1. Una tarda a la platja, quan el sol s’està ponent i el mar és més blau i les onades tenen un to suau i rellisquen per la sorra i... SITGES M’agrada el mar a una hora tardana, quan el sol tot ho canvia de color, quan les onades arriben a la platja, a poc a poc, sense fer soroll. És aquella hora embruixada, quan l’aigua té aquella escalfor, que una dolça abraçada, et fa bategar més fort el cor, tot sentint com l’aigua et mulla, i uneix el cos de tots dos, mentre un petó et despulla, amb aquell gust de salabror. És quan els nens, ni juguen ni criden, la sorra s’adorm i el vent és suau, i a l’horitzó, unes veles esquitxen, aquell mar blau, que ara és més blau. Si mires a la platja, capritxosa línea, sembla el marc d’aquell verd pinar, que s’ajeu, amb el vent de “marina”, i s’enfila terra endins, sense parar, com fugint de la cançó eterna, que dia a dia, l’hi canta el mar. Com m’agrada el mar a una hora tardana... voldria que s’aturés tot... mentre gotes d’aigua regalimen per la teva cara, suaument..., a poc a poc.

2. Mirar a vegades per la finestra, un capvespre del Hivern, et fa pensar coses, que normalment no hi poses atenció, però la solitud no ve mai sola i... SOLITUD La pluja fina, mulla el carrer, i l’omple de petits bassiols, i un arbre plora sense saber, que’ls arbres, mai ploren sols. El vidre, s’entela amb el meu alè, i es va perdent la meva mirada, en el carrer buit, que sense voler enyora la llum del sol de la tarda. I les parets de la meva cambra, s’escalfen, amb el caliu del meu cor, on hi cremen engrunes d’ombra, i uns sentiments tendres, d’amor. La meva porta, mai ha tingut balda, sempre els meus ulls resten oberts, a tot el que atreu la meva mirada, per escriure’n després, un vers. Que s’ajorna, si no s’ajusta a la mida, del que sento i del que voldria dir; les paraules son, una flor marcida, que no es cull i s’oblida pel camí. Però..., un dia retorna el vell tema, i llegint mot per mot, el que s’ha escrit, sento el nou so, del desitjat poema, i la flor oblidada, dins del meu pit.

3. Hi ha vistes que et queden i ha vegades tens un somni que... SOMNI Escolteu, escolteu amics! No marxeu... Abans voldria explicar-vos un somni, que he tingut i crec que os agradarà. Era un poble molt petit, vora la mar, les seves cases petites i blanques, esquitxaven la verdor del pins, com les gavines, el cel blau de la platja. Barrejat amb el cant de les gavines, com la carícia d’un oreig, a la meva cara, vaig sentir una melodia, que s’enfilava entre les branques dels pins i les cases. Pels carrers, buscant d’on venia, seguint les notes d’aquella dansa, vaig arribar a una plaça rodona, i sorprès, vaig veure com ballaven. homes i dones, fent una rotllana . Digueu-me! Vaig preguntar, quina és aquesta dansa? I un vellet amb ulls brillants em va dir, és la SARDANA! Com veieu..., no és una dansa de guerra, tampoc és, una dansa sagrada, tan sols és, la il.lusió d’un poble, que amb les mans juntes, AVANÇA!

4. La rutina de cada dia, a vegades no ens fa veure la nostre imatge i ens oblidem del que ens agradaria que ens acompanyés fins a la tornada , a casa, i per això... UN CANT A LA VIDA M’agrada quan em desperto al matí, i veure reflectit en la meva cara, els somnis que s’ha endut la lluna clara, i la mica de son que he deixat al coixí, en aquell mirall que tot ho declara, qué’s el que’t diu, “Bon dia, amic meu”, començant un nou dia, davant teu, amb la frescor de l’aigua a la cara. Després, mig vestit, mires per la finestra, amb el pensament encara enterbolit, i una olor de cafè amb llet, mig bullit, el temps que fa, i que al carrer, t’espera. Escalfant el cor i el sentiment del ànima, tot pensant el que’t reserva aquest matí, desitjant un dia, “si Déu vol” en el seu fi, que no ens hagi fet vessar, cap llàgrima.