1. Tres escriptors d’Alcover

2. Antoni Isern i Arnau Alcover, Alt Camp, 1883 - Cabrera de Mataró, 1906 Poeta autodidacte. De família pagesa, es formà entorn del grup de J.Puig i Ferrater i P.Vidal i Rosich. Cercant l'èxit literari, emigrà a Barcelona, però, frustrat, se n'anà a França. Tornà a Catalunya, i se suïcidà al castell de Burriac. Poeta ingenu i elemental, publicà Sentiments (1899), amb pròleg d'Hortensi Güell, i Esplets d'ànima jove (1903). Extret de l’ Enciclopèdia Catalana

3. Cosme Vidal i Rosich [ Pseudònim: Josep Aladern] Alcover, Alt Camp, 1869 - Barcelona, 1918 Escriptor, germà de Plàcid i conegut pel pseudònim de Josep Aladern. D'ideologia republicana i federal, fou el capdavanter del moviment modernista a Reus, on habità intermitentment des del 1893 i on portà a terme tota mena d'activitats, especialment des de la seva llibreria, centre aglutinador del grup modernista local. Hi fundà les col·leccions "Lo Modernisme" (1891) i "Foc Nou" (1905-06) i les revistes "La Gent del Llamp" (1893), "Almanac Modernista de la Literatura Catalana" (1895), "Nova Catalunya" (1896 i 1898) i "Reus Tranquil" (1897) i hi dirigí el diari "Lo Sometent" (1898). El 1899 es traslladà a Barcelona i treballà en "La Veu de Catalunya", "La Renaixença" i, finalment, "El Progreso", alhora que continuava les seves activitats de publicista, fundava "Occitània" (1905) i "Catalònia" (1906), editava el volum Homenatge dels catalans a Enric Ibsen (1906) i col·laborava, sovint amb el pseudònim de Pere Fort, en una bona part de les publicacions de l'època. Polemista, dotat de més entusiasme que de criteri, tractà tota mena de temes: política, literatura, filologia, folklore, etc. Cal citar, d'entre la seva extensa obra, el Diccionari popular de la llengua catalana (1904-06), Los misteris de la llengua catalana esbrinats (1906), el pamflet polèmic Verdaguer reivindicat (1896), els aplecs de poemes Sagramental (1891) i Impietats (1891), i entre les seves narracions, La gent del llamp (1903) i Més gent del llamp (1918). Extret de l’ Enciclopèdia Catalana En aquesta casa van néixer els germans Cosme i Plàcid Vidal

4. Plàcid Vidal i Rosich Alcover, Alt Camp, 1881 - Barcelona, 1938 Poeta, novel·lista i cronista. Fill d'uns modests taverners, formà part, de molt jove, d'un grup d'escriptors i artistes que, a Reus, s'aplegà al voltant del seu germà Cosme. A 17 anys, publicà un monòleg tràgic, L'escala del crim, i poc temps després es traslladà a Barcelona, on treballà de caixista d'impremta i on participà, amb més passió que fortuna, en l'esclat modernista. El 1904 aparegué el seu primer llibre de poemes: Les grans accions i les soledats. Ben aviat alternà el conreu de la poesia (L'amor artista, 1909, etc) amb el d'un tipus de novel·la idealista i transcendent, que culminà en la trilogia autobiogràfica de Jordi Saura: Les promeses amigues (1910), La cançó dels herois (1915) i Infinit (1917). Col·laborà en diverses revistes minoritàries —"Catalònia", "Lletres", "Panteisme"— i, d'una manera esporàdica, en publicacions de gran tiratge: "El Poble Català", "La Novel·la Nova" i "La Novel·la d'Ara". El 1924 aparegué el seu darrer i més important recull de poemes: L'anhel cantaire. Tipus inadaptat i introvertit, les seves obres de més relleu són una sèrie de retrats i de cròniques de la vida bohèmia modernista: Els singulars anecdòtics (1920; segona edició, augmentada amb una nova sèrie, 1925), L'assaig de la vida (1934) i El convencionalisme de la vida (1972). Extret de l’ Enciclopèdia Catalana Una foto de Plàcid Vidal extreta de Fototeca.cat