1. 12.- Estudi de diferents casos
En aquest apartat volem tractar la malaltia del càncer de mama amb un punt més personal i
veure com afecta a cada malalt. Dues malaltes o ex malaltes de càncer de mama ens han fet
un relat sobre els mateixos aspectes proposats a l'entrevista per així poder contrastar els
dos casos i veure les diferents reaccions en dues persones diferents.
Entrevista a: Nati Martínez
Edat: 50 anys
Una nit estava connectada a la xarxa i me'n vaig anar a dormir molt tard i sense fer soroll.
Al posar-me al llit vaig sentir una picor a prop de l'aixella i em vaig rascar. Al fer-ho vaig
notar un petit (molt petit) bony i vaig mirar que no fos una cosa que estigues a les dues
parts. Només el notava si tenia el braç estirat amunt. Vaig demanar hora al metge i em va
demanar que em programessin una mamografia i una ecografia urgents. La mamografia me
la van fer en una setmana i no es veia res, la ecografia va trigar tres setmanes més i la
encarregada de fer-la ja va fer mala cara. Va dir que s'havia de fer una biòpsia. Em van
derivar a l'hospital de la Vall d'Hebron. A la primera visita i amb la valoració de l
'ecografia, el doctor Cordoba ja va dir que segurament seria càncer, va programar la
biòpsia i aquesta ho va confirmar.
Després del diagnòstic del càncer no vaig reaccionar, vaig sortir de la consulta i li vaig dir
al meu company el que m'havia dit el metge tal i com m'ho havia dit. No vaig dir res a
ningú més fins que la biòpsia ho va confirmar. Ho vaig explicar amb normalitat,
serenament i sense dramatitzar, traient importància al fet, no calia que tots s'espantessin.
La meva vida va canviar d'un dia per un altre i jo no notava que estigues malalta. Em feien
molta por aspectes laterals del tema, com el fet de perdre un pit o de que em fessin
quimioteràpia, però això no ho deia a ningú.
Per combatre la malaltia em van fer diversos tractaments. Em van operar dues vegades, em
van fer tot tipus de proves. Em van posar un "portacat" per posar la medicació (això també
en un quiròfan). Em van fer quimioteràpia (vaig patir una baixada de defenses amb febre
29

2. de 39 i la tensió arterial a 3 i a 5 i em van haver de posar molts sèrums i fer una transfusió
de sang). Em van fer radioteràpia. Em van medicar amb tamoxifè per continuar el
tractament i com patia moltes rampes me'l van canviar pel loxifàn que és el que prenc ara i
tinc força mal als ossos. També estic visitant el psicòleg.
Amb tota la medicació notava molts canvis, cada vegada estava pitjor, ja que son uns
tractaments molt agressius. Físicament em va caure el cabell amb la quimio, em marejava,
tot tenia mal gust. La pell es va irritar amb la radioteràpia. Jo no tenia cap símptoma ni cap
molèstia quan em van operar i encara ara pateixo els efectes secundaris del tractament.
Psicològicament la meva actitud va ser evadir-me. Pensar en altres coses i deixar passar el
temps. Feia coses per distreure el cap. Feia fotos. Tenia actituds compulsives i una mica
adictes. Es podria dir que el temps que no estava massa malalta i podia fer alguna cosa,
estava connectada a la xarxa o comprant alguna cosa.
No va caldre fer una mastectomia. Els doctors ara son més conservadors i si no és
necessari no la fan. Va ser una simple qüestió de proporcions. Si hagués tingut el pit una
mica més petit l'haurien fet. Va ser al darrer moment que el doctor va decidir no fer-la.
Ara, després de totes les operacions, tractaments i proves, físicament crec que, encara que
haig que seguir tractament, del càncer ja estic bé.
M'han quedat dues cicatrius que no fan gaire nosa i em van treure tots els ganglis de
l'aixella dreta amb la qual cosa no puc agafar pes ni em puc fer ferides perquè no tinc
defenses en aquest cantó i per petita que sigui la entrada de microbis pot ser greu. Vaig
tenir dues cel·lulitis al braç i pit drets i vaig estar ingressada dues vegades amb molts
antibiòtics. Es podrien repetir.El cabell també m'ha quedat molt feble i tinc poca quantitat.
Les pitjors seqüeles han estat a nivell laboral. Jo era fotògrafa de casaments i tenia la meva
pròpia empresa. Vaig estar de baixa un any i mig entre les operacions, la quimioteràpia i la
radioteràpia. Quan em vaig voler reincorporar, tenia dos problemes. Una pila de feina
acumulada que va costar molt posar al dia i que ni físicament ni psicològicament estava
preparada per reincorporar-me. Les fotos en els casaments requereixen treballar més de 14
hores seguides ( tants dies com casaments tinguis) i un alt nivell d'estrés. A més d'anar
carregada amb dues càmeres que superen la quantitat de pes que el meu braç dret pot
suportar. Ho vaig intentar i no vaig poder resistir el ritme de feina.
Psicològicament no estic bé encara. Tinc angoixa, insomni, vertígens i poca concentració.
Penso de vegades que tant els metges com jo hem malbaratat masses esforços a salvar-me
30

3. una vida que no se massa bé encara com reconstruir. Reconstruir una vida sempre és una
feina molt difícil, primer perquè has de saber com i després perquè no depèn només de mi.
Jo coneixia a gent que havia patit càncer però no van poder aconsellar-me res. Ja no hi son
entre nosaltres. Al cap del temps de superar el càncer de pit van agafar càncer d'ossos.
El que millor em va aconsellar va ser un amic meu que tenia un fill amb càncer d'ossos.
Em va aconsellar que em queixés de tot el que em molestés. Que no em fes la forta, que els
metges tenen solucions per moltes de les molèsties, però si no et queixes no saben que no
estàs bé i no te les poden donar. Va ser un gran consell. Per desgracia el seu fill ara tampoc
és viu i jo no l'he pogut ajudar.
Jo, si hagués de donar un consell a algú que li acaben de diagnosticar la mateixa malaltia li
diria:
Que no perdi el temps pensant que es morirà, perquè estadísticament és poc provable. Del
que sí s'ha de preocupar és de gestionar el millor possible la seva vida durant la malaltia i
després.
Que no es preocupi per la malaltia, que està en mans de professionals i ells estan al cas del
que han de fer.
Que es carregui de paciència, perquè el sistema sanitari cura, però te moltes qüestions
laterals que són una molèstia.
I, finalment, que sigui rigorosa amb els tractaments, són molt importants.
Entrevista a: Loly Fernàndez
Edat: 43
Professió: Responsable del Departament de Salut Laboral de la CONC
A mi em van diagnosticar el càncer de mama a partir d'una revisió rutinària desprès de la
quarantena. Degut a l'antecedent familiar de la meva mare em tocava fer mamografia i tot i
que estava donant el pit a la meva filla vaig fer-me-la i va sortir una imatge sospitosa. A
partir d'aquí, em van derivar a fer totes les proves i vaig acabar en 1 mes amb el diagnòstic.
Em va afectar molt el diagnòstic i també dir-ho als familiars, de fet, a la consulta vaig anar
amb les meves dues germanes i el meu marit.
31

4. Van ser el millor pilar i suport d'aquest procés. A més va venir amb mi una companya i
amiga de la feina també que és metgessa per donar-nos més tranquil·litat. en concret a la
consulta érem 5 persones i el metge i la infermera... Semblava una reunió més que una
consulta (!!!)
Per acabar amb el càncer em van sotmetre a una sèrie de tractaments: cirurgia radical del
pit afectat i preventiva l 'altre (per voluntat pròpia), quimioteràpia adjuvant, tractament
amb anticossos durant 12 mesos (endovenos) i rehabilitació del braç ja que em van treure
ganglis.
A mesura que avançava amb els tractaments notava molts canvis, des d'efectes acumulatius
de toxicitat per tanta medicació (durant la quimio) com els efectes físics del tractament
(caiguda de cabell, cansament, augment de volum corporal (no pes))...
La veritat és que vaig reaccionar força bé durant el transcurs de la malaltia. Vaig tenir pocs
moments de tristesa, en tot cas era cansament físic per tot el cúmul d'esforços (et recordo
que tinc dos filles que en aquell moment tenien 5 i 1 anys, (fa dos anys i mig que em vaig
operar)).
En tot cas sempre i sense esforç he tingut una actitud positiva. He vist cada situació com
una oportunitat
Va ser necessària una mastectomia radical del pit afectat i vaig demanar voluntàriament
mastectomia preventiva de l'altre pit.
Estic molt i molt contenta de la meva decisió. Vaig haver de defensar-ho davant de l'equip
de valoració de mama i passar vàries proves: psicologiques, genetiques ...
Tenia clar el que volia i ho vaig aconseguir.
Com a seqüeles tinc una cicatriu a tota la part de baix dels dos pits (que es nota molt poc) i
una petita sensació de formigueig a l'aixella que van fer el buidatge dels ganglis de tant en
tant, però en realitat no és invalidant.. Gairebé no m'han quedat seqüeles.
Un punt clau de superar amb tant èxit la meva malaltia va ser que, en el moment que vaig
estar ingressada l'hospital es va posar en contacte amb mi una persona membre d'una
associació d'afectades i va ser un suport fonamental. Durant tot el procés ho vaig estar
compartint amb elles i el fet d'haver de fer rehabilitació des de l'inici feia que cada dia
tingués un parell d'hores per compartir amb companyes de penes que m'anaven explicant
32

5. les seves experiències. Crec que va ser un suport fonamental junt amb el de la meva
família i amics.
Si hagués de donar un consell diria que pensin que el diagnòstic no és una mala notícia,
perquè afortunadament el càncer de mama es diagnostica de manera precoç moltes vegades
i es pot curar. Si tens un diagnòstic a temps tens oportunitat per tractar-ho i controlar-ho i
per tant que la informació es pot i s'ha de viure amb positivisme perquè et dóna eines per
afrontar-te a les situacions.
També els hi diria que la família i els amics també ho passen malament al teu costat i que
has de compartir les coses bones i dolentes, per això són la teva família i els teus amics i
que si ho aconsegueixes es preciós.
Entrevista a : Matilde Llunyet
Tenia 32 quan em van diagnosticar càncer de mama. Tot va començar quan per casualitat em vaig
trobar un bony al pit. Em vaig espantar i vaig demanar hora al ginecòleg de seguida , esperant que
no fos res greu. Però si que ho va ser i a partir d’aquí va canviar la meva vida i la de la meva
família. Em va costar molt fer-me a la idea de que patia aquesta malaltia ,no volia explicar-li a
ningú, com si em fes por reconèixer-ho. Per això em va costar molt dir-ho a la meva família,
sobretot al meu marit i als meus pares, els hi vaig dir de seguida però va ser molt dur.
Gairebé no coneixia res d’aquesta malaltia, només algun cas però no massa proper amb la qual cosa
tenia molts dubtes que intentava aclarir amb el meu doctor.
Va ser necessari fer una mastectomia, després de l’operació, quan estava a l’hospital em vaig
adonar que no només estava passant jo per aquell mal moment si no que molta altra gent també
estava patint càncer i se’n sortia. Després de la mastectomia vaig haver de fer la quimioteràpia que
va ser una experiència desagradable però necessària perquè físicament em deixava destrossada,
vaig perdre molts quilos i em provocava molt vòmits. També vaig perdre el cabell em vaig haver
de acostumar a portar perruca o un mocador al cap. I acostumar-me a la meva nova imatge.
Passada tota aquesta mala època em vaig operar els pits amb cirurgia estètica perquè així estaria
més satisfeta amb el meu físic.
33

6. Ara passats uns quants anys i amb els controls rutinaris em sento una persona nova. veig la vida
d’una altra manera i procuro viure el dia a dia perquè no saps mai el que et passarà i procuro gaudir
de la meva família com si demà fos l’últim dia.
El meu consell a les persones que li acaben de diagnosticar un càncer de mama és que s’informin
bé, que intentin anar a un metge competent i a la vegada humà que et donin bon tracte perquè hi ha
metges que no saben tractar els pacients adequadament i aquests es poden sentir molt malament
Entrevista a: Manela Alcaraz
Edat: 84
Em vaig detectar dos bonys al costat del pit, i vaig anar a fer-me unes probes. Tenia 84
anys, i no coneixia res de la malaltia, tan sols n’havia sentit a parlar però no en vaig
profunditzar mai.
La meva reacció va ser deprimir-me molt, ja que per mi en aquell moment tenir càncer
suposava moltes complicacions a la meva vida.
El meu marit i els meus fills em van acompanyar al metge, per això no em va resultar
difícil explicar-ho. Però els altres familiars es van assabentar a traves dels meus fills.
No coneixia a ningú que hagués patit aquesta malaltia, per això em trobava una mica sola.
Per curar-me em van treure el pit i vaig prendre petites dosis de quimioteràpia. A mesura
que avançava el tractament jo no notava res, només ho vaig notar a l’hora d’operar-me.
El braç em va quedar immòbil, però el cop mes brusc va ser quedar-me sense pit.
Va ser necessària una mastectomia per acabar de curar-me. Jo personalment a una persona
que tingues càncer no sabria aconsellar-la perquè es tant el que sofreixes que ningú t’ho pot
treure
Entrevista a: Xavi Bosque
Al principi, és un cop fort assabentar-te de que un familiar proper teu està afectat per
càncer. Ja que el càncer sempre és una malaltia associada a tenir poques possibilitats de
curació, però ràpidament has de canviar de xip i pensar que hi ha molta gent que es cura i
que s’ha de lluitar fins que no hi hagi cap esperança.
34

7. Sempre intento ser optimista en totes les circumstàncies de la vida. A més, en aquest cas
els metges també ens van donar moltes esperances de que ho superaria. Malauradament en
la meva família hem patit diversos casos de càncer i, per mi, no era una situació nova. Però
cada cas és diferent i l’afrontes de diferent manera. L’esperança no s’ha de perdre mai i
sempre s’ha de ser positiu ja que t’ajuda personalment a tirar endavant i ajuda al malalt a
que tingui ganes de lluitar i de seguir vivint.
El canvi més fort és el de la intervenció quirúrgica i més en aquest tipus de càncer ja que
estèticament és un canvi molt brusc. La zona del pit queda totalment buida, com si fos un
cràter i per la dona que ho pateix, doncs és un canvi físic molt important i molt visible. En
el tema de la quimioteràpia, en el cas de la meva mare, les dosis no son les més fortes ja
que es va poder netejar be tota la zona infectada amb la operació i per aquesta raó no ha
tingut els efectes secundaris com la caiguda de cabell, vòmits, etc.
Jo, personalment, a una persona que té un familiar amb càncer aconsellaria, sobretot, que
no s’enfonsi. Que sigui optimista, positiu, ja que hi ha molts casos que es poden curar. A
més si el malalt ens veu enfonsats i depressius s’encomanarà d’aquestes sensacions i això
no és bo per tirar endavant en qualsevol malaltia. Si ens anem compadint per la desgràcia
que ens ha tocat viure no aconseguirem veure la llum mai i cada vegada entrarem en una
espiral més negativa. Si el malalt ens veu amb ganes de tirar endavant, de fer plans de
futur, etc. sempre tindrà ganes de lluitar per la curació. I això, és aplicable a tots els
aspectes de la vida.
Entrevista a: Sergi Bosque
Quan em vaig assabentar de que la meva avia tenia càncer no vaig reaccionar gaire bé, ja
que ja se’m va morir un avi d’aquesta malaltia i tenia por de perdre’n un altre, tot i així
amb l’ajuda familiar i les bones noticies dels metges tot va anar a millor.
Se’m va fer molt difícil afrontar aquesta situació, però a mesura que avança i veus que els
canvis comencen a ser positius, vaig començar a veure el final. Tot i així davant la meva
avia mai expressava els meus sentiments i sempre li feia treure un somriure (suposo que es
el que s'ha de fer)
35

8. No coneixia a ningú que tingues un familiar amb càncer de mama, però el meu avi es va
morir de càncer de pròstata, així que vaig passar una situació similar.
Al principi, la meva àvia estava molt aixafada, però quan el pit se li va començar a curar i
ja li van donar la pròtesi del pit va començar a millorar. Un altre decaiguda moral que va
patir va ser quan va tornar a casa, ja que no estava 100% atesa com a l'hospital.
Jo, a una persona que estigues en la mateixa situació que jo, li diria que mai s'enfonsi, i si
esta enfonsat que miri de no contagiar-li al malalt, ja que ell el que ho passa pitjor.
Entrevista a: Francesc Martínez
Quan em vaig assabentar que la meva dona patia càncer no m’ho podia creure, de fet no
m’ho he cregut mai.
En el meu cap hi havia molta barreja de idees i sentiments però finalment vaig pensar que
només tenia dos camins o tirar endavant o enfonsar-me, evidentment vaig optar per la
primera. En aquests casos és el millor que es pot fer. Si t’enfonses ja has perdut.
Al principi no coneixia a ningú, però com que estava sempre a l’hospital vaig poder
conèixer més gent que patia càncer, no del mateix tipus que la meva dona però estàvem
passant per la mateixa experiència traumàtica. L’associació oncolliga em va ajudar
moltísim, sobre tot amb els nens. També m’ajudaven psicològicament i em donaven molts
consells. Em van fer veure que no era l’únic en el món que li passava això.
Cada cop el càncer avançava més i notava com la meva dona s’anava deteriorant, el càncer
estava guanyant i els metges no van poder fer res per ella, malauradament. Es va escampar
a altres parts del cos.
El meu cas va acabar molt malament però el càncer no vol dir mort. l’últim que has de fer
es enfonsar-se. Normalment la gent que sap que te càncer es tanca en el seu mon, la família
el que ha de fer es donar-li suport a la persona afectada i ajudar-la a superar aquest mal
moment.
36

9. Entrevista a: Antonia Aguilar
Em vaig quedar molt sorpresa el dia que la meva amiga em va comunicar que li havien
diagnosticat càncer de mama.
Ella m’ho va explicar com una cosa normal però em va deixar molt preocupada encara que
jo no li vaig dir però no angustiar-la més. Li vaig dir que contés amb mi per qualsevol cosa
sobre tot amb els seus fills. I li vaig donar ànims explicant-li que avui dia la medicina havia
avançat molt y que havia un percentatge molt alt de curació i que havíem de ser positives i
pensar que tot sortiria bé.
Coneixia altres casos de afectats de càncer que ara estaven bé i que ho havien superat, per
això vaig ser optimista i vaig intentar que ella també ho fes i que en cap moment
s’enfonsés. Encara que els casos que jo coneixia no eren del mateix tipus de cancer si que
podíem parlar del que es trobaria amb els tractaments i com se sentiria. Ella sempre em
deia que parlant amb mi se sentia més bé.
A mida que avançaven els tractaments veia com la seva imatge es desmillorava, es va
quedar molt prima amb la quimioteràpia. I algun dia que havia anat a visitar-la em deia que
es trobava molt malament, molt cansada i que havia estat vomitant tot el dia. També va
perdre el cabell i per ella que era un persona molt presumida va ser un trauma. Però també
ho va superar i es va acostumar a la seva nova imatge amb el mocador o la perruca.
El meu consell a les persones que tinguin un parent que estigui patint càncer es que li facin
costat intentant aixecar-li els ànims i una bona idea es contactar amb alguna associació
d’ajuda amb el càncer.
37

10. -Dia amb una persona que va estar afectada per el càncer.
22 ABRIL 2012 -Maria
9.00---ens trobem amb ella a l’avinguda Barcelona
9.15---ens parem a un bar a esmorzar una mica (croisant+tostadas+café)
10.00---agafem l’autobús direcció rambla
10.21---l’acompanyem a fer tasques:
-fruiteria
-merceria
-Mercadona
12.16---agafem l’autobús altre con per tornar a casa
12.38--- baixem del bus
12.45--- tornant cap a casa hem de parar-nos a descansar, està cansada i una mica marejada
13.00---arribem a casa
13.15---comença a fer el dinar
13.45--- comencem a menjar
*ella menja poc ja que està acostumada que a la quimioteràpia tot el que menjava o
vomitava, es va acostumar a no menjar gaire i ara te l’estomac tancat
13.45---acabem de menjar però en quedem una estona més a la taula parlant
*ens explica les seves sensacions durant i després de la quimioteràpia, la satisfacció de
poder dir que ha superat el càncer. Ens explica també com l’hi va dir a la seva família, les
seves reaccions.
15.15---l’ajudem a recollir la taula
NORMALMENT DESPRES DE DINAR FA LA MIGDIADA PER TANT DEIXEM QUE
DESCANSI, TORNAREM A QUEDAM AMB ELLA A LES 18.00 AL MERCAT DE
L’INDEPENDENCIA
18.05---ens trobem altre cop amb ella
18.15---seiem a una terrassa d’un bar a prendre alguna cosa
*parlem sobre la vida després del càncer. Encara que quedin seqüeles com menys pit i no
tenir cabell, això no importa quan acabes de sortir d’una malaltia en la que podries haver
mort, val mil més la teva vida que tenir més cabell o tenir més pit. I al recordar lo
38

11. malament que ho va passar i lo bé que està ara es posa a plorar. I amb llàgrimes als ulls ens
agraeix que intentem demostrar que les persones amb càncer no son inferiors als altres ni
diferents, son igual de persones i humanes que qualsevol altre. I que després de superar-ho
es pot fer una vida normal.
Deixem de costat el tema del càncer i parlem de nosaltres ( l’escola, els amics...). No
volem que segueixi recordant moments dolorosos de la seva vida.
39