1. Planificant una legislatura...
A l’hora d’afrontar unes eleccions, hi ha sempre un element que caldrà tenir
perfectament definit abans del dia D i que sovint s’ignora: la planificació de la futura
legislatura.
Sempre es diu que els primers 100 dies de govern són crucials, però en un context
de campanya permanent, ja no és suficient fixar-se tan sols en l’inici i el final, sinó
que ho haurem de planificar TOT: les baralles i els acords, les crisis i els èxits, les
mocions i els pactes, els escàndols, la inactivitat, els rumors, etc.
Jo proposo aquí una forma de planificar els 4 anys de legislatura i que servirà per fer
aflorar el què irremediablement sempre aflora, però amb la gran diferència de que
serem nosaltres qui controlem el seu transcurs. Aquest model està inspirat en la
mateixa estructura que es planifiquen els processos de participació ciutadana i que,
per desgràcia, els mateixos tècnics de participació ignoren la seva perfecta
combinació amb els plans de comunicació electoral. El resultat d’unir ambdós punts
de vista és el següent:
Un procés participatiu sempre es planifica tenint en compte els processos
d’obertura (dissens) i els de tancament (concòrdia). Els primers fan referència a les
dinàmiques en què es busca generar debat entre els participants i la segona a les
dinàmiques que cerquen l’establiment d’acords. Malgrat la durada i complexitat del
procés pot fer variar puntualment l’esquema definitiu, generalment l’estructura
resultant sempre acaba essent la següent:
És a partir d’aquesta planificació de cada fase que es defineixen les tècniques que
s’utilitzaran per obtenir els resultats desitjats: reunions amb les parts per acordar el
què és debatible i el què no; tallers, brainstormings, cafès-coloqui i demés per
- Pàgina 1 de 4 –
guillem.lopez.name

2. provocar el sorgiment d’idees; dinàmiques de grup per concretar accions de millora i
una presentació en grup per obtenir el retorn i involucrar les parts.
I com es tradueix això en una legislatura?
En la vida política l’esquema no dista tant dels processos participatius. En primer
lloc perquè les dinàmiques d’acord, dissens i negociació són molt similars, i en segon
lloc perquè l’objectiu perseguit sempre és (o hauria de ser) el mateix (aconseguir
polítiques públiques acceptades per la gran majoria). No obstant, el què sí que
diferencia un procés de l’altre són els objectius electoralistes que caracteritza a
l’oposició i és per aquest motiu que a l’hora d’adaptar el model a la realitat política
cal integrar les forces centrípetes i centrífugues que aquesta genera en cada fase.
Al final de tot el resultat és el següent:
Fase a fase, la característiques seran:
FASE 1: Així com en un procés participatiu s’escull a l’inici què serà negociable i
què no, passades les eleccions caldrà aclarir amb l’opoció i els potencials socis de
govern quines seran les regles del joc en els propers 4 anys. En aquest cas, serà
molt important definir bé el QUÈ i el QUAN, però sobretot serà primordial acordar el
PER QUÈ (objectius i projecte), el COM (procediments) i el QUI (responsables).
FASE 2: Com varem veure clarament amb Zapatero (Iraq i matrimonis gays) i Obama
(Iraq, Guantánamo i Energies Renovables), els primers 100 dies de legislatura seran
clau per marcar un perfil propi de govern. Així, per aquesta fase es planificaran
aquelles mesures que diferenciïn el govern de l’oposició i que emfatitzin la voluntat
de canvi però que, al mateix temps, no suposin una important alteració de l’status
quo. Això és el què s’anomenen les Soft Policies i fan referència a polítiques amb
- Pàgina 2 de 4 –
guillem.lopez.name

3. una important càrrega simbòlica, però que no modifiquen les estructures de poder.
En definitiva, amb aquestes polítiques acontentarem els propis votants, ens
atorgarem un perfil diferenciat de la forma de governar (el talante de ZP, la mà dura i
hiperactivitat de Sarkozy, el consens i comunitarisme d’Obama, etc.) i evitarem
provocar temors que ens desacreditin com a governants.
FASE 3: La tercera fase serà el període en què haurem de preparar el terreny per
afrontar el debat més intens de la legislatura i el que requerirà un procés més llarg
de negociació. És llavors quan necessitarem destinar tots els esforços a obrir el
debat (per separat) amb forces polítiques, actors socials, lobbies, etc. per obtenir el
què en participació ciutadana s’anomena el diagnosi. Voldrem saber què pensa
cadascú i quins punts els diferencien de la resta, al mateix temps que identificarem
també els lideratges i representants de cada grup amb l’objectiu d’assolir com a
mínim posicions unànimes dins de cada sector. El debat sobre els pressupostos del
segon i/o tercera any de legislatura serà el terreny de joc que portarà a l’obertura
del procés.
FASE 4: Aquesta fase és el moment en què es produeixen els avanços més
significatius en el debat polític i, per tant, el moment que definirà si la nostra obra de
govern passarà o no a la història. La seva evolució prové d’una situació de relatiu
dissens provocada per les polítiques de la segona fase i per l’agitació del debat que
haurem provocat (voluntàriament) durant la fase de diagnosi.
Serà llavors quan caldrà fer el pas d’un diàleg bilateral a un debat en grup en el qual
haurem de potenciar que explotin tots els temors (màxim dissens) per afrontar
després una reflexió encaminada a la responsabilitat i el consens. La forma habitual
de fer-ho partirà d’exercicis pràctics que permetin a totes les parts entendre i
respectar la situació dels demés, per lo qual la interacció continuada serà un
element clau.
Si hi ha un factor que ens permeti identificar que un lideratge polític va més enllà de
l’habitual tacticisme electoralista, aquest és la capacitat de fer el pas dels èxits
personals als èxits de país. Aconseguir això serà el primer pas cap a la tranquil·litat
que tot governant persegueix i per obtenir-ho caldrà l’habilitat de convertir un
símbol que prèviament ha dividit el país en la imatge de la unió. Mandela va fer de la
selecció dels Afrikaners l’equip de tots els sud-africans, Gandhi va ser capaç de
cantar el “God save the King” com a símbol de desobediència envers els britànics i
si el nostre objectiu ha de ser anar més enllà, abans haurem de ser capaços de
trencar les barreres que divideixin la nostra societat. Això significarà propiciar
pactes nacionals (mentre els temors electoralistes encara quedin lluny) en els quals
tothom se senti vencedor i pels quals tots reclamin la seva autoria.
FASE 5: Passat l’equador de la legislatura i amb l’oposició fixant ja el punt de mira
en les eleccions, el següent pas serà fer aflorar els punts més crítics amb la major
celeritat possible. En aquesta etapa són molt habituals els conflictes interns i per
això és important superar-los abans no sigui massa tard. Cal recordar que una crisi
- Pàgina 3 de 4 –
guillem.lopez.name

4. de govern superada amb temps és més un element de reforç que de desgast i per
tant no hem de procurar evitar-ho, sinó tot el contrari.
FASE 6: Superar una crisi de govern ja suposarà per si mateix un avenç en
l’acostament de posicions entre govern i oposició (sempre hi quan s’eviti una major
radicalització), però ens interessarà afrontar el darrer any de legislatura amb el
menor enrenou possible i, per tant, haurem de deixar per aquesta etapa les
polítiques més transversals. Triangular és la forma en què Dick Morris anomena
l’actuació política que està per sobre de les divisions ideològiques i és aquesta
forma d’actuar la que s’haurà d’adoptar en la recta final.
Recordem que serà en aquesta fase quan l’oposició tendirà més a la discordança i
no sense motiu serà el moment que caldrà oferir posicions més pròximes al centre
de l’espectre polític per propiciar l’acord o, en cas contrari, facilitar una imatge de
radicalitat i irresponsabilitat de l’oposició. Debats com el de l’impost de
successions al parlament català en són un bon exemple, però plantejar una discussió
tant transcendental com l’ordenació territorial o la llei electoral a menys d’un any
de les eleccions és, sens dubte, una irresponsabilitat que òbviament l’oposició
aprofitarà i que generarà el resultat contrari al esperat.
FASE 7: Arribats a un acord a escassos mesos de les eleccions i havent mostrat la
capacitat de cedir la responsabilitat a l’oposició en determinats temes, haurem
aconseguit desactivar en gran mesura a l’electorat crític (vot de càstig). Això ens
permetrà afrontar els darrers dies de legislatura en clau electoral i, per tant, posant
el punt de mira en el què queda per fer en el futur. Tenim molt interioritzat que
aquest és el període de les grans inauguracions, però sovint oblidem que també és el
moment de plantejar nous reptes de país que ens permetin aconseguir un perfil
diferenciat de la resta de candidatures.
- Pàgina 4 de 4 –
guillem.lopez.name