els relats que heu escrit per al depasseig

1. Una data al calendari...Un dia gris, un any més, i què? I què si no ho celebrem, canviarà alguna cosa? Jo l'estimo, ell m'estima, cal un regal o un sopar especial? Tenim la mania d'encasellar-ho tot, d'exigir el record, un detall... No sé què ho va fer, però desitjava fondre'm amb la pluja. En dies com aquell dubto si soc vàlida pel meu nou rol... El meu cos era pluja i el seu un núvol flonjo. Un any més, un altre any.

3. Ella estava al supermercat omplint el carro de la compra per a les festes de Nadal. Sempre l’havia posada trista aquesta festivitat. No podia remediar-ho. Ni tan sols les noves presències havien pogut difuminar les absències passades... I aquest any no estava siguent diferent. Agarrava cada botella de cava lentament, com si ho fera a càmera lenta...I de sobte, entre els rostres anònims aparegué ell. -Hola! -Hola! -Què tal? -Bé, i tu? -Bé, me n’alegre de vore’t. -Igualment. -Vinc a per una botella de vi. -Ah! Que bé! Jo ací estic comprant algunes coses d’última hora…ja saps, com sempre... -Ja saps, seguisc igual que sempre, res ha canviat en els últims anys. -Ah! Molt bé. Ell li va mirar l’escot i va imaginar el que tan bé coneixia a través del jersei, el que tantes vegades havia tocat, el que tantes vegades havia tastat, el que tantes vegades havia enyorat, el coixí imaginari de tants plors ofegats... -Tinc pressa! Els meus pares estan esperant-me...A mi i al vi per dinar.- va dir apressuradament. Era mentida. Éra la seua nova nòvia la que l’estava esperant al cotxe. Sort que no havia entrat amb ell. Ella no va dir res, tenia l’ànima paralitzada. Feia tant de temps que no el veia! Una eternitat suficient per sentir un buit feixuc però escassa per oblidar deu anys junts. Ara només podia somriure sangglaçada i mirar els seus ulls. -Bé, doncs me’n vaig- va dir ell per fi. -Adéu! -Adéu! Ell se n'anà tan ràpid com les cames van poder a pesar de la flonjor dels membres, dels colps de puny al pit, del dolor reavivat d’una pèrdua camuflada en la quotidianitat. Ella continuà el seu camí cap a les caixes de torró amb mil papallones revolotejant-li a la panxa i amb unes ganes terribles de plorar, i de parlar-li, i d’abraçar-lo, i de besar-lo de nou…i de morir-se. Elena Fuertes

4. Él miraba por la ventana el incansable corre pilla de las luces y las sombras, inundando el horizonte de colores y matices; y escuchaba el constante rumor de la vida circular por su calle: motores, prisas, cantos, gritos, risas, silencio... Y se imaginaba situaciones y escenas, diferentes posibilidades para esas figuras anónimas y animadas: esa pareja discute porque la madre se inmiscuye en sus vidas, y esa morenita que sonríe viene de la revisión médica, y ese hombre paseando el perro tiene una amante, ¿o quizás un amante?, y esa mujer cansada y feliz viene de cuidar a sus tres nietos, y esos ancianos de allí vienen de hacer la partida diaria y no se soportan, y esa madre con su hijo viene de hablar con el atractivo profesor calvo con gafas que le ha robado el corazón... ¡Qué divertido!! Y cada vez le gustaba más mirar por su ventana, escondido, protegido, a salvo del mundo. Y cada vez le parecía más interesante imaginar y soñar. Y cuanto más soñaba, lentamente y sin darse cuenta, fue dejando de vivir. Ell

5. Es va despertar aquell matí sobresaltada. Va mirar l'hora però encara eren les 7 del matí així que va donar mitja volta i va tornar a dormir amb un somriure als llavis. Més tard, cap a les 10 va tornar a obrir els ulls i va decidir aixecar-se. Era un dissabte especial, era el seu aniversari i aquell dia seria força llarg. Va obrir de bat a bat les finestres perquè entrés el sol i es va prendre un bon café amb llet. En obrir la televisió i sintonitzar el canal de notícies tot va cambiar de sobte. El presentador estava explicant les notícies d'aquell dia, segons ell el dilluns següent. Va canviar de canal immediatament i en tots la informació era la mateixa, no podia creure-s'ho. Què estava passant? Va trucar a vària gent i tots li van dir el mateix, que és clar que era dilluns, que si no recordava lo bé que ho havien passat dissabte celebrant el seu aniversari, que havien acabat al matí del diumenge? Més d'un es va riure d'ella pensant que els hi estava fent una broma. Ella trasbalsada i sense entendre res va trucar a la feina per dir que no es trobava bé i que no hi aniria aquell dia. No recordava res més que ahir va ser divendres, que va anar a treballar i a la nit va anar a prendre unes cerveses amb uns amics i després va anar a dormir tot esperant que fos dissabte, dia en que feia 30 anys. Tot allò era absurd, realment no recordava res? Estava perdent la cordura? Li estaven fent una broma de mal gust? El seu móbil va sonar i en agafar-l'ho una veu de dona que no va reconèixer li va dir que l'estaven esperant des de feia més d'una hora al bar de sota a casa i sense més va penjar. No entenia res del que estava passant però tot i així va baixar per veure què li deparava aquell dia sense sentit. En arribar va trobar el bar ple de gent que no coneixia però que semblava que sí que la coneguessin. I entre rialles i molt de soroll la van anar saludant i felicitant, per la qual cosa ella va pensar que realment allò era una broma, que era dissabte i era el seu aniversari i d'un moment al altre arribarien els seus amics de veritat i reemplaçarien aquella gent. Però no va ser així, del fons del bar de la cuina va sortir un noi amb un gran pastís i en arribar la va besar. Ella que no l'havia vist mai es va quedar ben parada i ell li va dir: felicitats amor meu, t'han publicat la novela!!! Ella que no podia més amb tantes emocions contrariades, amb tantes coses que no entenia i que no tenien sentit per ella, va desmaiar-se. En obrir els ulls era al seu llit i, sobresaltada, va mirar el rellotge que marcava les 7 del matí així que va donar mitja volta i va tornar a dormir amb un somriure als llavís. Feia menys d'una hora que s'havia ficat al llit, després d'haver celebrat el seu 30 aniversari i haver conegut l'home del seus somnis, després de l'aniversari més estrany que havia tingut a la seva vida... Creia que aquella experiència donaria per escriure un llibre, qui sap potser podria ser una novela... potser algún dia se la publicarien... Imaginary princess

6. Hi havia la llum. Però no hi havien els pastors, ni la mula, ni el bou, ni l’àngel, ni els mags, ni l’estrella. I enmig d’aquella llum germinal la noia va adonar-se que estava a punt de trencar aigües. Just abans de trencar-les, tingué un pressentiment . No aguantà més, es deixà anar de plaer i de dolor, i barrejat amb les aigües que brollaven va néixer el firmament. Sota la volta celeste va ressonar el primer plor i va degotar la primera llàgrima d’alegria. Cinto Amat

7. La meva filla va aparèixer sostenint una capsa de sabates sense tapa. A dins, hi havia un dit de sorra i una cria de gat que des del seu refugi estirava el coll d’una manera certament graciosa. La mare de la nena, des de darrere, arronsava les espatlles. Portava en una mà una bossa de supermercat, que contenia un petit biberó, un llibret de sobres de llet en pols i un pot que hi deia paté com frango e perú (a sota, amb lletres més petites, l’equivalent castellà: paté con pollo y pavo , i la quantitat exacta de menjar: 100 grams. La cara i la presència del gat blanc retratat a la tapa de l’envàs feien pressuposar que un animal tan senyor —d’Angora, per la fila que feia— no arribaria a tastar mai un preparat com aquell). Jo no havia tingut temps de restablir-me de la sorpresa que la nena deixava anar: —El vam trobar abans-d’ahir, al bosc de darrere de casa. És orfe. ¿Oi que el puc tenir uns dies aquí amb tu, pare?— i, després de deixar la capsa a terra, va arrabassar de la mà de la seva mare la bossa de les vitualles i va obrir el pot del preparat, tot alçant-ne la pestanya de paper d’alumini. Aquell pot feia una pudor immatisable (immatisable, per entendre’ns, com la dels ous podrits). La pasta de dins era de color de salmó i tenia una textura untuosa. Quan la nena va començar a buidar-ne la potinga en un plat fondo, van aparèixer alguns filaments una mica més foscos, que s’estiraven amb el moviment de la cullera i que finalment s’hi adherien com fils de mucositat. Del pollastre i el gall dindi, només en devien haver aprofitat les entranyes. —Però... no pot ser... —vaig balbucejar, sense fer gaire cabal que el petit felí no tenia mare, ni cap casa on guardar-se. —És orfe, pare —va recalcar la nena—. Tenia molt de fred, quan el vam trobar a prop del rec. ¿Què volies, que el deixéssim perquè es morís tot sol? L’orfenesa és un estat que no admet rèplica: només pot ser atès amb compassió i tractat amb una tendresa desinteressada. Vam convenir que el gat s’estaria a la terrassa. Feia molta calor, aquell agost, però un para-sol de tres metres de diàmetre protegia del foc directe del sol. La dona va fer dos petons a la petita i jo vaig tocar amb la punta del dit la sorra fosca de la capsa, tot dibuixant-hi una o. Vam deixar el gat a la terrassa. L’animal havia ensumat la solució de pollastre i gall dindi, però de seguida l’havia desestimat, no sense abans deixar-hi mig gravada una part de l’urpa dreta i les línies del bigoti. Ara la nena es disposava a preparar-li un biberó. Em va demanar que l’hi omplís d’aigua tèbia. Mentrestant, ella mateixa havia retallat un vèrtex d’un dels sobrets platejats de la llet i en va abocar tota la pols dins el biberó (poc més gros que el d’una nina que havia tingut anys enrere). L’hi donava amb una tendresa maternal. El gatet tenia el pèl esborrifat i la marca d’una ferida al llom. Xumava amb voracitat i mossegava la tetina amb unes dents minúscules. Es va acabar tota la llet i, com que havia de dormir fins que el cor li digués prou perquè no comptava més de dues o tres setmanes, vam deixar-lo fora, dins la seva capsa de cartró. L’animaló va saltar del seu cau i ens va empaitar, amb una certa malaptesa. Encara el vam sentir que miolava: uns miols aguts, com de violí mal afinat. Alzinat amb les dues potetes damunt el vidre de la porta —que anava picant—, donava a entendre que s’estimava més passar la nit sota cobert que no pas al ras. (continua...)

8. Aquell dia me’n vaig anar a dormir amb una barreja de sensacions estranya. I vaig somiar en nens orfes de pell fosca i ulls esfereïts, i en gossos i gats orfes, i tots tenien unes dificultats invencibles per trobar un recer familiar i unes mans que els cuidessin, i també anaven tots nafrats. Em vaig despertar feliç d’haver acollit un animal sense casa, que no se sabia per què s’havia vist apartat de la seva mare i dels seus germans de gatinada. Mentre em dutxava, la ràdio informava d’una bomba nord-americana que havia caigut en algun lloc de l’orient mitjà. Havia fet més d’un centenar de morts, entre els quals nadons i vells. Havien mort moltes mares que deixaven fills orfes (els pares guerrejaven). Les notícies també donaven compte dels resultats esportius de la vigília (partits de futbol de pretemporada i tornejos estivals) i, pel que fa al temps, de les tempestes que havien assolat el país durant la matinada i que encara continuarien tot el dia, fins ben entrat el vespre. De cop vaig pensar en el gat. Vaig obrir la porta de la terrassa amb un salt al cor. El para-sol s’havia abocat: a terra, la tela blanca recordava un mirinyac esqueixat. L’única torreta que tenia —amb una senzilla planta de menta— també estava trabucada, i la terra fosca, barrejada amb l’aigua abundant, havia fet un petit fangar. Les fulles de la menta eren pertot, estripades. En aquell moment no plovia, però l’aigua estanyava les rajoles i havia omplert ben bé fins a la meitat una galleda que hi havia en un racó. El gat s’havia abraçat a la reixeta bombada del desguàs. Semblava una manyopla peluda de bany que hagués garfit la reixa de plàstic per protegir-se de l’aigua atorrentada i del vent. Amb un nus al coll, vaig començar a pensar com l’hi diria a la meva filla, mentre amb el peu mirava de separar el cos ert de l’animal del seu agafall desesperat. Jordi Llavina

9. Era de nit. Assegut al sofà, Joan esperava pacientment que Laura tornara. Fumava i escoltava cançons de Leonard Cohen seguint amb la mirada les lletres que havia imprès d'Internet. Li agradava Dance me to the end of love : "Show me slowly what I only know the limits of...", cantava ara Joan concentrat. De sobte, el soroll de la cadena del lavabo: en uns moments estaria Laura al seu costat. Vicent Terol

10. Quan vaig estar a Praga vaig voler anar al teatre. No era difícil saber a quines obres escèniques es podia assistir perquè la publicitat era molt bona. En qualsevol lloc —també en el carrer— podies consultar la programació i comprar entrades. Vaig elegir òpera i vaig tindre sort: estaven representant La flauta màgica , una de les meues preferides. Es representava en un teatre del segle XVIII que acabaven de restaurar: recorde encara l'olor de nou que emanava de tot l'interior. La meua localitat estava situada en el pis superior, excessivament alt perquè el meu vertigen ho suportara. Així doncs, vaig decidir quedar-me en l'antesala, una peça quadrada presidida pel guarda-roba que també atenien les dues dones que feien d’acomodadores, uniformades elegantment amb faldilla grisa, brusa blanca i cabells recollits amb una cinta a joc. Em vaig asseure en el sofà amb el programa en la mà i la disposició a romandre allí durant tota la representació, convençuda que no anava a poder sentir res perquè estava segura que la insonorització estaria a l'altura de la bellesa de l'edifici: fabulosa. Va sonar el primer avís. Va sonar el segon i les dones es van mirar entre elles. Parlaven de mi. Vaig comprendre que estaven pensant com advertir-me que faltaven uns pocs minuts perquè començara l'obra. La meua situació era semblant: com fer-los entendre que el meu pitjor enemic, el vertigen, m'obligava a romandre allí dins. Quan va sonar el tercer, una de les empleades es va dirigir cap a mi i en el seu idioma, que jo no entenc, em va dir que havia d'accedir a la meua localitat immediatament. En el meu idioma, que ella no entenia, li vaig explicar el meu problema. Ràpidament es va dirigir cap a l'escala i davallà amb fúria. Va tornar, em va agafar de la mà i em va estirar perquè la seguira. M'havia trobat una localitat lliure en la planta baixa! Quan em pregunten què és el que més em va agradar de Praga els parle de l’eixerida acomodadora. Dolors Jimeno

11. El fred mostra el seu sospir en l’aire. Des de la terrassa ho veu tot, cada teulada i les siluetes en les finestres. Repenjada a la barana, deixa córrer els seus pensaments, que la turmenten dia i nit, mentre els raigs de sol il·luminen el seu rostre i senyalen la seva ombra. Sense ganes, entra a la habitació per la porta que havia deixat oberta, una petita habitació, ara amb bona temperatura gràcies al sol que entra des de bon matí. Ella tanca les portes i es queda mirant per la finestra, per no acomiadar-se sobtadament de la tranquil·litat del plein air . Hi té tot de llibres, damunt la taula, llibres que pretén llegir i viure en la ficció, però els pensaments no reposen en la seva ment i així li impedeixen submergir-se en altres històries. Qui pogués tornar enrere, saber el futur, tenir les mans per modular-ho tot... Quan veu que el rellotge marca les quatre s’apressa a fer el llit. Ha dormit moltes hores, avui, sense ni tan sols anar cansada, però no volia despertar-se per no veure el mateix. La realitat sovint és maliciosa i no deixa respirar. Preferia quedar-se somniant o en estat inconscient abans que afrontar la vida; ella ja ho sap que és covarda. Abans d’aixecar-se pensava que no deu ser només ella la que es troba així, mai ha entès la raó de l’existència humana, però mentre és potser val la pena que sigui. Com més passa el temps més s’allunya aquell bri d’esperança... Amb el llit fet i tot al seu lloc, surt de l’habitació i agafa la bossa, plena d’objectes personals, els necessaris per sortir de casa i no tornar fins que es faci fosc.

12. Los ángeles pueden tomar apariencia humana. Aquella noche, tras el desengaño, sólo pensaba en morir. Sin embargo, cogió el coche y se fue al cine. Por el camino cerró los ojos en algún momento, pero el miedo se apoderó de ella. -¿Está ocupado este sitio?. Preguntó en inglés un joven bien parecido. -No, no, está libre. Él empezó a darle conversación y, a pesar de lo enfadada que estaba, su malestar se fue suavizando. Terminó la película y él la siguió, dándole más conversación. Le preguntó si conocía algún lugar cercano para cenar. Le pidió que le acompañara, no le gustaba comer solo. Fueron a un restaurante cercano. Él resultó ser una persona muy interesante. Se sorprendió ella de que con su horrible inglés se entendieran, pero todo fluía maravillosamente. Terminaron de cenar. -¿A dónde podríamos ir ahora? Era invierno y había pocas opciones. -Mi hotel, el número de mi habitación es... -¿Habitación? Perdona, creo que no... -No quería ofenderte, sólo pensaba en un lugar tranquilo, para seguir en tu compañía, ¿tienes miedo? Lo entiendo. Ha sido un placer conocerte. Eres una chica muy dulce. -Encantada. Al día siguiente era el cumpleaños de ella. Empezó a vivir de nuevo. Nunca más supo de él.

13. Mentre caminava, li va caure la cartera a terra, enmig del carrer, i es va ajupir per agafar-la. Una veu, des de darrere seu, li va dir: -Aquesta cartera és meva. Es pot saber que fa? I ell es va incoporar a poc a poc, amb la cartera a la mà. Quan es va girar per explicar-li que no, que aquella cartera li acabava de caure, va sentir terror. Davant seu hi havia un home igual que ell. De fet, aquell home era ell. Aleshores li va entregar la cartera, i va seguir caminant. Elisabet Roig

14. Només cal prémer un botó. Llavors sorgeix del no res i ens inunda. Sobrevola els mobles, les làmpades, les cortines. S’entreté una estona en les motllures dels armaris i de cop fa un salt i s’enlaira enjogassada, gronxant-se amb plaer dins espirals invisibles. Mai no té pressa. Rebota contra el sostre i retorna, a voltes entremaliada i juganera com una criatura, a voltes solemne i greu com una reina. Li agrada escampar-se pels racons, lànguida. I sovint, quan en té moltes ganes, gaudeix travessant murs i parets i esmunyint-se amb una rialla fugissera pel panys de les claus i les escletxes de les finestres. Mai ningú no ha pogut imitar-la. Mai ningú no l’ha vist. És intangible, incorpòria. Única. Al llarg dels segles, molts han estat els qui han intentat definir-la, però ha resultat en va, un repte inassolible. Hi ha qui diu que és fum. O aire. Dolçor, fortalesa, energia, un codi matemàtic. Hom ha escrit llibres per parlar-ne. Hom ha utilitzat adjectius, substantius i adverbis, però sempre, tothom, ha fracassat. Perquè ella és més llesta, i els enganya. Ultrapassa les contingències de l’espai i del temps, de la història i de l’existència efímera de l’home. I es manté ferma, vibrant. Tan valuosa que res no pot afectar-la. Immortal, eterna. Quan arriba al més alt nivell de majestat, brillant com una estrella a l’antesala del cel, esdevé un bàlsam alliberador que s’escola furtivament, inadvertidament, sense que li ho demanis. I si ella t’ho permet –perquè t’ha concedit, generosa, una guspira de sensibilitat suprema–, tal vegada és possible, tancant els ulls, compartir-hi un instant de comunicació perfecta. Alguns homes cèlebres l’han conegut molt bé. Ella els ha triat i els ha fet famosos. Han treballat plegats per a tota la resta, per als pobres mortals capaços de copsar, tan sols, una petita engruna del seu valor incommensurable. Han treballat i han lluitat, però ha valgut la pena. Perquè han estat els elegits, i ella els ha regalat la llum, l’art de la creació, la vida. L’herència de la humanitat sencera, de la humanitat perduda i sola. Quelcom per compartir, per preservar, quelcom universal que alimenta l’esperit. L’esclat enlluernador dels sentits que ens desborda i ens inunda l’ànima. L’obra més perfecte dels imperfectes déus. Sempre hi és per salvar-nos. El consol del món, del món sencer. L’espai i el temps s’esvaeixen. Enmig de la foscor, res no té sentit fora de la nota plena d’un piano, el plany afligit d’un cello o l’acord sostingut, màgic, brillant d’un delicat violí... Anna M. Villalonga