acabar dibuixant. El quart grup, simplement van veure el dibuix final de
l’ investigador i l’últim grup va dibuixar allò que volguessin. Finalitzat aquest
entrenament se’ls va demanar als nens que tornessin a dibuixar un cub de
memòria per veure com ho tornaven a dibuixar, per veure les variants.
És important qüestionar el valor del desenvolupament i els conceptes
abstractes com a aspectes de l’experiència. Creiem que el desenvolupament
ha de dirigir-se a una bona habilitat, sense tenir en compte que les descripcions
alternatives de l’experiència permeten un tipus de vida més creativa i
individualitzada.