1. Bloc 1. Societat, política i poder.
Apunts de Ciència política.
1
Unitat 1. Què és política?
1. El concepte de política.
2. La política com a gestió del conflicte social.
3. L’arrel del conflicte social.
4. Els límits variables de la política.
5. Les etapes de la politització.
6. Societats sense política?
7. Annex: algunes definicions clàssiques de política.
8. Les tres dimensions de la política.
1. El concepte de política.
La paraula política forma part del nostre llenguatge habitual. S’aplica per a descriure la
conducta de molts actors: tenen la seva “política” els entrenadors de futbol respecte als seus
jugadors, les empreses respecte del seus competidors o dels seus clients, els estudiants i els
professors en les seves relacions mútues, etc.
També s’aplica quan tractem dels qui diuen dur a terme l’activitat política com a tasca principal
i apareixen d’un mode o d’un altre en l’escenari públic: els governants, els funcionaris, els
representants dels grups d’interès, dels partits, dels mitjans de comunicació, de les esglésies,
etc.
Per tant, cal tenir en compte que política és un mot dotat de sentits diferents segons l’àmbit i
el moment en que es fa servir.
A més, també són moltes les referències a la política en to despectiu o recelós: podem trobar
que s’associa a confusió, divisió, engany, favoritisme, manipulació, imposició, corrupció. Altres
accepcions: “estar al marge o per damunt de la política”, “polititzar una qüestió” o “prendre
una decisió per raons polítiques”, ... La política carrega d’entrada amb una nota negativa.
D’altra banda, la política també és capaç de mobilitzar en un moment donat a grans sectors de
la ciutadania. Desperta emocions positives i negatives respecte a personatges, símbols,
banderes o himnes. Produeix moviments de solidaritat i de cooperació humana. I s’associa
amb freqüència a conceptes solemnes que la gran majoria afirma respectar: llibertat, justícia,
igualtat, pau, seguretat, benestar, bé comú.
Per tant, haurem d’ocupar-nos de la polític sabent que és un concepte de maneig incòmode,
d’ús habitual, però controvertit, inclús contradictori i presumptament responsable de molts
mals.

2. Bloc 1. Societat, política i poder.
Apunts de Ciència política.
2
Activitat 1. Un intent de definició personal.
Redacteu en unes 5 línies uns possible formulació del que vosaltres entengueu per Política.
Estem a principi de curs i, per tant, es tracta d’un exercici intuïtiu. Això no vol dir, però, que ho
feu sense tenir cura. Aquesta definició inicial serà revisada més endavant per tal de veure com
heu evolucionat.
2. La política com a gestió del conflicte social.
Considerarem la política com a una pràctica o activitat col·lectiva, que els membres d’una
comunitat duen a terme. La finalitat d’aquesta activitat és regular conflicte entre grups. I el seu
resultat és l’adopció de decisions que obliguen – per la força, si cal – als membres de la
comunitat.
Gràfic 1. La política com a garantia d'integració social.
El punt de partida del concepte de política és l’existència de conflictes socials i dels intents per
a sufocar-los o regular-los. Cal tenir present que l’ésser humà és per naturalesa un animal
social, necessita de la comunitat per a subsistir i desenvolupar-se. I que, aquestes mateixes
comunitats són focus de discòrdies i antagonismes. A les comunitats es donen desacords i
tensions que tenen un abast col·lectiu perquè impliquen a grups humans nombrosos,
identificats per posicions comunes. Les discrepàncies poden afectar, segons els casos, al
control dels recursos materials, al gaudiment de beneficis i drets o a la defensa d’idees i de
valors. La tensió o l’antagonisme pot afectar simultàniament a béns materials, drets legals i
creences religioses o filosòfiques.
Necessitat de
convivència (sociabilitat)
Diferències i desigualtats
socials.
Risc de conflictes
Incertesa sobre el futur
Búsqueda de seguretat
POLÍTICA

3. Bloc 1. Societat, política i poder.
Apunts de Ciència política.
3
L’origen dels conflictes se situa en l’existència de diferències socials, que sovint es
converteixen en desigualtats. La distribució de recursos i oportunitats col·loca a individus i
grups en situacions asimètriques. La combinació de resistències, expectatives, reivindicacions i
projectes genera sentiments d’incertesa, d’incomoditat o de perill. D’aquí la tensió que està
present en les nostres societats: afecta a moltes àrees de relació social i s’expressa en versions
de diferent intensitat.
Dins d’aquest marc d’incertesa, la política apareix com una resposta col·lectiva al desacord. Es
deixa en mans de la política la regulació de la tensió social, perquè no semblen suficientment
eficaces unes altres possibilitats de tractar-la, com podrien ser la fidelitat familiar o la
cooperació amistosa. El que caracteritza a la política és l’intent de resoldre les diferències
mitjançant una decisió que obligarà a tots els membres de la comunitat. És aquest caràcter
vinculant i forçós el que diferencia la política d’altres tipus d’acords.
Aquesta decisió vinculant s’ha d’ajustar a un conjunt de regles o pautes. Sense decisions
d’obligat compliment nascudes d’unes regles i sense algun tipus d’àrbitre que pugui resoldre
les disputes, no hi ha cap possibilitat d’iniciar la partida o de dur-la a bon terme (fent servir un
símil amb un joc).
El compliment obligat pressuposa que la capacitat d’obligar inclou l’ús de la força. Aquesta
capacitat de poder usar la força física – o l’amenaça de recórrer a ella – és característica de la
política davant d’altres formes de control social. Però, no totes les accions polítiques integren
alguna dosi de violència, encara que, sempre la tenen present com a recurs últim al que acudir.
Fixeu-vos que sempre parlem de REGULACIÓ i de GESTIÓ del conflicte, no de SOLUCIÓ del
mateix. Perquè el concepte solució evoca a la idea d’una sortida satisfactòria per a tots els
implicats en la competició, i quasi bé mai serà així (o molt poques vegades). L’acció política pot
desembocar també en una ratificació de l’statu quo anterior, deixant inalterades - i a vegades,
aguditzades – les sensacions de greuge o d’amenaça.
Per tant, la política no aconsegueix sempre solucionar els conflictes, sinó que el que es procura
és preservar una relativa cohesió social. La política com a acció col·lectiva busca reduir el risc
de desintegració social.
La política pot entendre’s com una assegurança col·lectiva que les comunitats assumeixen
contra l’amenaça d’un esfondrament de l’edifici social. Des d’un punt de vista més positiu, la
política es converteix en la garantia de que la cohesió d’aquest edifici persistirà, perquè les
tensions provocades per desequilibris i desigualtats internes seran regulades d’un mode
suficientment acceptable per al major nombre dels membres del col·lectiu. Així doncs, l’acció
política no pot ser vista com a disgregadora d’una prèvia harmonia social. Al contrari, la
política constitueix l’argamassa que cohesiona als grups, més enllà de les seves relacions i
diferències familiars, afectives, econòmiques, simbòliques, veïnals, ...

4. Bloc 1. Societat, política i poder.
Apunts de Ciència política.
4
Activitat 2. La política: entre la vida i la llibertat.
Quin és l’objectiu últim de la política: assegurar la llibertat o garantir la vida? La teoria política
sovint es planteja aquest dilema. Si s’entén que li correspon assegurar la llibertat, no podrà
parlar-se de l’existència de política en societats sotmeses al despotisme d’un tirà antic o d’un
dictador contemporani: el despotisme no seria compatible amb la política si s’admet que el seu
domini es fonamenta en l’eliminació de les llibertats. En canvi, si s’admet que la comunitat
pretén donar-se condicions mínimes per a evitar la seva desintegració, i salvaguardar
l’existència, la política es dóna tant en sistemes autoritaris com en règims democràtics.
Fes un comentari de les idees que s’exposen en aquest text. Fes-ho fent servir la teoria vista
fins al moment.
3. L’arrel del conflicte social.
La diferència – convertida en desigualtat – està en l’origen de la política. Per tant, pot ésser
considerada com la gestió de les desigualtats socials. I, quin és l’origen d’aquestes desigualtats
socials?
 S’originen en el fet de que no tots els membre d’una comunitat tenen les mateixes
oportunitats per a accedir als recursos bàsics que faciliten el desenvolupament màxim
de les seves capacitats personals. Aquesta diferència de situació s’expressa de
diferents modes:
o En la capacitat de tenir habilitats i talents considerats coma naturals:
intel·ligència, capacitats físiques, sensibilitat artística, ...
o En els rols desenvolupats en les funcions reproductives i familiars, segons els
gènere, l’edat, el parentiu.
o En la posició ocupada en la divisió social del treball productiu.
o En la capacitat d’intervenir en les decisions que es prenen en els processos
culturals, econòmics o de la comunicació.
o En els accessos als recursos o a les rendes generades per l’activitat econòmica
(classes socials) o els estatus o privilegis derivats del reconeixement social
(aristocràcies de sang, estaments, castes, stablishements, ...)
o En l’adscripció a identitats simbòliques de caràcter ètnic, nacional o religiós,
amb totes les connotacions culturals que comporten.
o En la situació en el territori (centre - perifèria, rural – urbà), que dóna lloc a un
accés diferenciat a recursos de tot tipus.
 Aquestes diferències de situació marquen unes fractures (cleavages o clivelles) entre
grups, cadascun dels quals comparteixen unes determinades condicions: socials, de
gènere, culturals, econòmiques, etc.
 No només és important que la diferència es pugui mesurar de forma objectiva, per
exemple quantificant les diferències entre patrimonis o rendes, sinó que, també
importa la percepció social de la diferència. És a dir, que la societat atribueixi valor o
prestigi a determinades situacions, mentre que unes altre es veuen com a negatives o

5. Bloc 1. Societat, política i poder.
Apunts de Ciència política.
5
de menor valor. El valor o desvalor (prestigi o desprestigi) que la societat imputa a
cada situació origina discrepàncies i enfrontaments, perquè els qui ocupen posicions
no valorades no solen conformar-se amb elles i els qui gaudeixen de posicions de
prestigi no volen perdre-les. Des d’aquesta perspectiva, l’origen de la política pot
atribuir-se a una desigual distribució de valors en una determinada societat i als
intents de corregir-la.
 Algunes teories han optat a vegades per seleccionar com a primordial una d’aquestes
diferències: la divisió de classes socials, la diferència de gèneres o la distinció elit –
massa seria la clivella clau, a partir de la qual es generarien totes les altre. Tot i que, cal
tenir en compte el context històric per a cadascuna de les explicacions.
Activitat pàg. 23 Vallés. S’ha de fer amb l’scanner.
4. Els límits variables de la política.
Com a punt de partida, hem assenyalat que la política és un mode de regular conflictes que fa
ús, quan convé, de l’obligació i de la coacció. Però, cal assenyalar que algunes de les situacions
que avui s’han sotmès a la política, en el passat no ho havien estat, i a l’inrevés.
Fa un segle, per exemple, les condicions de treball dels assalariats van ésser considerades com
a un assumpte “privat” que no s’havia de tracta des de la política. L’alteració del paisatge o
l’explotació de recursos naturals ha estat durant molts anys un tema aliè a la regulació política.
L’estatus subordinat de la dona en moltes esferes de la vida social va ser admès com l’efecte
inevitable d’una condició biològica, que la política no podia alterar.
En canvi, la infidelitat matrimonial o l’homosexualitat van ser sancionats amb penes de presó,
perquè es creia que alteraven l’ordre social i mereixien la intervenció repressiva de l’autoritat
política. Algunes conviccions religioses o antireligioses han estat considerades durant segles
coma crim d’Estat i encara no han deixat de ser-ho en determinades societats actuals. En
certes comunitats, l’ús públic de les llengües ha quedat a la decisió individual dels ciutadans:
en unes altres, aquest ús ha estat regulat per normes polítiques que distingeixen el tractament
d’una o vàries llengües oficials amb respecte a les altres.
L’àmbit de la política té contorns variables. Les parts en conflicte defensaran, respectivament,
la politització o la despolitització de les seves discrepàncies segons considerin que la
intervenció política afavorirà o perjudicarà les seves pròpies pretensions. Les lluites socials del
capitalisme del segle XIX són un bon exemple de les contradiccions aparents d’alguns actors.
Mentre els empresaris resistien la intervenció estatal en la fixació de salaris o d’horaris
laborals com a una pertorbació de l’ordre econòmic, exigien simultàniament, la politització de
la sindicació o de la vaga, convertint-les en delictes perseguibles per l’estat.

6. Bloc 1. Societat, política i poder.
Apunts de Ciència política.
6
5. Les etapes de la politització.
Són 4 les etapes que poden portar la politització d’una diferència social:
a) Identificació d’una distribució desigual de valors i recursos.
b) Presa de consciència per part de col·lectius implicats i l’expressió de les seves
demandes, exigències i propostes per a corregir la situació i controlar el risc que
comporta.
c) Mobilització de suports a les demandes i propostes, buscant el major nombre d’aliats
entre altres grups i actors.
d) Trasllat del conflicte a l’escenari públic, reclamant l’adopció de decisions vinculants per
a tota la comunitat. Aquestes decisions, que pretenen modificar el desequilibri
anterior, han de comptar amb el suport de la coacció que administren les institucions
polítiques.
Els processos de politització poden ser a nivell “macro” o “micro”. Per al primer cas, podem
posar com a exemples el moviment feminista, que promou un reequilibri en la relació entre
homes i dones mitjançant l’adopció de polítiques obligatòries d’igualació i de discriminació
positiva. I el moviment ecologista, que promou un reequilibri entre els qui donen més
importància l’explotació econòmica sense límits dels recursos naturals i els qui denuncien i
pateixen els perjudicis socials i ambientals derivats d’aquests excessos. En el segon nivell,
podem posar com a exemple quan un grup de veïns pren consciència sobre la mancança
d’equipaments dels seus pobles o barris. O quan els usuaris d’autopistes de peatge traslladen a
l’escena pública la seva consciència de desigualtat respecte als usuaris de les vies de lliure
circulació.
L’absència de política, en condicions de desigualtat, permetrà jugar amb avantatge als grups
que ocupen les posicions més afavorides.
6. Societats sense política?
Què hi ha d’inevitable en aquesta presència de la política? S’ha d’acceptar com a un fenomen
lligat a la mateixa condició humana? O, podem imaginar una societat sense política?
Els antropòlegs i els prehistoriadors ens parlen de “societats sense política” quan descriuen
l’existència de comunitats de mida reduïda, vinculades per lligams de parentiu, en les que els
béns necessaris per a subsistir són compartits. En aquests grups, la generositat mútua
substitueix a l’apropiació individual dels recursos bàsics. Es tracta, doncs, de comunitats
igualitàries. En elles, la cooperació en la caça o en la recol·lecció és la millor protecció que un
individu pot obtenir davant de les amenaces d’un entorn natural davant el que se sent molt
vulnerable.

7. Bloc 1. Societat, política i poder.
Apunts de Ciència política.
7
Activitat 4. Propietat privada i poder polític.
Durant el segle XIX, en plena expansió del capitalisme industrial i financer, es va veure en la
desigualtat de propietat del capital (la terra, els béns industrials o els capitals financers) l’arrel
principal dels conflictes socials o de l’estructura política que intentava controlar-los. El poder
polític apareixia com a un instrument al servei dels interessos dels propietaris. A partir d’aquest
anàlisi, les diferents propostes socialistes i anarquistes pronosticaven que la desaparició de la
propietat privada deixaria sense raó de ser a les estructures polítiques, perquè l’acord lliure i
voluntari entre individus i grups seria suficient per a resoldre les diferències. Una societat sense
poder polític (l’anarquia) o l’extinció gradual de l’estat es van convertir en els objectius últims
del moviment obrer internacional, que va elaborar diferents estratègies per a aconseguir-ho.
Passat un segle i mig, aquelles propostes, quin judici en mereixen? En quina mida conserven la
seva validesa? Fins a quin punt poden donar-se per desmentides per la història posterior?
Llegeix el text i respon de forma argumentada a les preguntes que es plantegen.
7. Annex: algunes definicions clàssiques de política.
 La política com a control sobre les persones i recursos. Seria polític tot fenomen
vinculat a formes de poder o domini sobre els altres (Maquiavel, Lasswell, Dahl),
imposant-los conductes que no serien espontàniament adoptades.
 La política com a activitat desenvolupada a través d’un sistema d’institucions
públiques. Seria política tota activitat dins de les institucions estables (bàsicament,
l’estat) autoritzades per a exercir una coacció sobre la comunitat (Webber).
 La política com a activitat dirigida per valors d’ordre i equilibri social. Seria política tota
activitat encaminada al foment del bé comú o de l’interès general, mitjançant la
redistribució de valors (Aristòtil, Tomàs de Aquino, Locke, Parsons, Easton).
 La política com a activitat vinculada a la defensa de la comunitat contra una amenaça
exterior. La preparació per a la guerra i l’organització militar (amb les seves exigències
de jerarquies, disciplina, recursos fiscals i coacció) estaria en l’origen de l’activitat
política (Spencer, Gumplowicz). Aquest punt de vista ha influït també en una
concepció de la política interna, que és entesa com a una lluita permanent “nosaltres –
ells”, basada en la distinció “amic – enemic” (Schmitt).
Aquestes definicions tenen punts en comú, s’influencien i es complementen. Però es
distingeixen per l’èmfasi que col·loquen en alguna de les manifestacions de la política: el
poder, la institucionalització, els sistemes de valors, la violència organitzada.

8. Bloc 1. Societat, política i poder.
Apunts de Ciència política.
8
8. Les tres dimensions de la política.
La política com a estructura, procés i resultat. Vegem què vol dir cadascuna d’aquestes
dimensions.
 Quan observem la política com a estructura fixem la nostra atenció en el mode estable
en que una comunitat determinada organitza les seves actuacions polítiques. És a dir,
intentem identificar a quines estructures permanents s’ajusten aquestes actuacions.
En aquesta estructura podrem veure quines són les institucions i regles per les que
transiten els comportaments polítics. Per exemple, podrem conèixer quins són els
factors que expliquen l’aparició dels parlaments, quines funcions tenen assignades i
com les exerceixen. O quins són els mètodes existents per a designar als titulars del
poder: herència, eleccions, ... Per tant, en aquesta dimensió s’analitzarà l’estat i altres
formes preestatals d’organització política, l’estudi de les institucions estatals o el de
les organitzacions polítiques internacionals.
 Quan observem la política com a procés, analitzarem sobretot una sèrie de conductes
individuals i col·lectives que s’encadenen dinàmicament. Ens fixarem en els
comportaments de diferents subjectes, examinant les seves motivacions i les seves
formes d’actuar. Des d’aquesta perspectiva ens interessen els factors que influeixen en
una negociació entre partits per a formar una coalició de govern. O perquè
determinats grups s’organitzen en partits i associacions i altres, en canvi, prefereixen
l’acció individual. Ens ajuda a entendre perquè uns ciutadans s’inclinen per una
candidatura i no per una altra en unes eleccions. Si l’estructura ens ofereix la cara
estable de la política, el procés ens presenta la seva cara dinàmica: la política en acció.
 Per últim, quan observem la política com a resultat el punt d’atenció el fixarem en les
respostes que la combinació de procés i estructura donen a cada conflicte. Aquestes
respostes (decisions) són el producte final de la política, destinat a regular les tensions
existents en diferents àmbits de la vida col·lectiva. El que posarem de relleu ara és en
quina mesura incideix la política sobre les relacions socials i els seus moments
conflictius. Es posa de relleu el que la política és capaç d’aportar a la necessària
cohesió social.
Taula. Les tres dimensions de la política.
Estructura Procés Resultat
Sistema, ordre, institució,
regla.
Seqüència d’actes, sèrie de
conductes.
Política pública, intervenció
sobre les relacions socials.
Polity Politics Policy