3. És una proposta de reflexió a llarg termini. Es tracta d’un procés i no tant d’actuacions puntuals, encara que, evidentment, no les exclou.
4. Comporta un cert canvi de mentalitat sobre l’educació, d’acord amb les necessitats actuals.
5.
6.
7.
8. Tots aprenem o podem aprendre de tots i en totes les situacions que vivim, però nosaltres, com a educadors, a més, podem provocar intencionadament espais, moments, ambients o situacions d’aprenentatge. Aquesta intencionalitat ens porta a parlar dels objectius que ens plantegem com a educadors i dels components que fan que una situació d’aprenentatge sigui rica i de qualitat.
10. Una pedra rebota sobre les aigües calmes de l’estany. Qui no ha jugat a llançar pedres planes sobre un llac? És un espectacle fantàstic! La màgia subtil d’aquest fenòmen desvetlla la nostra admiració infantil i sempre ens deixa meravellats i amb la boca oberta. És genial!
11. Però, com poden surar les pedres? L’explicació física és molt clara: podríem dir que es tracta d’una mena de còctel lògic que combina velocitat, força, inclinació, diferències de pressió, etc. Però no és aquesta argumentació tècnica la que ens interessa.
12. Només ens interessa la metàfora del ball de les pedres sobre l’àigua. La metàfora de les coses que semblen impossibles. I si deixem que les idees surtin a mar obert, volin, rebotin, flueixin i ballin sobre les aigües plàcides del diàleg?
13. Una idea ens porta a una altra, i aquesta a una tercera… i així successivament fins que apareix la idea realitzable, innovadora, genial, fantàstica!, com les pedres fent saltirons sobre el llac. La idea bàsica per practicar aquest joc és: I per què no?
14. I si dues pedres s’enfronten? Les aigües han tornat a recuperar la calma. De sobte, una petita pedra llançada sense força provoca una subtil onada circular que ràpidament es propaga per tota la superfície.
15. Una segona pedra genera noves onades concèntriques que es creuen amb les de la primera. En pocs segons, tota l’aigua del llac està vibrant. Aquesta és la metàfora.
16. La comunicació també comporta conflictes, zones de xoc que generen coneixement o que provoquen pugnes i enfrontaments, confluències que fan vibrar tota l’aigua del llac o que la deixen tèrbola, segons el cas.
17. Cada idea que llanço provoca un ressò que es propaga. Provoca la reflexió dels altres, l’adhesió o l’oposició, l’assentiment o el rebuig… o la indiferència. Diem que hem de ser crítics i per això s’ha de debatre si el cel nocturn és blau marí o negre. El procés pot ser destructiu: jo guanyo, tu perds.
18. Si escoltematentament la idea de l’altrepodremveure la confluènciad’idees. El celnocturnpot ser d’unblauennegrit o d’unnegreblavós. López Vicente, P. (2008). Espaisd’aprenentatge. Idees, estratègies i reflexions. Barcelona: Minyons Escoltes i GuiesSant Jordi de Catalunya.
19. LES VISIONS COMPLEMENTÀRIES ENS APROPEN MÉS A LA REALITAT O A UNA PERCEPCIÓ MÉS REAL DE LES SITUACIONS. JO GUANYO I TU GUANYES… I ENTRE TOTS HO VEIEM MOLT MÉS CLAR!
20. Pretenem que l’ajuda pedagògica prioritzi l’alumne, autèntic artífex del procés d’aprenentatge, del qual depèn en darrer terme la construcció de coneixement, però, alhora, que utilitzi tots els mitjans disponibles per afavorir i orientar aquest procés (PEC). TOTS I TOTES SOM EDUCADORS… I APRENENTS EN PARLEM?
![Característiques del projecte ,[object Object]]()