1. UNITAT XI.
LES XARXES URBANES I
L’ESPAI METROPOLITÀ

2. DEFINICIÓ DE CIUTAT
Els assentament humans estan formats per zones rurals
(pobles) i zones urbanes (ciutats). La qüestió és com
diferenciar-les?. D'entrada és difícil i ara, a més, cal
considerar la rururbanització

3. No hi ha una única definició de ciutat, car podem
considerar diversos criteris (quantitatius o qualitatius):
- Criteri numèric (criteri quantitatiu). El problema és que no
és el mateix arreu (Espanya, 10.000 / EUA, 2.500 /
França, 2.000). A Espanya més de 10.000, es considera
població urbana; entre 2.000 i 10.000, semiurbana; menys
de 2.000 rural (tot i que de vegades es parla de les
agrociutats).
- Organització de l’espai. La influència sobre el territori
dels voltants. La ciutat concentra fluxos, institucions,
serveis ...
- Activitat professional de la població. La ciutat presenta
una gran diversitat, tot i que destaca el secundari i terciari.
En un poble hi ha menys diversitat, destacant sobretot el
primari.

4. - Funció de l’assentament. La ciutat concentra les activitats
més importants de gestió i administració.
- Creixement, densitat urbana. Les ciutats tenen més densitat
de població (habitants per km2). A més, experimenten més
creixement, una clara zonificació, una xarxa de carrers més
atapeïda...
- Cultura urbana.
Tots els criteris són vàlids però relatius car depenen del país,
de l’època ... D'altra banda alguns municipis són considerats
ciutats pel nombre d’habitants, i podrien ser rurals pels criteris
qualitatius, i en d’altres municipis ens passaria el contrari.

5. Les ciutats són grans concentracions humanes, que viuen
de la indústria i dels serveis, que no cultiven pràcticament
res del que consumeixen, per això s’ha de garantir el
proveïment d’aliments, aigua, energia, el transport ..
Xangai (Xina)‫‏‬
2006

6. ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE LES CIUTATS
La xarxa urbana és la distribució de les ciutats en l'espai.
Pot ser concentrada (en un àmbit limitat), regular
(homogèniament) i aleatòria (a l’atzar).
La geografia urbana estudia la jerarquia urbana. Quines
ciutats són més importants? Per què? Quina és l’àrea
d’influència urbana?..
Ja el 1933 Walter Christaller demostrà que hi ha sistema
jerarquitzat de ciutats, considerant les activitats terciàries
que ofereixen i el rang d’aquestes. Així, les ciutats amb més
serveis i de més rang tenen majors àrees d’influència.

8. La xarxa urbana es basa en el conjunt de relacions
(econòmiques, socials, culturals, polítiques,...) que fa que
les ciutats d’un territori adquireixin una complementarietat i
una diferenciació de funcions i que formin un conjunt
jerarquitzat de centres.
Els nuclis urbans més rellevants organitzen i influeixen en
l’espai i exerceixen una forta atracció sobre el territori
circumdant.
Les xarxes urbanes són sistemes dinàmics on els
intercanvis entre els diversos nuclis esdevenen elements
principals del seu desenvolupament, per això s’utilitza el
concepte de SISTEMA URBÀ.

9. La xarxa urbana es troba formada per un conjunt molt
nombrós de ciutats petites, que ofereixen serveis inferiors
(diaris). Existeix un conjunt menor de ciutats mitjanes, que
ofereixen més serveis i de major nivell. Per últim, hi ha
poques grans ciutats. Aquestes tenen totes les funcions i
estructuren espai.
Els països rics, molt urbanitzats, segueixen aquest
esquema típic. En canvi, els països pobres, menys
urbanitzats, presenten importants desequilibris, com la
macrocefàlia urbana.
Les xarxes urbanes més denses formen regions urbanes,
on zones urbanes i zones rurals formen un continu.

10. Les seves característiques bàsiques són:
a)Especialització dels nuclis urbans (residencials,
industrials, comercials o de serveis).
b)La dependència entre uns nuclis i altres que augmenta
amb el grau de desenvolupament.
Ara existeixen ciutats globals, capitals internacionals,
gràcies a la interconnexió i internacionalització. Són les polis
amb més nivells d'especialització, més atribucions... Són les
més importants.
La jerarquia urbana ens mostra que hi ha ciutats més
importants que altres. Aquesta jerarquia és evident a escala
regional, nacional i mundial. La major importància de les
funcions i serveis que ofereixen els nuclis urbans marquen
la seva posició dins la jerarquia.

11. Bàsicament, la importància urbana depèn:
- Volum de població
- Presència de centres de decisió política
- Presència de centres de decisió econòmica
- Presència de vies i mitjans de transport
Parlant de la jerarquia urbana també cal considerar:
- El concepte de polarització
- Els fluxos que conflueixen en les ciutats
- L’àrea d’influència urbana
- Les infraestructures

12. La polarització és el procés de concentració de recursos
humans i econòmics en un número reduït de centres,
donada la confluència de fluxos en aquell punt. Així, es
creen regions nodals o polaritzades. La importància
disminueix en raó inversa a la distància.
El nucli central acumula recursos, i no deixa desenvolupar-
se a la resta del territori. Després, la saturació farà que es
doni un desenvolupament selectiu de l’entorn.
Els fluxos són desplaçaments de persones, mercaderies i
capitals … Aquests, en bona mesura es troben controlats
per les ciutats, ja que concentren bona part de les activitats
productives, població … La procedència dels fluxos ens
indica l'àrea d’influència de la ciutat (camp urbà /
hinterland).

13. Les infraestructures són la base sobre la qual descansa una
determinada activitat o estructura. Poden ser naturals o
artificials (anomenades tècniques, que són les més
destacades).
Són essencials per al desenvolupament econòmic, sobretot
les relacionades amb el transport i energia. De fet, existeix una
clara relació entre infraestructura i desenvolupament
econòmic. Ara bé, no només infraestructures, calen altres
factors.

14. No sempre són rendibles, per això moltes necessiten
finançament públic.
Poden ser socials o tècniques.
Les socials són els equipaments, relacionats amb la qualitat
de vida i el benestar social.
Les tècniques incideixen en la producció i la productivitat.
Poden ser d’impulsió o d’acompanyament. Les d’impulsió
han de ser motor del desenvolupament; en canvi, les
d’acompanyament responen a l'existència d'una demanda
prèvia. Ara bé, la majoria són en part d’impulsió i
d’acompanyament

16. Són l’instrument més important per planificar i ordenar el
territori, sobretot el transport (afavoreix la connexió). Per
això, el poder pot afavorir centralisme, transport col·lectiu …
Sempre generen impacte, variació ocasionada per la seva
realització o posada en funcionament.

17. Aplicant els estudis de geografia urbana cal distingir
diferents tipus de ciutats i agrupacions urbanes, com l'àrea
urbana, la ciutat central, l'àrea metropolitana, la conurbació
i la megalòpoli.
Àrea urbana: Nucli urbà envoltat per
terres de conreu, amb poca influència
territorial.
Sòria
Àvila

18. Ciutat central: nucli urbà amb gran influència en l’entorn.
Sevilla

19. Àrea metropolitana: Espai molt urbanitzat format per un
nucli principal (ciutat central, metròpoli) i una successió
d’anells (que corresponen a altres municipis).
Entre els diferents municipis de l'àrea metropolitana
s’estableixen interrelacions econòmiques i socials
(sistemes de transports). Per això cal una planificació
conjunta. Les interrelacions són inversamen t
proporcionals a la distància a l’anell central.
Vista satèl·lit
Àrea metropolitana de
Barcelona

20. Àrea metropolitana
És el conjunt que formen una gran ciutat i les ciutats
petites i mitjanes que l’envolten.
És un sistema ben integrat
La causa del desenvolupament són les contínues
millores tecnològiques pels mitjans de comunicació i de
transports.
El nucli central tendeix a l’especialització del sector
terciari i els nuclis urbans en usos residencials i usos
industrials
Els principals exemples: àrea metropolitana de
Barcelona i la de València.

21. La conurbació és la unió o coalescència de dos o més
assentaments. Cada ciutat manté certa independència
(pe.: administrativa). Exemples serien Tarragona –
Constantí – Vila Seca, o Cadis – San Fernando – El
Puerto de Santa Maria.

22. Conurbació
Té un estructura polinuclear (conjunt de ciutats satèl·lits) caracteritzada
per l’abundància de les activitats secundàries i terciàries i per un gran
intercanvi de fluxos entre les ciutats que en formen part.
Exemples: regió urbana holandesa formada per Rotterdam, l’Haia,
Amsterdam i Utrecht, formen Randstat.

23. Les megalòpolis són superconurbacions metropolitanes
(poden haver espais rururbans intercalats), formats per
diverses metròpolis amb les seves àrees d’influència. Així es
conforma un gran teixit urbanitzat, amb diversos usos sòl.
Als EUA, a la costa est, destaca la superconurbació formada
per Boston, Nova York, Filadèlfia i Washington, amb més de
600 Km i 40 milions d’habitants.
Les megalòpolis són nuclis de l’economia global, car es troben
a les nacions més poderoses, connectades a les xarxes
globals. Així ha aparegut una nova forma urbana, interiorment
segmentades i desconnectades, especialment socialment.

24. Vivim en l'era de les megaciutats o megalòpolis, car són motor
del desenvolupament econòmic i tecnològic; centres
d’innovació cultural; centres del poder polític; punts de connexió
del sistema mundial de comunicacions...
El concepte de megaciutat també pot ser numèric. Així,
considerem gran ciutat quan supera un milió d’habitants,
megaciutat si supera els 10 milions i, darrerament, ja es parla
de les metaciutats, amb més de 20 milions d’habitants.
El 1992, 13 ciutats superaven els 10 milions d'habitants.
El 2005, 4 ciutats superaven ja els 20 milions.
La previsió per al 2015, ens parla de 25 megaciutat (22 al
Tercer Món, 18 a Àsia). La principal, amb més de 30 milions,
serà Tokio ( Tokio – Yokohama – Nagoya – Kyoto – Osaka -
Kobe).

25. Les megaciutats presenten una clara tendència a
l’aglomeració sobre la base de models d’acumulació
marítima (Water Front), com els exemples de Boston-Nova
York-Baltimore; o de formació d’un corredor lineal, com el de
Tokyo-Yokohama-Nagoya-Osaka; o en xarxes de transport,
com les del centre d’Europa que connecten l’anomenada
banana europea (principal eix urbà continental), des de
Londres a Milà..
La Megalopolis formada per
Tokyo i Yokohama s’anomena
Kanto que inclou Tokyo ,
Kawasaki, Yokohama, Yokosuka.

26. Osaka: Important centre
del comerç del districte
de Kansai.
Kobe: ciutat d’atmòsfera
internacional
La Megalòpolis que formen s’anomena Kinki. Antic centre
de cultura i comerç, inclou les prefectures d'Osaka, Kyoto,
Kobe, Nara, Wakayama i Shiga.

27. Vista satèl·lit
Superconurbació de
Tòkio

28. Les megaciutats:
- Generen una crisi ecològica i territorial que té un impacte
immens sobre l’espai l’àrea geogràfica que les nodreix i que
les fa pràcticament insostenibles
- Accentuen les crisis de governabilitat local perquè la seva
formació policèntrica comporta una segregació social i
espaial molt marcada, que genera diferents identitats
culturals, sovint en conflicte.
- Són escenaris funcionals extraordinàriament complexos,
amb horaris, pautes de mobilitat, xarxes de serveis i ritmes
urbans molt difícils de gestionar, malgrat que també poden
ser grans escenaris d’experimentació de la transformació
urbana i espais de sorgiment de noves identitats.

29. EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LA CIUTAT
Al llarg de la història la ciutat ha experimentat canvis, per
adaptar-se a les noves necessitats socials i econòmiques.
Parlem de dues grans estapes: pre-industrial i post-industrial
La pre-industrial, amb diverses subetapes:
- Neolític (Jericó)
- Ciutat-estat (Babilònia)
- Ciutat dins estat (Egipte)
- Món clàssic (Grècia i Roma)
- Món medieval (cristiana / musulmana)
- Renaixement
- Barroc
La industrial, pròpia d'un món urbanitzat.

30. MORFOLOGIA URBANA
La forma de la ciutat influeix en la seva habitabilitat i en la
demanda de recursos naturals.
Per estudiar-la cal considerar els elements (edificis), la
disposició dels elements (xarxa de carrers) i els usos del sòl
(utilització de l’espai urbà).
La morfologia urbana és controlada pels agents urbans. Es
tracta de persones físiques o jurídiques, diferents al llarg de
la història, que poden fer variar la morfologia urbana. Ara bé,
la morfologia urbana és molt dificil de canviar (per això en el
traçat urbà hi ha formes geomètriques que reflecteixen
èpoques històriques pretèrites).

31. Vista aèria
Toledo (casc antic)

32. L'urbanisme és el conjunt de procediments per ordenar i
planificar l’estructura urbana i controlar la utilització del sòl
urbà. Ha de satisfer les necessitats presents i futures de la
ciutat.
Abans el creixement urbà era desordenat. Ara el
creixement és programat amb Plans Urbanístics (elaborats
pels Ajuntaments). Aquests poden ser generals, si ordenen
tota l’àrea urbana o metropolitana, o parcials, si ordenen
determinades zones.
A l'hora de programar cal tenir en consideració diversos
factors, com ara el preu del sòl, les ordenances municipals
(alçada, aspecte...), la previsió del transport i trànsit, la
previsió d’infraestructures, la previsió d’equipaments …

33. Aquests aspectes canvien, per això els plans urbanístics han
de ser flexibles i oberts. Cal considerar que també canvien les
prioritats administratives i socials. Per exemple, ara es parla
de recuperar els centres històrics o de crear pols tecnològics
com l'@22.

34. PLÀNOLS URBANS
Ens indiquen la disposició dels carrers, ordenada o
desordenada.
Els Plànols Irregulars són propis de la ciutat
preindustrial, generalment desordenada (amuntegament,
carrers irregulars, carrerons sense sortida ...).
A les ciutats del N la ciutat medieval ara és el centre
històric. Al S, sobretot en les ciutats àrabs, encara hi ha
una disposició irregular en gran part.

35. Els Plànols Regulars poden ser de diversos tipus.
L'ortogonal (en quadrícula, hipodàmic o colonial). Passà
del món hel·lenístic a Roma. Posteriorment s'utilitzà a les
colònies espanyoles. Al segle XIX (amb la RI) viví un gran
boom en les ampliacions de les ciutats medievals
(Eixample de BCN).
Els seus principals avantatges eren la fàcil parcel·lació, la
millor higiene i afavorir la repressió del moviment obrer.
Ara viu una certa crisi, car dificulta la circulació.

37. El radiocèntric presenta cercles concèntrics al voltant
d’un nucli central (Moscou, París).
El lineal es desenvolupa al llarg d’un eix, una via de
comunicació (ciutat lineal de Madrid).

38. Vista aèria Vitòria
(traçat radial)

39. Vista de Burgos
(traçat lineal)

40. Al llarg del segle XX, amb grans ampliacions urbanes, moltes
ciutats s'han planificat (Brasília).
Vista satèl·lit
Brasília

41. PARTS DE LA CIUTAT
Combinant els plànols, edificis i els usos del sòl, obtenim
grans unitats del paisatge urbà. És a dir, observem diverses
parts de la ciutat.
En les ciutats disperses, amb edificis monofuncionals, les
parts són molt clares. En cavi, en les ciutats compactes, amb
molts edificis polifuncionals les parts són poc clares.
Sempre però, hi ha un cert predomini d’una activitat, d’un
paisatge, en una zona.
D’alguna manera o d’altra, presents a totes les ciutats del
món trobem el centre, els barris residencials, les àrees
industrials, els equipaments i les infraestructures.

42. LES CIUTATS DEL NORD
En les Ciutats del Nord (Europa, Amèrica del Nord, Austràlia,
Nova Zelanda …) el Centre pot ser històric o de negocis
(CBD). No sempre hi ha coincidència (sí als EUA, no a
Europa).
El centre té una sèrie de característiques:
- Accessible (cal ampliar el transport; són freqüents les
aglomeracions).
- Elevat preu del sòl (provoca verticalitat, gratacels).
- Grans diferències dia-nit (a excepció de les zones de
lleure).
- Reduïda població permanent al CBD, més a la zona
històrica.
- Manca d’activitat industrial

44. Sovint, els centres històrics són lloc de residència de rendes
baixes, on viu gent amb pocs recursos. Els habitatges
acostimen a ser vells i trobar-se en males condicions.
Ara bé, quan es restauren els barris (centres històrics
rehabilitats) o es posen de moda, es donen problemes de
“moobing immobiliari”.

45. - Zones cèntriques
- Hi predominen
empreses de serveis,
organismes oficials,
bancs, centres
culturals…
- Ben comunicades
amb transport públic.
- Pocs habitatges
perquè el sòl és molt
car.

46. Els Barris Residencials es troben en diverses parts de la
ciutat. A partir del segle XX van sorgir barris perifèrics al
voltant de la ciutat, que progressivament s’han anant
incorporant.
Existeixen dos grans tipus, les zones residencials i els
barris dormitori.
Les zones residencials, sorgides al s.XX com a lloc de
residència de les classes mitjanes i altes que abandonen
els Eixamples, cercant més qualitat de vida. Són zones de
més nivell de renda, amb blocs de pisos baixos i cases
unifamiliars.
Els barris dormitori són polígons de blocs geomètrics,
uniformes, amb una clara sensació d'amuntegament. Són
lloc de residència de rendes baixes, amb baixa qualitat de
materialsi poques infraestructures.

47. - Pocs recursos
econòmics.
- Mala planificació
en la construcció.
- Vivendes de mala
qualitat.
- Barris amb pocs
serveis en els seus
orígens (barris
dormitoris)

48. - Nivell econòmic alt.
- Ben comunicats per
carretera.
-A prop dels centres
comercials de
creació recent.
- No hi ha problemes
de planificació o
degradació.

49. En les ciutats es produeix la segregació social de l’espai, car la
població es distribueix en zones diferents segons les
característiques econòmiques, socials o culturals.
La segregació social fa que existeixin diferents barris segons la
renda. Els més desitjablejs tenen habitatges de major preu, i
per això hi viuen rendes més elevades.
Ciutat Badia (BCN)

50. L'Extrarradi o Perifèria es troba format per zones
immediates a la ciutat, directament vinculades a ella,
ocupades per funcions que no poden donar-se dins la ciutat,
com ara barris marginals, polígons industrials (que cerquen
més espai i millors comunicacions), grans centres
comercials, zones residencials de classe alta...
També en formen part antics pobles, camps, vies de
comunicació … A mesura que la ciutat creix, l’extrarradi
s’incorpora a la ciutat
Actualment, en les ciutats grans del N assistim a la
contraurbanització, és a dir, a la sortida de part de la funció
residencial vers zones perifèriques.

51. El creixement en extensió de les ciutats es relaciona amb el
concepte de ciutat difusa. La ciutat creix i es fa menys
compacta (ocupa més espai però amb menor densitat).
Zona rururbana: zona on coincideixen característiques de
zones rurals i de zones urbanes. Si envolta una àrea
metropolitana: aurèola rururbana.

52. Polígons industrials
Són espais a la perifèria urbana, generalment ben
comunicats amb la ciutat. S’hi ubiquen indústries,
magatzems, grans superfícies comercials.
Històricament hi ha hagut tendència a situar les indústries
a les ciutats o a la rodalia (pròxim al mercat).
Les fàbriques, es desplacen cap a la perifèria, per tant, es
degraden les zones industrialitzades el que provoca la
seva rehabilitació.
Les zones industrials actualment estan en els polígons
industrials i en els parcs tecnològics. Els polígons també
s’utilitzen com a zones d’oci (exemple, Polígon del Pla
d’en Boet de Mataró).

54. D’altres usos dels barris perifèrics podrien ser facultats,
universitats, hospitals, recintes firals, hotels, centres
comercials i d’oci...Tots ells necessiten bones
comunicacions i bons mitjans públics de transport.

55. LES CIUTATS DEL SUD
Les Ciutats del Sud (A. Central i del Sud, Àsia, Àfrica...)
presenten característiques semblants per la situació social i
econòmica.
Són ciutats en expansió (èxode rural, gran creixement
vegetatiu). Ara bé, el creixement és desorganitzat:
- Manca planificació
- Manquen equipaments i infraestructures
- Materials pobres
- A la perifèria, barris d’autoconstrucció (favelas, ranchitos,
bidonvilles...)
La divisió social de l’espai urbà és molt clara. Hi ha una gran
segregació. El centre, històric i de negocis, els barris
residencials, la perifèria... són món separats.

56. Caraques (Veneçuela)

57. FUNCIONS URBANES
Les funcions urbanes es relacionen amb un ús del sòl
específic, per tant amb una morfologia específica. Per això les
funcions urbanes condicionen els paisatges urbans.
Els paisatges urbans públics són d'aparició relativament
recent. Ara són molt importants (carrers, infraestructures ...).
Els paisatges urbans privats són sobretot àrees residencials.
Existeix una gran tipologia d’edificacions, tot i que ara hi ha
una clara tendència homogeneització.

58. Les funcions urbanes són el conjunt d’activitats generades
diàriament per la població, que determinen l’ús de l’espai
urbà.
Les funcions urbanes es relacionen amb la segregació
d’usos del sòl. Aquesta fa referència a la distribució dels
usos del sòl de la ciutat (residencials, comercials,
industrials, administratius...) en espais clarament
diferenciats.
Generalment però les ciutats són multifuncionals, donant-se
múltiples funcions que es relacionen entre elles. A més
tamany, més funcions. De vegades però, destacarà una.

59. Les funcions principals són aquelles que es troben a totes
les ciutats. Són la residencial i l'econòmica (relacionada
amb el secundari i terciari).
Les funcions dominants són aquelles a les quals es dedica
majoritàriament la població d’un nucli urbà, o la funció per
la qual és sobretot conegut aquell nucli urbà. El predomini
d’aquestes funcions caracteritza l’àrea urbana.
Cal destacar l'especialització interna: dins dels centres es
troba carrers o barris on predomina una activitat concreta:
financera, comerç, cultural,... per exemple Manhattan (sud,
financer; nord, oci i comercial).

60. Funció industrial. La indústria és present en la majoria de
ciutats, tot i que al N es desplaça cap a la perifèria cercant
millors comunicacions, més espai, evitar molèsties
(contaminació), complir la llei... Algunes ciutats han fet
fortuna per la seva proximitat a un jaciment o font d’energia
(Detroit, Tarragona...)
Funció turística, de lleure (Lloret, Marbella, Las Vegas).
Funció militar (Jaca, Ceuta).
Funció cultural o religiosa. Hi ha ciutats seus de grans
institucions culturals (Salamanca), que tenen un gran
patrimoni (Florència), o que són centres religiosos (La
Meca, Roma).

62. Funció administrativa i de serveis. Les ciutats ofereixen
serveis relacionats amb la funció pública, hi ha seus de
grans empreses... (Atlanta, Madrid, Barcelona).
Habitualment a les parts més cèntriques del nucli urbà.
Poden trobar-se en els barris antics, degradats durant la
industrialització, però recuperant-se amb el sector serveis
de l’era postindustrial.
També poden ser àrees de nova creació (gratacels,...).
Actualment, part de la funció de serveis i comercial també
s’està traslladant a la perifèria urbana, on proliferen grans
centres comercials.

63. A part dels intercanvis nacionals i internacionals també hi ha
activitats comercials: comerços especialitzats, grans
magatzems, hipermercats,... per proveir la regió urbana.

65. L’EXTENSIÓ DEL PAISATGE URBÀ EN EL MÓN
Cada cop hi ha més vida urbana al món. Augmenta la taxa
d’urbanització (els països industrials tenen taxes més
elevades). Aquest fet és degut als canvis socioeconòmics,
que fan que s'incrementin la indústria i els serveis i
disminueixi l'agricultura.
Des de mitjans del segle XIX assistim a un extraordinari
creixement urbà. S'incrementa la força de les ciutats,
centres econòmics, polítics, de comunicació .... De fet, ja
existeix una xarxa de ciutats globals.
Durant el segle XXI el boom urbà serà la característica més
destacada. Anem vers un món urbà general. Destacarà el
gran creixement del tercer món (augment poblacional i
èxode rural).

66. L'any 2.000 el 73% dels llatinoamenricans
viuen en ciutats, el 30% dels africans i el
35% dels asiàtics.
L'ONU calcula que fins el 2.030 el
creixement poblacional serà d’uns 2.700
milions. D'aquests, el 90% viurà a les
ciutats.

79. 1950 2005
1 Nova York, Estats Units - 12,400 Tòquio-Yokohama, Japó - 28,000
2 Londres, Gran Bretanya – 10,400 Ciutat de Mèxic, Méxic - 18,100
3 Xangai, Xina – 10,300 Mumbai o Bombai, Índia – 18,000
4 Rin-Ruhr, Alemanya – 6,900 Sao Paulo, Brasil - 17,700
5 Tòquio-Yokohama, Japó – 6,700 Nova York, Estats Units - 16,600
6 Beijin o Pequín, Xina – 6,700 Xangai, Xina – 14,200
7 París, França – 5,500 Lagos, Nigèria - 13,400
8 Tianjin, Xina – 5,400 Los Ángeles, Estats Units – 13,100
9 Buenos Aires, Argentina – 5,300 Calcuta, Índia – 12,900
10 Chicago, Estats Units – 5,000 Buenos Aires, Argentina – 12,300
11 Moscou, Rússia (URSS) – 4,800 Seul, Corea del Sud – 12,200
12 Calcuta, Índia – 4,400 Beijin, Xina – 12,000
13 Los Angeles, Estats Units – 4,100 Karatxi, Pakistan - 11,800
14 Osaka-Kobe, Japó – 3,800 Delhi, Índia – 11,700
15 Milà, Itàlia – 3,600 Dacca, Bangladesh – 11,000
16 Rio de Janeiro, Brasil – 3,500 Manila, Filipines - 14,750
17 Ciutat de Mèxic, Mèxic – 3,200 El Caire, Egipte - 12,200
18 Filadelfia, Estats Units - 3,000 Osaka, Japó – 10,600
19 Mumbai o Bombai, Índia – 2,900 Rio de Janeiro, Brasil – 10,600
1950 2005

80. EUROPA va ser el primer continent amb una urbanització
massiva.
Actualment, la seva xarxa de ciutats és molt densa, donant-
se la rururbanització i la suburbanització estacional (boom
de les segones residències).
La franja amb més densitat de població és on hi ha més
ciutats. És l'anomenada dorsal europea (zona central) que
s'exten pel nord d’Itàlia, nord de França, Alemanya,
Benelux i S.E. de GB.
Una zona secundària, un segon eix, va des de València a
Venècia.

82. ESPANYA, al llarg del segle XX incrementà la importància
de la indústria i dels serveis, descendint el valor del món
rural. Per això augmenta la població urbana (1.900,
33,21%; 1.995, 75%).
La xarxa urbana espanyola és força desigual. Les ciutats
més poblades es situen a la perifèria litoral i Madrid. Les
CCAA amb més taxa d’urbanització són Andalusia,
Catalunya, Madrid i el País Basc.
Podem parlar de quatre nivells urbans:
- Metròpolis estatals (Madrid, Barcelona)
- Metròpolis regionals (Sevilla, Bilbao, València)
- Capitals provincials
- Capitals comarcals

83. D'aquesta manera, el sistema urbà espanyol està organitzat
de forma jeràrquica. La jerarquia urbana distingeix entre:
– Metròpolis estatals: Madrid i Barcelona; exerceixen
influència sobre la resta de territori estatal i estan
relacionades amb altres ciutats a escala mundial
– Metròpolis regionals: capitals de regió, relacionades
amb les metròpolis estats i que exerceixen la seva
influència sobre extenses àrees de caràcter regional
(Sevilla, València, Bilbao, La Corunya, Vigo, Valladolid,
Saragossa i Palma de Mallorca). Com a ciutats
mitjanes: Alacant, Múrcia, Ovieda, Santander,
Màlaga,...
– Capitals de província o de comarca: últim esglaó
subregional, format per les capitals de província o de
comarca que estan relacionades amb les anteriors i
tenen influència en els nuclis de població més pròxims:
Segovia, Càceres, Ciudad Real, Girona, Tarragona,
Burgos, Cartagena,...

84. Àrees urbanes i municipis amb més de 5.000 h. (2001)

85. Madrid 3155359
Barcelona 1593075
Valencia 796549
Sevilla 704154 Principals ciutats d’Espanya
Zaragoza 647373
(2006)
Málaga 558287
Murcia 409810
Palmas de Gran Canaria (Las) 378628
Elche/Elx 215137
Palma de Mallorca 375773
Oviedo 212174
Bilbao 353173
Móstoles 204463
Córdoba 321164
Cartagena 203945
Valladolid 321001
Alcalá de Henares 197804
Alicante/Alacant 319380
Sabadell 196971
Vigo 293725
Jerez de la Frontera 196275
Gijón 273931
Fuenlabrada 195131
Hospitalet de Llobregat (L') 252884
Terrassa 194947
Coruña (A) 243349
Pamplona/Iruña 193328
Granada 236982
Santander 183955
Vitoria-Gasteiz 226490
Santa Cruz de Tenerife 221567
Badalona 218553

86. CATALUNYA presenta una xarxa urbana dominada per
BCN i la seva àrea metropolitana.
Des de fa dècades experimentem un procés d’acceleració
d’extensió de la xarxa urbana i de rururbanització (ciutat
difusa). Cal destacar sobretot les urbanitzacions dels 60 i
també el creixement urbà dels 80 (de baixa densitat).
Constatem la pèrdua de població de les grans ciutats,
sobretot Barcelona. De 1975 a 1996 Barcelona perd
242.331 habitants. La població es desplaça a la perifèria
(com la indústria).

87. Diversos factors hi influeixen:
- Alt preu del sòl, que incrementa el preu de l’habitatge i
provoca l'expulsió de joves i rendes baixes.
- Nou model de vida, basat en urbanitzacions de cases
unifamiliars (rururbanització).
- Millora de les comunicacions i increment del nivell de
motorització.
A partir dels 80’s amb la sortida de la crisi econòmica
s'intentà controlar el creixement ràpid i caòtic. Malgrat tot, el
boom de la construcció dels últims anys presentà importants
deficiències.
Ara la tendència és a la remodelació interna de les ciutats,
amb els PGOU. La Generalitat, per la seva banda, ha creat
un pla (2004) per a rehabilitar barris degradats.

88. ACTUAL XARXA URBANA DE CATALUNYA
Diversos nivells:
a) Àrea metropolitana de Barcelona.
Amb més del 60% de la població catalana. Exerceix funcions
de centralitat administrativa, econòmica i de serveis.
És constituïda per una conurbació central (Barcelona i
municipis més propers, com Badalona, Hospitalet, Sant Adrià,
Sta.Coloma...) i dues corones de poblacions en les
comarques veïnes. La segona corona inclou Mataró,
Granollers, Terrassa, Sabadell, Martorell, Sitges... (ciutats
industrials i capitals de comarca).

89. b) Capitals de província (Tarragona, Lleida, Girona) i
poblacions dels voltants.
c) Ciutats mitjanes capitals comarcals, amb forta influència
(supracomarcal) en el seu entorn: Tortosa, Manresa, Vic,
Figueres, Olot, Igualada, Puigcerdà, Vilafranca del
Penedès...
d) Capitals de comarca més petites o nuclis subcomarcals
importants (turisme, indústria), com la Seu d'Urgell, Berga,
Roses, Palamós, Amposta, Cambrils...

90. ELS PROBLEMES URBANS
Cal millorar les ciutats i adaptar-les al futur. Actualment,
ocupen poc més d'un 2% de la superfície terrestre, tot i que
consumeixen el 75% dels recursos. En un futur
s'incrementarà la població urbana i el consum de recursos.
Cal remarcar que, en algunes zones el creixement serà
descontrolat, la qual cosa agreujarà encara més els
problemes per al medi i la salut humana.
Caldria millorar la gestió de l’aigua, els residus i el transport,
i la planificació urbanística. És a dir, hem de cercar una
ciutat sostenible.

91. Aquesta demanda ja es va fer el 1996 a Istambul, en la
Conferència de l’ONU sobre assentaments urbans
(Hàbitat II). Com sempre, els problemes són la manca de
recursos (sobretot al S) i la manca de voluntat política.
Els problemes urbans són arreu, però es visualitzen més
en els països del sud.

92. El valor del sòl
El sòl és limitat i inamovible. Com que hi ha menys oferta
que demanda augmenta de preu. L'especulació consisteix en
retenir el sòl esperant augment del valor.
El valor del sòl és superior al centre car hi ha menys sòl;
lluny del centre hi ha menys sòl, per això perd valor. Cal
considerar però, la influència dels equipaments i les
infraestructures.

93. El transport i les infraestructures.
Les ciutats són grans concentracions humanes, per això
calen molts equipaments (escoles, hospitals …) i
infraestructures.
Les infraestructures han de garantir l’arribada d’aigua,
energia.... Les relacionades amb el transport són bàsiques,
car cal garantir la mobilitat dels ciutadans i l’arribada a la
ciutat de tot allò que necessita.
Les ciutats es troben sobretot dominades per l'automòbil
privat (dependència del cotxe). Cada cop més amb
l’augment de la ciutat difusa, que fa que s'incrementila
distància entre el lloc de residència i el de treball, estudi o
esbarjo (pràcticament obliga a utilitzar el vehicle privat).

94. Aquesta situació planteja nombrosos problemes, com la
manca d’aparcament, la contaminació, l'augment de la
despesa en infraestructures...
Per evitar-ho caldria fomentar un transport públic més
eficient (carrils BUS) o fomentar els carrils VAO (vehicles
d'alta ocupació). Ara bé, la ciutat difusa dificulta la creació
d’una bona xarxa de transport públic en una àrea urbana
dispersa i de gran extensió territorial.

95. El proveïment.
La ciutat pràcticament no produeix res d’allò que
consumeix. Per això és bàsic garantir el proveïment
d'aigua, aliments, energia…
L'administració (govern municipal) ha de construir i
mantenir la xarxa d’infraestructures, la qual cosa suposa
una gran despesa econòmica.

96. Aliments
La producció es fa fora la ciutat en zones rurals o zones
rururbanes
Els aliments es porten als grans mercats: Mercabarna,
Mercamadrid,...
Aigua
És imprescindible per la llar i per les indústries
És necessari traslladar des dels rius i els pantans pròxims
a la ciutat
A més s’ha de canalitzar, potabilitzar i bombar
Les avaries constitueixen un greu problema a tots nivells.

97. Energia
Electricitat, gas i derivats del petroli es consumeix a llars,
indústries, comerços i transports.
Són necessaris centres de transformació i difusió
La distribució es fa per mitjà de canalitzacions.
Les avaries, a l’igual com amb l’aigua, impliquen un greu
problema a les ciutats.

98. El medi ambient
Cal mantenir la puresa de l’aire, netejar... evitar problemes
de salut.
Les ciutats generen diversos problemes mediambientals:
- Contaminació (atmosfèrica, acústica ...)
- Residus urbans (clavegueres, abocadors, depuradores...)
- Consum de recursos ...

99. La Contaminació.
Una de les més greus és l’atmosfèrica
Està provocada per: trànsit, indústries, sistemes de
calefacció i de refrigeració
Es crea un microclima urbà, amb una temperatura més alta a
causa de l’efecte hivernacle.
Una altra, no menys greu, és l’acústica.
L’ús de transports públics són un clar avantatge respecte el
medi ambient, per a qualsevol tipus de contaminació. Les
conseqüències són la millora de la qualitat urbana i l’estalvi
energètic.

100. El Consum de recursos i el problema dels residus
urbans
Les ciutats són grans consumidores de recursos i grans
generadors de deixalles (industrials i de llars).
S’han de tractar les aigües residuals mitjançant les
depuradores.
És necessari la recollida d’escombraries, i a la vegada
una interiorització per part de la població de la recollida
selectiva de la brossa.
S’han creat plantes de recollida selectiva.
Tot i així, encara avui, hi ha residus que estan situats als
afores de la ciutat i contaminen el sòl.

101. Els problemes socials
La vida urbana es caracteritza per les presses, els
desplaçaments dins i fora la ciutat, el caos circulatori, els
sorolls, la massificació en els comerços, l'allotjament en
habitatges petits, l'escassetat zones verdes... Tot això pot
comportar: aïllament, estrès i agressivitat.
En general a les ciutats es pot donar l'anomia i l'alienació
(hi ha menys vincles de solidaritat, menys cohesió social i
més solitud). També és cert que existeix menys pressió
social i més llibertat.

102. Problemes socials en les ciutats del Nord
Destaca la decadència i pobresa urbanes, evidenciades en
el deteriorament dels centres històrics i de determinats
barris.
Les classes altes volen sortir buscant altres models de
vida, els barris es degraden, els habitatges també, la
població s’envelleix, es fan nuclis de població amb menys
recursos...
La pobresa urbana afecta un 20% població (sobretot dones
grans). Sovint la pobresa s'acompanya amb d'altres
problemes socials (atur, drogoaddicció, sense sostre ...).
És allò que es coneix com a Quart Món.

104. Problemes socials en les ciutats del Sud
Destaquen els arrabals perifèrics d’autoconstrucció
(cinturons de pobresa), on hi viu entre el 30% i el 60% de
la població urbana del S (el 70% vivendes del S són
tècnicament il·legals).
Aquí, els problemes són més greus i més palpables:
- Manca de serveis bàsics (aigua potable, clavegueram,
recollida de residus ...)
- Congestió (la manca de planificació dóna un
creixement caòtic)
- Problemes socials
- Manca d’higiene (major incidència de les malalties)
- Increment del risc (s’instal·len en llocs poc apropiats)

108. La vulnerabilitat
A mesura que es fan més grans les ciutats es tornen més
vulnerables. Resulta més fàcil paralitzar-les a nivell tècnic
(errada tècnica), a nivell polític-tècnic (vaga) i a nivell polític
(violència terrorista).
Manca de recursos econòmics
És un problema creixent. El funcionament d'una gran ciutat
comporta grans despeses. La rururbanització ha comportat
una disminució d’ingressos, mentre les despeses no
s'aturen.