Recursos complementaris 2 eso

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 213

LLENGUA CATALANA I LITERATURA 2n ESO MATERIAL FOTOCOPIABLE © GRUP PROMOTOR / SANTILLANA
214
TEXTOS PER A LLENGUA I COMUNICACIÓ
LES FUNCIONS DEL LLENGUATGE
Tipus de comunicació
El model de comunicació sintetitzat en l’esquema
dels sis elements, admet una pluralitat de realitza-
cions que tot seguit desenvoluparem.
1) Comunicació unidireccional. La comunicació uni-
direccional és la que es produeix si l’emissor man-
té sempre el seu paper, mentre que el receptor ac-
tua sempre com a tal receptor. Aquesta modalitat
admet una sèrie de variants, com, per exemple, les
següents:
a) d’un a un: E R
Aquest esquema correspon al tipus de comunicació
representat per l’ordre que dóna algú a un subordi-
nat, en unes condicions en què aquest no té la míni-
ma opció de respondre.
b) d’un a molts: R
R
E R
R
R
En aquest cas, el conjunt de situacions en què un
emissor s’adreça a una pluralitat de receptors pot
ser molt variat: una conferència, una classe magis-
tral, les emissions de ràdio i de televisió, la premsa,
els llibres, etc. En tots aquests casos, l’emissor ha
de tenir molta cura davant d’un públic receptor he-
terogeni, i això té conseqüències importants pel que
fa a l’elaboració de textos que han de ser autosufi-
cients, perquè en la majoria dels casos els receptors
no tindran cap possibilitat de connectar amb l’emis-
sor per a demanar-li aclariments.
c) de molts a un: E
E
E R
E
E
En torns successius aquesta és la modalitat caracte-
rística d’algunes situacions en què un tribunal aca-
dèmic formula les seves opinions davant d’una per-
sona que presenta un treball o passa un examen
oral. En canvi, si els emissors no respecten els torns
de paraula i intervenen tots alhora, llavors ens tro-
bem davant d’un debat televisiu sense cap control,
per exemple.
2) Comunicació bidireccional. La comunicació bidi-
reccional és una modalitat en què l’emissor i el re-
ceptor alternen els seus papers. En presentem dos
models:
a) conversa o diàleg:
E R
R E
E R
R E
etc.
La conversa es caracteritza, típicament, pel que s’a-
nomena «alternança dels torns de paraula». Aques-
ta alternança té les seves regles i fins i tot es marca
expressament: pausa feta per l’emissor que deixa
lloc a la intervenció d’un altre, preguntes, represa
d’un fragment de la intervenció anterior, gestos in-
quisitius que afavoreixen la resposta, peticions de
paraula, etc.
b) debat:
E/R R/E
E/R R/E
E/R R/E
E/R R/E
etc.
El debat és, potser, la situació comunicativa més
complexa i és per això que generalment demana la
presència d’un moderador que controli expressa-
ment les intervencions o els torns de paraula.
Aquest model de comunicació bidireccional es pot
aplicar tant en els debats habituals als mitjans de
comunicació com a les classes participatives, a les
taules rodones i a les conferències obertes que es
porten a terme gràcies a les xarxes electròniques.
JESÚS TUSON. Introducció al llenguatge. (Adaptació)
ACTIVITATS
1. Fes un esquema que reculli els diferents tipus de comunicació segons Jesús Tuson, amb un exemple
de cada tipus.
2. Qui és l’emissor del text que acabes de llegir? I el receptor? Quina finalitat concreta té aquest procés de
comunicació?
1
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 214

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
ELS TIPUS DE TEXT
La vida laboral
Avui en Marc ha tret el nas per la botiga. Diu que es
vol comprar una Honda 750. M’ha fet tanta ràbia que
m’hi he tornat a discutir. No en té prou de sortir amb
la Margo, que a més em vol refregar la moto per da-
vant dels nassos? Quan l’he vist amb aquell aire de
milhomes, amb la seva caçadora de pell i les seves
esportives blanquíssimes, brandant els braços com si
fossin les aspes d’un ventilador gegantí acabat d’es-
trenar, no he pogut frenar la llengua:
–Hosti, Marc, vols que et torni a trencar aquesta cara
tan bufona?
Però no s’ha pas acovardit, el paio, no. Ja en té, de
nassos:
–Hauria de ser jo, el qui t’hauria d’esbocinar la cara,
m’entens? I de passada, potser també t’hauria d’es-
quarterar. I, qui sap, potser d’aquest cap en sortirien
uns quants cucs mig podrits.
L’he enviat a parir micos i he entrat a la botiga amb el
cap ben alt. No volia veure’l ni un segon més. Sem-
blava que els ulls se’m començaven a infectar amb la
seva presència.
Quan ha tocat el despertador a un quart de nou, no
podia obrir els ulls: al pis quedava un lleu rastre del
cafè que es prepara el pare cada matí i els finestrons
mig ajustats deixaven entrar un raig feble de llum.
M’ha costat Déu i ajut, posar els peus a terra i, final-
ment, quan m’he incorporat, he trobat sobre la taule-
ta els ulls vigilants de la mare, que em contemplaven
des d’una foto de la infància: a la plaça de Sant
Agustí, el dia del Ram, amb les sabates de xarol i els
pantalons curts... Devia tenir sis o set anys. Per què
havia conservat aquella foto? M’agradava el vestit
que duia la mare: era lleument escotat, d’un color
fúcsia que l’afavoria molt; li queia just a sobre dels
genolls i les sabates eren negres, amb un taló fi i bas-
tant alt. Era elegant, la mare: es movia amb un aire
reposat i els seus gestos sempre eren harmònics
i suaus. És l’única foto que en conservo, les altres
van desaparèixer i no sé ben bé si el pare les va cre-
mar o si han caigut a l’escretlla que hi ha darrere el
bufet del menjador. Abans sempre pensava «un dia
desmuntaràs el moble i les buscaràs». Ara ja m’és
igual. En tinc prou amb aquesta, de foto.
ROSA FONT i MASSOT. Envia’ns un àngel.
ACTIVITATS
1. Digues els tres tipus de text que conté el passatge que has llegit. Esmenta un fragment que serveixi d’e-
xemple per a cadascun..
2. A quin tipus d’obra pot pertànyer un text com aquest? Quina és la intenció de l’autora, tenint en comp-
te el llenguatge que fa servir?
215
2
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 215

216
L’EXPOSICIÓ
3
El falcó pelegrí
El falcó pelegrí té ales curtes i cua curta. Vist de prop,
en vol, s’identifica per la banda negra a les galtes i la
gola clara. Vola amb batudes ràpides i planes, que
sovint alterna amb breus planeigs.
Com a caçador aeri el falcó pelegrí a penes és lligat
a cap biòtop especial. És present en tot el món, pe-
rò evita les grans boscúries i les planes sense es-
tructura. Prefereix les regions amb abundant vida
d’aus, com les valls fluvials de l’estepa, i la proximi-
tat de les colònies d’aus, i cria als campanars de
les grans ciutats que tenen abundància de coloms
esdevinguts salvatges.
El falcó pelegrí hauria d’ésser el símbol de la natu-
ra amenaçada. Els seus efectius han disminuït
considerablement a totes les parts poblades de la
terra durant els darrers decennis. En diversos llocs
ha desaparegut completament. No és a causa de la
disminució general del poblament d’aus que for-
men el seu aliment sinó també per l’amenaça dels
falconers, que el podrien entrenar per a la falcone-
ria. Per aquesta raó durant l’època de cria s’obser-
va amb tots els mitjans proporcionats per l’electrò-
nica els pocs nius coneguts. També els falcons
pelegrins corren el risc d’atipar-se de plantes veri-
noses mitjançant les seves preses i arribar així a
l’esterilitat. El contingut dels ous del falcó en tals
substàncies pot ésser una bona mesura de la con-
taminació de la natura.
FRIEDER SAUER. Aus terrestres.
ACTIVITATS
1. Busca un títol per a cadascun dels tres paràgrafs del text, adient amb el contingut de cada paràgraf.
2. Quines altres informacions creus que podrien completar aquest text expositiu sobre el falcó pelegrí?
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 216

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
217
L’EXPOSICIÓ
4
El poder de l’escriptura
L’existència d’una casta professional especialitzada contrasta avui amb la generalització de l’escriptura i la
seva difusió quasi universal. Fins i tot s’ha arribat a afirmar que alguns sistemes d’escriptura extremament
complicats seguien mantenint-se per evitar que el poble en fes ús: «va ser la protecció dels interessos cre-
ats d’una casta especial religiosa (Egipte, Babilònia), o política (Xina), el que, tot sovint, podia haver man-
tingut una forma difícil o antiquada d’escriptura, amb la qual cosa s’impedia el seu ús general pel poble»
(Gelb, 1952, pàg. 216).
D’altra banda, la pervivència de la lletra, en contrast amb el
caràcter fugisser de la parla, ofereix una mena d’estabilitat
màgica als missatges escrits i els fa aptes per conferir a les
lleis i als textos sagrats (i no tan sols als pactes comercials)
una aurèola de perennitat: està escrit i, doncs, és una veritat
(o una falsedat) immutable.
El poder de l’escriptura ha arribat fins i tot a deixar les seves
petjades en la producció oral, en la mesura en què ha contri-
buït (no, però, en exclusiva) a l’elaboració dels estils anome-
nats «cultes». «Parla com els llibres», en la mentalitat popular,
és sinònim de distinció; de manera que es trasllada a l’actua-
ció verbal una qualitat d’excel·lència i de formalitat que hom
pensa que només es troba en l’escriptura.
JESÚS TUSON. L’escriptura. (Adaptació)
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 217

218
L’EXPOSICIÓ
4
Aritmomància
L’aritmomància (del grec arithmós, que vol dir ‘nombre’, i mància, que vol dir ‘profecia’) és un mètode de
predicció del futur basat en regles rigoroses i càlculs matemàtics. Ha estat utilitzada per mags i fetillers du-
rant més de dos mil anys per ajudar la gent a analitzar i explotar les seves forces i els seus talents, vèncer
obstacles i dibuixar els seus camins futurs. Anomenada també
numerologia, es basa en dues idees molt antigues: la primera
és que el nom d’una persona conté pistes importants sobre el
seu caràcter i el seu destí. La segona, proposada fa més de
2.500 anys pel savi grec Pitàgores, és que cadascun dels
nombres de l’1 al 9 té un significat únic que pot contribuir a la
comprensió de totes les coses.
Un dels sistemes més àmpliament coneguts consisteix a obte-
nir tres nombres clau del nom d’una persona –el nombre del
caràcter, el nombre del cor i el nombre social– i interpretar-ne
el resultat segons una sèrie de significats establerts.
ALAN ZOLA KRONZEK i ELISABETH KRONZEK. El diccionari del Mag.
ACTIVITATS
1. Resumeix els tres factors que apunta Jesús Tuson sobre el poder que té la llengua escrita.
2. Fes una llista dels exemples que aporta l’autor al llarg del text.
3. El text Aritmomància, és expositiu o predictiu? Per què?
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 218

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
219
L’EXPOSICIÓ
5
Totes les societats
han conegut la guerra?
La qüestió de la guerra és una de les més controver-
tides que han tractat mai els antropòlegs. A causa
de la influència que tenen les seves interpretacions
en el conjunt de la societat i de la càrrega ideològica
inherent al tema, les explicacions que s’hi ha donat
han variat molt, fins al punt de ser contradictòries.
Alguns han afirmat que es tracta d’un fenomen uni-
versal, manifestació d’atàvics instints presents en to-
ta la humanitat, una interpretació molt en la línia de
Hobbes segons la qual els humans són llops per als
propis humans. Aquesta idea es va popularitzar a
bastament al llarg dels anys seixanta del segle XX
coincidint amb la guerra del Vietnam, però ben aviat
va trobar arguments incontrovertibles en contra seu.
D’una banda, la constatació de la pràctica absència
d’aquest tipus de manifestació violenta al llarg de la
major part de l’evolució humana; d’una altra, el fet
que s’havien documentat almenys cinc societats
contemporànies de caçadors-recol·lectors que no
entenien ni tan sols el concepte de guerra: els indí-
genes de les illes Andaman (oceà Índic), els xoixon
(sud-oest dels Estats Units), els yàmana (Amèrica
del Sud), els indis misión (Califòrnia) i els tasaday
(Filipines).
Conflictes interessats. Més clar, en canvi, és que la
sedentarització i l’aparició dels estats nació va anar
acompanyada d’un creixement de la freqüència de
la guerra (els primers indicis evidents de confronta-
ció armada col·lectiva s’han datat al Pròxim Orient al
sisè mil·lenni aC). Aquest fet s’ha interpretat com
una escalada creixent pel control d’uns recursos es-
cassos i una tendència inconscient a la regulació del
creixement de la població.
Desgraciadament, el mite d’una humanitat violenta
ha arrelat amb prou força com perquè el militarisme
pugui ser justificat pels que hi estan interessats i to-
lerat per la resta de la societat. Els milions de perso-
nes que s’han manifestat contra la recent guerra
d’Iraq, però, palesen el poc suport que té la guerra
arreu del món, i demostren que és promoguda per
grups de pressió reduïts, com els fabricants d’arma-
ment o les transnacionals petrolieres.
ROGER COSTA.
La pregunta: Totes les societats
han conegut la guerra?
ACTIVITATS
1. Després de llegir el text, com respondries la pregunta que l’encapçala? Resumeix les idees de l’autor so-
bre aquest tema.
2. Explica com s’estructura el contingut d’aquest article de Roger Costa.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 219

220
L’ARGUMENTACIÓ
6
Qui vol deixalles?
Cada català genera l’equivalent a 1,7 kg/dia de dei-
xalles domèstiques i, tanmateix, ningú en vol sentir
parlar. Cada vespre, la brossa al portal de casa o del
contenidor desapareix com per art d’encanteri. No
sabem quina és la despesa d’aquest servei i durant
dècades les administracions ens han acostumat
que aquest és un problema del qual no es parla.
Tanmateix, els mots abocador, incineradora, eco-
parc i deixalleria poden provocar un esclat de vio-
lència en la població més propera. La retirada de la
brossa és una competència municipal, però és evi-
dent que és un problema de país. L’actual model
d’una col·lecció de contenidors de coloraines per
recollir selectivament algunes fraccions que es po-
den reciclar s’ha demostrat que és ineficaç.
Els interessos bilionaris de les empreses concessio-
nàries de la recollida d’escombraries no afavoreixen
que s’implanti un veritable model de coresponsabi-
litat ciutadana per reduir a mínims la part no valorit-
zable.
Amb un pressupost d’entre 0,15 i 0,40 cèntims/dia
per llar, ningú farà cap esforç ni per reduir ni per
reciclar ni per considerar que cal un nou planteja-
ment social en el tema dels residus. Hem de ma-
durar.
La recollida d’escombraries val menys que un mal
cafè. I hom no es posa a triar i reciclar si no hi ha
un incentiu econòmic per fer-ho. Ja és hora que al-
gú posi el picarol al gat.
JORDI MIRALLES. El Punt (27-V-2004).
ACTIVITATS
1. Quin és el problema de fons de la recollida i el tractament de les deixalles, que impedeix de millorar la
situació actual?
2. Què vol dir l’autor amb l’expressió «Ja és hora que algú posi el picarol al gat»?
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 220

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
221
ACTIVITATS
1. Quins són els inconvenients de les palmeres segons l’autor de l’article?
2. Com qualificaries el to de l’autor al final de l’article, quan escriu «D’aquesta presència desmesurada no-
més em tranquil·litza la previsió de qui les fa plantar. Amb al canvi climàtic diuen que el Sàhara avan-
ça. Quan arribi a Catalunya estarem preparats per rebre’l»?
L’ARGUMENTACIÓ
7
Prou de palmeres
Els entesos diuen que les palmeres són pròpies de
terres tropicals, i a la costa mediterrània es troben
de manera natural fins al massís del Garraf. Però a
la ciutat de Barcelona són ecològicament estranyes.
De totes maneres, n’hi ha en llocs bonics com la
plaça del Duc de Medinaceli, la plaça Reial o el pati
de l’Ateneu Barcelonès. No obstant, actualment se’n
planten massa a les noves urbanitzacions, on, barre-
jades amb el ciment, produeixen un ambient trist,
desolat, d’escàs valor paisatgístic i amb una absèn-
cia total d’ombra. Els urbanistes obren correcta-
ment? Què hi diuen els ecologistes? Prefereixo els
arbres autòctons, més d’acord amb l’ecosistema de
l’entorn. D’aquesta presència desmesurada només
em tranquil·litza la previsió de qui les fa plantar.
Amb el canvi climàtic diuen que el Sàhara avança.
Quan arribi a Catalunya estarem preparats per re-
bre’l.
JORDI LLORACH CENDRA. El Periódico de Catalunya
(29-V-2004).
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 221

222
L’ARGUMENTACIÓ
8
Una càmera no és una conversa
Veiem sovint com, en un acte popular, hi ha nois
i noies que s’acosten a les càmeres de televisió i que
es dediquen a fer tota mena de ganyotes, a treure la
llengua, a empènyer-se els uns als altres, per resu-
mir-ho, a fer l’animal.
Això sol molestar el presentador de l’acte, que es
veu encerclat, i que s’ha d’explicar cridant i a batze-
gades. Però hi ha unes altres càmeres que els ciuta-
dans no acostumem a veure –a les entitats bancà-
ries, en alguns punts de la ciutat, a les autopistes
i carreteres–. Aquestes ja no són càmeres perquè al-
guns jovenets facin el pallasso, sinó, al contrari: no
s’hi pot jugar, perquè són una mena de policies
electrònics.
Les autoritats de Manchester han decidit instal·lar
webcams (càmeres connectades a internet) a les
aules de les escoles. L’objectiu és lluitar contra la
violència, diuen. Gràcies a aquestes càmeres, els
pares i les mares podran observar com es porten
els seus fillets. Segur que no els agrada veure com
s’insulten, com escupen un company i com practi-
quen altres diversions que no són precisament edu-
catives.
No sé què en pensen els mestres. Jo espero que la
innovació no els agradi, no sols perquè la càmera
també els pot vigilar, sinó perquè els espietes i de-
lators sempre han estat mal vistos en una escola
decent. Jo no crec que, també per als pares, una
videodenúncia sigui l’instrument ideal per formar
els fills.
Penso que una de les normes bàsiques de l’educa-
ció és no enganyar. Si les càmeres s’instal·len a l’es-
cola sense advertiment previ als alumnes, les conse-
qüències poden ser nefastes. I si se’ls ho fa saber,
que hi ha càmeres que els vigilen, penso que encara
és pitjor. Pares i mestres saben que l’educació es
basa en la relativitat, en la flexibilitat. Que es fa cara
a cara, per establir un marge de franquesa i de dis-
simulació compartida.
Utilitzar com a argument inapel·lable «ho he vist al
vídeo» pot ser vàlid en el món penal. Però a l’escola,
la intrusió d’una gravació és perillosa perquè des-
munta la importància que té educar en el diàleg i la
confiança.
JOSEP MARIA ESPINÀS. El Periódico de Catalunya
(29-V-2004).
ACTIVITATS
1. Per què les càmeres de vigilància no són adients en una escola, segons Josep Maria Espinàs?
2. Determina en quins paràgrafs de l’article es tracten aquests punts:
a) anècdotes relacionades amb la presència de càmeres en la societat actual
b) plantejament del cas concret que valora l’articulista
c) argumentació pròpiament dita contra l’ús de càmeres a l’escola
d) conclusió de l’article
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 222

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
223
L’ARGUMENTACIÓ
9
Víkings sense banyes
Benvolguts amics de Sàpiens. Recentment vau pu-
blicar a la vostra revista dues imatges que represen-
taven el més típic accessori dels víkings: l’elm amb
banyes. El cas és que possiblement els víkings por-
taven banyes a causa dels seus llargs viatges per
mar o per riu, però el que és segur és que el casc
dels guerrers no en duia. No tenim cap documenta-
ció gràfica o escrita que ho testimoniï, i sí, en canvi,
moltes fonts on els víkings no apareixen amb ba-
nyes, com per exemple el tapís de Bayeux. A més,
m’agradaria afegir que l’activitat més important a
què es van dedicar els meus avantpassats en els
seus viatges va ser el comerç, i que la faceta de pira-
tes que tant s’ha estès no és, ni de bon tros, la que
més els caracteritzava.
MAREN PETERSEN. Sàpiens (20-V-2004).
ACTIVITATS
1. Què vol dir Maren Petersen quan afirma que «possiblement els víkings portaven banyes a causa dels seus
llargs viatges per mar o per riu»?
2. A qui es refereix Maren Petersen amb l’expressió «els meus avantpassats»?
3. Quina és la idea central de l’article?
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 223

224
LA INSTRUCCIÓ
10
Aprendre a menjar
Menjar és un acte conscient i voluntari, i, per tant,
educable; s’ha d’aprendre a menjar correctament.
És fonamental planificar els àpats diaris en tres de
principals (esmorzar, dinar i sopar) i dos refrigeris (a
mig matí i el berenar). D’aquesta manera s’evitarà
picotejar, passar gana i les fartaneres. Saltar-se
àpats no aprima, però sí que desorganitza la dieta.
Fa més fàcil picotejar i augmenta l’ansietat.
Si es menja a poc a poc, mastegant bé i assaborint
els aliments, es tindrà abans la sensació de sacietat.
Per norma s’ha de servir només el que s’hagi de
menjar i no repetir mai d’un plat. S’ha de moderar el
consum de sal perquè reté els líquids i afavoreix la
hipertensió; utilitzar espècies com a condiments afe-
geix gust i no aporta calories (all, mostassa, nou
moscada, herbes aromàtiques, llimona, pebre, ca-
nyella, safrà, farigola, orenga...). També és recoma-
nable preparar els aliments amb les següents coc-
cions: al vapor, bullits, escaldats, al forn, a la planxa,
a la graella, en papillota. S’evitaran els fregits, gui-
sats, arrebossats, les salses i els estofats.
Aprendre a conèixer les calories dels aliments con-
sumits mirant les etiquetes dels productes envasats i
fent servir taules senzilles de composició d’aliments
també és un important factor a tenir en compte per
part de les persones que desitgin vigilar la quantitat i
la naturalesa del que ingereixen.
DRA. NÚRIA ROCA ROSSELLINI. El Periódico de
Catalunya, «Quadern del Diumenge» (30-V-2004).
Estar en forma
Pas frontal per treballar la cama
El quàdriceps, que es troba a les cames, és el múscul
més gran del cos i en el qual resideix gran part de la
capacitat de moviment. L’exercici següent no és dels
més fàcils, però sí un dels més eficaços.
EXERCICI: Avançar una cama i doblegar-la deixant
caure el pes sobre ella. Acte seguit, tornar a la posi-
ció dempeus. S’ha d’anar alternant la cama de tre-
ball: una vegada l’esquerra, i una altra la dreta. El
més convenient és realitzar una tanda de cinc exer-
cicis amb cada cama al matí i una altra tanda abans
d’anar a dormir.
SALVADOR SOSA. El Periódico de Catalunya,
«Quadern del Diumenge» (6-VI-2004).
ACTIVITATS
1. Busca en el text de Núria Roca un exemple d’instrucció argumentada i un altre d’instrucció no argumen-
tada. En el primer cas, separa la instrucció de l’argumentació.
2. Quins d’aquests textos relacionats amb la gastronomia i la cuina són instructius?
a) una recepta de cuina
b) la carta d’un restaurant
c) el manual d’utilització d’un forn
d) un documental sobre la cuina tradicional d’un país
e) la dieta dictada per un metge especialista
3. Redacta un text instructiu breu sobre un exercici físic. Pren com a model el text de Salvador Sosa.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 224

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
225
LA INSTRUCCIÓ
11
ACTIVITATS
1. Busca al diccionari la definició de decret. Esmenta una disposició legal de rang superior i una de rang
inferior al decret.
2. Quins temps verbals es fan servir en els dos fragments que has llegit? Fan la mateixa funció que l’im-
peratiu?
Decrets
Decret 389/1983, de 15 de setembre, sobre etiquetatge dels productes que es comercialitzen a Catalunya
Article 1r. Les dades obligatòries i facultatives de l’etiquetatge dels productes que es distribueixen en l’àmbit
territorial de Catalunya figuraran en els idiomes català o castellà o bé en ambdós idiomes.
Decret 15/2003, de 8 de gener, pel qual es regula el règim jurídic transitori de les televisions locals
per ones terrestres
Capítol I
Disposicions generals
Article 2
Principis generals
Amb caràcter general, els principis inspiradors de l’activitat de les televisions locals per ones terrestres
sotmeses a aquest règim transitori són els següents:
c) El respecte al pluralisme polític, religiós, social, cultural, ideològic i lingüístic.
h) La protecció de la cultura i de la normalització de la llengua catalana i, a la Vall d’Aran, de l’aranès.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 225

226
LA PREDICCIÓ
12
Informe. La comunicació del futur
Internet i les noves tecnologies estan transformant
els mitjans de comunicació i els seus mètodes de
treball. Els experts de l’Observatori de Prospectiva
Industrial (OPTI) pronostiquen fins a l’any 2015 un
model basat en la demanda i que l’audiència s’es-
tratifiqui i es globalitzi. I consideren que els nous
mitjans de comunicació arribaran a través de la ban-
da ampla i del cable.
2,6 milions de lectors de diaris digitals
La banda ampla serà el canal que més creixerà els
pròxims 15 anys. El nombre d’usuaris dels diaris
electrònics augmenta a un ritme superior al dels
nous internautes i els seus lectors comencen a su-
perar els dels seus homònims en paper. Els mitjans
digitals ja disposen de 2,6 milions de lectors a tot
Espanya i la previsió és que cada vegada augmenta-
ran més.
«La premsa té un futur difícil, però no negre. Sobre-
viurà si sap combinar els dos suports, paper i on
line, i adaptar-se i competir amb la resta dels mit-
jans», assegura Francesc Mañà, cap d’investigació i
estudis de l’Institut Català de Tecnologia (ICT). No
obstant, segons Fèlix Santamaría, director de l’Esco-
la de Negocis (EOI), que ha patrocinat la investiga-
ció, l’experiència actual dels mitjans electrònics que
exigeixen el pagament no està resultant gaire espe-
rançadora. «Mentre hi hagi una alternativa gratuïta,
l’usuari no valorarà el servei de pagament. Però s’ha
de prendre consciència que la cultura de la gratuïtat
a internet té els dies comptats. El cobrament per in-
formació en general suposarà una revolució cultu-
ral», considera Santamaría.
ANTONIO M. YAGÜE. El Periódico de Catalunya
(28-III-2004). (Adaptació)
ACTIVITATS
1. Extreu d’aquest text predictiu els fragments que descriuen la realitat actual.
2. A quants anys vista està feta la previsió en el text que has llegit? Dóna algun exemple de predicció més
immediata.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 226

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
227
RECURSOS COMUNICATIUS ESTEREOTIPATS
13
La setmana dels tres dijous
La saviesa popular deixa per a la setmana dels tres
dijous totes aquelles coses que hom suposa que mai
no han de tenir efecte, ja que és un impossible que
es trobin tres dijous en una setmana. Això no obs-
tant, la llegenda registra un fet que va motivar que
es trobessin tres dijous junts, la qual cosa va donar
lloc a fortes discussions entre la gent il·lustrada d’a-
quella època.
Cap a les acaballes de l’Edat Mitjana, quan els mit-
jans de viatjar eren molt primitius encara, va oferir-
se un premi al qui s’atrevís a donar la volta al món
en un any. Dos aspirants al premi van presentar-se i
van convenir de sortir el mateix dia, anant un devers
l’Orient i l’altre devers l’Occident, de faisó que l’un
havia d’arribar al punt de sortida pel mateix indret
per on l’altre havia sortit, i viceversa, un any just des-
prés de la marxa, en un dia que s’esqueia en dijous.
Els dos rivals van efectuar la respectiva travessia so-
frint, com és natural, totes les peripècies pròpies
d’un viatge tan llarg en aquell temps i per països in-
civilitzats. Tingueren molta cura d’anar calculant bé
el temps que hi invertien, puix que, altrament, no
haurien guanyat el premi.
Els organitzadors esperaven també amb ànsia l’arri-
bada dels intrèpids viatgers, especialment quan s’a-
costava el dia de comparèixer. Però ni l’un ni l’altre
no hi van arribar el dia precís que havia estat con-
vingut. L’un, el que va sortir per Orient, va arribar un
dia abans, dimecres; l’altre, el que va sortir per Occi-
dent, un dia més tard, divendres. Però tots dos
creien amb la més gran fermesa que eren víctimes
d’un engany. Perquè si havien sortit tots dos en un
mateix moment i cada un d’ells tenia la seguretat
absoluta d’haver invertit en el viatge 365 dies justos,
no podien admetre, el primer, que fos dimecres el
dia que arribava, puix que, segons els càlculs, havia
d’ésser dijous; ni podia admetre, el segon, que arri-
bés en divendres, ja que, pels seus comptes, sabia
amb certesa que s’esqueia en dijous el dia de la se-
va arribada.
El conflicte era gran. Els homes més eminents d’a-
quell temps es trobaven davant d’un misteri insolu-
ble. L’explicació única que va donar-se fou que
aquella setmana havia tingut tres dijous.
Més tard, els progressos de la ciència vingueren a
esclarir l’enigma i explicaren per què, havent vist
sortir el sol el mateix nombre de vegades, els dos
viatgers, després d’haver fet la volta al món en direc-
ció oposada, es portaven una diferència de dos dies.
Avui és prou conegut el fenomen de rotació de la
terra que produí la diferència de temps, aleshores
inexplicable.
JOAN AMADES. Refranyer català comentat.
ACTIVITATS
1. Creus que quan fem servir l’expressió la setmana dels tres dijous som conscients de l’origen que té? Com
s’anomenen aquesta mena de recursos expressius? Per què?
2. Saps explicar per què un viatger va arribar dimecres i l’altre divendres i, en canvi, tots dos es pensaven
que era dijous?
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 227

228
TEXTOS PER A LITERATURA
ELS GÈNERES LITERARIS
1
La llegenda de Sant Jordi
Fa molts anys, hi havia una ciutat anomenada Cire-
ne. La gent d’aquella vila es trobava en una greu si-
tuació perquè un terrible drac, que feia estralls per
tota la comarca, havia instal·lat el seu cau en uns ai-
guamolls prop de les muralles de la ciutat.
Per tal de mantenir ben allunyat el drac, el poble li
oferia cada dia un parell de xais i durant un temps
tot va anar bé. Però va arribar el dia que el drac va
devorar el darrer xai de la vila. Plens d’angoixa, els
ciutadans van discutir llargament què podien fer.
A la fi van decidir, molt a contracor, que calia fer
sorts entre els infants més petits de quinze anys i sa-
crificar-ne un cada dia al cruel monstre.
Així ho van anar fent i un bon dia la sort va recaure
sobre la filla del rei. Enmig de grans plors, el rei va
vestir la seva filla com si s’anés a casar, la va abraçar
i besar, li va donar la seva benedicció i li va indicar el
lloc on s’estava el drac.
Mentre caminava cap al seu terrible destí, la noia
plorava amargament. Prop dels aiguamolls es va tro-
bar el noble cavaller Jordi de Capadòcia, muntat en
el seu cavall blanc. En veure les seves llàgrimes, va
voler saber què li passava i la princesa li va contar la
trista sort que havia caigut sobre ella. En aquell pre-
cís moment, el drac sortí arrossegant-se i es va llan-
çar sobre ell. El cavaller va fer girar el seu cavall i es
va abraonar una vegada i una altra sobre el drac i, fi-
nalment, va traspassar-lo amb la seva llança. De la
sang que rajava de les ferides, en va néixer una ro-
sa, que Jordi va donar a la princesa com a símbol de
l’alliberament de tot el poble.
Sant Jordi gloriós
Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.
JOSEP MARIA DE SAGARRA
ACTIVITATS
1. Quina història prenen com a motiu aquests dos textos?
2. Què representa el drac tant en l’un com en l’altre?
3. Quin és el tema de fons del text de Josep Maria de Sagarra?
4. Explica la diferència que hi ha entre aquests dos textos pel que fa al gènere.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 228

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
229
TEXTOS NARRATIUS
2
ACTIVITATS
1. Distingeix el plantejament d’aquest conte de Pere Calders i digues quin és l’element insòlit que perme-
trà que es desenvolupi la història.
2. Com és el punt de vista narratiu en aquest relat? Per què?
3. Com qualificaries les actituds dels dos personatges que dialoguen? Per què?
L’arbre domèstic
En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un
dels més grossos, potser el que estava més en pug-
na amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú
d’explicar.
Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menja-
dor de casa meva havia nascut un arbre. Però no us
penseu: es tractava d’un arbre de debò, amb arrels
que es clavaven a les rajoles i unes branques que es
premien contra el sostre.
Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la bro-
ma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui
confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.
Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com
sempre, i duent un vestit l’elegància del qual no po-
dria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir:
–Us vinc a fer saber que en el menjador de casa
meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la
meva voluntat.
L’home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar
una bona estona i després digué:
–No pot ésser.
–Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van.
Però l’arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa.
Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va
donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va
alçar-se i m’agafà una solapa. (Allò que fa tanta rà-
bia.)
–No pot ésser, dic –repetí–. Si fos possible això, seria
possible qualsevol cosa. Enteneu? S’hauria de re-
passar tot el que han dit els nostres savis i perdríem
més temps del que sembla a primer cop d’ull. Esta-
ríem ben arreglats si en els menjadors de ciutadans
qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els
revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-
nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència,
encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compre-
neu?
–Sí. Però, a despit de tot, he tocat l’arbre amb les
meves mans.
–Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només,
aquest secret, i l’Estat pagarà bé el vostre silenci.
Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la me-
va consciència. Vaig preguntar:
–Que és d’interès nacional, això?
–I tant!
–Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sa-
beu? Podeu manar.
Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei do-
nant-me les gràcies. I qui, amb això, no es sentiria
ben pagat?
PERE CALDERS. Tots els contes.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 229

230
TEXTOS NARRATIUS
3
La micologia
A punta d’alba el boletaire surt de casa, amb un
bastó i un cistell. Agafa la carretera i, una estona
més tard, un camí, fins que arriba a una pineda. De
tant en tant s’atura. Amb el bastó aparta la pinassa i
descobreix rovellons. S’ajup, els cull i els fica al cis-
tell. Més enllà troba pinetells. Continua caminant i,
en un alzinar, troba rossinyols, escarlets, cogome-
lles, surenys i trompetes.
Amb el cistell ple, va desfent el camí. De cop, veu el
barret arrodonit, de color escarlata i jaspiat de blanc,
del reig bord. Perquè ningú no l’agafi li venta punta-
da de peu. Enmig del núvol de pols que el bolet for-
ma en l’aire quan es desintegra, plop, hi apareix un
gnom, amb barretina verda, barba blanca i botes
punxegudes amb picarols, que sura a mig metre de
terra.
–Bon dia, bon home. Sóc el gnom de la sort que
neix d’alguns rejos bords, quan es desintegren. Ets
un home afortunat. Només en un de cada cent mil
rejos bords hi ha un gnom de la sort. Digues un de-
sig i te’l concediré.
El boletaire se’l mira esglaiat.
–Això només passa als contes.
–No –respon el gnom–. També passa a la realitat.
Va, digues un desig i te’l concediré.
–No m’ho puc creure.
–T’ho creuràs. Digues un desig i veuràs que, dema-
nis el que demanis, encara que sembli gros o in-
abastable, te’l concediré.
–Com puc demanar-te res, si no m’ho acabo de
creure, que hi hagi gnoms que em puguin concedir
qualsevol cosa que els demani?
–Tens al davant un homenet amb barba blanca, bar-
retina verda, botes amb picarols a les puntes, que
sura a mig metre de terra, i no t’ho creus? Vinga, di-
gues un desig.
Mai no s’hauria imaginat en una situació com aque-
lla. Què ha de demanar? Riqueses? Dones? Salut?
Felicitat? El gnom li llegeix el pensament.
–Demana coses tangibles. Res d’abstraccions. Si
vols riqueses, demana tal quantitat d’or o un palau,
o una empresa de tals i tals característiques. Si
vols dones, digues quines en concret. Si, en aca-
bat, el que demanes et fa realment feliç o no, és
cosa teva.
El boletaire dubta. Coses tangibles? Un Range Ro-
ver? Una mansió? Un iot? Una companyia aèria? Eli-
sabeth McGovern? Kelly McGillis? Debora Caprio-
glio? El tron d’un país dels Balcans? El gnom hi fa
cara d’impaciència.
–No puc esperar eternament. Abans no t’ho he dit
perquè em pensava que no trigaries tant, però te-
nies cinc minuts per decidir-te. Ja n’han passat
tres.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 230

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
231
TEXTOS NARRATIUS
3
Només n’hi queden dos, doncs. El boletaire comen-
ça a inquietar-se. Ha de decidir què vol i ho ha de
decidir de seguida.
–Vull...
Ha dit «vull» sense haver decidit encara què dema-
narà, només perquè el gnom no s’exasperi.
–Què vols? Digues.
–És que triar així, cuita-corrents, és una bestiesa. En
una ocasió com aquesta, potser única a la vida, cal
temps per decidir-se. No es pot demanar el primer
que et passi pel cap.
–Et queda un minut i mig.
Potser, més que no pas coses, seria millor demanar
diners: una xifra concreta. Mil bilions de pessetes,
per exemple. Amb mil bilions de pessetes ho podria
tenir tot. I per què no deu mil, o cent mil bilions? O
un trilió. No es decideix per cap xifra perquè, de fet,
en una situació com aquesta, tan carregada de mà-
gia, demanar diners li sembla vulgar, poc subtil,
gens enginyós.
–Un minut.
La rapidesa amb què passa el temps li impedeix rao-
nar amb fredor. És injust. I si demanés poder?
–Trenta-tres segons.
Com més l’apressa el temps més li costa decidir-se.
–Quinze segons.
El trilió, doncs? O un milió de trilions? I un trilió de
trilions?
–Quatre segons.
Renuncia definitivament als diners. Un desig excep-
cional com aquest ha de ser més sofisticat, més in-
tel·ligent.
–Dos segons. Digues.
–Vull un altre gnom com tu.
S’acaba el temps. El gnom s’esfuma en l’aire i imme-
diatament, plop, al lloc exacte que ocupava apareix
un altre gnom, del tot igual a l’anterior. Per un mo-
ment, el boletaire dubta si és o no el mateix gnom
d’abans, però no deu ser-ho perquè repeteix la ma-
teixa cantarella que l’altre, i si fos el mateix, pensa, se
l’estalviaria:
–Bon dia, bon home. Sóc el gnom de la sort que
neix d’alguns rejos bords, quan es desintegren. Ets
un home afortunat. Només en un de cada cent mil
rejos bords hi ha un gnom de la sort. Digues un de-
sig i te’l concediré.
Han començat a escolar-se els nous cinc minuts per
decidir què vol. Sap que, si no en té prou, li queda la
possibilitat de demanar un nou gnom igual a aquest,
però això no el deslliura de l’angoixa.
QUIM MONZÓ. El perquè de tot plegat.
ACTIVITATS
1. En quin tipus de punt de vista narratiu està escrit aquest conte? Per què?
2. Detecta en el conte de Quim Monzó:
a) Un passatge pròpiament narratiu.
b) Un passatge descriptiu.
c) Un fragment dialogat.
d) Un fragment de monòleg interior.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 231

232 LLENGUA CATALANA I LITERATURA 2n ESO MATERIAL FOTOCOPIABLE © GRUP PROMOTOR / SANTILLANA
TEXTOS NARRATIUS
4
El llop penjat
Una vegada, el llop rondava tristament pel camp. El
pobre, feia tres dies que no havia menjat i els
budells se li retorçaven. Llavors va veure un niu de
garsa a dalt d’un pollancre. Arrenca a córrer, puja
dalt de l’arbre i en tres mossegades es menja tots
els pollets. Fet això, torna a baixar. Però voleu
creure que en saltar de l’arbre la pota del darrere se
li queda travada entre dues branques i s’hi queda
penjat? Va fer tantes sotragades com va poder. Però
tombant-se un poquet cap aquí, un poquet cap allà,
res a fer per a desenganxar-se.
Al cap d’una estona, un home encerta a passar per
allà.
–Ei, home, per l’amor de Déu, treu-me d’aquí!
–Tu desbarres, Llop, que te’m menjaries!
–No, si em salves la vida, no et tocaré un pèl del
cap. T’ho juro per la Santa Creu.
Llavors l’home va pujar a l’arbre i va despenjar el
llop. Quan l’home i el llop es varen trobar cara a
cara al peu del pollancre:
–Ho sento per tu, però la fam em consumeix: tinc
ganes de menjar-te.
–Això no és honest. M’has promès que no em
tocaries un pèl del cap.
–La panxa buida se’n riu de l’honestedat. Però
mantindré la meva paraula: només em menjaré la
resta. (Volia dir tot, tret d’un pèl del cap.)
Just en el moment en què el llop anava a saltar
sobre l’home, encerta a passar la guineu.
–Escolta –va dir l’home–, diguem-li a la guineu que
jutgi sobre aquest assumpte.
–Com vulguis, home.
La guineu s’ho va fer contar tot fil per randa, va
reflexionar un moment i va dir així:
–Llop, per tal de dictar una bona sentència
necessito saber com estaves penjat.
Aquell bèstia de llop puja al pollancre, salta, i es
trava la pota de darrere entre dues branques i torna
a trobar-s’hi penjat.
–I doncs, ja hi ets? –va dir la guineu–. Ara queda-
t’hi. Això t’ensenyarà a tenir paraula.
L’home, content d’haver sortit d’aquest mal pas,
promet a la guineu la gallina més grossa del seu
mas. I ja podeu estar segurs que l’hi va donar.
I jo vaig venir-me’n per un prat,
I tric trac,
El conte s’ha acabat.
Contes d’Occitània, traducció de MANEL ZABALA.
ACTIVITATS
1. Argumenta quina o quines d’aquestes denominacions es poden aplicar al text que acabes de llegir, i qui-
na o quines, no: rondalla, faula, llegenda.
2. Enumera els trets de la narrativa tradicional que hagis observat en aquesta narració.
3. Aquest relat, te n’ha recordat algun altre? Digues quin.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 232

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
233
TEXTOS POÈTICS
La ginesta
La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per donar-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m’ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n’ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l’he tinguda lligada
m’he girat de cara al mar...
M’he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom en l’aire
i he arrencat a córrer avall.
JOAN MARAGALL
ACTIVITATS
1. A què compara la ginesta Joan Maragall? És una comparació pròpia del llenguatge poètic? Argumen-
ta-ho.
2. Esmenta alguns dels recursos expressius que fa servir el poeta en aquesta composició.
5
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 233

TEXTOS POÈTICS
6
Nit de primavera
Aire de maig, no diguis res,
que el sorprendrem tot d’una;
la meva mà li obre el balcó:
«Oh, quina olor de lluna!»
Tota la saba del jardí
s’ha tornat flor i espera;
l’infant no ho gosa destriar
ni sap que és primavera.
«Mare, quin és aquest ocell
que tan bonic refila?
Cap altre al món n’hi pot haver!»
–i en coneix una pila–.
«I aquesta lluna que no es mou,
per què és avui tan blanca?»
–Jo gairebé no li responc–.
«Oh, quina olor a la branca!»
I calla el dolç, tot pensament
deixant a la deriva,
mentre s’esborra del seu món
la coloraina viva
de tot un dia ben curull:
(passen els jocs en dansa...
el llibre nou ple de tresors...
l’amic que va allunyant-se...).
I en la clausura dels sentits
tot es rendeix, s’atura
i lentament es va adormint
amb una pau segura.
CLEMENTINA ARDERIU
ACTIVITATS
1. Explica el motiu d’aquest poema i el tema de fons. Digues a quin gènere poètic pertany.
2. Explica aquests versos:
«[...] tot pensament
deixant a la deriva,
mentre s’esborra del seu món
la coloraina viva
de tot un dia ben curull»
3. Digues quins versos rimen en aquesta composició.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 234

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
235
TEXTOS POÈTICS
La Ilíada
Ben aviat llavors els exèrcits van agarbir-se.
Van oposar-se els escuts, les piques, el frèndol dels homes,
amb armadura de bronze. Els guerxos escuts de seguida
van topar-se entre ells. Un terrible tumult va formar-se.
A la vegada gemecs i crits de triomf circulaven
dels qui morien, d’aquells que els mataven. La terra sagnava.
Com llavors que muntanyes avall els torrents de tempesta
fins a l’aiguabarreig d’una vall dirigeixen alhora
l’aigua potent de grans deus que d’un còrrec balmat es desboquen,
mentre el pastor a la muntanya, de lluny, en sent la bramada,
d’esta faisó a la barreja naixien crits i paüra.
Va començar d’abatre Antíloc, davant les rengleres,
un campió dels troians, Equepol, el fill de Talisi.
Va tocar-lo el primer a la cimera del casc de crinera
atapeïda. El front li colpí i la punta de bronze
va travessar-li l’os. Sos ulls es cobriren de fosca.
L’home caigué, com la torre d’un mur, dins la dura
barreja.
Una vegada caigut, va agafar-lo pels peus Elefènor
Calcodontíada, rei i cabdill dels abants de brau ànim,
bo i sostraient-lo dels gits, delerós de llevar-li
les armestot seguit. Mes el seu esforç fou de curta
durada.
Quan l’hagué vist el magnànim Agènor endur-se
el cadàver i reganyant el costat defora l’escut en
doblar-se,va colpir-lo amb la pica de bronze
i desféu-li sos membres.
L’abandonà d’aquest mode la vida. Pel cos va
formar-se rude combat de troians i d’aqueus.
Com llops s’afuaven uns contra els altres, home
contra home, mirant d’agarfir-se.
HOMER. Ilíada (traducció de Miquel Peix) (fragment).
ACTIVITATS
1. Fes un breu resum de l’acció que té lloc en aquests versos. Indica el tema de la tirada i el gènere poè-
tic a què pertany.
2. Busca informació sobre qui són els troians i qui són els aqueus i a quina guerra es refereix aquest text
d’Homer.
3. Fes una llista de les comparacions que apareixen en el text i explica-les separadament.
7
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 235

TEXTOS POÈTICS
8
Cap a futbol
El dilluns, cara a la feina,
calibrem els resultats,
després llegim sense treva
comentaris a grapats;
discutim bé la jugada
del primer o de l’últim gol
i tots a fi de setmana
pensem com un home sol:
cap a futbol, cada diumenge,
cap a futbol!
Com sardines a la llauna
disfrutem, que prou se’ns nota,
veient vint-i-dos ganàpies
disputant-se una pilota.
Cridem per animar els de casa
amb fort i unànime udol;
ha de guanyar l’equip propi
tant si es vol com si no es vol.
Cap a futbol, un dia i altre,
cap a futbol!
Quan guanya el conjunt dels nostres
tot és joia i gran delit,
si perd, ja podem comptar-hi,
és que el destí ens ha traït.
Haurà estat qüestió de pega
o algun jugador esquirol
o el terreny mullat o l’àrbitre,
sempre ens queda algun consol.
Cap a futbol, correm, anem-hi,
cap a futbol!
El senyor vestit de negre
que corre pel mig del camp
és blanc de tots els dicteris,
atreu sempre un aïrat clam:
«Curt de vista, mala bèstia,
animal, talòs, mussol,
orellut, fill de soltera,
que ens has anul·lat un gol!»
Cap a futbol, que és un joc d’homes,
cap a futbol!
Si el nostre equip perd la Lliga,
gran pessimisme local;
si la selecció no guanya,
tothom trist, que bé s’ho val.
Els diaris busquen les causes
entre grans crespons de dol:
«A la picota els culpables!»,
traïdors l’afició no vol...
Cap a futbol, que hi va la vida!,
cap a futbol!
La massa és galvanitzada
de patriotisme esportiu.
Què seria de nosaltres
si el futbol no fos ben viu?
Vindria la decadència,
se’ns apagaria el sol...
Vindrien neguits inútils
i misèries en estol!...
Cap a futbol, poble no et paris!,
cap a futbol,
cap a futbol!
DELFÍ ABELLA. Trenta cançons.
ACTIVITATS
1. Què satiritza Delfí Abella en aquesta composició? Per què?
2. Explica el sentit de les expressions següents. Digues també si substitueixen alguna altra expressió, si
al·ludeixen a algun altre poema o cançó, etc.
a) tant si es vol com si no es vol
b) algun jugador esquirol
c) fill de soltera
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 236

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
237
TEXTOS POÈTICS
El cal·ligrama, 12
ACTIVITATS
1. Explica per què aquest text és un cal·ligrama.
2. Quines dues llengües es combinen en aquest cal·ligrama? Creus que aquest fet és propi de la poesia
experimental?
3. Tria un vers i comenta’l des del punt de vista del sentit que té i de la part del dibuix que representa.
9
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 237

238
ACTIVITATS
1. Explica què representa el text «Dins de l’avió mortalment ferit per l’espai hi brunzeix encara el lluent cor
del motor mes l’ànima del pàl·lid adolescent heroi vola ja vers les constel·lacions».
2. Fes el mateix amb «Ciel de France».
3. Qui dedueixes que va ser Guynemer segons aquest cal·ligrama? Per què?
TEXTOS POÈTICS
10
Oda a Guynemer
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 238

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
239
TEXTOS POÈTICS
Balada dels tres fadrins
Són tres fadrins que han vingut a la vila,
porten les mules amb flors al pitral.
Canta el cucut, la calàndria refila.
Són tres fadrins que se’n van a l’hostal.
Diu el més gran: –La vestida de grana
aquella nit va llençar-me un clavell–.
Diu el mitjà: –La de pell de magrana
aquella nit em posà aquesta anell–.
Diu el menut: –La vestida de seda,
oh quina fina besada de mel...!–
Ploren les ombres a dins la verneda
hi ha un blau d’estrella morint-se pel cel.
Passa la tarda serena i tranquil·la,
un nuvolet s’endormisca al penyal.
Els tres fadrins que han vingut a la vila
tenen l’amor allà dins de l’hostal.
Ja han arribat a la porta fent fressa,
amb tot el pit flamejant i revolt,
ja han arribat i els ha obert la mestressa
esporuguida i vestida de dol.
I diu el gran: –Què n’heu fet de la noia
que aquella nit va llençar-me un clavell?–
–L’hereu més ric li ofrenava la toia
i ara sols viu i respira per ell–.
I fa el mitjà: –La de pell de magrana
que em va posar aquesta anell de claror?–
–Caputxineta, el seu cor encomana
a les cinc nafres de Nostre Senyor–.
I fa el menut: –La vestida de seda
que vaig besar-li la neu de les mans?–
–Pols adormit, ull serè i galta freda
es va morir el dematí de Totsants...!–
Hi ha un gran silenci d’angúnia i espera;
crema a la llar una mica de foc,
s’eixuga els ulls l’endolada hostalera
i els tres fadrins van sortint poc a poc.
I diu la gent que enraona i vigila
sense comprendre la pena i el mal:
–Són tres fadrins que se’n van de la vila.
Són tres fadrins que han sortit de l’hostal...–
JOSEP MARIA DE SAGARRA
ACTIVITATS
1. Subratlla les síl·labes tòniques de cadascun dels versos i escriu en quines síl·labes se situen els accents.
Segueix aquest model:
Són tres fadrins que han vingut a la vila, (1, 4, 7, 10)
Hi ha alguna tendència majoritària? Què aconsegueix Josep Maria de Sagarra amb aquesta distribu-
ció d’accents?
11
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 239

240
ACTIVITATS
1. Fes l’esquema de rimes d’aquest poema de Josep Carner seguint el model de la primera estrofa.
Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet, A
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora. B
Ara que són al llit, els besa el solellet. A
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora. B
• Són rimes consonants o assonants? Per què?
• Alternen els versos masculins (és a dir, acabats en mot agut) i els femenins (és a dir, acabats en mot
pla)? En cas afirmatiu, per què serveix aquesta tècnica?
2. Digues el tema d’aquest poema i resumeix-ne breument el sentit.
TEXTOS POÈTICS
12
La poma escollida
Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
–Oh petita Alidé, com és que plores tant?
–Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu: –Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se’m va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?
JOSEP CARNER
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 240

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
241
TEXTOS POÈTICS
Pirata d’amor
Cansada dels bars tristos
dels ports del meu país,
me’n pujo en un navili
que anava al paradís.
El barco era d’un home
alt, ros i ben plantat,
que duia una arracada
i un ull tapat.
Va dir-me: Guillermina,
si ara véns amb mi,
desplegaré les veles
i et duré lluny d’aquí.
Tinc un illot de plata
en un mar tropical,
i bandera pirata
al pal més alt.
Amb mi seràs pirata
d’amor,
durem la calavera
per tot el mar sonor.
El vaig seguir embogida.
Ell ho fou tot per mi.
Fins que una canonada
va enfonsar el bergantí.
La mar estava en calma,
el timoner el cridà:
se’n van adonar els guaites
de Gibraltar.
Foc!, criden els anglesos.
Ja mouen el canó.
Un cop ressec ressona
al costat d’estribord.
La mar, engelosida,
l’ha clos al seu taüt.
I jo he quedat marcada
de solitud.
I amb el vaivé de l’ona,
sembro la mort.
I enyoro Barcelona
i els mariners del port.
I és que ara sóc pirata
d’amor
i duc la calavera
brodada amb fils d’enyor...
NARCÍS COMADIRA
ACTIVITATS
1. Compta les síl·labes dels versos d’aquest poema un per un i escriu el resultat. Digues si són isosil·làbics
o anisosil·làbics.
2. Quin és el tema d’aquest poema? A quin gènere poètic pertany?
13
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 241

242
TEXTOS POÈTICS
14
La filla del pagès
N’hi havia un pagès que en tenia una filla,
no l’ha volguda dar als fadrins de la vila,
lo pomeret florit la roseta esbandida.
La vol donar a un gavatx de la gavatxeria,
la’n fan morir de fam de fred a la botiga
també la’n fan anar al bosc a cercar de l’alzina.
A l’entrada del bosc ja la pica una espina,
ja n’arrenca un gran crit: «Valga’m Verge Maria,
si vós no m’ajudeu demà no en seré viva.»
El seu galant ho sent del fondo de la vila,
ja n’ensella el cavall i li posa la brida
i se’n va dret al bosc allà on era la nina:
«Nina, si vols venir te’n faré companyia,
de tres castells que en tinc senyora te’n faria,
lo un és a València, l’altre n’és a Castilla,
i l’altre és el meu cor que és el que més t’estima.»
Popular
ACTIVITATS
1. Compta les síl·labes dels versos d’aquest poema un per un i escriu el resultat. Digues si són isosil·làbics
o anisosil·làbics?
2. Quin és el tema d’aquest poema? A quin gènere poètic pertany?
3. Analitza la rima d’aquesta composició.
4. Assenyala alguns trets de la poesia popular presents en aquesta composició.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 242

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
243
TEXTOS POÈTICS
Un home reparteix...
La plaça, tant pels edificis com
per l’animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.
Un home reparteix fulls clandestins.
Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.
El carrer és tortuós i estret;
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.
Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.
Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.
Per a anar a veure els Ministres, Caps
d’Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.
L’església, malgrat no tenir torre,
sobresurt dels edificis del carrer.
Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.
Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.
En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que
un home reparteix fulls clandestins.
JOAN BROSSA
ACTIVITATS
1. Com són els versos d’aquest poema des del punt de vista del nombre de síl·labes? Com s’anomenen els
versos que prescindeixen d’aquesta regularitat?
2. Què creus que denuncia Brossa en aquest poema? Explica-ho amb exemples i digues en quins versos
es troben.
3. Com interpretes el final del poema?
15
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 243

244
TEXTOS POÈTICS
16
Auca d’una resposta del senyor Gaudí
Tothom n’ha sentides dir
d’aquest gran senyor Gaudí
que cada hora –no s’hi val!–
fa una cosa genial
i no deixa viure en pau
l’home savi ni el babau.
Ell alçava amb ferro vell
l’alta gàbia d’En Güell.
Arma un temple a Sant Martí
que mai més no tindrà fi.
Ningú diu de can Calvet
que no fa calor ni fred.
En un Parc posa En Gaudí
l’Orient a estil d’ací.
La gran Seu dels mallorquins
esbotzà de part de dins.
Amb la casa d’En Batlló
burxa el neci espectador,
i amb la casa d’En Milà
es pot dir que el va aixafar.
Ara ha fet una maqueta
d’una església «maqueta».
És el temple i cada altar
tot de fil d’empalomar.
Però l’èxit d’En Gaudí
ve d’allò del violí.
Per cinc cèntims ho sabreu
(de les auques és el preu).
Dona O Comes i Abril
va guarnir un saló d’estil.
L’estil era... no ho sé pas,
un Lluís que no ve al cas.
Ella té un oncle segon
que ha rodat per tot el món.
Un matí que era al Midi
se li ocorre de venir.
I ell que pensa: –A la neboda
dec encar present de boda;
quan convé no hi planyo res:
el present serà de pes–.
Pensa, es mou, surt a passeig...
i de cop es diu: –Ja ho veig!
De petita l’he sentit
fent escales dia i nit
que eren, ai, per «desiguales»,
el terror de les escales.
Un piano li daré;
tant se val que quedi bé–.
I ja posa un telegrama:
–Cua Érard per a una dama–.
Ell arriba (per Cervera)
i el piano ja l’espera.
Cap a la senyora Comes
el mena un cotxet amb gomes,
i mant camàlic que sua
puja el piano de cua.
Per a sobtar-la, era un dia
que la senyora tenia,
alleujant la consciència,
«cine» de beneficència.
Porten, amb emoció,
el gran fòtil al saló.
La neboda va arribar:
–Oncle! –Noia!– (Allò que es fa.)
En mirar el present novell
dona O no cap en pell.
Un veí li diu més tard:
–Romp l’estil, el seu Érard.
–Com ho fem? I el vull lluir!
Ja veuràs, crido En Gaudí–.
Ell, molt fi, ve de seguida:
–Què volia, si és servida?
–Ja coneix –diu ella humil–
que el saló tot és d’estil.
Sense fer cap greuge a l’art,
on posem aquest Érard?–
En Gaudí mira el saló
amb aquella atenció.
Ressegueix tots els indrets
i mesura les parets.
D’un brocat alça les gires
i separa cinc cadires.
I aleshores, somrient,
ell que mou el cap d’argent.
La senyora, esperançada,
va a saber-li l’empescada.
–Tanmateix, senyor Gaudí!
Digui, digui, ja pot dir–.
Don Antoni, amb la mà dreta,
es rascava la barbeta.
–És vostè –diu molt atent–
qui es dedica a l’instrument?–
La senyora que li explica:
–Oh, veurà. Toco una mica–.
I va fer el senyor Gaudí:
–Miri, toqui el violí.
JOSEP CARNER. Auques i ventalls.
ACTIVITATS
1. Per què aquesta composició poètica de Josep Carner és una auca?
2. Resumeix l’acció del poema.
3. Identifica algun moment irònic de l’auca i comenta’l breument.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 244

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
245
TEXTOS TEATRALS
JONES: Riiiiinnggg!
BILL: Digui.
JONES: Sóc Jones. Bill, el meu detector ultrasensi-
ble, acreditat mundialment i que recomano
a tots els qui m’escolten, assenyala que a la
ciutat hi ha hagut un rapte.
BILL: Supertot s’encarregarà de resoldre-ho. A qui-
na zona?
JONES: És curiós. Sembla que a la redacció del teu
diari. Potser una noia. Saps si es quedava a
treballar algú, allí, aquest vespre?
BILL: Gladys! Corro a salvar-la!
JONES: Prudència, Bill, fill meu. Recorda la nostra
consigna.
BILL: Ja ho sé. Supertot s’ha de deixar veure el mí-
nim possible. No s’amoïni. Fins l’últim mo-
ment no em trec mai el vestit de Bill. Penjo.
(JONES desapareix.) No convé que els bandits
sàpiguen mai que Supertot se’ls acosta. Po-
drien fugir abans d’hora. Per no cridar l’aten-
ció, procuro ser Bill fins a l’instant d’atacar.
Gladys en perill! Volo cap a la redacció del
diari, amb el cap bullint d’indignació contra
els atrevits que han gosat tocar la meva esti-
mada. Tremoleu, quan us trobi! Enfilo els ca-
rrers fet una fúria, i en un tres i no res em
planto a l’edifici del periòdic. Tot sembla
tranquil, però la tragèdia s’ha consumat. No
em desanimo. Buscaré una pista. Aquesta
senyora que ven tabac i llumins aquí davant,
palplantada hores i hores, potser haurà vist
alguna cosa. Senyora Mary, bona nit.
SENYORA: Bona nit, senyor Bill.
BILL: No ha vist pas la meva secretària, per aquí?
SENYORA: Pobreta. Es deuria trobar malament. He vist
com la treien a pes de braços.
BILL: Ho ha vist? Estic de sort. Com se l’han em-
portada?
SENYORA: En cotxe, suposo. Hi havia dos homes i un
cotxe.
BILL: I tots tres han pujat al vehicle?
SENYORA: Sí, tots tres. Però després un ha baixat, car-
regat amb un embalum enorme i ha marxat
a peu. Anava vestit tot llampant, deuria ser
oriental.
BILL: La secta del Gran Drac! I l’embalum de se-
gur que era la Gladys! És clar que sí que ho
era, la pobra Gladys. Maleïda secta! Di-
gui’m, quina direcció ha pres, l’oriental?
SENYORA: Cap allà.
BILL: Gràcies. Perseguiré els criminals fins a l’úl-
tim racó de món, si cal. No pateixis, Gladys,
vinc a salvar-te! Quin d’aquests dos carrers
deu haver seguit? Perdoni, no ha vist pas
un oriental vestit de vermell i molt carregat?
Ha tombat aquella cantonada? Gràcies.
Més ràpid, Bill, més ràpid! Cada instant que
tardi pot ser preciós! Dispensi, que ha vist
passar un oriental? Cap a la dreta; agraït.
Que ha vist un oriental? Cap a l’esquerra;
molt amable. No ha vist pas...?
HOME: Un oriental groc com la icterícia, amb un
vestit vermell llampant i carregat com una
mula? Sí senyor, ja ho crec. Miri, justament
acaba d’entrar en aquell portal.
BILL: Victòria! Ara em trec la roba i em convertei-
xo en Supertot. Espera, Bill. No facis impru-
dències. No et desvestiràs pas al mig del
carrer perquè tothom conegui el teu secret.
Primer em ficaré al portal.
(S’hi fica. Dos homes cauen damunt d’ell, que no té
temps ni força per a resistir, i l’emboliquen amb cordes
molt gruixudes. Un dels homes és el que BILL venia se-
guint, encara guarnit amb l’uniforme del Gran Drac.
L’altre és el que ha dat a BILL la darrera informació.)
DOLENT: Has caigut a la trampa! Ha, ha, ha, ha, ha!
HOME: Com un pollet, el molt estúpid.
DOLENT: Molt bé, Bill, famosíssim periodista. Ara ets
a les nostres mans i no podràs escapar.
Agafa’l pels peus i jo l’agafaré pel cap, que
l’hem de traslladar als soterranis.
JOSEP MARIA BENET I JORNET
Supertot
Episodi sisè: BILL CAU A LA TRAMPA
(BILL a un cantó de l’escenari, amb un telèfon; JONES a l’altre, amb un altre telèfon.)
ACTIVITATS
1. A quin personatge del món del cinema i dels còmics al·ludeix el personatge de Josep Maria Benet i Jor-
net, Supertot?
2. En quin moment del text que has llegit predomina l’acció per damunt del diàleg? Com es reflecteix ai-
xò en la forma del text?
17
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 245

246
TEXTOS TEATRALS
18
La princesa embruixada
A la filla del rei se li ha transformat el cap i ara el té com el d’una somera. La cort està reunida per tractar
aquest tema tan delicat.
MAJORDOM DEL REI: La senyora marquesa de les Cols de Brussel·les demana a veure si se’n coneix la causa,
d’aquesta transformació tan repentina.
REI MARTÍ: Una bruixa maligna l’esperà al jardí, rere la branca d’un ullastre.
MAJORDOM DEL REI: Na Catalineta prenia la fresca just quan el sol tombava.
REI MARTÍ: I li tirà la pedra al cap mentre la maleïa.
MAJORDOM DEL REI: Però, per què?, pregunta el comte de les Carxoferes.
REI MARTÍ: Ai, estimat comte! Perquè li havia dit una mentida. Ja ho veieu si basta poc. Perquè si tot-
hom que diu una mentida havia de tornar una somera... que vos penseu que conservaria
ningú el cap de persona?
MAJORDOM DEL REI: Perquè li havia dit una mentida.
Els cavallers i les dames tornen a pegar-se tocs pel cap.
REI MARTÍ: Una mentida bella i generosa, com aquelles que només un infant sap treure’s del pensa-
ment...
MAJORDOM DEL REI: La sereníssima senyora dels Penyals Verds demana què dimonis va dir, la princesa, que
va merèixer una venjança tan dura.
REI MARTÍ: Na Catalineta li havia dit que la Lluna baixava cada nit del firmament perquè tenia ganes
que els nins de la terra jugassin amb ella talment com si fos una pilota...
MAJORDOM DEL REI: La princesa afirmava que un estol d’al·lots jugava a tirar-se la pilota i a fer gols, a bot
i a pegar pilotades amb la Lluna.
REI MARTÍ: Quina festa de crits i de rialles amb la Lluna dins les mans a punt de joc...!
MAJORDOM DEL REI: El marquès de les Carabasses pregunta què hi podem fer.
REI MARTÍ: La bruixa tornà a agafar la pedra –una pedra de vidre tota de colors– i la llançà a la Lluna,
d’una tirada.
El REI MARTÍ plora desconsoladament de bell nou. El MAJORDOM DEL REI ha cercat un ventall i li venta les llàgri-
mes.
MAJORDOM DEL REI: Si algú fos capaç d’anar a la Lluna a cercar la pedra de colors, només que la tocàs,
la princesa recobraria les seves fesomies...
REI MARTÍ: Si ningú no és capaç... què podem fer?
MAJORDOM DEL REI: La senyora marquesa de les Cols de Brussel·les diu que com a mesura preventiva prohibi-
ria que ningú en parlàs, sota pena de presidi.
REI MARTÍ: O en parla, la gent?
MAJORDOM DEL REI: La senyora marquesa diu que fins i tot un joglar n’ha fet un espectacle. S’omple la boca
de mentides, el joglar, i la gent s’arreplega als cantons i a les places per escoltar la seva
cantadissa.
REI MARTÍ: Vull sentir les cançons. Que véngui el joglar.
(...)
CRISPÍ: És ben segur que em cridàveu a mi, Majestat? Voleu dir que no s’ha equivocat, aquest ho-
me?
REI MARTÍ: M’han dit que cantes unes cançons ben arriscades, tu.
CRISPÍ: Sí..., en cant de tota classe. A les festes dels pobles i a les fires, prop de les esglésies i en-
mig les places... A la gent li agrada la gresca...
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 246

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
247
TEXTOS TEATRALS
18
REI MARTÍ: Sé que n’has feta una que parla
de la meva filla. Vull que la cantis.
(...)
CRISPÍ: La filla del rei Martí
ai, ai, de mi!,
ha tornat una somera,
valga’ns sant Pere!
Son pare se vol morir,
ai, ai de mi!,
i morirà de plorera;
valga’ns sant Pere!
...
REI MARTÍ: Joglar...
CRISPÍ: Digau, Majestat.
REI MARTÍ: M’han agradat les músiques i la
cançó.
CRISPÍ : Ben cert que em pensava que us
hi enfadaríeu i em faríeu tancar
en una presó fosca i humida, ple-
na de por.
REI MARTÍ: Per què he de fer tancar un artis-
ta com tu, que necessita volar i
cerca la llibertat? (...) Jo tenc po-
sada l’esperança en els artistes.
En la gent que canta cançons i
explica històries. Si no ho fa un
artista com tu...
CRISPÍ: Què voleu que faci, Majestat?
REI MARTÍ: Vull que facis una cosa impossi-
ble...
MAJORDOM DEL REI: I ara?
CRISPÍ: Jo no sé fer miracles.
REI MARTÍ: Ets un artista. Vull que vagis a la Lluna i retornis amb la pedra de colors que embruixà
la meva filla Na Catalineta.
CRISPÍ: A la Lluna?
REI MARTÍ: Sí.
CRISPÍ: Però, a la Lluna de bon de veres o a una lluna de paper de plata?
REI MARTÍ: A la Lluna de bon de veres. A la Lluna que ens observa de nit, des de la fosca i guarda
la pedra que va fer tornar una somera la meva filla.
GABRIEL JANER MANILA
ACTIVITATS
1. Quins d’aquests qualificatius creus que es podrien aplicar a l’escena que has llegit? Justifica la teva res-
posta.
còmica - històrica - tràgica - irònica - dramàtica - infantil - fantàstica - absurda
2. En quina varietat geogràfica del català està escrita aquesta escena? Quins detalls t’ho fan pensar?
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 247

248
19
Ens ha caigut la sogra
És de dia. A primera hora d’un matí de diumenge.
En alçar-se el teló, ningú a l’escena. Poc després, per la segona dreta, entra la MONTSE, jove i bonica,
vestida solament amb una samarreta estampada, de talla d’home, que naturalment li ve gran.
MONTSE (badallant i estirant els braços voluptuosament): Aaaaa... aaah! Jordi, on t’has ficat?
JORDI (dins): Ara vinc, amor!
MONTSE (deixant-se caure al sofà i tornant a estirar-se): Aaaa... aaah! Això sí, que és viure! Dolça llibertat!
(Per la primera dreta entra en JORDI, un jove de bona presència, vestit amb bermudes. Porta una safata amb
un servei d’esmorzar per a dos. Al centre de la safata destaca una petita ensaïmada amb una candela en-
cesa.)
JORDI (cantussejant amb ritme d’«Aniversari feliç»): Ani-ver-sa-ri fe-liç! El qui t’es-ti-ma et de-sit-ja, ani-ver-sa-
ri fe-liç! (Deixa la safata a la tauleta.)
MONTSE (aplaudint i rient): Oooooh! Que n’ets, de maco i ximplet!
JORDI: Avui fa un mes, princesa! Un mes que vivim sols i en un pis nostre. S’ha de celebrar!
MONTSE: Encara em sembla un somni!
JORDI: I a mi! Però estem desperts i ben desperts! (Indicant-li la candela.) Bufa!
MONTSE: Tu, també! Ho celebrem tots dos!
JORDI: Tu manes, pinyonet! (Se li situa a prop, amb les galtes frec a frec.)
MONTSE: Pensa un desig. A la una, a les dues... Ja! (Bufen tots dos. Després es miren i es besen.) Oh, Jordi!
JORDI: Quin és el teu desig?
MONTSE: És un secret! Si el revelés potser no es realitzaria.
JORDI: Segur que hem coincidit! Segur que hem coincidit! Que aquest somni que estem vivint duri, duri
i duri... com aquelles piles.
MONTSE: Xtt! Que no sigui cas que es fonguin els ploms i ens despertem! (Tornen a besar-se.)
JORDI: Contenta, cel?
MONTSE: Com no ho he d’estar després d’aquest esmorzar amb sorpresa que m’ha preparat el meu maridet?
(L’abraça.) Com t’estimo, bandit!
JORDI: I jo a tu! Abans, ara i sempre.
(Comencen a esmorzar.)
MONTSE: Oh, oh... Això s’hauria de veure. Amb el temps pots variar d’opinió.
JORDI: És improbable! El nostre amor ja ha passat la gran prova. Si no hem trencat en aquests anys que
hem viscut enclaustrats amb els teus pares al pis del Poble Nou, podem dir que el nostre lligam és
indissoluble.
MONTSE: Tres llargs anys!
JORDI: Mil noranta-cinc dies callant! Mossegant-me els llavis per no engegar-ho tot a rodar. Que em guanyo
les garrofes a la fàbrica militar!
MONTSE: Ho sabíem des del primer dia, que serien uns anys difícils. Conviure amb els pares és un pèl complicat.
JORDI: Un pèl, dius? Una abundant cabellera! La teva mare és una cerca-raons.
MONTSE: Home! És que tu sempre li portes la contrària. (...) Oblidem el temps passat, estimat. I pensem en la
llarga vida de benaurança que ens espera. (Mentre, han anat esmorzant. Sona insistentment el tim-
bre del porter electrònic.) Qui deu ser en aquestes hores?
JORDI: Un carter, no, que és diumenge.
(La MONTSE va a l’intèrfon i contesta.)
MONTSE: Siiií?
TEXTOS TEATRALS
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 248

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
249
TEXTOS TEATRALS
ISABEL (veu): Sóc la mare! Obre!
(La veu sona fortament, com si fos en alta-
veu. La MONTSE s’aparta ràpidament l’auri-
cular de l’orella. En JORDI salta del seient.)
JORDI: La sogra! Què ve a fúmer, aques-
ta cridanera!
MONTSE (tapant l’auricular): Què sé jo! (A
l’aparell.) Hola! On vas tan d’hora?
ISABEL: Obre, filla, obre! (La MONTSE prem
el polsador.)
MONTSE: Obro! (Penja l’auricular.)
JORDI: S’ha acabat la tranquil·litat! (Se’n
va al cistell i agafa una revista.
Després recull la safata amb les
restes de l’esmorzar i inicia el
mutis per la primera dreta.)
MONTSE: On vas?
JORDI: Segueixo la tàctica del teu pare. A tancar-me al vàter! I no en sortiré fins que ella sigui fora. (Mutis.)
MONTSE: Covard! (Canvi. Va a la segona esquerra.) A capejar sola el temporal, Montse!
(Mutis. Petita pausa. Instants després, pel mateix lloc, entra com un vendaval la ISABEL, una dona de 45 a 50 anys,
ben portats. Va carregada de maletes i paquets, que deixa caure al centre de la cambra.)
ISABEL: Ja sóc aquí!
MONTSE: (que ha entrat darrera la ISABEL): Però... però... i aquestes maletes?
ISABEL: Que et fan nosa?
MONTSE: Nooo... És clar que no.
ISABEL: Gràcies, filla! Ja sabia que podia comptar amb tu! (Mirant per la casa.) On és en Jordi?
MONTSE: Al lavabo... Ens acabem de llevar, saps?
ISABEL: Ja ho veig! Encara no has tingut temps de tapar-te les cames. Posa’t una bata, almenys!
MONTSE: Però, mare... no n’hi ha per a tant.
ISABEL: Decència! S’ha de ser decent fins en la intimitat. I, d’això, en té la culpa el «jaimito» del teu home!
Segur que va en pilotes pel pis!
MONTSE: De fet, no esperàvem ningú...
ISABEL: T’he sorprès, oi?
MONTSE: La veritat... M’has desconcertat.
ISABEL: I el «jaimito» garratibat! Vinga! Deixa de mirar-me com si veiessis un fantasma. Sóc la teva mare
i vinc a viure amb vosaltres.
LLUÍS COQUARD
ACTIVITATS
1. Quines parts distingiries en aquesta escena? Quins elements connecten aquestes parts entre si?
2. A quin gènere teatral diries que pertany aquesta escena? Per què?
19
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 249

250
TEXTOS TEATRALS
20
Nerta
El baró Ponç, pare de Nerta, té una malaltia desconeguda contra la qual el savi metge Mardoqueu no troba
guariment.
PONÇ: Nerta...
NERTA: L’alegria dóna ales als meus peus, pare. (Hi va corrents i s’agenolla vora la butaca.)
PONÇ: Hi ha algú més a la cambra, filla? No hi veig.
NERTA: No; Mardoqueu se n’és anat. Ha dit que quan us despertéssiu calia que jo fos aquí.
PONÇ: Mardoqueu ho encerta sempre, filla meva. Sóc jo que li he dit que se n’anés. No és malaltia de
metges la meva. Nerta..., vull confessar-me... amb tu.
NERTA: Què dieu? Voleu que cridi fra Bernat?
PONÇ: No; és el moment d’abocar el que duc a dins i que em rosega, i això t’ho he de dir a tu, i només a
tu. No hi veig, ja. La llum del nou dia no serà per a mi. L’hora s’acosta.
NERTA: No, pare, no tingueu aquests pesarosos pensaments. Jo pregaré santa Marta, pregaré la Santa
Verge...
PONÇ: Calla, escolta la veu d’un maleït.
NERTA: Pare, delireu.
PONÇ: El vent de la matinada s’endurà les meves darreres forces. Però abans de comparèixer al tribunal
de l’alta sentència, on ja sé que no hi haurà perdó per a mi, cal que escoltis i facis el que et diré.
M’ho promets?
NERTA: M’esvereu tota. Parleu, per pietat!
PONÇ: Fruit de la meva traïció, més negra que el propi infern, serà la teva trista penitència. Farà tretze
anys, quan tu eres un infant, jo et vaig perdre.
NERTA: No m’heu perdut mai, això són idees esbojarrades del poc descans que heu tingut aquests dies.
PONÇ: Jo sé el que em dic, Nerta. I fou en la pau, no pas a la guerra, que et vaig perdre. El combat s’ha-
via acabat ja, i els barons ens retiràrem al mas de Balacan, on vam celebrar la victòria sobre els ho-
mes de Raimon de Turena. Allí jugàvem i jugàvem, i els sequins corrien sobre les catifes, dansant
al so dels tres daus. Després bevíem i tornàvem a jugar. Ah, jo veia sempre una ombra al meu cos-
tat, una ombra desconeguda que em mormolava: «No siguis covard! Ets un mesell... Juga més
fort!» I vaig anar jugant i vaig anar perdent, i cada cop que em jugava una muntanya, un mas, una
peça de brocat, un cavall, l’ombra del meu costat deia: «Qui no juga fort no guanya mai.» De se-
quins no en tenia... Havia perdut el meu esparver, el meu cavall, les meves oliveres, el meu man-
tell vermell de Florència, totes mes illes de la Durensa, el meu noble escut de tres punyals, els
joiells de la difunta mare, els bernats de darrere la porta...
NERTA: Però això no és tan gran pecat. Vós sou un home bo, i ara sou a l’hora del penediment.
PONÇ: No he acabat, encara. Així, aquella nit de fa tretze anys, tornava jo cap a Castell-Isard, amb la
broma baixa entre els ulls, i un vol de pensaments tèrbols zumzejant entorn del meu cap: «Noble
espellifat, vés a anegar-te. Jugador, vés a estimbar-te.» I caminava com una ànima en pena. Què
em quedava? Llançar-me a fer de lladre pels camins? Vendre’m la filla... al propi diable si amb di-
ners a la mà venia? (NERTA s’aixeca.)
NERTA: Pare, em feu por. Vendre’s la filla, es pot fer?
PONÇ: Encara no havia pensat aquesta follia, torna a sortir-me al costat l’ombra que m’havia acompanyat
mentre jugava. Veig també un gros núvol que cobria tot l’areny i dessota el núvol un turonet amb
tot de peces d’or que lluïen sinistrament. (S’apaga la llum i damunt un llençol que abans figurava
un pany de paret es desenrotlla en ombres xineses l’escena següent.)
EL DIABLE, en figura secallona, poc ornamentada, llisa, i el baró PONÇ, amb espasa i esperons, sense cavall ni
mantell.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 250

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
251
TEXTOS TEATRALS
DIABLE: T’han pelat, doncs, pelat com un secall. Ah, amic meu, qui juga, pot perdre. Ara que, nafra d’ar-
gent no és pas mortal. Aqueixa terra que trepitges, mira, és una clapissa d’or i argent. Tot aquest
turonet d’or és teu. No cal sinó que fem un pacte. Oh, un pacte a llarg termini. Et dono tretze anys.
PONÇ (àvid): I què vols a canvi? Qui ets tu?
DIABLE: A canvi? Oh, tens tretze anys de coll. Estigues tranquil. Només vull... (S’ajup i agafa del turonet un
grapat de monedes i les deixa caure, dringant, com gotes metàl·liques, perquè s’ajuntin amb les
altres.) Només vull la teva filla.
PONÇ: I si et prometo la filla..., podré jugar-ho tot? Tot això?
DIABLE: Jugar-ho i guanyar-ho cent i mil voltes... No hi ha dos cops de mala sort, amic.
PONÇ abasta unes monedes, les observa uns moments a la mà, encaixa amb el DIABLE, es posen a riure tots
dos... S’encenen novament els llums mentre se sent el gran xiscle de NERTA.
NERTA ara està separada del seu pare, amb les mans al cap. El baró PONÇ s’ha incorporat i sembla cridar-la
amb el braç estès.
NERTA: Sóc del diable, maledicció! Sóc esgarrifosa! Què faré? On aniré? Oh, Déu meu! D’aquell qui tresca
per les tenebres sento ja la mà gelada. Ai, vola-te’n de mi lluny, ma bella innocència de donzella.
Gran santa Marta de Provença. (Anant davant la imatge.) Preneu, pobra de mi, la meva defensa, vós
que en el país de Tarascó haveu vençut el drac horrible. Verge del meu cor. Sóc al diable maridada!
JOSEP VALLVERDÚ
ACTIVITATS
1. Divideix aquesta escena en les parts que creguis oportú tenint en compte el contingut. Indica el princi-
pi i el final de cada part i dóna un títol a cadascuna.
2. Segons es desprèn d’aquesta escena, en quin gènere situaries aquesta obra? Per què?
20
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 251

252
TEXTOS TEATRALS
21
La noia del gira-sol
(DÈLIA i TONI miren a fora per la finestra. TONI és un brivall alt i matusser, de cap gros i faccions aturades i curt
de senderi.)
TONI: S’ha tornat a moure, Dèlia!
DÈLIA: El què, Toni?
TONI: L’espantall. Em fa por!
DÈLIA: No t’ha de fer por, Toni. Només serveix per espantar els ocells.
TONI: Ah, sí! I per què s’espanten els ocells?
DÈLIA: Segurament perquè el prenen per un home de debò.
TONI (pensant): Ah! Sí... Els homes espanten els ocells, i aquests no saben conèixer que un espantall no és un
home... Però jo no sóc un ocell i també em fa por, encara que sé que no és un home. Per què? Guai-
ta! Ara m’està mirant amb els seus dos ulls negres, i belluga un braç... així!
DÈLIA: És el vent que fa moure el pellingot de màniga que li penja, i no et mira pas, Toni, perquè no té ulls:
són els dos forats que hom va fer a l’olla que li serveix de cap.
TONI: Sí, deu ser així, ja que tu ho dius... Però segueix fent-me por, Dèlia. Em fa por!
DÈLIA: No te n’hauria de fer, Toni. Només són dues canyes, un vestit atrotinat i una olla foradada. Res més.
TONI: Per què, doncs, aquell soldat, la setmana passada, va disparar contra l’espantall? Pam! Pam! Pam!
Amb la pistola. Per què va disparar contra l’espantall, Dèlia?
DÈLIA: Perquè segurament també tenia por, Toni.
TONI: Jo em pensava que els soldats no en tenien mai, de por. Jo em pensava que en feien, però que no en
tenien.
DÈLIA: Tothom té por.
TONI: A qui buscaven?
DÈLIA: No ho sé. A ningú.
(Se senten passes d’algú que camina amunt i avall per la cambra de sobre.)
TONI (mirant al sostre, en veu baixa): No buscaven David, oi?
DÈLIA (esverada): Quantes vegades t’he repetit que mai...
TONI (com si repetís una lliçó): No, no hi ha cap foraster a casa. Només som quatre: Dèlia, Clara, Tomàs i jo.
Ningú més.
DÈLIA: Ningú de fora, cap desconegut, no t’ha preguntat res aquests dies?
TONI: No, ningú.
(Continuen sentint-se les passes a la cambra de dalt.)
DÈLIA: Val més que no t’allunyis del casal.
TONI: Per què s’amaga David?
DÈLIA: No ho entendries, si t’ho expliqués. Convé que ningú no sàpiga que és aquí.
TONI: Què li farien, els soldats, si l’atrapessin?
DÈLIA: Potser allò que vas veure que feien a l’espantall.
TONI (assenyalant a fora): Oh mira! Mira!
DÈLIA (amb un ensurt): Què passa?
TONI: Ara és tot vermell, l’espantall, tot vermell! Sembla que porti una capa de foc. I ja no em fa tanta por.
DÈLIA: És que el toquen els raigs del sol ponent.
TONI: Ara ja no mou el braç, i ha deixat de mirar-me.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 252

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
253
TEXTOS TEATRALS
ACTIVITATS
1. Què deduïm de la personalitat d’en Toni, en aquesta escena?
2. Quantes vegades la Dèlia anomena en Toni pel seu nom? Per què creus que ho fa tan sovint?
21
DÈLIA (després d’una pausa): No saps què hauries de fer, Toni?
TONI: Què, Dèlia?
DÈLIA: Anar a omplir el safareig amb aigua del pou.
TONI: Sembles Clara, que m’ho mana tres o quatre vegades cada dia. I mai no en tinc ganes.
DÈLIA: I ara tampoc?
TONI: No. Saps què voldria fer, Dèlia?
DÈLIA: Digues, Toni.
TONI: Doncs anar a jugar amb les formigues.
DÈLIA: Ja és tard.
TONI (ploriquejant): Deixa-m’hi anar, Dèlia bonica! No facis com Clara, que sempre em diu que no de tot.
DÈLIA: Vés-hi, però no triguis, sents?
TONI: Així que comencin a xiular els mussols tornaré.
AGUSTÍ BARTRA
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 253

254
TEXTOS TEATRALS
22
La feréstega domada
A casa de Baptista. En escena hi haurà FLAVI ensenyant a tocar al llaüt a BLANCA. Se senten crits a dintre
i surten BAPTISTA, esverat, i CATERINA, feta una fera.
CATERINA (enfurismada i cridant a dins): Estúpida, enze, totxa! Fora de casa nostra; al carrer avui mateix!
BAPTISTA: Pobra Emília! No siguis tan dura amb ella, filla! No tens en compte la seva edat ni els anys que fa
que ens serveix fidelment?
CATERINA: Ara resultarà que sóc jo la que no tinc raó, oi?
BAPTISTA: El que passa és que tractes a tothom malament i que, per culpa del teu caràcter infernal, em veig
obligat a canviar sovint el servei. Només la vella Emília ha tingut paciència fins avui.
CATERINA: Més n’he tinguda jo suportant la seva totxeria. Ja n’hi ha prou!
FLAVI: Senyora Caterina, calmeu-vos, per favor!
CATERINA: I vós, qui us mana ficar el nas on no us demanen, senyor guitarrista? A callar s’ha dit! O potser us
estimeu més un bolet?
BLANCA (horroritzada): Oh!
BAPTISTA: Ets insuportable. Igual que una fera!
CATERINA: Una fera, dieu? Doncs, faré coses de fera; fixeu-vos. Ho destrossaré tot, tot. Fora gerros! I estatue-
tes a terra! Ara veureu com en sóc, de fera!
I com boja, va trencant-ho tot. Després se’n va d’una revolada. Entren HORTENSI i PETRÚXIO.
HORTENSI: Em permeteu, senyor?
BAPTISTA: Passeu, amic Hortensi. Sigueu benvingut a casa nostra.
HORTENSI: I vós ben trobat, monsenyor Baptista. Permeteu-me de presentar-vos el meu gran amic, el noble
i excel·lent cavaller Petrútxio.
BAPTISTA: Compteu amb la meva amistat des d’ara. D’on veniu?
PETRÚTXIO: De Florència. El meu pare fa temps que va morir, vaig rodar món, també vaig complir els meus
deures envers la pàtria, i ara, per fi, estic decidit a retornar a la meva ciutat i triar per esposa algu-
na donzella que pugui oferir-me una vida reposada, dolça i tranquil·la.
BAPTISTA: No sé com puc ajudar-vos, si no és que vulgueu demanar un consell a l’experiència dels meus ca-
bells blancs.
PETRÚTXIO: No és cap consell, el que demano. Bé prou que m’he sabut aconsellar a mi mateix, i per això he
vingut a veure-us. D’ençà que he arribat a Pàdua, no faig més que sentir parlar d’una filla vostra,
a qui el bon Déu ha dotat de tots els atractius de bellesa i virtut.
BAPTISTA (a BLANCA): Filla meva, cal que sortiu d’aquí. I vós, Flavi, també. És millor que seguiu la lliçó a l’altra
sala per tal que pugueu alliçonar també la meva filla Caterina.
FLAVI: Com vós maneu, senyor.
Surten BLANCA i FLAVI.
BAPTISTA: Perdoneu, però ens calia estar sols per continuar parlant. Torneu a repetir, si us plau, això que em
dèieu.
PETRÚTXIO: Deia que vinc atret per la bellesa, la gentilesa i la bondat de la vostra filla, qualitats de les quals tot
Pàdua va plena. Una fama i tants elogis encesos han desvetllat el meu interès i captivat la meva
voluntat.
BAPTISTA: Us agraeixo, senyor, aquestes gentils paraules en nom de la meva filla Blanca.
PETRÚTXIO: Ah, senyor Baptista, perdoneu, però si bé sé que aquests conceptes també escauen a la vostra fi-
lla Blanca, no és a ella a qui em referia, sinó a l’altra filla vostra.
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 254

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
255
TEXTOS TEATRALS
BAPTISTA: Com? Per ventura parleu de Cateri-
na?
HORTENSI: Tal com ho sentiu. Es refereix a Ca-
terina.
BAPTISTA: Perdoneu, senyor Petrútxio, hi deu
haver un error. Caterina no us pot
convenir de cap de les maneres.
PETRÚTXIO: És aquesta una forma delicada de
fer-me saber que no voleu separar-
vos de la vostra estimada Caterina?
BAPTISTA: Que jo no vull separar-me de Cateri-
na? Valga’m Déu! Si el meu temor és
no poder-la casar! Cal ser tot un va-
lent per voler-la com esposa.
PETRÚTXIO: Doncs, sóc jo, aquest valent; l’home
que us fa falta, millor dit, que us cal
com a marit de Caterina.
BAPTISTA (a HORTENSI): Però, no li heu dit com
és?
HORTENSI: I tant que li ho he dit! No podia pas
enganyar un amic. Ell em digué:
«Em cal una muller.» I jo li vaig fer:
«En conec una de noble, rica i for-
mosa, però amb un caràcter insu-
portable.»
PETRÚTXIO: Així mateix em respongué. I ara us
pregunto a vós, com a pare, és cert
tot això?
BAPTISTA: Sí, per desgràcia.
HORTENSI: També li he dit que jo estimo Blanca, però que no em concedireu la seva mà si abans no caseu
Caterina.
BAPTISTA: Això. No caso l’una sense haver casat l’altra.
PETRÚTXIO: Magnífic. Tot solucionat: jo em caso, tu et cases, Blanca es casa, Caterina es casa i tots ens ca-
sem. Podeu preparar les noces, senyor Baptista.
BAPTISTA: Bé, però, potser serà millor que, abans, conegueu Caterina.
PETRÚTXIO: No cal. Ja l’he vista. Era al jardí i m’ha semblat bonica, decidida i airosa. I us en demano la mà.
BAPTISTA: Formalment?
PETRÚTXIO: Amb la més solemne formalitat. Però jo no vull perdre temps amb estira-i-arronsa. Me la negueu?
Doncs em retiro. Me la concediu? Doncs a casar-se tot seguit. Crideu-la, si us plau.
CATERINA (se la sent al fons): Al diable, poca-solta!
WILLIAM SHAKESPEARE. (Adaptació d’Aurora Díaz-Plaja)
ACTIVITATS
1. A quin moment de la trama pertany aquesta escena? Per què?
2. Quin serà el conflicte d’aquesta peça, previsiblement?
3. Què vol dir que Aurora Díaz-Plaja ha fet una adaptació de l’obra de William Shakespeare?
22
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 255

256
TEXTOS TEATRALS
L’hostalera
Mirandolina és la propietària d’un hostal on s’allotgen diversos hostes. Un d’ells, el cavaller, es caracteritza
per la seva aversió a les dones. Mirandolina, ofesa per la seva indiferència i les seves paraules feridores,
es proposa conquistar-lo per burlar-se’n.
MIRANDOLINA amb un full a la mà i el CAVALLER.
MIRANDOLINA (trista): Senyor.
CAVALLER: Què hi ha, Mirandolina?
MIRANDOLINA (que es manté allunyada): Perdoni’m.
CAVALLER: Entreu, entreu.
MIRANDOLINA (trista): Ha demanat la nota; la tinc feta.
CAVALLER: Doneu-me-la.
MIRANDOLINA: Aquí la té. (S’eixuga els ulls amb el davantal, tot donant-li el compte.)
CAVALLER: Què us passa? Ploreu?
MIRANDOLINA: No és res, senyor, m’ha entrat fum als ulls.
CAVALLER: Fum als ulls? Bé, prou... A quant puja? (Llegeix.) Vint rals? Quatre dies amb un servei tan gene-
rós: només vint rals?
MIRANDOLINA: Els comptes m’han sortit així.
CAVALLER: I els dos plats especials que m’heu portat aquest matí, no els heu comptat?
MIRANDOLINA: Perdoni. Jo, els regals, no els poso a la nota.
CAVALLER: Regals? No me’ls voleu cobrar?
MIRANDOLINA: M’he pres aquesta llibertat, perdoni’m. Consideri-ho com un acte de... (Es tapa, fent veure que
plora.)
CAVALLER: Però què teniu?
MIRANDOLINA: Ara no sé si és el fum, o és que se m’han irritat els ulls.
CAVALLER: Potser és per haver cuinat per a mi aquelles dues delicioses viandes? Em sabria molt de greu
pensar que heu patit per culpa meva.
MIRANDOLINA: Si fos per això, ho suportaria... de bon grat... (Fa veure que s’aguanta el plor.)
CAVALLER: (Me n’he d’anar, me n’he d’anar, me n’he d’anar!) Au, vinga, agafeu això. Són quatre escuts.
Gasteu-los pensant en mi... i compadiu-me... (S’atabala.)
MIRANDOLINA, sense dir res, cau com desmaiada damunt d’una cadira.
CAVALLER: Mirandolina. Déu del cel! Mirandolina. S’ha desmaiat. Potser està enamorada de mi? Però tan
de pressa? I per què no? Que potser no n’estic, jo, d’enamorat? Mirandolina, amor meu... Amor
meu? Jo dient-li «amor meu» a una dona? Però si s’ha desmaiat per mi. Oh, que preciosa que
ets! No tinc res per fer-la tornar en si. Com que no estic acostumat a tractar amb dones, no tinc
ni sals, ni flascons, ni res. Qui hi ha per aquí? Que hi ha algú? Ajut... No, ja hi vaig jo. Pobreta!
Beneïda siguis. (Surt, i després torna.)
MIRANDOLINA: Ara sí que ha caigut del tot. En tenim moltes, d’armes, per vèncer els homes. Però quan es re-
sisteixen, cal treure l’últim as de la màniga: el desmai. No falla mai. Que torna, que torna. (Es
posa com abans.)
CAVALLER: (que torna amb una gerra d’aigua): Ja sóc aquí, ja sóc aquí. I encara no ha tornat en si. Ah, se-
gur que m’estima. (L’esquitxa, i ella es va movent.) Ànims, ànims. Sóc aquí, amor meu. No pa-
teixis, no me n’aniré.
CRIAT (al CAVALLER): Aquí teniu l’espasa i el barret.
23
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 256

RECURSOS
COMPLEMENTARIS
257
TEXTOS TEATRALS
23
CAVALLER (al CRIAT, furiós): Vés-te’n.
CRIAT: Els baguls...
CAVALLER: Vés-te’n, maleït siguis.
CRIAT: Mirandolina.
CAVALLER: Vés-te’n o et trenco la cara. (L’amenaça amb la gerra. El CRIAT marxa.) I encara no torna en si. Li
sua el front. Au, estimada Mirandolina, sigueu valenta, obriu els ulls. Confesseu-me la veritat.
MARQUÈS: Cavaller?
COMTE: Amic?
CAVALLER: (Oh, maleïts!) (Es va agitant.)
MARQUÈS: Mirandolina?
MIRANDOLINA: Què m’ha passat? (S’aixeca.)
MARQUÈS: Jo sóc qui l’ha feta tornar en si.
COMTE: L’enhorabona, senyor Cavaller.
MARQUÈS: Molt maco, així que no podia veure les dones, eh?
CAVALLER: Què és aquesta impertinència?
COMTE: Ja us heu empassat l’ham, eh?
CAVALLER: Aneu a l’infern tots plegats. (Llença la gerra a terra, trencant-la als peus del COMTE i del
MARQUÈS, i surt furiós.)
COMTE: El Cavaller s’ha tornat boig. (Surt.)
MARQUÈS: Aquesta ofensa me la pagarà (Surt.)
MIRANDOLINA: Ja està fet. El seu cor és tot foc, tot flames, tot cendres. Només em queda, per completar el meu
triomf, que es faci pública la meva victòria, perquè serveixi com a càstig dels homes presump-
tuosos, i com a venjança del nostre sexe. (Surt.)
CARLO GOLDONI
ACTIVITATS
1. Quines actituds adopta successivament el Cavaller en aquesta escena?
2. Quins qualificatius es poden aplicar a Mirandolina?
830852 _ 0212-0271.qxd 19/3/08 11:57 Página 257

Recursos complementaris 2 eso

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Was ist angesagt?

Was ist angesagt? (20)

Ähnlich wie Recursos complementaris 2 eso

Ähnlich wie Recursos complementaris 2 eso (20)

Kürzlich hochgeladen

Kürzlich hochgeladen (9)

Recursos complementaris 2 eso