1. CONSTRUCTIVISME
Característiques
La teoria del constructivisme es basa en la construcció del coneixement mitjançant les activitats
basades en experiències riques en context. L’era de la informació i coneixement ha impulsat
aquest nou paradigma ja que actualment es basa en les TIC. L’estudiant té al seu abast recursos
com wikis, blogs, xarxes socials... que faciliten l’accés al món de la informació il·limitada de
manera instantània.
Segons Jean Piaget s’aprèn a través de la vinculació amb els objectes, amb les percepcions del
ser humà, és a dir, que tot allò que hom té al voltant l’anirà estimulant per a l’adquisició de
coneixements, i per tant, l’estudiant adquirirà aquest coneixement construint-lo a partir de
l’assimilació i acomodació.
Aquesta postura defèn la importància d’allò individual en front d’allò normatiu; i conseqüentment
allò social com determinant dels aprenentatges individuals, i òbviament, aquesta afirmació està
íntimament relacionada amb la progressiva aparició de la xarxa de xarxes. Internet permet les
accions individuals en el marc de la Xarxa la qual és bàsicament social. Per tant, Internet
reprodueix un escenari virtual semblant als entorns reals on justament tenen lloc els
aprenentatges.
Es considera que el constructivisme és el paradigma d’aquest moment històric, el qual es centra
en la persona que va construint una nova realitat, partint dels coneixements previs i dels
coneixements que va adquirint, tanmateix socialitza el què aprèn i necessita la interacció amb
altres membres de la comunitat. Aquesta teoria defensa que l’estudiant pot controlar la pròpia
direcció del seu procés d’aprenentatge. La tecnologia és un dels factors responsables que permet
que l’estudiant hagi adquirit un nou rol dins d’aquest procés, en aquest moment, l’estudiant és
responsable i el centre del seu aprenentatge. Per tant, hi ha un marcat vincle entre la teoria del
constructivisme i les noves tecnologies, ja que aquestes impacten de forma extraordinària i
notable en el procés de la construcció del coneixement per part de l’individu.
Aquesta teoria proposa estudiar com el subjecte construeix el seu coneixement a base d’anar
estudiant els processos d’assimilació, d’acomodació, equilibri i adaptació.
El constructivisme busca obtenir major efectivitat en el procés d’aprenentatge, i fa confluir
diferents plantejaments psicopedagògics. Tanmateix, aposta per la idea de treballar eficaçment a
través d’un ambient de cordialitat, creativitat, diversió, experimentació i col·laboració. El subjecte
no sols construeix a partir de la interacció amb l’objecte del coneixement, sinó que també a partir
de les interaccions amb altres individus.
Els canvis que ha aportat el constructivisme són:
El pas de d'un enfocament centrat
...a un enfocament centrat en...
en...
l’ensenyament l’aprenentatge
el docent l’estudiant
el desenvolupament dels processos,
la informació
habilitats, hàbits i capacitats

2. l’individualisme el treball col·laboratiu
la memorització la comprensió
un desenvolupament de competències
l’examen com una forma d’avaluar
per a tota la vida
Els principals autors que han definit el constructivisme són Vigotsky, Piaget i Ausubel. En el
següent vídeo podem veure les principals aportacions de cadascun a la configuració d'aquest
paradigma.
http://www.youtube.com/watch?v=-YpCocmWxPA&feature=player_embedded
http://www.slideshare.net/javier3111/el-constructivisme-social-de-vigotsky
http://www.slideshare.net/javier3111/presentaci-aportacions-de-j-piaget-dins-els-constructivisme
Altres aportacions al constructivisme han estat fetes per Brunel:
http://www.scribd.com/doc/9569799/Bruner
En l'actualitat, el constructivisme és un dels paradigmes educatius més treballats i difosos. Un
dels principals teòrics del constructivisme actualment és David H. Jonassen, professor de la
Universitat de Missouri, on treballa al School of Information Science and Learning Technologies.
Com a professor en l'àrea de la psicologia educativa, el professor Jonassen va centrar la seva
investigació en el disseny d'entorns d'aprenentatge constructivistes i eines cognitives per a
l'aprenentatge (Mindtools) entre d'altres. Més recentment, la seva atenció s'ha traslladat cap a
qüestions de resolució de problems. Ara ha començat a treballar en el context de l'educació en
enginyeria, perquè els enginyers estan especialment preparats per a la resolució de problemes.
Tot i que centrades en el camps de l'enginyeria, les seves aportacions presenten evidents
implicación en altres camps educatius.
En aquest treball podem veure més detalladament les principals característiques de la seva
proposta en el disseny d'entorns d'aprenentatge constructivistes.
I més recentment, tot i que ja no és un autor constructivista, aquestes idees sí que són a la base
de les seues teories. Roger Schank és un visionaris més important en intel·ligència artificail, teoria
de l'aprenentatge, ciència cognitiva i la construcció d'entorns virtuals d'aprenentatge. És el
director general de Socratic Arts, una companyia l'objectiu de la qual és el disseny i
implementació del learning-by-doing (aprendre fent, aprendre amb la pràctica), centrant-se en el
currículum d'escoles, universitat i corporacions.
A continuació podem veures dues interessants entrevistes amb aquest teòric; la primera del
programa Redes de TVE; la segona de Balzac.tv:
http://www.youtube.com/watch?v=X27v4PKAMxQ&feature=related
http://balzac.tv/episodios/2009/04/16/learning-by-doing/

3. Objectius educatius
L'objectiu principal de la intervenció pedagògica des d'una òptica constructivista és que l'alumne
aprengui a aprendre. La rendibilitat de la intervenció pedagògica es fixa en la capacitat de
transferència que acompanya els aprenentatges i no pas en la transmissió acumulativa de
coneixements. L'aprenentatge constructivista es planteja, per tant, en termes d'adquisició de
capacitats i no com una retenció passiva de continguts disciplinaris.
Per a la consecució d'aquest objectiu, el constructivisme té en compte els següents aspectes:
1. El coneixement no ve donat ni per l'objecte ni del subjecte, sinó de la interacció entre els
dos; el coneixement és un procés de construcció.
2. El coneixement és una construcció perpètua, no una mera còpia de la realitat; tota
comprensió implica cert grau d'invenció (o no) perquè el coneixement exigeix del subjecte
actuar sobre allò conegut i, per tant, transformar-ho.
3. El creixement conceptual naix de la negociació de significat, del compartir múltiples
perspectives i de la modificació de les nostres representacions a través de l'aprenentatge
col·laboratiu.
4. El coneixement es construeix a partir de l'experiència o del conjunt d'experiències de
l'individu que s'esdevenen de la interacció am,b altres individus i amb la realitat.
5. S'aconsegueix coneixement quan el subjecte s'implica activament en l'aprenentatge.
6. Una vegada exposats els trets comuns del constructivisme passarem a explicar les
diferents corrents dins del constructivisme.
Rol de l'estudiant
En el constructivisme, l'estudiant adquireix un paper fonamental, ja que, en última instància, és
ell el responsable del procés d'aprenentatge. L'estudiant deixa de ser una figura passiva que rep
informació i esdevé un protagonista actiu que ha de construir el seu aprenentatge.
De manera que, amb el constructivisme, l'alumne:
• Construeix el seu aprenentatge.
• Determina els procediments d'aprenentatge.
• Parteix dels coneixements prèviament adquirits.
• Fa una reflexió activa i conscient del seu aprenentatge.
• Combina l'aprenentatge cooperatiu i l'individual.

4. Interacció entre estudiants
A partir del rol que desenvolupa l'estudiant, no és difícil observar que la col·laboració entre els
estudiants serà fonamental per a la construcció del coneixement. No es tracta doncs de crear un
ambient competitiu entre els estudiants, sinó d'aconseguir que la col·laboració entre estudiants
permeta configurar, delimitar i perfilar l'aprenentatge. La discussió, el debat i el diàleg esdevenen
ferramentes fonamentals per aconseguir-ho. La introdució de les TIC en l'ensenyament facilitat i
fomenta aquestes actituds col·laboratives: xarxes socials, blogs o wikis per compartir i crear
col·laborativament la informació, aules virtuals amb fòrums, xats, etc.
Rol del docent
El professor té un rol de mediador en l'aprenentatge, ha de fer que l'alumne investigui,
descobreixi, compari i comparteixi les seves idees. Així doncs, un docent que segueix una
metodologia contructivista ha de complir aquestes característiques:
a. Accepta i impulsa l'autonomía i iniciativa de l'alumne.
b. Utilitza matèria primera i fonts primeres conjuntament amb materials físics, interactius i
manipulables.
c. Usa terminologia cognitiva com: classificar, analitzar, predir, crear, inferir, deduir, estimar,
elaborar, pensar...
d. Investiga sobre la comprensió de conceptes que tenen els estudiants, abans de compartir
amb ells la seva comprensió d'aquests conceptes.
e. Reflexiona activa i conscientment sobre el seu treball, sobre el desenvolupament general
de la sessió i avalua la seva pròpia actuació.
f. Desafia la indagació fent preguntes que necessitan respostes molt ben reflexionades i
desafia també a què es facen preguntes entre ells.
Relació docent-alumnes
Segons aquest rol de mediador, el professor ha de donar suport a l'alumne per:
1.- Ensenyar-li a pensar: desenvolupar en l'alumne un conjunt d'habilitats cognitives que li
permeten optimitzar els processos de raonament.
2.- Ensenyar-li sobre el pensar: Animar als alumnes a prendre consciència dels processos i
estratègies mentals que segueix (metacognició) per poder controlar-los i modificar-los
(autonomia), i millorar així el rendiment i l'eficàcia en l'aprenentatge.
3.- Ensenyar-li sobre la base del pensar: incorporar objectius d'aprenentatge relatius a les
habilitats cognitives, dins del currículum escolar.
Criteris i instruments d'avaluació
L'avaluació educativa és una activitat complexa, però constitueix una tasca necessària i
fonamental. En l'avaluació educativa s'inclouen aspectes molt diversos: aprenentatges,
ensenyament, acció docent, context, programes, currículum, etc.

5. És importatn destacar que els docents han de conéixer com s'aprén i com s'ensenya, així com
tenir present com, quan, per què i per a què s'avalua. Així mateix, des d'una perspectiva
constructivista, el docent ha de prendre en consideració els aspectes cognitius i afectius que els
estudiants utilitzen durant el procés de construcció dels aprenentatge, tenint en compte les
capacitats involucrades en l'estudiant, les metes que persegueix l'estudiant i els coneixements
previs d'aquest.
L'enfocament constructivista avalua amb major èmfasi i de manera més significativa els processos
d'aprenentatge. En l'avaluació d'aquests, el docent ha de tenir present els següents aspectes:
L'ús de diverses estratègies i tècniques d'avaluació, perquè el procés es realitzi de manera
dinàmica.
La construcció d'activitats de planificació, d'ensenyament i avaluació, així com el context i
l'alumne de manera global.
El grau de construcció de les interpretacions dels estudiants i dels aprenentatges significatius.
L'ús que els alumnes fan d'allò après, ja sigui per construir nous aprenentatges o per a explorar,
descobrir i solucionar problemes. És important que l'estudiant aprengui a autoavaluar-se.
Per tant, també és importatn el desenvolupament de la capacitat d'autorregulació i autoavaluació
en els alumnes. Els estudiants han de proposar situacions i espais per aprendre a avaluar els
processos i els resultats dels seus aprenentatges.
Així doncs, cal tenir en compte els diferents continguts segons la seva naturalesa: conceptuals
(saber), procediments (saber fer) i actitudinals (saber ser i estar).
És important també la funció de retroalimentació, que ha de proveir l'avaluació tant per al docent
com per a l'estudiant.
Tipus d'avaluació
L'avaluació constructivista pot ser de tres tipus segons les característiques, la funció i el moment
d'aplicació.
• Diagnòstica: es realitza abans del procés educatiu. Com el nom indica, es tracta de
detectar els coneixements previs de l'alumne.
• Formativa: és l'avaluació que es realitza al mateix temps que el procés d'ensenyament-
aprenentatge mitjançant l'intercanvi de preguntes i respostes, l'observació intuïtiva, els
diaris de classe, mapes conceptuals, etc.
• Sumativa: es realitza a la fi del procés. L'objectiu principal es confirmar el grau en què
s'han acomplert les intencions educatives.
Instruments d'avaluació
Díaz i Hernández (2002) distingeixen tres tipus d'instruments i tècniques d'avaluació:
• Tècniques informals: utilitzades dins de situacions d'ensenyament amb una durada breu.
No són presentats com a actes avaluatius. Es duu a terme mitjançant l'observació de les
activitats realitzades pels alumnes i mitjançant l'exploració a través de preguntes. Cal

6. destacar aquí el portfoli o dossier d'aprenentatge on s'arrepleguen totes les activitats
realitzades durant el procés d'ensenyament-aprenentatge.
• Tècniques semiformals: requereixen de major temps de preparació i també de valoració.
Alguns instruments són:
o Exercicis i pràctiques que els alumnes realitzen en classe, tant individualment com de
manera grupal.
o Tasques que es demanen realitzar fora de classe: exercicis, solució de problemes, visites,
treballs d'investigació. També poden ser realitzats tant de manera individual com
col·lectiva.
• Tècniques formals: són més sofisticades i, per tant, percebudes pels alumnes com
vertaderes avaluacions. Solen realitzar-se de manera periòdica. Alguns instruments
habituals són les proves o exàmens de tipus test o els mapes conceptuals.