Literatura universal Literatura del segle XX

1. Literatura universal
Literatura segle XX
Professor: Pere Poy
Grup: J.P Dichoso, Cha. Mones, Albert Andreu,
Ahmed Ennajmi (Dante Alighieri)
Matèria: Literatura Universal

2. Objectius
En aquesta presentació volem mostrar-vos els
canvis entre la lírica, la narrativa i el teatre que
pateixen aquests tres gèneres literaris en el
segle XX

3. La literatura del Fi de Segle
ÍNDEX
1. L’esperít del Fi de Segle
2. Baudelaire i Las Flores del mal
3. Poetes simbolistes francesos
4. La narrativa del Fi de Segle

4. La literatura del Fi de Segle
• 1 L’esperit de Fi de Segle
Es coneix Fi de Segle un moment històric de límits difusos , marcat pel qüestionament dels valors que hi
havien sustentat la societat burgesa.
En aquest període es sotmeten a crítica el pragmatisme, materialisme o el conservadorisme moral. Es
desenvolupa una constel·lació de moviments artístics i literaris: manifestacions del modernisme en les arts
plàstiques , el simbolisme , decadentisme, modernisme literari i la Generació del 98.
• 1.1 El sentiment antiburgès
El rebuig del món burgès característic de la mentalitat de Fi de Segle es tradueix en 2 tipus socials: bohemi i
dandi
Bohemi: És un artista inadaptat i manté comportaments amorals i autodestructius.
Dandi: Es distingeix per al seu refinament extrem als modals, en la forma de parlar. L’Oscar Wilde és
l’encarnació més característica.
• 1.2 L’esteticisme
L’art per l’art deriva del rebuig dels valors burgesos. La búsqueda de la bellesa és una resposta al
mercantilisme i al sentit pràctic de la mentalidad burgesa. Aquest esteticisme es manifesta al gust per la
decoració, pintura o la arquitectura del Fi de Segle. Alfons Mucha i Aubrey Beardsley són exemples d’aquesta
tendència.
• 1.3 Irracionalisme i antipositivisme
El rebuig de la raó i la ciència com instruments de coneixement explica tant el irracionalisme (emparenta el Fi
de Segle amb el Romanticisme) com l’antipositivisme (característic d’aquest període).
El filòsof Schopenhauer, la voluntat produeix al ser humà un afà en l'ésser humà un afany perpetu de satisfer
les seves ganes vitals.
Nietzsche porta a terme una crítica radical que és la raó i el cristianisme.

5. • 1.3 Irracionalisme i antipositivisme
El rebuig de la raó i la ciència com instruments de coneixement explica
tant el irracionalisme (emparenta el Fi de Segle amb el Romanticisme)
com l’antipositivisme (característic d’aquest període).
El filòsof Schopenhauer, la voluntat produeix al ser humà un afà en
l'ésser humà un afany perpetu de satisfer les seves ganes vitals.
Nietzsche porta a terme una crítica radical que és la raó i el
cristianisme.
• 1.4 El fàstic
El tedi es converteix en l’estat d’ànim característic del Fi de Segle. El
culte i l’erotisme, es poden entendre com una protesta contra les
convencions burgeses.
• 1,5 El desig d’evasió
Present en la literatura romàntica i que es relaciona amb el rebuig de la
societat burgesa. És una actitut compartida pels poetes finiseculars.
Aquesta aspiració explica la ambientació en geografíes remotes o
imaginàries; la recreació d’episodis i personatges de la mitologia, del
passat legendari o els ambients luxosos i exòtics.
• 2 Baudelaire i Les flors del mal
Baudelaire es considera l’iniciador del simbolisme. Al seu poemari Las
flores del mal, és el punt de partida de la poesia moderna.

6. Temes i motius del simbolisme
El tedi: És conseqüència de la grisura de la vida urbana i de la falta d’una justificació última que doni
sentit a la existència.
La búsqueda de l’ideal: L’absolut, la bellesa, l’infinit… situat fora del món sensible.
Ciutat: Es concep com a expressió del món deshumanitzat i gris nascut de la Revolució Industrial.
Anhel d’evasió d’una realitat anodina o hostil.
• 3 Els poetes simbolistes francesos
El simbolisme arriba a la seva plenitud amb tres poetes francesos: Paul Verlaine(1844-1896), Arthur
Rimbaud(1854-1891) o Stéphane Mallarmé(1842-1898)
• 4 William B. Yeats
Als primers poemaris de William trobem la oposició entre la vulgaritat i mediocritat de la vida
quotidiana i un món espiritual, misteriós, que es construeix amb personatges o motius simbòlics presos
de la mitologia, el folklore o la història llegendària d'Irlanda.
• 4.1 Paul Valéry
Un dels cultivadors fundamentals de l’anomenada poesia pura. Aquest corrent poètic es caracteritza
per la seva fondària metafísica i nuesa formal.
• 4.2 Rainer Maria Rilke
Aquest poeta té la funció de convertir lo visible en invisible, o sigui, interioritzar la realitat sensible per
transformarla en algo imperible i dotar-la així, de sentit.

7. • 5 La narrativa del Fi de Segle
Tots tenen en comú la reacció contra la novel·la realista i la seva pretensió de retratar els
conflictes de la societat burgesa.
• 5.1 Novel·la decadentista
Oscar Wilde, Gabriele D’Annunzio, Joris-Karl Huysmans, Dorian Gray… reuneixen les
característiques del decadentisme literari: el refinament aristocràtic, la fascinació per la bellesa i
l’art, o la complacencia morbosa en la depravació, la malaltia i el sacríleg.
• 5.2 Novel·la d’aventures
El desig d’evasió d’una realitat rutinaria i, l’expensió colonial europea per Àsia i África, expliquen
l’auge de la novel·la d’aventures.
Als relats d’aventures, el protagonista ha d’enfrontar-se a una successió d’obstacles o
esdeveniments trepidants i inesperats que impliquen un viatge i transcorren en una geografia
remot o insòlit.
Subgrups a dins de la novel·la d’aventures:
Aventures marines: La isla del tesoro(Robert Louis), Capitanes intrépidos(Rudyard Kipling).
Ambientades a llocs exòtics: La vuelta al mundo en ochenta dias(Jules Verne).
Ambientades a espais imaginaris: Viaje al centro de la Tierra de Verne, El prisionero de
Zenda(Anthony Hope).

8. La narrativa Del Segle XX
Índex
• 1. La renovació de la narrativa
• 1.1. Característiques generals
• 2. Novel·la lírica i novel·la intel·lectual
• 2.1. La novel·la lírica o poemàtica
• 2.2. La novel·la intel·lectual o d'idees
• 3. Ulisses, de James joyce
• 3.1. Estructura paròdica
• 3.2. Aspectes formals
• 4. En cerca del temps perdut, de Marcel Proust
• 4.1. Temes
• 4.2. Aspectes formals
• 5. Franz kafka
• 5.1. La vida i l'escriptura
• 5.2. La narrativa de kafka
• 6. La generació perduda
• 7. La novel·la i la segona guerra mundial
• 8. La narrativa des de 1945
• 8.1. els realismes
• 8.2. els experimentalismes
• 8.3. La novel·la existencialista
• 8.4. La novel·la al·legòrica

9. • 1. La renovació de la narrativa
• El primer terç del segle XX constitueix un període de dràstiques transformacions en tots els àmbits del
saber i l'activitat humana. La primera guerra mundial (1914-1918), la revolucion bolchevique (1917), la
quiebra de (1929) i la gran depressió.
• 1.1. Característiques generals
• Subjectivisme, narrador, argument, ordre de la narració, personatges, paper del lector.
• 2. Novel·la lírica i novel·la intel·lectual
• El subjectivisme i la voluntat d'experimentació expliquen l'apropament de la novel·la i altres generes
literaris, com la lírica o l'assaig. Sorgeixen, la novel·la lírica o poemàtica i la novel·la intel·lectual o d'idees.
• 2.1. La novel·la lírica o poemàtica
• La novel·la lírica és caracteritza per la importància que concedeix a la consciència del personatge i al cuidat
de la forma, allò que apropa la narració al ritme i la capacitat de suggerència dels textos lírica.
• S'inscriuen en aquest grup La senyora dalloway (1925) i las olas (1931)
• 2.2. La novel·la intel·lectual o d'idees
• La novel·la es contamina també del assaig, atorguen un paper preponderant a la reflexió sobre la realitat.
• Dins d'aquest corrent destaquen, la muntanya màgica, de l'alemany Thomás mann 1875-1955 i l'home
sense atributs, de l'austríac Roberto misil (1880-1942).
• 3. Ulisses, de James joyce
• L'irlandès James joyce (1882-1941) és l'autor de les novel·les més influents del segle XX
• Ulisses es va publicar a París en 1922, va ser immediatament prohibit a gran Bretanya i Estats Units,
aquesta novel·la, certifica la dissolució definitiva del model realista.
• Liybra narra el periple per la ciutat de Dublín.
• 3.1. Estructura paròdica
• Ulisses pot engendres com una antiepopeya protagonitzada per un antiheroi, que reflecteix la vulgaritat
de la vida urbana contemporània.
• Existeix, Un paral·lelisme paròdic entre la odissea de Homer i els personatges i episodis.
• 3.2. Aspectes formals
• La novel·la s'estructura en 18 conseqüències, s'utilitzen diverses tècniques narratives, el diàleg dramàtic,
el contrapunto i el monòleg interior.
• 4. En cerca del temps perdut, de Marcel Proust
• Proust va publicar la seva monumental novel·la en cerca del temps perdut en 7 volums entre 1913 i 1927.
El narrador evoca la seca vida en primera persona, en l'ultim volum reconeix la seva vocació d'escriptor.
• El protagonista, Marcel, constitueix una mascara o àlter ego del propi Proust.

10. • 4.1. Temes
• En cerca del temps perdut presenta dos eixos temàtics
• El temps i la literatura. El narrador protagonista reconstrueix la seva historia partint de
reminiscències que li permeten la recuperació del passat. La literatura es converteix en el
instruments privilegiat per derrotar el temps i recobrar lo viscut.
• 4.2. Aspectes formals
• No són els personatges o l'argument el que fan d'aquesta novel·la una obra mestre.
• El narrador. Davant al narrador extern de la novel·la realista, trobem una veu interna. Lo
important no són els fets, sinó la reelaboració subjectiva d'aquells fets.
• 5. Franz Kafka
• Lescritor franz kafka 1833-1924 esta considerat, junt amb joyce i proust, un dels granos
renovadors de la narrativa occidental del segle XX.
• 5.1. La vida i l'escriptura
• En la seva obra es reflexen alguns aspectes importants de la seva biografía
• La seva identitat complexa. Kafka, que va viure en praga, era chec, jueu i germanoparlant.
• La figura autoritària i coercitiva del seu pare, que reflexa en la carta al pare 1919. També està
present en la metamorfòsis o en el relat la condena
• La disociació entre la passió per escriure la seva vida gris, va ser obligat per el seu pare a
estudiar dret i treball en una agència de segurs.
• La seva personalitat atormentada i la seva baixa autoestima, trets que es van veure acentuará
per la tuberculosis i una fracasada relació sentimental.
• 5.2. La narrativa de Kafka
• Els escriptors de Kafka, de caràcter simbòlic o al·legòric, presenten un univers angoixant i
opressiu en que l'individu es mostra només i imponent davant la burocràcia, la familia o la
justicia, víctima de situacions absurdes i incomprensibles ...

11. • Obres de Franz Kafka
• Un artista de la fam (1924), El procés (1925), El castell (1926), La metamorfosi
(1915)
• 6. La generació perduda
• Constitueix el següent aula en el desenvolupament de la literatura nord-
americana.
• La generació perduda aquesta integrada pels narradors John Dos Passos (1896-
1970), francis Scott Fitzgerald (1896-1940), William faulkner (1897-1962), Ernest
Hemingway (1899-1961), i John Steinbeck (1902-1968) ; i el poeta E. E. Cummings
(1894-1962).
• 7. La novel·la i la segona guerra mundial
• La segona Guerra mundial (1939-1945) constitueix l'esdeveniment central del
passat segle XX. Nombroses novel·les tractaran, així, d'indagar en l'orígen i
desenvolupament dels totalitarismes europeus, reflectir les repercussions de la
guerra a les existències individuals o retratar la societat de postguerra.
• Principals autors i obres
• Suite francesa, Irène Némirovsky (1903-1942), Els nus i els morts, Norman Mailer
(1923-2007), La història, Elsa Morante (1912-1985), Doctor Zhivago, Boris
Pasternak (1890-1960), Vida i destí , Vasili Grossman (1905-1964), El jardí dels
Finzi-Contini, Giorgio Bassani (1916-2000), El tambor de llauna, Günter Grass
(1927-2015), Opinions d'un pallasso, Heinrich Boll (1917-1985).
• 8. La narrativa des de 1945
• La narrativa occidental ofereix, des de 1945, una varietat gairebé inabastable. La
reparació d'una narrativa de tall realista i l'evolució de la novel·la experimental. A
aquestes tendències es sumen la novel·la existencial, la novel·la al·legòrica i la
revitalizacion de subgèneres narratius com el relat policíac, la novel·la històrica o la
de ciència ficció

12. • 8.1. Els realismes
• Durant la segona meitat del segle XX es desenvolupen diversos corrents narratives que
comparteixen la societat de l'època i que rebutgen els artificis narratius i retòrics de la novel·la
experimental.
• En aquest grup destaquen el realisme brut nord-americà i el neorealisme italià.
• El realisme nord-americà
• Amb el nom de realisme brut es coneix a un grup d'autors, amb un estil sec i directe, reflectint el
revers del somni americà.
• Dins d'aquest corrent, sobresurten els noms de Charles Bukowski (1920-1994), Raymond Carver
(1938-1988) o Richard Ford (n. 1944).
• 8.2. els experimentalismes
• A partir de 1945, una heterogènia corrent de autors se situa en l'estela dels grans renovadors de
principis de segle. En les seves obres es normalitza l'ús d'algunes tècniques narratives assajades per
El monòleg interior, El punt de vista múltiple, El contrapunt.
• En les últimes dècades la narrativa ha trobat un fèrtil llera d'experimentacion en tres pràctiques
relacionades: la fusió de gèneres, la metaficció i l'autoficció.
• La metaficció
• Pertanyen a la metaficció els relats l'eix narratico és la construccion d'una ficció.
• La metaficció, als anys setanta es converteix en una estratègia habitual d'experimentacion. Va ser
conreada per Nabokov, Italo Calvino o Ian McEwan.
• L'autoficció
• L'autoficció consisteix en el préstec del nom o de les circumstàncies biogràfiques de l'autor,
accentuant amb això la sensació d'indefinició entre realitat i ficció.
• L'autoficció és una de les expressions del predomini del jo en la literatura recent.
• 8.3. La novel·la existencialista
• L'existencialisme és un corrent de pensament sorgida a l'Europa de entreguerres, la influència és
prolonga en els anys cinquanta i seixanta.
• 8.4. La novel·la al·legòrica
• Algunes de les novel·les posteriors a 1945 constitueixen al·legories o paràboles de caràcter simbòlic
de la societat, la realitat o la condició humana.
• Novel·les al·legòriques com El mar de les Sirtes, Julien Gracq (1910-2007), El senyor de les
mosques, William Golding (1911-1993), Assaig sobre la ceguesa, José Saramago (1922-2010).

13. Las avantguardes
La lírica del segle XX

14. 1.Context històric
La primera meitat del s XX constitueix un període singular-ment convuls en tots els àmbits del
pensament y de la activitat humana.
Coïncidint amb la fi de de la primera guerra mundial, es va produir el triomf de la Revolució russa i
mes tard la crisi econòmica coneguda com la gran depressió.
Això va desembocar un rebuig del sistema liberal propi de la societat burgesa,les conseqüencies de
les quals van ser l’avenç del comunisme i l’anarquisme i el sorgiment de moviments feixistes de
símbol nacionalista, totalitari, militar i racista.
Amb la ciència porten am ella la defunció del model newtonià, al negar el caràcter absolut de l’espai
i el temps, i introdüir a la teoria científica conceptes com l’atzar, la probabilitat o la
indeterminació.
A la música, les arts plàstiques i la literatura, les avantguardes històriques postulen com veurem,
invocacions extremes -dodecafonismé, abstracció…- que van pretendre fer tabula rasa de tota la
tradició artística occidental.
2. Las avantguardes i la crisi de occident
La denominació de avantguardes històriques fa referència al conjunt
de moviments artístics i literaris que es van desenvolupar a
Europa i Amèrica durant les primeres dècades del segle xx.
Es poden concretar en dos punts:
- Un radical descontentament davant el present en tots els ordres.
- El menyspreu cap al present, però també cap a tot el procés
històric que havia conduit a la situació actual.

15. 3. Característiques de les avantguardes
Encara que cadascún dels moviments
d’avantguarda presenta característiques
específiques, es poden assenyalar alguns trets
compartits per tots ells.
3.1 Primitivisme
3.2 Anti realisme
3.3 Irracionalisme
3.4 Vocació minoritària
UN DIBUIXAT,
P. KLEE

16. 3.1 Primitivisme
El rebuig cap a la evolució històrica de occident es tradueix en una manifestació de
l’home primitiu. Es busca la inspiració el l’art prehelénic, africà o Oceania, en l’art i
la literatura popular, o en el món infantil.
Arts plàstiques: Pablo Picasso, Joan Miró
Música : Manuel de Falla, Béla Bartók
Literatura: El neopopularisme de Lorca o Alberti
3.2 Anti realisme
La literatura plàstica o verbal autànoma, no imitativa, diferent per complet de la
realitat, com a mínim, del seu aspecte exterior. L’anti realisme admet diverses
interpretacions i s’encarna, per exemple, a la pintura abstracta de Kandinsky,
Malevich, Mondrian o Paul Klee, així com en el creacionisme literari del poeta chilé
Vicente Huidobro.
3.3 Irracionalisme
Las avantguardes van eretar del Romanticisme i el Fi de Segle
l’irracionalisme i l’antipositivisme; van sorgir com una nova reacció davant
del fracàs de la raó i la ciència com principis de la cultura occidental i
motors del progrés humà. Es postulen, així, un art i una literatura
marcadament irracionals, la manifestació de la qual més extrema serà la
escriptura automàtica del surrealisme.

17. 3.4. Vocació minoritària
La inexistència de vincles recognoscibles entre la obra artística i qualsevol referent real
dona lloc a una hermetisme insalvable per al públic burges, la que es pretenia
escandalitzar. L’art i la literatura de avantguarda es dirigeixen, per lo tant, a un
destinatari iniciat, capaç de descobrir un sentit ocult.
4. Moviments d’avantguarda
Principals avantguardes europeus.
Dadaisme: El nom del moviment imita el balbuceig d’un bebè i sorgeix la tornada a un
estat d'innocència originaria aliè a la lògica.
Surrealisme: S’orienta al voltant de la persecució de l’alliberament de la ment,
emfatitzant les facultats imaginatives i critiques de l’inconscient i l’assoliment d’un estat
diferent de, “més que’’ i més veritable que la realitat tangible.
Futurisme: Intenció de trencar absolutament amb tota la historia de l’art passada.
Rebutjava l'estètica tradicional i s’interessava per la vida contemporània la innovació i
les darreres tecnologies. Els temes dominants van ser la maquina i el moviment.
Expressionisme: Deformació de la realitat per expressar de manera més subjectiva la
natura i l’ésser humà, donant primacia a l’expressió dels sentiments més que a la
descripció objectiva de la realitat.

18. 5. La lírica del segle xx
A la lírica del segle xx conviuen tendències molt
diverses:
- Prenen de les vanguardies la absoluta llibertat
formal en els seus poemes caben el prosaisme i
la extrema elaboració.
- Del Romanticisme i el símbol heretan la
indignació metapoètica i en particular la
reflexió
- Amb freqüència es tracta d’una poesia arrelada
a la història, que reflexa els grans successos i
inquietuds de existencials del seu temps.

19. Teatre
del s.XX
ÍNDEX
1. Teatre del s.XX
2. Teatre de l’absurd
3. Teatre existencialista
4. Bertolt Brecht i el teatre épic
5. El realisme nord-americà

20. Teatre del s.XX
La varietat de propostes escèniques del teatre del s.XX dificultaven qualsevol intent de
sistematització. Podem assenyalar dues línies de desenvolupament: el teatre
compromès i el teatre simbòlic.
-El teatre compromès ofereix una reflexió critica sobre la realitat del present per
denunciar la injustícia social i l'opressió política. S’inclou el teatre social, el teatre
èpic, el teatre neorealista italià i el realisme nord-americà.
-El teatre simbòlic inclou totes les formes teatrals no realistes que serveixen com a
curs d'expressió de conflictes existencials.
Destaquem dues obres:
Salomè (1891) de Oscar Wilde i Peleas i Melisenda (1893) de Maurice Maeterlinck.
Teatre de l’absurd
És el corrent teatral que predominarà en l’Europa dels anys cinquanta i seixanta.
Els drames absurd son al·legories o metàfores de la condició humana, la seva viso del
mon es pessimista i escèptica.
Temes:
-Falta de una justificació que doni sentit a la vida i als fets del món
-La pèrdua de la identitat de l’ésser humà.
-La pèrdua del llenguatge, la incomunicació entre els humans i el rebuig de la raó.
Un altre dels trets d’aquest tipus de teatre és el sentit de l’humor, basat en la
gestualitat(Charles Chaplin) y en els diàlegs desbaratats, es tracta amb freqüència
d’humor negre o cruel.
La cantant (1950) de Eugène Ionesco i Esperant a Godot (1947-1948) de Samuel
Beckett

21. Teatre existencialista
-Els drames de Jean-Paul Sartre i Albert Camus, recullen els mateixos
temes i inquietuds que en les seves novel·les i en el teatre de
l'absurd.
-Sartre o Camus escriuen obres formalment convencionals: amb
diàlegs coherents, personatges dotats de gruix psicològic i una acció
que respecta l’esquema basic de plantejament, nus i desenllaç.
Albert Camus
Jean-Paul Sartres

22. Bertolt Brecht i el teatre èpic
Bertolt Brecht és el màxim exponent del teatre de compromís en el segle XX.
Les seves propostes teatrals són les següents:
-El seu teatre és de caràcter didàctic, té l'objectiu de denunciar la desigualtat social i la opressió
política.
-Propugna un estricta distanciament per part de l’espectador, ser reflexiu i analític, no
identificar-se amb els personatges.
Brecht té tres grans obres:
-La vida de Galileu (1938)
-Mare coratge i els seus fills (1941)
-L’anima bona de la Se-Chuan (1943)
El realisme nord-americà
Les tres grans figures del realisme als Estats Units són Eugene O’Neill, Tennessee Williams i
Arthur Miller.
-Eugene O’Neil: la seva obra més influent és Llarg viatge cap a la nit (1942), una dissecció de
les relacions familiars a partir amb elements autobiogràfics.
-Tennessee Williams: la gata sobre la teulada de zinc calent (1955), retrata la decadència
moral, física i econòmica de la família Pollit.
-Arthur Miller: Les bruixes de Salem (1952), el judici per bruixeria de unes joves de
Massachusetts en 1692 es transforma en la Caça de Bruixes macarthista.

23. Conclusió
Finalment, en aquest treball sobre la
Literatura del segle XX em pogut
aprendre més sobre els autors en els
diversos camps de la literatura d’aquest
segle.