Posicionament del CEPA Pitiüses a l'acte celebrat al Club Diario de Ibiza organitzat per Amnistía Internacional

1. Posicionament de l’escola per a l’acte “La crisi de Síria”
A l’altra banda de la Mediterrània hi ha Síria; també, el Líban i, més
concretament, l’assentament on transcorre el documental “El juego del
escondite”. Durant el temps que dura el curtmetratge, tal i com està passant en
les darreres setmanes als mitjans de comunicació, els refugiats adopten una
forma humana: deixen per un moment de ser un número, una estadística, per
esdevenir persones amb rostre, i inclús amb nom... I per uns minuts assistim,
de manera impúdica, a uns fragments de vida d’unes persones obligades a
viure sota unes condicions infrahumanes. Nosaltres, com a espectadors,
necessitem veure. Perquè volem entendre. Després de veure “El juego del
escondite” potser no arribem a copsar completament el perquè del que està
passant però la nostra ment genera moltes preguntes veient el documental. I
aquestes preguntes són una manera d’intentar entendre. Preguntes com ara:
• Com és viure en un lloc que no és un lloc?
• Com ha de ser viure fugint del present i sense futur?
• Com ha de ser abandonar la teva vida de persona i esdevenir, de sobte,
un refugiat?
• Com és lluitar cada dia per sobreviure?
• Com es pot jugar quan s’ha perdut la innocència?
• Com t’has de sentir protagonitzant un documental per recordar al món
que existeixes?
Aquestes preguntes ens apropen a les persones que surten al curtmetratge, i a
les persones que surten cada dia a les notícies fugint de la guerra i la fam. Ens
desperten la nostra tendresa. I per això hem volgut col·laborar en aquest acte i
treballar el tema de la Crisi Siriana dins de les nostres aules durant aquest mes,
perquè com a comunitat educativa sentim la necessitat de despertar i contribuir,
d’alguna manera, perquè aquesta tendresa esdevingui solidaritat.
Després de veure el documental no ens ha de sorprendre que, entre morir en
una guerra cruenta o malviure en un assentament precari, moltes persones
decideixin emprendre un viatge, tot i saber que poden deixar-se la vida abans
d’arribar a les costes de Lesbos o Lampedusa. Europa es converteix, així, en el
somni d’un lloc millor on poder tornar a començar. Però no ens enganyem, en
aquest assumpte hi ha dues europes: la dels estats i la de les persones.
A l’Europa dels estats les mercaderies circulen lliurement, però no les
persones, les quals són catalogades i etiquetades com a ciutadans comunitaris,
extracomunitaris, immigrants regulars, immigrants irregulars, exiliats, refugiats...
Aquestes categories potser són necessàries en el nostre món ple de burocràcia
però no responen a la següent pregunta:
Què és més lícit: fugir de la guerra com els refugiats sirians o de la fam i la
manca de futur com els immigrants sense papers?
L’Europa de la burocràcia i dels estats líders en economia no està preparada
per respondre-hi ni potser tampoc està preparada per explicar les causes d’un
conflicte en el qual hi té molt a veure. Així, només veiem les conseqüències. I a
més a més, només les conseqüències negatives que aviven els baixos instints

2. xenòfobs d’una part de la població que veu en els refugiats uns competidors
per la feina i els recursos. Dels beneficis, en sentirem parlar ben poc. Tot i això,
sabem, per exemple, que Alemanya en obrir les seves fronteres als refugiats es
beneficiarà d’una mà d’obra jove, relativament ben formada i que no li haurà
costat ni un euro. Mentrestant, a hores d’ara la resta de països de la Unió
Europea encara no s’ha posat d’acord pel que fa al repartiment dels refugiats.
Si algun dia ho fan, ens ho vendran com una mostra de la generositat del
projecte comú europeu. I, tanmateix, sabem que els països que més refugiats
acullen no són precisament els de la Unió Europea ni els que compten amb
més recursos econòmics. Són Turquia, amb dos milions, el Líban (en altre
temps sacsejat per les guerres) o la pobríssima Armènia (el país que ha acollit
més sirians per habitant a dia d’avui).
Però per sort també hi ha una altra Europa: la de les persones. Associacions,
ONGs, ciutadans anònims... ja estan en marxa, disposats a cedir les seues
cases, el seu temps, els seus recursos... I tot per fer justícia i per respondre al
principi d’hospitalitat, que, entre altres, ens fa veritablement humans.
Al nostre país, mentre el govern espanyol construeix tanques i gira la cara a
l’acolliment de totes aquestes persones que fugen, molts ens recordem que el
nostre és un país de refugiats de guerra, d’emigrants. I ja han començat a
haver-hi mobilitzacions per part alguns ajuntaments i de plataformes
ciutadanes.
A l’escola de persones adultes treballem cada dia acollint alumnat migrant. Són
persones que arriben cada dia a l’escola amb un somriure i plens d’il·lusió, que
agraeixen la tasca docent i la valoren, que respecten el professorat i la resta de
l’alumnat, que troben a l’escola un espai on participar a la societat, informar-se i
ampliar els seus horitzons. Aporten a la resta de la comunitat educativa la seva
generositat i algunes pinzellades de la seva cultura d’origen. Per al professorat
suposa un repte diari donar resposta a les seves necessitats, perquè moltes
vegades ens falten coneixements i recursos, però com a docents de l’escola
pública, tot i les nostres mancances, no ens podem quedar amb els braços
plegats. Tenim l’obligació de fer la nostra petita contribució treballant perquè a
la nostra societat l’atenció a les persones sigui més justa i solidària. On totes i
tots, independentment del seu origen i les seves circumstàncies, comptin amb
les mateixes oportunitats. Per això volem aprofitar aquest acte per mostrar
públicament la nostra predisposició a col·laborar amb les administracions
d'educació locals i autonòmiques per donar una acollida adequada a les
persones refugiades que arribin a les Pitiüses. Persones que arriben sense res
a les mans, que amb sort, seran acollides per una família desconeguda, que a
penes coneixeran la nostra cultura i que, emocionalment es trobaran en una
situació molt delicada perquè no sols han perdut les seves possessions sinó
també les seves professions, el reconeixement social, el cercle familiar i
d’amistats, els costums... Per a nosaltres, des de la nostra quotidianitat, ens és
molt difícil fer-nos a la idea del que suposa tot això, perquè potser no ho hem
viscut mai, però encara que no puguem ajudar-los a cobrir totes aquestes
pèrdues, sí que podem col·laborar a facilitar que puguin tornar a començar una
nova vida, acollint-los com fem amb les persones que arriben noves al nostre
veïnat. Només necessitem un canvi de mirada.