2. 1. GÈNERES DRAMÀTICS LLATINS
TRAGÈDIA COMÈDIA
● Obres extenses en vers. ● Obres extenses en vers.
● Llenguatge solemne. ● Llenguatge poc acurat.
● Situacions tràgiques. ● Situacions quotidianes.
● Els personatges són déus i herois. ● Protagonitzada per gent corrent.
ATEL·LANA MIM
Obres curtes. Obres breus en prosa.
Llenguatge groller. Llenguatge poc acurat.
Situacions buslesques. Escenes amoroses.
Els personatges són fixes. Personatges: gent corrent i del mite.
3. 2. LA COMÈDIA
A Roma no es podia realitzar una comèdia crítica, per això els comediògrafs
romans es van inspirar en les obres de la comèdia nova grega, de temàtica
romàntico-burlesca. Moltes comèdies llatines són imitacions de comèdies gregues
d’autors com Menandre. Dífil i Filemó.
La comèdia romana podia ser palliata (de pallium
indumentària grega) o togata (de toga, peça de vestir
romana). Les palliates eren adaptacions de comèdies
gregues i presentaven personatges i situacions pura-ment
gregues, vistes des d’una òptica humorística. Les obres
de Plaute i de Terenci eren palliates.
4. Estructura: Començaven amb un pròleg que contenia l’argument i uns
passatges amb els quals es volia guanyar la benevolència dels espectadors; una
part dialogada, i una part lírica, recitada per un cantor mentre un actor feia la
mímica d’allò que recitava. El cor o bé no existia o bé quedava reduït a funcions
accessòries.
Temes: Eren copiats de les comèdies gregues i han estat molt habituals en les
comèdies de totes les èpoques: l’amor entre dos joves, l’adulteri d’un marit, la
confusió de personalitats, etc.
5. Personatges:
Els autors treballaven amb un repertori de caràcters que solien repetir en totes les
comèdies:
● L'adulescens: Un jove enamoradís, no gaire valent ni llest, que necessita ajuda
per aconseguir la seva estimada (és incapaç de fer-ho sol).
● El senex: Pot ser el sever pare del noi o un vell verd enamorat de la noia.
● La virgo: L'amor de l'adulescens; bonica i amb poca personalitat.
● Els servi: Esclaus encarregats de resoldre els embolics dels seus amos; solen
ser més espabilats que aquests i molt sarcàstics.
● El miles gloriosus: Un soldat fanfarró; presumeix de ser valent i admirat, però
en realitat és estupid, covard i tothom se'n riu d'ell d'amagat.
● El leno: Tractant de dones immoral i amant dels diners; és l'amo de la noia.
● El paràsitus: Un vividor que viu de gorrejar menjar als altres.
6. PLAUTE
Vida:
Titus Macci Plaute va néixer a Sarsina, un poble d’Úmbria, cap al 254 aC.
Sembla que va exercir diferents professions a Roma, entres elles la d’actor,
fins que va muntar un negoci de moliner que va acabar en fallida. Aleshores, i
a una edat ja avançada, va començar a escriure obres per a teatre amb les quals
va obtenir un gran èxit i no pocs beneficis.
7. Obres:
A l'antiguitat se li van atribuir un total de 130 obres, però no totes eren autèntiques;
ens molts casos es tractaven d'obres d'altres autors que les havien signat com a
Plaute perquè el seu nom assegurava l'èxit de públic. S'han conservat 21 que el
filòleg Varró (s I aC) va donar com a autèntiques.
Entre els títols més important trobem:
● El soldat fanfarró
● Amfitrió
● Pseudolus
● La comèdia del fantasma
● Els germans Menecme
8. Estil:
Tots els seus arguments són presos de la Comèdia Nova grega i tracten en la seva
majoria d’un esclau astut que ajuda el seu jove amo a reunir-se amb una xicota; per
aconseguir-ho ha d’enganyar un rival, un alcavot o el pare del jove. Els personatges
són convencionals i es repeteixen a totes les obres: esclaus enginyosos, soldats
fanfarrons que són ridiculitzats, noietes que només pensen en l’amor i en el
matrimoni, etc.
Una excepció a aquesta norma la trobem en
l'Amfitrió, que tracta un tema mitològic (l'engen-
drament de l'heroi Hèrcules) i per Júpiter que es
fa passar pel rei Amfitrió per seduir-li l'esposa.
9. El seu estil és d’una gran vivesa i naturalitat. Plaute coneixia molt bé els gustos del
seu públic, cosa que li va permetre de crear situacions i embolics de desenllaç
imprevisible. El mateix Juli Cèsar va reconèixer que les obres de Plaute posseïen
una gran vis comica (força còmica).
El seu llenguatge estava més a prop del llenguatge dels romans del carrer que no
del llatí culte dels poetes i dels oradors, fins al punt de ser sovint groller, però sense
perdre qualitat literària; a més sap crear noves paraules i jocs de paraules per fer
riure l’auditori.
10. TERENCI
Vida:
No coneixem gaire bé la seva vida. Publi Terenci Àfer no era romà de naixement;
va néixer cap al 185 aC a Cartago, des d’on va passar a Roma com a esclau de
Terenci Lucà, del qual va prendre el nom.
Va gaudir del mecenatge de romans impor-
tants com Escipió Emilià i Gai Leli. Va
morir en un viatge a Grècia als 25 anys.
11. Obres:
Va escriure sis comèdies amb títols grecs que s’han conservat totes:
● La noia d’Andros (Andria): La seva primera obra.
● La sogra (Hecyra): Va ser la seva obra de major èxit.
● L'autocastigador (Heaton timoroumenos).
● Formió (Phormio).
● L'eunuc (Eunuchus).
● Els germans (Adelphoe).
12. Estil:
A diferència de Plaute que vivia de l’èxit de les seves obres, Terenci disposava de
la protecció de mecenes per als quals escrivia. Per això no va haver de recórrer a
temes i llenguatge vulgars, el seu estil és més delicat, els arguments de les obres
més desenvolupats i la psicologia dels personatges més treballada.
Les seves palliates són adaptacions d'originals
grecs (especialment de Menandre); Terenci era
més fidel als originals que Plaute i en conser-
vava escenes i elements grecs. Sovint fusio-
nava els arguments de dues obres en una.
Pel seu estil més refinat i la seva fidelitat a les
fonts gregues no va gaudir mai del favor del
públic romà ni va aconseguir l'èxit de Plaute.
