1. http://puntviladecans.blogspot.com
puntviladecans@telefonica.net
Punt de trobada
Viladecans
47 Any 5
15 de setembre de 2011
Publicació independent d’informació i opinió
Tots, totes, som Viladecans
En els primers anys de la democràcia va fer fortuna una expressió de Jordi Pujol: “És català
tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. Una expressió que va obrar com a factor de cohesió
tallant d’arrel qualsevol pretensió de deslegitimació de la immigració que havia arribat a
Catalunya provinent d’altres punts de la península. Al costat d’aquesta formulació convivia
bé la consciència de classe obrera, que reivindicava, a través dels partits d’esquerra i dels
sindicats, unes condicions dignes de treball per a tothom. Sensació d’unitat, de potència i
d’esperança en un moment d’un cert optimisme social malgrat les fortes crisis econòmiques
que deixaven tanta gent a l’atur i malgrat la progressiva fragmentació del món laboral.
Avui vivim un moment de desencís, de crisi econòmica, d’escepticisme i, per què no dir-ho,
d’un gran individualisme, un cert egoisme social. I moltes coses han canviat: el món del treball,
el consum, les noves tecnologies... L’accés dels joves a una feina digna és gairebé una utopia.
I avui els immigrants a Catalunya arriben de força més lluny, amb la qual cosa s’aguditza
la sensació de distància cultural i els nouvinguts no tenen els mateixos drets de ciutadania
que els catalans. La duresa de la crisi, la por a la diferència i a veure rebaixat el nivell de
vida, i l’oblit de què significa una democràcia porta alguns a utilitzar els immigrants com a
caps de turc, significant-los com la causa de tots els mals. De vegades directament, de forma
barroera, clarament xenòfoba, de vegades amb sobtilesa, com quan s’escampen rumors sobre
la immigració que resulten difícils d’eradicar justament perquè són això, rumors, que no van
acompanyats de fets reals contrastables.
Doncs bé. Són viladecanenques totes aquelles persones que viuen i treballen a casa nostra. Només
si aquest és el nostre horitzó aconseguirem una societat madura, solidària, confiada, on hi hagi
futur i esperança per a tots. Aquest és l’únic camí per tallar el racisme i per prevenir la violència.
Sumari Equip de redacció
2 L’informe del Síndic de Greuges de Viladecans.Vicenç Mazón
Anna Besora
M. Carmen Castellano
3 Festa, festa, festa... Miguel de la Rubia Maria Comas
4 Dos llibres per mirar la nostra història. Mireia Comas i Manuel Josep Ginjaume
Simó Josep Lligadas
Miguel de la Rubia
5 L’aplec de Sant Ramon. José Luis Atienza
Mercè Solé
6 Han desaparegut dos balustres de porcellana del segle XIX (els quals, tot sigui dit, no compartim
de la Torre Modolell. Josep Lligadas necessàriament les opinions que en
aquest butlletí es puguin expressar).
7 Turismo de calidad barato, es posible. José Antonio
Monteagudo La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desit-
8 El desarrelament de les botigues amb imatge corporativa. geu rebre’l només cal que ens ho
Mercè Solé comuniqueu. I si voleu que li envi-
em a un amic o amiga vostres, feu-
9 El racó de la lectura: El club dels optimistes incorregibles & nos arribar la seva adreça. Gràcies.
Olor de colònia. Bàrbara Lligadas
Si voleu enviar articles per publicar,
10 Una duda razonada. David Rebollo tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
11 Quan un vall no és una vall. Josep Lligadas o les 600 paraules. Els hauríem de
12 La mirada aguda: Blauet. Eio Ramon tenir abans del dia 8 de cada mes.
13 Les nostres entitats: AMIC-UGT de Catalunya El nostre correu electrònic:
14 Històries viladecanenques: Consell de guerra sumaríssim.
puntviladecans@telefonica.net
Andreu Comellas El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com
16 Conèixer Viladecans: Qui era Joan Balletbò? Josep Lligadas Segueix-nos al Facebook
2. L’informe del Síndic de Greuges
de Viladecans
É
s la segona vegada que 75%, dels quals he presentat 11
es publica en aquesta recomanacions i me n’han acceptat
revista un article de la el 82%. Destacar que si afegim a
Sindicatura. La primera les recomanacions acceptades,
va ser al març del 2008, amb els expedients tancats per
una entrevista quan feia un any mediació en haver-se solucionat
que vaig prendre possessió del en el seu tràmit, considero que
càrrec com a Síndic municipal de el 89% de les queixes s’han resolt
greuges de Viladecans. En aquest favorablement.
temps vull remarcar la satisfacció Les recomanacions realitzades
que dóna la tasca i el servei que principalment són motivades
puc oferir a la ciutadania de per haver trobat anomalies en
Viladecans. el procediment administratiu, Reflexions en relació al
Aquesta vegada faig un resum d’altres per manca de resposta mil·lenari
del quart informe corresponent d’instàncies i unes altres per
a les actuacions de l’any 2010 i inactivitat municipal davant En relació a la celebració del
que vaig presentar el passat mes denúncies del ciutadans per Mil·lenari de Viladecans vaig
d’abril al Ple Municipal, en el problemes de soroll. pensar en veu alta com seria
qual vaig tractar per una banda aquella Catalunya de l’any
1011. Una Catalunya feudal,
les dades estadístiques i per una Peticions i on van aparèixer les primeres
altra unes reflexions.
consideracions al Ple organitzacions que pretenien
donar refugi a les persones
Dades estadístiques Vaig demanar als membres
indefenses, que es van estendre
del Ple municipal que treballin
El 2010 hi ha hagut 241 per transmetre als ciutadans la des de la Catalunya Nord
actuacions (consultes i queixes). importància d’exercir el dret de cap al sud, salvant totes les
De les 186 consultes, el 40% vot, atenent que durant molts distàncies en el temps, aquelles
han estat relacionades amb anys vam ser súbdits i ara en organitzacions van representar
l’àmbit municipal, la resta democràcia hem de valorar el fet els primers embrions de les
eren de competència d’altres de ser ciutadans. actuals institucions per a la
administracions o d’àmbit civil i defensa de les persones davant
En aquest mateix sentit vaig
privat. De les 55 queixes, 51 han de les administracions.
expressar que democràcia és
estat admeses a tràmit, 30 eren Des de l’any 1011 fins ara hi ha
participació i participació és
competència municipal i la resta hagut un llar camí, amb avenços
garantia de drets. La sindicatura
han estat derivades a d’altres i retrocessos en drets, però la
municipal de greuges és una eina
Síndics. realitat ha estat ben tossuda i
de la democràcia, que vetlla per
Les queixes les he dividit en quatre garantir els drets de la ciutadania perseverant, sempre la ciutadania
àmbits: administració general, en relació a l’actuació u omissió de s’ha sortit amb allò que creia, per
via pública, serveis a les persones l’Ajuntament de Viladecans. això ara en temps difícils de crisi
i ordenació del territori. Significar no hem de devaluar tot allò que
També vaig indicar-los, que
que en l’àmbit d’administració ha costat tant d’aconseguir. S’ha
per a la propera legislatura
general han estat el 40% de les de posar imaginació i liderar
es fixin nous reptes per anar
queixes, especialment el tema de avanços per aconseguir nous
avançant en la governança, amb
sancions. A continuació amb un reptes socials.
nous indicadors de gestió per
28% en l’àmbit d’ordenació del Vicenç Mazón
millorar la transparència i les
territori, amb els temes d’obres/ www.sindicatura.viladecans.cat
bones pràctiques, així com el
disciplina urbanística i soroll/
desenvolupament d’ordenances
medi ambient.
que recullin les noves exigències
Dels expedients tramitats davant sorgides pels avanços tecnològics.
l’Ajuntament n’he resolt el
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 2
3. Festa, festa, festa...
L
es festes majors no sempre han estat
iguals en el temps, a cada moment tenen
un significat diferent. Però no només
han estat diferents respecte al moment
cronològic, també ho han estat en relació a l’àmbit,
ja sigui rural, ja sigui urbà.
Viladecans, una ciutat que durant els darrers 50 anys
ha crescut multiplicant la seva població, ha passat
de ser una població principalment agrícola a ser una
ciutat industrial i de serveis. La constant arribada de
persones primer de la resta d’Espanya i darrerament
de tot el món ha creat un mosaic demogràfic que
sempre ha calgut cohesionar. I es per això que ens
hauria de servir la Festa Major en aquest moment.
La Festa Major ja no és aquella que celebrava la
collita agrícola, ni aquella dels focs, l’envelat i el ball
de Festa Major dels anys 60 quan la gran arribada
d’emigració. Avui, la nostra ciutat és una realitat
molt complexa que exigeix un lloc de trobada i cap
moment millor que aquests dies. Aquests dies no tan
sols han de ser un moment de gaudir si no que ha
de ser un moment i lloc d’expressió col·lectiva. Un
moment on la ciutat es vesteix de llarg i s’engalana
perquè es la Festa de tots i totes, un moment del qual
s’ha de participar activament.
A la nostra festa hi ha molts esdeveniments
lúdics, musicals i esportius prou interessants i La Mamullada 2011
multitudinaris com per continuar donant-hi la
importància que tenen, però també s’inicien noves
propostes que poden fer una mica més participativa i
àmplia l’oferta lúdica. Els focs, els balls, els correfocs,
les actuacions musicals, els actes esportius i altres
activitats culturals i tradicionals són esdeveniments
arrelats ja a Viladecans però ara podem veure altres
elements festius com la Mamullada o els actes del
Mamut que permeten avançar en aquest propòsit Presentació del video
de cohesionar, una mica més, la nostra ciutat. de l’ascensió al Sisha
Pagma, per part de J.C.
Sembla que en temps de crisi l’austeritat hagi de
Vizcaíno al Pau Picasso.
retallar aquestes despeses perquè són despeses
evitables, però res més lluny de la realitat, les festes
són una necessitat col·lectiva i encara que es retalli
aquesta inversió econòmica hauríem d’apostar per
Inauguració de l’exposició sobre Raíces de Andalucía
reforçar la inversió humana per reomplir aquest
buit que deixarà la manca de diners. És entre tots
que farem que la Festa Major de Viladecans sigui
cada dia més important, com a mínim a les nostres
vides, i que no hi hagi gent que vol fugir de la nostra
ciutat aquests dies o que ni tan sols sàpiguen què es
una Festa Major.
Miguel de la Rubia
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 3
4. Dos llibres per mirar la nostra història
Darrerament han aparegut dos llibres que parlen de la nostra història. Són llibres molt diferents, amb pretensions
i objectius molt diferents, i adreçats a lectors molt diferents. Però en tot cas, val la pena de ressenyar-los aquí.
I per això hem demanat als seus autors que ens ens parlin.
1. El llibre la Baronia 2. Presència mil·lenària
d’Eramprunyà. de l’Església a Viladecans.
Cantarell, Elena; Comas, Mireia; Muntaner, Manuel Simó. Parròquies de Viladecans, 2011.
Carme (eds.). Lleida: Pagès, 2011. 447 pàgs. 140 pàgs.
El llibre de la baronia El llibre ha estat escrit en
d’Eramprunyà és el marc de la celebració
un manuscrit que del mil·lenari de l’aparició
hem de vincular a documentada del nom de la
l’heretament per nostra vila.
part de Jaume Marc, L’Església, que compta
membre d’una de amb gairebé dos mil anys
les famílies més
influents de la
d’existència, sempre ha
baixa edat mitjana estat present des dels inicis
de la història mateixa dels
catalana, del castell
pobles, i aquest és també el
d’Eramprunyà i
cas de Viladecans, com ho
el seu terme, que
mostra l’existència del lloc i de l’ermita de Sales.
s’estenia des del Llobregat fins al Garraf,
incloent els llocs de Viladecans, Sant Climent El llibre no és una història exhaustiva de
de Llobregat, Gavà, Castelldefels i Begues. l’Església a la nostra ciutat, ni està escrit amb cap
És a partir d’aquest moment, l’any 1351, que intenció apologètica o reivindicativa, sinó que és,
s’inicià el llibre amb la intenció de reunir-hi senzillament, obrir una finestra sobre el tema per
tots els documents demostratius dels drets contemplar l’horitzó i destacar-ne algunes fites.
que tenia sobre la baronia. El manuscrit va D’altra part, és obvi que la història de Viladecans,
ser continuat pels seus descendents, que des de la perspectiva de l’actual ciutat, comença
hi anotaren tot allò referent a la gestió del veritablement quan l’any 1746 s’independitza
patrimoni, a més dels capbreus de les rendes eclesiàsticament de Sant Climent, alhora que
que percebien del territori del castell. El llibre durant el segle XIX, i especialment el XX, viu un
també conté relats autobiogràfics que fan espectacular creixement demogràfic. L’Església
d’aquest manuscrit un dels pocs exemples intenta aleshores, amb persones i institucions, viure
de memòries de senyors feudals que es un procés paral·lel.
conserven a Europa. Va ser un document viu He escollit cinc blocs de temes, conscient que són
fins a principis del segle xx, però a partir dels encara molts altres els punts que es poden investigar
anys setanta es va donar per perdut. L’edició i escriure. Xuclant de tota la feina ja feta fins ara per
que presentem consisteix en la transcripció nombrosos autors, he intentat afegir alguns temes
del manuscrit, és a dir, es tracta d’una versió inèdits, deixant la porta oberta a altres aportacions.
entenedora però totalment fidel a l’original Agrairé totes les observacions i puntualitzacions
dels textos en llatí i en català dels segles que em puguin fer arribar els lectors i lectores
xiv i xv. El llibre és, doncs, un referent de d’aquestes pàgines.
gran importància per a aquelles persones
Com afirmo a la conclusió, continuo pensant que
interessades en conèixer la història del castell
la recuperació de la memòria històrica és una eina
d’Eramprunyà i el seu territori, així com
imprescindible per a conservar la identitat dels
també els homes i les dones que hi van viure
pobles i de les institucions.
durant l’Edat Mitjana.
Manuel Simó
Mireia Comas Via
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 4
5. L’aplec de Sant Ramon
A
plec vol dir aplegar gent, però aquest 4
de setembre falten deu minuts per les
nou, hora de sortida dels caminants cap
a l’ermita de Sant Ramon, i sobren dits
de les mans per comptar els aplegats a la font dels
voluntaris olímpics. Les coses milloren conforme
passen els minuts i arriben homes i dones, nens i
nenes, amb bastons i sense, amb motxilles o sense.
Seixanta persones, un grup gens espectacular però
suficient per començar.
Fas quatre passes i la ciutat ha desaparegut. És allà,
les torres d’alta tensió ens ho recorden, però al teu
voltant és un altre univers, d’herbes, d’arbustos,
d’arbres. La mà de l’home és present en alguna
lletja tanca feta amb filferro i trossos de plàstic,
però està en minoria. La imatge de l’ermita està
sempre present, desapareix, però reapareix després
d’un revolt. Quan de lluny veiem l’ermita de Sant
Ramon sabem, sense perill d’equivocar-nos, que
som a prop de casa. Quan camines amb les cames i
el cos desentrenat i mires cap amunt, trobes que el
modest cim està molt lluny i massa alt. Caminar en
grup, compartir l’esforç de donar un pas rere l’altre,
cansar-se en companyia, genera una transparent
complicitat. Pujar la muntanya de Sant Ramon
sempre és una suma de sensacions dels sentits, la
calor, l’ofec de les pujades, les olors dels arbres, els així pateixen mortaldat adolescent. Ens ensenya el
sorolls del bosc, els ocres del camí, tots els colors del sistema experimental per regenerar la zona cremada
verd. Mirem molt. A la muntanya no mirem com a la fa dos anys, uns contenidors que recullen per a les
ciutat, perquè mirem de lluny. Prenem perspectiva. plantes l’aigua de pluja i de la rosada en una inèdita
Ens saludem quan ens creuem pel camí. aliança entre plàstic i natura. Planten junts arbusts i
arbres. Els arbusts creixen més ràpid, donen ombra
El matí està d’un nuvolós dubtós, de quan les
i protecció als arbres, més lents, encara que acabin
bruixes es pentinen i plou i fa sol. Cau una pluja
pujant molt més alt.
suau i breu, gairebé de mentida, que s’agraeix molt i
mulla poc. Cau una pluja fina, però en el cel de Sant Quan arribem a dalt, l’església i el bar estan de gom
Climent ha sortit l’arc de Sant Martí. Tot i així fa a gom i l’esplanada plena de gent. El mirador és
calor. De tant en tant, després d’un revolt apareix una finestra oberta a la plana. Amb el mar blau als
una brisa fresca que alleuja. L’ermita sembla peus, Viladecans sembla petit, i Barcelona sencera
acostar-se i allunyar-se. El grup s’estira, i gairebé es desplega com una maqueta. Trobem gent de les
es trenca com una Europa a dues velocitats. Hi ha tres vessants de la muntanya que ens uneix, Sant
els caminants experimentats, jo aquest matí ja he Climent, Sant Boi i Viladecans. Hi ha ambient festiu,
pujat i baixat una vegada, i els desertors del sofà amb jocs, sardanes i els gegants de Sant Boi. Allà és
i del comandament a distància, falta molt per fer una tradició dels primers diumenges de setembre,
la parada? La parada d’avituallament serveix per enguany és el 75 aplec. Aquí és el primer, malgrat
beure aigua, ajuntar-nos i veure’ns les cares més o que sempre hi ha hagut gent de Viladecans que ha
menys congestionades per la falta de costum. fet aquests deures per lliure. Això mereix repetir-se,
ens diem els uns als altres. Seria bonic que aquest
El camí s’empina, però l’ermita sembla més a prop.
primer diumenge de setembre del 2011 fos el
El Joan Ramon, tècnic mediambiental, explica con
començament d’una tradició incomprensiblement
n’és de difícil replantar. Tenim un clima dur, amb
ajornada.
poca aigua. Si plantes arbres crescudets, has de
regar-los periòdicament perquè sobrevisquin. I tot i José Luis Atienza
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 5
6. Han desaparegut dos balustres de
porcellana del segle XIX
de la Torre Modolell
S
i passàveu fa unes ocupaven s’ha convertit en una a avaluar les intervencions que
setmanes pel Jardí de vulgar barana de ciment. s’hi facin, de manera que tot es
l’Ajuntament i miràveu El Grup Tres Torres, quan aquest pot anar destruint a poc a poc.
les escales que pugen estiu ens vam adonar de la I tampoc no es duu a terme cap
cap a la terrassa de les antigues desaparició de les columnes, ens actuació de preservació, cosa
escoles, la imatge que vèieu era vam posar de seguida en contacte que fa que tot plegat es vagi
la de la fotografia més gran de amb el Departament de Patrimoni degradant també a poc a poc. De
les dues que reproduïm al peu per saber què havia passat i què manera que una de les millors
d’aquesta pàgina. A la barana se n’havia fet de les columnes. riqueses patrimonials que tenim
de dalt, a l’esquerra, s’hi veuen Al Departament ens van dir que a Viladecans, ens l’estem deixant
les dues columnetes o balustres no tenien notícia que s’hagués perdre insensatament.
de porcellana que quedaven del dut a terme cap intervenció allà, Per això, reclamem que
que havia estat l’escala que va fer i que ho esbrinarien. En aquest l’Ajuntament, de manera
construir Magdalena Modolell moment, estem a l’espera de més immediata, es posi a la feina. Que
l’any 1887, segons assenyala informació. posi en marxa un pla de protecció
la data que hi ha gravada a la de la Torre Modolell i tot el seu
El Grup Tres Torres, i estem
porta que dóna pas a la terrassa. entorn. Que s’iniciïn les tasques
segurs que qualsevol ciutadà de
Aquella escala, aleshores, era de manteniment necessàries per
Viladecans interessat pel nostre
tota balustrada, és a dir, feta de evitar que tot plegat es degradi
patrimoni, estem molt preocupats
columnes de porcellana com més. I que es comenci a actuar per
per això que ha passat. Perquè
aquelles dues. En total hi havia alguna banda. Per exemple, per
mostra, per si no estava ja prou
unes 140 columnes. la rehabilitació del Jardí. I per la
clar, que el nostre monument
En canvi, si passeu ara pel Jardí, més emblemàtic i representatiu, reobertura del pas des del carrer
us trobareu amb la segona imatge la Torre Modolell i tot el seu de Jaume Abril cap al Jardí. No es
que aquí reproduïm. Ja no hi entorn, corre greu perill. No hi ha pot esperar més. Cal actuar ja.
ha les columnes, i l’espai que cap pla de protecció que obligui Josep Lligadas Vendrell
La fotografia de l’esquerra és del juny
de 2010. La de la dreta, del passat mes
d’agost.
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 6
7. Turismo de calidad barato, es posible
M
i familia fue de aquellas que en los 70 vino a
Catalunya en busca de una vida familiar más
próspera, y de vacaciones, al pueblo. Teníamos a
mi abuelo como jefe de mantenimiento del hotel
y mi abuela como recepcionista complaciente y servicial con
los clientes porque como buena gerente siempre quería que
volviéramos a hospedarnos en su casa. La ocupación
era del 140% entre primos, tíos, padres... familia
diversa. No eran vacaciones de monumentos ni
ciudades pero eran culturales por sus fiestas y las
cuadrillas de chicos y chicas en bicicleta ofrecían
el mejor turismo de ocio para un niño adolescente.
Igual a mis padres les hubiera gustado pagarme
unas vacaciones de intercambio para aprender inglés
pero no existía la posibilidad y tampoco eran unas
vacaciones de “derecho universal” aunque a mí ya
me fue bien porque mi pueblo me permitió descubrir
mundo y crecer.
Pienso que igual no es del todo normal que un currito
se vaya de turismo de calidad a Cancún después
de haberse hipotecado a 35 años, comprado los
muebles y cambiado el coche. Muy normal no es que
tengamos que ver la Torre Veneciana de París York
para sentirnos parte de este planeta porque se acaba
valorando más a una persona por la gran cantidad
de kilómetros que le ha hecho a su coche nuevo y
es por eso que creo, que igual se ha desvirtuado la
manera de hacer turismo y de conocer mundo. Igual
hemos de parar y reflexionar sobre qué entendemos
por turismo de calidad para no acabar marchándonos
de vacaciones huyendo de nuestro mundo con la
intención de conocer otro mejor.
Yo entiendo por turismo de calidad aquel que la persona programa
conjuntamente con sus compañeros de viaje y les permite poder
compartir lo mucho o poco que tienen en visitar lo que no
conocen y con la gente que quieren. Creo que si las personas no
compartimos nuestras ilusiones y programamos nuestros viajes,
o nuestra vida, no pensando en lo que queremos o en lo que nos
gusta, es muy fácil optar por el turismo de borrachera y aislarse
de lo bello que es el mundo y pasar de conocer la gente que
vive en él. Por ello me uno a la campaña “Turismo de calidad
barato, es posible” porque mi abuela siempre decía: “El dinero
tendría que ser como los ajos. Que al año ya no sirvieran. Si el
dinero fuera como los ajos la gran mayoría de los problemas que
tenemos no existirían”. Mi abuela no hizo turismo, no conocía
mundo pero era una persona de mundo.
José Antonio Monteagudo
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 7
8. El desarrelament de les
botigues amb imatge corporativa
A
quest any he tingut
novament el privilegi
de col·laborar amb
la gent del Mamut
a l’hora de preparar la Festa
Major.
Una de les tasques que ens
vam proposar va ser omplir
els comerços de Viladecans de
mocadors del Mamut perquè
els posessin a l’aparador, per
crear ambient de Festa Major.
En vam repartir prop de 600. És
una forma senzilla d’engalanar
la ciutat, ja que els carrers no es
guarneixen. El mocador és petit El Forn del Mig ens va muntar aquest aparador
i flexible, no es menja l’aparador
se-la seva. I estic segura que no m’ha agradat gens. En el seu
i en canvi pot connectar-lo
tant clients com comerciants hi moment els vam demanar suport
fàcilment amb la Festa. A cada
sortirien guanyant. En general econòmic per al Mamut i no el
botiga, els en regalàvem un,
es mostren interessats, jo no vam obtenir. Pot ser comprensible
a excepció dels “Mamutaires
he percebut cap rebuig, ben al per la crisi. Però la crisi també
d’honor”, els comerços i entitats
contrari. afecta molts petits comerços que
que ens havien ajudat amb el
L’únic rebuig amb què m’he sí que s’han prestat a col·laborar,
finançament de la festa. A ells els
trobat ha estat a les botigues de potser perquè se senten seva la
tocaven 25 mocadors per repartir
Vilamarina. ciutat.
entre els seus clients.
Al centre comercial, hi ha Ara només demanàvem que
Vam dividir la ciutat en tretze
botigues de tota mena, però són s’afegissin a la festa posant quatre
zones i ens les vam distribuir.
majoria les botigues “de disseny” dies un mocador a l’aparador o
A mi em va tocar, entre d’altres
de grans cadenes. Amb les en algun lloc visible. Ja sé que
botigues del barri de Sant Jordi
botigues petites no vaig tenir cap no és un mocador de seda o
i de Sales, el centre comercial
problema. Però amb les grans em d’un dissenyador de moda, però
Vilamarina. M’hi vaig passar
vaig trobar que no volen acollir encara és prou digne.
una tarda, que va resultar ben
entretinguda, perquè a la gent li fa cap publicitat (no era pas el Els grans comerços ens van
gràcia que li portis el mocador. Les nostre cas, no veníem pas res!) ni enviant missatges sense parar
parades del mercat, per exemple, trencar la imatge corporativa, per i ens volen configurar com a
et reben amb entusiasme. I també tant la majoria de grans marques clients, però en canvi no volen
és interessant adonar-se de com em van donar carabasses. Amb saber res de nosaltres que
alguns comerços no saben ben educació, això sí. Alguns em van no tingui a veure amb el seu
bé ni què és una Festa Major ni suggerir la possibilitat d’anar negoci.
què s’hi celebra. I no només els a parlar amb la gerència del Conec bé la importància d’una
comerços amb personal d’origen centre. Potser l’any vinent ens ho imatge corporativa i m’imagino
estranger, també botigues d’aquí. plantegem. que al darrere de cada gran
Molts botiguers desconeixen força Però a mi em fa pensar el fet que aparador deuen haver-hi molts
la ciutat on treballen. Certament totes aquestes botigues vulguin tècnics. Però la vida és una altra
seria una bona iniciativa de mantenir-se tan impermeables a cosa. Em sembla.
l’Ajuntament ajudar-los a fer- l’entorn on treballen. Francament,
Mercè Solé
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 8
9. El racó de la lectura:
El club dels optimistes incorregibles
& Olor de colònia
A
quest estiu m’he saltat una norma
fonamental de la desconnexió, endinsar-
me en novel·les de lectura fàcil i
refrescant –un bon exemple d’això són
determinat tipus de novel·les d’intriga. Com que
fa uns mesos vaig passar una fase de necessitat de
lectura lleugera, sembla ser que en arribar l’estiu
m’he vist amb cor d’una lectura més sòlida, però
molt gratificant.
És per això que us vull recomanar els títols “El club
dels optimistes incorregibles”, de J.M. Guenassia, i
“Olor de Colònia”, de Sílvia Alcàntara.
Casualment les dues obres estan ubicades a cavall
dels anys 1950 i 1960, però en dos contextos molt
diferents. El primer està ambientat al París dels
exiliats de l’antiga Unió Soviètica, mentre que el
segon relata la història d’una colònia tèxtil de l’entorn
del Llobregat, de manera que els paral·lelismes amb
l’entorn de la meravellosa Colònia Güell per a mi
foren inevitables.
Tots dos autors descriuen uns personatges molt
humans, amb fal·libilitats, misèries i pors. Ara bé,
molts d’aquests personatges em resulten alhora
molt forts, ja que aconsegueixen tirar endavant, a
pesar de tot allò que els ha tocat viure.
El poder de la pressió social i els secrets, són peces
clau d’unes històries que t’absorbeixen i t’endinsen
en temps passats, però on allò que expliquen resulta
prou coetani. Una pressió social i uns secrets que
també són fruit dels temps que els ha tocat viure,
ja que estan mancants d’eines emocionals que els
permetin fer front als esdeveniments de cap altra
manera.
Així doncs, si no sabeu què llegir durant aquesta
tardor que estem a punt d’encetar, ja teniu dos títols
a valorar dins les vostres opcions. Si finalment us
decidiu per la seva lectura, ja em fareu saber si
n’heu gaudit tant com jo.
Bàrbara Lligadas
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 9
10. Una duda razonada
E
staba leyendo sobre las vicisitudes de un sindicalista
cuando su lucha estaba en contra de las leyes vigentes.
Inmediatamente me vinieron recuerdos de tantas situaciones
similares...
Aunque nací en el 61 apenas viví una pequeña fracción de lo que
cuentan mis mayores. A mi propio abuelo le trataron de dar el
“paseillo” ambos bandos por hacer teatro catalán en San Ramón
Nonato, en L’Hospitalet de Llobregat.
Me parece irónico que en estos momentos de supuesta
libertad, nadie parece luchar por injusticias mayores que los
despidos de una fábrica, aunque no es poco.
Ahora, los que dicen representarnos se vuelven intocables
cada vez más y más, promulgando leyes que les benefician
y protegen ahora que alguien podría decir “basta ya”.
Los que deberían salvaguardar el bien común se aferran
a los puestos de poder de la manera más indecorosa,
con sueldos que cortan el hipo incluso con aumentos en
tiempo de recesión.
Muchos de los políticos tienen otros ingresos que no
pueden ser compatibles con un 100% de dedicación a la
labor pública. No está bien que hagan otras cosas dejando de
hacer su deber.
Se acabaron los héroes que salvaban la patria. El pueblo parece
ajeno y no se aprecia un voto que indique lo que después se oye por
las calles.
¿Qué dirían los que dieron sus vidas por una libertad corrompida
como la que vivimos y de una sociedad que parece haber olvidado lo
que costó?
Me pregunto si nos merecemos algo mejor, y me lo pregunto, porque
tenemos lo que votamos y a estos los ha votado el pueblo.
¿Esto es lo que queremos o no sabemos votar?
David Rebollo
Vols portar el mamut al cotxe, o a la
moto, o a la bici, o a la carpeta?
Doncs sí. El mamut es motoritza, com han fet altres bèsties: galls, rucs,
toros... Vius a Viladecans? T’estimes Viladecans? A veure si es nota. Per
tres euros pots:
a) Lluir d’identitat viladecanenca (autoestima amunt!)
b) Contribuir a finançar el mamut i la seva festa.
c) Millorar indiscutiblement la carrosseria del teu cotxe, moto, bici o
carpeta.
Què més vols? Pots comprar-lo a la Llibreria Els Nou Rals, al carrer de
Sant Joan, o a l’Ateneu de Cultura Popular Can Batllori.
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 10
11. Quan un vall no és una vall
(o unes quantes paraules en perill d’extinció, 4)
P
enúltima entrega d’aquest
recull de paraules que
abans fèiem servir molt a
Viladecans i ara cada cop
fem servir menys. La primera d’avui
és vall, en masculí, que vol dir una
cosa diferent que en femení.
Vall. Una vall, tothom ho sap, és
una extensió de terreny pla entre
muntanyes, com la Vall d’Aran, o
la Vall del Gos de Sant Climent, el
Canis Vallis del qual ara celebrem el
mil·lenari. Però un vall no és una vall:
és tota una altra cosa. És una rasa, un
canal estret, per on fer passar l’aigua
entre els camps per poder regar. Els
nostres camps, de Viladecans i de tot
el delta, estan recorreguts per aquests Un vall a Can Seguí La corredora dels Llanassos
valls. El curiós és que, si un mira Fotografies: Jaume LLigadas Vendrell
els diccionaris, la definició de vall en
masculí és d’un fossat que serveix com a fortificació, Pedrís. El sentit més comú d’aquesta paraula és el de
o d’una rasa feta per plantar o per posar-hi fems. No seient de pedra. Però l’ús més comú a Viladecans, fa
consta l’ús que aquí fem d’aquesta paraula. (O potser anys, era el de la pedra que formava la part inferior
se l’han saltat a l’hora d’imprimir: al Diccionari Català d’un portal, i en el qual, sobretot els nens i nenes,
Valencià Balear, veureu que a la paraula “vall” en ens hi assèiem. Ara, d’aquesta mena de pedrissos de
masculí posa una definició número 1 i després una pedra en queden pocs. Però de totxo o altres materials,
definició número 3, i no hi ha la 2, que potser era la sí. En tot cas, la paraula és molt maca i no s’hauria de
nostra…). perdre.
Corredora. És l’altre element indispensable del nostra Guarnir (pronunciat “gornir”). A part del seu sentit
sistema de rec. És una sèquia, un canal ample que més comú de posar guarniments, aquesta paraula té
porta l’aigua que després es distribuirà a través dels un sentit, que també està recollit als diccionaris, de
valls. La xarxa de corredores i valls dels nostres camps caire irònic, que significa fer un disbarat, desgavellar
és, certament, una gran obra que mereix admiració. una cosa. Exemples: “No sé pas que van gornir aquella
Cossi. És un recipient gran, de forma troncocònica colla!”. “Però què has gornit aquí?”.
invertida, que abans es feia sobretot de fusta i després Tanmateix. L’ús d’aquesta paraula en els seus diversos
va ser de metall, que servia per rentar-hi la roba, o per sentits és ben peculiar. Ho intentaré explicar. Fa anys,
guardar-la abans de rentar, o per recollir-la després, a Viladecans, aquesta paraula (pronunciada sense “n”,
un cop neta. Ara, per rentar, afortunadament ja hi ha és a dir: “tà-mateix”) era d’ús força habitual, i tenia
les màquines corresponents. Però per posar la roba, el significat de “de totes maneres”. Exemples: “No
encara s’utiliza el cossi, encara que sigui de plàstic. t’hi amoïnis. Tà-mateix, no hi ha res a fer!”. “No fa
Bassa. La paraula “bassa”, a Viladecans, fa uns anys, gaire bon dia. Però tà-mateix hi anirem”. També podia
volia dir el que, segons una de les definicions del tenir un sentit semblant a “realment”: “Tà-mateix et
Diccionari Català Valencià Balear, es descriu així: cases amb el Toni?”. Però a poc a poc la paraula va
“Matèries fecals semilíquides que s’empren per adobar anar perdent ús. Però en canvi, s’ha recuperat, en el
la terra”. A les cases pageses, el “carro de la bassa” llenguatge culte, la paraula “tanmateix”, pronunciada
servia per recollir aquestes matèries dels pous morts amb totes les lletres, per significar “no obstant”. Per
i d’altres llocs i portar-les als camps com a adob. Ara, exemple: “Ell va dir que sí. Però tanmateix, tots
aquest sentit de la paraula està en total desús, però sabíem que era mentida”. Estaria bé no perdre el
encara perviu en alguna expressió com ara “llençar a nostre “tanmateix”, pronunciat “tà-mateix”, i amb el
la bassa”, que equival a “llençar a les escombraries”. sentit que tenia abans. De fet, tots dos sentits, l’antic i
el culte, i les seves dues pronúncies, estan recollits als
diccionaris.
Josep Lligadas Vendrell 11
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011
12. la mirada aguda
secció a càrrec d’Eio Ramon
Alcedo atthis-Blauet.
Viladecans, Remolar-Filipines 04/agost/2011
És el més acolorit d’entre els ocells aquàtics, nidifica en forats excavats en talussos terrosos vora l’aigua
i és força sensible a l’estat dels corrents fluvials i masses d’aigua. S’alimenta fonamentalment de peixos
i alevins.
El seu aspecte és rodanxó rematat per un bec extraordinàriament llarg i punxegut, amb ales arrodonides
i cua molt curta.
La seua morfologia aerodinàmica està especialment capacitada per a penetrar rabent a l’aigua des
d’una certa altura per tal de caure de forma precisa sobre els peixos.
Vola a baixa altura sobre les aigües, ràpid i rectilini, amb rapidíssims batecs d’ales.
Font: Viquipèdia.
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 12
13. les nostres entitats
AMIC-UGT de Catalunya
L
’Associació d’Ajuda Aquesta tasca desenvolupada
Mútua d’Immigrants ha sigut possible gràcies a
a Catalunya (AMIC- l’aposta pel treball en xarxa
UGT) és una entitat amb administracions, sindicats,
sense afany de lucre que treballa entitats de diferent naturalesa
per la integració sociolaboral i, molt especialment, amb el
de les persones immigrades a col·lectiu immigrant, que centra
Catalunya. Nascuda el 1993, l’activitat de l’associació.
al si del sindicat Unió General
Els projectes i serveis l’autorització per l’arrelament,
de Treballadors de Catalunya
l’adquisició de la nacionalitat
(UGT de Catalunya), des del AMIC-UGT té 50 oficines arreu
espanyola, les autoritzacions
començament l’associació es va de Catalunya que són els punts
inicials, consultes de caire civil
marcar com a principal objectiu on desenvolupa la seva activitat
relacionades amb la condició de
treballar en totes les línies que d’atenció i contacte amb la
persona estrangera.
fos necessari per aconseguir una població immigrada. El servei
plena integració de la població bàsic, comú i central a les oficines A més de la informació i
immigrant, i adoptar aquestes és l’atenció i l’assessorament l’assessorament, es dóna suport
actuacions a les necessitats jurídic en temes d’estrangeria. a la tramitació de tots aquells
variants de la societat. Tenir residència legal a l’Estat expedients administratius que,
espanyol constitueix un atenent a les circumstàncies
Totes les seves actuacions es duen
element clau per a la integració concretes de cada cas i sempre
a terme amb la perspectiva de
social i laboral de les persones que la normativa específica ho
seguir contribuint a la construcció
immigrades. La complexitat i permeti, siguin per a la consecució
d’una societat cada vegada més
varietat jurídica de l’estatus legal o el manteniment de la situació
plural, en la qual es respectin
dels estrangers i estrangeres fa legal de l’interessat o interessada
les diferències individuals i
necessari desenvolupar aquest i, si escau, de la seva família. En
culturals, en el marc dels valors
servei de qualitat que dóna general, la tramitació, la recollida
democràtics i amb una sensibilitat
assessorament i suport per de documentació necessària,
especial pel respecte als drets dels
iniciar i/o mantenir la condició repassar-la, fer el seguiment de
treballadors.
de resident legal als usuaris i l’expedient, interposar recursos
Divuit anys de feina han contra actes de tràmit i, si escau,
convertit AMIC en un dels actors usuàries d’AMIC.
contra l’acte de resolució de
principals a Catalunya en matèria A Viladecans, concretament el
l’expedient fins a esgotar la via
d’immigració. No es tracta, servei d’AMIC dóna suport i
administrativa.
doncs, d’una associació que es assessorament individualitzat
de qualitat en tot allò relacionat A la pàgina web d’aquesta
limita a donar una sèrie de serveis
amb l’estatus legal d’estranger o associació podràs trobar més
(assessorament jurídic en estran-
estrangera, en temes com ara: les informació sobre les seves
geria, orientació sociolaboral-
renovacions o modificacions de activitats així com materials
formatiu, homologació d’estudis,
targetes de residència i residència de suport i orientació per a les
entre d’altres) sinó que s’ha
i treball, el reagrupament familiar, persones immigrades: www.
consolidat com a actor principal
associacioamic.cat
en el disseny de la política global,
transversal i integral, adreçada
a gestionar el fenomen de la
immigració, ja sigui mitjançant
el treball directe amb la població
immigrant com a través de la
participació en el debat social i
polític.
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 13
14. Històries viladecanenques
secció a càrrec d’Andreu Comellas
Consell de guerra sumaríssim
núm. 43-IV-1961 (1ª part)
L
a política internacional fred, la política per la dictadura i els
a la fi de l’any 1960 era sous pel Pla d’Estabilització. Un any
especialment efervescent. i mig abans, els ministres tecnòcrates
L’anomenada “Guerra de l’Opus Dei havien aconseguit que
Freda”, ajudava els moviments Franco fes seu aquell pla, malgrat
d’alliberament a aconseguir de que Falange i l’almirall Carrero
manera més o menys cruenta la Blanco eren partidaris d’intensificar
independència. Amb una certa l’autarquia. Es tractava, bàsicament,
destribalització, però amb fronteres de fer front a la inflació desfermada,
força matusseres, aquell any 1960 fer front a l’allunyament d’una Europa
havien nascut disset nous estats a que iniciava el seu procés d’integració
l’Àfrica: Nigèria, Senegal, Congo, mentre finiquitava la colonització,
Camerun, Madagascar, Mauritània, i fer front al greu desequilibri de
Txad… A Algèria, el FLN de Ben la balança de pagaments exteriors
Bella lliurava la batalla final contra en el marc del nostre capitalisme
anticomunista, antimaçó i antijueu
França per acabar independitzant- monopolista d’estat. Els recursos
com el primer dia. Per altra banda,
se el 1962. A Kènia, el Mau-Mau d’aquest pla, sumats a la congelació
el tàndem PCE-PSUC a través de
continuava esbatussant anglessos salarial absoluta, eren tres: inversió
“Radio Pirenaica” i el periòdic
fins aconseguir el mateix el 1963. industrialitzadora estrangera, divises
clandestí “Mundo Obrero” encara
Cuba, per altra part, consolidava la dels emigrants i divises per turisme.
analitzava eufòricament, a la fi de
seva revolució i a Vietnam els nord- La víctima principal del canvi seria
l”any 1960, el resultat de la gran Vaga
americans s’empantanegaven en la gent del món rural, inclòs el català,
General Pacífica (VGP) del 18 de juny
tant que el Viet-Cong es feia amb el però sobretot la del camp andalús i
del 59, que gairebé ningú havia fet
control de les àrees rurals. extremeny que, en massa, es veuria
però que havia dut a presó centenars
Kennedy, el gener de 1961, esdevenia obligada, per fam en uns casos i
d’activistes. La VGP tenia per objectiu
el primer president catòlic dels manca d’expectatives de futur en
contribuir a fer caure el Règim
E.U.A. A Cuba, Fidel Castro, cada uns altres, a anar-se’n a treballar a
i, juntament amb les campanyes
cop més decantat vers la URSS, zones de creixement industrial i a
d’agitació per la Llibertat i l’Amnistia,
endegava aquell mateix hivern la una Europa que, sense cap pena, ens
constituïa un dels eixos de la política
gegantina “Campaña Nacional de deixava com a fauna exòtica.
de “Reconciliació Nacional” encetada
Alfabetización” que, en un sol any, A començaments de 1961, Roca anys abans. Fruit d’aquestes accions
ensenyava a llegir i escriure el milió de Radiadors s’engrandia. Havia obert és que havia de tornar la República.
cubans analfabets. Rússia disposada a la fàbrica Bru i, es disposava a fer- Dit d’una altra manera, les minses
competir de totes totes amb el model ho la Metron. Totes elles insertaven bases militants del PCE i PSUC,
americà, s’avançava en la carrera de anuncis a “La Vanguardia” oferint servides amb una anàlisi ben irreal
l’espai i el 12 d’abril posava en òrbita feina. Al Prat de Llobregat s’ampliava del que passava a Espanya, lluitaven
Iuri Gagarin, el primer astronauta. La Seda. Tot el Baix Llobregat era i vivien en un voluntarisme heroic o
El 17 d’abril, a Bahía Cochinos, creixement industrial. Els càmpings martirial encomiable, alimentat pel
1.500 anticastristes recolzats per brotaven aquells anys i amb ells que succeïa al món i engreixat pel
Kennedy, desembarcaven per arrencava el negoci turístic a la vila. mirall deformador de la revolució
tombar la revolució cubana en La fi de l’autarquia era un fet alhora cubana. La Direcció a l’exili del PCE,
operació prèviament preparada per que Viladecans deixava de ser un temps després, justificava aquesta
l’expresident Eisenhower; la cosa poble eminentment agrícola. Amb el anàlisi dient que el transmetia per
acabà en daltabaix estrepitós. Berlín, cinturó ben apretat, però amb bones no deixar decaure la moral dels
a l’altra banda, començava la dècada expectatives de feina, es passava dels militants..
dels seixanta aixecant el “mur de la 4.500 habitants de l’any 1950 als 7.500
Una altra ullada a un entorn polític
vergonya”... de 1960.
més proper, ens mostra un condemnat
A ca nostra, en aquell hivern de Passats vint-i-dos anys de la fi de a la presó de Torrero de Zaragoza pels
començaments de 1961, massa coses la guerra, el discurs polític oficial “fets del Palau de la Música” d’uns
eren congelades. La metereologia pel continuava essent tan triomfalista, mesos abans. Es tractava del primer
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 14
15. no-republicà, però nacionalista “de començaven a eixordar, minvant el so –Buenos días, ¿su marido es Antonio
casa bona”, de Catalunya. Si s’anava de les campanes. Clemente…? ¿Está en casa?
a Montserrat, per exemple, o a la Vetaquí, doncs, que un matí del ja –Lo es, sí, pero no está. Está trabajando.
Colònia Güell, pintat amb quitrà a les començat any 1961, a la porta de la En la Dubler… la fàbrica de Sant Boi.
parets del manicomi de Sant Boi, es fàbrica Roca i al pont de la carretera Al 64 de l’avenida del Generalísimo,
podia llegir: “Llibertat Jordi Pujol”. sobre la riera de Sant Llorenç que avui Generalitat, el mateix:
Pel que fa a Viladecans, dos trets fa de partió entre els municipis de
–¿Es usted el señor Juan Masgrau?
ens bastaran per fer-nos una idea de Viladecans i Gavà, aparegueren
l’ambient d’aquell hivern. El primer escampades un tou d’octavetes del –Sí. Ho sóc. Què voldrien...? Què
és que els dies 9, 10 i 11 de desembre PSUC denunciant la congelació passa…?
de 1960, mossèn Ramon Saborit ens salarial i exigint Amnistia. Dies abans –Venimos con orden de registro.
va fer venir la imatge de la Mare havia succeït el mateix als portals Prepárese, porque deberá acompañarnos
de Déu de Fàtima, que en aquell de La Seda del Prat. Dies després a Jefatura.
temps anava de poble en poble. Per n’apareixien també a la cantonada Una hora i mitja després a la fábrica
a l’avinentesa, s’encatifaren carrers, del carrer Sant Josep amb la Carretera del Fonollar un encarregat diu al seu
emblanquinaren voreres, plantaren Vella de Gavà i, ai mare!, fins i tot, subordinat:
altars a les cantonades i es penjaren havien acabat voleiant pel jardinet –Antonio, sube a oficinas, alguien te
domassos als balcons per fer lluir de la rectoria i les escales de l’església reclama urgentemente.
desfilades bo i cantant l’Ave Maria i, parroquial de Sant Joan, abans de la
magnificar rosaris resats en pro de la matinera missa de set. –Ustedes dirán ¿qué ha pasado…? ¿qué
“conversió de Rússia”. La reproducció ocurre?
RESULTANDO PRIMERO. –Que
de la imatge de la Mare de Déu, anà observándose desde principios de año –Somos de la policía. Si usted es
processionalment de barri en barri i en curso que en la vecina localidad de Antonio Clemente debe acompañarnos a
de col·legi en col·legi amb obligació Viladecans y en lugares próximos a Barcelona.
de ser-hi per a tots els alumnes. En la centros de trabajo de sus alrededores, Introduït a dins d’un cotxe, hi troba
cerimònia final, a les autoritats locals habían aparecido octavillas y escritos els seus germans.
els semblà ocurrent declarar la Verge subversivos que denotaban la reaparición –Pero... Pepe!, Manolo!! ¿qué pasa
de Fàtima alcaldessa honorària de la de un brote o grupo de individuos aquí ?!, ¿a dónde nos llevan ?!!
Vila palesant la simbiosi nacional- relacionados con el Partido Socialista
catòlica del Règim. –A callar !!!, o empiezo a repartir ahora
Unificado de Cataluña, se verificaron por mismo…!!
El segon tret viladecanec, ens duu la Policía Gubernativa las pertinentes
a les tertúlies del bar de Cal Sastre investigaciones para identificar y Així doncs, de mica en mica, desfilen
i ens mostra els “desafectos” del descubrir a los autores de aquellas per la Jefatura Superior de Policía de
Règim i de l’Església, elucubrant actividades políticas clandestinas. Via Laietana les següents persones de
amb entusiasme sobre el que deien Viladecans:
Consequència: el tres de maig, de bon
els telediaris de les tres de tarda que matí, diversos vehicles negres vénen • Silvestre Báez Rondón, 27 anys,
passava a fora Espanya. Amb una a Viladecans. Es feien notar perquè treballador de La Seda.
tasseta de cafè a la mà, xiuxiuejaven en tot el poble no hi havia més d’una • Andrés Barroso Olid, 34 anys, de
notòriament sobre la bondat de dotzena de cotxes al carrer. Cada un Roca.
Fidel Castro, Kennedy, Joan XXIII, d’ells s’atura a un portal diferent. • Antonio Clemente Martínez, 29
Khruixov, Ben Bella, Gagarin, el Del seu interior en baixen dos homes anys, de Dubler.
Mau-Mau i De Gaulle, creient haver amb gabardina i mans a la butxaca. • Manolo Clemente Martínez, 33
recuperat una tradició pròpia del lloc Un d’ells fa anar el picaporta. anys, minusvàlid sense feina.
i guanyat un petit espai de llibertat. • Pepe Clemente Martínez, 37 anys,
La porta del carrer Major 55, l’obre de Roca.
Contemplant la retransmissió en
una nena d’onze anys. • Antonio Garrido Moreno, 28 anys,
directe, en un dels primers televisors,
de la boda de Fabiola de Mora i – Hola guapa. ¿Está tu padre? de La Seda.
d’Aragó amb el rei dels belgues, o els –Está durmiendo. Hace poco que acaba de • Manuel Linares Rísquez (Zinoviev),
resultats de les eleccions presidencials llegar de la Roca. 39 anys, jornaler del camp.
americanes, somniaven un canvi que –¿Le puedes decir a tu mamá que • Joan Masgrau Marcet, 48 anys,
generacionalment ja tocava. salga?... comerciant.
Realment però, el que més canviava, –Buenos días señora, somos de la policía. I, de fora :
i força ràpidament, era el paisatge. A Que su marido se levante. • Felipe Cruz Martínez, 39 anys, de
les acaballes de 1960 havien començat Minuts després de la identificació l’Hospitalet, lampista.
a enlairar-se els primers blocs del de tots els presents, comença un • Josep Ramos Llas, 35 anys, del
Poblat Roca i havien desaparegut minuciós escorcoll de tots els racons, Prat de Llobregat, de La Seda.
tots els plàtans gegants de la carretera mobiliari, atuells i vestimenta cercant • Adrián Real del Moral, 32 anys,
de Santa Creu de Calafell i molts qualsevol cosa. de Barcelona, obrer tèxtil.
dels garrofers del carrer Doctor • Jose Vela Teruel, 35 anys, de Gavà,
Reig. Els udols de les sirenes fabrils Al carrer Doctor Creixell, de semblant
manera: treballador de La Seda.
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 15
16. conèixer càrrec del Grup Tres Torres
secció a
viladecans
Qui era Joan Balletbò?
J oan Balletbò és, òbviament,
un senyor que té dedicat, a
Viladecans, un carrer que
va del carrer del Sol a la
plaça de les Palmeres i que abans
d’Eulàlia Bruach, amb Margarida
Arús Comas, vídua d’Agustí
Balletbò. O sigui que Joan
Balletbò era orfe de pare i Teresa
Sangès òrfena de mare. I, el dia
home vidu i una filla casadora.
L’home devia tenir algunes
terres per anar fent. I decideixen
casar-se pare i mare i fill i filla.
Es queien bé? Era potser només
es deia, simplement, carrer
de Balletbò. Però resulta que
Joan Balletbò, a més d’això, era
avantpassat meu: concretament,
era avi del meu besavi. El carrer
li van dedicar, en el seu moment,
perquè era el propietari del camp
que hi havia allà abans de fer-hi
les cases.
A mi m’agradava més amb el nom
que el carrer tenia abans, “carrer
de Balletbò”, que és el que fan, per
exemple, a Barcelona, que quan
un carrer porta el nom del que
n’era propietari, hi posen només
el cognom. Però vaja, ja que hi
és, em van agafar ganes de saber
més coses del meu avantpassat.
Me’n vaig anar a l’arxiu
parroquial i allà, al segon llibre
que ells dos es van casar, també la preocupació d’assegurar-se
de Matrimonis, a la pàgina 107,
es van casar la mare i el pare mútuament el futur? O potser
hi consta que el 28 de setembre
respectius. Per cert, que aquest preguntar-se això és anacrònic
de 1811 Joan Balletbò Arús,
mes fa exactament dos-cents i aquelles quatre persones van
“fadrí pagès”, natural del Prat i
anys, d’aquests dos casaments. veure una gran oportunitat
veí de Viladecans, fill d’Agustí
Ves per on. d’estabilitat que no podien deixar
i Margarida, va contreure
Quina història, quines motiva- escapar i la van agafar al vol?
matrimoni amb Teresa Sangés
Bruach, “donzella”, natural i cions, quines necessitats, quines En tot cas, temps després,
veïna de Viladecans, filla de Joan il·lusions hi devia haver en Viladecans va començar a créixer
i Eulàlia. aquest doble casament? A mi cap a ponent, i ells van vendre
m’encantaria conèixer com devia la terra que allà tenien per fer-
Llavors no hi havia gaires
anar tot allò… Com vivien els hi cases, o van fer ells mateixos
casaments, a Viladecans. A la
viladecanencs i viladecanenques les cases i les van vendre un cop
pàgina anterior n’hi ha un altre
de fa dos-cents anys? fetes. En tot cas, els devien anar
a l’agost, i a la pàgina següent
Un noi del Prat, orfe de pare, que la mar de bé, els diners que hi
un altre el gener de 1812. Però…
se’n va a Viladecans amb la seva van guanyar!
a la mateixa pàgina 107 hi ha un
altre casament… el mateix 28 de mare, a buscar-se tots dos la vida. Josep Lligadas Vendrell
setembre! I qui més es va casar, Potser tenien algun camp per
aquell dia? Doncs, concretament, aquests voltants, o potser no. I
Joan Sangès Font, pagès i vidu aquí es troben, mare i fill, amb un
Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 16
