1. de trobada
Viladecans
Publicació independent d’informació i opinió
puntviladecans@telefonica.net
http://puntviladecans.blogspot.com
Punt
Equip de redacció
Anna Besora
M. Carmen Castellano
Maria Comas
Josep Lligadas
Jaume Muns
Montserrat Pastor
Miguel de la Rubia
Mercè Solé
(els quals, tot sigui dit, no compartim
necessàriament les opinions que en
aquest butlletí es puguin expressar).
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desit-
geu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li envi-
em a un amic o amiga vostres, feu-
nos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.
El nostre correu electrònic:
puntviladecans@telefonica.net
El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com
Segueix-nos al Facebook
3 Les nostres Lampeduses. Mercè Solé
4 Escola pública catalana. Gisela Navarro
5 Plataforma de professionals de l’àmbit social: “Nosal-
tres no callem”. José Antonio Pulgarín
6 Viladecans estació, parada obligatòria. Idoia Baixench
7 Homenaje a Chej. Rosa Mercader i Antonio López
9 Dignidad o deshonor. José Antonio Monteagudo.
11 La mirada aguda: Caspigrany. Eio Ramon
12 Recerca històrica: Els homes de la República
i la Revolució, 1931-1939 (II). Manuel Luengo
14 Històries viladecanenques: Fèlix Moreno, company de
Roca. Andreu Comellas
16 Coneìxer Viladecans: Els noms de les cases: “Cal” i
“Can”. Josep Lligadas
18 La memòria en imatges: Hospital de Viladecans, la
lluita continua. Jaume Muns
Tocats i enfonsats
Mentre es destinen milions d’euros per reflotar la nova joguina de l’exèrcit en forma de sub-
marí, les retallades en serveis bàsics enfonsen les persones més vulnerables. I no exagerem.
A Viladecans hi ha 400 persones amb grau de dependència reconegut que no cobren les pres-
tacions que els han estat concedides. D’altres, com és molt freqüent en la gent gran, han em-
pitjorat, i no gosen demanar que se’ls actualitzi la valoració del grau de dependència perquè
això significa una aturada immediata de l’ajut que reben de la Generalitat. Les recents noves
places que s’han atorgat al taller ocupacional Caviga per a persones amb discapacitat són de
pagament, la qual cosa crea un perillosíssim precedent: serveis només per a qui té capacitat de
pagar-los. En aquest cas el cost de les places ha estat assumit pels serveis municipals.
L’Ajuntament també sol avançar els diners per als serveis a domicili que la gent gran neces-
sita, i eixampla el nombre de beques de menjador escolar, ha doblat la despesa destinada a
ajuts a les famílies, però les administracions locals no podran fer-se càrrec indefinidament de
tot allò que la Generalitat o l’Estat incompleixen respecte als ciutadans. Perquè no tenen prou
diners i perquè les seves competències es veuen seriosament amenaçades pels projectes de llei
amb què el PP es planteja reformar l’Administració Local.
Les prestacions de la Renda Mínima d’Inserció (per a aquelles persones que ja han exhaurit
qualsevol altre dret a prestació) s’han reduït en un 50 % mentre que les demandes s’han do-
blat. Els tràmits per a les pensions no contributives s’allarguen fins a nou mesos. L’assesso-
rament a persones immigrants s’ha reduït en un 50 %. Les retallades que afecten els Serveis
Socials tenen un impacte directe i immediat sobre les persones amb més dificultats. Uns col·
lectius que ho tenen també més difícil per sortir al carrer i per fer sentir la seva veu.
¿Segur que és per aquí per on cal retallar? ¿No els fa vergonya?
68Any 7
15 de juliol de 2013
Sumari

2. Que vols tenir l’honor de ser…
Mamutaire d’Honor?
El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família,
o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor:
Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran sím-
bol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la
Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana.
Com ho pots fer?
És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si
vols, de més, només faltaria!), i et lliurarem el diploma de Ma-
mutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible.
I després, a principis de setembre, pocs dies abans de la Festa
Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en
facis l’ús que consideris oportú.
Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades a aquesta adreça:
mamutviladecans@gmail.com
i ens posarem en contacte amb tu.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 2
La llista de Mamutaires d’honor d’aquest any
és aquesta. Vols afegir-t’hi?
• Llibreria Els Nou Rals
• Forn del Mig
• Forn de la Plaça
• Fruites Esther
• Pastisseria Roca
• Calçats Daniel
• Hobbit Viatges
• Cal Sei
• Restaurant Petit Món
• Xarcuteria Piñol (Mercat Roureda)
• Viladecans Punt de Trobada
• Grup Tres Torres
• Partit dels Socialistes de Catalunya
• Convergència i Unió
• Iniciativa per Catalunya Verds
• Esquerra Unida i Alternativa
• Associació de Familiars del C.O. Caviga
• Centro Cultural Raíces de Andalucía
• Parròquia de Santa Maria Magdalena
• Agrupament Coral La Lira
• Associació de Viladecans d’Afectats de
Fibromiàlgia i SFC
• Centro Cultural y Recreativo Andaluz
Sierra Norte
• Vicenç i Vicky
• Baugar
• Josep i Mercè
• Cèlia i Oriol
• Associació de Veïns d’Alba-rosa

3. Les nostres Lampeduses
E
ls cristians anem de sorpresa en sorpre-
sa. Insòlitament agradables, últimament.
Com la tossuderia del papa Francesc per
posar en relleu el nucli de l’Evangeli a
base no pas de discursos d’alta teologia (i difícil
comprensió) sinó de gestos fàcils d’entendre, com
el seu rentar els peus a dones (una d’elles musul-
mana!) i la seva recent visita a l’illa de Lampedusa,
on es concentren moltíssims africans que intenten
passar a Europa en condicions molt i molt precàri-
es. Si sobreviuen, es veuen obligats o bé a viure en
la clandestinitat o bé a romandre tancats en centres
semblants a presons. Mentre que la gent de l’illa
utilitzada per Europa com a “tap” per contenir la
immigració, veu com la seva activitat i el seu terri-
tori que podrien ser d’acollida i de trànsit s’acaben
convertint en cementiri i presó.
Sembla que aquest gest ha aixecat molta polseguera
a Itàlia, un país on la Lliga Nord és capaç de quali-
ficar d’”orangutan” la ministra negra d’integració
Cecile Kyenge, nascuda al Congo i de nacionalitat
italiana.
I al nostre país no som gaire lluny d’ells. Amb par-
tits obertament feixistes i racistes com Plataforma
per Catalunya i amb un PP que amenaça a convertir
en delinqüent tot aquell que ajudi persones d’altres
països fora de la UE a entrar al país, ja sigui per
quedar-s’hi o per accedir a un altre estat membre.
Ho denunciava no fa gaire la Plataforma d’Entitats
Cristianes amb la Immigració. El PP pretén refor-
mar l’article 318 bis del Codi Penal, posant al ma-
teix sac les persones que actuen per solidaritat i les
màfies que viuen del trànsit d’immigrants, màfies
que, d’altra banda, desapareixerien si les persones
poguessin circular tan lliurement com ho fan els
diners i les mercaderies. La mesura, com bé diuen
aquestes entitats, suposa una nova forma d’apart-
heid, que, a més, està en contradicció amb la Cons-
titució i amb els Tractats Internacionals de Drets
Humans.
Una altra de les “Lampeduses” amb què comptem
al nostre país són els Centres d’Internament per a
Estrangers, en els quals hi ha internades unes 2.500
persones a Espanya, privades de llibertat per no
disposar de permís de residència. No han comès
cap delicte, tan sols una falta administrativa. Se-
gons la legislació vigent, no s’hauria de procedir a
l’internament quan es tracta de persones que han
tingut residència de llarga durada, persones que
estan rebent una prestació social, dones embarassa-
des quan l’execució de l’expulsió pot posar en risc
la salut de la mare o l’infant, persones amb malal-
ties cròniques i persones amb menors al seu càrrec.
Tanmateix, això no es compleix sempre i amb certa
freqüència trobem persones internades en aquests
supòsits.
Quim Pons, jesuïta, que forma part d’aquesta Pla-
taforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració,
deia no fa gaire en un article al darrer número de la
revista L’Agulla que les condicions de vida en aquests
centres són molt més dures que les que es donen en un
centre penitenciari. Esdevenen una immensa sala d’es-
pera on les hores es fan eternes. Amb un model de gestió
policial, es donen tractes poc respectuosos per part d’al-
guns policies. L’angoixa de sentir-te separat bruscament
dels teus éssers estimats i la tensió de no saber quan t’ex-
pulsaran, en qualsevol moment, sense previ avís; la por
amb que viuen el sentir-se barrejats, de la nit al dia, amb
interns amb antecedents penals; la manca d’informació
i desatenció jurídica: ¿Per què sóc aquí? No sóc cap de-
linqüent!; les limitacions en l’atenció socio-sanitària, les
dificultats de comunicar-se amb l’exterior... tot això crea
en aquestes persones una situació difícil d’imaginar per
als qui ens trobem a fora.
Per això ha estat una petita victòria que les ONG
que defensen els drets dels immigrants i els serveis
jurídics puguin accedir diàriament a l’interior dels
Centres d’Internament per a Estrangers. Ha calgut
constància i molt d’esforç, però és el camí per de-
sactivar aquesta “globalització de la indiferència”
que denunciava el papa.
Avui, en plena crisi, podem entendre millor la ne-
cessitat de la gent de buscar horitzons on viure amb
dignitat. Sense solidaritat no hi ha sortida a la crisi.
Mercè Solé
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 3

4. Quan parles amb qual-
sevol persona, pots
arribar ràpidament
al consens que l’edu-
cació és la clau del nostre futur.
La corresponsabilitat entre els
diferents agents educadors (es-
cola, administració, famílies,
entorn…) és tan important que
tots hauríem de treballar units,
però la realitat sembla distant
d’aquesta afirmació.
Estem d’acord que és més efec-
tiu tenir pocs alumnes per cada
mestre o profe i d’aquesta ma-
nera aquest professional pugui
atendre la seva diversitat?
Cada alumne és diferent, cada
persona té un ritme de creixe-
ment, una història personal, uns
gustos i unes capacitats, per això
és tan important adaptar-nos
a ells i elles, com aprendre a
respectar-nos entre nosaltres.
Aprendre junts, fa que això passi.
Si separem els nens de les nenes,
els que van més ràpid dels que
no, els que tenen una procedèn-
cia diferent, fem que els alumnes
aprenguin a no viure i conviure,
i això a les nostres ciutats vol dir
pèrdua de la cohesió social.
Sembla lògic pensar que és posi-
tiu educar als nostres petits en
llibertat, que cadascun tingui la
seva religió i poder conèixer-la i
aprendre a respectar-la des d’una
escola laica.
Com, de la mateixa manera, sem-
bla lògic que si al nostre territori
tenim la sort i la riquesa de tenir
dues llengües puguem tenir la
fórmula d’utilitzar-les de ma-
nera que acabem els estudis do-
minant ambdues, vinguem d’on
vinguem, o tinguem la llengua
materna que tinguem.
Els professionals cada cop estan
més convençuts que els esforços
a la petita infància, garanteixen la
igualtat d’oportunitats de la mi-
llor manera. Detectem més casos
de risc, ens avancem a possibles
trastorns, ajudem a vincular la
família en el procés educatiu... I
si parlem en termes econòmics,
tota prevenció és una inversió
de futur. Quantes més escoles
bressol i més serveis als primers
anys, menys serveis de retorn als
estudis i traumes de fracàs esco-
lar tindrem.
Aquests són només tres raona-
ments que semblen molt senzills
de compartir, però que la nova
llei d’en Wert, el ministre d’Edu-
cació del govern de l’Estat, no
contempla. NI DIVERSITAT, NI
CONVIVÈNCIA, NI LLIBER-
TAT, NI LLENGÜES NI PETITA
INFÀNCIA.
La LOMCE les destrueix sense
contemplacions.
Gisela Navarro Fuster
Escola pública catalana
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 4

5. E
l passat dijous 13 de juny va tenir lloc, a la
Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant
Boi de Llobregat, la presentació de la Pla-
taforma de Professionals de l’Àmbit Social
“Nosaltres no callem”, amb l’assistència de diversos
professionals de la Comarca del Baix Llobregat.
Es tracta d’una Plataforma sense ànim de lucre, de
caràcter assembleari, no jerarquitzada, de lliure ad-
hesió i d’àmbit territorial inscrit a la Comarca del
Baix Llobregat.
Donada l’actual crisi econòmica i política que pa-
teix Catalunya, la constant agressió cap a l’Estat
Social per la via del desmantellament dels Serveis
Socials Públics i valorant la situació d’emergència
social que ens trobem en aquests moments, un grup
de professionals considera adient recuperar l’ador-
mida competència professional d’influir en les po-
lítiques socials des del coneixement de la realitat
social de les comunitats on intervenim i des del po-
sicionament que dóna la utilització de la Xarxa de
Serveis Socials Pública.
El Treball Social és una professió conscient de la si-
tuació del país i manifestem la voluntat de posar
el nostre coneixement i perspectiva professional al
servei de la comunitat per encetar, des de la par-
ticipació i el diàleg, aquelles reformes precises en
matèria de Serveis Socials Públics que garanteixin
el benestar social de les nostres comunitats.
L’objectiu fonamental de la Plataforma és adoptar
un compromís amb la defensa de l’Estat Social i
la defensa de la igualtat d’oportunitats, utilitzant
el coneixement de la realitat social com a eina de
transformació, sent actors i no espectadors.
Els objectius s’emmarquen al voltant de tres eixos
d’actuació:
1. Les accions amb els professionals: dignificar i
fer visible la professió del Treball Social i l’Edu-
cació Social.
2. Les accions amb la ciutadania: participar en la
constitució d’un nou model social, integrant a
la ciutadania, mitjançant l’exploració de nous
canals de comunicació, i la seva utilització per
denunciar l’actual situació social.
3. Les accions amb els i les representants polítics/
polítiques: Influir en les polítiques socials, a tra-
vés de propostes a les forces polítiques amb re-
presentació parlamentària, per a que puguin ser
escoltades i tingudes en compte.
Plataforma de professionals de
l’àmbit social: “Nosaltres no callem”
Tot aquell professional que vulgui contactar amb
nosaltres, ho pot fer escrivint al següent email:
nosaltresnocallem@gmail.com
José Antonio Pulgarín
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 5

6. A
la nostra ciutat recuperem aquesta vella
però actual reivindicació.
Viladecans, amb 65.000 habitants, som la
vintena ciutat de Catalunya però la que
té menys freqüència d’aturada de trens de la zona
del Delta.
Bona part del dia hem de patir que només s’aturi
un tren cada mitja hora, una freqüència totalment
insuficient per la nostra població que té una alta
mobilitat obligada per raons laborals o d’estudi.
El servei que rep Viladecans es troba allunyat del
que disposen les poblacions veïnes de Gavà, Cas-
telldefels i el Prat de Llobregat ja que en els dos
primers casos s’aturen els trens que tenen origen
o destinació a Sant Vicenç de Calders i, en el cas
del Prat de Llobregat, ho fan els de la línia que co-
munica amb l’Aeroport. Per això aquests municipis
compten amb el doble de servei que a Viladecans
malgrat ser iguals o més petits en població que nos-
altres.
Recordem que a tocar de la nostra estació es troben
el Parc de Negocis, el Centre Comercial Vilamari-
na, el polígon industrial del Centre i la zona de Ca
n’Alemany on properament s’intal·laran activitats
com el magatzem logístic de Desigual i el com-
plex comercial de Neinver amb una clara voluntat
de servei metropolità. L’activitat econòmica de tot
aquest sector requereix, amb urgència, poder dis-
posar d’un transport públic adequat sobretot tenint
en compte que a partir del 29 de juliol es talla un
dels dos accessos a l’autopista que originarà greus
problemes de mobilitat. Així es va comprometre el
Conseller de Territori, però encara estem esperant.
En diverses ocasions hem anat a reunir-nos amb
responsables de la Generalitat i de Rodalies i sem-
pre, amb arguments diferents, ens deien que no és
possible. Entenem que potser en hora punta hi ha
més dificultat per afegir una parada més, però en
hores vall no ve de dos minuts.
És per això que hem portat aquesta qüestió al Par-
lament, ha vingut la diputada Lorena Vicioso a la
nostra estació a explicar-ho als mitjans i passat l’es-
tiu es posarà a discussió en Comissió.
També hem fet, com fa anys, fundes de targetes de
transport amb aquesta reivindicació i hem iniciat
una recollida de signatures.
Per tots aquests motius demanem que s’aturin els
trens amb origen i destinació Sant Vicenç de Cal-
ders, per tenir almenys dos trens cada mitja hora,
que Viladecans sigui una parada obligatòria com
Gavà, perquè és de justícia i perquè aquesta mesura
no suposa cap cost afegit, només que uns trens que
ja passen per casa nostra, s’aturin.
Idoia Baixench
Viladecans estació,
parada obligatòria
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 6

7. Homenaje a Chej
Buenos días Chej:
Que sepas que tus amigos de
Sant Vicenç del Horts me invi-
taron el sábado para hacerte un
homenaje. Los conoces, sí, es la
asociación que tiene la escuela
para niños ciegos a la que tú asis-
tiste a unas pocas clases. Vinieron
a casa, a Viladecans, a grabarme.
Leí el escrito que te mandé cuan-
do me enteré de tu muerte, ¿te
acuerdas? Pues me grabaron y el
sábado pasado, en una cena con
unos 200 invitados aproximada-
mente que querían conocerte un
poco más, cenamos y seguida-
mente pasaron el video, que por
cierto quedó muy bien y me sentí
tan afortunada y admirada por
haberte ayudado que la expe-
riencia fue todo un éxito.
Tú fuiste el primer protagonista
de la noche. Sales guapísimo, con
esa carita que demostraba tanta
alegría y al mismo tiempo tan-
ta tristeza. ¡Pero qué tonta soy!
te hubiera gustado verme triste.
¿Sabes cómo la superé?: acordán-
dome de lo que me decías en ca-
talán una y otra vez: “t’estimo”.
Alguna vez llegaste a impresio-
narme con tus aciertos. Me pre-
guntaba cómo podías saber las
cosas, si ni yo misma las sabía.
Estoy escribiendo estas cuatro
palabras, y me viene a la mente
uno de tus muchos comentarios,
“Rosa tú no lo sabes, pero coci-
nas muy bien”. Normal, pensé
yo, pero me diste tanta moral,
que intenté superarme y esto nos
favoreció a todos.
Bueno, Chej, te dejo, hoy es se-
gundo domingo del mes, y en la
rambla hay exposición de cua-
dros, y tengo ganas de verlos,
muchos besos, y hasta pronto.
Rosa Mercader y
Antonio López Montero
seguramente que lo que te es-
toy contando, ya lo sabes, o por
lo menos es lo que quiero creer,
aunque yo soy de las que piensan
que no hay nada después de la
muerte. Lo que seguro que no sa-
bes, listillo, son mis pensamien-
tos, que ahora te cuento.
Cuando regresamos a casa Anto-
nio y yo, después de la cena, que
serían por allí las 24,30 h., hacía
mucho calor, y para refrescarme
un poco antes de ir a la cama me
senté en el balcón de la habita-
ción donde tú dormías. Allí sen-
tada tan ricamente, me empeza-
ron a venir a la mente todas las
vivencias, recuerdos, anécdotas,
secretos, y también para ser sin-
cera algún que otro enfado, como
en una película. Me estaba gus-
tando tantísimo que no quería
que llegara el “FIN”, y al mismo
tiempo sentía una tristeza que
intenté superar porqué se que no
Chej Ahmed Nayem, nació en los
Campamentos saharauis de Tindouf
(Dajla) en el 1.990 y murió en mayo
del 2012 a los 22 años, de una enfer-
medad de las denominadas raras
(Duchenne).
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 7

8. Dedicat a Jordi Vicente i a tots aquells familiars i companys
seus, que han portat a terme l’aventura d’Els Nou Rals.
Un gran sentiment ens aplega a tots,
al llibre del seny es tanquen les tapes,
després de molts anys de dures etapes
se’ns clou el portal del temple dels mots.
Per ser un llibreter hem vist el que cal:
és molt important dominar l’ofici,
estar resignat a un gran sacrifici
i anar de la mà d’un ferm ideal.
Malgrat que venim amb el cor ferit,
complau recordar el bon temps passat;
ens queda el bon gust dels llibres llegits
i el que ha esdevingut com cau d’amistat.
Avui ens sentim del tot agraïts,
per això “Els Nou Rals” no serà oblidat !
Salvador Obiols - (Comiat al temple dels mots)
Viladecans,15 de juny de 2013
Les dones parim,
les dones decidim
Acció unitaria de dones de Viladecans al Teatre al Carrer
en contra la reforma de la llei de l’avortament.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 8

9. L
a base de la dignidad creo encontrarla en
el respeto. Los profesionales ante todo
somos personas y concretamente los pro-
fesionales de la educación y del trabajo
social somos personas que trabajamos junto a per-
sonas que precisan de nuestro acompañamiento.
La dignidad en el ejercicio de nuestra profesión
la encontraremos en una primera instancia cuan-
do los diferentes actores que interactuamos juntos
guardemos, así como nos guarden el respeto que
la relación de ayuda precisa, así como también la
relación institucional o contractual requiere.
La actual situación de austeridad económica que
nos imponen está dirigida a la pérdida de inversión
en el sector público en general y su objetivo toma
forma en el ataque al Estado Social en particular,
derivando en la destrucción de las políticas sociales
y dejando a los profesionales de la educación y del
trabajo social sin recursos, sin materia prima para
crear acompañamiento hacia la igualdad de opor-
tunidades.
Ya es una realidad que las políticas sociales no in-
vierten lo suficiente para atender la demanda so-
cial actual y generan unas bolsas de desigualdades
cada vez más alejadas, unas de las otras, siendo ya
muy grande el segmento de pobreza, diluyendo la
fase de riesgo de exclusión y dejando a una gran
parte de la sociedad pendientes de un hilo, o bien
encaminándola directamente al saco de la pobreza.
Esta idea de ser austeros con el Estado Social ha
provocado que todos los recortes realizados en sa-
nidad, educación, pensiones de garantía de la se-
guridad social sean derivados hacia la atención de
los equipos de servicios sociales que en estos mo-
mentos también son víctimas de la austeridad. Los
casos que se presentan poco podemos hacer por la
falta de recursos aunque nos llevan a poder ofrecer
nuestra mejor herramienta, la escucha activa, valio-
sa pero no resolutiva a la demanda. Lo peor es que
esta forma de trabajar conlleva a ser utilizados, por
parte de nuestros gobernantes, como profesionales
Dignidad o deshonor
de la contención y no de la integración, pasando a
ser éste uno de nuestros principales encargos.
Al desarrollar la profesión en un equipo de atención
social básico somos la primera cara de atención so-
cial de la administración y en estos momentos, tal y
como se están gestionando los recortes en el ámbito
social es una falta de respeto en mayúsculas la des-
protección que sufrimos como profesionales por no
disponer de medios suficientes y programas efecti-
vos para hacer frente a la actual demanda deriva-
da de la emergencia social que padecemos, y por
dimensión se pierde el respeto a los propios pro-
tagonistas, los usuarios. Cuando el respeto se nos
pierde, o vemos como se les pierde a nuestros usua-
rios entra en juego la humillación desembocando
en el deshonor. Es por ello que no pienso aceptar
esta realidad que lo que pretende es un cambio de
modelo donde no tiene cabida, o no le encuentro
sentido a nuestras profesiones porque poco le im-
porta la igualdad de oportunidades a los Sres. del
capital.
Yo digo NO. Pido justicia social primero como per-
sona, segundo como ciudadano y tercero como pro-
fesional pido ser escuchado, pido complicidad con
los usuarios y pido ayuda al pueblo porque veo que
el dinero no lo puede comprar todo. Pido dignidad.
José Antonio Monteagudo
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 9

10. L’agenda del Mamut a la
Festa Major d’Estiu 2013
Que no t’agafi desprevingut. El Mamut tindrà una agen-
da farcideta per a la Festa Major. Apunta-t’ho a l’agen-
da. Més endavant ja t’enviarem més detalls:
31 d’agost: Cercavila del Mocador. Per fer arribar
els mocadors als comerços i entitats que li han do-
nat suport.
1 de setembre: Aplec de Sant Ramon. Per primera
vegada, el Mamut puja a Sant Ramon, per remu-
llar els qui prenen part de l’Aplec. Hi ha res millor
que una ruixadeta després d’una bona caminada?
5, 6 i 7 de setembre: parada a la plaça de la Vila:
per comprar el teu mocador, la gorra, un globet,
un adhesiu per al cotxe. O senzillament per fer pe-
tar la xerrada. O per aprendre a ballar el patatuf.
7 de setembre, dissabte: Espavilada del Mamut,
després del Pregó. Sense espavilada, no hi ha
mamullada que valgui.
8 de setembre, diumenge: Mamullada.
L’Spanish Domino Fans és una associació vila-
decanenca que el passat divendres 12 de juliol
va celebrar a Can Xic el seu primer aniversari.
Fitxes i més fitxes col·locades amb paciència per
al minut de glòria quan tot “rula”... Felicitats!
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 10

11. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 11
la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon
Lanius senator-capsigrany
Viladecans, abril 2013
Menja petits ocells, sargantanes, insectes, aranyes i cucs de terra. Viu en zones boscoses o amb
abundància de matolls; també en camps de cultiu d’arbres fruiters. Acostuma a clavar els
insectes que captura en les punxes d’alguns arbres o arbustos espinosos. És un ocell que podem
trobar a Catalunya des de l’abril fins al setembre; els mesos freds emigra a l’Àfrica. Font:Xtec

12. E
l cop d’estat militar del 18 de juliol va condici-
onar, inexorablement, tot l’esdevenir de la Re-
pública al llarg de la resta de 1936 i fins a l’abril
de 1939, quan oficialment s’acabà la guerra i
amb ella el règim republicà, malgrat que aquest a Cata-
lunya s’acabés el 10 de febrer de 1939, quan les tropes
franquistes ocupen la frontera catalana amb França.
Les característiques principals de les corporacions mu-
nicipals d’aquestes dates, entre el 18 de juliol de 1936 i
el 25 de gener de 1939, per a Viladecans, són: el man-
teniment de l’alcaldia en la persona de Llorenç Puig
(ERC) al llarg dels tres anys de revolució i
guerra; el manteniment d’ERC com a par-
tit majoritari a Viladecans amb equilibri de
poders i força amb la CNT, fins als fets de
maig de 1937, data a partir de la qual, els
comunistes del PSUC aniran agafant més
influència i pes polític en detriment de la
CNT; l’intent de crear una nova estructura
organitzativa a partir de la constitució del
Consell Municipal; el fet que els consells
municipals estiguin integrats, únicament,
per ciutadans militants dels partits polítics i
organitzacions sindicals d’esquerres; que el
nombre dels seus representants en el Con-
sell Municipal és proporcional al nombre de
representants que cada partit polític o orga-
nització sindical disposa en el Govern de
Catalunya –sempre i quan l’organització política tingui
representació en el municipi– i, finalment, la continua
substitució de consellers municipals que es van suc-
ceint al llarg del temps, atesa la seva incorporació al
front, ja sigui de manera voluntària, com a milicià, o
amb caràcter forçós, amb les crides de les lleves fetes
pel Govern de la República.
Amb el cop d’estat militar, la dreta feixista provocà el
que, molt possiblement, i d’una altra manera, no s’ha-
gués produït: la revolució de les classes populars. A
partir del 19 de juliol, amb el sufocament de la insur-
recció, Catalunya entra en una espiral revolucionària,
on el poder legalment constituït, tant del Govern de
la Generalitat com dels ajuntaments, queda diluït per
la força del poble armat, fonamentalment dirigit per
la central anarcosindicalista (CNT-FAI). En la majoria
de les poblacions catalanes es constitueixen comitès re-
volucionaris, després convertits en comitès de milícies
antifeixistes que són els que detentaran, d’una manera
clara i hegemònica, l’autoritat i els govern dels munici-
pis, malgrat que nominalment es mantingui una corpo-
ració municipal i un alcalde.
Els homes de la República
i la Revolució, 1931-1939 (II)
AViladecans, el Comitè de Milícies, en aquests primers
dies de la revolució, estarà integrat per tres membres de
la CNT-FAI (Marià Sanjuan, Juan Carrique i Cayetano
Piñero) i per dos d’ERC (Llorenç Puig, com a alcalde,
i Josep Iturrioz com a màxim responsable del partit),
sota la presidència, molt possiblement, de Marià San-
juan. Durant uns mesos, fins a finals de setembre de
1936, hi haurà aquesta dualitat de poders: un alcalde
d’ERC i un president del Comitè de Milícies de la CNT.
D’altra banda, els membres de la corporació munici-
pal, en aquestes dates, seran tots representants d’ERC,
una vegada expulsats, de facto, els regidors
dels partits de dretes. Aquesta situació es veurà
legalitzada el 4 d’agost de 1936 amb la consti-
tució d’un nou ajuntament, el qual per decret
del Govern de Catalunya, només estarà format
per aquells militants designats pels partits que
havien constituït el Front Popular. Pel cas de Vi-
ladecans, la corporació la integraran únicament
ciutadans militants o simpatitzants d’ERC.
Aquest ajuntament només durarà fins al 20
d’octubre, data en la qual pren possessió una
nova corporació que ja reflecteix l’equilibri de
poders polítics que hi ha a Catalunya i que tam-
bé és reflex del Govern Tarradellas, format el 26
de setembre, i en el qual s’havia donat l’entrada
als anarquistes, una vegada dissolt el Comitè
Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya,
dominat per la CNT. Aquest nou Consell Municipal –
denominació de l’ajuntament a partir del 24 d’octubre
de 1936– quedarà format per 4 membres d’ERC, 4 de
la CNT, 2 d’UGT-PSUC (el Partit Socialista Unificat de
Catalunya s’havia fundat el 23 de juliol) i un conseller
de la Unió de Rabassaires (UR) amb les següents con-
selleries:
Conselleria 24 octubre 1936 - Consell Municipal
Presidència Llorenç Puig Tomàs – ERC
Defensa Juan Carrique Meca – CNT
Treball Cayetano Piñero Campoy – CNT
Agricultura Elies Miravet Rochera – CNT
Economia Marià Sanjuan Cuchi – CNT
Obres Públiques Rafael Casé Pitarque – ERC
Proveïments Josep Arrufat Gasa – ERC
Serveis Públics Josep Jordà Santacruz – ERC
Assistència Social Manuel Palasí Fenollosa - UGT-PSUC
Cultura Josep Garrigosa Valls - UGT-PSUC
Sanitat Josep Orenga Ferrer - UR
Segell del Consell
Municipal de Vi-
ladecans emprat
entre novembre
de 1936 i desem-
bre de 1938.
Font: Arxiu Muni-
cipal de Vilade-
cans, AMVA.
Per qüestions administratives, el Consell Municipal es
torna a reestructurar el 22 de gener de 1937, reduint-se
el nombre de consellers d’11 a 9, en detriment d’ERC i
de la CNT que quedaran amb tres consellers, però afa-
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 12
Recerca històrica

13. vorint la figura de Juan Carrique (CNT), que a banda
de mantenir Defensa, disposarà, també, de les conselle-
ries de Treball i Obres Públiques.
La darrera reestructuració del Consell Municipal és del
16 d’octubre de 1937, i ja reflecteix els canvis polítics
que s’havien produït a Catalunya a partir dels fets vio-
lents de primers de maig de 1937, quan les forces anar-
quistes i del POUM s’enfronten a les forces de la Gene-
ralitat recolzats pels milicians del PSUC: s’incrementa
la representació municipal del PSUC (de 2 a 3 conse-
llers, amb la incorporació de Manuel Amigó) igualant
així la representació d’ERC i la CNT. Tot ens indica que
es produeix una pèrdua de poder de la CNT local en
favor del PSUC.
Davant de tot el reguitzell de substitucions de conse-
llers municipals, produïts per la seva incorporació al
front al ser mobilitzades les seves quintes, el darrer
Consell Municipal que afrontarà la caiguda de Vilade-
cans, a partir del 10 de juny de 1938, fins a l’entrada de
les tropes de l’Exèrcit d’Ocupació franquista el 25 de
Les corporacions municipals republicanes, 1936-1939 1
Càrrec
18 febrer 1936 - 4 agost 1936 4 agost 1936 - 20 octubre 1936
Corporació municipal Corporació municipal
Alcalde Llorenç Puig Tomàs – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC
1r tinent d’alcalde Josep Solina Bosch – ERC Francesc Vilardell Mas - ERC
2n tinent d’alcalde Joaquim Marieges Bassolas - ERC Miquel Mondragón Gómez – ERC
Regidor Miquel Bernal Deixens – ERC Llorenç Torras Vendrell – ERC
Regidor Salvador Olivé Anglés – ERC Josep Arrufat Gasa – ERC
Regidor Josep Gusi Pla – ERC Lluís Puig Cavallé – [UR]
Regidor Josep Borrell Giol – ERC Vicenç Maestre [Olzina /Alsina] – [UGT-PSUC]
Regidor Josep Deu Borrull – ERC Josep Llauradó Pau – [ERC]
Regidor Joan Torras Pugés – LC Rafael Casé Pitarque – ERC
Regidor Roc Monmany Pascual – APC Jaume Gorgas Dellarés – [ERC]
Regidor Joan Pugés Masellach – LC Josep Jordà Santacruz - ERC
Càrrec
20 octubre 1936
22 gener 1937
22 gener 1937
16 octubre 1937
16 octubre 1937
25 gener 1939
Consell Municipal Consell Municipal Consell Municipal
Alcalde Llorenç Puig Tomàs – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC
Alcalde 2n Marià Sanjuan Cuchi – CNT Marià Sanjuan Cuchi – CNT Josep Arrufat Gasa – ERC
Alcalde 3n Manuel Palasí Fenollosa - UGT-PSUC Manuel Palasí Fenollosa - UGT-PSUC Rafael Casé Pitarque - ERC
Conseller Rafael Casé Pitarque – ERC Juan Carrique Meca – CNT Joan Costa [Jané /Tané /Toné] – PSUC
Conseller Josep Arrufat Gasa – ERC Josep Arrufat Gasa – ERC Antonio Maldonado Prados – PSUC
Conseller Josep Jordà Santacruz – ERC Llorenç Torras Vendrell – ERC Manuel Amigó Serrano – PSUC
Conseller Juan Carrique Meca – CNT Elies Miravet Rochera – CNT Marià Sanjuan Cuchi – CNT
Conseller Cayetano Piñero Campoy – CNT Josep Magem Oró – UGT – PSUC Juan Carrique Meca – CNT
Conseller Elies Miravet Rochera – CNT Josep Orenga Ferrer – UR Josep Carreras Reguan - CNT
Conseller Josep Garrigosa Valls - UGT-PSUC Mariano Cabrero Monclús – UGT-PSUC Josep Orenga Ferrer – UR
Conseller Josep Orenga Ferrer - UR Pere Trius Raurich - UGT-PSUC Valentí Puchol Sorribes – CNT
Conseller Josep Magem Oró – UGT - PSUC Josep Carreras Reguan - CNT Lluís Puig Cavallé –UR
Conseller Llorenç Torras Vendrell – ERC Vicenç Maestre [Olzina /Alsina] – UGT-PSUC Pere Trius Raurich – ERC
Conseller Joan Vidal Fusté – UGT-PSUC Alfredo Fernández Piñero – CNT
Conseller Antonio Maldonado Prados – UGT-PSUC Josep Iturrioz Rebull –ERC
Conseller Joan Costa [Jané /Tané /Toné] – PSUC Josep Jordà Santacruz – ERC
Conseller Cayetano Piñero Campoy – CNT
Conseller Miquel Milà Domènech – PSUC
1 APC: Acció Popular Catalana, partit adherit a la CEDA: Confederación Española de Derechas Autonómas. CNT: Confedera-
ció Nacional del Treball. ERC: Esquerra Republicana de Catalunya. LC: Lliga Catalana. PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalu-
nya. UGT: Unió General de Treballadors. UR: Unió de Rabassaires. Font: Llibres d’Actes del Ple Municipal i Comissió Municipal
Permanent de l’Ajuntament de Viladecans. Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA). Per motius d’espai ometem totes les notes
relatives a les substitucions dels consellers municipals, que tal i com s’ha manifestat en el text, es produeixen, fonamentalment per
la seva incorporació a files, dins de l’Exèrcit Popular de la República.
gener de 1939, estarà integrat per les següents perso-
nes:
10 juny 1938 - 25 gener 1939
Càrrec Consell Municipal
Alcalde Llorenç Puig Tomàs – ERC
Conseller Josep Iturrioz Rebull –ERC
Conseller Josep Jordà Santacruz – ERC
Conseller Joan Costa [Jané /Tané/Toné] – PSUC
Conseller Manuel Amigó Serrano – PSUC
Conseller Miquel Milà Domènech – PSUC
Conseller Juan Carrique Meca – CNT
Conseller Alfredo Fernández Piñero –CNT
Conseller Gaietà Piñero Campoy – CNT
Conseller Lluís Puig Cavallé –UR
Finalment, el 31 de gener, amb el poble “liberado” es
formarà una primera Comissió Gestora Municipal,
nomenada pel general en cap de l’Exèrcit Marroquí
que serà ratificada el 6 de febrer de 1939, presidida per
l’alcalde de la dictadura de Primo de Rivera: Pere Ma-
sellach Monmany. Però, aquesta ja es un altra història,
i en aquest cas, una història negra.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 13

14. H
avia nascut a Calas-
parra de Múrcia. Fill
de pares vinguts a
Cornellà els anys sei-
xanta, sempre residí a Cornellà.
Morí en el 1996 –als 43 anys per
raó d’un càncer– després d’esmer-
çar tota la seva curta vida servint
la classe obrera fent sindicalisme,
fos esbombant des de dins i des
de fora el sindicat “vertical” en el
temps franquista, o mirant de fer
possible la “Intersindical del Baix
Llobregat” dins un unitarisme
a ultrança al començament de la
transició, o recolzant i orientant
les lluites dels afiliats a la CONC
durant els anys d’assentament de
la democràcia.
Amb ell vaig aprendre que el Sin-
dicat era una eina. Una eina per
fer front de manera col·lectiva a
les relacions desiguals en les quals
els treballadors si ho fan individu-
alment tenen totes les de perdre.
Amb ell vaig aprendre que el
moviment obrer és el conjunt
d’accions d’aquesta classe social,
empreses per resoldre o posar fre
a les condicions que el propieta-
ri imposa a l’assalariat en el seu
afany sense limit d’acumulació de
capital.
Amb ell vaig aprendre que al si
de cada classe social hi ha contra-
diccions que s’han de conèixer i
tenir en compte si es vol avançar
en l’emancipació, i com en la con-
frontació, la divisió desplaça les
solucions a favor de qui té l’hege-
monia.
D’aquestes coses, i d’altres, discu-
tíem l’any 1974 a les reunions set-
manals de la cèl·lula de Bandera
Roja a Viladecans, mesos abans
d’acabar tornant a la casa gran: el
PSUC. En aquestes reunions de
Fèlix Moreno, company de Roca
Bandera repassàvem el dia a dia
dins els entorns respectius, ja fos-
sin temes estrictament de Partit,
de CC.OO. o de l’associacionisme
veïnal, i analitzàvem el qui és qui
de tot el que es movia. Seguida-
ment fèiem una estona de discus-
sió teòrica i finalment encaràvem
les accions a emprendre en els
dies següents. En Fèlix Moreno
era qui ens endinsava en el món
de Roca Radiadors.
D’ell vaig aprendre que l’avant-
guarda del moviment obrer la
configura la gent amb el grau de
consciència més elevat, però tam-
bé l’”ai!” d’aquelles avantguar-
des que amb poca intel·ligència
deixin de sentir l’escalf al clatell
del conjunt dels seus companys
avançant-se més enllà d’un pas.
Hauran suïcidat el seu activisme
i potser homicidiat el moviment.
D’ell vaig aprendre que les vagues
només es poden convocar per ser
guanyades. Que les indefinides
les acabaràs perdent si comen-
çant-la cent treballadors a l’ende-
mà en sou vuitanta, i que si dos
dies després a les imprescindibles
accions per estendre-la només te
n’hi vénen cinquanta abans d’aca-
bar la setmana no fareu la dotzena
i s’haurà acabat el bròquil.
D’ell vaig aprendre que la negoci-
ació col·lectiva és quasi bé un fi en
si mateix i que en ella no sols s’ha
d’incidir en els aspectes salarials
de la contractació, sinó també en
els processos productius per mi-
llorar-ne les condicions.
En Fèlix Moreno havia vingut
a raure a Viladecans i a estudiar
el batxillerat a l’Institut de Gavà
quan pel seu activisme començà
a tenir problemes al de Cornellà.
Ho féu juntament amb amb en
Josep Palau, un altre jove memo-
rable. A disset anys tots dos ja
militaven a Bandera Roja. El seu
nom “de guerra” era Hilario. Aca-
bant el batxillerat, en Fèlix entrà a
treballar a la Roca l’any 1974, en
temps de la vaga general del Baix
Llobregat solidària de les vagues
d’Elsa i de Solvay. Vingué a casa
nostra farcit d’activisme clandestí
atresorat als barris de la Gavarra i
Bonavista de Cornellà dins les Co-
missions de Barris i Fàbriques, al
costat d’en Paco Arias, de l’Emilio
García, de l’Isabel Aunión, d’en
Benigno Martinez i d’en Pepe
Vega, entre d’altres. Per tant, res li
venia de nou.
A Roca Radiadors hi entrà per
reforçar el moviment obrer des-
ballestat pels acomiadaments de
la vaga de 1971 i per refer les es-
capçades CC.OO. després de la
detenció d’en Jaume Puig (el Peli),
l’any 1973.
Posant en contacte els uns amb
als altres, motivant accions ara
aquí ara allà, impulsant aturades
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 14
Històries viladecanenquessecció a càrrec d’Andreu Comellas

15. parcials per això o per allò, en Fè-
lix Moreno va anar filant el movi-
ment de Comissions Obreres a la
fàbrica Roca. Aquestes, l’any que
Franco moria, acabaren aconse-
guint un bon nombre de repre-
sentants en les eleccions sindicals
que l’empresa sempre copava.
CC.OO, però, no aconseguí la
suficient força per arrossegar i
representar els prop de cinc mil
treballadors de la fàbrica. D’entre
tots aquells companys de lluita
obrera, recordo com en Fèlix em
parlava molt bé d’en Garcia Ser-
ralta, d’en Francisco Santiago i
d’en Sánchez Sánchez, fins i tot
de la gent de CNT malgrat que
aquests eren de corda sindical
ben diferent.
Mai fou un lider, ni ho pretengué.
Més aviat al contrari, malfiant de
la gent d’ego pujat, el seu tarannà
el duia a apropar-se als qui feien
bona conjugació dels verbs coo-
perar o col·laborar. Sempre em
semblà que qui el menà a vincu-
lar el seu viure al sindicalisme
fou la consciencia de classe acu-
mulada en la praxi i en l’anàlisi
intel·ligent del fastigós perquè de
moltes coses. Només l’amistat,
la companyonia i l’exercici de la
solidaritat li compensaven les pe-
santors de l’explotació fabril i de
l’enuig de confrontar idees amb
companys de feina massa visce-
rals.
L’any 1976 érem a punt de can-
viar les regles del joc. El dicta-
dor acabava de morir com a tal
a l’hospital, però finalment tot
bullia. El moviment obrer “eclo-
sionava” també malgrat que el
moment ja era de greu crisi i la
inflació rondava el 20%. Dotar-se
d’un autèntic sindicat unitari per
defensar-se en el món del treball
era tan important com arribar a
un autèntic sistema de delegació
i representació política deixant
ben definida la diferència entre
tots dos àmbits. De sota els llen-
çols emergia tota mena de gent
fins llavors adormida. Altrament,
el PSUC veia com la ruptura, tant
de temps lluitada, li era bescan-
viada per la ruptura reformada
de primer, via “Platajunta”, per
la reforma rupturada de segon,
i finalment per la reforma a se-
ques, ben seques, gràcies al re-
ferèndum del 6 de desembre en
el qual amb una participació del
77% a tot Espanya, més del 90%
de la gent votà SI.
En la batalla per canviar les co-
ses de la manera més favorable
a la classe obrera, en Fèlix Mo-
reno visqué aquell inefable any
com a capdavanter de CC.OO.
a les dues vagues de Roca. En
sortí no massa bé de la primera i
força malament de la segona. En
aquesta, després de la primera
jornada d’atur a finals d’octubre
recolzant la revisió semestral, fou
sancionat per encapçalar-la. Això
motivà una nova aturada total
–el 6 de novembre– de la qual
en sortí acomiadat en Sánchez
Sánchez –també per capdavan-
ter– i a partir d’aquí començà la
vaga indefinida dels noranta-cinc
dies. En Fèlix Moreno ja mai més
tornà a esmicolar motlles de ba-
nyeres a Roca Radiadors.
Després d’una pantomima de
negociació per part de l’empre-
sa, que motivà que l’assemblea
de treballadors del dia 2 de de-
sembre votés a favor del “laude”
(amb l’esperança que el media-
dor els compensés almenys l’aug-
ment del cost de la vida d’aquell
any), i després que quaranta-cinc
dels delegats romanguessin aco-
miadats sense negociacions a la
vista, la vaga entrà en un atzu-
cac dominat per trabucaires que
avantposaven la restitució de la
dignitat dels delegats a tornar a
seure per negociar. D’enfrontar
aquesta posició és d’on molta de
la gent de Comissions Obreres –i
en Fèlix especialment– en sortí
escaldada. Ell i la gent del PSUC,
no perquè fos una consigna sinó
perquè així ho creien, defensà
sempre a les assemblees l’absolu-
ta necessitat d’obrir qualsevol via
de negociació en la qual incloure
totes les indignitats a resoldre.
No era cosa de fer un pols –en
dies de Nadal i sense cobrar– re-
colzat només en assemblees de
tres-cents treballadors, en una
fàbrica de cinc mil, contra qui
demostrava que a més a més de
suportar la crisi amb bons estocs i
estalviant-se un fotimer en nòmi-
nes, tenia molt males intencions
addicionals. A finals de gener es
va saber que Roca tornava a ser
una empresa totalment familiar
després de recuperar les acci-
ons –de l’esparverada “Standar”
americana–, emeses cercant el
capital necessari per l’expansió
fabril a Alcalà de Guadaira i a Al-
calà d’Henares. La vaga acabà fa-
talment l’onze de febrer. La lluita
obrera no.
Dies després prenia força la re-
clamació d’amnistia política i la-
boral. En Fèlix Moreno les bata-
llà. Però un cop aconseguida, ell
–dolgut– no s’hi volgué acollir.
Sí, dolgut. Havia rebut tal quan-
titat d’imprecacions i insults, i
s’havia sentit amenaçat fins a tal
punt en les assemblees defensant
el que creia, que va creure que
difícilment podria tornar a sen-
tir-se company i anar de bracet
amb els fautors. Amén del fàstic
d’haver-se de tornar a trobar re-
presentant els treballadors amb
el llavors gerent de Roca Salva-
dor Gabarró Serra, qui avui amb
78 anys encara “no en té prous”
i fa de president de Gas Natural,
d’Unión Fenosa i de vicepresi-
dent a La Caixa.
I és que en Fèlix Moreno López,
partidari, com molts d’altres, de
la lluita contínua, sabia el que es
va dir ja fa bastant més de dos mil
anys: “... Hi ha un temps d’enru-
nar i un temps de construir, un
temps de callar i un temps de
parlar, un temps de lluitar i un
temps de fer les paus, un temps
de plantar i un temps de collir...”,
però també que enlloc està escrit
que esdevenir mesell fos una vir-
tut, i fins a morir es dedicà al sin-
dicalisme de classe.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 15

16. E
n el número de febrer
d’aquesta revista, i en
aquesta mateixa secció,
comentava que a tota
aquesta zona nostra del Delta del
Llobregat se li podia aplicar allà
que Jaume Codina deia a propò-
sit del Prat: que va ser, fins no fa
pas tant, un territori aïllat, “a les
portes de Barcelona però increï-
blement lluny”.
Quan va començar la industrialit-
zació, i més encara després amb
la immigració i la globalització,
aquest aïllament va desaparèi-
xer, i ara estem sotmesos a totes
les influències. Però fins alesho-
res, en el nivell de les formes de
vida, és a dir, en qüestions com el
vestir o el parlar, podem dir que,
realment, estàvem increïblement
lluny de Barcelona.
Una de les conseqüències posi-
tives d’aquest aïllament és que
s’han pogut mantenir, i es man-
tenen encara, formes de parlar
molt genuïnes, molt poc conta-
minades, molt profundament ar-
relades. Però, certament, ara tot
això està canviant a tota velocitat.
Fa anys que vam deixar la faixa
i el mocador de cap, i juntament
amb la nova forma de vestir ens
va entrar també una forma més
globalitzada de parlar. Però tot i
així, com que la llengua està més
enganxada a l’ànima que no pas
el vestit, la llengua encara per-
dura i encara la podem repescar.
Segurament que nosaltres som
els últims que ho podem fer, i
per això val la pena de dedicar-hi
alguns esforços. En aquell article
de febrer, em referia a les caracte-
rístiques peculiars en la manera
d’anomenar les persones en el Vi-
ladecans de fa cent anys, i que va
Els noms de les cases: “Cal” i “Can”
perdurar fins ben ençà, i que en
molts casos encara perdura. Fa
dos mesos, em vaig referir a un
cas concret en la manera d’ano-
menar els llocs: els camps de
l’Enregàs. I ara, en aquest article,
dintre la manera d’anomenar els
llocs, em voldria referir a un as-
pecte concret de la manera d’ano-
menar les cases: l’ús que fem de
la partícula “cal” (per exemple,
quan diem cal Menut) o la par-
ticula “can” (per exemple, can
Bruguera)
Deia fa un moment que nosaltres
som segurament els últims que
encara podem repescar la llen-
gua pagesa, abans que quedi se-
pultada per totes les contamina-
cions. Doncs bé. Així com quan
apliquem aquesta possibilitat als
noms de les persones no podem
pretendre res més que fer inven-
tari de com s’utilitzaven, i no pas
intentar recuperar-los, quan ens
referim als noms dels llocs la cosa
canvia. Els noms dels llocs, sí que
els podem mantenir. Nosaltres
hem rebut els noms dels nostres
pares i dels nostres avis, i a més
podem preguntar encara a la
gent gran que ha rebut els noms
d’una forma sens dubte més neta.
És, doncs, una urgència escoltar
aquests noms i deixar-los fixats,
com a estació final de la parla que
ens ha arribat, i que serà el millor
testimoni que podrem deixar als
qui vinguin darrere.
Aturem-nos, doncs, en aquest cas
concret: l’ús de la partícula “cal”
o “can” per anomenar una casa.
Si ens fixem en el nucli urbà de
Viladecans, queda molt clar que
en gairebé tots els casos s’utilitza
“cal”: cal Banato, cal Pocapina,
cal Figuerons, cal Calic, cal Ri-
veró, cal Cot… i les poques ex-
cepcions que hi ha corresponen a
senyors de Barcelona instal·lats a
Viladecans, com és el cas de can
Bruguera, o fins i tot de can Roca,
que és com molta gent coneixia, i
encara coneix, la fàbrica Roca Ra-
diadors. I també s’utilitza “cal”
en les antigues masies que fa
temps que van quedar situades
dins el nucli del poble: ca l’Almi-
rall, cal Basomba, cal Marcó.
En canvi, si anem fora del nucli
urbà, a les masies que continuen
sent masies aïllades, o que fa poc
que han quedat rodejades de ca-
ses pel creixement de la població
en aquests darrers anys, hi tro-
bem de tot: masies clarament de-
signades amb la partícula “can”,
com can Torrents, can Sellarès,
can Seguí, o la ja desapareguda
can Pastera; d’altres clarament
designades amb “cal”, com cal
Cal Fusteret
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 16
conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

17. Menut, cal Roc de les Marines,
cal Pere Trius, cal Dimoni, o la
ja desapareguda cal Barratet; i
altres que fluctuen, com és el cas
de cal Simon o can Simon, que hi
ha qui ho diu d’una manera i qui
ho diu d’una altra.
I encara s’hi pot afegir una altra
dada. I és que sovint es donava el
cas que famílies que feien de ma-
sovers en alguna d’aquestes ma-
sies, quan tenien ja possibilitats
d’independitzar-se i d’anar-se’n
a viure dins el nucli urbà, conti-
nuaven sent conegudes amb el
nom de la masia, però aleshores,
si eren d’una masia amb “cal”,
continuaven igual (per exemple,
cal Ginestar o cal Cot), però si era
amb “can”, passava a ser “cal”.
És a dir, que els masovers de
can Pastera o can Sellarès, quan
es van establir dins el nucli urbà
van passar a ser coneguts com cal
Pastera o cal Sellarès. Dins el nu-
cli urbà, tothom era “cal”, llevat,
com hem dit, d’alguns senyors
importants.
Què hi ha al darrere de tot això?
És bastant senzill. Prové d’un
fet que en el número de fa dos
mesos d’aquesta revista, en par-
lar de l’Enregàs, ja vam comen-
tar. “Can” ve, com és sabut, de
“casa d’en”, mentre que “cal” ve
de “casa del”. I resulta que, al
llarg dels segles, mentre que en
el territori que coneixem com la
Catalunya Vella, és a dir, del Llo-
bregat cap a França, s’ha man-
tingut en general el tractament
“en” per anomenar les persones
(en Joan, en Pere, en Coromines),
a la Catalunya nova, és a dir, del
Llobregat cap avall, com és el cas
de Viladecans, aquest tractament
ha anat desapareixent i s’ha anat
introduint més aviat l’article “el”
(el Jordi, el Xim-xim, el Come-
llas).
Com a conseqüència, dins el nu-
cli urbà, que era el lloc més viu
i canviant, “can” (o sigui “casa
d’en”) va anar sent substituït per
“cal” (“casa del”), perquè això és
el que més corresponia a la ma-
nera de parlar habitual, excepte,
com hem dit, en el cas de la gent
considerada més important.
En canvi, a les masies de fora,
com que el tracte era més llunyà,
el canvi no va ser tan universal,
de manera que “can” es va man-
tenir en els noms més antics i que
havien quedat com més arrelats
en la manera de parlar, mentre
que en els altres es va anar fent
servir també el “cal”, com dins
el nucli urbà. No sé si s’hi podria
afegir també que quan es trac-
ta d’un nom de persona, o d’un
qualificatiu, o d’un nom comú,
aquesta substitució de “can” per
“cal” es dóna pràcticament sem-
pre (cal Pere Trius, cal Menut, cal
Ginestar), mentre que si és un
cognom és més fàcil que es man-
tingui el “can” (can Torrents, can
Sellarès, can Seguí); però aquesta
hipòtesi és només això, una hipò-
tesi.
I bé. Per acabar, deixeu-me dir
que aquesta manera de parlar
que hem rebut dels nostres pares
i els nostres avis s’està contami-
nant cada cop més. Per exemple,
perquè a la televisió es tendeix
a fer servir sempre “can”, i això
provoca que nosaltres també
substituïm el “cal” genuí de Vi-
ladecans pel “can” televisiu, cosa
que és, evidentment, una pèrdua.
Per això val tant la pena, ara que
encara hi som a temps, recollir
aquestes formes més genuïnes,
que són petits però valuosos ves-
tigis de la nostra història ciutada-
na.
Josep Lligadas
Ca l’Almirall
Can Sellarès
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 17

18. Hospital de Viladecans: La lluita continua
Juliol 1978
Els veïns de Viladecans es van manifestar per aconseguir un hospital per a la ciutat i la comarca.
Juliol
2013
Els veïns, les associ-
acions i entitats, els
partits polítics i els
sindicats dels muni-
cipis de Begues, Cas-
telldefels, Gavà, Sant
Climent i Viladecans,
tornen a reivindicar
l’hospital per tal que
continuï essent un
hospital de referèn-
cia a la comarca i en
contra de la privatit-
zació dels serveis hos-
pitalaris.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 18
la memòria en imatges
secció a càrrec de Jaume Muns