historia art

1. Arquitectura i societat en el segle XIX
El segle XIX és una centúria de canvis ràpids i transcendentals.
Les revolucions burgeses iniciades a França i Amèrica del Nord signifiquen el
final de l'absolutisme monàrquic i el reconeixement polític de l'hegemonia de la
nova classe social. Al mateix temps, els moviments nacionalistes donen lloc
al naixement de nous estats (Bèlgica, Grècia, Itàlia, Alemanya). Liberalisme i
Romanticisme són manifestacions diferents d'un esperit que exalta la llibertat
de l'individu. D'altra banda, Europa completa el domini del món amb la
gran expansió colonial sobre África i Àsia i la creació d'enormes imperis;
aquest domini del món posa els europeus en contacte amb altres cultures a
altres concepcions de l'art: l'exòtic esdevindrà una font d'inspiració per a
arquitectes i artistes.
Però el fet més transcedental és, sens dubte, la Revolució Industrial i les
seves repercussions a Anglaterra i al continent. La industrialització representa
un augment impressionant de la producció de mercaderies i de les
transaccions comercials; fa possible, a més, la revolució dels transports, la
generalització de l'ús de nous materials (ferro) i noves fonts
d'energia (carbó/vapor).
La industrialització no és només un fenòmen tècnic, sinó que té
unes conseqüències socials extraordinàriament importants: la industrialització
és paral·lela a un creixement de la població europea sense precedents;
suposa l'aparició d'una nova classe social, el proletariat, que és la base de la
societat industrial però que rep una part molt limitada dels seus beneficis; es
produeix un procés de concentració demogràfica a les ciutats, que creixen
pels suburbis desordenats i mancats de comoditats mentre que les zones
residencials de la burgesia són objecte de plans importants d'ordenació
urbana (pla del Baró Huassman a París, Eixample de Cerdà a Barcelona).
Les ideologies socialistes propugnen canvis radicals i millora de les
condicions de vida del proletariat i són la base de plantejaments d'urbanisme
utòpic per a les comunitats obreres.

2. Podem parlar de tres tendències en l'arquitectura del segle XIX:
 Una tendència historicista i eclèctica que comença amb el Neoclassicisme i
continua amb els diferents revivals d'estils històrics (Neogòtic, Neoromànic) i
amb els estils basats en les influències exòtiques (índies, islàmiques).
 L'arquitectura del ferro i els nous materials, que dóna importància primordial
a la recerca de solucions tècniques per a nous problemes constructius (ponts,
naus industrials, etc.) basades en la utilització de materials innovadors posats a
l'abast dels constructors per la revolució industrial. L'Escola de Chicago, ja a
finals de segle, representa la consagració dels nous materials i de les noves
tècniques i inicia el moviment modern en l'arquitectura.
 El Modernisme: moviment que es desenvolupa a cavall dels segles XIX i XX i
que significa una nova valoració de l'estètica sense renunciar a la utilització
sistemàtica dels nous materials.
L'arquitectura del ferro i dels nous materials
Arquitectes i enginyers. L'arquitectura del ferro
El segle XIX és el segle de la industrialització i de la primera gran explosió
demogràfica a Europa i Amèrica del Nord. Això planteja unes necessitats
constructives noves: xarxes ferroviàries, ponts, edificis industrials, etc. Cal
construir molt, de pressa i a preus moderats. Aquests nous problemes
demanen noves solucions basades en els materials que la mateixa indústria
proporciona, i demanen també defugir els vells prejudicis formals heretats de la
tradició acadèmica.
La utilització del ferro com a element fonamental en les estructures
constructives comença per la seva aplicació a ponts i estacions de ferrocarril.
Però molt aviat, es veuen les grans possibilitats que ofereix per a qualsevol
tipus de construcció. Són els enginyers, formats en un esperit utilitari, els que
introdueixen els nous materials, mentre que els arquitectes tradicionals
continuen considerant-se "creadors de bellesa", "artistes" en el sentit tradicional
de la paraula, preocupats únicament per la forma (i aferrats a l'academicisme
neoclàssic i als estils historicistes). La superació d'aquesta contradicció falsa no

3. arribarà fins als darrers anys del segle XIX, amb els arquitectes de l'Escola de
Chicago i els modernistes.
Henry Labrouste (1801-1875) és el primer arquitecte acadèmic que utlitza el
ferro com a material fonamental i sense amagar-lo amb revestiments
ornamentals, a la Biblioteca Nacional de París; a la sala de lectura, les esveltes
columnes de ferro sostenen àmplies voltes de quatre puntes de terra cuita, tot
creant un espai diàfan i d'una gran lleugeresa, alhora que conserva la
referència estilística de les voltes. L'exterior no té res a veure amb la
innovadora sala de lectura, ja que Labrouste va remodelar unes estructures del
segle XVII i XVIII que determinen l'anacronisme de les façanes respecte de
l'interior. Encara més nous són els dipòsits de llibres, amb un espai
completament articulat per elements metàl·lics verticals i horitzontals. A la seva
època, el conjunt de l'obra de Labrouste va ser d'una audàcia excepcional.
Però el gran triomf de l'arquitectura del ferro i el vidre va arribar amb les
Exposicions Universals, grans mostres creades per tal d'exaltar les
conquestes de la indústria, el comerç i les arts; la primera d'aquestes
exposicions es va fer a Londres el 1851. Per tal de mostrar al públic la gran
diversitat de màquines, obres d'art i productes de tota mena calia un edifici de
gran amplitud que, al mateix temps, fos exponent de la modernitat i que es
pogués muntar amb rapidesa; totes aquestes exigències van ser satisfetes

4. per Joseph Paxton (1803-1865) en el Crystal Palace, immensa nau basada en
l'estructura dels hivernacles en la qual es va aplicar per primera vegada, a gran
escala, la construcció de mòduls amb elements prefabricats. El Crystal Palace
va ser destruït per un incendi, però el seu record doman en les nombroses
edificacions fetes prenent-lo com exemple.
A les successives Exposicions Universals, les Galeries de les màquines van ser
sempre l'edifici que donava les solucions tècniques més audaces. El punt
culminant fou la construïda per Dutert i Conttancin per a l'Exposició Universal
de París de l'any 1889, en la qual un sistema d'arcs de ferro cobria un enorme
espai de 115 x 420 metres sense cap suport que trenqués la diafanitat de
l'espai. Per a la mateixa Exposició de 1889 (any del centenari de la Revolució
Francesa) es va encarregar a l'enginyer Gustave Eiffel (1832-1923) la
construcció d'un momument emblemàtic que representés el triomf de la tècnica
en el món modern; Eiffel era un especialista en estructures de ferro(pont del
Duero a Porto; viaducte del Garabit a França) i va aconseguir aixecar una gran
torre de 300 metres d'alçada , la Torre Eiffel, que tot i les crítiques rebudes a la
seva època per part dels conservadors (consideraven aquell enrenou de ferros
indigne de París) ha esdevingut un dels símbols de la capital de França.

5. L'Escola de Chicago
La ciutat de Chicago és el bressol de l'arquitectura utilitària i racionalista que
predominarà arreu del món al llarg del segle XX. Quan el 1871 un incendi va
destruir gran part de la ciutat, aquesta es trobava en una fase de creixement
accelerat ja que Chicago havia esdevingut un gran mercat cerealista i un
notable nucli industrial, afavorit per les bones comunicacions ferroviàries i
fluvials.
Aquest creixement, juntament amb la necessitat de reconstrucció després de
l'incendi, va donar lloc a un boom sense precedents en l'activitat constructiva.
Calia, però, resoldre alguns problemes: la rapidesa de la construcció; la no
utilització de fusta per tal d'evitar nous incendis i l'edificació en alçada per
l'encariment dels solars. Així va ser com els arquitectes van buscar la solució
d'aquests problemes en les tècniques dels constructors de ponts i estructures
de ferro: el ferro permet superposar molts pisos i reduir la construcció a
un problema d'estructures i revestiments; al mateix temps, la invenció de
l'ascensor eliminà el principal inconvenient dels edificis alts, la qual cosa va fer

6. que a Chicago s'axequessin els primers gratacels de la història de
l'arquitectura.
En un període d'uns trenta anys, van treballar a Chicago una sèrie d'arquitectes
que arriben a solucions comunes mitjançant la utilització de les noves
estructures com si fossin un gran esquelet de l'edifici, però sense renunciar a
solucions estètiques que aprofiten elements del vocabulari dels estils clàssics:
el ritme de les obertures, l'encoixinat, els arcs de mig punt.
L'Auditòrium Chicago Building, de Sullivan i Adler és un dels edificis més
emblemàtics d'aquest estil.
Louis Sullivan (1856-1924) va ser la gran figura de l'Escola de Chicago.
Combinà el rigor racionalista i utilitari amb una estètica que es pot relacionar
amb la del Modernisme europeu; a més de l'Auditòrium, cal esmentar
els Magatzems Carson, l'obra més clarament racionalista i que més s'avança
a l'arquitectura del segle XX. Aquest edifici es basa en la repetició d'un mòdul
que crea una retícula de finestres i suports totalment rectilínia; la solució del
xamfrà en una semitrotonda trenca l'estricta linealitat del conjunt, mentre que la
decoració es concentra en la part baixa, la corresponent als aparadors visibles
des del carrer. El conjunt, d'acord amb els principis de l'Escola de Chicago,
destaca per la senzillesa i pel fet de reflectir a l'exterior l'estructura i la funció de
l'espai interior.