TEMA 7. C. SEXENNI. AMADEU SAVOIA. I REPÚBLICA.

HISTÒRIA D’ESPANYA
BLOC II – Tema 7/2 C

Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves

Edat contemporània

ESTAT LIBERAL. SEXENNI
REVOLUCIONARI

BLOC II – Tema 7/2 A

Història Espanya

Edat contemporània

CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT
LIBERAL. MINORIA ISABEL II.

BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT
LIBERAL (1833-1874) 1a part regències
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874).
El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2
7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme.
7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències.
1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa.
2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840).
2.1.- Els liberals al poder.
2.2.- L’Estatut Reial de 1834.
2.3.- Constitució de 1837.
2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837).
2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840).
3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista.

7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837).
1.- Situació de la propietat de la terra.
2.- Què és la desamortització?
3.- Objectius de la desamortització.
4.- Mesures legislatives.
5.- Conseqüències.

7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840).
1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins?
2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament
2.1.- Primera etapa (1833-1836).

ANNEX: El PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1840). CONSEQÜÈNCIES.
Les revoltes socials.

LIBERAL (1833-1874) 1a part regències
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat
d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2
7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme.
7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències.
1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa.
2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840).
2.1.- Els liberals al poder.
2.2.- L’Estatut Reial de 1834. 3v TEXT, op B (2011, setembre). L’he posat en
majoria d’edat: context general.
2.3.- Constitució de 1837.
2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837).
2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840).
3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista.

7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 1v preg. op B

(2004, setembre). 2v preg. op B (2005, juny).
3v preg. op B (2006, juny). 4v preg. op B (2006, setembre). 5v preg. op B (2007, juny). 6v preg. op B (2011, juny).
7v preg. op B (2012, juny).
1.- Situació de la propietat de la terra.
2.- Què és la desamortització?
3.- Objectius de la desamortització.
4.- Mesures legislatives.
5.- Conseqüències.

7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840). MAPA 13: 1v preg. op B (2008, setembre).
2v preg. op B (2009, setembre). 3v preg. op A (2010, juny). 4v preg. op B (2010, setembre). 5v preg.
op A (2011, juny). 6v MAPA, op A (2012, juny). 7v preg. op A (2013, juny).
1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins?
2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament:
2.1.- Primera etapa (1833-1836).
2.2.- Segona etapa (1836-1839).

BLOC II – Tema 7/2 B

Història Espanya

Edat contemporània

CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT
LIBERAL. MAJORIA ISABEL II.

LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II
EDAT CONTEMPORÀNIA
7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes.
7.2.0.- Introducció.
7.2.1.- Partits polítics.
1.- Moderats.
2.- Progressistes.
3.- La Unió Liberal.
4.- El Partit Demòcrata.
5.- El Partit Republicà.

7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església.
7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854).
1.- Constitució de 1845.
2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives.
3.- Caiguda dels moderats.

7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856).
1.- Constitució de 1856 (non nata).
2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica. Pasqual Madoz.
3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68).

7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí.
1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863).
2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).

LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II
EDAT CONTEMPORÀNIA
7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes.
1v preg. op A (2010, setembre). 2v preg. op A (2011, juny). 3v TEXT, op B (2011, setembre). 4v preg. op B (2013, juny).
7.2.0.- Introducció.
7.2.1.- Partits polítics.
1.- Moderats.
2.- Progressistes.
3.- La Unió Liberal.
4.- El Partit Demòcrata.
5.- El Partit Republicà.

7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església.
7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854).
1.- Constitució de 1845.
2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives.
3.- Caiguda dels moderats.

7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856).
1.- Constitució de 1856 (non nata).
2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica. Pasqual Madoz.
3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68).

7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí.
1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863).
2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).

BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL
(1833-1874) 3a part Gloriosa, República
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El
regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2
7.3.- El Sexenni revolucionari o democràtic (1868-1874).
7.3.1.- La revolució de setembre de 1868 (“La Gloriosa”, 19/09/1868). Introducció.
1.- Causes.
A.- Causes econòmiques: la crisi econòmica de 1866 (financera, industrial, de subsistència).
B.- Causes socials: conflictivitat i primeres vagues.
C.- Causes polítiques: la crisi del sistema isabelí (Pacte d’Ostende).

2.- Característiques del Sexenni.
7.3.2.- Les fases del Sexenni.
1.- Revolució del 68 (“La Gloriosa”, 19/09/1868).
A.- Revolució de 19 de setembre de 1868.
B.- Els partits polítics del Sexenni.
C.- El Govern provisional (1868-1870) i mesures polítiques.
D.- Constitució de 1869.
E.- Política econòmica. Mesures.
F.- Problemes del govern provisional: frustracions de les aspiracions populars.
G.- Regència.

2.- La monarquia d’Amadeu I de Savoia (1871-1873).
A.- Un monarca democràtic.
B.- Oposició a la nova monarquia.
C.- Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres.

3.- La Primera República espanyola (1873-1874).
A.- La proclamació de la República.
B.- La feblesa de la República espanyola.
C.- Els partits polítics republicans.
D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal: Projecte de Constitució federal i problemes de la República.
E.- República presidencialista [3 de gener - 29 de desembre de 1874].
F.- La fi de l’experiència republicana, del sexenni i restauració de la monarquia.

BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL
(1833-1874) 3a part Gloriosa, República
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El
regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2
7.3.- El Sexenni revolucionari o democràtic (1868-1874).

1v preg. op B (2004, juny). 2v preg. op B (2005, setembre). 3v preg.
op B (2006, setembre). 4v preg. op B (2007, setembre). 5v preg. op B (2008, juny). 6v preg. op B (2009, juny). 7v preg. op A (2010, setembre). 8v preg. op B (2010, setembre).
9v TEXT, op A (2010, juny). 10v preg. op A (2012, setembre). 11v preg. op B (2013, juny).

7.3.1.- La revolució de setembre de 1868 (“La Gloriosa”, 19/09/1868). Introducció.
1.- Causes.
A.- Causes econòmiques: la crisi econòmica de 1866 (financera, industrial, de subsistència).

7.3.2.- Les fases del Sexenni.
B.- Els partits polítics del Sexenni.
G.- Regència.

B.- Oposició a la nova monarquia.
C.- Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres.

D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal: Projecte de Constitució federal i problemes de la República.

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
(1870-1873)

(1868-1874)

(1788-1808) (1808-13)

(1875-1885)

(1814-1833)

(1902-1931)

(1833-1868)
DICTADURA PRIMO RIVERA
(setembre 1923- gener 1930)

ÍNDEX TEMES BLOC II

TEMA 7.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL I
INTENTS DEMOCRATITZADORS (1833-1874). EL
REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)

7.3.- SEXENNI REVOLUCIONARI (1868-74)
7.3.- EL SEXENNI REVOLUCIONARI O DEMOCRÀTIC (1868-1874).
7.3.1.- LA REVOLUCIÓ DE SETEMBRE DE 1868 (“LA GLORIOSA, 19/09/1868).
INTRODUCCIÓ.
7.3.2.- LES FASES DEL SEXENNI.

7.3.1.- REVOLUCIÓ DE SETEMBRE DEL 68 (“LA GLORIOSA”). INTRODUCCIÓ
El sexenni revolucionari (1868-1874) acaba amb el regnat d’Isabel II. Va ser el primer intent
d’establir un sistema democràtic, que va fracassar i va donar lloc a la restauració borbònica.
(1875-1902).

7.3.1.- LA REVOLUCIÓ DE SETEMBRE DE 1868 (“LA GLORIOSA”, 19/09/1868).
INTRODUCCIÓ.
1.- Causes.
A.- Causes econòmiques: crisi econòmica de 1866 (financera, industrial, subsistència).

7.3.1.- REVOLUCIÓ SETEMBRE 68 (“LA GLORIOSA)
1.- Causes (econòmiques, financeres, industrials, subsistència, socials, polítiques, Pacte Ostende)
En setembre de 1868, a Cadis, l’esquadra dirigida per l’almirall Topete es va alçar militarment en
contra d’Isabel II, i tan Prim (exiliat) com Serrano (desterrat a Canàries) ajuden a escampar la
revolta.

L’almirall Topete i els generals Serrano, Prim, Dulce comencen la revolució, però amb el suport
popular, perquè cal destacar el paper de les Juntes Revolucionàries (participació del poble). La
revolta s’estén ràpidament per la península i triomfa sense problemes. El govern i la Corona estaven
aïllats i les tropes isabelines són derrotades a la batalla del Puente de Alcolea. El govern dimiteix i
la reina i la seva família marxen cap a l’exili francès. Aquesta revolució és coneguda com a “La
Gloriosa”. És la revolució que acaba amb la monarquia d’Isabel II.

ALMIRALL
JUAN BAUTISTA TOPETE Y CARBALLO

GENERAL
FRANCISCO SERRANO Y DOMÍNGUEZ

GENERAL
JOAN PRIM Y PRATS

GENERAL
DOMINGO DULCE Y GARAY

A.- Causes econòmiques: la crisi econòmica del 1866
A partir de l’any 1866, una crisi econòmica generalitzada es dóna a tota Europa i, també, a Espanya,
que acaba amb el període d’expansió anterior i influirà de ple a la ja feble estructura política
espanyola. La crisi afectarà a tots els àmbits: financer, industrial i de subsistència.

Crisi financera. Es produeix, a la vegada, una caiguda del valor de les accions de les empreses del
ferrocarril (no era realment rendible), del valor del Deute Públic i de les entitats financeres (bancs).
La construcció de la xarxa ferroviària va suposar una forta inversió en Borsa i els rendiments no
foren els esperats. Espanya paga car el seu poc desenvolupament industrial i a seva poca demanda
interna.

Crisi industrial. Crisi de la indústria tèxtil cotonera, sobretot a Catalunya, perquè el cotó nordamericà deixa d’arribar per la Guerra de Secessió a EUA (1861-65). El preu del cotó puja moltíssim,
mentre que la demanda nacional de teixits baixa a causa de la crisi general i l’augment dels preus
dels aliments → molts petits industrials catalans no poden fer front a la pujada dels preus del cotó i
hauran de tancar el negoci, provocant un augment d’atur.

Evolució de les importacions de cotó (1840-76)

Crisi de subsistència. Tres males collites seguides
(1866-68) provoquen la disminució de l’oferta de blat i
la seva carestia amb un fort increment del preu del pa
(el 100% a les ciutats importants com Madrid) i dels
productes bàsics → protestes generalitzades dels
sectors populars, tant al camp com a les ciutats. Va
baixar MÉS el nivell de vida (MERCAT INTERIOR
POC DESENVOLUPAT = escàs poder adquisitiu).

La combinació de l’augment del preu del blat i de la crisi de
subsistència per moltes males collites, el dèficit públic
degut a les inversions ferroviàries, el tancament
d’indústries a les ciutats, provoquen l’augment de l’atur i
fam generalitzada, amb fets greus de violència social,
perquè tot plegat fa que la gent estigui descontenta amb els
governants i demani canvis

B.- Causes socials: conflictivitat i primeres vagues
A la difícil situació econòmica cal afegir la proliferació d’idees de l’esquerra (Marx, Bakunin…,
marxisme i anarquisme de la primera AIT o Internacional) que provocaran protestes, les primeres
vagues i conflictivitat social.

C.- Causes polítiques: la crisi del sistema isabelí
Gran part de la població espanyola tenia motius per estar en contra del govern isabelí: els
inversors en Borsa volen mesures per salvar les seves inversions, els industrials el proteccionisme,
els obrers i pagesos denuncien la seva misèria. Per tant, la revolució del 68 és bàsicament política i
es tracta d’un cop que donen els progressistes (amb l’ajuda de demòcrates i republicans) contra la
monarquia. Els motius polítics són:
 Falta de representativitat del Règim.
 Per l’exclusió sistemàtica dels progressistes del poder per part de la reina.

Els motius polítics són:
 Falta de representativitat del Règim: El sufragi censatari d’aquell temps permetia tan sols
votar a un 3% de la població pel que el règim isabelí no era representatiu del que realment
pensava la població.
 Per l’exclusió sistemàtica dels progressistes del poder per part de la reina. Efectivament,
dels 25 anys de regnat d’Isabel II (1844-1868), els progressistes només governaren dos (el
bienni progressista de 1854-1856) i això pel pronunciament militar d’ O’Donnell a
Vicàlvaro. Pels progressistes l’única manera d’arribar al poder és acabar amb la reina, ja que
és la principal culpable de què no hagin governat. No es tracta de fer un pronunciament per
aconseguir el govern, sinó el que cercaven era destronar la reina.

L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ
ETAPES (1844-1868)
Introducció. En 1843, després de la caiguda d’Espartero, Isabel II fou nomenada reina d’Espanya. El
regnat d’Isabel II es caracteritza pels governs dels liberals moderats, distingint-se tres etapes:
1.- Dècada Moderada (1844-54).
2.- Bienni Progressista (1854-56).
3.- Tornada dels moderats (1856-68) amb
3.1.- Un govern unionista fins 1863.
3.2.- Un moderat entre 1863 i 1868.

LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844 -1854)
3.- Caiguda dels moderats. La revolta de 1854 i el canvi de govern, ara progressista
Des de dins el sistema , els moderats pateixen divisions internes per la pèrdua de popularitat,
cosa que va provocar que en 1854 els generals moderats O’Donnell, Dulce i Olano protagonitzen
el pronunciament de Vicálvaro (l’anomenada “Vicalvarada”), però veient que no tenen suficients
forces, cerquen el recolzament dels progressistes.

Revolta dels progressistes i alguns sectors moderats.
Moderats descontents (O’Donnell, que funda la Unión Liberal) i
progressistes (Espartero) publiquen dos manifests Manifest de Manzanares
(1854) i Manifest d’Aranjuez, que exigien el compliment de la constitució a
més de:


Reforma de la llei electoral (ampliar el dret al
sufragi).
 Ampliació de les llibertats.
 Reducció d’impostos.
 Restauració de la Milícia i la formació de Juntes
i, posteriorment, Corts Constituents.

BALDOMERO
ESPARTERO ,

O’DONELL

PRINCIPE DE
VERGARA

En conclusió, la radicalització de la revolució urbana va amenaçar al tron i Isabel II, no fent abdicar
a Isabel, sinó forçant-la a reconèixer les reformes democràtiques iniciades el 1844. Amb l’ajuda de les
Juntes, que es formen, i la Milícia (protestes a les principals ciutats) aconseguiren que la reina Isabel,
en el 1854, encarrega la formació del nou govern a Espartero, que serà el president del govern i aquest
nomena a O’Donnell ministre de la Guerra, donant inici al BIENNI PROGRESSISTA.

RETORN AL MODERANTISME (1856-68)
Crisi del sistema isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868)
Existeix una successió de governs. Narváez va tornar al poder i cada cop va ser més autoritari
i repressiu. La reina perd el prestigi per diversos escàndols i poca capacitat política i l’únic
suport que manté és el dels moderats.

L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ
Els partits polítics: MODERATS I PROGRESSISTES

A partir del 1866, es va produir la impopularitat del moderantisme. Els moderats són incapaços de
solucionar el greu problema de la crisi econòmica.

Ramón María Narváez

Les revoltes no paren, tan al camp com a les ciutats, especialment a
partir de 1866.

El govern moderat governa de forma autoritària, al marge de les Corts i tots els grups polítics i
reprimint durament (amb pena de mort) qualsevol protesta, com per exemple durant la Nit de Sant
Daniel (1865) amb la mort de nou estudiants, així l’any 1866, cau Narváez i torna O’Donnell al
govern per fer front a les contínues revoltes militars (Nit de Sant Daniel, caiguda de Narváez), que
reclamen reformes polítiques i proteccionistes.

NIT DE SAN DANIEL (1865)

Les revoltes no paren, tan al camp com a les ciutats, especialment a partir de 1866.

Els progressistes veuen que un canvi de govern per via parlamentària és
impossible i varen recórrer als pronunciaments militars, però varen ser
reprimits per Narváez. Els militars progressistes es pronuncien (Prim),
però no es fan amb el poder. Es succeeixen conspiracions contra la corona
per part dels progressistes i part de la Unió Liberal.

Al mateix 1866, desprès de la revolta de sergents de la Caserna de San Gil, O’Donnell va ser separat
del govern i fou substituït per Narváez, que va tancar les Corts, les Escoles de Magisteri i les
garanties constitucionals.

SUBLEVACIÓ DEL CUARTELL DE SAN GIL
I AFUSSELAMENT DELS AMOTINATS (1866)
Sublevació del Quartell o la Caserna de San Gil (1866). La repressió d’aquesta acaba amb
l’afusellament dels amotinats (60 morts). Cau O’Donnell i torna Narváez.

Narváez va tancar les Corts, les Escoles de
Magisteri i les garanties constitucionals. Davant
aquesta situació, la resta de forces polítiques,
progressistes (dirigides per Prim) i el Partit
Demòcrata, unifiquen les seves accions per acabar
amb el moderantisme en el poder.
Tota l’oposició s’exilia i progressistes i demòcrates
(dins ells els republicans), s’uneixen i signen el
pacte d'Ostende (Bèlgica, 16 agost de 1866) on es
proposaven dos objectius:
 Fi de la monarquia isabelina: Destronar la
reina Isabel II i el seu govern, que
impedien la vida parlamentària, i crear
Juntes Revolucionaries per organitzar les
masses populars.
 Establir
un
règim
autènticament
democràtic i, a tal fi, instaurar un govern
provisional, que convoqui una assemblea
constitucional (Corts constituents) per
Sufragi universal masculí (majors de 25
anys), que dirimirà el tipus de govern
(Monarquia o República).

El pacte fou signat primer per progressistes (general Joan Prim) i demòcrates, però arran de la mort
del general O’Donnell i de l’elecció del general Serrano, els unionistes també s’hi afegeixen (1867)
→ es comença a preparar la revolució del 68.

GENERAL
JOAN PRIM Y PRATS

GENERAL
LEOPOLDO O’DONNELL I JORÍS

GENERAL

El setembre de 1868 té lloc la revolució de “La
Gloriosa” amb l’enfonsament de la monarquia i
l’inici del Sexenni democràtic. La revolució del 68
(“La Gloriosa”), aconseguirà els dos objectius.

2.- Característiques del Sexenni 1868-1874
Aconseguir una major democratització, per això
es diu “Sexenni democràtic”, que es veu en:
 Plena Sobirania nacional des del
moment en què s’aprova el Sufragi
universal masculí.
 Reconeixement de tots els drets i
llibertats
tant
individuals
com
col·lectives
(dret
de
reunió
i
d’associació, d’impremta, de religió…).
 Descentralització: Donarà més poder a
les regions i municipis.

7.3.2.- FASES DEL SEXENNI
1.- REVOLUCIÓ DEL 68 (“LA GLORIOSA”, 19/09/1868).
B.- Els partits polítics dels Sexenni.
G.- Regència.
2.- LA MONARQUIA D’AMADEU I DE SAVOIA (1871-1873).
3.- LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-1874).

1.- REVOLUCIÓ DEL 68 (“LA GLORIOSA”, 19/09/1868)
A.- Revolució de 19 de setembre de 1868
Dos anys després del Pacte d’Ostende (16 agost 1866), el 19 de setembre del 68, es produeix la
insurrecció militar de l’armada atracada a Cadis, al crit del brigadier Topete, “Viva España con
honra”. Tan Prim (exiliat) com Serrano (desterrat a Canàries) s’uneixen i s’aixequen en armes
contra la monarquia d’Isabel II. El poble de Cadis, ràpidament, donarà el seu suport.

ALMIRALL JUAN BAUTISTA TOPETE Y CARBALLO

GENERAL JOAN PRIM Y PRATS

GENERAL FRANCISCO SERRANO Y DOMÍNGUEZ

¡Españoles!: la ciudad de Cádiz, puesta en armas con toda su provincia, con la armada
anclada en su puerto y todo el departamento marítimo de la Carraca, declara
solemnemente que niega su obediencia al Gobierno que reside en Madrid, asegura
que es leal intérprete de los ciudadanos (…) y resuelta a no deponer las armas hasta
que la nación recobre su soberanía, manifieste su voluntad y se cumpla.
¿Habrá algún español tan ajeno a la desventura de su país que nos pregunte las
causas de tan grave acontecimiento? (…) Hollada (pisoteada) la ley fundamental,
convertida siempre antes en celada (oculta) que en defensa del ciudadano; corrompido
el sufragio por la amenaza y el soborno; dependiente la seguridad individual, no del
derecho propio, sino de la irresponsable voluntad cualquiera de las autoridades, muerto
el municipio, pasto la Administración y la Hacienda de la inmoralidad y del agio (del
negocio), tiranizada la enseñanza, muda la prensa ¡Españoles!, ¿quién la aborrece
tanto que se atreva a exclamar: “Así ha de ser siempre”? (…)
(…) Queremos vivir la vida de la honra y de la libertad.
Queremos que un Gobierno Provisional que represente todas las fuerzas vivas de
su país asegure el orden, en tanto que el Sufragio Universal eche los cimientos de
nuestra regeneración social y política. Contamos para realizarlo (…) con el concurso de
todos los liberales, unánimes y compactos ante el común peligro; con el apoyo de las
clases acomodadas, que no querrán que de sus sudores siga enriqueciendo la
interminable serie de especuladores y favoritos (…) con los ardientes partidarios de las
libertades individuales, cuyas aspiraciones pondremos bajo el amparo de la ley; con el
apoyo de los ministros del altar, interesados antes que nadie en cegar en su origen las
fuentes del vicio y del ejemplo; con el pueblo todo y con la aprobación …
Acudid a las armas no con la furia de la ira, siempre débil, sino con la solemne y
poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada.
¡Viva España con honra!
Cádiz 19 de septiembre de 1868. Generales Juan Topete, Juan Prim, Domingo Dulce, Francisco Serrano, Rafael
Primo de Rivera, Antonio Caballero de Rodas, Ramón Nouvillas.

Així, els generals Serrano, Prim, Dulce i l’almirall Topete, als que s’uneixen molts d’altres,
comencen la revolució.

GENERAL
JOAN PRIM Y PRATS

GENERAL

GENERAL
DOMINGO DULCE Y GARAY

ALMIRALL
JUAN BAUTISTA TOPETE Y CARBALLO

La revolució es va estendre per Catalunya, València i Andalusia.

La revolució es va estendre per
Catalunya,
València
i
Andalusia.

La reina Isabel II es nega a canviar res i envia a l’exèrcit fidel
a ella a lluitar contra els revoltats.

Les tropes isabelines son derrotades a la
batalla del Puente de Alcolea (28/09/1868),
batalla que enfrontarà a les tropes encara fidels a
la reina i a les dels amotinats, amb la victòria
dels insurrectes.

La Gloriosa va triomfar, el govern moderat dimiteix i la reina Isabel II i la seva família han de
fugir i del país cap a l’exili francès (29/09/1868).

Aquesta revolució és coneguda com “La Gloriosa”. És la revolució que acaba amb la monarquia
d’Isabel II.

La marxa d’Isabel II en 1868.
CARÍCATURA PUBLICADA EN 1869.

Aquesta revolució és coneguda com “La Gloriosa”. És la revolució que acaba amb la monarquia
d’Isabel II.

Gran protagonisme de les forces populars en el
triomf de la Revolució, que s’organitzen en
Juntes
Revolucionàries
dirigides
per
progressistes, demòcrates i republicans.

Com n’hi havia un buit de poder, en un primer moment, les Juntes Revolucionàries, a moltes ciutats,
assumiren el poder de forma provisional i reclamen:








Demandes de llibertats.
Sobirania popular i Sufragi universal.
Abolició impost de consums i de les “quintes” (lleves).
Separació Església - Estat. Estat laic.
Repartiment de la propietat.
Corts constituents.
Proclamació de la República.

“Valencianos, sonó la hora de la libertad. Hemos alcanzado la
reparación de nuestros agravios, la realización de nuestros deseos y
la inauguración de una era que hoy más simbolizará la moralidad, la
justicia, y la dignidad. A impulso de un movimiento generoso, nacido
al calor de las ideas de unión y fraternidad en los corazones
verdaderamente liberales, han caído derrumbados en el polvo de la
injusticia de la opresión, la tiranía de los imbéciles y el reinado de las
orgías. Premio al trabajo, igualdad de derechos, justicia en todo y
para todo; tal es el lema de nuestra santa revolución, la primera que
registrará la historia en sus páginas de oro, como el cimiento más
sólido de nuestra generación futura.
Cobrad aliento, generosos y esforzados valencianos!! La conquista
de vuestras libertades, en vuestra cordura, en vuestro acreditado
patriotismo, confían hoy más que nunca vuestros conciudadanos
para que alleguéis en torno suyo vuestros comunes esfuerzos. Viva
la libertad!! Viva la soberanía nacional!!Abajo los Borbones!“
BOZAL, V. Juntas revolucionarias. Manifiestos y proclamas de
1868. Madrid, Cuadernos para el Diálogo, 1968, pp.86-87.

B.- Els partits polítics del Sexenni. Les forces polítiques que hi participaren són:


Coalició
governamental
monarquico democràtica

Tots els que signaren el Pacte d’Ostende (16 agost de 1866 o s’uniren en
1867): progressistes (Joan Prim, Práxedes Mateo Sagasta), demòcrates del
Partit Radical (Manuel Ruíz Zorrilla) i unionistes (Serrano, Antonio Ríos
Rosas) i monàrquics demòcrates.

Joan Prim

Francisco Serrano

Manuel Ruiz Zorrilla
Antonio de los Ríos Rosas

Práxedes Mateo Sagasta


Francisco Serrano

Joan Prim




Coalició
governamental
monarquico democràtica

Tots els que signaren el Pacte d’Ostende (16 agost de 1866 o s’uniren en
1867): progressistes (Joan Prim, Práxedes Mateo Sagasta), demòcrates
(Manuel Ruíz Zorrilla) i unionistes (Serrano, Antonio Ríos Rosas) i
monàrquics demòcrates.
Recolzats socialment per la burgesia financera i industrial, classes
mitjanes urbanes, professions liberals i gran part de l’exèrcit.
Defensaren la idea d’una monarquia constitucional i democràtica amb
una Sobirania nacional i àmplies llibertats (Constitució del 69).

Francisco Serrano

Joan Prim

D’extrema dreta. Defensen la monarquia tradicional absolutista en la figura de
Carles VII i el catolicisme (la religió catòlica com a única oficial).

El Partit
Carlí

MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 2)

Carles VII i el catolicisme, la religió catòlica com a única oficial.

El Partit
Carlí

Estaven a les Corts pel suport que gaudien al País Basc, Navarra, l’interior de
Catalunya i el Maestrat. Renuncien temporalment a les guerrilles/insurreccions fins
la Tercera Guerra Carlina.

Carles VII i el catolicisme, la religió catòlica com a única oficial.

El Partit
Carlí

Estaven a les Corts pel suport que gaudien al País Basc, Navarra, l’interior de
Catalunya i el Maestrat. Renuncien temporalment a les guerrilles/insurreccions fins
la Tercera Guerra Carlina.
Suport social de camperols propietaris, església
rural i petita noblesa.


Els Moderats isabelins
(fidels a Isabel II)
Ramón María Narváez

Estan desorganitzats i pretenen que la reina torni al poder.
Burgesia agrària (terratinents).


Moderats
alfonsins o
borbònics

Partidaris de la restauració borbònica, però no amb
Isabel II, sinó amb la figura del seu fill, el príncep
Alfons, futur Alfons XII, i la tornada a la política
moderada anterior.
El principal dirigent del partit alfonsí és Antonio
Cánovas del Castillo.
Suport de la burgesia agrària latifundista (inclosa la
vella noblesa).


Moderats alfonsins o borbònics

Antonio Cánovas del Castillo.

El Partit Progressista. Es mantenen monàrquics però antiborbònics. Defensors de la Sobirania
nacional i del Sufragi censatari. Representen la burgesia. El seu màxim representant és el general
Joan Prim.

GENERAL
JOAN PRIM Y PRATS

Partit Unionista o Unió Liberal. Partit liberal més moderat que l’anterior, encapçalat pel general
Serrano (Francisco Serrano y Domínguez). Són monàrquics però antiborbònics. Sufragi censatari i
gran pes a l’exèrcit. L’annexió dels unionistes va contrarestar el pes dels demòcrates dins el Pacte
d’Ostende (a partir de 1867) i li va llevar a La Gloriosa el caràcter revolucionari, encara que
utilitzin reivindicacions de llibertat i de justícia social.

GENERAL

Partit Demòcrata (1849). Partit més a l’esquerra del progressisme, que sorgí d’una escissió
d’aquests. Un sector dels demòcrates encara eren monàrquics però antiborbònics, mentre que els
altres, cada vegada més, es declaraven obertament republicans, simpatitzants de les idees socialistes.
El seu líder va ser Manuel Ruiz Zorrilla.

MANUEL RUIZ ZORRILLA

Partit Republicà. Sufragi Universal i República. Són antimonàrquics i partidaris de separar
l’Estat de l’Església. Per primera vegada són un grup separat del partit demòcrata, que apareix
després de la signatura del Pacte d’Ostende i de la revolució, protagonitzant aixecaments republicans
(1868-1869). Defensen reivindicacions populars i controlen les Juntes Revolucionàries i
representen el desig del poble. Petita burgesia, classes populars urbanes, part classe obrera.

FEDERALS:
ESTANISLAO FIGUERES I
PI MARGALL
UNITARIS:
NICOLÁS SALMERÓN I
EMILIO CASTELAR

Partit Republicà. El republicanisme es divideix en dues tendències:
 Partit Republicà Federal. Líders: Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall.
 Partit Republicà Unitari. Destaquen Nicolás Salmerón i Emilio Castelar.

ESTANISLAO FIGUERAS Y
MORAGA

FRANCESC PI I MARGALL

NICOLÁS SALMERÓN

EMILIO CASTELAR

Partit Republicà. El republicanisme es divideix en dues
tendències:

 Partit Republicà Federal. Líders: Estanislau
Figueres i Francesc Pi i Margall.
 Partit Republicà Unitari. Destaquen Nicolás
Salmerón i Emilio Castelar.

ESTANISLAO FIGUERAS
Y MORAGA
FRANCESC PI
I MARGALL
NICOLÁS
SALMERÓN

EMILIO
CASTELAR


Partit
Republicà
Federal

Fundat en 1868 com una escissió dels demòcrates, demana reformes socials i
polítiques democràtiques com la República, la supressió de les quintes o
l’abolició de l’esclavitud. Partidaris d’un Estat republicà i descentralitzat, on
les diferents regions d’Espanya s’havien de constituir com un Estat Federal
(pactes entre els diferents territoris).
Líders: Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall.
Té el suport de les classes populars, especialment a les ciutats.

ESTANISLAO FIGUERAS
Y MORAGA



Partit Republicà
Federal

MORAGA


Partit Republicà
Federal


 Partit Republicà Unitari. Partidaris d’un Estat centralitzat
republicà i contraris a les autonomies de les regions.
 Destaquen Nicolás Salmerón i Emilio Castelar.

NICOLÁS SALMERÓN

 Partit Republicà Unitari. Partidaris d’un Estat centralitzat
republicà i contraris a les autonomies de les regions.
 Destaquen Nicolás Salmerón i Emilio Castelar.

EMILIO CASTELAR

Nicolás Salmerón
Estanislao Figueres y Morago

Emilio Castelar
Francesc Pi i Margall

C.- Govern provisional (1868-1870) i mesures polítiques
Tot d’una d’anar-se’n Isabel II (29/09/1868), en octubre es va crear un Govern provisional
(Figuerola, Sagasta, Ruiz Zorrilla, Prim, Serrano, Topete, López de Ayala, Romero Ortiz i Lorenzana).

El president del govern provisional fou el general Serrano i el ministre de Guerra fou Joan Prim. El
nou govern integrava unionistes i progressistes amb el suport de l’exèrcit, les altres forces polítiques
quedaven marginades.


El nou executiu provisional de Serrano (unionistes) i Prim (progressistes), una vegada aconseguit
l’objectiu principal, frena la revolució i el primer que ordenen fou la dissolució de les Juntes
Revolucionàries i el desarmament de les Milícies (no sense problemes), que tenien realment el poder
i havien transformat un pronunciament en una Revolució, deixant clar que una cosa era derrocar
Isabel II i una altra qüestionar o dubtar de la propietat privada (unionistes) i voler proclamar una
República federal (republicans).

El Govern provisional, per donar satisfacció a algunes demandes populars, va activar algunes
reformes polítiques democràtiques, decretant:

Llibertat d’impremta.
Dret de reunió i d’associació.
Reforma del l’ensenyament.
Sufragi universal masculí (majors de 25 anys).
REFORMES
POLÍTIQUES

Democratització d’Ajuntaments i Diputacions.
Emancipació dels fills dels esclaus.

Llibertat de cultes.
Derogació del furs eclesiàstic
Dissolució de la Companyia de Jesús i incautació
dels seus béns

ENFRONTAMENT
AMB L’ESGLÉSIA

A continuació es convoquen eleccions a Corts constituents (gener 1869) per Sufragi universal
masculí (majors de 25 anys), per a redactar una nova Constitució (la de 1869), que substituís la de
1845 → victòria de la coalició governamental de progressistes i unionistes. El resultat de l’escrutini va
ser:







Partit Progressista: 159 diputats.
Unió Liberal: 69 diputats.
Partits Republicans: 71 diputats (federal 69 i unitaris 2).
Partit Demòcrata: 20 diputats.
Partit Carlí: 18 diputats.
Partit Isabelí: 14 diputats.

En les eleccions de 1869 hi destaca el fet
d’una falta de cultura política per part del
poble, en general, i d’experiència
participativa. La victòria va ser per a la
coalició de govern, progressistes i
unionistes, que són partidaris d’una
monarquia, a la cambra també hi havia
representació de republicans i demòcrates
i un grup de carlins. Els republicans van
tenir molt bons resultats a les zones del
litoral i als nuclis urbans desenvolupats
econòmicament.

En febrer, s’elegeix una petita comissió per elaborar
una Constitució. Elaboren un programa revolucionari
avançat, recollit en la Constitució de 1869.

Després de les eleccions, Serrano passa a ser regent i el nou president de
Govern va ser Joan Prim i aviat li sorgiren problemes econòmics,
socials i polítics, i s’haurà d’enfrontar a un descontent dels sectors
populars (que demanen l’abolició de les quintes o lleves), a una forta
oposició republicana i, a més, s’ha de triar un rei (per tenir una
monarquia constituent), però els republicans no hi volien cap borbó i, a la
fi, elegeixen com a rei a Amadeu de Savoia.

D.- Constitució del 1869
En 1869 es promulgava la nova Carta Magna (primera
democràtica d’Espanya). És una constitució d’ideologia
marcadament liberal i progressista basada en:

D.- Constitució del 1869
En 1869 es promulgava la nova Carta Magna (primera democràtica d’Espanya). És una constitució
d’ideologia marcadament liberal i progressista basada en:
Principi de Sobirania nacional amb campanya electoral (eleccions
dirigides al conjunt de la població) amb publicacions dels partits polítics.
Sufragi universal masculí (limitat als homes) pel Pacte d’Ostende.
Divisió de poders: El rei té el poder executiu, però no intervé en el poder
legislatiu.
Corts bicamerals amb Congrés de Diputats i Senat, que tenien el poder
legislatiu. Tots els membres elegits per sufragi.

Independència poder judicial: oposicions per jutge.
Estat monàrquic. Com a forma d’Estat estableix la monarquia
parlamentària i constitucional, encara que no n’hi ha rei. La funció del
rei és regnar no governar, així la potestat de fer lleis només és del
legislatiu. No n’hi ha dret a veto.
Àmplia declaració de drets que garantí les llibertats individuals i
col·lectius: Llibertat de premsa, inviolabilitat del domicili i de la
correspondència, dret a reunió i associació, llibertat d’ensenyament i de
culte, és a dir, llibertat de “professar” qualsevol religió (aconfessionalitat
de l’Estat). L’Estat, però, manté el culte catòlic.
Cuba i Puerto Rico gaudeixen dels mateixos drets que els peninsulars. Filipines, llei especial.

Alfons XII, fill de la reina Isabel II d’Espanya i el
seu marit , Francesc d’Assis . El fill de l’exiliada
Isabel va retornar al tron.

E.- Política econòmica. Mesures
Davant la situació caòtica de la Hisenda i que no hi havia recursos per l’elevat deute públic, era
necessari sanejar l’economia, és a dir, transformar i rendibilitzar les estructures del país. La política
econòmica pretenia obrir del mercat espanyol a Europa (liberalisme econòmic) i l’entrada de
capital estranger, donar un nou impuls i implantar un capitalisme sòlid per protegir els interessos de
la burgesia financera i industrial, superant la crisi del 1866.
 Supressió dels imposts de consums i es substitueixen per un impost universal i personal
(segons renda).

 Reforma monetària: S’estableix la pesseta com a unitat
monetària de tot l’Estat.
Es fa per a pal·liar el greu problema del deute
públic.

Llei de
Mines
de
1871

Venda i/o concessions dels jaciments miners
més rendibles per part de l’Estat i per a
llarguíssims períodes de temps, a companyies
estrangeres que trauen les matèries primeres
per a vendre-les a l’Europa industrialitzada,
perdent l’oportunitat d’explotar-les.

A canvi aconsegueixen recursos per fer front als
interessos que genera el deute.

La liberalització de l’economia: Llei de Bases Aranzelàries mitjançant l’aranzel Figuerola de 1869,
que acaba amb tota la tradició proteccionista i permet l’entrada de productes estrangers (els
intercanvis amb l’exterior).

Oposició de la burgesia industrial catalana i
dels cerealistes castellans de l’interior, que volen
el proteccionisme.

F.- Problemes del govern provisional: frustracions de les aspiracions populars
La Constitució del 1869 consolidava els
principis d’alguns partits (progressistes,
demòcrates i unionistes), però no satisfeia
als altres partits i molts sectors que havien
recolzat la revolució es mostren descontents.

1.- Els republicans volen la República i no els
agrada el sistema monàrquic.


2.- Els anticlericals rebutgen el manteniment
del culte catòlic i del clergat.


2.- Els anticlericals rebutgen el manteniment
del culte catòlic i del clergat.
3.- Els sectors populars més pobres demanden
canvis del sistema capitalista que queda intacte.

4.- Els carlins tornen a l’activitat insurreccional.
Cal cercar un rei i l’establiment d’una nova
monarquia va disgustar a republicans,
isabelins i carlins.

5.- La situació econòmica és greu. El model
socioeconòmic no va canviar: persistien les
desigualtats socials, els obrers i els pagesos no
veuen millorar la seva situació.
6.- Se succeeixen les revoltes protagonitzades per
CARLINS, REPUBLICANS, OBRERS.

Cal cercar un rei i l’establiment d’una
nova monarquia va disgustar a
republicans, isabelins i carlins.
La frustració de les aspiracions
populars genera una forta conflictivitat
social de camperols i obrers:

7.- Els camperols, sobretot els jornalers andalusos i
extremenys, demanen repartiment de terres.
8.- Els treballadors de les ciutats organitzen revoltes
urbanes contra els impostos sobre el consum, les
quintes i les pujades de preus.
9.- Radicalització del moviment obrer.



 En un primer moment les aspiracions
obreres i populars s’uniran al
republicanisme federal, amb tot un
seguit de revoltes republicanes (186869).
 En 1869 es produeix una sublevació
general republicana que fracassa en
no tindre recolzament militar i estar
molt desorganitzada.
 A partir d’aquest moment el moviment
obrer es radicalitza, cada vegada més, i
aprofita les noves llibertats per
organitzar-se millor al voltant de les
noves idees internacionalistes que
arriben...

Sublevación republicana en Madrid (1869)



 A partir d’aquest moment el moviment obrer es
radicalitza, cada vegada més, i aprofita les noves
llibertats per organitzar-se millor al voltant de les
noves idees internacionalistes que arriben
(socialisme i anarquisme de la I Internacional) i es
“despolititzaran”, passant de demanar augments
salarials i millores laborals a demanar un canvi
absolut del sistema social i econòmic, i s’allunyen
dels partits polítics clàssics (crida a l’abstenció en
les eleccions de 1872 i revoltes al carrer).

G.- Regència
S’ha d’implantar una regència, ja que no n’hi ha rei. Les Corts elegiren com a regent al general
Serrano i el general Joan Prim és ara el nou president del Govern provisional (fins que trobin un
rei). A més a més, Serrano va comanar a Joan Prim la recerca d’un nou monarca.
GENERAL
JOAN PRIM Y PRATS

GENERAL

EL REI AMADEO DE SAVOIA

2.- MONARQUIA D’AMADEU I DE SAVOIA (1871-73)
B.- L’oposició a la nova monarquia.
C.- Els problemes:
- Inestabilitat política,
- conflictivitat social
- i guerres..

A.- Un monarca democràtic
El general Joan Prim va negociar una candidatura de consens i el nou govern
va triar, com a candidat successor de la corona d’Isabel, al monarca Amadeu I
de Savoia. Nascut a Torí (Itàlia) el 30 de maig de 1845, prové de la casa
italiana, era el segon fill del rei Víctor Manuel II d’Itàlia.

Subhasta de rei. Caricatura sobre la successió dinàstica. LA FLACA.

La seva figura era ben vista per la classe progressista espanyola, ja que el seu pare era considerat un
rei liberal, que havia conduït la Unificació d’Itàlia. Finalment va ser elegit, després de moltes
discussions, rei d’Espanya amb el suport del sector progressista i dels unionistes (els partits del
govern), el 16 de novembre de 1870.

Amadeu I arriba al país per Cartagena i el dia 2 de gener de 1871 i és proclamat rei i jura la
Constitució davant les Corts, uns dies després de l’assassinat del seu valedor principal, el general
Joan Prim.
Proclamació del rei i presa de jurament d’Amadeu I davant les Corts

A finals de 1870, el 30 de desembre de 1870, tres dies abans d’arribar el nou rei, Prim havia estat
assassinat a Madrid.

A finals de 1870, el 30 de desembre de 1870, tres dies abans d’arribar el nou rei, Prim havia estat
assassinat a Madrid i el Partit Progressista es divideix en dos: una facció conservadora propera als
unionistes (Práxedes Mateo Sagasta) i altra més radical i propera als republicans, el Partit Radical
(Manuel Ruiz Zorrilla).


Francisco Serrano

Joan Prim


Amadeu I de Savoia regnà dos anys, de 1871 al 1873, però haurà de fer front a una gran quantitat
de problemes que el portaran a renunciar a principis de 1873. En aquests moments, aproximadament,
comencen els actes terroristes a Espanya. Amadeu fou escollit perquè era un rei jove demòcrata
liberal i perquè sabien que seria un rei escrupolosament constitucional, era partidari d’una concepció
democràtica de la monarquia.


B.- Oposició a la nova monarquia
Amadeu es va trobar amb molts problemes, un dels més greus fou l’inici de la Tercera Guerra
Carlina, també tingué en contra als republicans, carlins i alfonsins (només té el suport d’una part
de progressistes i d’unionistes).


Alfonsins. El moderat Antonio Cánovas del Castillo va crear el partit alfonsí (fidels als Borbons),
captant més endavant polítics unionistes i progressistes. Des del primer moment, els moderats,
l’església i l’aristocràcia mostren hostilitat a Amadeu I i volen la Restauració borbònica en la
figura del fill d’Isabel II, el príncep Alfons, futur Alfons XII.

Als moderats alfonsins es sumaran part de l’exèrcit (una part de l’exèrcit no vol jurar-li fidelitat),
l’església, contrària a la nova Constitució i al fet que els seus membres hagueren de jura-la, i que va
donar suport al partit alfonsí perquè Prim (abans de morir) els havia obligat a jurar la Constitució
del 1868.
També,
l’església
espanyola va estar en
contra d’Amadeu I de
Savoia, perquè el seu
pare, Víctor Manuel
II, havia conquerit
Roma, capital dels
Estats Pontificis i
l’havia convertit en
capital d’Itàlia (1870).

La vella noblesa també s’afegeix a la causa alfonsina, Cánovas els va convèncer tot explicant que els
borbons garantirien l’ordre.

A més, l’elit dels diners, l’alta burgesia es mostrava oposada
a un govern que legislava contra els seus interessos (amb la
política democràtica i de llibertats del nou monarca): abolició
de l’esclavitud a Cuba, jurats mixtos, regulació del treball
infantil,... → conspiracions.

Els republicans eren partidaris d’una República, sense rei, i de què fos el poble qui triés el cap
d’estat; estan dividits entre unitaris (estat centralista) i federalistes (estat federal) i entre
parlamentaris (la via electoral com a forma d’arribar al govern) i intransigents (la insurrecció com a
forma de lluita); i en 1872 es produiran insurreccions de caire federalista, que combinen l’acció dels
republicans amb la influència de les idees internacionalistes.
Camina la Verge pura
amb Sant Josep Liberal
per al sant naixement
de la República Federal
--------------------------------Van venir els pastorets
a besar-li els peus i mans.
Jesús Crist molt content
perquè eren republicans.
ESTANISLAO FIGUERAS
Y MORAGA

(Cançons de Nadal (1872)
FRANCESC PI
I MARGALL
NICOLÁS
SALMERÓN

EMILIO
CASTELAR

Els carlins, partidaris de Carles VII, dividits en dos sectors: els neocatòlics (amb les eleccions com a
forma d’arribar al poder), és un sector carlí que es va convertir en una força política d’orientació
ultracatòlica i conservadora contrària a Amadeu; i l’altre sector insurreccional que, al 1872,
provoquen insurreccions carlines armades (inici Tercera Guerra Carlina, 1872-76), produint un focus
permanent de problemes durant tot el període d’Amadeu de Savoia.
Visca Jesús de Natzaret,
jutge de la nostra religió.
Visca Jesús de Natzaret
i Carles de Borbó.
Cançons de Nadal (1872)

Els sectors populars i obrers, descontents amb un monarca que manté el sistema capitalista i, amb
ell, la misèria d’aquests sectors → alçaments i revoltes.

Però el problema principal és la desintegració de la coalició governamental: unionistes, progressistes
i demòcrates, ja que els partits que havien apostat per ell (Partit Progressista, Unió Liberal i Partit
Demòcrata) no es posaven d’acord entre ells i criticaven al nou rei.
Francisco Serrano


Joan Prim i Prats

Entre 1871-1872, hi ha un moment d’alta inestabilitat política i els progressistes es dividiren (ja
assassinat Joan Prim) en constitucionalistes, una facció conservadora propera als unionistes
(Práxedes Mateo Sagasta) i altra més radical i propera als republicans, el Partit Radical (Manuel Ruiz
Zorrilla).


Joan Prim i Prats


C.- Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres
Amadeu I no té el suport de la majoria dels partits, ni moderats ni liberals,
ni església, ni noblesa, ni burgesia, ni exèrcit. A aquesta falta de suport
s’afegeix una inestabilitat permanent:
1.- L’aixecament carlí. Els carlins declaren novament la guerra, en 1872, per
instaurar a Carles VII al tron: la Tercera Guerra Carlina (1872-76), serà
especialment important al País Basc, Navarra i l’interior de Catalunya, tot i
que mai va ser un gran perill, es va convertir en un focus permanent de
conflictes i inestabilitat.

2.- En 1868, amb el “Crit de Yara” comença a
Cuba la “Guerra dels Deu Anys” (1868-78),
els criolls (classe rica local) demanen la
independència i volien l’abolició esclavitud,
però als sectors econòmics espanyols
(catalans) no els interessava.

Amadeu I intenta frenar la revolta amb un
projecte d’abolició de l’esclavitud i reformes
polítiques, però la burgesia comercial
s’oposa.

3.- Les insurreccions federalistes de 1872:
sectors republicans i anarquistes es revolten
en diferents llocs del país.
→ però van fer augmentar la inestabilitat
política de la monarquia.

Les revoltes són durament reprimides i gran
part dels sectors populars s’allunyaran encara
més del govern →
Vayan los consumos fuera,
que así lo pide el pueblo;
los derechos de puerta, fuera,
que es lo que al pueblo conviene.
También el de hipotecas,
que molestados nos tiene;
y las contribuciones indirectas,
que a todo el pueblo conviene.
No poner más policía
de la que está existiendo;
armar toda la milicia,
y a la instrucción prontamente.
Coples populars (1870-71).

2.- MONARQUIA D’AMADEU IDE SAVOIA (1871-73)
4.- Les revoltes i les contínues vagues i manifestacions obreres, que es succeeixen per tot el país.



Tot i les dificultats, Amadeu I vol dur a terme reformes
polítiques, però davant la negativa dels sectors econòmics
espanyols amb interessos a Cuba, es va frustrar una solució
pacífica del conflicte.

Forta inestabilitat política i incapaços de solucionar els
problemes econòmics, socials i polítics: en dos anys, durant el
seu regnat, hi haurà 6 governs i 3 eleccions o convocatòries a
Corts amb una participació escassa i gran abstenció (pocs vots
i molts en blanc), però el país continua tenint greus problemes
econòmics, n’hi ha conflictes amb els carlins, alfonsins i
continues mobilitzacions a Cuba (quintos, lleves).

Davant d’aquesta crisi governamental i privat de tot suport es
produeix l’abdicació d’Amadeu.

Cal recordar que mentre Amadeu viatjava a
Madrid per prendre possessió, el general Joan
Prim, el seu principal valedor, mor assassinat a
Madrid el 30 de desembre de 1870. La mort de
Prim provoca que la coalició governamental
(progressistes, unionistes i demòcrates) s’acabi
esquerdant, degut a les disputes entre els partits
que la formen.

Crisi final: El 10 de febrer de 1873, Amadeu, fart de la situació i de l’escàs recolzament, presenta la
seva renúncia al tron davant les Corts i se’n torna a casa (fins i tot després d’haver patit diversos
intents d’assassinats, tot i que alguns interpreten amb covardia) i va abandonar Espanya amb la
sensació de ser una país ingovernable i contrari a la monarquia democràtica, així, fracassa l’intent de
monarquia constitucional.

Acomiadament d’Amadeu I (1873)

Amadeu I no té el suport de la majoria dels partits, ni moderats ni liberals, ni església, ni noblesa, ni
burgesia, ni exèrcit. A aquesta falta de suport s’afegeix una inestabilitat permanent:
1.- Tercera Guerra Carlina (1872-76), proposa a Carles VII (al País Basc, Navarra i interior de Catalunya).
2.- En 1868, amb el “Crit de Yara” comença a Cuba la “Guerra dels Deu Anys” (1868-78), els criolls (classe
rica local) demanen la independència i volien l’abolició esclavitud, però la burguesia comercial s’oposa.

3.- Insurreccions federalistes de 1872: sectors republicans i anarquistes es revolten en diferents
llocs del país, que són durament reprimides i part sectors populars s’allunyen més del govern.
4.- Revoltes i contínues vagues i manifestacions obreres es succeeixen per tot el país.
Amadeu I vol dur a terme reformes polítiques, però negativa dels sectors econòmics espanyols
amb interessos a Cuba, es va frustrar una solució pacífica del conflicte.

Forta inestabilitat política: en dos anys de regnat, 6 governs i 3 eleccions a Corts.
Mentre Amadeu viatjava a Madrid per prendre possessió, el general Joan Prim, el seu principal
valedor, mor assassinat a Madrid (30-XII-1870) → la coalició governamental (progressistes,
unionistes i demòcrates) s’acaba esquerdant.
Crisi final: El 10 de febrer de 1873, Amadeu, fart de la situació i de l’escàs recolzament, presenta
la seva renúncia al tron davant les Corts i va abandonar Espanya amb la sensació de ser una país
ingovernable, així, fracassa l’intent de monarquia constitucional.

3.- LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-74)
D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal:
- Projecte de Constitució federal.
- Problemes de la República.

A.- La proclamació de la República
Davant l’abdicació d’Amadeu I (10 de febrer 1873) i del fracàs de la monarquia constitucional, les
Corts reunides en sessió conjunta del Congrés i del Senat i, per àmplia majoria, votaren la
proclamació de la Primera República l’11 de febrer del 1873 i fou elegit president Estanislau
Figueres (republicà federal).



Partit Republicà
Federal

MORAGA

Tot i que la majoria dels parlamentaris eren monàrquics, va ser un
diputat republicà (Francesc Pi i Margall) qui va presentar una proposició
en nom d’altres diputats republicans com Figueres, Salmerón:

“La Asamblea Nacional
asume los poderes y
declara como forma de
gobierno la República,
dejando a las Cortes
Constituyentes
la
organización de esta
forma de gobierno”.
ESTANISLAO FIGUERAS
Y MORAGA

FRANCESC PI
I MARGALL

NICOLÁS
SALMERÓN

EMILIO
CASTELAR

Seguidament, Emilio Castelar va pronunciar el següent discurs:

“Señores, con Fernando VII murió la monarquía tradicional; con la fuga de Isabel
II, la monarquía parlamentaria; con la renuncia de don Amadeo de Saboya, la
monarquía democrática; nadie ha acabado con ella, ha muerto por sí misma;
nadie trae la República, la traen todas las circunstancias, la trae una conjuración
de la sociedad, de la naturaleza y de la Historia. Señores, saludémosla como el
sol que se levanta por su propia fuerza en el cielo de nuestra patria”.

Després del discurs de Castelar, entre els forts aplaudiments, va ser proclamada la República
espanyola amb el següent resultat: “258 vots a favor i tan sols 32 en contra”.
“La Asamblea Nacional resume todos los poderes y declara la República como forma de gobierno de España,
dejando a las Cortes Constituyentes la organización de esta forma de gobierno. Se elegirá por nombramiento
directo de las Cortes un poder ejecutivo, que será amovible y responsable ante las mismas Cortes”.

B.- La feblesa de la República espanyola
La Primera i jove República va tenir problemes més greus per a consolidar-se, que el regnat
d’Amadeu de Savoia, degut a la desconfiança tant dels polítics com de part del poble, a més de les
intervencions hostils dels grups autoritaris del país.
Neix en un context
de crisi econòmica
greu:
agrícola,
hisendística i per la
destrucció causada
per les revoltes i
guerres (Catalunya,
València, País Basc,
Andalusia,...).

Es van constituir Juntes Revolucionàries per substituir els càrrecs municipals dels ajuntaments
monàrquics.

Les classes populars es desencanten amb ella i reclamen la necessitat urgent de
canvis econòmics i socials per damunt dels polítics introduïts per la República
→ la majoria de republicans més radicals s’uniran al nou moviment obrer
(socialistes i anarquistes).

Les classes populars es desencanten amb ella i reclamen la necessitat canvis econòmics i socials per
damunt dels polítics introduïts per la República → la majoria de republicans més radicals s’uniran al
nou moviment obrer (socialistes i anarquistes).
 A Andalusia: protestes dels camperols, demanant el repartiment de terres dels latifundis.
 A les ciutats mobilitzacions populars (els obrers sortien als carrers), especialment a
Catalunya, reivindicant la reducció de la jornada, l’augment del salari i es va proclamar
un Estat Federal Català dins la República espanyola, aconseguint l’oposició dels
republicans unitaris a aquesta. Enfrontaments entre unitaris i federalistes.

Les classes altes (burgesia i vella noblesa), la major part de
l’exèrcit i l’església consideren amenaçada la seva situació
per la nova República i conspiren contra ella.

Les classes altes (burgesia i vella noblesa), la major part de l’exèrcit i l’església consideren
amenaçada la seva situació per la nova República i conspiren contra ella.

Sols les classes mitjanes poc nombroses (professionals liberals, intel·lectuals) recolzen realment la
República (escàs recolzament social).

No hi havia un programa de govern coherent i homogeni i la fragmentació política i discussió entre
els mateixos republicans era molt greu.

Ha de fer front a problemes greus heretats del període anterior: la Tercera Guerra Carlina (187276) i a la de Cuba, revoltes socials,...

És a dir, que el context polític i econòmic era molt complex. La proclamació de la República va ser
la sortida més fàcil davant la renúncia d’Amadeu de Savoia i una solució temporal. Com que gran
part de la cambra era monàrquica, el seu suport a la República va ser una estratègia per guanyar
temps i organitzar la tornada dels borbons al tron espanyol, i per això la República va néixer amb
poques possibilitats d’èxit, que es va fer evident amb l’aïllament internacional del nou sistema.

No té el recolzament d’altres països, ni tan sols el reconeixement: sols Estats Units i Suïssa van
reconèixer a la nova República. Però, tot i així va ser rebuda amb entusiasme per les classes
populars, però exigint demandes.

Però, tot i així va ser rebuda amb entusiasme per les classes populars, però exigint demandes.

Front a les demandes del poble, el govern republicà de Pi i Margall reprimeix les revoltes, insisteix
en la dissolució de les Juntes i defensa la legalitat de l’ordre liberal burgés. Les classes populars es
distancien de la República. Malgrat la inestabilitat i una vegada pacificat el país, Pi i Margall
convoca eleccions a Corts constituents (10 de maig), guanyades pels republicans de manera àmplia,
però amb una forta abstenció del cos electoral (60%) i amb els republicans dividits.

Pi i Margall convoca eleccions a Corts constituents
(10 de maig), guanyades pels republicans de manera
àmplia, però amb una forta abstenció del cos electoral
(60%) i amb els republicans dividits.

FRANCESC PI I
MARGALL

Els republicans dividits.

C.- Els partits polítics republicans
Els partits tradicionals: els moderats anomenats ara alfonsins (Cánovas del Castillo), els unionistes
(Serrano) i els progressistes (Sagasta i Ruiz Zorrilla) i els demòcrates es veuen superats pel triomf
dels republicans.
Antonio Cánovas del Castillo




Dels demòcrates sorgiren els republicans. Els republicans s’agrupen en el
Partido Demócrata Republicano Federal, dirigit per Francesc Pi i Margall.
Per primera vegada són un grup separat del Partit Demòcrata (escissió), que
apareix després de la signatura del Pacte d’Ostende i de la revolució
Gloriosa.


Ideologia: federalisme (l’Estat espanyol com a pacte lliure entre els diferents territoris històrics que el
conformen, organitzat de baix cap a amunt), el Partit Republicà és antimonàrquic i defensa la forma
republicana de govern, laïcisme, anticlericalisme, antimilitarisme, defensa les reivindicacions
populars plantejades a les Juntes Revolucionàries i amplis drets democràtics i la intervenció de
l’Estat en la regulació laboral,...

MORAGA


NICOLÁS SALMERÓN

EMILIO CASTELAR

Suport social: petita burgesia, professions liberals, intel·lectuals i, al principi, les classes populars
urbanes i el moviment camperol i obrer.

El republicanisme es divideix en dues tendències:
Els republicans moderats o “unitaris”: de dretes, partidaris d’un un major conservadorisme social i
polític, d’un estat republicà fort i centralitzat, i contraris a les autonomies de les regions. Destaquen
Nicolás Salmerón i Emilio Castelar.
Divisió

Els republicans “federals”: partidaris d’un estat republicà i descentralitzat, on les diferents regions
d’Espanya s’havien de constituir com un Estat federal, mitjançant un pacte entre municipis i
regions..., de tal manera que tinguin una autonomia front al govern central. Líders: Estanislau
Figueres i Francesc Pi i Margall. Els republicans federals es subdivideixen en 2 subgrups:
Els “benèvols” de centre, contraris a l’ús de la força i les revoltes, volien una
República federada per la via parlamentària de dalt a baix (Pi i Margall).

Federals

ESTANISLAO
FIGUERAS
Y MORAGA

FRANCESC PI I
MARGALL

Els “intransigents” d’esquerra, partidaris d’utilitzar la força per proclamar una
República Federal i Social a nivell provincial implantada de baix a dalt per la via
armada (José Mª de Orense).

NICOLÁS SALMERÓN

EMILIO CASTELAR

JOSÉ MARÍA DE ORENSE

D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal
Durant la República (11/02/1873), la divisió entre els
republicans provoca quatre governs diferents en
menys d’un any, tingué 4 presidents en 10 mesos:
Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar.

ESTANISLAO
FIGUERAS Y
MORAGA

FRANCESC PI
I MARGALL
NICOLÁS
SALMERÓN

EMILIO
CASTELAR

Durant la República (11/02/1873), la divisió entre els republicans provoca quatre governs diferents
en menys d’un any, tingué 4 presidents en 10 mesos: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar.

ESTANISLAO FIGUERAS
Y MORAGA

FRANCESC PI
I MARGALL

NICOLÁS
SALMERÓN
EMILIO
CASTELAR

1.- Estanislau Figueres, primer president de la República (11 febrer 1973 –
11 juny 1973), era català i republicà federal. El dia 1 de juny de 1873 es
produeix l’obertura d’unes Corts constituents i el dia 7 la proclamació de la
República democràtica federal (president Estanislau Figueres). Les primeres
mesures foren: supressió dels consums i de les quintes. La falta de recursos i
la desorganització de l’exèrcit provocaren la dimissió de Figueres i és llavors
quan es va anomenar a Francesc de Pi i Margall president. Ell serà
l’encarregat d’elaborar la nova Constitució federal de 1873.


MORAGA

2.- Francesc Pi i Margall, el segon president (juny 1973 - juliol 1973), era
català i republicà federal. Proclamà l’Estat català (dins de la República
federal espanyola) i elabora la teoria del republicanisme amb una
Constitució federal (1873), que seguia la línea de la del 1869
(plantejament del liberalisme espanyol):


Projecte de Constitució federal de la República espanyola de 17 de juny de 1873
El cap de la República serà un president.
Corts bicamerals: Es mantindran les dues cambres (Congrés i Senat).
Llibertat de culte i separació entre església i Estat.
Àmplia declaració de drets i llibertats.
Abolició de l’esclavitud.
Supressió de quintes (lleves).
Reforma d’impostos. Abolició impostos sobre el consum.

Inici de legislació proteccionista en millores laborals: reducció
jornada laboral i control treball infantil.
REPÚBLICA FEDERAL com a forma de l’Estat amb 383 diputats (als
350 diputats es van afegir 15 de Puerto Rico i 18 de Cuba).


Nova estructura estatal: es formarà un Estat no centralista. Espanya passà a tenir 17 Estats federals (15 a
Espanya, més Cuba i Puerto Rico) el poder emanarà de tres nivells: municipi, Estats regionals i Estat Federal. Els
Estats regionals federats tindran autonomia econòmica, administrativa i política “compatible amb l’existència
de la Nació”, poden també elaborar les seves constitucions, compatibles també amb la de l’Estat federal.
La proclamació de la República federal va fer esclatar el problema cantonal.

Artículo 1º. “Componen la nación española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja,
Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba ,
Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico , Valencia, Regiones Vascongadas. Los
Estados podrán conservar las actuales provincias o modificarlas, según sus necesidades
territoriales”.



FRANCESC
PI I MARGALL

Problemes de la República
1.- Problemes econòmics greus heretats de fases anteriors: crisi agrícola i hisendística (dèficit
públic).
2.- Insurrecció carlina. Durant el Sexenni esclatà la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), que
finalitza durant el regnat d’Alfons XII. Les insurreccions carlines es van convertir amb un autèntic
conflicte armat.

2.- Tercera Guerra Carlina (1872-1876) Hi haurà un domini efectiu dels carlins damunt àrees
tradicionalment carlines (Catalunya, País Basc, Maestrat).
A les zones insurrectes es
va articular un embrió
d’Estat amb el control dels
ajuntaments i diputacions
(drets forals, llengua i
institucions regionals), però
no dominaran cap ciutat
important.

2.- Carlisme.

3.- La Guerra dels Deu Anys a Cuba (1868-78), que va començar l’any 1868 amb el “Grito de
Yara”, també continua i el problema colonial a Cuba s’estenia ràpidament (baixa influència
republicana). Es tracta d’un aixecament independentista de la colònia cubana que no va triomfar.
Les autoritats de l’illa són
monàrquiques (volien la
Restauració borbònica) i,
juntament
amb
els
monàrquics hispans, van
obstaculitzar el programa
reformista del Sexenni i,
dins ell, de la República. Els
republicans intentaran un
acord donant-li autonomia
a Cuba i abolint l’esclavitud
en
el
projecte
de
Constitució de 1873, però la
Constitució no és aprovada i
la guerra continua, amb un
fort cost econòmic i social.

4.- El cantonalisme o alçaments cantonals fou el conflicte més greu. Moviment federal a favor de
l’autonomia de les regions, que es va iniciar en juliol 1873, en molts llocs d’Espanya. Així, seguint la
divisió político-administrativa i federal de Suïssa, quan Francesc Pi i Margall, durant la Primera
República federal proclamà l’Estat federal a Catalunya, el federalisme és mal interpretat i moltes
ciutats i pobles s’autoproclamaren Estats federals (primer a Cartagena i després s’estengué per la
resta del litoral mediterrani), regions pràcticament independents a nivell polític, governs autònoms
i amb legislació particular a la manera dels “cantons suïssos”.

4.- Alçaments cantonals: conflicte més greu (juliol
1873), moltes ciutats i pobles s’autoproclamaren Estats
federals (primer a Cartagena...)...

4.- Alçaments cantonals: conflicte més greu (juliol 1873), moltes ciutats i pobles
s’autoproclamaren Estats federals (primer a Cartagena i després s’estengué per la resta del litoral
mediterrani), regions pràcticament independents a nivell polític, governs autònoms i amb legislació
particular a la manera dels “cantons suïssos”.

4.- Alçaments cantonals: conflicte més greu (juliol 1873), moltes ciutats i pobles
s’autoproclamaren Estats federals (primer a Cartagena i després s’estengué per la resta del litoral
mediterrani), regions pràcticament independents a nivell polític, governs autònoms i amb legislació
particular a la manera dels “cantons suïssos”.
“El 30 de junio el ayuntamiento de Sevilla
acordó transformarse en República Social. Una
semana más tarde, en Alcoy se desató una ola de
asesinatos y ajustes de cuentas al calor de una
huelga revolucionaria. Era sólo el aperitivo.
El 12 de julio se produjo la sublevación de la
base naval de Cartagena, instalándose en Murcia
una Junta Revolucionaria presidida por un tal
Antonio Gálvez, conocido como el Toñete. La
chispa no tardaría en prender por toda la Piel de
Toro. El 13 la insurrección alcanzó Valencia, el
19 Almansa y Cádiz; a finales de mes, lugares
tan distantes entre sí como Granada, Salamanca,
Córdoba o Castellón se proclamaron cantones
independientes. Pi y Margall, superado por la
realidad, dimitió, sin entender muy bien qué es
lo que pasaba.”

Mapa del conflicte cantonal en la Primera República.

4.- Cantonalisme. És un fenomen complex per part dels sectors populars, on es mesclen aspiracions
autonomistes (republicans federals intransigents) i aspiracions de revolució social inspirades per les
noves idees internacionalistes (sobretot anarquisme, però també marxisme).

4.- Cantonalisme. Ciutats cantonalistes són Cartagena, Sevilla,
Cadis, Andújar, Tarifa, Castelló, València, Salamanca…

4.- Cantonalisme.

TEMA 7. C. SEXENNI. AMADEU SAVOIA. I REPÚBLICA.

TEMA 7. C. SEXENNI. AMADEU SAVOIA. I REPÚBLICA.

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Was ist angesagt?

Was ist angesagt? (20)

Andere mochten auch

Andere mochten auch (20)

Ähnlich wie TEMA 7. C. SEXENNI. AMADEU SAVOIA. I REPÚBLICA.

Ähnlich wie TEMA 7. C. SEXENNI. AMADEU SAVOIA. I REPÚBLICA. (20)

Mehr von Assumpció Granero

Mehr von Assumpció Granero (20)

Kürzlich hochgeladen

Kürzlich hochgeladen (8)

TEMA 7. C. SEXENNI. AMADEU SAVOIA. I REPÚBLICA.