5. Poesia visual: El sentit concentrat
(amb folgança)
El que segueix és un assaig a propòsit d'un tema ampli: la poesia
visual. Assaig personal que té temptativa d'aproximació des d'una
òptica que no és la del poeta visual, sinó des d'altra sensibilitat també
pluridisciplinar1. Dit això, vull destacar en primer lloc que la poesia
visual i el seu entorn de propostes experimentals sensibilitzen aspectes
de la nostra percepció i enteniment que altres formes artístiques no
exciten, en part gràcies a la concentració d'escassos elements molt
significants en l'espai i en el temps. Una concentració i un sentit que
roman quan tants altres missatges discursius als quals estem
acostumats tendeixen a dissoldre's quan s'acaben de recórrer.
A continuació visitarem aquests paràmetres bàsics, que sempre
afecten a tot el que adquireix una certa materialitat: el temps -que s'és-
; l'espai -on s’està-; el sentit - que dóna la raó de ser.
5
6. A PROPÒSIT DEL TEMPS. Elogi a
la brevetat.
Tot el que es cregui comporta una ineludible dimensió temporal: un
temps de gestació, un temps d'enllumenament, també un temps de
relació -el qual empren els que la perceben, els que la degusten- i el
seu temps de vida, que té a veure no només amb la dimensió
d'existència, sinó també amb la seva intensitat. En tots aquests
aspectes la poesia visual opta per un temps comprimit, proper a la idea
de l'instant, fregant l'instant. I aquesta característica arriba a ser un
factor determinant de la seva personalitat poètica.
Difícil és indagar en la dimensió que es concep, però la poesia visual
no sembla alguna cosa fruit d'una gestació lenta, sinó més aviat d'una
il·luminació sobtada: la idea que, de no ser, passa a ser una imatge
mental amb plena definició de sentit, amb la personalitat ben
assentada, sense boires, ansiosa per accedir a la seva conformació
física. Idees que tal vegada sorgeixen -com tota la il·luminació- no de
l'esforç, d'una determinada manera d'habitar el nostre cos i la nostra
ment, d'altra manera de mirar el món.
També és breu el temps de la seva conformació: la potència expressiva
de la poesia visual depèn tant de la rotunditat de la idea com de la
senzillesa d'una posada en escena. Sense recolzar-se en virtuosismes
artesanals que no li són propis, sense que la matèria -entengui's
6
7. tipografia, espai, imatge...- pretengui ser altra cosa que un vehicle
semànticament clar que faciliti la comunicació. Ni una quot;florituraquot;
gràfica innecessària: tot és tensió entre la buidor i la materialització
del significat, però no hi ha matèria autoexpressiva ni temps diletant.
En qualsevol cas, el temps emprat en la seva factura no és l'essencial,
la seva quantia no és un factor de artisticitat. No es tracta de poesia
brodada ni tallada en màrfil.
Finalment el temps -la seva brevetat- és vital en la compresió, o millor
dit, vivència, de la poesia visual. El sentit no es desgrana
progressivament en un lent recorregut per l'obra, com en el cinema o
en una peça de teatre convencional i ni tan sols necessita un dilatat
temps de contemplació com requereix un dibuix japonès. La
comprensió, en la poesia visual -com en un Koan Zen-, és un salt,
rotund, ple, sense tornada. O s'entra o no s'entra. No és un procés de la
raó, és una comprensió global en la qual participen tots els sentits, el
racional i l'irracional. Només la potència de l'impacte -potent per
subtil o potent per dràstic- confereix sentit a una poesia de l'instant.
Un temps que és breu en la comunicació però que no es resol
immediatament com una endevinalla que és endevinada. En la bona
poesia visual, el sentit no decreix en posteriors revisions.
Transcendeix, per tant, la simple comprensió inicial.
Els tres temps parlen d'una filosofia i una estètica de la brevetat. Un
temps comprimit que no obstant això no és de tracte fàcil. El breu no
es deixa forçar, no pot ser premeditat. Ha de sorgir naturalment així.
7
8. A PROPÒSIT DE L'ESPAI I EL
SEU CONTINGUT. Reivindicació
del just i necessari.
Procedeix detenir-nos en la idea de l'espai i l'economia d'elements.
No obstant això no es tracta de reprendre el concepte de minimalisme
segons va ser encunyat en altre temps i per a altres disciplines. No
vam trobar explícitament en poesia visual una reivindicació del mínim
com afirmació estètica, com missatge. Es tracta més aviat d'utilitzar
l'estrictament necessari per a, com dèiem, comunicar amb claredat;
trobem el material icònic i conceptual just, sense caure en les
temptacions de la decoració formalista o el quot;florilegiquot; conceptual. No
obstant això el que hi ha -el que irrenunciablement ha d'haver- està
estudiat fins el seu últim detall. Es tracta d'una fusió absoluta entre
tots els elements: la buidor, les icones, les paraules, la textura del
paper... tot és material significant, tot és espai i contingut alhora, els
elements no només estan en l'espai sinó que són també espai en si
mateixos. Visualment parlant -i en poesia visual és l'adequat- es tracta
d'un tot indivisible i complex, complex per la seva extrema senzillesa.
Tot influeix en el sentit, per això la matèria té una conformació
específica, l'adequada per a millor expressar: s'estudia la tipografia i el
seu grossor, la intensitat de la tinta, la grandària dels elements pel que
fa a la pàgina, la seva ubicació, el dosatge o aïllament, la seva
8
9. composició i textura... Existeix un absolut cuidat en la concepció
global , visual de l'obra. La potència estreba en la relació de cada
element amb els altres i amb el contrapunt de la buidor. En aquest
sentit, solem apreciar una dràstica reducció en el seu numero: pocs
elements i màximament significants, una coneguda estratègia
d'atracció visual. Són idees amb la matèria mínima per a fer-se
sensibles als ulls, al tacte, al conscient i al subconscient, sense cap
excés de conformació, properes, fins i tot, a una certa quot;ascesiquot;.
A PROPÒSIT DEL SENTIT. Una
llavor que explota.
La poesia visual tendeix a fugir de tota ambigüitat, però sobretot de
l'ambigüitat significant. Molt al contrari de l'estètica de la indefinició
tan enaltida en la passada dècada posmoderna -caracteritzada per la
debilitat de les idees i una cripticitat manifesta-, la poesia visual
desencadena una comprensió unidireccional, una quot;caigudaquot; en el
sentit, sense rasgos d'ambigüitat. Com dèiem, per a travessar les
nostres capes més superficials de racionalitat, el sentit deu penetrar en
el nostre cervell de cop, amb un angle adequat, decisiu: penetra per un
punt burlant les defenses de la lògica, per a després estendre's en
ventall -com una quot;bomba de penjollquot;- sembrant d'angles distints la
nostra visió, la nostra compresió quotidiana. Però per a penetrar, la
comprensió ha de ser clara, no així predecible el seu efecte. El sentit
delimitat no implica una percepció uniforme; un significat tan definit
com inesperat tendeix a forçar els límits de la comprensió i amplia
l'experiència del que visualitza el poema.
9
10. Trobem un desig explícit de qüestionar la percepció de les coses i
dilatar -o dinamitar- les fronteres del llenguatge, qüestionant
l'ortodòxia d'una comunicació normativitzada per pautes culturals. I en
aquest sentit cap establir una certa relació amb el surrealisme pel que
implica de ruptura amb l'experiència lògica del discurs, de la imatge i
la seva comprensió. Però en última instància no hi ha automatismes ni
aleatorietat: el sentit està perfectament controlat des de l'inici fins la
seva última materialització, controlat al mil·límetre.
Per altra banda, seria una simplificació pretendre estudiar la poesia
visual només en termes d'experimentació retòrica i lingüística. Com
limitador seria aproximar-nos a alguna cosa aparentment tan senzill
com el Haikú japonès només des del llenguatge, obviant la seva
dimensió metafísica. La poesia visual -la millor poesia visual- no es
pot reduir a un simple joc de paraules i icones, o a una simple
endevinalla en les fronteres de la lògica de la comprensió. És cert que
en la poesia visual hi ha una pedagogia dels efectes de sentit - no
podem oblidar al mestre Brossa i als seus nombrosos seguidors, no
sempre a l'altura-, però el seu abast sobrepassa àmpliament la simple
posada en escena de recursos retòrics. De la subtilesa a la obvietat hi
ha un pas, però aquesta distància -la seva preservació- és la clau de la
qualitat.
Altre punt sobre el qual insistir és la impossibilitat d'una divisió
efectiva entre paraula i imatge, igual que, dèiem, no es pot separar
espai i contingut. Seguint a Lamberto Pignotti: La poesia visiva no és
ni una pintura amb paraules, ni una poesia amb figures2. La paraula és
-sobretot en poesia visual- conformació tipogràfica específica i signe
en l'espai, per tant imatge, cal·ligrama. No cap doncs enfrontar paraula
10
11. i imatge només des d'un punt de vista d'ancoratge significant,
limitador de polisèmia. Tot és imatge i tot és sentit, una mateixa
imatge compostosa per icones i paraules l'especificitat de les quals
depèn, precisament, del seu mestissatge.
Cap també ressaltar la gratuïtat del seu sentit: no hi ha una estètica
premeditada, no hi ha missatge ideològic explícit, només el desig
d'ampliar la ment, dilatar el possible, suggerir altra sensibilitat, altra
mirada. Es tracta de propostes que incideixen globalment en els usos
culturals i les seues contracepcions artístiques -que no per això
necessàriament només lúdiques-:intervenir lleument sobre el
llenguatge, el món, els mecanismes culturals de comprensió i anar
qüestionant la seva lògica. Finalment, hi ha una certa gratuïtat en la
seva pròpia raó d'ésser, aquesta gratuïtat pròpia de les paraules en
llibertat, que facilita l'absència de convencions, d’unidireccionalitat,
d’estilismes... Recollint el millor de la sorpresa, en el que té de ruptura
de la monotonia, de despertar a la vida, al seu gaudi. I sense buscar
una espectacularitat excessiva, més aviat optant per un discurs de la
brevetat i la subtilesa, conreant un territori intermedi, el del
llenguatge, que no és ni el món exterior ni l'interior. La poesia visual
treballa precisament sobre el vincle entre l'home i tot l'altres, netejant
de convencions el quot;parabrisasquot; de la nostra mirada quotidiana.
José L. Albelda
Banda aparte, formas de ver nº3 , Octubre 1995
D.L.: V-3034-1994.
11
12. 1. Una completa visió de distintes formes de poesia experimental es
pot trobar en el catàleg: Poesia experimental ara. Diputació de
València, Sala Parpalló, València, 1982. Molt recomanable, així
mateix, l'ampli assaig sobre poesia visual de Bartolomé Ferrando:
Hacia una quot;poesíaquot; del Hacer, Cimal, 11-12, València, 1981, pp. 81-
86
2. Poesia experimental ara. Op. Cit. P.81.
12
13. Poesía visual: El sentido
concentrado (con holgura)
Lo que sigue es un ensayo a propósito de un tema amplio:
la poesía visual. Ensayo personal que tiene tentativa de
aproximación desde una óptica que no es la del poeta
visual, sino desde otra sensibilidad también
pluridisciplinar1. Dicho esto, quiero destacar en primer
lugar que la poesía visual y el suyo entorno a propuestas
experimentales sensibilizan aspectos de nuestra
percepción y entendimiento al cual otras formas artísticas
no excitan, en parte gracias a la concentración de escasos
elementos muy significantes en el espacio y en el tiempo.
Una concentración y un sentido que permanece cuando
tantos otros mensajes discursivos a los cuales estamos
acostumbrados tienden a disolverse cuando se acaban de
recurrir.
A continuación visitaremos estos parámetros básicos, que
siempre afectan en todo lo que adquiere una cierta
materialidad: el tiempo -que es; el espacio -donde está; el
sentido - que da la razón de ser.
13
14. A PROPÓSITO DEL TIEMPO. Elogio a la brevedad.
Todo lo que se crea comporta una ineludible dimensión
temporal: un tiempo de gestación, un tiempo de
alumbramiento, también un tiempo de relación -el cual
utilizan los que la perciben, los que la degustan- y su
tiempo de vida, que tiene que ver no sólo con la dimensión
de existencia, sino también con su intensidad. En todos
estos aspectos la poesía visual opta por un tiempo
comprimido, próximo a la idea del instante, rozando el
instante. Y esta característica llega a ser un factor
determinante de su personalidad poética.
Difícil es indagar en la dimensión que se concibe, pero la
poesía visual no parece alguna cosa fruto de una gestación
lenta, sino más bien de una iluminación repentina: la idea
que, de no ser, pasa a ser una imagen mental con plena
definición de sentido, con la personalidad bien asentada,
sin nieblas, ansiosa por acceder a su conformación física.
Ideas que tal vez surgen -como toda la iluminación- no del
esfuerzo, de una determinada manera de habitar nuestro
cuerpo y nuestra mente, de otra manera de mirar el mundo.
También es breve el tiempo de su conformación: la
potencia expresiva de la poesía visual depende tanto de la
rotundidad de la idea como de la sencillez de una puesta
en escena. Sin apoyar en virtuosismos artesanales que no
le son propios, sin que la materia -entiéndase tipografía,
14
15. espacio, imagen ... - pretenda ser otra cosa que un vehículo
semánticamente claro que facilite la comunicación. Ni una
quot;florituraquot; gráfica innecesaria: todo es tensión entre el
vacío y la materialización del significado, pero no hay
materia autoexpresiva ni tiempo diletante. En cualquier
caso, el tiempo utilizado en su factura no es el esencial, su
cuantía no es un factor de artisticidad. No se trata de
poesía bordada ni talla en marfil.
Finalmente el tiempo -su brevedad- es vital en la
compresión, o mejor dicho, vivencia, de la poesía visual.
El sentido no se desgrana progresivamente en un lento
recorrido por la obra, como en el cine o en una pieza de
teatro convencional y ni siquiera necesita un dilatado
tiempo de contemplación como requiere un dibujo
japonés. La comprensión, en la poesía visual -como en un
Koan Zen-, es un salto, rotundo, lleno, sin vuelta. O se
entra o no se entra. No es un proceso de la razón, es una
comprensión global en la cual participan todos los
sentidos, el racional y el irracional. Sólo la potencia del
impacto -potente por sutil o potente por drástico- confiere
sentido a una poesía del instante. Un tiempo que es breve
en la comunicación pero que no se resuelve
inmediatamente como un acertijo que es adivinado. En la
buena poesía visual, el sentido no decrece en posteriores
revisiones. Trasciende, por lo tanto, la simple comprensión
15
16. inicial.
Los tres tiempos hablan de una filosofía y una estética de
la brevedad. Un tiempo comprimido que no obstante no es
de trato fácil. Lo breve no se deja forzar, no puede ser
premeditado. Tiene que surgir naturalmente así.
A PROPÓSITO DEL ESPACIO Y SU CONTENIDO.
Reivindicación del justo y necesario.
Procede detenernos en la idea del espacio y la economía
de elementos. No obstante no se trata de reanudar el
concepto de minimalismo según fue acuñado en otros
tiempos y para otras disciplinas. No encontramos
explícitamente en poesía visual una reivindicación del
mínimo como afirmación estética, como mensaje. Se trata
más bien de utilizar el estrictamente necesario para, cómo
decíamos, comunicar con claridad; encontramos el
material icónico y conceptual justo, sin caerse en las
tentaciones de la decoración formalista o el quot;florilegioquot;
conceptual. No obstante lo que hay -el que
irrenunciablemente tiene que haber- está estudiado hasta
su último detalle. Se trata de una fusión absoluta entre
todos los elementos: el vacío, los iconos, las palabras, la
textura del papel ... todo es material significante, todo es
espacio y contenido al mismo tiempo, los elementos no
sólo están en el espacio sino que son también espacio en sí
16
17. mismo. Visualmente parlante -y en poesía visual es el
adecuado- se trata de uno indivisible y complejo, complejo
por su extrema sencillez.
Todo influye en el sentido, por eso la materia tiene una
conformación específica, la adecuada para mejor expresar:
se estudia la tipografía y su grosor, la intensidad de la
tinta, el tamaño de los elementos con respecto a la página,
su ubicación, la dosificación o aislamiento, su
composición y textura ... Existe un absoluto cuidado en la
concepción global, visual de la obra. La potencia estira en
la relación de cada elemento con los otros y con el
contrapunto del vacío. En este sentido, solemos apreciar
una drástica reducción en su número: pocos elementos y
máximamente significantes, una conocida estrategia de
atracción visual. Son ideas con la materia mínima para
hacerse sensibles a los ojos, al tacto, en el consciente y al
subconsciente, sin ningún exceso de conformación,
próximas, incluso, a una cierta quot;ascesisquot;.
A PROPÓSITO DEL SENTIDO. Una semilla que explota.
La poesía visual tiende a huir de toda ambigüedad, pero
sobre todo de la ambigüedad significante. Mucho | muy al
contrario de la estética de la indefinición tan enaltecida en
la pasada década posmoderna -caracterizado por la
debilidad de las ideas y una cripticitat manifiesta-, la
17
18. poesía visual desencadena una comprensión
unidireccional, una quot;caídaquot; en el sentido, sin rasgos de
ambigüedad. Cómo decíamos, para atravesar nuestras
capas más superficiales de racionalidad, el sentido diez
penetrar en nuestro cerebro de golpe, con un ángulo
adecuado, decisivo: penetra por un punto burlándose las
defensas de la lógica, para después extenderse en abanico -
como una quot;bomba de colgantequot; - sembrando de ángulos
distintos nuestra visión, nuestra compresió cotidiana. Pero
para penetrar, la comprensión tiene que ser clara, no así
predecible su efecto. El sentido delimitado no implica una
percepción uniforme; un significado tan definido como
inesperado tiende a forzar los límites de la comprensión y
amplía la experiencia de lo que visualiza el poema.
Encontramos un deseo explícito de cuestionar la
percepción de las cosas y dilatar -o dinamitar- las fronteras
del lenguaje, cuestionando la ortodoxia de una
comunicación normativizada por pautas culturales. Y en
este sentido cabe establecer una cierta relación con el
surrealismo por lo que implica de ruptura con la
experiencia lógica del discurso, de la imagen y su
comprensión. Pero en última instancia no hay
automatismos ni aleatoriedad: el sentido está
perfectamente controlado desde el inicio hasta su última
materialización, controlado al milímetro.
18
19. Por otra parte, sería una simplificación pretender estudiar
la poesía visual sólo en términos de experimentación
retórica y lingüística. Como limitador sería aproximarnos
a alguna cosa aparentemente tan sencillo como el Haikú
japonés sólo desde el lenguaje, obviando su dimensión
metafísica. La poesía visual -la mejor poesía visual- no se
puede reducir a un simple juego de palabras e iconos, o a
un simple acertijo en las fronteras de la lógica de la
comprensión. Es cierto que en la poesía visual hay una
pedagogía de los efectos de sentido - no podemos olvidar
al maestro Brossa y a sus numerosos seguidores, no
siempre a la altura-, pero su alcance sobrepasa
sobradamente la simple puesta en escena de recursos
retóricos. De la sutileza a la obviedad hay un paso, pero
esta distancia -su preservación- es la clave de la calidad.
Otro punto sobre el cual insistir es la imposibilidad de una
división efectiva entre palabra e imagen, igual que,
decíamos, no se puede separar espacio y contenido.
Siguiendo a Lamberto Pignotti: La poesía visiva no es ni
una pintura con palabras, ni una poesía con figuras2. La
palabra es -sobre todo en poesía visual- conformación
tipográfica específica y signo en el espacio, por lo tanto
imagen, caligrama. No cabe pues enfrentar palabra e
imagen sólo desde un punto de vista de anclaje
significante, limitador de polisemia. Todo es imagen y
19
20. todo es sentido, una misma imagen compuesta por iconos
y palabras cuya especificidad depende, precisamente, de
su mestizaje.
Cabe también resaltar la gratuidad de su sentido: no hay
una estética premeditada, no hay mensaje ideológico
explícito, sólo el deseo de ampliar la mente, dilatar el
posible, sugerir otra sensibilidad, otra mirada. Se trata de
propuestas que inciden globalmente en los usos culturales
y sus contracepciones artísticas -que no por eso
necesariamente sólo lúdicas-:intervenir levemente sobre el
lenguaje, el mundo, los mecanismos culturales de
comprensión e ir cuestionando su lógica. Finalmente, hay
una cierta gratuidad en su propia razón de ser, esta
gratuidad propia de las palabras en libertad, que facilita la
ausencia de convenciones, de unidireccionalidad, de
estilismos ... Recogiendo lo mejor de la sorpresa, en lo que
tiene de ruptura de la monotonía, de despertar a la vida, a
su disfrute. Y sin buscar una espectacularidad excesiva,
más bien optando por un discurso de la brevedad y la
sutileza, cultivando un territorio intermedio, el del
lenguaje, de lo que es ni el mundo exterior ni el interior.
La poesía visual trabaja precisamente sobre el vínculo
entre el hombre y todo el otros, limpiando de
convenciones el quot;parabrisasquot; de nuestra mirada cotidiana.
20
21. José L. Albelda
Banda Aparte, formas de ver nº3
Octubre 1995
D.L.: V-3034-1994.
1. Una completa visión de distintas formas de poesía
experimental se puede encontrar en el catálogo: Poesía
experimental ahora. Diputación de Valencia, Sala
Parpalló, Valencia, 1982. Muy recomendable, asimismo,
el amplio ensayo sobre poesía visual de Bartolomé
Ferrando: Hacia una quot;poesíaquot; del Hacer, Cima, 11-12,
Valencia, 1981, pp. 81-86
2. Poesía experimental ahora. Op. Cit. P.81.
21
166. Παρα μι
Para mí la Poesía visual es una forma de ver. Una forma
de ver influenciada por diversos factores:
Ideas: después de todo, es una combinación de imágenes
para realizar una composición, en esta combinación
hablaríamos de la imaginación como factor combinativo,
algo que todo el mundo puede hacer para crear físicamente
el objeto artístico. Dalí utilizaba los momentos de semi-
inconsciencia en el inicio o final del sueño. Sin querer
compararme, utilizo muchas veces los momentos de
insomnio...
Iconicidad: la simplificación de formas ayuda a la
identificación de ideas y su comprensión.
Semejanza: es una faceta artística más, como podría ser la
escultura o la pintura, pero con la ventaja de la facilidad i
la inmediatez en la realización.
166
167. Cotidianeidad: es inevitable verse influenciado por los
medios, por el contacto social, por el entorno... Así, es
fácil ver semejanza también entre poemas visuales de
diferentes autores...
Recursos literarios: todos los recursos literarios pueden
utilizarse con imágenes: la metáfora, la metonimia, la
personificación, la hipérbole, la ironía, la repetición, la
metátesis... pueden ser los que más utilizo de manera
espontánea.
Lógica matemática: sumar, multiplicar... Francisco
Aliseda y Rodolfo Franco ya reflexionaban hace años
sobre esta cuestión que se repite en infinidad de obras...
Compromiso social, estética y egocentrismo: tres
factores en pugna.
Antecedentes (históricos?): no sólo los antecedentes
como Brossa o Bartolomé Ferrando, sino también toda la
poesía y prosa, los recursos como la métrica o la alusión a
obras de arte. Vicente Huidobro, Gómez de la Serna,
Miguel Hernández, Jean Arp, Yoko Ono,...y Antonio
Gómez, Antonio Orihuela, Josep Sou,...
167
168. Dichos, prejuicios, estereotipos y refranes: por último,
es una fuente inagotable de imágenes irónicas que pasan
desapercibidas.
Raül Gàlvez
Abril 2009
168
170. 23. Poema “Poema Visual”
24. Poema “L’aigua que bevem”
25. Poema “Taula de commutació genètica”
26. Poema “Somos lo que comemos”
27. Poema “Proposta intervencionista”
28. Poema “Cessió de poders”
29. Poema “China 2008”
30. Poema “El cor per la boca”
31. Poema “Digestió”
32. Poema “Diàleg”
33. Poema “Donde no hay cabeza todo son pies”
34. Poema “Històries d’amor”
35. Poema “Històries amagades”
36. Poema “Poema para la hora del murmullo”
37. Poema “Pulmons d’emergència”
38. Poema “Col·lecció d’art postal”
39. Poema “Edificis pels núvols”
40. Poema “La cançó de l’elefant”
41. Poema “Els ulls dels arbres”
42. Poema “Les notícies de la TV”
43. Poema “Rellotges I”
44. Poema “Rellotges II”
45. Poema “Rellotges III: Alzheimer”
46. Poema “Rellotges IV”
47. Poema “Rellotges V: poema d’amor”
48. Poema “Rellotges VI: Tempus fugit”
49. Poema “Rellotges VII”
170
171. 50. Poema “Rellotges VIII”
51. Poema “La ràdio”
52. Poema “Cullera animada”
53. Poema “Voiyeur”
54. Poema “El hombre y el toro”
55. Poema “Per la carretera I”
56. Poema “Turisme agressiu”
57. Poema “La crisis de la mortadela”
58. Poema “Amor encapsulat”
59. Poema “De Anna”
60. Poema “Brossians I”
61. Poema “Brossians II”
62. Poema “Revisió de Van der Weiden”
63. Poema “Revisió de Goya I”
64. Poema “Revisió de Goya II”
65. Poema “A Sergi”
66. Poema “A Nelo”
67. Poema “Revisió de Maslow”
68. Poema “Miguel Hernández I”
69. Poema “Miguel Hernández II”
70. Poema “Miguel Hernández III”
71. Poema “Miguel Hernández IV”
72. Poema “El Quijote y Sancho delante del Arco de
Trajano”
73. Poema “A Ana Botella: combinacions
matrimonials”
171
172. 74. Poema “El ejército español pone definitivamente
los puntos sobre las íes”
75. Poema “Liberty fumaora”
76. Poema “Liberty sotmetedera”
77. Poema “Or vegetal”
78. Poema “Llavor experimentals”
79. Poema “Sense títol”
80. Poema “Titelles I”
81. Poema “Titelles II”
82. Poema “Mal de cap
83. Poema “Mig home”
84. Poema “Fum poètic”
85. Poema “Nas en equilibri, o bé, el dit índex és el dit
del nas”
86. Poema “No em cap al cap”
87. Poema “No em cap al cor”
88. Poema “No em cap al pit”
89. Poema “Els ossos del cor”
90. Poema “Lactància comercial”
91. Poema “Sense títol”
92. Poema “Nadal consumista”
93. Poema de la serie “El hombre es el peor enemigo
del planeta Tierra”
94. Poema “Fonètica”
95. Poema “Maneken I”
96. Poema “Maneken II”
97. Poema “Baralles remenades I”
172
173. 98. Poema “Baralles remenades II”
99. Poema “Baralles remenades III”
100. Poema “El cor a la butxaca”
101. Poema “Les dents a la butxaca”
102. Poema “Inercia I”
103. Poema “Inercia II”
104. Poema “A la taula i al llit al primer crit”
105. Poema “To lo que se menea a la casuela”
106. Poema “Ments privilegiades”
107. Poema “Poema procés”
108. Poema “Ratolí mediatitzat”
109. Poema “Autoretrat I”
110. Poema “Revisió de Gericault”
111. Poema “Autoretrat II”
112. Poema “Autoretrat III”
113. Poema “sexe vocal”
114. Poema “Èxtasi I”
115. Poema “Èxtasi II”
116. Poema “Vocalferit”
117. Poema “A Nelo: somni”
118. Poema “Sueñe, somnie”
119. Poema “tisores adormides”
120. Poema “la tos de la cabra”
121. Poema “El ball de la Humanitat: un pasito
palante...”
122. Poema “Vianants”
123. Poema “Sense títol”
173
174. 124. Poema “Violència I”
125. Poema “Violència II”
126. Poema “Violència III”
127. Poema “vides diferents”
128. Poema “Al·legacions de l’acusat”
129. Poema “tapa nassos”
130. Poema “Poder dels mitjans I”
131. Poema “Poder dels mitjans II”
132. Poema “Percepció”
133. Poema “Digestió mundial”
134. Poema de la sèrie “Caps descapotats”
135. Poema “Sense títol”
136. Poema “Sense títol”
137. Poema “Malformació viril”
138. Poema “Ganivet dentut”
139. Poema “Reliquies I”
140. Poema “Reliquies II”
141. Poema “Comunicant amb nocturnitat”
142. Poema “Sense títol”
143. Poema “Enamorats”
144. Poema “La casa a cuestas”
145. Poema “Vista lunar”
146. Poema “S/T”
147. Poema “Afanyat!”
148. Poema “En el país de los calvos el rey
lleva peluquín”
149. Poema “Ni hablar del peluquín”
174
176. Nace a Redovan (Alicante) el 1969. Licenciado en Bellas Artes.
Artista postal, está presente en cantidad de exposiciones
internacionales. Ha organizado convocatorias de mail-art a
Chiva (Valencia), Guardamar (Alicante), Paiporta (Valencia) y
Alcalá de Chivert (Castellón). Fue miembro de ANCA
(Asociación de Nuevos Comportamientos Artísticos). Poeta y
artista interdisciplinar, practica esporádicamente la
performance, la instalación, la pintura, la edición
independiente... Y más habitualmente la creación gráfica con
poemas visuales o la poesía objeto. Organizador del
encuentro de performances e instalaciones “2 minutos por la
guerra” en mayo de 2008.
Naix a Redovan (Alacant) el 1969. Llicenciat en Belles Arts. Artista postal, està
present en quantitat d'exposicions internacionals en Itàlia, Portugal,
França, Uruguay, USA, Alemània, Japó, etc. Ha organitzat convocatòries
de mail-art a Chiva (València), Guardamar (Alacant), Paiporta (València) i
Alcalá de Xivert (Castelló). Va ser membre d'ANCA (Associació de Nous
Comportaments Artístics). Poeta i artista interdisciplinar, practica
esporàdicament la performance, la instal·lació, el land-art... I més
habitualment la creació gràfica amb poemes visuals o la poesia objecte.
Organitzador de la trobada de performances i instal·lacions “2 minuts per la
guerra”.
176
178. Esta edició digital correspondria a una selecció de poemes
realitzats entre 1994 i 2009. Les imatges han sigut creades en
la majoria a partir d’imatges ja existents... El meu agraïment a
aquells que participen anonimament d’este treball. El meu
agraïment també a José Luis Albelda per la seua proximitat...
27 de maig de 2009
178