1. PROCÉS RECERCA COL·LECTIVA BARCELONA
DOCUMENT PER A LA TROBADA DEL PROPER DIVENDRES 18, 19H A C/SANT VICENÇ, 33
Després de la 2a trobada del 14 de desembre (de la que podeu trobar alguns apunts aquí http://
titanpad.com/9fNDfS9n5A) hem reordenat la proposta d’ àrees de recerca i ampliat els seus
continguts.
Després d’una breu introducció als objectius del procés de recerca que vam comentar a la
primera convocatòria, aquest document contextualitza cadascuna de les 5 àrees que hem
anat dissenyant.
ÍNDEX
0. INTRODUCCIÓ
1. URBANISME NEOLIBERAL: ECONOMIA POLÍTICA URBANA I ELITS
2. COMUNS URBANS
3. DRETS i HABITATGE. PRECARIETAT I DESIGUALTATS
4. GOVERNANÇA I PERIFÈRIES
5. METODOLOGIES

2. 0. INTRODUCCIÓ ! ! ! ! ! ! ! ! ! !
Origen de la proposta
Des fa any i mig, a l'OMB (Observatorio Metropolitano de Barcelona) hem estat compartint idees,
reflexions i diferents nocions comuns per al que considerem un objectiu del tot prioritari: produir
nous anàlisis crítics i imaginaris alternatius respecte al model del nostre entorn metropolità.
Després que un petit grup de persones hem estat treballant internament sobre quines possibles
passes es poden donar per a generar un procés de recerca política, hem dissenyat una proposta
per a col·lectivitzar aquestes idees i obrir-les a un conjunt de gent que creiem treballa en
orientacions similars
Dret a la ciutat
D'entrada, partim d'una premissa una mica dramàtica però alhora força il·lusionant. Si bé durant
un temps hi va haver una producció potent de discurs i anàlisi crític al nostre context que incidia
sobre el model de ciutat que s'estava desenvolupant, notem que ara és necessari pensar noves
fórmules de recerca col·lectiva. D'altre banda, degut al moment de canvi d'època que s'obre
amb la crisi sistèmica que estem visquen, hi han tota una serie d'accions, plataformes i
iniciatives que treballem des de diferents llenguatges i perspectives per a imaginar i
implementar un model de ciutat diferent. La crisi del model de ciutat que vivim és absoluta i la
construcció d'espais (d'acció i reflexió) per a configurar un nou escenari urbà ja està en marxa.
Propostes per a imaginar i generar noves formes de gestió d'allò públic, iniciatives per a pensar i
socialitzar nous drets socials, processos de reapropiament dels recursos comuns, lluites i accions
que incideixen en les diferents realitats locals. En front del llarg procés d'acumulació
capitalista basat en la despossessió ciutadana, hi ha una emergència -actual i de caire
històric- per a reivindicar i construir el dret a la ciutat.
Necessitat d' eines polítiques produïdes col·lectivament
Donat aquest escenari, volíem proposar-vos poder desenvolupar un procés de recerca conjunt
sota el que poder federar i nodrir les accions i reflexions que estem construint cadascú. Prenent
com a referent experiències de recerca col·lectiva de caràcter militant com "Barcelona Marca
Registrada, un model per desarmar" (Ed. Virus) o "Madrid: ¿La suma de todos?" del Observatorio
Metropolitano de Madrid, volem proposar-vos un possible full de ruta per a obrir un espai de
reflexió i producció d'eines que puguin mostrar una alternativa a l'estat de coses actuals. Sembla
del tot necessari una anàlisi a nivell metropolità que pugui centrar-se tant sobre aspectes generals
(model de ciutat neoliberal, lògica de mercat com a únic "espai democràtic", procés de
financiarització, etc.) com sobre aspectes concrets (drets socials, endeutament ciutadà,
enfortiment i expansió de les elits urbanes, desfeta del model Barcelona com a ciutat global, etc.).
Necessitem eines específiques i noves hipòtesis polítiques per a desvetllar aquest escenari
de depredació urbana i enfortir un model basat en el dret a la ciutat i els béns comuns.

3. ÀREA 1. URBANISME NEOLIBERAL: ECONOMIA POLÍTICA URBANA I ELITS
Paraules Clau: Impacte turisme, Gentrificació, Smart City, Oligarquies, Poder local, Ajuntament a
l'ombra, Èlits, Propietat urbana
Proposta: Qui és qui en l’oasi català? Necessitem una cartografia de les elits: No podríem
entendre les relacions de poder sense abordar “el capitalisme familiar” català, és a dir, les elits que
mouen els fils, les famílies que formen part del denominat ”Oasi Català”, les institucions i els
cercles de poder a l'ombra, els espais de sociabilitat. Mapa d'actors del poder/elit, preguntar-nos i
definir cóm es produeix riquesa/pobresa, capitalisme familiar/clientelar?
Proposta 2: La possibilitat de pensar i accionar un “nou” urbanisme ciutadà no conduït
institucionalment com als 70s sinó amb una base social que pot arribar a negociar amb
l’administració pública.
CONTEXT: Existeix un àmplia literatura dins del camp de la sociologia urbana i la geografia critica
que analitza la gran transformació de les ciutats tant en el nord com en el Sud global com a
resultat del gir neo-liberal de les polítiques urbanes i del domini del "urbanisme emprenedor".
Segons aquests treballs, el Neoliberalisme, com a procés dirigit a restablir les pautes d'acumulació
i competitivitat a través de la reorganització de les institucions econòmic-polítiques, no solament
hauria suposat l'establiment de mecanismes de mercat en àrees de la vida social que abans
havien estat organitzades d'un altra forma, com poden ser l'educació o la salut sinó que també ha
tingut a les ciutats un àmbit d'actuació privilegiat a través del que es coneix com
“empresarialización” de la política urbana. Des d'aquesta perspectiva, observem com els nous
projectes del govern de CIU, apunten cap a un aprofundiment dels trets més neoliberals del model
Barcelona, un canvi en les formes – preponderància del sector privat– i en el fons –aposta per un
model exclusiu i excloent basat en la rampinya i l'encerclament del comú–. Des del projecte
Eurovegas i el seu Pla B Barcelona World; el Blau@ictiniea, la construcció d'un barri de luxe en el
baixant de Montjuïc tocant al mar amb l'objectiu d'atreure a rendes altes; la transformació del Port
Vell, port ciutadà de Barcelona que pretén convertir-se en un port privatitzat, un resort de luxe per
megayates només accessible a una petita casta de súper rics i que suposaria un encerclament
(físic i visual) dels terrenys de domini públic, privant a la ciutadania d'un espai públic, que seria a
més gestionat per una empresa privada (un fons de Inversions Britànic). En paral·lel a aquests
projectes, és especialment rellevant l'atac del govern de CiU contra el sistema públic de salut i
educació o el procés de externalització i privatització dels jardins d'infància municipals entre uns
altres.
Hipòtesi econòmica: De què i qui viu Barcelona o cóm repartir la riquesa que generem entre
tots? Barcelona ha basculat en els últims 20 anys d'una ciutat de serveis però alhora capçalera
industrial d'un dels principals tallers productius del sud d'Europa a una ciutat global-globalitzada,
especialitzada en la captació de rendes i fluxos internacionals que repercuteixen bàsicament en el
sector turístic i immobiliari. Això suposa una relativa relegació dels circuits centrals del
comandament global (seus de multinacionals, gegants financers, i serveis a les empreses d'alt
nivell, i centres avançats de R+D) que si bé han crescut a la ciutat, ho han fet en molta menor
mesura que els sectors assenyalats anteriorment. En aquesta espacialització han jugat un paper
crucial les polítiques públiques i l'específic empresarialisme urbà barceloní: rehabilitació i
remodelació urbana, eventisme (1992 i 2004) i les indústries culturals.
Hipòtesi política. Disseny de formes d'atac sobre les rendes financeres, turístiques i
immobiliàries que genera BCN en termes de redistribució social de la mateixa: renda bàsica,
transports, habitatge, etc. Inversió de la governança en democràcia urbana.

4. ÀREA 2. COMUNS URBANS! ! ! ! ! ! ! !
Paraules Clau: Autogestió i ciutat, Retorn a la reciprocitat/ajuda mútua, Noves formes
d'organització, Relació comuns/estat, Urbanisme ciutadà + lluites i autogestió comunitària, Debat
gestió público-privada dels béns, Nova institucionalitat, Relació entre plans comunitaris i gestió de
la ciutat, Gestió col·laborativa de l'espai públic, Urbanisme col·laboratiu, Formes de gestió
equipaments culturals i llocs creació cultura, infraestructures/espais infrautilitzats
Proposta: Els comuns urbans com a hipòtesi política des de la que "produir" realitat.
Proposta 2: Poder entendre el procés de recuperació de l'espai públic i la gestió innovadora de
les infraestructures com a part de l'emergència dels comuns urbans, com a part d'una reacció
social a un gestió ineficaç i ineficient del espais i entorns públics.
CONTEXT: Processos com els viscuts a Can Batlló, d'alguna manera ens ensenyen un frame del
que previsiblement serà un dels principals relats de la crisi a nivell metropolità: la mixtura público-
privada i les elits urbanes intentant reactivar el cicle immobiliari de qualsevol manera (des de
l'aposta per Eurovegas-Barcelona World fins a la Marina de luxe del Port Vell...) enfront de
l'autogestió creixent dels espais en desús que aquesta continuarà generant. Amb major freqüència
es donen reapropiacions d'espais abandonats per potenciar l'organització social des d'a baix així
com processos de defensa i gestió comunitària de recursos, serveis i formes de vida urbanes.
Dintre del model d'urbanisme neoliberal, la cultura s'ha entès com un recurs que podia fomentar el
procés de creació de renda monopolista, és a dir, un model que afavoreix la rendibilització dels
entorns creatius i del branding metropolità per parts de sectors productius molt específics (turisme,
immobiliari, etc.). Canviant l'estatut de cultura com a dret per el de cultura com a recurs, aquesta
s'ha fet servir com a pretext per a poder justificar quan no avivar la creació o restauració
d'infraestructures que responien a un procés de requalificació del sòl o com a part del processos
urbanístics sense cap plantejament de caire social. Tot això ha donat com a resultat un ús
especulatiu d'infraestructures i d'espais públics que ara o bé es troben en desús o als que manca
una gestió de base comunitària per a poder respondre a les demandes socials més urgents (siguin
de caire social o cultural)
És des d'aquesta perspectiva que abordarem la qüestió dels comuns urbans des d'una mirada
àmplia i general: considerant-los com a espais polítics que aglutinen tant les practiques de
resistència contra els processos de mercantilització com les diferents experiències de gestió
col·lectiva que es produeixen al voltant d'aquests. Volem estudiar quines són les prades i les terres
comunals sobre les quals s'exerceix l'expropiació i l'encerclament a la ciutat de Barcelona i quines
són les “lleis anti-vagabundeo” contemporànies que restringeixen i fiten qualsevol ús no productiu.

5. ÀREA 3. DRETS i HABITATGE. PRECARIETAT I DESIGUALTATS
Paraules Clau: Crisis del treball, Precarietat, Desigualtats, Rearticulación de los espacios
domésticos y del acceso al sustento, Microproducció i distribució del treball "rebusque", Narratives
de dignitat front les violències, Accés a drets, Polítiques d'habitatge i dret a la ciutat, Dret en comú
i del comú, Habitatge: expropiació i autoconstrucció. Cogestió de la congestió, “Del ideal de la
vivienda como propiedad al acceso al cobijo: nuevos arreglos sociales y espaciales”
Proposta: Situar el dret a la ciutat al centre de l'anàlisis.
Proposta 2: Situar l'accés digna a una renda en front del discurs més enllà de l'accés al treball
com a única forma de subsistència.
CONTEXT: 3.1 Noves Precarietats i sortides a la crisi estructural: La crisi financera està
intimament lligada a la crisi del treball (nivells d'assalarització cada vegada més baixos, atur
estructural creixent, flexibilització de l'estructura productiva, treballs predominantment precaris i
temporals etc.). La crisi del treball suposa dificultats d'accés a la renda cada vegada més grans
per una part de la població també cada vegada major. Això no només està a la base de l'explosió
del deute domèstic (household debt) sinó que també suposa la impossibilitat de sortir de la crisi a
través d'un creixement de l'ocupació (ja que aquesta no és garantia d'accés a la renda ni de major
demanda). El mercat de treball neoliberal genera desigualtats cada vegada majors i noves formes
de precarietat (desigualtats i precarietats entorn a la renda, l'educació, la sanitat, la vivenda, o els
mateixos drets civils). El mercat de treball a Barcelona s'ha flexibilitzat molt aquest últims anys per
adaptar-se a les necessitats de les industries inmobiliària, turística i hotelera, la qual cosa ha
suposat nivells creixents de temporalitat (el 90% dels contractes són temporals i el 70% duren
menys d'un mes) i de precarietat. Tot això implica una transformació profunda de les condicions de
treball i de vida, així com de la estructura de classe a la metròpolis. Quines són les noves
precarietats emergents a la ciutat? Com es concreta la crisi del treball i que suposa en termes de
condicions de vida i benestar? Com es desenvolupen les noves formes de desigualtat? Com
trobar una resposta sensata a la crisi estructural del treball i de la impossibilitat d'accés digne a la
renda?
3.2 Dret a l'habitage: Des de fa més de mig segle, el model de desenvolupament econòmic a
l’Estat espanyol ha tingut una forta dependència en l’expansió dels capitals immobiliari i de la
construcció. L’articulació entre aquest poder econòmic i el poder polític ha cristal·litzat en una sèrie
de polítiques d’habitatge que des dels anys 1950s han afavorit la tinença d’habitatge en règim de
propietat i han anat marginant fins a límits insospitats altres formes d’habitar. En les dues darreres
dècades, l’expansió de la propietat, en combinació amb les desregulacions bancàries i dels
mercats hipotecaris, van accelerar un procés de financiarització de l’habitatge i de despossessió
material entre les classes populars que s’ha fet tràgicament visible amb l’actual onada de
desnonaments. Barcelona no n’és una excepció. Tot i que els percentatges globals d’habitatge en
propietat a la ciutat (60% sense comptar àrea metropolitana) són menors que els de l’Estat
espanyol (80-85%), el índexs més alts (90% en alguns casos) es troben particularment als barris
obrers de la ciutat, allà on s’estan produint els processos d’expropiació i despossessió més
salvatges. Curiosament, aquests processos estan empenyent a una part de la població cada cop
més gran a recórrer a diverses modalitats de reapropiació de l’habitatge (impensables anys
enrere) i a re-definir les nocions preexistents al voltant d’aquest. Davant la contradicció sens dubte
estructural entre “el dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat” que figura a l’article 47 de la
Constitució Espanyola i la lògica interna al sistema d’acumulació estatal, es fa necessari tractar de
captar i donar sentit a les noves formes d’habitar, tot proposant definicions socialment
transformadores de l’habitatge -per exemple, des de la consideració d’aquest com a bé comú, o
des d’una redefinició del dret a l’habitatge com a drets comuns. Aquesta és una qüestió clau,
doncs el dret a la ciutat, el poder ser-ne membre actiu políticament i social, comença pel dret a
l’abric.

6. ÀREA 4. GOVERNANÇA I PERIFÈRIES! ! ! ! ! ! !
Paraules Clau: Transformació social residencial a les perifèries, Processos desterritotialització/
reterritorialització, Antiracisme, Segregació social metropolitana, crítica concepte convivència
intercultural, etnificació i racialització de la pobresa, entre la reciprocitat i la ruptura/
individualització, governança a la metropolis, Producció subjectivitat
Proposta: el repte a les perifèries ha de ser el de pensar i estimular formes alternatives
d’assegurar l’accés a uns béns comuns necessaris per la vida, promocionant simultàniament
formes d’unitat popular que promoguin un encaix de les noves subjectivitats.
CONTEXT: En les dues darreres dècades, els cinturons obrers situats a la perifèria immediata de
grans i petites ciutats de la regió metropolitana han esdevingut el centre geogràfic d’una gran
transformació residencial i social. En molts d’aquests barris s’ha produït un procés simultani
d’èxode de les fraccions més estables de les classes populars i d’instal·lació de grups socials més
empobrits, majoritàriament població d’origen estranger objecte d’una elevada segregació
residencial. Aquest procés està profundament lligat amb l’expansió d’hipoteques subprime
explícitament adreçades per bancs i promotores a aquests grups de nous immigrants, que en
convertir-se en potencials compradors van permetre a la segona generació d’immigrants del Sud
espanyol vendre les seves propietats i emigrar massivament a les noves promocions suburbanes
que es van estendre com grans taques d’oli per tot el territori. Així, moltes de les noves perifèries
es caracteritzen per la coexistència entre una població provinent del Sud espanyol (envellida i en
molts casos empobrida) i una nova població immigrant, més jove, del Sud global (endeutada/
desposseïda). No obstant, el marc periurbà és d’una gran complexitat, doncs la nova immigració
es caracteritza per una “superdiversitat” (gran varietat en quant als països d’origen, situacions
legals, recorreguts educatius) i per tant es diferencia clarament respecte les migracions
postcolonials de dècades passades (francesa o britànica, per exemple), que eren molt més
homogènies.
Però més enllà d’aquesta diversitat, hi ha factors objectius que afecten de forma transversal i amb
particular virulència a aquestes noves classes populars: desaparició del treball masculí i falta
d’horitzons per les dones més enllà de la subocupació en el treball domèstic o de la cura;
dominació i absorció de recursos per part del capital finançer a families endeutades; formes
forçades de co-habitació (sublloguer, okupacions de families desnonades); segones generacions
sense possibilitats de treballar i fora del circuit educatiu. A pesar dels relatius esforços de les
administracions locals per privilegiar la inversió social en aquestes zones dites ‘sensibles’, la
reducció a nivell global dels pressupostos públics ha tingut un impacte innegable: beques de
menjador a les escoles del tot insuficients, disminució del personal sanitari i educatiu, etc. Davant
d’això, les autoritats de la ciutat han desenvolupat el que s’ha anomenat “model
intercultural” (2012), basat en el Pla d’Integració i Ciutadania que va dissenyar el govern Zapatero.
Però, desproveïts de recursos substancials i centrats en el curt termini, els projectes locals
interculturals semblen emergir com a mers instruments de governança. Per altra banda, al llarg
dels anys s'ha implementat també una forma de governamentalitat neoliberal pròpia de BCN i el
seu contagi a l'àrea metropolitana atenent molt especialment a la dimensió espaial, la condició
metropolitana, i els processos de desterritorialització/reterritorialització en la subjectivització de la
metropolis barcelonina.
Hem de pensar també com reproduïm (o no) els modes de subjectivació dominants, quins són els
processos de regulació des de la governamentalitat, al mateix temps que es reconeix l'existència

7. de mecanismes determinants en la regulació social més enllà del govern: la/es comunitat/s i lligar-
ho amb la relació entre participació política i sobirania, avançar cap una política de “el comú”
enfront de l'excés de govern. Com plantegem l'exercici de “el comú” a partir de la formació del
desig micropolític de les comunitats. Així mateix, seria necesari aprofundir en la recerca del
dispositiu de control/securitari de l'antagonisme social, de quina manera es garanteixin aquelles
condicions de productivitat i reproductivitat, així com el manteniment, extensió i perfeccionament
de les relacions de dominació per despossessió/precarització.
Això sí, no entenent aquest control com absolut, sinó com un espai de crisis permanent, en l'estat
d'excepció de la democràcia. Obrint així les possibilitats d'una governança compartida (directa,
horitzontal, autogestionada) del territori i els recursos i béns comuns.
El perill sabem quin és: que en base a l’acceleració de l’empobriment material i la competició pels
recursos escassos, proliferin formes de divisió interna (ètniques, generacionals, etc.). Davant
d’això, el repte a les perifèries ha de ser el de pensar i estimular formes alternatives d’assegurar
l’accés a uns béns comuns necessaris per la vida, promocionant simultàniament formes d’unitat
popular que promoguin un encaix de les noves subjectivitats.

8. ÀREA 5. METODOLOGIES! ! ! ! ! ! ! ! !
Grup de treball per al disseny, capacitació i dinamització de metodologies de recerca i
comunicació, ja siguin en el pla d' acció/participació o en eines d'anàlisi més teòric
Possibles accions a desenvolupar:
" Comunicació: visualització de dades. Fer comunicables el procés i resultats de la
" recerca.
" Cartografies de processos ja existent: relació teoria i pràctica encarnades als territoris
" (comuns urbans, processos de despossessió, lluites obertes, etc.)
" Arxiu informació: visibilitzar i crear informacions d'accés comú (wiki compartit)
" Eines específiques per a la resta de grups. Per exempl: mapa d'elits conjuntament amb el
" grup 1.
Per continuar amb el procés:
Unir-te a un grup: Per unir-se a qualsevol grup de les àrees que expliquem en aquest document, afegiu el
vostre nom i l’e-mail a aquest PAD: http://titanpad.com/Xd8rjDY2NW
Llista de correus: llista on convoquem sessions de trobada i on es podrà seguir l’actualitat de cada grup:
ProcesDeRecercaColectivaBCN@googlegroups.com
Més info: Si vols més informació, si us plau envia un mail a: stupidcities@gmail.com
Propera trobada: Aquest divendres 18, a les 19h a C/Sant Vicenç 33 (ZZZINC)