1. 33a sessió web
Governs oberts, governs més eficients
A càrrec d'Alberto Ortiz de Zárate, especialista en polítiques de govern obert i d’obertura de dades. Va
presentar l’acte Ignasi Genovès, director general d’Atenció Ciutadana i Difusió, i Josep Xavier
Hernández, director del CEJFE.
Sala d’actes del CEJFE, 16 d’octubre de 2013. 177 assistents.
El govern obert, quan du a terme els seus objectius bàsics –transparència, participació i
col·laboració– acaba implicant tots els actors socials: ciutadania, empreses, tercer sector. Cal que els
governs impulsin la coresponsabilitat ciutadana i la col·laboració en tot el procés de la gestió pública. I
que despleguin polítiques molt intensives de transparència. Sobre aquesta última, és il·lustratiu
conèixer la manera radical en què s’aplica la transparència en alguns països –per exemple, Perú– per
posar en perspectiva les nostres pràctiques i les nostres expectatives.
El paradigma de reforma administrativa dominant en la primera dècada del segle XXI ha estat el de
l’Administració electrònica. L’Administració electrònica en la majoria dels casos no ha acabat de
reeixir; en canvi la gestió electrònica sí que funciona a les empreses (el cas de la banca per Internet
és un exemple paradigmàtic). En l’àmbit de l’Administració pública, hi ha un cas d’èxit rellevant:
l’Agència Tributària.
Per què ha fracassat l’e-Administració? Perquè ha utilitzat tecnologia per fer el mateix de sempre i
digitalitzar una administració obsoleta no fa una administració moderna: no es tracta d’e-inventar, sinó
de re-inventar. Calen polítiques ben dissenyades i ben avaluades i, sobretot, retirar-les si no
funcionen; per això és important conèixer la taxa de conversió (els objectius assolits dividits pel
nombre de visites al web) per quantificar la usabilitat i l’èxit d’un determinat servei. La bona
Administració electrònica és la no-Administració, en què el ciutadà tramita poc i, en canvi,
l’Administració ho gestiona tot internament.
Cal fer un esforç per oferir serveis oberts que tinguin en compte les necessitats de la ciutadania, i el
ciutadà, per la seva banda, té dret a no participar i que no el molestin. De fet, quan tot funciona
correctament, la participació decreix.
Ara bé, el segon dret de la ciutadania és el dret a participar. Però la paraula participació s’ha devaluat
fins al punt que és millor canviar-la per altres més concretes com ara deliberació pública, cocreació,
coresponsabilitat o auditoria social, cada una d’aplicació en diferents fases del cicle de polítiques
públiques –vegeu el model LUDO. El govern obert ha de propiciar el disseny de serveis amb i per a la
ciutadania (serveis ciutadacèntrics), ha de ser transparent i retre comptes de la seva gestió fomentant
una coresponsabilitat entre ciutadania i govern i ha d’impulsar la innovació afavorint la ràpida
implantació de propostes.
D’altra banda, s’ha d’impulsar l’Administració intraemprenedora; els funcionaris han de recuperar
l’orgull del servidor públic, amb un compromís permanent d’innovació. En aquest sentit, cal destacar
el projecte Compromís de l’innovador públic. El paper dels directius ha de ser transmetre els valors
institucionals i els organigrames han de ser com menys jeràrquics millor, on tothom –des de l’alta
direcció política fins a l’administratiu– tingui un paper en cada segment del procés (estratègia,
coordinació, gestió, innovació i operació). La solució és a l’interior de l’organització: l’acció davant de
la planificació, la llibertat davant de l’organització, la confiança davant del control i la xarxa davant de
la jerarquia.
Catalunya és capdavantera a l’hora d’implementar polítiques de govern obert, d’innovació i de treball
col·laboratiu. Com a bon exemple d’això cal destacar el programa Compartim de gestió del
coneixement i la Xarxa d’Innovació Pública (XIP).
Generalitat de Catalunya. Barcelona, octubre de 2013