2. Els primers assaigs de narrativa breu i de novel·la en català
estan vinculats al costumisme (G. Maura, Pere d'A. Penya,
Mn. Alcover...), que havia aconseguit arribar a un públic
popular. L'èxit de l'Aplec de rondaies mallorquines... de Mn.
Alcover també va originar un interès per les llegendes i els
relats populars.
Alguns escriptors força propers al Modernisme —com Miquel
dels Sants Oliver, Àngel Ruiz i Pablo, Joan Rosselló de
Son Forteza o Salvador Galmés— assajaren el conreu de la
narrativa.
3. La necessitat d'emprendre la producció narrativa és
acceptada pels escriptors illencs, sense cristal·litzar en un
nombre suficient de narradors o d'obres de qualitat.
Als anys 20 i 30, amb la denominada «generació de 1917»,
apareixen nous narradors. Llorenç Villalonga és l'únic d'ells
que, amb els anys, podrà ésser considerat un autèntic
novel·lista.
4. La «generació de 1917» (o «segona generació de
l'Escola Mallorquina») està formada per intel·lectuals
nascuts al canvi de segle, molts dels quals varen estudiar
a Barcelona i, en haver acabat els seus estudis i
instal·lar-se a Mallorca, intentaren implantar-hi les
realitzacions culturals que havien vist a la capital
catalana en ple Noucentisme.
La generació de 1917
intentà crear una
infraestructura cultural
(entitats com Nostra Parla i
l'Associació per la Cultura
de Mallorca i revistes i
publicacions en català) per
potenciar la recuperació
lingüística i cultural del
país.
5. CONTEXT
Els intel·lectuals catalanistes de Mallorca no varen trobar un
context polític favorable (centralisme, caciquisme,
conservadorisme...).
Amb la caiguda de Primo de Rivera es va produir un
ressorgiment del nacionalisme cultural i polític.
En el terreny cultural cal destacar la creació de l'Associació
per la Cultura de Mallorca (1923-1936), que als primers
anys va dur una activitat molt restringida a causa de la
Dictadura de Primo de Rivera.
6. El 1928, vinculada a
l'Associació per la
Cultura de Mallorca —
que també publicava
anualment L'Almanac de
les Lletres—, neixia La
Nostra Terra, revista
mensual, d'un alt
contingut intel·lectual i
cultural. L'1 de gener de
1931 tornà a sortir la
revista La Veu de
Mallorca.
7. El règim republicà va impulsar a les Balears l'ús del
català als ajuntaments i a les escoles i la construcció
de nous centres d'ensenyament.
La Constitució de 1931 feia possible l'aprovació per
part de les Corts dels Estatuts d'Autonomia.
L'Associació per la Cultura de Mallorca inicià un
avantprojecte d'Estatut d'Autonomia i es va convertir
en el motor principal d'aquesta reivindicació per a les
Balears, que xocà amb les reticències dels
socialistes i dels comunistes.
Amb la victòria del Front Popular (en què s'uniren els
partits d'esquerra) en febrer de 1936, es va tornar a
impulsar, però el cop d'estat del 18 de juliol va
impedir que s'arribàs a assolir.
8. Els llaços culturals entre els intel·lectuals illencs i els del
Principat es varen reforçar durant els anys de la
República.
L'any 1936 es va crear una Secretaria de la Comunitat
Cultural Catalano-Balear, que tenia la seu a l'Ateneu
barcelonès.
En el Missatge dels catalans als mallorquins (23-maig-
1936) es feia «una crida a les entitats animades pels
ideals de la Renaixença», que fou corresposta el mes de
juny pels intel·lectuals mallorquins amb una Resposta als
catalans.
A l'inici de la guerra, els intel·lectuals que l'havien signat
sofriren una injusta persecució, atiada pels germans
Villalonga, i varen haver de retractar-se públicament.
9. Tot formant part d'aquesta «generació de 1917», però
distanciats d'ella per motius estètics i ideològics, hi hem
d'incloure els germans Miquel i Llorenç Villalonga i
Màrius i Joaquim Verdaguer.
També en formarien part els autors que assajaren
d'introduir l'avantguardisme (Jacob Sureda, Miquel
Àngel Colomar, etc.), que realitzaren la major part de la
seva producció literària en llengua castellana.
10. Com el Noucentisme al Principat, l'Escola Mallorquina va
mantenir una actitud de sobrevaloració de la poesia sobre
els altres gèneres.
Però tampoc no refusà la incorporació de la narrativa a la
literatura de Mallorca, sinó que defensà una prosa narrativa
i descriptiva basada en la idealització de la realitat.
L'Escola Mallorquina accentuà la tendència a la
atemporalitat i al classicisme. Com la poesia, la prosa va
tendir a la idealització, a la intel·lectualització i a la fuita de
la realitat.
Va voler expressar literàriament una Mallorca mítica, ideal
i eterna, i s'oblidà de la realitat social i humana immediata.
Aquesta actitud contrasta amb la dels modernistes Joan
Rosselló i Salvador Galmés, que es caracteritzen per un
ruralisme tràgic, que mostrava la duresa de la vida rural.
11. La tendència a retratar una Mallorca ideal duu al mite de «la vida
d'or» i al conreu de la prosa paisatgística.
El paisatgisme —descobert anys abans pels pintors modernistes i
pels primers turistes— contribueix a la desnarrativització dels
gèneres en prosa, tot i que aquest procés ja tenia antecedents en
el quadre costumista i en el poema en prosa modernista, i
accentua les qualitats poètiques del text narratiu.
El conreu de la prosa descriptiva per part dels escriptors de
l'Escola Mallorquina dóna lloc a textos de molt diversa qualitat:
* Josep M. Tous i Maroto, Trescant per la Serra (1906)
* Rafel Ginard i Bauçà amb Croquis artanencs (1929)
* Josep Sureda Blanes amb El paisatge d'Artà (1932)
* Mateu Cladera Palmer L'Illa del Cel Blau.
12. El costumisme, que havia donat obres narratives importants al final
del XIX (Gabriel Maura, Aigoforts; Miquel dels Sants Oliver,
L'Hostal de la Bolla; Mn. Antoni M. Alcover, Contarelles, Aplec de
rondaies mallorquines, N'Arnau) encara és viu als anys vint.
Sovint apareix en una narrativa que defensa punts de vista
reaccionaris i formes de vida arcaiques, i s'oposa a qualsevol signe
de progrés.
Andreu Ferrer Ginard: Amor pur (1919),
Jeroni Pons: La llar dels avis (1921).
Miquel Puigserver: Records de nostra terra (1928).
13. L'amalgama entre narració i memòries, entre realitat i ficció, dóna
en Llorenç Riber una de les obres més importants de la literatura
mallorquina del nostre segle: La minyonia d'un infant orat (1935), que
palesa la tendència a la idealització i a la fuita de la realitat,
presentades com unes «memòries» d'infantesa.
A Els Camins del Paradís Perdut (1920) ja havia recollit dues llegendes
—una d'elles basada en una història de la Llegenda àuria i l'altra
d'origen cèltic— que narren dos viatges protagonitzats per monjos, en
un ambient fantàstic i medievalitzant, i amb un rerafons religiós.
La prosa de Llorenç Riber destaca per la importància de l'estil i per la
tendència a subratllar els valors poètics del llenguatge i de la narració.
14. En contrast amb la idealització de la infantesa i del món rural de La
minyonia d'un infant orat, per aquells mateixos anys, Rafel Ginard
Bauçà escriu De com era infant (1932?), biografia de la seva
infantesa que destaca pel tractament realista i per l'aprofundiment
en la psicologia. Tanmateix aquesta obra restà inèdita fins el 2003.
15. Cap als anys 30 apareixen altres narradors mallorquins,
que inicien un retorn a l'argument, a la intriga i a
l'anàlisi de la psicologia dels personatges.
El relat breu és sobretot el gènere narratiu més conreat
per aquests narradors, alguns dels quals no veuran
publicat cap volum de la seva obra fins a la postguerra.
Els narradors mallorquins dels 30 assagen obres
emmarcables en gèneres narratius força consolidats
(el relat fulletonesc, la novel·la rosa, d'aventures o
històrica, la rondalla, etc.), tot renunciant a les
innovacions.
16. Les provatures d'elaboració de novel·la breu per part dels
escriptors de la «generació del 1917» són molt més freqüents que
les de realitzar novel·la pròpiament dita.
L'única novel·la llarga que es publica a Mallorca als anys 30 és
Mort de Dama (1931), de Llorenç Villalonga.
L'eivissenc Jordi Juan Riquer (1905) treu una novel·la llarga,
Metges... o traficants, publicada a Badalona en 1937, on crítica els
professionals de la medicina.
17. El menorquí Nicolau Maria Rubió i Tudurí
(1891-1981), arquitecte i urbanista, havia
publicat a Barcelona en aquests anys d'abans
de la guerra alguns llibres de viatges per
Àfrica i de narracions de caceres (Caceres a
l'Àfrica tropical, 1926; Sàhara-Níger, 1932).
Però la seva obra narrativa de ficció no es
desenvoluparà ja fins a la postguerra (Cacera
en el no-res, 1954; No ho sap ningú, 1961; i
Un crim abstracte o El jardiner assassinat,
1965).
També conreà el teatre.
18. Manuel Andreu Fontiroig, després de Madò Tiana (1934), a la
postguerra va tornar a la novel·la de consum en castellà amb José Luis,
una «novel·la rosa» amb trets costumistes, i El secreto de Maribel.
Joaquim Verdaguer (1895-1966), escriptor bilingüe, es
va dedicar a l'article periodístic i a l'article humorístic.
Encara que la major part de la seva producció es
desenvolupàs en castellà, va col·laborar amb freqüència
a La Nostra Terra i a L'Almanac de les Lletres.
Els relats Al caire de la vida (1933) i Un conte ensofrat,
foren aplegats al volum Dues històries ferestes (1950),
un llibre de to humorístic.
Després de l'èxit Dues històries ferestes va tornar provar
fortuna amb un altre llibre molt semblant, en castellà, El
eco del castillo. Un avaro (1953).
També és autor del “best-seller” L'art de fumar amb
pipa.
19. Miquel Manuel Serra Pastor (1903-1980) a la postguerra no
renuncià al català i va haver de patir els rigors de la censura.
Als anys 30 va dur una intensa activitat literària: la
majoria dels relats foren recollits més tard a Agredolç
(1952), llibre que va tenir molts de problemes amb la
censura. També va escriure:
* una novel·la que ha romàs inèdita, Els cingles
* un altre volum de relats, De tot vent (pòstum, 1984)
* traduí al català de La família de Pascual Duarte, de
Camilo J. Cela (1956)
* la biografia de Jesús, Crist (1958).
La seva obra revela la influència de la narrativa russa,
de la qual, fins i tot, va traduir el conte L'heroi, de
Màxim Gorki, per a la revista La Nostra Terra.
Els relats de Serra Pastor es basen en la importància
de l'argument i de l'anàlisi psicològica dels
personatges.
20. El corrent de la novel·la històrica és representat per
l'historiador mossèn Antoni Pons, autor de Besllums (1926),
novel·la sobre les lluites dels Canamunts i Canavalls del
segle XVII i de A la miranda del passat (1933).
Elvir Sans als anys 30 recrea èpoques del nostre passat als
contes de Lluernes (1936).
21. Josep Sureda Blanes (1890-1984) es va dedicar sobretot a
l'assaig històric i científic i bona part d'aquesta obra fou publicada a
la postguerra.
Home de formació científica i d'esperit cosmopolita, fou un
humanista, autor d'un gran nombre de monografies sobre temes
històrics, literaris i artístics.
La seva prosa de creació és molt reduïda: el conte La princesa que
tenia el rellotge aturat (1930) i les proses d'El paisatge d'Artà
(1932).
Maria Verger (1905), poetessa, va publicar la novel·la breu
L'esflorament d'una il·lusió al setmanari Sóller (1930), molt propera
al gènere de la «novel·la rosa».
22. El tall brutal que va suposar l'aixecament feixista de 1936 va
acabar d'estroncar qualsevol assaig de creació d'una narrativa
catalana a Mallorca, que fins als anys 50 (i amb moltes dificultats)
no va poder reemprendre l'activitat.
