Guerra Freda

1. IPM / HMC Batxillerat
Jordi Manero
UNITAT 11:
LA GUERRA FREDA.

2. Guerra Freda:
Cadascuna d’elles representava
una concepció política, econòmica i
social del món, oposada i
irreconciliable amb l’altra.
Cadascuna volia assegurar-se
aliats i zones d’influència al món i
consolidar el seu model social,
econòmic i polític.
Antecedents i causes de la Guerra Freda.
Sistema de relacions internacionals que es
donà al món després de la II Guerra
Mundial, caracteritzat per l’enfrontament
entre les dues superpotències vencedores:
els EUA (capitalista) i l’URSS (comunista).

3. La fi de la segona guerra mundial significà l’inici d’un nou
ordre en política internacional.
Les conferències de Ialta i Potsdam
dibuixaren les noves fronteres europees.
Es decidí la creació de l’ONU.
El món estava dominat per dues superpotències: Els EUA i
l’URSS.
L’enemic comú les havia unit.
Ara, les relacions es trencaran,
originant la Guerra Freda.
Representaven dues grans
concepcions ideològiques,
antagòniques.

4. Països d’Europa Occidental, Amèrica
del Nord i del Sud, Austràlia, Nova
Zelanda i Japó.
Principis econòmics: Llibertat
econòmica, predomini del mercat,
propietat privada i poca intervenció de
l’Estat.
Bloc capitalista.
EUA.
Classes socials contraposades i grans
diferències econòmiques.
Liberalisme democràtic com a sistema
polític, pluripartidisme i eleccions
lliures. Constitució que garantia
llibertats individuals i col·lectives.

5. Des de l’URSS s’estengué per
l’Europa de l’Est, Xina, Cuba i part
d’Àfrica i sudest asiàtic.
Principis econòmics: No a la propietat
privada ni al lliure mercat. L’Estat
planificava i controlava l’economia.
Desaparició de classes socials i
desigualtats econòmiques. Fi de
l’explotació.
Partit únic. No llibertat d’opinió ni
eleccions lliures. Control de la vida
política pels diferents partits
comunistes.
Bloc comunista.
URSS.

6. Els EUA i l’URSS, iniciaren una cursa d’armaments i van
mantenir, una actitud bel·ligerant i de confrontació
ideològica permanent, malgrat que no va arribar mai a un
enfrontament armat directe (Doctrina MAD).
Mútua
destrucció
assegurada
Doctrina Mad:

7. Les dues superpotències consideraven que perdre
significaria la seva desaparició.
Les dues superpotències consideraven que per guanyar,
necessitaven ampliar al màxim les seves zones d’influència
i el nombre d’aliats.
Els enfrontaments entre aliats es multiplicaren al llarg de tot
el període.
Aplicaven la teoria del dòmino:
Si deixem que es pugui perdre un
aliat, el seguiran altres països.

8. Els orígens de la tensió i ruptura 1945-1948
La màxima tensió 1948-1953
La coexistència pacífica
“L’equilibri del terror” 1953-1979
El rebrot 1979-1985
La fi de la Guerra Freda 1985-1991
Les fases de la Guerra Freda.

9. Els orígens de la tensió i ruptura (1945-1948).
La conferència de Ialta (febrer del 45) dividí Europa en dues
zones d’ocupació i influència.
La intenció de cada
superpotència era
consolidar i ampliar les
seves zones d’influència.
Després de la guerra van crear-se governs de coalició (Eu.
occ.) i, en algunes zones, “democràcies populars” (Eu. or).
EUA: Europa occidental.
URSS: Europa oriental.
Cadascuna de les superpotències imposava el seu
model.
Doctrina
Truman:
Els EUA podien donar suport a
"persones lliures que estan resistint
els intents de domini per minories
armades o per pressions exteriors".

10. Els americans posaren en marxa el Pla Marshall (1947).
Els americans oferien crèdits i donacions a
aquells països que les acceptessin.
Havien de fer fora els ministres
comunistes dels governs de coalició.
Aturar el comunisme
Obrir nous mercats als productes
nord-americans
Doble
objectiu:
Havien d’acceptar campanyes pro-
ianquis.
Europa occidental, països escandinaus,
Grècia i Turquia.
Beneficiats
Pla Marshall.

11. Al mateix temps, als EUA s’inicià la
“Cacera de Bruixes” (1947-1954).
Persecució dels comunistes.
Senador McCarthy
Els americans situaran bases
militars en alguns països europeus.

12. D’altra banda, a Grècia intervingueren els britànics per tal
d’aturar l’arribada al poder dels comunistes (1946).
Truman envia vaixells de guerra a la
Mediterrània oriental.
Per últim, els aliats occidentals
(EUA, França i GB) decideixen
unir les seves zones d’ocupació a
Alemanya.
Tot això propicià la reacció
soviètica.
Veritablement sorgí el teló d’acer.

13. En aquells països que no ho acceptaren,
s’utilitzà la força: Cop de Praga (1948).
L’URSS impulsà en les seves zones “alliberades” règims
que políticament i econòmica seguien el seu model.
Stalin impulsà la Doctrina Jdànov, 1947, que
dividia el món en dos sectors irrecociliables.
Es creà el Kominforn: Organització que havia
d’assenyalar als partits comunistes
europeus la seva estratègia.
A Alemanya,
bloquejà la resta
de zones
d’ocupació (1948).

14. La tensió entre els dos blocs originà la creació de dues
grans aliances militars:
OTAN, 1949.
Bloc capitalista.
Pacte de Varsòvia, 1955.
Bloc comunista.
La tensió entre
els dos blocs
originà diversos
conflictes
armats.
Sempre entre
aliats, mai directes:
Por a “l’holocaust nuclear”.

15. Molts dels conflictes
s’ubiquen en un context
de descolonització.
Les dues superpotències
volien impedir que els nous
països independents
s’alineessin amb el bloc
contrari.

16. Dels conflictes de la guerra freda destaquen:
La guerra de Corea (1950-1953).
Les guerres de Vietnam (1946-1954 i 1957-1975).
Els conflictes àrabo-israelians. Crisi de Suez.
La crisi dels míssils de Cuba (1962).
El conflicte intern de Cambodja.
La crisi de Berlín (1948).

17. El primer escenari
d’enfrontament entre els dos
blocs va tenir lloc a Alemanya.
EUA, GB i França uniren les
seves zones d’ocupació.
La resposta soviètica va ser el
“Blocatge de Berlín”.
Els americans es veuen
obligats a realitzar un pont aeri
per abastir Berlín.
La màxima tenxió (1948-1953)
“Blocatge de Berlín”

18. Tensió molt evident: Possible esclat de la
Tercera Guerra Mundial?
Finalment:
Creació de l’Alemanya Federal
(RFA). Maig 1949. Capital Bonn.
Creació de la República
Democràtica Alemanys (RDA).
Octubre 1949. Capital Berlín.
Berlín passa a ser un dels
principals escenaris de la guerra
freda (Mur de Berlín, 1961).

19. Corea va patir la invasió japonesa.
En acabar la segona guerra mundial,
el nord va ser ocupat per tropes
soviètiques, mentre que el sud ho
era per tropes nord-americanes.
La frontera es situava
en el paral·lel 38.
Dues Corees.
Corea del nord, industrial i comunista,
dirigida per Kim Il Sung, aliada de l’URSS.
Corea del sud, agrària i capitalista, dirigida
per Syngman Rhee, aliada dels EUA.
“Conflicte de Corea”

20. El 1949 es retiraren les tropes
soviètiques i nordamericanes.
El 1950 el nord envaeix
el sud.
A més de les tropes coreanes, hi van
intervenir les nord-americanes, a
banda de xineses i soviètiques
(aquestes darreres de forma
extraoficial).
El 1949 havia nascut la Xina comunista.

21. Destitució de MacArthur.
1953, Pau de Panmunjom:
Divisió de Corea (paral·lel 38).
Els EUA envien tropes sota
bandera de l’ONU,
comandades per MacArhur.
Perill molt real de guerra
nuclear.
Com a efecte colateral, el conflicte propicià
l’aliança entre els EUA i el Japó.

22. La coexistència pacífica, l’equilibri del terror
(1953-1979).
El 1953 va morir Stalin arribà al poder als EUA Eisenhower.
Denuncia el règim d’Stalin.
No cal exportar la revolució.
Es pot conviure amb els EUA.
XX Congrés del PCUS (1956)
A la mort d’Stalin arribà al poder a l’URSS Nikita Kruixov.

23. Eisenhower continuà inicialment la política
anti-comunista, particularment a l’Amèrica
Llatina:
Com a exemple:
Guatemala, projecte de reforma
agrària, al qual s’oposa la
companyia United Fruit (USA).
Intervenció USA, 1954, per “acabar
amb el comunisme”: Instauració
d’una dictadura pro-ianqui.
El 1954 13 dels 20 països
llatinoamericans tenien dictadures
recolzades pels EUA.
1957, Sputnik rus.
Eisenhower crea la
NASA.

24. El 1961 als EUA arriba al poder JF. Kennedy.
Nova Frontera: Programes socials contra
la pobresa i la discriminació racial
Desenvolupament tècnic i científic (espai).
Opció ferma per la coexistència pacífica.
1961, incident
de Goldsboro,
Carolina del
Nord, amb un
B-52
estavellat amb
bombes
hidrogen.

25. Coexistència
pacífica:
Hi ha una actitud més
tolerant envers les altres
ideologies.
Es reconeixen les
respectives zones
d’influència.
Diàleg: Cal frenar la cursa
d’armaments.
No-agressió i
no-ingerència.
Nous dirigents, nou clima en la guerra freda.
Són possibles els acords i les
relacions directes entre els
dirigents de les dues potències.
Perill de guerra nuclear
i ruïna econòmica
(Doctrina MAD).

26. 1959: Khruixov va a EE.UU. A
entrevistar-se amb Eisenhower.
1968: Prohibició de determinades
proves nuclears.
Relacions directes
entre els dirigents de
les dues potències:
Acords entre les dues
superpotències.
1961: Khruixov i Kennedy es
troben a Viena.
1963: “Telèfon vermell”.
1972: Acords SALT (Strategic
Arms Limitation Talks).
1973: L. Breixnev i R. Nixon
tractat sobre prevenció guerra
nuclear.

27. Malgrat tot, es donaren importantíssims conflictes.
Les guerres de Vietnam (1946-1954 i 1957-1975).
El conflicte intern de Cambodja.
La crisi dels míssils de Cuba (1962).
Els conflictes àrabo-israelians.

28. Les guerres de Vietnam (1946-1954 i 1957-1975).
1946-1954.
Conflicte de descolonització.
Vietnam formava part de la
Indoxina francesa.
Durant la segona guerra
mundial, ocupació japonesa.
Després de la guerra,
França vol recuperar el control.
Oposició nacionalista vietnamita.

29. Moviment independentista vietnamita:
Viet-minh (Ho Chi Minh)
Guerra
amb
França.
Desfeta francesa de Dien-Bien-Phu
(1954).
1954, Conferència de Ginebra:
França abandona Indoxina.

30. Vietnam del nord: comunista.
Vietnam del sud: capitalista.
Cambotja.
Vietnam:
Laos.
La Indoxina francesa queda dividida:
Ho Chi Minh, líder de Vietnam del nord, anuncia el desig
de reunificar vietnam sota el comunisme.
Al sud sorgeix el Viet-
cong, que lluita per la
unificació comunista.

31. El conflicte passa
a ser típic de la
guerra freda.
Vietnam del nord: comunista.
Vietnam del sud: capitalista.
Ajudat per l’URSS i la Xina.
Els EUA es van comprometre al
màxim, enviant tropes i material.
Ajudat pels EUA.
1957-1975.
El president Johnson, heretà
d’Eisenhower i JFK el seu
principal problema: Vietnam.

32. 1964, veritable guerra del Vietnam amb implicació total
EUA (recolza dictadura del sud):
Intervenció sobre el terreny.
Repressió brutal població civil.
Bombardejos massius.
Utilització de napalm i armes químiques.
La guerra va
ser molt dura.
Gran nombre
de baixes.

33. Desprestigi
internacional.
Oposició social.
Molts joves es neguen a anar a la guerra.
Els EUA
negocien
sortir-ne.
EUA:
El 1975 surt el darrer soldat dels EUA.
Darrera ofensiva del nord.
Ocupació de Saigon i reunificació
sota el govern comunista.
1973, Acords de París.

34. Kampuchéa (Cambotja), antiga colònia de la Indoxina
francesa, va viure un greu conflicte intern.
El 1967 es creen els khemers rojos,
braç armat del partit comunista de
Kampuchéa.
Inicià una guerra de guerrilles contra
el govern prooccidental, recolzat
pels EUA.
Els EUA després es retiraren i els
khemers rojos ocuparen la capital,
Phnom Penh, dirigits per Pol Pot.
Aguditzat pel suport dels blocs a les dues faccions.
El conflicte de Cambotja (1967-1979).

35. En els aproximadament quatre
anys que governaren (1975-1979)
els khmers rojos provocaren un
terrible genocidi al seu poble.
Més d’un milió i mig
de cambodjans
varen morir.
Les seves relacions amb
el Vietnam prosoviètic
s’anaren deteriorant.
Es produí una invasió
vietnamita que va deposar
els khmers rojos (1979).

36. Després de la Gran
Guerra, desaparició
de l’Imperi Turc:
Palestina tenia una realitat molt
complexa.
Les complicacions augmentaren
amb l’emigració jueva.
La milícia Haganah inicià una campanya
contra els britànics i a favor d’un estat jueu.
Palestina passa
ser un protectorat
britànic.
Massiva amb la Segona
Guerra Mundial.
Els conflicte entre àrabs i israelians.

37. El 1947, una resolució de l’ONU
proposà la divisió de Palestina:
Els jueus (30% població)
obtenien el 55% del territori.
El 1948, els britànics abandonen
Palestina i Ben Gurion proclama
l’Estat d’Israel.
Guerres àrabo – israelianes.
Països àrabs dels voltants i
palestins no ho accepten.
Conflicte que arriba als
nostres dies.

38. 1948-49: Primera guerra àrabo-israeliana.
La Lliga Àrab
ataca Israel.
Egipte, Síria, Aràbia
Saudita, Jordània, Iraq,
Líban i Iemen.
Victòria
jueva.
Divisió de Jerusalem, augment
dels seus territoris.
Palestins:
Gaza (administrada per Egipte)
i Cisjordània (administrada per
Jordània).

39. 1956. Segona guerra araboisraeliana: Crisi de Suez.
El general Nasser (Egipte) vol nacionalitzar
el Canal de Suez.
Intervenció anglo-francesa.
Aprofitant-la, Israel ataca Egipte, envaint la
península del Sinaí.
Han d’intervenir els EUA, l’URSS i l’ONU.
Cascos blaus ocupen el Sinaí.
Egipte nacionalitza el canal.
Israel té lliure pas.
Israel evita atacs guerrillers.

40. 1967. Tercer guerra araboisraeliana: Guerra dels Sis Dies.
Els israelians ataquen
per sorpresa.
Victòria militar
absoluta.
Aconsegueixen els “Territoris Ocupats”.
Gaza, Cisjordània, Sinaí (Egipte) i els
Alts del Golan (Síria).
Àrea de seguretat al voltant del territori de
l’Estat d’Israel.
Ocupació total de Jerusalem.
22 N 1967, resolució 242 de l’ONU: Israel ha de deixar els
territoris ocupats (fins als nostres dies no s’ha complert).

41. Els àrabs ataquen per sorpresa.
Serioses dificultats per a Israel.
L’ONU aconseguirà establir negociacions de pau.
Cal ajut dels EUA.
Els països àrabs iniciaran
una guerra econòmica, amb
la crisi del petroli (crisi del
petroli, 1973).
1973. Quarta guerra araboisraeliana: Guerra del Yom Kippur

42. Tots aquest conflictes motivaren l’expulsió de
molts palestins i la pèrdua de les seves terres
Exili.
1964: Yasser Arafat
creà l’OAP.
Terrorisme contra Israel.

43. Als anys 50 governava Cuba el dictador Batista,
amb el recolzament dels EUA.
La guerrilla (dirigida per Ernesto
“Che” Guevara i Fidel Castro), farà
caure el dictador el 1959).
El nou govern nacionalitzarà i
expropiarà els béns nordamericans
1961, Intent d’invasió de
Badia de “Cochinos”:
Exiliats cubans
tutelats per la CIA.
Fracassà. El règim cubà, nacionalista, cercà l’aliança
de l’URSS (passà a ser un règim
comunista).
La crisi dels míssils de Cuba (1962).

44. L’aliança amb l’URSS és vista amb
molta preocupació pels EUA.
Proximitat geogràfica.
Efecte dòmino.
Totes les alarmes es disparen
quan es detecten rampes de
llançament de míssils a Cuba.
Crisi dels míssils (1962).
Bloqueig marítim per part
nordamericana.
No permetre l’arribada de
material soviètic.
Màxima tensió: Poden trobar-se vaixells de
guerra de les dues superpotències.
Guerra
Nuclear?

45. Finalment, acord Kennedy-Khruixov:
L’URSS no instal·larà
míssils nuclears a Cuba.
EUA no instal·laran míssils a
Turquia
Com a efecte colateral, la tensió
provocada reforçarà la necessitat
de comunicació directa entre
americans i russos (telèfon vermell).
Cuba mantindrà el seu règim comunista.

46. Durant la guerra freda, es donaren problemes interns en
cadascun dels blocs.
Els problemes del bloc comunista:
Iugoslàvia: Dirigida per Tito (1945-80).
Xina: Dirigida per Mao (1949-76).
Des de 1959, s’allunya del
dirigisme de l’USS.
Són dissidents: Volen crear els
seus propis socialismes.
No accepten la
ingerència soviètica.
S’allunya de l’stalinisme
des de finals dels 40s.

47. 1956, Insurrecció Hongaresa.
Hongria vol deixar el bloc
comunista (Nagy).
1968, Primavera de Praga.
Tsecoslovàquia vol deixar
el bloc comunista
(Dubcek).
Dura repressió.
L’URSS justifica la
seva intervenció:
Principi de la
“sobirania limitada”
Les democràcies populars no poden anar en contra del
socialisme o posar en perill l’equilibri dels blocs.
A més de dissidència, també hi ha revoltes:

48. Els problemes del bloc capitalista:
RFA:
Dirigida per Willy Brandt (1969-74).
França:
Dirigida per De Gaulle (1959-69).
Reticent al lideratge dels EUA.
Va reconèixer la RDA. Inicià
converses amb l’URSS i Polònia...
Es nega a sotmetre la seva flota i política exterior a
l’OTAN.
França es retira de l’estructura militar de l’OTAN.
Inicia la independència en tecnologia nuclear i les
relacions diplomàtiques (Xina, 1964)

49. Sobretot Europa qüestiona el lideratge dels EUA:
El 1957, el Tractat de Roma serví de base
per a la creació de la Comunitat
Econòmica Europea (base de la futura
U.E.)
Es donaren protestes i crítiques a la
política dels EUA al món (Vietnam,
Amèrica Llatina).

50. A finals de la dècada dels 70:
Nous focus de conflicte en
tots els continents.
1979. Invasió d’Afganistan
per part de l’URSS.
Per recolzar un govern
comunista.
Resposta dels EE.UU
(Jimmy Carter):
Sancions econòmiques
contra l’URSS.
Boicot Jocs Olímpics de
Moscou (1980).
El rebrot (1979-1985).

51. A la llarga:
Ruïna de la feble
economia soviètica.
El 1981 arribà a la presidència dels
EUA Ronald Reagan (1981-1989).
Canvi radical de política exterior:
Molt més agressiva:
Invasió illa de Grenada (1983).
Suport a les dictadures de El
Salvador i Hondures).
Boicot econòmic a Nicaragua
(Sandinistes)
Rellançà la cursa nuclear.
Iniciativa de defensa estratègica:
Guerra de les Galàxies (1983).

52. L’URSS era una superpotència militar amb
una economia tercermundista.
El rellançament de la cursa nuclear per part
dels EUA (Iniciativa de defensa estratègica,
1983) significà el bloqueig econòmic total.
L’arribada al poder de Mikhaïl Gorbatxov significà l’inci
d’una època de reformes:
Perestroika
(Reconstrucció).
Es tracta de reconstruir l’URSS, no
d’acabar amb ella.
La fi de la Guerra Freda (1985-1991).
Glasnost. Reformes econòmiques. Distensió.

53. Glasnost:
Permetien beneficis i
propietat privada.
Fi del principi de la “sobirania limitada”.
Successió de revoltes en els països del
teló d’acer:
9 Novembre 1989, cau el mur de Berlín.
Transparència informativa i llibertat
d’expressió.
Reformes econòmiques:
Distensió: Negociacions amb els EUA.

54. Perestroika fracassà:
Bloqueig econòmic.
1991:
El decembre l’URSS deixa d’existir i
es divideix en 15 repúbliques.
Gorbatxov dimiteix.
A l’agost hi ha un intent de cop d’Estat.
Ressorgiment dels nacionalismes.
La Guerra Freda ha acabat:
Els EUA són l’única
superpotència.
L’hereva de l’URSS és
la Federació Russa.