1. Gaudim amb Contes
Tots em miren malament
(ADAPTACIÓ PARTICULAR d'un conte de tradició popular)
En Joan estava molt preocupat. Darrerament, observava i notava que tothom el mirava malament,
fins i tot, amb desconfiança i hostilitat i havia perdut la capacitat de gaudir de la companyia dels
altres. Ja no sentia la connexió amb els seus amics i companys, i realment, no s'explicava per que
tothom el mirava d'aquella manera. I això li feia estar a disgust i notava com el seu estat d'ànim
estava cada cop més alterat. No sabia ben bé per què ni trobava explicació.
Tenia una molt bona amiga de tota la vida, na Maria. Feia temps que no feien una de les llargues i
productives xerrades que recordava amb anyorança, i en Joan va pensar: "Aquest és un bon
moment per anar a veure a na Maria". Ella sempre trobava aquell equilibri i aquella visió de la vida
que aclaria els dubtes i feia llum on hi havia foscor. Així, la va convidar a fer una excursió a un dels
seus llocs preferits: La montanya dels vents, on hi havia un tronc d'arbre romput per una
tramuntanada i on havien passat moltes estones parlant de tot i de res, de la vida i de la mort… i
ara, en Joan, sentia que necessitava una d'aquelles estones de xerrar per xerrar.
Van pujar un dia assolejat i tranquil, de primers de primavera, on el sol ja calentava suficient per
fer la caminata un poc feixuga. I allà li va explicar tot el que li preocupava, sobretot, que veia que
la gent era hostil amb ell i li miraven malament. Na Maria, com tenia costum, va començar a
explicar-li un conte:
- "Mira, Joan, a tu et passa com el canet que va entrar a la casa dels mil miralls".
- "Vinga, Maria, ja comences com sempre, amb les teves històries" li va contestar, en Joan entre
irònic i esperençat, esperant però aquesta estratègia de conversa típica de la seva amiga. "I
que li va passar al canet dels miralls aquest?"
- "I do, el conte diu així:
Es diu, es conte i comenten, que en un petit i molt llunyà poble, hi havia un taller abandonat, que
havia estat temps fa d'un miraller molt famòs a tota la comarca. Un dia, un canet, cercant el refugi
del sol, va ficar-se per un forat d'una de les portes de la casa, i va començar a rebuscar i donar
voltes, fins arribar a una porta, migoberta, plena de la llum del sol que entrava per una finestra
sense finestrons. Va entrar, poc a poc, i, oh sorpresa, es va trobar amb mil canets mirant-lo tant
fixament com ell els mirava. Va començar, amb timidesa, a moure la cua i aixecar poc a poc les
orelles. Per sorpresa seva, tots els altres canets van fer el mateix, i al somriure'ls i lladrar amb
alegria i juguera, els altres també somreien i lladraven com ell. Va estar una bona estona jugant i
gaudint de la companyia dels altres 1000 canets, i en marxar, va dir-se: "Quin lloc més agradable,
he de tornar sovint a jugar amb aquests amiguets que he trobat!!".
Dies desprès, un altre canet del carrer va arribar al mateix indret, i va entrar a la mateixa habitació.
A diferència del primer, aquest era desconfiat i temorós. I en veure els 1000 canets que se'l
miraven, va sentir-se amenaçat, i va tenir molta por perquè va notar que el miraven de manera
agressiva i desconfiada… Es va posar a la defensiva, com tots els altres mil canets, i va començar a
lladrar i grunyir, com tots ells…fins que va marxar esporugut tot dient-se: "Mai, mai més entraré a
un lloc tan amenaçador!!".
Missatge del conte: "Tot el que dónes, ho acabes rebent, com si d'un boomerang es tractès. Moltes
vegades, la cara de la gent que t'envolta, simplement, reflecteix la teva pròpia expressió. I tu, ja
saps el que vols rebre??"
Jordi Gutierrez Jané.
Psicòleg.
http://gaudimambcontes.blogspot.com