1. NOU GINESTA 3. Resums dels apartats
T4
La literatura. Els trobadors i Ramon Llull
1. Literatura. Els tòpics literaris
I
La literatura és un tipus de comunicació que tracta de l'experiència vital humana i s'expressa
amb recursos artístics.
I
Els tòpics literaris són temes i imatges que es repeteixen en totes les èpoques. Els més comuns
són:
– El temps: tempus fugit, carpe diem, ubi sunt?
– L'amor, culpable de molts mals (insomni, presó, ferida), sobretot del desig d'autodestrucció.
I
Els tòpics literaris es poden tractar des de moltes perspectives i han donat lloc a les figures
retòriques.
I
Pel que fa al tòpic de l'amor, hi ha vinculades experiències com l'exaltació de la bellesa, l'enamorament, la passió, el desamor, els desdeny i fins i tot l'odi.
I
Un comentari de text consisteix a analitzar un escrit literari i desentrellar-ne l'estructura externa i la interna per poder-lo interpretar.
2. Literatura. La literatura medieval
I
El català es va originar als territoris de la Marca Hispànica, al nord de Catalunya. Al segle VIII
el català ja era una llengua diferent del llatí.
El primer text en català és de la primera meitat del segle XII. És un fragment breu d'una traducció del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtiques.
La primera manifestació literària del català, en canvi, són les Homilies d'Organyà, del final
del segle XII.
I
La poesia en llengua vulgar es va començar a conrear a Catalunya cap al segle XII a imitació
dels trobadors occitans. Entre els trobadors catalans destaquen Guillem de Berguedà i Cerverí
de Girona.
I
La poesia trobadoresca és un reflex de les relacions socials de l'època. Va conrear diversos
gèneres:
• La cançó, gènere on el trobador es declara vassall de la dama.
• El plany, poemes on s'expressa un lament per la mort d'un personatge.
• El sirventès, que és una composició en què s'ataquen els rivals.
© VICENS VIVES
I
El segle XIV és un segle de transició entre el model d'amor trobadoresc i un nou tractament
del tema amorós. Destaquen Pere Marc i Jordi de Sant Jordi.
1

2. NOU GINESTA 3. Resums dels apartats
T4
La literatura. Els trobadors i Ramon Llull
3. Ramon Llull
I
Va néixer a Mallorca el 1232. Primer va dur una vida fastuosa, però una visió de Jesucrist li
va fer canviar la vida. Es preparà intel·lectualment i es retirà a meditar en una cova al puig
de Randa, al centre de Mallorca. La seva obra es proposa:
– Convertir els infidels a la fe cristiana.
– Escriure un llibre per refutar els errors dels no cristians.
– Convèncer el papa, els reis i els prínceps de fundar monestirs per formar missioners.
I
Amb aquestes idees va fer molts viatges a diversos llocs d'Europa i del nord d'Àfrica.
I
En poesia va escriure sobretot obres de caire personal, en què fa un balanç de la seva vida o
es queixa del fracàs de l'empresa a què s'ha dedicat: el Cant de Ramon i Lo desconhort (1295
o 1305).
I
En prosa, va escriure obres de caràcter divers:
– Obres filosòfiques: Art abreujada de trobar veritat (1271) i Arbre de ciència (1296).
– Prosa mística: Llibre de la contemplació en Déu (1272) i Llibre d'Amic i Amat.
– Novel·les: Llibre d'Evast i Aloma i Blanquerna i Fèlix o Llibre de meravelles.
I
Ramon Llull va escriure en occità, llatí, àrab i català. En català, se'l considera el creador de la
llengua literària: empra frases subordinades i usa termes abstractes.
4. El text literari. Recursos formals
I
El llenguatge literari es basa en la connotació, és a dir, en l'ambigüitat del significat dels
mots:
– La denotació és el significat bàsic d'un mot.
– La connotació és el conjunt de significats d'un mot diferents del significat bàsic.
I
El llenguatge literari també fa servir recursos formals pel que fa a la fonètica, a la morfologia
i a la sintaxi.
I
Des del punt de vista fonètic, el text literari es caracteritza perquè posa èmfasi en l'entonació,
el ritme i la repetició de mots o sons.
En poesia destaquen les repeticions de sons al final de vers (rimes) o, de vegades, a l'interior.
© VICENS VIVES
Les onomatopeies són la imitació de sorolls naturals o artificials per mitjà dels sons de la
parla.
2

3. NOU GINESTA 3. Resums dels apartats
T4
La literatura. Els trobadors i Ramon Llull
5. El text literari. Morfologia, sintaxi i estil
I
Pel que fa a la morfologia, als textos literaris hi sol predominar una categoria gramatical
concreta:
– Els noms abunden en les descripcions.
– Els adjectius qualificatius es fan servir en retrats físics i psicològics.
– Els verbs predominen en les narracions.
I
Els temps verbals indiquen situacions diferents:
– El present presenta els fets tal com s'esdevenen. De vegades, s'usa amb valor històric.
– El passat, simple o perifràstic, dóna un ritme dinàmic a la narració.
– L'imperfet confereix una visió més estàtica al text.
I
Des del punt de vista de la sintaxi, en un text literari s'ha d'analitzar si hi predomina la juxtaposició i la coordinació, que hi donen rapidesa, o la subordinació, que el fa més complex
i més lent.
I
Segons la manera com es reprodueixin les paraules i els pensaments dels personatges, hi pot
predominar l'estil directe o l'estil indirecte.
6. L’oració simple
I
Una oració és una unitat de comunicació formada per un subjecte i un predicat.
I
El subjecte indica la persona o la cosa que fa l'acció del verb o de la qual es dóna una informació.
I
El subjecte és un sintagma nominal el nucli del qual pot ser un nom, un pronoms personal
fort, alguns indefinits, un mot substantivat o una oració.
I
De vegades el subjecte no és explícit. No ho és mai en les passives reflexives.
I
Els verbs meteorològics no tenen subjecte.
I
El predicat està format per un sintagma verbal. N'hi ha de dos tipus:
– el predicat nominal expressa una qualitat del subjecte mitjançant un verb copulatiu (ser,
estar o semblar) acompanyat d'un atribut.
– el predicat verbal expressa una acció del subjecte mitjançant un verb no copulatiu.
L'atribut (Atr) és el complement verbal propi dels verbs copulatius. Sol ser un adjectiu, però
també pot ser un nom, un pronom, un adverbi o una oració.
I
El verb ser s'usa per indicar qualitats permanents d'un subjecte o per localitzar un subjecte,
com a sinònim de "trobar-se".
I
© VICENS VIVES
I
El verb estar s'usa per indicar qualitats accidentals d'un subjecte animat i per indicar la permanència llarga o l'estada en un lloc, com a sinònim de "estar-se", "viure", "treballar".
3

4. © VICENS VIVES
NOU GINESTA 3. Resums dels apartats
T4
La literatura. Els trobadors i Ramon Llull
7. Els sons consonàtics (IV)
I
Les grafies j/g i els dígrafs tj/tg:
– S'escriu j davant les vocals a, o, u i g davant les vocals e, i: taronja, jove, ajudar...; taronges,
girafes...
– Aquesta norma també serveix per als dígrafs tj, tg: mitja, lletjos, metge, formatge.
– S'escriu j davant e en els grups -jecc- i -ject- i en els mots jeroglífic, Jeroni, jersei, jesuïta,
majestat, Jeremies, Jerusalem, Jesús.
I
La grafia x i el dígraf ix:
• S'escriu x:
– Al començament de mot: xarop, xeringa, xinès.
– Després de consonant: planxa, escorxador, panxa.
– Després de i: bixest, clixé, guix.
– Després de la u d'un diftong decreixent: disbauxa, rauxa, xiuxiueig.
• S'escriu ix després de les vocals a, e, o, u: calaix, greix, coix, bruixa, ruixat.
I
Els dígrafs tx/ig:
– S'escriu ig al final de mot en els mots que pertanyen a una família de paraules en què
aquest dígraf alterna amb les grafies g/ j o els dígrafs tg/ tj: raig (rajolí, ragen).
– S'escriu tx en tots els altres casos, tant al final de mot com a l'inici o al mig: despatx, txec,
fletxa.
4

5. NOU GINESTA 3. Resums dels apartats
T4
La literatura. Els trobadors i Ramon Llull
8. Els sons consonàtics (V)
I
Les grafies b / v
• Escrivim b:
– En els grups bl i br: blau, moble, sobrar, arbre, brut.
– Darrere m: ambulància, embolic, emblema... Hi ha, però, alguns mots en què escrivim mv,
com per exemple: tramvia, circumval·lació.
– En aquells mots que formen part d'una família en què es dóna l'alternança b / p: saber
(sap), caber (cap), llobató (llop, llopada).
• Escrivim v:
– En les formes del verb haver i les de l'imperfet d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació: havia, havent...; aturava, cantaves, entràvem, passàveu, tancaven.
– En aquells mots que formen part d'una família de paraules en què es dóna l'alternança v
/ u: meva (meu), vivia (viure), nevada (neu).
– Darrere n: canviar, envestir.
– De vegades, l'ús de la b / v presenta diferències amb el castellà:
català
castellà
advocat
abogado
cavall
caballo
provar
probar
I
Les grafies z / s / c / ç i el dígraf ss
I
La essa sorda
• Escrivim s:
– Al principi de mot i després dels prefixos o del primer element d'un mot compost: símbol,
sofà, safata, sofre, monosíl·lab, polisèmic...; fotosíntesi, para-sol.
– Davant o darrere una consonant: aspecte, dansa.
– Al final de mot: tros, cos, repòs, pastís, vins.
• Escrivim ss:
– Entre vocals: passa, agressor, tassa, missió.
• Escrivim ç:
– Al final de mot: capaç, feliç, dolç...
– Davant a, o, u: raça, feliços, cançó, vençut.
• Escrivim c:
– Davant e, i: Cecília, places, nació, francès.
© VICENS VIVES
– En els grups intervocàlics -cc-, -xc- i -sc-: acceptar, excel·lent, escena...
I
La essa sonora
• Escrivim z:
– A l'inici de mot: zel, zebra, zero, zoo...
– Després de consonant, excepte els derivats de fons, dins i trans: pinzell, colze, onze.
• Escrivim s:
– Entre vocals: casa, lesió, cohesió, espasa.
5