1. L’era de les revolucions. El final de l’Antic Règim.

2. Caracteritzada per REVOLTES URBANES I ANTISENYORIALS L'EUROPA DE L'ANTIC RÈGIM ECONOMIA RURAL SOCIETAT ESTAMENTAL MONARQUIA ABSOLUTA

4. Agricultura de subsistència = crisi = estancament de la població

6. Producció artesanal : gremis i domestic system.

8. Caricatura de l’època: “ Les tres ordres” (Els tres estaments). ACTIVITAT Identifica els estaments.

11. A favor de la monarquia absoluta de dret diví. “ Déu estableix els reis com els seus ministres i regna a través d'ells sobre els pobles (…). Els prínceps actuen perquè, com a ministres de Déu, són els seus lloctinents en la Terra. Per això hem vist que el tron reial no és el tron d'un home sinó el tron de Déu mateix (…) Pareix de tot això que la persona del rei és sagrada (…) Sense autoritat absoluta, el rei no podria fer el bé ni reprimir el mal. És necessari que el seu poder siga tal que ningú puga esperar escapar d’ell (…). Quan el príncep ha jutjat ja no hi ha un altre juí. Els juís sobirans s’atribueixen a Déu mateix. (…) En un Estat només el príncep ha d'estar armat. D'una altra manera, tot està en confusió i l'Estat cau en l'anarquia (…)” BOSSUET, J. B.: La política extreta de la Sagrada Escriptura . 1679

13. John Locke: l'inici de la societat política Essent els homes lliures i iguals i independents per natura, [...] ningú pot sortir d’aquest estat i versi sotmès al poder polític d'un altre, a menys que mitjanci el seu propi consentiment . L’única manera per la qual un renúncia a la seva llibertat natural i se situa sota els límits de la societat civil és aconseguint un acord amb altres homes per reunir-se i viure en comunitat, per viure uns amb altres en pau, tranquil·litat i la deguda comoditat, en el gaudi segur de les seves propietats respectives i amb la major salvaguarda enfront d’aquells que no formen part d'aquesta comunitat. (...) cada home que consent reunir-se amb altres i formar un cos polític sota un govern es posa a si mateix sota obligació, davant tots els membres d'aquesta societat, de sotmetre’s a la determinació i resolucions de la majoria . En contra de la monarquia absoluta de dret diví.

15. CRISI DE L'ANTIC RÈGIM Deguda a DESENVOLUPAMENT NOVES FORMES DE PRODUCCIÓ: Manufactures. ACUMULACIÓ DE CAPITAL: creixement del comerç colonial. Capital font de riquesa. BURGESIA GRUP SOCIAL MÉS DINÀMIC.

16. Manufactures.

17. Creixement del comerç colonial.

18. Els estaments comencen a fer-se permeables a través dels matrimonis de conveniència i venda de títols.

19. La burgesia, suport econòmic del règim, reclama drets polítics.

20. Xoc amb les estructures de l’Antic Règim, pel DESENVOLUPAMENT DEL PENSAMENT IL·LUSTRAT Basat en LA IGUALTAT Separació de poders. Drets dels ciutadans. Sobirania nacional. Front a l'absolutisme. LA RAÓ Enfront de la tradició i la intolerància. LA LLIBERTAT Front al proteccionisme.

23. En cada Estat hi ha tres classes de poders: el legislatiu, el ( ... ) de les coses pertanyents al dret de gents, i l'executiu de les quals pertanyen al civil. Pel primer, el príncep o magistrat fa les lleis per a cert temps o per a sempre, i corregeix o deroga les quals estan fetes. Pel segon, fa la pau o la guerra, envia o rep ambaixadors, estableix la seguretat i prevé les invasions; i pel tercer, castiga els crims o decideix les conteses dels particulars. Aquest últim és el poder judicial; i l'altre simplement poder executiu de l'Estat. La llibertat política, en un ciutadà, és la tranquil·litat d'esperit que prové de l'opinió que cadascun té de la seva seguretat; i perquè es gaudeixi d'ella, cal que sigui tal el govern que cap ciutadà tingui motiu de témer a un altre. Quan els poders legislatiu i executiu es troben reunits en una mateixa persona ( ... ) llavors no hi ha llibertat, perquè és de témer que ( ... ) facin lleis tiràniques per a executar-les de la mateixa manera. És cert que en les democràcies el poble sembla fer el que vol; però la llibertat política no consisteix a fer el que es vulgui. En un Estat, és a dir, en una societat en la qual hagi lleis, la llibertat no pot consistir més que a poder fer el que s'ha de voler i no vores obligat a fer allò que no s'ha de voler. Cal entendre clarament el que és la independència i el que és la llibertat. La llibertat és el dret de fer el que les lleis permeten; i si un ciutadà pogués fer el que prohibeixen, ja no hauria llibertat, perquè els altres tindrien aquest mateix poder. MONTESQUIEU

24. Rousseau, Jean-Jacques Recorre a la hipòtesi de l'estat de natura com a forma de plantejar, amb la contraposició natura/societat quants mals li han sobrevingut a l'home per la via de la societat: la natura és bona, la societat corromp. En aquesta l'home és esclau, dominat per una forma d'exercici del poder del més fort, com és la societat política; en aquella, l'home era lliure, desitjós només de conservar la vida satisfent les seves necessitats naturals: sense necessitar el treball per viure, sense necessitar la llar, sense llenguatge, però sense guerres i sense necessitat alguna dels altres, encara que també sense cap desig de fer mal. Rousseau descriu l'home natural en els termes del «bon salvatge», mite difós en la literatura del s. XVIII, basada en els llibres de descobriments geogràfics que van proliferar a partir del s. XVI, i barreja de barbàrie i estat idíl·lic. L'establiment de la propietat privada és el moment en què es trenca l'encant de l'estat natural: introduïda la propietat, s'introdueix la desigualtat moral, i amb elles la societat, mitjançant el contracte social, que amb les seves lleis sanciona i perpetua la propietat privada i la divisió entre rics i pobres. Rousseau conclou que aquest tipus de desigualtat és contrària al dret natural.

25. Voltaire Si Déu va crear el món amb alguna fi, va haver de ser per a fer-nos enrabiar. A Cartes filosòfiques , publicada en 1734 porta fa una radical defensa de la tolerància religiosa i la llibertat ideològica, prenent com model la permissivitat anglesa i acusant al cristianisme de ser l'arrel de tot fanatisme dogmàtic. Voltaire no creu en cap innocència i bondat naturals de l'home. No és la societat, l'Estat o la cultura la què perverteix i denigra aquesta innocència primigènia de l'home, sinó que, és el propi home el què genera les pròpies condicions de la seva misèria. L'absoluta confiança en la raó que van postular un segle abans els racionalistes no és acceptada per Voltaire, per al qual la intel·ligència humana per si mateixa pot denunciar, criticar i corregir alguns prejudicis, errors o disbarats, però per si sola és impotent per a eradicar aquests mals. Voltaire va acceptar les tesis del deisme, és a dir, d'aquella doctrina que reivindica una religió natural o racional defensant la llibertat ideològica, de culte i la tolerància religiosa. El anticlericalisme radical es desprèn de la majoria de les seves obres, no obstant això no ha de dur-nos a suposar que Voltaire defensés una postura atea. De fet, afirma que "si Déu no existís seria necessari inventar-lo, però la naturalesa sencera ens crida que existeix".