TEMA 4.B. SEGLE XVII. DECADÈNCIA IMPERI

HISTÒRIA D’ESPANYA
BLOC I – Tema 4. B

Edat moderna

DECLIVI (SEGLE XVII)
IMPERI ESPANYOL

Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves

BLOC I – Tema 4. A

Edat moderna

AUGE (SEGLE XVI)
IMPERI ESPANYOL

Història Espanya

BLOC I – Tema 4

Edat moderna

AUGE I DECEDÈNCIA
IMPERI ESPANYOL

Història Espanya

BLOC I. LES ARRELS HISTÒRIQUES
DE L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA
TEMA 1.- Les arrels històriques (preromans i colonitzacions, Hispania romana)

EDAT MITJANA
TEMA 2.- Al-Andalus i els regnes cristians

EDAT MODERNA
TEMA 3.- El naixement de l’estat modern: RRCC
TEMA 4.- Auge i decadència de l’Imperi espanyol
TEMA 5.- L'Espanya del segle XVIII

Història Espanya

ÍNDEX TEMES BLOC I

TEMA 4. AUGE I DECADÈNCIA DE
L’IMPERI (ss. XVI-XVII)
EDAT MODERNA
TEMA 3. El naixement de l’estat modern
- Els Reis Catòlics (1474/79-1516).

TEMA 4. Auge i decadència de l’Imperi espanyol
Segle XVI. Auge de l’imperi hispànic
- Carles I i V (1517-1556).
- Felip II (1556-1598).

Segle XVII. El declivi de l’imperi hispànic, els Àustries
menors
- Felip III (1598-1621).
- Felip IV (1621-1665).
- Carles II (1665-1700).

TEMA 5. Espanya del s. XVIII i el reformisme borbònic
- Felip V (1700-1746).
- Ferran VI (1746-1759).
- Carles III (1759-1788).

ÍNDEX TEMES EDAT MODERNA BLOC I

TEMA 4.- AUGE I DECADÈNCIA DE L‘IMPERI
Segle XVII. El declivi de l’imperi hispànic, els Àustries
menors
- Felip III (1598-1621).
- Felip IV (1621-1665).
- Carles II (1665-1700).

TEMA 4. AUGE I DECADÈNCIA DE
L’IMPERI (ss. XVI-XVII)
EDAT MODERNA
TEMA 4.- Auge i decadència de l’Imperi espanyol
4.1.- L’imperi universal de Carles V. 1v MAPA 8. PAU: setembre 2013, opció A.
4.1.1.- Política interior. Germanies i Comunidades: causes i conseqüències de cadascuna. 1v preg. op A (2010, juny). 2v preg. op A
(2012, setembre). 3v TEXT. op B (2013, juny).
4.1.2.- La política europea de Carles V i la seva relació amb la reforma protestant.
4.2.- La monarquia hispànica de Felip II. MAPA 9. 1v preg. op B (2004, juny). 2v preg. op B (2007, setembre).
4.2.1.- La política europea de Felip II: l’enfrontament amb els turcs; la revolta dels Països Baixos; les relacions amb Anglaterra; l’annexió
amb Portugal. 1v preg. op B (2009, juny). 2v preg. op A (2010, setembre).
4.2.2.- Els primers problemes interns de la monarquia hispànica: la revolta de Las Alpujarras i la revolta aragonesa contra Felip II.
4.2.3.- Economia i societat en el segle XVI.
4.3.- El segle XVII i la fi dels Habsburg.
4.3.1.- Fets essencials del regnat de Felip III: menys enfrontaments a l’exterior, l’inici dels vàlids i l’expulsió dels moriscs.
4.3.2.- El regnat de Felip IV: el projecte polític del comte duc d’Olivares. 1v preg. op B (2008, juny). 2v preg. op B (2009, setembre).
3v preg. op B (2010, setembre). 4v preg. op B (2011, setembre).
4.3.3.- La revolta catalana (causes i evolució) i la pèrdua de Portugal. 1v preg. 2v preg. 3v preg. 4v preg. (bis).
4.3.4.- La monarquia hispànica a la guerra dels Trenta Anys i a les paus de Westfalia i els Pirineus. 1v MAPA 10. PAU: set 2011, op A.
4.3.5.- El problema successori a la monarquia hispànica de Carles II.

ÍNDEX TEMA 4 (BLOC I)

S. XVI

4.0.- INTRODUCCIÓ

El segle XVI espanyol va ser una fase expansiva
caracteritzada...
 en política interior, per la consolidació de l’estat modern,
 en els aspectes socioeconòmics pels efectes d’una conjuntura
favorable, que s’estén gairebé tot el segle,
 en la vida cultural per la important activitat creadora de la primera
fase de l’Edat d’Or, i
 en el terreny de la política exterior pel manteniment d’una política
imperial europea finançada per la plata procedent d’Amèrica.

S. XVII
Per contra, el segle XVII va suposar
una progressiva decadència, que es
va manifestar...
 en els àmbits de les relacions internacionals,
 en la convivència social (revoltes) i...
 en una crisi econòmica, que es va reflectir
 en el descens de la població i
 en la contracció de tots els sectors
econòmics.
 Decadència
que
contrastà
amb
la
impressionant producció artística del Segle
d’Or espanyol.

4.3.- EL SEGLE XVII I LA FI DELS HABSBURG
- Els favorits.
- Política exterior del segle XVII: Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).
- Política interior del segle XVII, es caracteritza pels següents fets principals:
 Expulsió dels moriscos en 1609, (Felip III, 1598-1621).
 Unió d’armes del comte duc d’Olivares (Felip IV, 1621-1665).
 Revolta catalana entre 1640-1652, Corpus Sang, (Felip IV, 1621-1665).
 Revolta portuguesa entre 1640-1652 (Felip IV, 1621-1665).
 Problema successori (Carles II, 1665-1700).

El duc de Lerma (1603)
Peter Paulus Rubens
Museu del Prado

El comte duc d’Olivares (1634-38)
Diego Rodríguez de Silva y Velázquez
Museu del Prado

Carles II (1665-1700)

4.3.1.- FETS ESSENCIALS DEL REGNAT DE FELIP III: MENYS
ENFRONTAMENTS EXTERIORS, INICI DE VÀLIDS I EXPULSIÓ MORISCOS
MENYS ENFRONTAMENTS A L’EXTERIOR. El regnat de Felip III (1598-1621) es va
caracteritzar per un cert pacifisme en política exterior (es pretén mantenir l’hegemonia europea per
la via diplomàtica més que per la força de les armes); en política interior per intentar millorar la
Hisenda Reial (fins al 1618, quan comença la guerra dels 30 anys), per l’inici de la política de
delegació en els vàlids i per l’expulsió dels moriscos (1609). Raons per les quals va ser un regnat
pacífic, tal vegada influït també per la crisi econòmica:
 La Hisenda pública estava en un estat lamentable (deplorable). Intent de millorar la Hisenda Reial.
 Milloren les relacions amb França. Es pacten els matrimonis entre el fill del rei, futur Felip IV amb
Isabel de Borbó (filla del rei de França Enric IV i la seva segona esposa Maria de Mèdici), mare del
príncep Baltasar Carlos i de Maria Teresa, aquesta després casada amb el rei Sol de França, Lluís
XIV. I entre Aina (filla de Felip III) i el futur rei de França Lluís XIII (fill d’Enric IV).
 Milloren les relacions amb Anglaterra (Felip III signa una treva) amb l’entrada d’una nova dinastia
a la corona anglesa, els Stuard (Jacobo I).
 Espanya signa la treva dels 12 anys (1609-1621) amb Holanda.
Però a partir de 1618, final del regnat de Felip III, Espanya entrà a la guerra dels 30 anys.

Felip I el Bell

Joana la Boja

Isabel de França, de Borbó,
Retrat de Diego Velázquez, 1625.

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Durant el segle XVII regnaren a Espanya:

Felip III (1598-1621)

Felip IV (1621-1665) i

Carles II (1665-1700)

Els anomenats Àustries Menors i amb ells es va produir el declivi de l’imperi hispànic.

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. També, durant tot el segle XVII va haver una forta crisi
econòmica i social, tot i l’esplendor cultural castellà (“Siglo de Oro”).

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. A diferència de Carles I (1517-1556) i de Felip II (1556-1598),
que es preocupaven directament del govern de la monarquia, aquests 3 reis renuncien a exercir
directament les tasques de govern i deleguen aquestes funcions en els PRIVATS o VÀLIDS:
designaven un favorit (persona de confiança) per ocupar-se del govern espanyol.

Carles I
(1517-1556)

Felip II
(1556-1598)

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. VALIDO o FAVORIT. Va ser la pràctica comú dels reis
espanyols del segle XVII, entregaren el poder a persones de la seva confiança i són aquests favorits
(ministres omnipotents) i no els reis els que realment governen. La consideració de l’exercici del
govern com un instrument útil per a l’enriquiment personal i, també, per augmentar el patrimoni
familiar i, en general, la poca talla política d’aquests vàlids, va agreujar la corrupció i va fer
augmentar la ineficàcia de la administració de la Corona.
Les crítiques cap a aquest tipus de
govern foren abundants:
 Els nobles, molt influents en els
Consells (sobretot, en el principal,
el de l’Estat) protestaren quan
foren desplaçats pels vàlids i no
varen poder controlar-los.

 Els Secretaris reials recelaven
d’ells i dels seus familiars, perquè
aquestos eren col·locats en
l’Administració.
 Les classes populars els
identificaven com la decadència
del regne i el desgovern.

El duc de Lerma (1603)
Peter Paulus Rubens
Museu del Prado

Museu del Prado

4ª ETAPA: RETORN A MADRID (1631-1649)

Diego Velázquez
Felip III a cavall
(1629-35)
Oli sobre llenç
(300 x 314 cm)
Museu del Prado,
Madrid

4.3.1.- FETS ESSENCIALS DEL REGNAT DE FELIP III: INICI DELS VÀLIDS
INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. FELIP III (1598-1621) va tenir dos vàlids (validos):
 El seu favorit va ser el duc de Lerma, Francisco de Sandoval y Rojas (a partir de 1599), l’únic
objectiu del duc va ser enriquir-se (robar tot el que va poder). Va esdevenir el principal líder polític i
fou substituït pel seu fill, quan va perdre la confiança del rei.
 El duc d’Uceda, Cristóbal de Sandoval y Rojas (fill de l’anterior).

Felip III
(1598-1621)
Amb dos vàlids tingueren característiques comuns, que després imitaren els seus successors; eren
aristòcrates, intentaren governar prescindint del Consells i s’envoltaren de partidaris fidels entre
els seus parents i amics. Aprofitaren l’avinentesa per enriquir-se, i les fites aconseguides com a
governants foren escasses.

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. FELIP III (1598-1621) va tenir dos vàlids (validos):

 El duc de Lerma, Francisco de Sandoval y Rojas (a partir de 1599), va traslladar la Cort a
Valladolid (entre 1601-1606), la seva ciutat natal, amb la finalitat d’augmentar el seu poder i la
influència sobre el rei. Va aconseguir que l’anomenessin Cardenal, títol que el va protegir després de
la seva caiguda.

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Felip III (1598-1621) va tenir dos vàlids (validos):

Duc de Lerma,
Francisco de Sandoval y Rojas
(a partir de 1599).


El duc de Lerma
(1603)
Peter Paulus
Rubens
Museu del Prado

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Felip III (1598-1621) va tenir dos vàlids (validos):
 El duc d’Uceda, Cristóbal de Sandoval y Rojas (fill de l’anterior).

Document de 1611 mitjançant
el qual Felip III atorga a
Cristóbal Gómez de Sandoval,
primer duc d’Uceda, les
alcabalas d’Uceda i els altres
indrets de la seva jurisdicció.

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. FELIP IV (1621-1665) va tenir dos vàlids:
 El comte duc d’Olivares, don Gaspar Guzmán y Pimentel, que va ser el vàlid més famós de la
història (Unió d’Armes).
 Luís de Haro (Luís Méndez de Haro y Guzmán), nebot del comte duc d’Olivares, fill de la seva
germana, Olivares el va introduir en la Cort i Luís el substituirà quan Olivares fou destituït per Felip
IV en 1643. Luís de Haro va negociar la Pau del Pirineus (1659), en l’illa dels Faisans (riu Bidasoa).

El comte duc d’Olivares (1634)
Museu del Prado

DIEGO
RODRÍGUEZ
DE SILVA Y
VELÁZQUEZ
(Sevilla, 1599 - Madrid, 1660)

El mestre del barroc espanyol

Cronologia
SIS ETAPES
(Sevilla, 1599 - Madrid, 1660)

Diego Velázquez
1ª ETAPA: SEVILLA (16091623)

Diego Velázquez: Autoretrat (1650)
Museu de Belles Arts (València)

Diego Velázquez (1599-1660). 1ª ETAPA: SEVILLA (1609-1623)

Diego Velázquez
L’aiguader de Sevilla
(1620)
Oli sobre llenç
(106 x 82 cm)
Ansley House, Londres (Regne Unit)

Vella fregint ous (1618)

D
I
E
G
O
V
E
L
Á
Z
Q
U
E
Z

Diego Velázquez
2ª ETAPA:
LA CORT DE MADRID
(1623-1629)
Diego Velázquez: Autorretrat (1650)

Diego Velázquez (1599-1660).
2ª ETAPA: CORT DE MADRID (1623-1629)
En aquesta etapa va abandonar la temàtica religiosa i de natures mortes, per dedicar-se
principalment, al retrat de cos sencer, tres quarts o de bust. La majoria són retrats de
personatges de la cort i especialment de la família reial. Estan captats en actituds
estàtiques, amb un fons amb tonalitats fosques, però ja es va allunyant del tenebrisme
de la primera etapa.

RETRATS DE FELIPE IV


Diego Velázquez
Felipe IV
(vers 1626, retrat del jove rei)
Oli sobre llenç
(201 x 102 cm)
Museu del Prado, Madrid
Diego Velázquez
Felipe IV
(vers 1623-26, retrat del jove rei)
Oli sobre llenç
(201 x 102 cm)
Metropolitan Museu (New York)

Diego Velázquez
Felipe IV
(vers 1626, retrat del
jove rei)
Oli sobre llenç
(201 x 102 cm)
Museu del Prado,
Madrid

Diego Velázquez
Retrat de l’infant Don Carlos
(vers 1626-1627)
Oli sobre llenç
(209 x 125 cm)


El comte duc d’Olivares, don
Gaspar Guzmán y Pimentel, que
va ser el vàlid més famós de la
història (Unió d’Armes).

Diego Velázquez
Retrats del comte-duc d’Olivares
(1622-23-24)
Oli sobre llenç
Nova York, Madrid i Saô Paulo

V
E
L
Á
Z
Q
U
E

Z



Diego Velázquez
Retrat Luis de Góngora
(1622)
Oli sobre llenç
(50’3 x 40’5 cm)
Museum of Fine Art, Boston
No n’hi ha rèpliques ni al Prado, ni al
Lázaro Galdiano de Madrid

Diego Velázquez
3ª ETAPA:
PRIMER VIATGE A ITÀLIA
(1629-1631)


3ª ETAPA: PRIMER VIATGE A ITÀLIA (1629-1631)
El tema elegit està inspirat a les Metamorfosi d’Ovidi: Apol·lo s’acosta a la farga de Vulcà
per contar-li la infidelitat de Venus, la seva esposa, amb Mart.
Diego Velázquez

F
I
T
X
A

La fragua de Vulcà
(1630)
Oli sobre llenç
(223 x 290 cm)
Museu del Prado,
Madrid

V
E

L
Á
Z

1
1
0

Q
U
E
Z


Museu del Prado


germana, Olivares el va introduir en la Cort i el substituirà quan Olivares fou destituït per Felip IV en
1643. Luís de Haro va negociar la Pau del Pirineus (1659), en l’illa dels Faisans (riu Bidasoa).

Diego Velázquez
4ª ETAPA:
RETORN A MADRID
(1631-1649)


Diego Velázquez
La rendició de Breda o Les Llances (1634)
Oli sobre llenç (307 x 367 cm)

V
E

L
Á
Z
Q
U
E
Z


La rendició de Breda o les Llances (1634, FITXA 113)

D
I
E
G
O
V
E
L
Á
Z
Q
U
E
Z


Diego Velázquez
Felip IV a cavall
(1634-35)
Oli sobre llenç
(303’5x317’5 cm)
Museu del Prado,
Madrid


Diego Velázquez
Retrat del príncep Baltasar
Carles a cavall
(1634-35)
Oli sobre llenç
(209’5 x 174 cm)


Diego Velázquez
Retrat del príncep Baltasar Carles a cavall
(1634-35) Oli sobre llenç (209’5 x 174 cm)

4ª ETAPA: RETORN A
MADRID (1631-1649)

Diego Velázquez
Retrat eqüestre del comte-duc
d’Olivares
(vers 1638)
Oli sobre llenç
(313 x 239 cm)

Diego Velázquez
5ª ETAPA:
SEGON VIATGE A ITÀLIA
(1649-1651)


5ª ETAPA: SEGON VIATGE A ITÀLIA (1649-1651)
En aquest viatge, destaquen el retrat psicològic del Papa Innocent X, i dos petits
paisatges (tema molt poc habitual en Velázquez), que alguns han considerat preimpressionista, els paisatges de la Vil·la Mèdici: Entrada a la gruta i el Pavelló d’Ariadna

Retrata el Papa Innocent X, quan tindria 66 any, però
diuen es conservava molt bé, era famós per la seva
vitalitat, a més de la seva lletjor, que alguns pensaven
que el desqualificava per ser papa, però la manca de
bellesa fou bastant suavitzada per el pintor.

Felip, duc d’Orleans Anna d’Àustria, reina de França i Navarra, filla de
(1640- 1701)
Felip III i esposa de Lluís XIII (1601- 1666)

Cardenal Mazarin
(1602- 1661)

Lluís XIV, rei Sol de
França i Navarra (1638-1715)

Felip IV, rei d’Espanya
(1605-21- 1665)
Maria Teresa, infanta
d’Espanya (1638-1683),
darrera reina consort de
França i Navarra

ENTREVISTA DELS MONARQUES A LA ILLA DELS FAISANS

TRACTAT O PAU DELS PIRINEUS. Finalment, Espanya i França signen el Tractat o
Pau dels Pirineus, l’any 1659, firmat a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa.
 Catalunya perd definitivament el Rosselló i la Cerdanya. Espanya entregà a França tres territoris: El Rosselló, la
Cerdanya i Artois (es troba a Flandes).
 Es pacta el matrimoni entre Lluís XIV (rei Sol) i Maria Teresa, filla de Felip IV. Aquest matrimoni provocà anys més
tard que els Borbons comencen a regnar a Espanya.

Anna d’Àustria, reina de França i Navarra, filla de

Lluís XV, rei de França
(1710-1774)

(1605-21- 1665)
Maria Teresa, infanta d’Espanya (1638-1683),
darrera reina consort de França i Navarra

ISLA FAISÁN.
El condomini més petit del món


Luís de Haro (Luís Méndez de Haro y Guzmán), entre el rei Felip IV i la princesa Maria Teresa.
(casada amb Lluís XIV, el rei Sol, “l’Estat soc jo”).

Diego Velázquez
6ª ETAPA:
DARRERS ANYS A MADRID
(1651-1660)


6ª ETAPA: DARRERS ANYS
A MADRID (1651-1660)

Diego Velázquez
Retrat de la Infanta Maria Teresa
amb dos rellotges i als 14 anys
(1652-53)
Oli sobre llenç
(127 x 98’5 cm)
Kunsthistorisches Museum, Viena

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Felip III (1598-1621) va ser un rei molt mandrós i vividor,
igual que Felip IV (1621-1665), Tot i que aquest darrer, com a virtut, tenia una gran passió: l’art. A
més, tenia un sentit extraordinari per qüestions artístiques i això ha fet que, avui en dia, tinguem tantes
obres bones.

Felip IV
(1621-1665)

Felip III
(1598-1621)

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. El comte duc d’Olivares era una persona molt ambiciosa,
treballadora i tenia com a gran passió manar.

El comte duc d’Olivares, don Gaspar
Guzmán y Pimentel, que va ser el vàlid més
famós de la història (Unió d’Armes).

Museu del Prado

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. CARLES II (1665-1700) va tenir dos favorits, durant la
regència de la seva mare Mariana d’Àustria (quan va morir el seu pare, Felip IV, Carles tenia 4
anys):
 El pare Juan Everardo Nithard (un jesuïta alemany), que va venir de Viena amb la reina, fou el seu
vàlid i confessor (també arribà a ser, per butlla papal, Inquisidor General).
 Fernando de Valenzuela.

Retrat del cardenal Juan Everardo
Nithard, per Alonso del Arco (vers 1674).
Oli sobre llenç (249 cm x 127,00 cm).
Museu del Prado (Madrid).

Retrat de
Fernando de Valenzuela
per Claudio Coello
(Real Maestranza de Caballería de Ronda).

Retrat de don Fernando de Valenzuela,
marqués de Villasierra
per Juan de Carreño de Miranda,
Museu Lazaro Galdiano, Madrid.

Escola barroca madrilenya
Juan Carreñó de Miranda
Carles II, i Carles II com a gran maestre de l’orde del Toisó d’Or

Carles II com a gran maestre de l’orde del Toisó d’Or

Carles II i la seva mare
Mariana d’Àustria

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Carles II (1665-1700):
 En contra dels dos favorits, el pare jesuïta Juan Everardo Nithard i Fernando de Valenzuela,
disputaria el poder el fill il·legítim de Felip IV, Juan José d’Àustria (que en 1665, quan va morir el
seu pare, tenia 36 anys, mentre que el seu germanastre i hereu, Carles II, en tenia 4).

Retrat de Juan José d’Àustria,
anònim madrileny del segle XVII.
Museu del Prado, Madrid.

ARBRE GENEALÒGIC

Lluís XIV, el rei Sol

 Al final del seu regnat, Carles II conscient de què no podia regnar va deixar el poder en mans del
vàlid duc de Medinaceli (1680-1685, vàlid després de la mort del germanastre del rei Juan José
d’Àustria) i, després,
 serà vàlid el duc d’Oropesa (1685-1691).

El rei Carles II despatxant amb
el duc d’Oropesa.

Retrat de Juan Francisco de la Cerda Enríquez de
Ribera, Marqués de Cogolludo, després VIII duc de
Medinaceli per Claudio Coello.
Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

El rei Carles II despatxant amb el duc d’Oropesa.

 Carles II no era mongòlic, però no estava capacitat per ser
rei. Era estèril pel que no va deixar descendència.

Retrat de Maria Lluïsa d’Orleans, reina d’Espanya
(primera dona de Carles II),
per José García Hidalgo (vers 1679).
Oli sobre llenç ( 96 cm x 68,00 cm).

Retrat de Mariana de Neoburg, reina d’Espanya
(segona dona de Carles II),
per Luca Giordano (vers 1693-1694).

EXPULSIÓ DELS MORISCOS. L’any
1609, Felip III decretà l’expulsió dels
moriscs (descendents dels musulmans
obligats a la seva conversió al
cristianisme durant del segle XVI), per
considerar-los falsos conversos; expulsió
que fou la principal mesura a nivell de
política interior i que va tenir lloc entre
1609-1614.

DE LA UNIFORMITAT RELIGIOSA RRCC A EXPULSIÓ DELS MORISCOS

Musulmans. Els musulmans del regne de
NASSARITA de Granada, després de la
conquesta (1492), quedaren a Espanya en
territori cristià i eren anomenats mudèjars.
Aquests conservaren la seva religió,
costums, vestits,...

Però les autoritats espanyoles tenien por de què els
col·lectiu musulmà pogués actuar com a cinquena
columna (expressió que significa ajudar als de
fora) a favor d’una hipotètica invasió musulmana
i, també, a causa de l’integrisme cristià imperant,
el cardenal Cisneros, que era la mà dreta del Reis
Catòlics, l’any 1502, va fer un decret que els hi
donava un termini de 60 anys per abandonar la
seva religió, els seus vestits i costums i convertirse al cristianisme.

Musulmans. Molts es batejaren (aquests
reben el nom de moriscs).

Els moriscs causaren problemes durant el
segle XVI, l’any 1568, haurà una gran revolta
d’aquest col·lectiu, l’anomenada revolta de
“Las Alpujarras" (en temps de Felip II).

Musulmans. Finalment foren expulsats, l’any 1609, per un
decret de Felip III.
Moriscos.
Expulsió que fou la
principal mesura
a nivell de política
interior i que va
tenir lloc entre
1609-1614.

EXPULSIÓ DELS MORISCOS.
Aproximadament, entre 270.000 300.000 moriscos varen ser
expulsats del país.

4.3.1.- FETS ESSENCIALS DEL REGNAT DE FELIP III: EXPULSIÓ MORISCOS
EXPULSIÓ DELS MORISCOS. El motiu que varen justificar
per a l’expulsió va ser, una altra vegada, la por que tenien davant
la possibilitat que poguessin ajudar a un atac turc (fer de 5a
columna), es va argumentar que eren un poderós enemic, que
cada vegada era més nombrós per la seva elevada natalitat.
Però el perill turc ja no era el mateix que el del segle XVI. El
motiu real de la seva expulsió era la intransigència de la
població espanyola, molt influïda pel pensament catòlic i
inquisitorial, que odiava un col·lectiu que, en moltes ocasions,
continuava amb les pràctiques islàmiques. Així, és possible
que aquesta mesura es prengués per a fer callar una societat
descontenta, també, per la crisi.

4.3.1.- FETS ESSENCIALS DEL REGNAT DE FELIP III: EXPULSIÓ MORISCOS
EXPULSIÓ
DELS
MORISCOS.
CONSEQÜÈNCIA:
L’expulsió va afectar greument l’economia agrària de
València i Aragó (a prop de 30 i 20 % respectivament de la
seva població). Va ser una pèrdua de mà d’obra en un moment
de crisi econòmica, cosa que va perjudicar notablement als
senyors que posseïen terres. Per a compensar-los se’ls va
permetre que imposaren dures condicions als repobladors de
les seves terres enlloc dels moriscos.

DELS REIS CATÒLICS ALS HABSBURG O ÀUSTRIES


FELIP III (1598-1621): Regnat breu i
bastant pacífic caracteritzat en política
interior per intentar millorar la
Hisenda Reial i en política exterior per
la Treva dels Dotze anys (1609) →
independència d’Holanda.

RESUM. FELIP III (15981621). EL GOVERN DELS
PRIVATS.

Peter Paulus Rubens
El duc de Lerma a cavall
(1603)
Oli sobre llenç

Diego Velázquez
Felip III a cavall (1629-35)

Novetat: renuncia a exercir tasques de govern, traspàs de
poders a mans de validos o privats.
Privats de Felip III → duc de Lerma, després d’Uceda (fill).


Expulsió dels moriscos (1609-1614).
Conseqüències → + problemes agrícoles,
faltarà població al camp (València).

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS

Diego Velázquez

Peter Paulus Rubens
El duc de Lerma a cavall (1603)
Oli sobre llenç

4.3.2.- REGNAT DE FELIP IV (1621-65): PROJECTE COMTE DUC D’OLIVARES
El regnat de Felip IV (1621-1665) va ser
molt agitat, i la crisi i decadència espanyola
van tocar fons.

Aquest període va ser dominat per la figura del comte
duc d’Olivares (don Gaspar de Guzmán y Pimentel).

El programa d’Olivares queda
ben reflectit al famós memorial
secret que envià a Felip IV just
al principi del seu regnat.

El comte duc d’Olivares
(1634)
Diego Rodríguez de Silva y
Velázquez
Museu del Prado

En ell es diu: “ Tenga vuesa magestad por el negocio más importante de la monarquia el hacerse rey de
España. No se contente v.m. con ser rey de Portugal, Aragón, Valencia, conde de Barcelona, sino que
trabaje con consejo secreto y mudado en reducir estos reinos de que se componen su monarquia a los
estilos y leyes de Castilla, que si su magestad lo logra será el Príncipe más poderoso del mundo”.

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. Felip IV (1621-1665) va tenir dos vàlids:
El
comte
duc
d’Olivares, don Gaspar
Guzmán y Pimentel,
que va ser el vàlid més
famós de la història
(Unió d’Armes).

“Con todo, esto no es negocio que
se puede conseguir en limitado
tiempo, ni intento que se ha de
descubrir a nadie, por confidente
que sea, porque su conveniencia no
puede estar sujeta a opiniones y
cuanto es posible obrar en
prevención y disposición, todo lo
puede obrar V.M. por sí mismo
solo”.
Instrucció que donà el comte duc
a Felip IV sobre el govern
d’Espanya, 1625.
(mireu comentari text).

MAPA 10.- PÈRDUES DEL SEGLE XVII:
PAUS DE WESTFALIA I PIRINEUS (B1-T4)
ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa de les fronteres establertes a la pau dels Pirineus amb
indicació expressa dels territoris cedits a França.
PAU: setembre 2011, opció A.
Us present distints models del MAPA 10 sobre les pèrdues dels territoris europeus
durant el XVII. Cal fixar-vos, sobretot, en els territoris que es perden desprès de la pau
dels Pirineus (1659) i els territoris cedits a França, perquè segons l’índex tant sols us
demanaran aquest tractat. Va sortir a PAU: setembre 2011, opció A, amb les següents
qüestions:
a.- Comenta aquest mapa que recull els resultats del tractat que fixà definitivament les
fronteres entre França i la monarquia Hispànica per la banda de Catalunya. Analitza
almenys els aspectes següents:
-Quin va ser aquest tractat, cronologia, causa, guerra a la qual posà fi, què passà amb
el territori que al mapa està envoltat de la línia vermella i conseqüències territorials i
d’altra mena d’aquell tractat.
En la introducció, el comentari hauria de fer referència al regnat de Felip IV, la política
interior de Unió d’Armes del comte duc d’Olivares i els problemes interns que va
desencadenar (sobretot en Catalunya i Portugal), així com en un context més ampli,
esmentar la política exterior de la guerra dels 30 anys i les paus de Westfalia i Pirineus.

MAPA 10.- PÈRDUES DEL SEGLE XVII (B1-T4)
PAU: setembre 2011, opció A (va sortir aquest mapa).

MAPA 10.- PÈRDUES DEL SEGLE XVII (B1-T4)
PAU: setembre 2011, opció A (però no aquest mapa).

MAPA 10.- WESTFALIA I PIRINEUS (B1-T4)
Indicació expressa dels territoris cedits a França.
PAU: setembre 2011, opció A (però no aquest mapa).

POLÍTICA INTERIOR. LA CRISI DE MEITAT DEL REGNAT. PROGRAMA D’OLIVARES.
Per refer la monarquia i mantenir l’hegemonia en Europa, Olivares va desenvolupar un ampli
programa de reformes. El que pretenia era la uniformització i l’homogenització de tots els regnes
que formaven la monarquia hispànica.
Va començar amb la reforma, neteja i
sanejament de l’administració, que va
consistir en destituir als funcionaris corruptes
i deshonests de l’administració heretada del
regnat anterior i processar als predecessors en
el seu càrrec, els ducs de Lerma i Uceda.
A la vegada que va crear nombroses juntes per
a solucionar els mals tradicionals de Castella:
la ruïna de l’agricultura i de la indústria, el
luxe excessiu de la noblesa, va reduir la
despesa de la Casa Reial, etc. El seu govern es
va caracteritzar per l’autoritarisme i el
centralisme, en llevar-li competències als
Consells, que es varen convertit tan sols en
òrgans consultius i no vinculants, cosa que va
marginar a la noblesa que els integrava de les
decisions polítiques.

Aplicà polítiques proteccionistes en línia amb el pensament
arbitrista de l’època (intervencionisme econòmic).
Política d’augment de la població: es donava la “Hidalguía”
(baixa noblesa) a tots aquells que tinguessin més de 7 fills. Són els
coneguts com a “Hidalgos de bragueta”.
Uniformització legislativa. Olivares
era conscient de què l’estructura de la
monarquia, en un moment de forta
recessió econòmica, era ineficaç per a
mantenir la política econòmica. Per
això, va creure convenient imposar
una centralització administrativa.
Intentarà anar implantant, poc a poc,
les lleis castellanes als regnes no
castellans perquè eren més propicies
a
l’autoritarisme
monàrquic
(deciocionisme trancendentalista).

Homogenització de regnes. Fins aleshores, els castellans eren els
que més contribuïen amb doblers i soldats a la política europea
de la monarquia. Però els castellans estan cansats d’aquest situació i
demanen més aportació dels altres regnes. Olivares prendrà dues
decisions per intentar homogenitzar els regnes i repartir les
càrregues militars i fiscals entre tots els regnes:
1) Més imposts als regnes no castellans.
2) La Unió d'Armes: mecanisme pel qual s’exigia més homes per
l’exèrcit als regnes no castellans. Decret que repartia el pes de la
política imperial a les possibilitats de cada regne, els qual havien de
participar en la formació d’un exèrcit comú, que havien de
mantenir en funció de la població i la riquesa de cada regne.
En concret: Castella 44.000 / Itàlia 30.000 / Catalunya i Portugal
16.000 cada un / Aragó 10.000 / València 8.000 i Canàries i el regne
de Mallorca 3.000.

En definitiva, la concepció política
d’Olivares pretenia transformar la
tradicional
estructura
de
la
monarquia, integrada per un conjunt
de regnes independents amb un rei
comú, en un sol Estat amb les
mateixes lleis i institucions que,
òbviament, havien de ser castellanes,
donat que aquestes oferien menor
resistència al poder reial.
El programa d’Olivares era racional
però il·legal i va topar amb l’oposició
dels regnes perifèrics.

Efectivament, sembla lògic que els que contribueixen menys
aportin més, però la peculiar estructura i legislació de la
Corona d’Aragó l’impedia fer-ho d’aquesta manera.
Els furs i privilegis d’aquesta corona obligaven a què, si pujaven els imposts i s’havia d’aportar més
soldats, havien de ser les institucions aragoneses, catalanes, valencianes i mallorquines les que
aprovessin això. Aquestos regnes es negaven a perdre els seus drets polítics i a participar en una
empresa imperial que havia suposat l’enfonsament de Castella, donant pas a la greu crisi de 1640.

4.3.3.- LA REVOLTA CATALANA (CAUSES I EVOLUCIÓ)
I PÈRDUA DE PORTUGAL
Amb la guerra dels Trenta Anys, el comte duc d’Olivares
va decidir crear la Unió d’Armes: tots els regnes
peninsulars havien de contribuir de forma equitativa amb
diners i soldats. Castella sempre havia pagat més, i Navarra
i Aragó hi aportaven menys soldats, per aquesta raó
Olivares va voler unificar els costos. Això provocà, en la
dècada de 1640, una sèrie de revoltes interiors (catalana,
portuguesa, andalusa i aragonesa), que varen mostrar la
falta de solidesa interna de la monarquia.

En particular, dues revoltes foren rellevants: la catalana i la portuguesa,
perquè varen manifestar la voluntat de Portugal i Catalunya de mantenir les
seves institucions i privilegis, i el desig d’aquesta perifèria, més dinàmica i
moderna, d’apartar-se d’una Castella debilitada.

MAPA 10.- WESTFALIA I PIRINEUS (model 0)

REVOLTA CATALANA (1640-1652). És el denominat Corpus de Sang. Des de Catalunya eren
contraris a la Unió d’Armes i les Corts catalanes es negaven a pagar més doblers en la guerra
contra França (guerra entre Espanya i França que havia esclatat el 1635), i Olivares va desplegar un
exèrcit a Catalunya, per una part, per assegurar la frontera i, per altra, per involucrar els catalans en
aquesta guerra contra els francesos. Aquest exèrcit l’havia de pagar Catalunya, i no els va fer molta
gràcia, a això s’hi ha d’afegir un comportament abusiu per part de les tropes que va crear el
descontent en part de la població. Per tant les causes de la revolta catalana foren:
 Uniformització legislativa d’Olivares.
 Pujada d’imposts a Catalunya.
 Unió d’Armes (Castella 44.000 / Itàlia 30.000 / Catalunya i Portugal 16.000 cada un / Aragó 10.000 / València 8.000 i Canàries i el
regne de Mallorca 3.000).
 El mal comportament de les tropes espanyoles que estaven allotjades al nord de Catalunya a la espera d’entrar en combat contra
França.

REVOLTA CATALANA (1640-1652). El mal comportament de les tropes espanyoles.
Segons els costums de l’època, els camperols havien d’acollir en les seves cases i alimentar als
soldats, aquest contacte fou nefast i va provocar molts enfrontaments entre l’exèrcit i la població
civil. L’aixecament més radical es va produir el dia 7 de juny de l’any 1640, dia del Corpus Christi.
Comença amb gran virulència la REVOLTA CATALANA contra l’exèrcit espanyol i contra les idees
d’Olivares, una guerra contra el rei Felip IV.
Uns milers de segadors girondins entren dins
Barcelona per protestar pel comportament de
les tropes.

És el Corpus de Sang. El virrei, Santa Coloma,
intenta fugir però es assassinat pels segadors.
Aprofitant la revolta, Pau Clarís, president de la
Generalitat, proclama la República independent
de Calalunya.
Poc més tard, la Generalitat atemorida per la
reacció de Felip IV i Olivares ofereix la corona
de comte de Barcelona al rei de França, Lluís
XIII (1601-1666, li oferien Catalunya a
Richelieu, regent de França en aquell moment).
Les tropes franceses ocupen Catalunya.

Anna d’Àustria, reina de França i Navarra, filla de Felip III i
esposa de Lluís XIII (1601- 1666), a sota sol i amb Richelieu

(1710-1774)

(1605-21- 1665)


REVOLTA CATALANA (1640-1652). El comportament de
les tropes franceses va ser, fins i tot, pitjor que el de les
espanyoles. Un temps després, molts de catalans es queixaren
que l’exèrcit francès era pitjor que l’espanyol i s’estimen més
tornar a Espanya. Finalment, les tropes espanyoles (Olivares ha
caigut, el favorit ara és Luís de Haro) entren dins Catalunya a
reconquerir-la, expulsen als francesos i aquests abandonen el
país. Catalunya fou sotmesa després d’una guerra que va
durar tretze anys i que va enfrontar a Catalunya i els francesos
amb la monarquia hispànica fins el 1652 (quan Felip IV entra
en Barcelona i aquesta va capitular).
Acabada la guerra Espanya - França es
firmà la Pau dels Pirineus (1659), per
aquest tractat el Rosselló i la Cerdanya
passaren definitivament a França.

Per altra banda, Felip IV malgrat la
rebel·lió va atorgar el perdó general
(sense represàlies) i decidí respectar els
privilegis, els furs i les institucions del
Principat català, Catalunya els perdrà,
més endavant al segle XVIII, amb els
decrets de Nova Planta de Felip d’Anjou
(Felip V).

Anna d’Àustria, reina de França i Navarra, filla de Felip III i
esposa de Lluís XIII (1601- 1666)

(1710-1774)

(1605-21- 1665)


4.3.3.- LA REVOLTA CATALANA (RESUM)
REVOLTA CATALANA (1640-1652).
 Revolta amb doble causa:



1.- Revolta pagesa contra els senyors i les autoritats.
2.- Revolta de les classes benestants contra els intents del comte duc d’Olivares d’uniformar tots els territoris segons les
lleis i les institucions de Castella. Unión de Armas.

 Esclat del conflicte:




1626. Rebuig de les Corts catalanes a la proposta d’aportar homes per la Unión de Armas.
1635. Inici guerra amb França  soldats allotjats a Catalunya  conflictes amb pagesos per robatoris i abusos.
Obligar a Catalunya a crear un exèrcit propi per defensar la frontera del Rosselló.

 Revolta dels segadors:






1640. Època de fam i penúria per la guerra.
Negativa a allotjar soldats.
Inici: Santa Coloma de Farners i es va escampar per diferents zones de Catalunya.
7 de juny  Corpus de Sang: grup de segadors enfrontats a les autoritats.
Protesta contra els senyors pels impostos i contra les autoritats per les despeses de la guerra.

 Enfrontament amb la monarquia:




Classes benestants tenen por de la revolta pagesa. Han assassinat al virrei de Catalunya.
Solució: capitenejar la revolta en benefici propi  revolta amb caràcter polític 
President de la Generalitat: PAU CLARIS 
 Busca ajuda a França (rival de Castella).
 Proposa integrar Catalunya a França.
 Guerra amb Castella (1640-1652).

 Desenllaç:


1652: capitulació de BCN davant les tropes de Felip IV.
 CAT accepta la sobirania del rei.
 Rei: perdó general i respecte a lleis i institucions i privilegis del Principat.

 1659. Pau dels Pirineus:
 Fi de la guerra amb França.
 Es perden el Rosselló i part de la Cerdanya  la Catalunya Nord.

REVOLTA PORTUGUESA (1640-1652). Quan comença la revolta catalana (Corpus de Sang),
davant la greu situació per a la corona i per a controlar-la, Olivares ordena a la noblesa portuguesa la
seva participació, aportant tropes, per sufocar la revolta catalana. El nobles portuguesos es neguen i
es rebel·len. Comença la revolta portuguesa. Els portuguesos coronen com a rei de Portugal al duc
de Bragança, amb el nom de Joan IV (rei de Portugal de 1640-1656). La revolta finalitza l’any 1652 i
Portugal aconseguirà la seva independència, que va ser reconeguda per Espanya al Tractat de Lisboa
l’any 1668.
Motius de la pèrdua de Portugal:
 El

descontent portuguès amb el
programa d’Olivares.
 A Portugal existeix de manera
generalitzada un sentiment nacional
contrari a pertànyer a la monarquia
hispànica. Volen una monarquia
portuguesa i no espanyola.

Joan de Bragança és proclamat rei de
Portugal en 1640.

REVOLTA PORTUGUESA (1640-1652). Hi va haver més revoltes i motins similars contra el pla
d’Olivares, que es multiplicaren per altres territoris:
 Andalusia: un intent secessionista del duc de Medina Sidonia, que va voler proclamar-se rei en 1641.
 Aragó: el duc d’Hijar protagonitza (1648) un intent de proclamar-se rei.
 Navarra: Miguel de Iturbide.
 Motí de la Sal a Biscaia.
 Greus aixecaments a Nàpols i Sicília.

De tots aquests aixecaments, l’únic que va triomfar
fou el de Portugal. La independència de Portugal va
tenir èxit pel suport de França, Holanda i
Anglaterra i, també, per la impossibilitat de l’exèrcit
del rei per a reprimir, a la vegada, la rebel·lió
catalana i portuguesa (coetànies en el temps, 16401652).
En CONCLUSIÓ: fou una crisi molt greu, deguda
als problemes econòmics i a la política autoritària i
centralista del comte duc d’Olivares, vàlid del rei. En
aquest a crisi interna es manifesta de forma gràfica
l’enfrontament entre dues formes de concebre la
unitat d’Espanya (centralisme i foralisme), amb tot,
Felip IV va mantenir l’estructura que avui
denominaríem federal en els seus estats.

4.3.4.- LA MONARQUIA HISPÀNICA A LA GUERRA DELS TRENTA ANYS I A
LES PAUS DE WESTFÀLIA I ELS PIRINEUS
POLÍTICA INTERNACIONAL. PÈRDUA DE L’HEGEMONIA A EUROPA.
En política exterior, el segle XVII va ser un període on els regnats de Felip III (1598-1621) i Carles II
(1665-1700) foren regnats pacífics, però el regnat de Felip IV (1621-1665) va coincidir amb la guerra
dels Trenta Anys (1618-1648), on Espanya, que va participar, perdé l’hegemonia a Europa (en favor
de França).

Els anomenats
Àustries
Menors i amb
ells es va produir
el declivi de
l’imperi
hispànic.

Felip III (1598-1621)

Felip IV (1621-1665) i

Carles II (1665-1700)

El regnat de Felip IV (1621-1665) va coincidir amb la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), on
Espanya, que va participar, perdé l’hegemonia a Europa (en favor de França), i pateix les revoltes
de Catalunya i Portugal, a la dècada de 1640, com a conseqüència de la Unió d’Armes d’Olivares,
que durà a la independència definitiva de Portugal.

L’etapa en què el terços espanyols foren el símbol de l’hegemonia dels Àustria a Europa va acabar a
meitat del segle XVII (regnat de Felip IV, 1621-1665) i fou substituïda per altra fase, en què les
derrotes militars confirmaren la crisi econòmica i social de la monarquia hispànica.

La política exterior dels Àustries les dues darreres dècades del segle XVII es va caracteritzar,
coincidint amb el regnat de Felip III (1598-1621), per una paralització de les activitats militars, que
responia a una incapacitat de la monarquia per a seguir lluitant en Europa. En aquest context, cal
entendre la signatura de la Treva dels Dotze Anys (1609) amb el holandesos que, de fet, reconeixia la
independència de les províncies del nord.

Felip III (1598-1621): paralització de les activitats militars, incapacitat de la monarquia per a
seguir lluitant en Europa. Signatura de la Treva dels Dotze Anys (1609) amb el holandesos que, de
fet, reconeixia la independència de les províncies del nord.

POLÍTICA INTERNACIONAL. PÈRDUA DE L’HEGEMONIA A EUROPA. Felip III (15981621): Signatura de la Treva dels Dotze Anys (1609) amb el holandesos que, de fet, reconeixia la
independència de les províncies del nord. Aquesta treva, de la que quedaven excloses les colònies,
suposava el final de l’enfrontament obert, tot i que encobertament l’enfrontament es traduïa en forma de
bloqueig econòmic del comerç amb Flandes, inferència holandesa amb les colònies espanyoles i
intromissió en la Mediterrània amb la signatura d’acords amb Alger, Marroc i alguns estats
italians.

Felip III (1598-1621):
expulsió dels moriscos
(1609-1614) i cert
pacifisme en política
exterior per intentar
millorar la Hisenda
Reial.

Però, sota el regnat de Felip IV (1621-1665) es va dur a terme un clar intervencionisme en els
assumptes europeus. Les causes del canvi d’actitud cal cercar-les en l’esclat de la guerra del Trenta
Anys (1618-1648) i en la voluntat del comte duc d’Olivares de fer que la monarquia hispànica
continués essent hegemònica en Europa.

GUERRA DELS TRENTA ANYS (1618-1648). En aquesta guerra participaren la majoria de països
d’Europa central i occidental. Guerra que suposa un triple enfrontament:
 És una guerra entre catòlics i protestants. La qüestió religiosa com a motiu principal (al capdavant del món catòlic
estava Espanya). La guerra del Trenta Anys esclata, en un principi, com a guerra de religió en Alemanya, sota el
pretext de la defensa del catolicisme (Lliga Catòlica) enfront dels prínceps alemanys (Unió o Lliga Evangèlica), però
el conflicte es generalitza quan va intervenir també França, Dinamarca, Suècia i els Països Baixos, perquè amagava
la col·laboració de les dues branques dels Habsburg (hispànica i austríaca) amb la finalitat de mantenir la seva
hegemonia en els assumptes europeus.
 Per tant, és una guerra entre els
Habsburg i Borbons.
 És
una
l’emperador
alemanys.

guerra
entre
i els prínceps

Felip IV (1621-65): entra en la guerra dels Trenta Anys, on perd l’hegemonia a Europa
(França), i pateix les revoltes de Catalunya i Portugal a la dècada de 1640 com a
conseqüència de la Unió d’Armes d’Olivares → independència definitiva de Portugal.

GUERRA DELS TRENTA ANYS (1618-1648).
La guerra comença l’any 1618 amb la defenestració de Praga (els ambaixadors catòlics enviats per
l’emperador Ferran II a Praga són llençats per la finestra i caigueren damunt un munt de merda /
“estiercol”) i així comença la rebel·lió de Bohèmia i amb ella la guerra dels Trenta Anys. Espanya,
amb Felip IV (1621-1665), entra en guerra immediatament enviant un exèrcit des dels Països Baixos
per sufocar la revolta Bohèmia i per ajudar als seus parents els Habsburg (Ferran II).

GUERRA DELS TRENTA ANYS (1618-1648). Comença en 1618 amb la defenestració de Praga.

GUERRA DELS TRENTA ANYS (1618-1648).
Espanya, amb Felip IV (1621-1665), entra en guerra immediatament enviant un exèrcit des dels
Països Baixos per sufocar la revolta Bohèmia i per ajudar als seus parents els Habsburg (Ferran II).

EDAT MODERNA: ARBRE GENEALÒGIC ÀUSTRIES

PÈRDUA DE L’HEGEMONIA A EUROPA. GUERRA DELS TRENTA ANYS (1618-1648).
1620. Batalla de Muntanya Blanca: La rebel·lió de Bohèmia és derrotada.
1625. Rendició holandesos a Breda (immortalitzat per Diego Velázquez, a Les Llances).
1634. Batalla de Nordlingen: els suecs són derrotats.
1635. França, de Lluís XIII i de Richelieu, entra en guerra. La sort de les armes canvia.
1639. Derrota naval de Dunes.
1643. Batalla terrestre de Rocroi: inici del declivi de l’estrella espanyola.

1648
1625

1639

1658. Dunkerque
1634

1659

1620. Muntanya Blanca

1620. Batalla de Muntanya Blanca: La rebel·lió de
Bohèmia és derrotada.

1625. Els espanyols derroten als holandesos a Breda
(immortalitzat per Diego Velázquez, en el quadre de
Les Llances).

1625


Després de tornar d’Itàlia el seu estil evoluciona cap el que serà el seu període de
maduresa. Continua amb els retrats emmarcats per una paisatge naturalista i torna als
temes religiosos i mitològics, amb composicions cada vegada més complexes. Els
colors que utilitza són més vius i alegres amb una pinzellada molt solta.
Destaquen les obres Crist crucificat, Retrat
eqüestre del comte-duc d’Olivares, Les llances o
la rendició de Breda i els retrats de nans de la cort
com El nen de Valleques i Sebastián Mora.

D
I
E
G
O
V
E
L
Á
Z
Q
U
E
Z

Obra realitzada per al Saló del Regne del madrileny Palau del Bon Retir, actualment
destruït. Representa un episodi de la Guerra de Flandes, el 5 de juny de 1625.
Després d’un any de setge per part de les tropes espanyoles, la ciutat holandesa de Breda
caigué rendida, el que provocà que el seu governador, Justí de Nassau, entregués les claus
de la ciutat al general vencedor, Ambrosio de Spínola.
V

E
L
Á
Z

Q
U
E

Z

(FITXA 113)

Diego Velázquez
La rendició de Breda
o Les Llances (1634)
Oli sobre llenç
(307 x 367 cm)

Emperò, Velázquez no representa una
rendició normal, sinó que Spínola
aixeca al vençut per evitar una
humiliació del derrotat, així, el centre
de la composició és la clau i els dos
generals.

LES LLANCES O “LA RENDICIÓ DE BREDA”
Les tropes espanyoles apareixen a la dreta, després del cavall, representades com a
homes experimentats, amb les seves piques ascendents, que considerades llances per
error donen títol al quadre. A l’esquerra se situen els holandesos, homes joves i inexperts,
el grup tanca l’altre cavall. Totes les figures semblen autèntics retrats, tot i que no s’ha
pogut identificar a cap d’ells, a excepció del possible autoretrat de Velázquez, que seria
l’últim home de la dreta, al fons apareixen les fumeres de la batalla i una vista en
perspectiva de la zona de Breda.
La composició està estructurada
a través de dos rectangles: un
per a les figures i un altre per al
paisatge. Els homes s’articulen
al llarg d’un aspa en profunditat,
tancant aquest rectangle amb
els cavalls dels generals. La
tècnica pictòrica utilitzada aquí
per l’artista no és sempre la
mateixa, sinó que l’adapta a la
qualitat dels materials que
representa, podent ser ben
compacta, com a la capa de la
figura de l’esquerra, o ben solta
com en la banda i armadura de
Spínola.

V

E
L
Á
Z
Q

U
E
Z

1634. Batalla de Nordlingen: els suecs són derrotats.
Al començament de la guerra, amb la victòria a Breda
i a amb aquesta, Espanya sembla anar guanyant
(notables èxits militars), però en incorporar-se
França al conflicte, l’any 1635, va girar el curs de la
contesa.
1635. França, de Lluís XIII i de Richelieu, entra en
guerra contra els Habsburg i a favor dels protestants.
La sort de les armes canvia.


1634

1625

1634


1639. Derrota naval de Dunes.


1639

1625

1639
1634


1643. Batalla terrestre de Rocroi: Es va produir una
gran desfeta espanyola davant França. Les tropes
franceses derroten als terços espanyols. És la primera
derrota dels terços en 150 anys. És l’inici del declivi
de l’estrella espanyola.

Després de Rocroi, Espanya perd l’hegemonia a Europa i deixà de ser la primera potència
europea, títol que passarà a França. La guerra dels Trenta Anys acabà l’any 1648 amb el Tractat o
Pau de Westfàlia, per aquesta Espanya reconeix la independència d’Holanda.

1648

1648
1625

1639
1634


Però, la guerra entre Espanya i França no s’havia acabat, perquè, mentrestant, Espanya pateix les
revoltes de Catalunya (1640-1652) i de Portugal (1640-1652), a la dècada de 1640, com a
conseqüència de la Unió d’Armes d’Olivares, i està intentant recuperar Catalunya i Portugal,
rebel·lions que ajudaren al fracàs de la corona, obligada a lluitar en dos fronts.

En aquestos enfrontaments, per una part aconseguirà treure els francesos de Catalunya (Pau dels
Pirineus de 1659), però serà derrotada repetidament pels francesos a la frontera de Flandes. La guerra
acaba amb victòria de França i, a nivell intern, reportarà la independència definitiva de Portugal
(1640). Derrotes que demostraren el fracàs d’Olivares de retornar-li a la corona el prestigi
internacional que, imparablement, havia començat a declinar.

PAU DE WESTFÀLIA. Signada l’any 1648 per Espanya posà fi a la guerra del Trenta Anys. Es
tracta d’una sèrie de tractats que posen pau a tot Europa i suposà:
 Espanya reconeix la independència de les
Províncies Unides d’Holanda, si bé, la
monarquia conservava les províncies catòliques
del sud (Bèlgica).
 Es va imposar la tolerància religiosa en els
territoris de l’imperi.

 La Confederació Helvètica (Suïssa) es va
separar i tots van reconèixer la seva neutralitat.
 Sorgiran 3 noves potències: Holanda, Suècia i
França (la gran beneficada! A més el cardenal
Mazzarin/o és qui porta la negociació). Canvia el
mapa polític europeu. Suècia i França amplien
els seus territoris i Àustria se separa de
l’imperi.
 La fi de l’hegemonia dels Habsburg espanyols
a Europa. Enfonsament de l’imperi Habsburg.

 Canvi en la diplomàcia.
 Inici de les monarquies absolutes. Lluís XIV
de França, el rei Sol.

Però, Westfàlia no va acabar amb la guerra entre
França i la monarquia hispànica que es va prolongar
fins la Pau dels Pirineus.

MAPA 10.- PÈRDUES DEL SEGLE XVII ( model 6)

4.3.4.- PAU DE WESTFÀLIA (1648)
 Es tracta d’una sèrie de tractats que posen pau a tot Europa.
 Espanya reconeix la independència de les Províncies Unides d’Holanda, si bé, la
monarquia conservava les províncies catòliques del sud (Bèlgica).
 Es va imposar la tolerància religiosa en els territoris de l’imperi.
 La Confederació Helvètica (Suïssa) es va separar i tots van reconèixer la seva
neutralitat.
 Sorgiran 3 noves potències: Holanda, Suècia i França (la gran beneficada! A més
el cardenal Mazzarin/o és qui porta la negociació). Canvia el mapa polític europeu.
Suècia i França amplien els seus territoris i Àustria se separa de l’imperi.

 La fi de l’hegemonia dels Habsburg espanyols a Europa. Enfonsament de
l’imperi Habsburg.
 Canvi en la diplomàcia.
 Inici de les monarquies absolutes.

Lluís XIV de França, el rei Sol.

Europa després del 1648

Felip, duc d’Orleans Anna d’Àustria, reina de França i Navarra, filla de
(1640- 1701)

Cardenal Mazarin/o
(1602- 1661)


(1605-21- 1665)
Maria Teresa, infanta
d’Espanya (1638-1683),
darrera reina consort de
França i Navarra

ENTREVISTA DELS MONARQUES A LA ILLA DELS FAISANS

TRACTAT O PAU DELS PIRINEUS. Finalment, Espanya i França signen el Tractat o
Pau dels Pirineus, l’any 1659, firmat a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa.
 Catalunya perd definitivament el Rosselló i la Cerdanya. Espanya entregà a França tres territoris: El Rosselló, la
Cerdanya i Artois (es troba a Flandes).
 Es pacta el matrimoni entre Lluís XIV (rei Sol) i Maria Teresa, filla de Felip IV. Aquest matrimoni provocà anys més
tard que els Borbons comencen a regnar a Espanya.


germana, Olivares el va introduir en la Cort i el substituirà quan Olivares fou destituït per Felip IV en
1643. Luís de Haro va negociar la Pau del Pirineus (1659), en l’illa dels Faisans (riu Bidasoa).

TRACTAT O PAU DELS PIRINEUS. Finalment, després de la derrota en la batalla de les Dunes,
(també anomenada de Dunkerque, en 1658, els anglesos i francesos contra les tropes espanyoles
conduïdes per Juan José d’Àustria), Espanya i França signen el Tractat o Pau dels Pirineus, l’any
1659, signada l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa.


1658. Dunkerque

TRACTAT O PAU DELS PIRINEUS. Aquesta pau, junt a la de Westfàlia, suposa la confirmació de
l’hegemonia francesa en l’àmbit europeu i va sentenciar el declivi de la monarquia hispànica, que va
preferir sacrificar el Rosselló i la Cerdanya, que eren de Catalunya, per a conservar les possessions
dels Països Baixos. Definitivament, Espanya entregà a França els següents territoris: El Rosselló, la
Cerdanya (als Pirineus), Artois (es troba a Flandes) i Rocroi, d’aquesta manera la frontera entre els dos
països va quedar com actualment està i és avui en dia la frontera més antiga d’Europa.

1648

1659

1648

1658. Dunkerque

TRACTAT O PAU DELS PIRINEUS. Es confirma, també, la preponderància marítima i comercial
d’Anglaterra i Holanda. La decadència es confirmarà, definitivament, en 1713 amb el Tractat
d’Utrecht.

TRACTAT O PAU DELS PIRINEUS. Es pacta el matrimoni entre Lluís XIV (rei Sol) i Maria
Teresa, filla de Felip IV. Aquest matrimoni provocà anys més tard que els Borbons comencen a
regnar a Espanya.


1648
1625

1639

1658. Dunkerque
1634

1659

4.3.- SEGLE XVII I LA FI DELS HABSBURG. RESUM
FELIP IV. LA FI DE L’HEGEMONIA A EUROPA.
Valido → comte duc d’Olivares.
Regnat amb guerres:
 Guerra dels Trenta Anys (1618-1648):
 Algunes victòries: Breda (1625).
 Més derrotes: Rocroi (1643).
 Final: Pau de Westfàlia (1648) → fi de la guerra 30 anys (catalans – protesta).
 Revoltes internes pel reclutament d’homes i impostos → Unión de Armas.
 1640: Catalunya, Andalusia i Portugal.
 Catalunya → guerra dels Segadors → Pau dels Pirineus (1659).
 Andalusia → sufocada la revolta.
 Portugal → separació, país independent.

RETRATS EQÜESTRES

Diego Velázquez
Felip IV a cavall (1634-35)
Oli sobre llenç (303’5x317’5 cm)

Diego Velázquez
Retrat eqüestre del comte-duc d’Olivares (vers 1638)

6ª ETAPA: DARRERS ANYS A MADRID (1651-1660)
En tornar, comença la seva darrera etapa; va pintar
molts de retrats i realitza les seves tres obres
mestres: La Venus del mirall, Les Menines (FITXA
72) i Les Filoses (FITXA 71), obres culminants de la
seva producció, on arriba al cim en la naturalitat dels
personatges i en el la consecució total de la
perspectiva aèria, és a dir, en la més absoluta
perfecció en aconseguir el reflectir l’ "aire ambient".

La Venus del mirall

Velázquez.
El Primo

Diego Velázquez
Venus del Mirall
(1649-51)
Oli sobre llenç
(122 x 177 cm)
National Gallery, Londres

Diego Velázquez
Les filoses o la faula d’Aracné o el Somni d’Aracné
(1654-57)
Oli sobre llenç
(167 x 252 cm) (222,5 x 293 cm amb els afegits posteriors)

(FITXA 111)
V
E

L
Á
Z
Q
U
E
Z


(1710-1774)

(1605- 21-1665)

LES MENINES O
LA FAMÍLIA DE
FELIP IV

(FITXA 112)

Diego Velázquez
Les Menines o la Família de
Felip IV
(1656-57)
Oli sobre llenç
(318 x 276 cm)

Diego Velázquez
Les Menines o la Família de
Felip IV
(1656-57)
Oli sobre llenç
(318 x 276 cm)

1.- Infanta Margarita
3.- Doña María Agustina
Sarmiento de Sotomayor

Al costat de la infanta Margarita, Les
Menines, Maria Agustina Sarmiento de
Sotomayor i Isabel de Velasco.

Felip IV i Mariana d’Àustria.

4.3.5.- EL PROBLEMA SUCCESSORI A LA MONARQUIA DE CARLES II
Durant el regnat del darrer Àustria, Carles II (1665-1700), el país va gaudir de certa recuperació
econòmica (iniciada a partir de 1680), però en el terreny internacional Espanya continua perdent
territoris de Flandes front a Lluís XIV de França.

ARBRE FAMILIAR DELS DARRERS HABSBURG ESPANYOLS
En la quarta fila d’esquerre a dreta: la infanta Maria Teresa d’Àustria amb el seu espòs Lluís XIV; la
infanta Margarita Teresa i el seu espòs l’emperador Leopold I; i finalment el rei Carles II el “Hechizado”
i les seves dues esposes: La primera Maria Lluïsa d’Orleans i la segona Mariana de Neoburg.

La feblesa física i mental del nou rei, Carles II està malaltís i li falta caràcter per a governar, i era
denominat el “Hechizado”, tot això junt es va traduir en la recuperació del poder de l’aristocràcia
front a l’absolutisme monàrquic. És una etapa crítica.

Carles II (1665-1700):

 Carles II no era mongòlic, però no estava capacitat per
ser rei. Era estèril pel que no va deixar descendència.

4.3.5.- PROBLEMA SUCCESSORI MONARQUIA CARLES II. RECORDATORI
INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS. CARLES II (1665-1700) va tenir dos favorits, durant la
regència de la seva mare Mariana d’Àustria (quan va morir el seu pare, Felip IV, Carles tenia 4
anys):
 El pare Juan Everardo Nithard (un jesuïta alemany), que va venir de Viena amb la reina, fou el seu
vàlid i confessor (també arribà a ser, per butlla papal, Inquisidor General).
 Fernando de Valenzuela.

Retrat del cardenal Juan Everardo
Nithard, per Alonso del Arco (vers 1674).
Museu del Prado (Madrid).

Retrat de
Fernando de Valenzuela
per Claudio Coello
(Real Maestranza de Caballería de Ronda).

Retrat de don Fernando de Valenzuela,
marqués de Villasierra
per Juan de Carreño de Miranda,
Museu Lazaro Galdiano, Madrid.

4.3.5.- PROBLEMA SUCCESSORI MONARQUIA CARLES II. RECORDATORI
 En contra dels dos favorits, el pare jesuïta Juan Everardo Nithard i Fernando de Valenzuela,
disputaria el poder el fill il·legítim de Felip IV, Juan José d’Àustria (que en 1665, quan va morir el
seu pare, tenia 36 anys, mentre que el seu germanastre i hereu, Carles II, en tenia 4).

Retrat de Juan José d’Àustria,
anònim madrileny del segle XVII.

El personatge que va encarnar aquesta
política fou Juan José d’Àustria, fill
il·legítim de Felip IV, que al capdavant
d’un exèrcit de 15.000 homes, amb el suport
de l’aristocràcia i la Corona d’Aragó es va
autoproclamar primer ministre.

 Al final del seu regnat, Carles II conscient de què no podia regnar va deixar el poder en mans del
vàlid duc de Medinaceli (1680-1685, vàlid després de la mort del germanastre del rei Juan José
d’Àustria) i, després,
 serà vàlid el duc d’Oropesa (1685-1691).

el duc d’Oropesa.


Així, a la mort de Juan José d’Àustria es van succeir una sèrie de primers ministres acceptat per
l’aristocràcia. El duc de Medinaceli i el duc d’Oropesa foren el més destacats, que van dur endavant
una política de reformes: control de desordre monetari (devaluació de la moneda de velló),
reorganització de la recaptació dels impostos, retall de les despeses, etc.

el duc d’Oropesa.


La caiguda del duc d’Oropesa va suposar l’afebliment del reformisme, que es va tornar a iniciar
amb l’arribada del borbons.

El rei Carles II despatxant amb el duc d’Oropesa.

A la mort del rei Carles II, sense descendència dels seus dos matrimonis, s’obria un problema greu
per la successió a la corona.

Retrat de Maria Lluïsa d’Orleans, reina d’Espanya
(primera dona de Carles II),
per José García Hidalgo (vers 1679).
Oli sobre llenç ( 96 cm x 68,00 cm).

Retrat de Mariana de Neoburg, reina d’Espanya
(segona dona de Carles II),
per Luca Giordano (vers 1693-1694).

Les potències europees planegen el repartiment de l’imperi espanyol, perquè no tan sols es tractava
d’aconseguir un monarca per Espanya, sinó que el que es jugava era l’equilibri europeu, o bé
l’hegemonia al continent d’una de les dues grans famílies que governaven Europa:
 Els Habsburg.
 Els Borbons.
Condicions per poder
heretar la corona
 Sang reial.
 Parent de Carles II.
 El candidat no havia
d’heretar la corona del seu
país. Es tractava de
conservar
l’equilibri
europeu, perquè si un dels
candidats
unia
dues
corones
(França
i
Espanya, o bé l’Imperi i
Espanya)
aconseguiria
l’hegemonia al continent.

5.0.- INTRODUCCIÓ
Candidats
1.- Felip d’Anjou, de la família dels Borbons i nét de
Lluís XIV de França i Maria Teresa (filla de Felip
IV), per tant, besnét de Felip IV. Lluís XIV, rei francès
més poderosos d’Europa, casat amb una germana de
Carles II, Maria Teresa i tenien un fill, Lluís el Gran
Dolfí i aquest tenia dos fills, Lluís i Felip d’Anjou. La
corona de França passaria al seu germà, Lluís, i no a
ell. És a dir, complia tots els requisits.
2.- Arxiduc Carles d’Àustria, de la família dels
Habsburg. Fill del rei d’Àustria i emperador alemany
Leopoldo I, casat primer amb la germana de Carles
II, Margalida (Meninas), i en segones núpcies amb
Leonor de Neoburg, amb qui va tenir dos fills: Josep I
(seria emperador) i Carles (arxiduc d’Àustria). Per
tant, també complia els requisits perquè la corona del
seu país l’havia d’heretar el seu germà Josep i
l’arxiduc Carles era net de la germana de Felip IV,
Maria d’Àustria.

3.- Josep Ferran de Baviera (família dels Habsburg),
net de l’emperador Leopold I i de la germana de
Carles II, Margalida (Meninas).


(1605- 1665)

Magdalena del
Palatinat i
Neobourg

(1710-1774)

Carles II trià a Josep Ferran de Baviera, que era la tria més bona per assegurar l’equilibri
europeu. Però mor, l’any 1699, un any abans que Carles II, per la qual cosa Carles II ha de tornar a
fer el seu testament i trià a Felip d’Anjou.
Carles II (1665-1700)

Dia 1 de novembre de l’any 1700 mor Carles II.

Comença el regnat de Felip V d’Espanya, però es produirà la guerra de Successió (1701-1714) entre
Felip d’Anjou (futur Felip V) i Carles d’Habsburg o d’Àustria, en la que estan implicades totes les
potències europees, que volen treure rèdit de l’imperi espanyol.

Carles II (1665-1700):
certa
recuperació
econòmica i mort del rei
sense descendència →
Guerra de Successió

→ Guerra de Successió (17011714) entre Felip d’Anjou
(futur Felip V) i Carles
d’Habsburg o d’Àustria, amb
victòria del primer.

Carles II (1665-1700): certa recuperació econòmica i mort del rei sense descendència
→ Guerra de Successió (1701-1714) entre Felip d’Anjou (futur Felip V) i Carles
d’Habsburg o d’Àustria, amb victòria del primer.

La guerra acaba en 1713 amb la victòria del primer, i amb Felip d’Anjou com a Felip V entra a
Espanya una nova dinastia, els Borbons, produint-se la pèrdua de totes les possessions espanyoles en
Europa.

Diego Velázquez

RETRATS EQÜESTRES

Diego Velázquez
Felip IV a cavall (1634-35)
Oli sobre llenç (303’5x317’5 cm)

INICI DELS VÀLIDS O FAVORITS

Peter Paulus Rubens
El duc de Lerma a cavall
(1603)
Oli sobre llenç

Diego Velázquez
Retrat eqüestre del comte-duc d’Olivares
(vers 1638)

Escola madrilenya
Claudio Coello

Claudio Coello

Carles II

Autoretrat (1690)

4.3.5.- PROBLEMA SUCCESSORI MONARQUIA CARLES II (RESUM)
CARLES II (1665-1700).
FI DE LA MONARQUIA DELS HABSBURG
 Últim rei dels Habsburg.
 Època de decadència:
 Incapacitat del rei.
 Corrupció dels validos.
 Greu crisi econòmica.
 Pèrdua de pes polític en l’àmbit internacional.
CARLES II (1665-1700).
 Mort sense descendència  conflicte successori.
 2 partidaris:
 Candidat francès: Felip d’Anjou (casa de Borbó).
 Candidat austríac: Carles d’Àustria (casa d’Àustria).

Felip V

Arxiduc Carles

ARBRE GENEALÒGIC DELS ÀUSTRIES ALS BORBONS

ARBRE GENEALÒGIC DELS BORBONS

TEMA 4.B. SEGLE XVII. DECADÈNCIA IMPERI

TEMA 4.B. SEGLE XVII. DECADÈNCIA IMPERI

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Was ist angesagt?

Was ist angesagt? (20)

Ähnlich wie TEMA 4.B. SEGLE XVII. DECADÈNCIA IMPERI

Ähnlich wie TEMA 4.B. SEGLE XVII. DECADÈNCIA IMPERI (20)

Mehr von Assumpció Granero

Mehr von Assumpció Granero (20)

TEMA 4.B. SEGLE XVII. DECADÈNCIA IMPERI