Construint Drets i Deures Digitals

Informes Inspiracionals (Insight Reports)
Sèrie Informes Oberts
Artur Serra Hurtado (Artur.serra@i2cat.net)
Febrer 2019 (v0.4.2)
Construint Drets i Deures Digitals
Laboratori
Ciutadania
Digital

Laboratori de Ciutadania Digital
Sèrie Informes Oberts
Els Informes Oberts són uns
documents de treball que fem servir
al Laboratori de Ciutadania Digital
(Cat Policy Lab) per conèixer
l’estat de l’art d’un tema d’interès.
Estan elaborats per l’equip del
Laboratori de Ciutadania Digital.
No són documents tancats ni editats
des del punt de vista editorial. Són
documents oberts que
periòdicament es revisen i
s’actualitzen.
Laboratori de Ciutadania Digital
(Cat Policy Lab)
Carrer del Gran Capità, 2,
08034 Barcelona
Catalunya
Tel. 935 53 25 10
email: xxxx@
web. www.
CC License
Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !2

Índex
Propòsit 4
Sumari 5
I. Els orígens dels drets i deures digitals 6
1. Drets humans i drets digitals 6
2. Naixement del “computer ethics” i dels drets digitals 7
3. Free speech on Internet: els drets civils digitals (1990) 9
4. El dret a conèixer: La Declaració de Independència del Ciberespai (1996) 10
5. El dret d’Accés Universal a Internet (I): Telecentres i Community Networks 11
6. El dret d’accés universal a Internet (II) The World Summit on Information Society
(2003-2005) 12
7. Open access, open content 14
II. Els drets i deures digitals ara 19
1. «The Net Delusion: The Dark Side of Internet». 2011 19
2. Estat de l’art de les iniciatives de drets i deures digitals 21
2.1. Una etapa d'abundància... de Cartes de Drets Digitals 21
2.2. Els Drets i la Governança d’Internet 22
2.3. Dels drets de Internet als deures de la AI 24
2.4 La GDRP europea, una llei de drets i deures per a la protecció de les dades personals dels
ciutadans 26
2.5. La LLei espanyola de “Protección de Datos Personales y Garantia de Derechos Digitales” 28
III. Els drets digitals d’una societat del coneixement: Línies de treball 31
1. Per un programa de recerca i innovació obert en drets i deures digitals 31
2. «The same rights». 31
3. I els drets socials i culturals digitals? 32
4. Drets digitalitzats i drets digitals 33
5. Drets que impliquen deures a la vegada: els codis deontològics 33
6. Nous drets i deures digitals 35
a) El dret i deure al coneixement digital 35
b) El dret a crear estructures de recerca i innovació i el deure de participar-hi. 37
c) El dret i el deure a crear infraestructures digitals 38
d) El dret i el deure a una educació digital 38
d) El dret i el deure universal a innovar responsablement 40
e) El dret a una identitat digital respectada a la xarxa com a persona pública i el deure de la seva
protecció 41
f) El dret a establir nous valors digitals: Les civilitzacions comencen per valors 42
Conclusions 46
Addenda 47
1. El debat per reconèixer un nou dret digital 47
2. “Drets i Deures de la Ciutadania en Relació amb La Salut i l’Atenció Sanitària” 48

Propòsit
Artur Serra
Jordi Colobrans
Jordi Delgado
Mercè Molist
El Laboratori de Ciutadania Digital es una proposta de la Fundació i2cat
que neix amb la voluntat d’explorar noves maneres de fer política
democràtica en l’època de les infotecnologies. Des del Laboratori de
Ciutadania Digital parlem de eDemocràcia, de Drets Digitals, eCiutadania,
eGoverns, de Tecnologies Cíviques i de eGovernança.
Un laboratori no és un observatori. Els laboratoris van un pas més enllà
dels observatoris. En un observatori de política s’observa l’estat de la
política. En un laboratori, a més d’observar l’estat de l’existent, es
conceben, dissenyen i validen solucions a problemes existents amb la
intenció de transformar l’estat de les coses.
En aquest afer, el propòsit dels Informes Oberts és el de donar visibilitat a
una serie de documents de treball que estem fent servir des del Laboratori
de Ciutadania Digital per conèixer l’estat de l’art dels temes relacionats
amb la innovació en el món de la política. Estan elaborats per l’equip del
Laboratori de Ciutadania Digital i vam considerar que la seva divulgació
podria ser d’interès.
Els Informes Oberts, però, no són documents finals. No són documents
tancats ni editats des del punt de vista editorial. Són documents oberts que
periòdicament es revisen i s’actualitzen. Són documents que fem servir com
a punt de partida per reflexionar sobre la innovació en el món de la política
des del Laboratori de Ciutadania Digital

Sumari
Aquest estudi intenta fer un primer estat de l’art del debat sobre els drets digitals, així com dels
nous valors i els deures ètics que comporten.
L’estudi és una contribució a una primera Carta de Drets i Deures de la Ciutadania a l’Era Digital
que la Generalitat de Catalunya vol aprovar durant el present any 2019.
 
Es tracta d’una contribució per fer de Catalunya un país avançat de drets i deures digitals
Estem passant d’una era industrial a una societat del coneixement. La modernitat va generar un
conjunt de valors i de drets ciutadans que són el fonament de les societats actuals. Aquests drets es
van desenvolupar en dues grans etapes històriques: l’etapa dels drets civils i polítics i l’etapa dels
drets econòmics, socials i culturals.
Treballem amb dues hipòtesi de partida. La primera consisteix en afirmar que estem entrant a
nivell global en una etapa diferent per al desenvolupament dels drets humans: la etapa dels
drets humans digitals, o drets de la societat de coneixement.
Es tracta de tot un conjunt de valors i drets digitals que inclouen el respecte de drets ja reconeguts
en el mon digital i a la vegada i fonamentalment de nous drets, abans no recollits.
La segona hipòtesi consisteix en constatar que aquests nous drets els estem construint a partir
d'uns valors i una ètica d'una cultura tecnològica en expansió. Les professions tecnològiques
com les enginyeries auto-construeixen codis deontològics que guien les seves pràctiques
professionals, fent responsables a aquestes comunitats de les seves pràctiques i l'impacte que
aquests tindran en les seves vides i en els seus ecosistemes. A mesura que aquesta cultura se va
estenent, ho fa també la responsabilitat individual i col·lectiva dels que participem en aquestes les
xarxes digitals. Per tant en aquesta nova societat, drets i responsabilitats van de la mà.
El debat dels drets digitals mostra implicarà per tant un debat sobre codis ètics, no ja com terreny
exclusiu de grups professionals determinats sinó com un patrimoni comú de la ciutadania digital.

I. Els orígens dels drets i deures digitals
Per què estem parlant de drets i deures digitals? Quina relació hi ha entre aquest debat i les
infotecnologies?
1. Drets humans i drets digitals
L’entrada en l’era digital ha afegit una
dimensió nova encara a la problemàtica dels
drets humans. Som la primera generació que es
planteja la construcció de quins són els drets
humans a l’era digital i com aquesta tecnologia
modifica o no els drets humans fins ara
reconeguts per la civilització actual.
Hem de tenir en compte que si bé aquesta
discussió ha començat per les tecnologies
digitals, aquestes no són sinó la primera d’un
conjunt de noves tecnologies, com la
biotecnologia, la nanotecnologia, i d’altres que
plantegen una nova reflexió sobre la pròpia
naturalesa del que entenem per ésser humà i
deixen obert el nostre propi futur com a
especie. Per tant la discussió té una profunditat
semblant a la que va significar el naixement de
l'humanisme modern al segle XV a Europa i la
seva diferència de la visió medieval dels éssers
humans.
La primera etapa en la historia moderna dels
drets humans va consistir en la descoberta i
proclamació dels drets civils (d’expressió, de
reunió, de manifestació,….) durant les
revolucions lliberals dels segles XVIII i
principis dels XIX, fet que va començar a
determinats països europeus com Anglaterra o
França i els USA.
A continuació va aparèixer “la qüestió social”
que va donar com tot resultat tot un altre
conjunt de drets econòmics i socials i culturals
i que es van afirmar al llarg de les revolucions
socials i anti-colonials de la segona meitat del
segle XIX i primera del XX. Aquesta onada de
drets ja va abastar el conjunt del planeta,
inclosa tota Amèrica Llatina, Àsia i Africa.
Aquests dos esforços històrics van acabar
produint la Declaració Universal dels Drets
Humans aprovada per la recentment creada1
Organització de Nacions Unides el 10 de
desembre del 1948. Aquesta declaració va ser
desenvolupada en els dos convenis que van
acordar els Estats 20 anys després: El Pacte
internacional de drets civils i polítics (PIDCP)2
i el Pacte internacional de drets econòmics,
socials i culturals (PIDESC) aprovats al 19663
i van entrar en vigor al 1977.
Universal Declaration of Human Rights (UDHR) a http://www.un.org/en/udhrbook/pdf/1
udhr_booklet_en_web.pdf
International Covenant on Civil and Political Rights (ICCPR) a https://treaties.un.org/doc/publication/unts/2
volume%20999/volume-999-i-14668-english.pdf
International Covenant on Economic, Social and Cultural Rights (ICESCR) a https://treaties.un.org/doc/3
treaties/1976/01/19760103%2009-57%20pm/ch_iv_03.pdf

El primer conveni va articular els drets
individuals inalienables, centrats en la llibertat
d’expressió, en front de les ingerències per part
dels Estats. El segon va reconèixer drets
econòmics, socials i culturals que a diferencia
dels primers obliguen als Estats a una acció
positiva per a la seva consecució.
Aquestes dues convencions van entrar en vigor
al 1977, tot just al començament del que
podríem anomenar el començament de l’era
digital.
Tot just al 1973 la Association for Computer
Machinery, la primera i més gran associació de
profesionals informàtics del món, nascuda als
USA publicava el seu primer “codi ètic”.
2. Naixement del “computer ethics” i dels drets
digitals
La discussió sobre el drets digitals va néixer als
USA, país lider de l’era digital. Els computer
scientists i els enginyers treballant dins el
sistema public de recerca i desenvolupament 4
tant a la costa este com oest dels USA van
començar a generar tant els primers codis ètics
com la idea que les computadores, els seus
programes i les xarxes digitals haurien de
poder arribar a tothom.
Aquest es un fet important en el naixement
de la cultura digital: drets i deures naixien
en paral.lel pero en mons separats: els
deures eren responsabilitat dels
“professionals” i els drets dels “usuaris”.
Per una banda, la ACM lidera la creació d’un
primer “Code of Ethics and Professional
Conduct” al 1973 que ha estat actualitzat fins
avui. En el seu preamble afirma: “Computer
professionals’actions change the world. To act
responsibly, they should reﬂect upon the wider
impacts of their work, consistently supporting
the public good. The ACM Code of Ethics and
Professional Conduct ("the Code") expresses
the conscience of the profession.”  5
Per altra banda, la tradició lliberal-llibertaria
tradicionals dels USA enfortida per la
contracultura dels anys 60s van animar als
primers enginyers a agrupar-se en clubs que
comencen a difondre tecnologies fins aleshores
en mans del govern i les grans companyes
(IBM fonamentalment). El Homebrew
Computer Club creat al 5 de març del 1975 al
Silicon Valley va tenir una importància seminal
en la generació dels primers ordinadors
personals.6
Aquesta tradició continuarà als anys 80s quan
alguns emprenedors dels Silicon Valley van
poder, a partir de tecnologies desenvolupades
amb fons públics, inventar els primers
ordinadors personals amb èxit, com el
Eleonor Roosvelt amb la Declaració Universal al 1948
El propi Norbert Wiener en el seu llibre The Human Use of Human Beings (1950) ja va analitzar els temes4
ètics derivat dels ordinadors. Per la seva part, Douglas Engelbart va plantejar un model de cooperación entre
l’ordinador i els humans dirigit a l’“augmented human intellect”, organitzant la “Mother of All Demos” el 8
de desembre del 1968, dins un programa de recerca de ARPA, on es va presentar el mouse, la
videoconferència, i el primer ordinador interactiu i hipermedia, tecnologies que al 1984 acabaran sent la base
del Macintosh. https://www.youtube.com/watch?v=M5PgQS3ZBWA
https://www.acm.org/code-of-ethics5
http://www.t13.cl/noticia/tendencias/bbc/homebrew-computer-club-el-legendario-club-de-nerds-que-6
inspiro-a-los-gigantes-de-sillicon-valley

Macintosh de Apple llançat el mític any del
1984.
El que és important assenyalar es que aquesta
democratització dels ordinadors va anar lligada
a la democratització de la seva construcció.
El Homebrew Computer Club era això un club,
no una associació professional com la ACM.
Hi havia professionals i simplement aficionats i
tots dos construïen, programaven, tenien passió
per la tecnologia digital.
El mateix va passar amb les xarxes digitals. El
llibre The Matrix, de Joan Quartermans (1990)7
es un bon resum de les innumerables computer
networks i conference systems (ARPANET,
Bitnet, Fidonet, Usenet,....) que van explotar en
la dècada dels 80s. Inesperadament, va ser una
xarxa inicialment sortida del Departament de
Defensa va ser la que va permetre
interconnectar la major part d’elles: Internet.  
Al 1986 es va crear la Internet Engineering
Task Force establert com un grup obert de
estandardització dels protocols de Internet. Es
tracta d'una organització sense anim de lucre
oberta a investigadors, tècnics, fabricants,
venedors, i qualsevol persona amb capacitats
tècniques que s'encarrega de elaborar i
mantenir els protocols oberts que permeten a
Internet, un sistema obert i descentralitzat
de xarxes de computadors, funcionar
correctament. Es aquest caràcter obert i
participatiu de l'IETF, diferent dels
organismes tancats d’estandardització
internacional plens de representants
nacionals, i basat en la simple competència
digital, i també separat de la gestió de
qualsevol xarxa, ha permès aconseguir aquest
conjunt de protocols que son la base del
conjunt descentralitzat de xarxes digitals
interconnectades que utilitzen la família de
protocols TCP-IP, i que anomenem la Internet.
Es d'utilització d'aquesta família de protocols
acordat per consens el que permet que aquest
conjunt de xarxes físiques heterogenis formen
una unitat lògica única d'àmbit global. David
Clark, investigador del MIT, va formular al
1992 els principis que van inspirar el Tao del
IETF : "We reject: kings, presidents, and8
voting. We believe in: rough consensus and
running code.” Una formula que pot ser molt
útil per la configuració dels nous sistemes
democràtics a l'era digital.
També als anys 80s en la Costa Est dels USA
es va iniciar un altre esforç clau dins el
moviment en favor de democratització de les
TIC: el software lliure, iniciat al 1983, al MIT
per Richard Stallman amb el GNU, un sistema
operatiu obert. Començava el moviment pel
software lliure. Mentre que Califòrnia liderava
la democratització dels computadors, i el
govern americà apostava per Internet, la Costa
Est liderava el moviment per obrir el software i
permetre no només el seu ús, sinó també la
seva modificació i distribució lliure.
Aquest esforç pel software lliure va formular
explícitament des d'un principi que connecta
amb els nous drets digitals, les anomenades
“les quatre llibertats del software lliure”. 
Les quatre llibertats del software lliure
• La llibertat de fer córrer el programa,
amb qualsevol propòsit.
• La llibertat d'estudiar com funciona el
programa i canviar-lo per fer-lo
funcionar com vulguis
• La llibertat de redistribuir copies per
ajudar al teu veí.
Quarterman, J. The Matrix. The Matrix: Computer Networks and Conferencing Systems Worldwide, Digital7
Press, 1990, ISBN 1-55558-033-5 (a comprehensive book on the history, technology, and people of computer
networks worldwide).
Vegeu: Niels ten Oever and Kathleen Moriarty, Editors (2003) The Tao of IETF: A Novice's Guide to the8
Internet Engineering Task Force a https://www6.ietf.org/tao.html#RFC6722

• La llibertat de distribuir copies a d'altres
de les versions modificades que hagis
fet. Així pots donar a tota la comunitat
la possibilitat de beneficiar-se dels teus
canvi.
• (Les llibertats 1 i 3 requereixen tenir
accés al codi font).9
És important destacar que per primera vegada
sortia de la pròpia comunitat hacker la
formulació de “llibertats” en el camp digital.
Aquesta idea connectava amb les “Quatre
Llibertats” que van ser proclamades pel
President F.D. Roosevelt en el famós discurs a
la nació del gener del 1941 .10
 
-Freedom of Speech 
-Freedom of Worship 
-Freedom of Want 
-Freedom of Fear
 
Una jove comunitat digital començava així a
formular per sí mateixa tot un conjunt de
llibertats en relació a un element clau l'era
digital, el programari dels seus ordinadors.
Curiosament els primers hackers com el propi
R. Stallman eren computer scientists treballant
en Departaments de Computer Science de les
millors universitats nord-americanes amb
projectes finançats per DARPA, l’agència de
recerca del Departament de Defensa.
El moviment pel software lliure es va associar
al naixement de la cultura hacker. Steven Levy,
al 1984, amb el seu llibre “Hackers: Heroes of
the Computer Revolution” va popularitzar
aquesta nova cultura i els seus valors.
3. Free speech on Internet: els drets civils
digitals (1990)
Curiosament, aquesta democratització dels
ordinadors, de les xarxes i del propi software
va tenir un efecte contradictori. Si bé va estar
en gran part basada en tecnologies finançades
per fons públics, el seu ús va agafar
desprevinguda a la maquinaria de l'Estat que va
reaccionar quan es va adonar que podria tenir
efectes no previstos per al sistema. Això va
donar lloc als 90s a la creació d’una corrent de
defensa de les llibertats individuals contra
l'ingerència de l’Estat. Al juliol del 1990 es
crear la EFF, Electronic Frontier Foundation,
iniciada per alguns dels pioners de Silicon
Valley, essencialment com resposta a
l’amenaça del govern americà contra la
llibertat d’expressió.11
L’Electronic Frontier Foundation va ser una
organització pionera dedicada a la defensa dels
drets individuals a l’era digital, començant pel
dret de free speech. El seu cofundador, el
music John Perry Barlow va proclamar el
primer manifest de la “independència del
ciberespai”.
Es interessant matissar el diferent enfocament
de les 4 llibertats del free software de
Richard Stallman i la GNU de la defensa de
les llibertats dins el món digital de la
Electronic Frontier Foundation. Mentre que
el primer iniciava la lluita per noves llibertats
digitals, propi de la nova cultura tecnològica,
La EFF s’inspirava en gran part en la tradició
anglosaxona de protecció dels drets individuals
versus la ingerència de l’Estat. Els seus reptes
estaven centrats en la defense de: free speech,
privacy, creativity and innovation,
transparency, security.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Programari_lliure9
https://www.ourdocuments.gov/doc.php?flash=false&doc=70&page=transcript10
https://www.eff.org/about/history11

A diferència de les quatre llibertats de la GNU
que proclamaven noves llibertats digitals, la
EFF el que feia era acollir-se als drets civils ja
reconeguts intentar que també siguessin
respectats al ciberespai. Aquest doble
enfocament li podríem dir la diferència entre
drets digitals i drets digitalitzats, diferència
que arriba fins als nostres dies. El software
lliure es un dret digital, un dret que neix
pròpiament de la cultura digital, del món dels
hackers, dels programadors que volen donar el
seu codi a la comunitat i ser reconegut pel
mateix.
A vegades es confon amb els drets dels
commons en les cultures agràries tradicionals.
Però hi ha una diferencia fonamental. En les
cultures tradicionals, els drets comunals
preexisteixen al del individuu. I es tracta de
drets de comunitats territorials locals. El dret
del software lliure esta establert per
programadors individuals que acorden donar a
tothom aquest software no només per usar-lo
sinó per transformar-lo i beneficiar així a la
comunitat.
Per la seva part, les llibertats de la GNU son
noves llibertats, la base d’uns drets digitals
nous. Un dret digitalitzat es un dret que ja
existia abans del món digital i que es vol que
també pervisqui dins aquest. Així el dret a la
lliure expressió es un dret propi de la societat
lliberal, que també es reivindica dins el món
digital. El software lliure es basa en llibertats
noves.
A principis dels 90s, un programador, Phil
Zimmermann crea PGP, el primer software de
xifrat asimètric o de clau publica obrint la
democratització de la criptografia a Internet.
Zimmermann publica al 1991 el seu codi font
que es podia descarregar de forma gratuïta que
provoca la reacció immediata de l’empresa
RSA Data Security i del govern americà per
prohibir el seu ús. Comença la «cripto-lluita»
contra aquest intent de prohibir que la
criptografia pogués estar a l’abast de tothom.
El “ciberespai” era considerat per determinats
poders com el seu regne al que no es permetia
entrar a cap altre actor. I aquests poders
semblaven no respectar ni els nous codis
digitals dels seu pioners, ni tan sols drets civils
ja acceptats fora d’Internet.
La denuncia de Edward Snowden al diari The
Guardian del 7 de juny del 2013 sobre el
sistema de vigilància massiva del govern
americà va donar rellevància planetària a tots
aquests esforços dels pioners dels drets digitals
i va posar en evidencia les forces que
s’oposaven a aquesta democratització.
Efectivament era i es necessària la protecció de
la privacitat a la xarxa contra la seva
vulneració per part de les grans companyes en
col·laboració amb els poders públics.
La defensa dels drets civils i polítics dels
ciutadans llunys de reduir-se al ciberespai
agafaven una importància capital dins l’era
digital.
 
4. El dret a conèixer: La Declaració de
Independència del Ciberespai (1996)
El 8 de febrer del 1996, John Perry Barlow,
cantant i co-fundador de EFF, invitat al World
Economic Forum de Davos va llegir davant la
elit de les corporacions globals, el primer
manifest per la independència del ciberespai .12
Aquest manifest presenta obertament una
confrontació del ciberespai amb els poders del
món industrial i els ve a dir essencialment que
“our world is different”. La Civilització de la
Ment que proposa construir sobre el Ciberespai
reuneix dos tipus de drets que seran un
constant al llarg dels anys, els drets digitals i
els drets digitalitzats.
En primer lloc advertim drets ja reconeguts en
les nostres societats i que al ciberespai
continuaran sent-ho: «We are creating a world
https://www.eff.org/cyberspace-independence12

where anyone, anywhere may express his or
her beliefs, no matter how sinular, without fear
of being coerced into silence or
conformity” (FIG2). Recordem aquí de nou les
Quatre Llibertats del President F.D. Roosvelt.
En segon lloc, Perry Barlow introdueix drets
digitals nous: “In our world whatever the
human mind may create can be reproduced and
distributed infinitely at no cost”, dret que
constitueix un fet diferencial respecte a la
civilització industrial: El dret de la ment
humana a generar coneixement i a ser poder
distribuït a cost zero. John Perry Barlow,
continuant aquesta declaració, va acabar
introduint en un dels seus darrers vídeos el dret
a conèixer, The Freedom to Know. Amb13
aquest dret la cultura digital es formula
també com a cultura de coneixement. El
dret al coneixement i la seva universalització
neix directament com expressió del món
digital i aporta una nova dimensió respecte als
drets establerts en la Declaració Universal de
Drets Humans del 1948. Com veurem més
endavant no es tracta de qualsevol
coneixement.
5. El dret d’Accés Universal a Internet
(I): Telecentres i Community Networks 
Als 80s també neixen els primers els primers
community technology centers o telecentres i
les primeres community networks als USA,
Canada i alguns països europeus. Al 1980 la
professora d’institut Antonia Stone obre a14
New York Playing to Win (PTW) una ONG
dedicada a reduir la desigualtat en l’accés als
ordinador. I al 1983 inaugura amb el Harlem
Computer Community Center a NYC, primer
community technology center obert al conjunt
de la ciutadania. La seva missió: portar les
primeres computadores digitals als barris
pobres de New York. Al 1986, neix Cleveland
Freenet , la primera xarxa ciutadana lliure,15
organitzada pel Dr. Thomas Grundner de la
Case Western Reserve University, per
compartir informació sobre salut entre els
ciutadans locals.
Aquests esforços continuaven la tradició
comunitària anglosaxona d’obrir la tecnologia
a la comunitat.
El que hi havia darrera d’aquestes practiques
era l’esforç per democratitzar l’accés a les
noves tecnologies, problema encara no resolt i
que marca un nou enfocament del drets
digitals. No es tracta només de drets
individuals sinó de drets col·lectius,
comunitaris. Aquest esforç arribarà mes tard a
ser formulat com la lluita per universal access
to Internet. Entrem en els “drets socials
digitals”. Telecommunities Canada, la més
gran associació de xarxes ciutadanes del món,
va representar la experiència més exitosa en
aquest sentit. Tot aquest esforç culmina amb la
creació de la xarxa de telecentres a escala
global.
Aquest nou enfocament posava també en
evidència les diferències entre territoris i
països.
Al maig del 1990, va néixer la Association for
Progressive Communications, reunint ONGs de
USA (IGC), UK (GreenNet), Nicaragua
(Nicarao), Sweden (NordNet), Canada (Web),
Brasil (Ibase) i Australia (Pegasus). La seva
gran novetat clau va ser el seu caràcter global.
J. Perry Barlow, 2013. The Freedom to Know. https://www.youtube.com/watch?v=srYYh1fyKqQ13
https://en.wikipedia.org/wiki/Antonia_Stone14
https://case.edu/ech/articles/c/cleveland-freenet15

La APC va fer que l’accés a les noves
tecnologies començava es considerés un
problema global que afectava tant a països del
Nord com del Sud. Aquesta organització
obtenia al 1995 l’estatus de entitat consultiva
de la ONU i va tenir un rol molt destacat a la
World Summit on Information Society al 2003 i
2005.
Al novembre del 2000 es reunia a Barcelona la
primera Global Community Networking
Congress, Global CN 2000 amb el lema: The
Internet Human Face. Un esforç liderat per per
la European Network of Community Networks i
amb el suport de l'activa comunitat de xarxes
ciutadanes de Catalunya entre elles TINET,
BCNet, i CornellaNet. Aquest congrés va
reunir més de 600 participants del conjunt
d’organitzacions que lluitaven en favor de
l’accés universal a Internet: la família de
CTCs, Telecommunities Canada, els
Community Networks europeus, els telecentres
de Latinoamerica i Africa, amb líders destacats
de USA, Canada, la UE, Australia, Nova
Zelanda, Japó, Senegal, Ecuador y Argentina.
Aquest congrés va constituir en paraules de
Steve Cisler la primera ocasió de reunir16
aquestes noves estructures socials de l'era
digital. Aquest esforç va tenir continuïtat a
Buenos Aires, sota el lideratge de Susana
Finquelievich de la Universidad de Buenos
Aires (2001) i finalment Montreal, impulsat per
Alain Ambrosi (2002). Finalment es va
intentar, sense èxit, establir un CN Partnership,
una primera coordinació estable d'aquestes
noves estructures de la societat civil digital
global. El que sí va tenir èxit va ser per crear
una nova comunitat de recercaires agrupats al
voltant de la revista Community Informatics ,17
liderada pel canadenc Michael Gurstein.
6. El dret d’accés universal a Internet
(II) The World Summit on Information
Society (2003-2005)
La World Summit on Information Society
celebrada en dos edicions, primer a Ginebra al
2003 i després a Tunísia al 2005, va marcar un
abans i un després en la globalització de les
tecnologies digitals i en la pressa de
consciencia que la necessitat de polítiques
digitals coordinades a escala global. Una de les
prioritats va ser l’accés universal a Internet. El
conjunt d'Estats nacionals i de grans empreses
de telecomunicacions entrava al món Internet.
LA Cimera va ser organitzada per la ITU,
International Telecommunication Union,
l'organització de Nacions Unides que reagrupa
a governs i empreses interessades en les
telecomunicacions. Per primera vegada es van
reunir per debatre els problemes de la emergent
societat de la informació.
Recordem que abans del WSIS, un altre
organisme de la ONU, la UNESCO va intentar
en els anys 80s, encara a la Guerra Freda, fixar
les regles d’un “Nou Ordre de la Informació”,
iniciativa que va ser vista amb recel pels USA,
pensant que anava dirigida a posar límits al seu
domini en el món dels mitjans de comunicació,
i que va acabar en la retirada dels USA de la
UNESCO i la paralització de la iniciativa.
Al 2003 la situació internacional havia canviat
radicalment. Els USA havien guanyat la Guerra
Freda i la seva actitud va ser totalment diferent.
Internet avançava imparable. La mateixa
Internet Society, organització dels
professionals de Internet a tot el món,
proclamava el seu lema: “Internet is for
everyone”. La resta de països, començant pels
del Sud, entre ells la Tunísia, volien dues
objectius: per una banda no quedar despenjats
d’aquesta nova onada tecnològica. El principal
repte de tota la cimera va ser com fer
Cister, Steve. Barcelona Report. 2000. http://www.mistica.org/portugues/emec/prod/memoria5/0236.html16
Gurstein, M. What is Community Informàtics (2007). https://arxiv.org/abs/0712.322017

polítiques per evitar la “fractura digital”, la
divisió del món entre la gent connectada i la
major part de la humanitat encara per
connectar. L'accés universal a Internet venia a
sintetitzar aquesta demanda. Però per altra, els
Estats i les grans empreses de
telecomunicacions fora dels USA veien
emergir una xarxa, Internet, que no havia sortit
seguint els estàndards tradicionals establerts
per la ITU, que funcionava fora del control de
les empreses de telecomunicacions clàssiques,
que donava lloc a una llibertat d'expressió i
comunicació que afavoria la societat civil i que
finalment generava models econòmics i de
governança diferents. Un fet distintiu
d'aquesta cimera va ser el rol molt actiu
d'organitzacions de la societat civil com
l’APC en la mateixa.
WSIS va marcar un abans i un després en la
historia de Internet. A l'any 1998, any en que
Tunísia va plantejar la idea del congres a la
ITU, la Internet comptava amb 147 milions de
persones connectades, la major part d'elles als
USA, Europa i Japó. Vint anys després18
Internet arriba a 4.208 milions i la major part
en països asiàtics amb Xina com el país amb
més usuaris a escala global .19
Es cert que Internet al desembre del 2018
només arriba, segons Internet World Stats al20
55,1% de la població global i possiblement
aconseguir l'accés per al 44,9% restant costarà
més que l’esforç fet fins ara. Africa encara es
l'assignatura pendent d’Internet.
Aconseguir l’accés universal a Internet serà
una llarga marxa. Però també es cert que la
Internet ha canviat radicalment.
El canvi fonamental ha estat la seva
globalització. Això ha permès passar d'una
Internet basada quasi exclusivament en una
tecnologia i en uns valors occidentals liderats
pels USA però amb un nombre reduït d'usuaris,
a una Internet on hi ha altres actors tecnológics
importants com Xina, que han aportat un
enorme nombre d'usuaris i proposa valors molt
diferents. Aquests valors i la seva concreció en
polítiques públiques estan generant el seu propi
model tecnològic i empresarial. En segons lloc,
l'Unió Europea ha crescut com a tercera gran
força dins Internet, compta amb un nivell
tecnològic notable, però amb una base
d’empreses digitals no tant competitives.
 
Europa compta amb un nombre d'usuaris
important i amb uns valors que intenten
defensar als usuaris en el camp digital però des
del punt de vista tecnològic i econòmic esta
quedant endarrerida en relació amb els seus
competidors. Aquest fet posa en perill la seva
defensa dels drets dels usuaris. Iniciatives com
Digital Future Society de la MWC poden servir
per oferir una nova visió de l’era digital més
https://www.internetworldstats.com/emarketing.htm18
https://ourworldindata.org/internet19
https://www.internetworldstats.com/stats.htm20

basada en una combinació de valors digitals i
humanistes.
Segons Internet World Stats, Asia-Pacific
reuneix ja al 2018 el major volum de
internautes, superant la suma de USA i Europa.
Segons el China Internet Network Information
Center , tan sols aquest país al desembre 201721
va arribar als 772 milions d’usuaris superant la
suma de internautes connectats de tota Europa,
inclosa Rússia. La mitjana de gent connectada
al país es del 55,8%, amb una gran diferencia
entre els connectats en les àrees urbanes, el
73%, i connectats en àrees rurals, el 27%. Del
total connectats, el 97,5% ho fan via telèfons
mòbils.
Donat aquest panorama, hi ha autors que
preveuen en un pròxim futur l'existència de
dues Internets, degut a la enorme influència de
Xina22
Vist de dels valors de les democràcies lliberals
accés universal a Internet ja no es un objectiu
clau. En gran part ja s'ha aconseguit. Però si
ens fixen en països com Xina o Índia encara es
el primer dels drets socials digitals i es de
reconèixer que l'esforç fonamental per a la seva
consecució a escala planetària esta sent
desplegats pels països asiàtics. Això estableix
un primera diferència important entre tipus de
valors en el món digital. Les prioritats ètiques
i polítiques entre uns països i d'altres no són
les mateixes. Hi ha països que prioritzen la
defensa dels drets civils individuals dins el
món digital. Altres ho fan dels drets socials,
com el dret d'accés i altres que intenten, com la
UE, combinar els dos. El cert es que en termes
ètics, la defensa dels drets socials digitals esta
encara molt enderrerida en relació amb la
defensa dels drets civils digitals.
Pero més enllà dels drets civils i socials, a la
societat del coneixement esta creixent una nova
generació de drets que van directament al cor
de la nova era: els valors del coneixement.
7. Open access, open content
Internet va néixer com una xarxa dels
investigadors informàtics de DARPA. Era el
resultat de ARPANET, la xarxa de recerca i
servei de la comunitat de computer scientists
americana. La comunitat hacker era la seva
filla. Els seus codis ètics, com open source i
open networks, van ser els codis d’Internet.
També aquesta cultura va connectar amb una
tradició molt occidental establerta per la
comunitat científica, de open content. Els
continguts de la ciència tradicionalment han
estat oberts a tothom, al menys a Occident. No
així en tecnologia on Occident va introduir la
tradició de les patents al segle XIX per protegir
inicialment a inventors individuals i que
finalment ha estat una gran barrera protectora
dels actius de les grans corporacions.
Però a la IIGM un fet nou va aparèixer: els
Estats començaven a invertir massivament
també en tecnologies avançades, com les TIC.
Ho feien per davant de les grans corporacions
https://cnnic.com.cn/21
https://www.telegraph.co.uk/technology/2018/09/21/googles-ex-ceo-predicts-china-will-cause-internet-22
split-two/

via Departaments de recerca de les Universitats
i gran part d'aquesta literatura tècnica a la
vegada va acabar obrint-se al pùblic. Es va
publicar.
El cas de la tecnologia Internet es
paradigmàtic. Recordem que la tecnologia va
començar finançada per DARPA. Als anys 60s
els primers departaments de Computer Science
als USA es feien dir the ARPA labs. Steve
Crocker posava en marxa en 1969 els RfC,
(Requests for Comments), els documents
tècnics on es publicaven les aportacions, els
comentaris, que una vegada consensuats
quedaven establerts com els nous estàndards
de Internet. Toda aquesta documentació es
publicava en obert i era accessible a la xarxa.
Al 1985 la National Science Foundation va
crear la NSFNet, una xarxa acadèmica per
connectar les seves supercomputadors. Aquesta
xarxa va passar a ser el nou backbone de la
Internet, reemplaçant ARPANET que va
desaparèixer al 1990. La NSFNet es constituïa
com la xarxa digital de la comunitat de Ciència
i Tecnologia, primer als USA. Al 1986 a
Holanda es creava SURFTNet, la primera
xarxa acadèmica europea amb protocols IP.
RedIris finalment tota la UE posaven en marxa
xarxes semblants.
Al 1991, Tim Berners Lee donava a conèixer el
WWW, convertint a Internet en una xarxa de
informació i comunicació facilitant la
generació d'un flux aclaparador de informació i
comunicació a escala planetària com abans cap
xarxa ho va permetre. De fet la possibilitat
d'accedir obertament als continguts que
Internet va permetre des del primer moment va
accelerar el tema de la connectivitat. La gran
acceleradora d'Internet va estar tant la
tecnologia oberta com el model d'accés obert
als continguts que Internet va permetre des
d'un principi i que va provenir de la cultura
dels investigadors informàtics treballant en
les universitats americanes.
Però el WWW va tenir un real impacte quan al
1994 la NSF va deixar de operar i Internet es
va obrir al mon dels proveïdors de serveis
privats. Amb la comercialització de Internet al
quedava obert el pas a que milions de
ciutadans, no només la comunitat de recerca i
universitària, pogués accedir a la mateixa
xarxa, la mateixa infraestructura que fins
aquest moment havia estat exclusiva del món
de la recerca. Milers de milions de ciutadans
accedien a la mateixa xarxa que constituïa la
primera infraestructura de recerca i
innovació del món.
Però la forma en que ho feien era via La Web.
Aquesta va transformar Internet en una xarxa
d’informació per a “navegants” a la cerca
d'informació. Internet va perdre amb el WWW
gran part de la seva cultura de comunicació
com una commputer mediated communication
network.
Internet va ser dissenyada per i per a
“computer scientists” amb una arquitectura
dissenyada en base al principi de comunicació
de“extrem a extrem” amb una clara missió
d’impedir un control centralitzat dels sistemes
de comunicació en cas d’una invasió
estrangera, segons el model de Paul Baran. No
va ser pensada per accedir a la informació, ni
oberta ni tancada, sinó per generar
comunicacions distribuïdes entre programadors
investigadors que treballaven amb amb codi
fonamentalment, no amb text. Basada en la
comunicació distribuïda permetia a cada usuari
participar en la comunicació. Una estricta
separació entre la xarxa i els serveis permetia
la Net Neutrality i impedia que cap operador de
telecomunicació dominés les aplicacions i els
continguts.
El WWW es va dissenyar amb altres finalitats.
Inicialment pensada com a xarxa dels científics
del CERN, dels físics, per compartir les seves
dades. Així va popularitzar l'accés obert al
«text», a l’hipertext, com a contingut. La

introducció del «hipertext» va canviar el model
de comunicació de la Internet, per un model
informacional, basats en “dades” (facts), propi
de la comunitat científica tradicional, no en
“information processing” o “programes”,
processos, propis de la cultura tecnològica.
Aquest sistema va abundar en la idea que la
Internet era una gran biblioteca de continguts
de tot tipus als que els ciutadans haurien de
poder accedir gratuïtament. De la mateixa
manera que els ciutadans tenien dret a accedir
al contingut de les biblioteques públiques,
aquest dret s'estenia a la pròpia Internet que
apareixia com un gran repositori de continguts
a descobrir per intrèpids “navegants”. Des del
segle XVIII, l'Il·lustració va fer de la
Enciclopèdia, el símbol de coneixement. Per
tant no es estrany que la construcció d'una
Enciclopèdia a Internet, la Wikipèdia, va
representar una primera tasca. La novetat era
que aquesta ja es va construir en xarxa i
quedava oberta de forma permanent. Aquest
metàfora de una xarxa de dades, alimenta ara la
creença en que les “dades son el nou petroli”.
Separar dades de programes esta produint
legislacions miops com la GDPR europea que
tindrà resultats molt limitats.
A diferencia dels serveis d’informació de les
antigues operadores de telecom, Internet era
alimentada per enormes quantitats de
continguts generats per investigadors,
estudiants, voluntaris, membres de llistes de
distribució,…era una “mina d’or” on el
problema era desenvolupar eines de cerca per
poder “trobar” or dins aquesta enorme dipòsit
de continguts. La figura del programador, del
hacker, va quedar en segons lloc i va aparèixer
en primer lloc la figura del «navegant», de l’
«explorer», aprenents de científic.
La privatització de Internet al 1994 va permetre
l’entrada de grans quantitats de capital privat
dels operadors de telecomunicacions, creant un
gran negoci amb empreses que no havien cap
inversió en la tecnologia Internet. Simplement
s’apropiaven privadament dels resultats de la
recerca pública pagada pel govern americà i
feien pagar als usuaris pel que tenia menys
valor: l’accés via cable o wireless a Internet. I
quedava pendent com es valoritzava els que els
usuaris cercaven i que tenia més valor: la gran
quantitat de continguts que inicialment les
universitats i després milions de internautes
posaven i compartien en obert a la xarxa.
Aquest gran contingut en obert, un altra
empresa, Google va saber com monetaritzar-lo
desenvolupant un cercador al que li va aplicar
una formula que ja la TV utilitzava, la
monetització via publicitat, aquesta vegada
personalitzada. Per aconseguir això havia de
donar un nous pas: aconseguir quedar-se la
informació que el propi usuari generava a la
Web. I aquesta informació quedava pressa dels
algoritmes de Google ajudava a processar que
ja no eren oberts. L’open network i el open
content es tancaven via operadors de
telecomunicacions i empreses de processament
d’informació com a Google.
El valor econòmic d’Internet es repartiria de
forma desigual entre els operadors de telecom i
les noves empreses over-the-top, que sabien
aprofitar tecnologies finançades amb fons
públiques i continguts generats pels pels
usuaris per generar els nous oligopolis digitals.
A canvi Internet podia accedir a milers de
milions nous internautes que generosament
donaven exabites d’informacions a la xarxa.
Com Internet era una xarxa que podia
transportar tot tipus de contingut (text,
àudio,vídeo,...) i ho podia fer aparentment en
obert, un jove informatica interessat en escoltar
musica, Shawn Fanning, va iniciar al 2000
Napster, el primer servei peer to peer de
musica compartida per Internet, Napster.
Aquesta demanda d'accés lliure als continguts
va explotar primer amb la musica i a
continuació amb els audiovisuals. Al 2005, va
néixer Youtube i de nou Google va aparèixer i

el va incorporar a Googlelia, la seva Internet
dins Internet.
El mon de les discogràfiques i a continuació els
majors de Hollywood va iniciar una lluita
aferrissada contra aquests serveis.
A Catalunya el conflicte entre els defensors de
l'accés obert els va enfrontar a la SGAE en una
batalla per la cultura lliure. Es molt
recomanable analitzar els arxius de XNET ,23
entitat que va jugar un paper lider en aquest
esforç.
L'esforç per aconseguir un accés obert als
continguts va generar tota la tecnologia de
Creative Commons per la qual es podia
reconèixer els drets dels autors i creadors sense
tancar l’accés al seu contingut. Al 2001,
Lawrence Lessig, professor de Dret de
Stanford va crear la Creative Commons, una
associació sense anim de lucre en favor del
copyleft. El resultat va ser generar un conjunt
de llicencies de drets d'autor per compartir
coneixement, una innovació jurídica avui
utilitzada a escala global per obrir continguts
tant artístics com científics. Las llicencies CC24
estan inspirades en la llicencia GPL (General
Public License) generada per la Free Software
Foundation. 
Aquests són els seus diferents models:
Al 2018, Creative Commons es una
organització global amb mes de 100 capítols en
més de 85 països.25
El 1 de desembre del 2001 a Budapest es va
organitzar la BOAI, Budapest Open Access
Initative El seu objectiu: facilitar l’accés26
obert a tota la literatura científica. Animats
per l’impacte de Internet, un conjunt de
institucions de recerca van acordar una guia de
com aconseguir aquest objectiu. Peter Sumer,
de Harvard, va redactar de la declaració final:
Seguint aquesta iniciativa al 2009 un grup
d’experts reunits per la UNESCO va adoptar
l’anomenat Venice Statement reafirmant el27
dret ciutadà a “Gaudir dels beneficis del
progrés científic i de les seves aplicacions”.
Més recentment, la Comissió Europea ja s’ha
compromès a la publicació en obert de tot el
coneixement i recerca finançada amb fons
públics.
Pas a pas, el dret d'accés al coneixement es va
reconeixent. Ja al 1948, l’article 27 de la
Declaració Universal de Drets Humans ja va
reconèixer que :”Everyone has the right freely
to participate in the cultural life of the
XNET a https://xnet-x.net23
https://creativecommons.org/licenses/?lang=ca24
https://es.wikipedia.org/wiki/Creative_Commons25
BOAI, Budapest Open Access Initative a https://www.budapestopenaccessinitiative.org/read26
Venice Statement on the Right to Enjoy the Benefits of Scientific Progress and its Applications a https://27
www.aaas.org/sites/default/files/VeniceStatement_July2009.pdf

community, to enjoy the arts and to share in
scientific advancement and its benefits”.
Mes tard, l’article 15 del Pacte Internacional
pels Drets Econòmics, Socials i Culturals
aprovat al 1966 va recollir aquest dret
concretant-lo:
Pacte Internacional pels Drets
Econòmics, Socials i Culturals
“Els Estats part en aquest Pacte
reconeixen el dret de tothom a:
I. Participar en la vida cultural.
II. Gaudir dels beneficis del progrés
científic i de les seves aplicacions.
III. Beneficiar-se de la protecció dels
drets morals i materials que resultin de
les produccions científiques, literàries o
artístiques de les quals sigui l’autor.
Entre les mesures que els Estats part en
aquest Pacte hauran d'adoptar per assolir
el ple exercici d'aquest dret, cal incloure-
hi les necessàries per a la conservació, el
desenvolupament i la difusió de la ciència
i de la cultura.
Els Estats part en aquest Pacte es
comprometen a respectar la llibertat
indispensable per a la investigació
científica i per a l'activitat creadora.
Els Estats part en aquest Pacte
reconeixen els beneficis que deriven de
l'encoratjament i el desenvolupament de
la cooperació i les relacions
internacionals en els camps científic i
cultural”.
A mesura que entrem a la societat del
coneixement anirem veient que els drets
humans propis de la nostra era són
simplement això: drets de coneixement.
Però no es el mateix el dret d l’accés
universal al coneixement, sigui aquest
tecnològic, científic o artístic, que el dret a
generar aquest coneixements. El dret
d’accés es un dret d’un usuari. El dret de
generar coneixement es un dret d’un autor.
La nostra civilització es utilitària, basada en
l’ús de la natura i dels propis humans. La visió
de la mateixa tecnologia no podia ser diferent:
es veu com un “útil”, una eina al nostre servei.
Però ara estem entrant en una nova civilització
on la tecnologia es un coneixement, i un
coneixement fonamental que permet
transformar el món, i no el món de les coses o
els objectes sinó el món dels propis pensament,
de les pròpies idees i sentiments.
I els drets digitals no es basen simplement en
el dret a accedir com usuaris a les
tecnologies digitals sinó principalment en el
drets com a éssers humans a generar aquest
nou tipus de coneixement, el dret i el deure a
ser no només humans sinó humans Sapiens. No
ens diem així? 

II. Els drets i deures digitals ara
L’emergència d’una societat digital fa replantejar els valors que han donat sentit a les societats analògiques.
Quins drets i deures calen per articular les societats digitals? Quines iniciatives destaquen en aquesta
direcció?
1. «The Net Delusion: The Dark Side
of Internet». 2011
El que ha passat en la darrera dècada amb
Internet ha estat qualificat en paraules de
Evgeni Morozov com La Desil·lusió. El seu
llibre publicat al 2011 va representar un28
critica radical al ciber-utopianisme. La Internet
no era intrínsecament emancipatòria. No
només estava en gran part controlada per
governs o grans corporacions, el més
problemàtic es que les seves aplicacions i
xarxes generaven una mena de «mon feliç» on
les joves generacions deixaven de ser
«activistes» i es converteixen en
«slacktivistes», persones acomodatícies,
«fluxes», que creuen que el món es pot canviar
a base de xarxes socials com Facebook o
Twitter jugant a clicar «likes» i fent-se
«followers».
Efectivament, l’expansió explosiva d’Internet
iniciada al 1995 ha donat lloc, i a la vegada
estat promoguda, amb el naixement de grans
corporacions per una banda i per altra a la
posada de noves estratègies polítiques digitals
dels Estats. Per una banda el mon empresarial i
Wall Street han comprovat els enormes
beneficis que poden obtenir invertint en els
«unicornis» del Silicon Valley.
Per altre els governs han vist Internet com un
gran mitja de desenvolupament econòmic i
també de control de la seva pròpia població.
Així el govern americà via National Security
Agency ha utilitzat la xarxa com camp de la
seva «ciberwar» contra el terrorisme, amb
mesures d’espionatge del conjunt de la
població. Per la seva part, el govern xinés ha
construir la Great Firewall of China, sistema
oficial de censura dedicat a filtrar les webs i
serveis estrangers així com a promocionar els
propis, el que ha propiciat el naixement de
grans empreses tecnològiques com Huawei i
grans plataformes xineses com Baidu or
Alibaba.
Els mercats i els Estats, seguits per la gran
massa de la població, s'han apropiat de
Internet com un instrument al servei de sus
valors tradicionals. De fet Internet va estar
des del principi un instrument del govern
americà, per tant un instrument per guanyar la
Morozov, E. 2011. The Net: The Great Delusion.28

Guerra Freda, però a la vegada Internet va
permetre incubar un tipus de coneixement i
de valors diferents. Des d'un principi sempre
ha hagut un conflicte de valors en el sí
d’Internet. I aquest conflicte encara perviu. El
conflicte no ha estat simplement entre el
software lliure i el propietari, o entre els
commons i el mon empresarial. També ho ha
estat entre els models centralitzats de com
dissenyar la xarxa i els models distribuïts, entre
el model OSI i el model de IETF, entre tipus de
coneixement entre científics i enginyers. I el
cas es que tot i així o precisament per tot això,
el sistema funciona, dona poder a la gent, li
dona veu, la connecta.
 
Per una banda, el món empresarial que encara
comparteix els valors tradicionals imagina la
Internet com un gran mercat digital a controlar
finalment per la seva empresa o per un petit
conjunt d’elles, lògica no diferent a la que
abans va tenir Microsoft, Apple o IBM, els
monopolis de telecomunicació europeus., o els
antics barons de l’acer o de l’automòbil.
Facebook intenta ara amb projectes com Free
Basics (abans Internet.org) expandir la seva
base de clients a la resta del món encara no
connectat, donant un accés universal a Internet
reduït amb l’accés amb els seus propis serveis
com feina abans Telefònica amb la InfoVia, “la
veritable Internet”.
Però a la vegada, plataformes com Facebook o
Twitter serveixen de rampes de llançament per
a milions de joves de tot el món per donar-se a
conèixer i per intentar alliberar-se de règims
que impedien la seva expressió, com va passar
a Tunísia o Egipte amb la Primavera àrab al
2011. Internet permet expandir globalment les
noves grans corporacions com Google o
Facebook i a la vegada expandeix la comunitat
Wikipedia, Linux o Creative Commons.
Per la seva part, el món estatal, en particular
les grans potències, consideren Internet com el
seu gran camp de desplegament de la
ciberwars on el seu deure es mantenir
«protegida» i «segura» la seva població davant
les intencions “hegemòniques” de les potencies
adverses. Però al mateix temps, els governs fan
polítiques publiques en favor de l’accés
universal a Internet, que permeten una explosió
global de la innovació oberta i l’emergència de
living labs, laboratoris ciutadans, citizen
science, fablabs, arreu.
El cas Snowden, destapat al 2013 per diari The
Guardian, va assenyalar un punt de inflexió
que encara feia més gran aquesta desil·lusió
sobre tot entre les classes mitjanes lliberals
d'Occident. Posava de relleu l'urgència que els
ciutadans a l'era digital s’havien de poder
protegir efectivament els seus drets al
ciberespai així com posava de relleu el deure
dels governs de respectar-los i dels propis
ciutadans de fer-los respectar. El cas Snowden
van començar a capgirar l’atenció publica
mundial sobre aquest fet, en particular la
europea. Va donar lloc a la signatura el mateix
any d’un manifest, «Stand for Democracy in
the Digital Age», de més de 500 escriptors de
80 països, encapellat pel escriptor alemany
Günter Grass, que va recollir 221.977
signatures en Change.org reclamant un global
digital bill of rights29
En concret el manifest defensava aquest dret:
«WE DEMAND THE RIGHT for all people to
determine, as democratic citizens, to what
extent their personal data may be legally
collected, stored and processed, and by whom;
change.org. global digital bill of rights a https://www.change.org/p/a-stand-for-democracy-in-the-digital-29
age-3

to obtain information on where their data is
stored and how it is being used; to obtain the
deletion of their data if it has been illegally
collected and stored».
Però ha estat l’escàndol de Facebook i
Cambridge Analytica destapat al 2018 el que
ha generat una consciència de la urgent
necessitat d’obrir una superabundància de
cartes de drets digitals de la ciutadania. Ens
obliga a una reconsideració de la mateixa
Internet i del futur de la societat del
coneixement. El que ha posat de relleu aquest
cas no es simplement que els Estats ens espien
sinó que una connivència de plataformes
digitals com Facebook, investigadors
acadèmics poc escrupoloses treballant en
universitats prestigioses, empreses consultores
estratègiques i governs grans o petits poden
estar aprofitant Internet per manipular les
nostres ments utilitzant dades que nosaltres
lliurement les hem donat i aplicant algoritmes
que els hi permeten deduir més coneixement
sobre el nostre comportament que el que
nosaltres mateixos tenim.
I tot això ho va destapar el jove científic de
dades Christopher Wylie que va fer public els
documents que ho provaven . Amb aquest cas,30
es repeteix aquesta constant: el casos més
famosos de descobriment d'escàndols a Internet
han estat tots coneguts gràcies a alertadors,
whistleblowers, gent que pertany a la mateixa
organització que comet la falta i que arrisca la
seva integritat per donar a conèixer el fet.
Aquests son ciutadans digitals, hackers cívics
als que hem de valorar i que constitueixen les
“best practices” de la societat digital.
D'aquí l'enorme valor de la feina realitzada per
organitzacions com Xnet per generar una
legislació europea i global a respecte. Persones
com Simona Levi i el seu equip son els
equivalents als Snowden i Wylie a Europa.
Aquest nou escàndol ha donat lloc a la creació
d’una Comissió inicialment presidida per Kofi
Annan sobre Elections and Democracy on the
Digital Age , iniciada per l'exSecretari de31
Nacions Unides poc abans de morir al gener
del 2019.
2. Estat de l’art de les iniciatives de drets
i deures digitals
2.1. Una etapa d'abundància... de Cartes
de Drets Digitals
Estem entrant en una tercera etapa de
l’evolució digital. Si la primera va estar
marcada per les tecnologies i les
infraestructures digitals i la segona per
l’economia i les polítiques digitals, la tercera
sembla ser la dels drets i deures digitals.
La llista d’institucions que han fet, fan o volen
fer per una banda cartes de drets digitals i per
altra de codis ètics digitals, ha arribat fins i tot
al propi món empresarial. El passat febrer del
2019 a Davos 40 CEOs de la GSMA van
presentar la Digital Declaration , on es32
comprometen a: «respect the privacy of digital
citizens; handle personal data securely and
transparently; take meaningful steps to
mitigate cyber threats; and ensure everyone
can participate in the digital economy as it
develops whilst combatting online harassment.
Taken together, these commitments will ensure
https://www.xataka.com/privacidad/el-escandalo-de-cambridge-analytica-resume-todo-lo-que-esta-30
terriblemente-mal-con-facebook
Elections and Democracy on the Digital Agea https://www.kofiannanfoundation.org/our-work/kofi-annan-31
commission/work-of-the-commission/
https://www.gsma.com/newsroom/press-release/gsma-forty-ceos-back-launch-of-digital-declaration-at-32
davos/

the internet is kept as an open platform for
expression and a driver of innovation».
La combinació del descrèdit que el mon
empresarial va patir amb la crisi del 2008 més
la suma d’aquests escàndols digitals estan
tenim com resultat una apertura parcial del
mon corporatiu a reconsiderar l’importància
dels codis ètics en les seves organitzacions. El
mateix esta passant al mon acadèmic,
professional i al mon polític. Perdre reputació
al mon digital es perdre l’actiu més preuat.
Aquesta es una primera llista d’entitats que han
entrat en l’etapa de construcció de codis ètics i
de drets digitals:
A. Entitats digitals no governamentals i sense
anim de lucre: GNU, EFF, APC, ISOC,
Creative Commons, EDR.
B. Entitats professionals: ACM, CPSR,
IEEE,
C. Entitats de recerca en drets digitals:
Berkman Center for Internet and Society
of Harvard University, Center for Internet
and Society of Oxford University.
D. Governs estals de UK, Estònia, Espanya, i
supraestatals, EU.
E. Ciutats: New York, Barcelona,
Amsterdam.
F. Organitzacions i fòrums internacionals,
EU, ONU, ITU, IGF.
G. Empreses digitals: GSMA.
H. Entitats professionals del món del dret.
Podríem afirmar que els pioners en la defensa
dels drets digitals han estat tot un conjunt
d’associacions i comunitats digitals que van
nàixer als anys 80s i 90s directament del mon
hacker i de la comunitat d’informàtics
professionals
• Chaos Computer Club, 1981.
• Computer Professionals for Social
Responsability, 1983.
• Free Software Foundation, 1985
• Association for Progressive
Communications, 1990
• Internet Society, 1991
• Electronic Frontier Foundation, 1991
• Consorci WWW, 1994
• Creative Commons, 2001.
• Global Network Initiative, 2008
Aquestes organitzacions proposen la seva
defensa dels valors digitals amb la defensa dels
drets de l’individuu i de la comunitat a protegir
contra l’ingerència fonamentalment dels Estats.
Unes estan més centrades a la defensa dels
drets individuals com el free speech (EFF).
Altres fan més insistència en els drets socials
digitals, com la APC,...amb l’accés universal
com el primer d’aquests drets.
2.2. Els Drets i la Governança d’Internet
La primera ONG digital que va generar una
Carta de Drets a Internet va ser la APC al seu
workshop a Praga al 2001 (Veure Annex 1).33
Aquesta carta resumeix el conjunt de drets
digitals que van caracteritzar la primera etapa
d’Internet. Recull els drets d’accés universal a
Internet que ja havíem defensats telecentres i
xarxes ciutadanes, també els drets al software
lliure plantejats per la comunitat GNU, els
drets a la lliure expressió i associació defensats
per la EFF i el dret d’accés al coneixement que
https://www.apc.org/sites/default/files/APC_charter_CA_1_2.pdf33

reclamaven les comunitats de Open Access. El
que no introdueix aquesta carta es a cap deure
digital per part del ciutadà. En aquest sentit
s’ajusta a l’esquema tradicional de la
Declaració Universal de Drets Humans.
Les organitzacions professionals de tecnologia
com la ISOC es va plantejar la creació d’un
Internet Societal Task Force per debatre les
implicacions socials de la Internet, però no va
fructificar. Alguns dels seus líders, com Lynn
StAmour o Veni Markovsky, van acabar
liderant o participant finalment a l’ Internet
Governance Forum.
El Internet Governance Forum, una
plataforma multi-actors nascuda com idea de la
World Summit on Information Society e
inaugurat pel seu Secretari General al 2006. Es
tracta d’un fòrum obert i “multistakeholder”
format per governs, empreses i grups de la
societat civil que es reuneixen per dialogar
sobre temes d'interès mutu en relació amb la
governança de Internet. El IGF esta dirigit per
un Multistakeholder Advisory Group (MAG)
anomenat pel Secretari de Nacions Unides.
L'actual Chair del MAG al 2019 es Lynn St
Amour , ex directora de la Internet Society.34
Aquest fòrum es va crear com a resultat de la
Declaració final de WSIS de Tunísia al 2005.
El seu punt 72 va plantejar que el Secretari
General de Nacions Unides posés en marxa el
Internet Governance Forum:
 
“72. We ask the UN Secretary-General, in an
open and inclusive process, to convene, by the
second quarter of 2006, a meeting of the new
forum for multi-stakeholder policy dialogue—
called the Internet Governance Forum (IGF)».
El mandat d’aquest fòrum es:
• Discuss public policy issues related to key
elements of Internet governance in order to
foster the sustainability, robustness, security,
stability and development of the Internet;
• Facilitate discourse between bodies dealing
with different cross-cutting international
public policies regarding the Internet and
discuss issues that do not fall within the
scope of any existing body;
• Interface with appropriate inter-
governmental organizations and other
institutions on matters under their purview;
• Facilitate the exchange of information and
best practices, and in this regard make full
use of the expertise of the academic, scientific
and technical communities;
• Advise all stakeholders in proposing ways
and means to accelerate the availability and
affordability of the Internet in the developing
world;
• Strengthen and enhance the engagement of
stakeholders in existing and/or future Internet
governance mechanisms, particularly those
from developing countries;
• Identify emerging issues, bring them to the
attention of the relevant bodies and the
general public, and, where appropriate, make
recommendations;
https://www.intgovforum.org/multilingual/content/mag-2019-members34

• Contribute to capacity building for Internet
governance in developing countries, drawing
fully on local sources of knowledge and
expertise;
• Promote and assess, on an ongoing basis, the
embodiment of WSIS principles in Internet
governance processes;
• Discuss, inter alia, issues relating to critical
Internet resources;
• Help to find solutions to the issues arising
from the use and misuse of the Internet, of
particular concern to everyday users;
• Publish its proceedings.
Des del 2006 s’ha reunit anualment. La propera
reunió del IGF serà a Berlín al novembre del
2019 .35
Dins d’aquest fòrum s’ha generat la Internet
Rights and Principle Dynamic Coalition, una
xarxa internacional d'individus i organitzacions
creada al 2008 que treballen per mantenir els
drets humans dins Internet. Aquesta coalició es
la que ha produit la Charter of Human Rights
and Principles for the Internet (Annex 2) , un36
document de referència en aquest camp. La
seva base es que els drets humans han de ser
respectats a Internet.
2.3. Dels drets de Internet als deures de
la AI
 
Tot i ser important aquests esforços dins
l’univers Internet, estan limitats per una visió
dels drets que no contemplen a la vegada els
deures. Aquesta escissió entre drets i deures fa
que la cultura tecnològica no acabi de trobar un
ciutadà responsable del desenvolupament
d’aquesta tecnologia, i no acaba de convèncer
als tecnòlegs de la seva responsabilitat de cara
al gran públic.
les TIC evolucionen i plantegen nous reptes.
Ara estem entrant en la discussió ètica sobre
les dades i la intel·ligència artificial. Les
mateixes plataformes digitals com Google o
Facebook estan basades en sistemes de AI. La
nova generació de robots autònoms,
representats pels nous cotxes sense conductor,
també es basen en sistemes de AI.
El camp de la ètica de la AI no es nou. Va
començar quan un dels seus investigadors
pioners, Joseph Weizenbaum, implicat al 1976
en el projecte Eliza, el disseny d’un programa
de AI que responia a consultes psicològiques
dels pacients. La raó: la relació de
dependència que els entrevistats mostraven en
relació amb programa. Es una preocupació que
també esta a l’origen del treball de la
professora de la UPC Carme Torras que37
combina els treballs de recerca en robots
socials amb la preocupació sobre la formació
ètica dels estudiants en aquest àmbit. El seu
mètode de formular qüestions ètiques en forma
de materials didàctics a partir de relats de
ciència ficció, com la Mutació Sentimental
(2008) o Enxarxats (2010) escrits per la
mateixa investigadora han atret l’atenció del
MIT que ha traduït la seva obra per a la
formació dels seus estudiants.
https://www.intgovforum.org/multilingual/35
http://internetrightsandprinciples.org/site/36
http://www-iri.upc.es/people/torras/37

També l’organització professional d’enginyeria
més gran del món, la IEEE, International
Electric and Electronic Engineering, ha entrat
en el debat de ètica i tecnologies digitals. Ara
acaba de llançar la IEEE Global Initiative on
Ethics and Autonomous and Intelligent
Systems . El treball de l’IEEE s’organitza per38
societats en els més diversos temes
tecnològics. «TechEthics» es la comunitat del
IEEE dedicada treballar sobre ètica i impactes
socials de la tecnologia.
Per la seva natura, el IEEE es una organització
molt especialitzada, que connecta reptes ètics a
cadascuna de les tecnologies que interessen a
les seves societats professionals amb molt
detall i profunditat. Té com entitat professional
molt clar la necessitat d’establir codis de
conducta apropiats per als seus associats. Però
encara esta lluny de participar en la construcció
d’una carta general de drets i deures digitals de
ciutadania.
En el camp de l’ètica de la AI, ja es comença a
diferenciar l’ètica dels investigadors en AI
(roboethics) i l’ètica de les pròpies màquines
intel·ligents (machine ethics). La novetat ara es
que aquestes discussions ja han arribat al gran
públic.
Al desembre del 2014, el prestigiós científic
Stephen Hawkings va declarar a la BBC: "The
development of full artificial intelligence
could spell the end of the human race." El39
debat sobre l’ètica de la AI s’ha començat a
obrir més enllà de la pròpia comunitat de
investigadors en AI.
La mateixa comunitat d’ investigadors en AI
estan posant en marxa iniciatives obertes en
favor d’una AI al servei dels humans. Així al
2017 un grup de líders europeus en AI es va
reunir a la ciutat comtal i van produir la
Barcelona Declaration for the Proper
Development of AI in Europe . On va insistir40
en els següents 6 principis:
«Prudence»,
«Reliability»,
«Accountability»,
«Responsability»,
«Constraint autonomy», i
«Human role».
Al desembre 2018 s’acaba de fer publica la
Montreal Declaration for Responsible
Development of Artificial Intelligence.41
Es interessant destacar la coincidència d'
aquestes dues declaracions fetes des de la
comunitat de tecnòlegs en AI amb un dels
principis bàsic establerts per Hans Jonas, pare
de la tecno-ètica, el principi de responsabilitat.
(1985) . La recerca sobre tecno-ètica convé42
que combini valors de la pròpia comunitat
tecnològica i també orientacions de la
comunitat d’humanitats i ciències socials.
IEEE Global Initiative on Ethics and Autonomous and Intelligent Systems a https://standards.ieee.org/38
industry-connections/ec/autonomous-systems.html
https://www.bbc.com/news/technology-3029054039
https://www.iiia.csic.es/barcelonadeclaration40
https://www.montrealdeclaration-responsibleai.com/41
Jonas, Hans (1985) The Imperative of Responsability: In Search of an Ethics for the Tecnological Age.  42
https://www.amazon.es/Imperative-Responsibility-Search-Ethic-Technological/dp/0226405974

2.4 La GDRP europea, una llei de drets
i deures per a la protecció de les dades
personals dels ciutadans
En tercer lloc, tenim les iniciatives dels Estats
o dels organismes públics com ciutats i
regions. Es important advertir que les TIC
tenen un impacte directe en el conjunt
d’activitats d’una comunitat, d’un pais,
d’aqui que l’ ètica del món digital adquireix
des del principi un contingut polític,
transversal, reclamant dels Estats i governs
una atenció preferent.
Els Estats estan arribant ara a la elaboració de
nomes legals que comencen a incloure codis
ètics digital. Aquí hem de diferenciar diferents
models. Diferenciem el model americà d’Estat
lliberal, el model europeu d’Estat Social i de
Mercat i el model xinés de Estat Socialista. El
primer ha deixat fins ara un camp d'acció molt
obert per a les grans plataformes privades. Tot i
així, com es va veure amb el darrer “hearing”
de M. Zuckerberg al Senat americà per donar
explicacions sobre l'affaire de Cambridge
Analítica, aquest model esta en crisi i ara
aquestes companye estan començant a generar
els seus models de codis ètics.
El passat Juny 2018, Sundar Pichal, CEO de
Google va fer public la seva nova carta de
principis ètics en AI .43
Per la seva part, el model xines que sembla
tenir molt d'èxit internament a Xina, també
presenta obstacles per a la seva expansió
global. Huawei té ara problemes per vendre els
seus sistemes de 5G als països com USA o la
mateixa Unió Europea donat els forats de
seguretat per altra banda. L’intent de Google de
adaptar el seu buscador a les exigències del
govern xines esta tenint resistència entre els
propis treballadors de la companyia americana.
L’investigador holandès Victor Gevers ha
desvelat que l’empresa xinesa SenseNets
disposa d’una base de 2.5 milions de persones,
molts de l’estat de Xinjiang de població uigur i
musulmana que facilita al govern xinés
realitzar el control del comportament social
d’aquesta població44
El primer model ha donat fins ara un poder
incontrolat a les grans empreses «over-the-top»
propietàries de les plataformes digitals i el
segon, subordina les empreses al poder
determinant de l’Estat i el seu control sobre el
comportament dels seus ciutadans.
El model europeu, en el que ens centrarem,
sembla el mes garantista pels drets ciutadans.
Intenta destacar-se pel seu esforç de posar per
davant la defensa de la protecció de dades
personals dels ciutadans, posant límits al
omnímode poder de les plataformes digitals
nord-americanes i al poder dels governs. 
La GDPR, General Data Protection
Regulation , la nova normativa europea es45
centra en la idea del dret del ciutadà europeu
a la protecció de les seves dades personals.
El problema es que milions de ciutadans
europeus hem confiat un volum important de
les nostres dades personals en plataformes
digitals no europees i es difícil que la UE pugui
garantir el respecte d’aquest dret sense disposar
d’aquestes plataformes.
En qualsevol cas, la GDPR, creada al 2016 i
que ha entrat en ple vigor al 2018, es un primer
pas en la defensa dels primers drets digitals
dels ciutadans europeus.
https://blog.google/technology/ai/ai-principles/43
https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-4728516644
GDPR, 2016. https://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/?uri=celex%3A32016R067945

Assenyalem les següents limitacions:
A) El dret de protecció de dades personal,
no dret de propietat de les dades.
 
En les consideracions inicials s’afirma: «The
protection of natural persons in relation to the
processing of personal data is a fundamental
right». En tot el document no s’explicita de qui
són les dades personals de cadascun. No es
reconeix el dret de propietat sobre les mateixes.
Una cosa es el dret a la protecció de les dades
personals i un altre el dret de propietat
d’aquestes dades.
B) Qui te els drets i qui els deures?
Una vegada establertes les definicions en el
Capítol I, el següent, el Capítol II, ja es centra
justament en legislar el processing o
«tractament» de les dades personals. I es el
capitol IV on es desenvolupa tots els “deures”
dels responsables d’aquest processament, feina
en principi associada a entitats com empreses
privades o públiques. La llei queda des del
principi dividida en aquest dicotomia: per una
banda, «the rights of the data subject», es a dir,
els ciutadans, feina que es fa al Capítol III. I les
responsabilities de los responsables del
procesamiento de datos (Capitol IV).
C) Els drets dels «subjectes de dades».
La llei recull en el Capítol III recull els drets
dels data subjects:
1. Right to be informed (art. 13-14).
L’interessat té dret a ser informat pel
responsable del processament de dades
sobre la identitat d’aquest, del «data
protection officer», dels objectius d’aquest
tractament de dades.
2. Right of access (art. 15). El subjecte de les
dades té dret a obtenir del responsable del
processament de dades informació sobre les
mateixes.
3. Right to rectification (art.16) El subjecte de
les dades te dret a obtenir del «controller» la
rectificació de dades no correctes sobre ell o
ella.
4. Right to erasure (right to be forgotten)
(art.17) El interessat te el dret a que el
«controler» esborri les seves dades
personals sense dilació.
5. Right to restriction of processing (art.18)
L’interessat té el dret a restringir en casos
determinats el tractament de els seves dades.
6. Right to data portability (art.20)
L’interessat té el dret d’obtenir en un format
estructurat les seves dades per poder portar-
les a un altre lloc.
7. Right to object (art. 21) L’interessat tindrà
el dret a oposar-se a determinat tractament
de les seves dades, per exemple amb
finalitats de marketing directe.
8. Right to automated individual decision-
making including profiling (art.22) El
interessat tindrà dret a no ser objecte d’una
decisió basada únicament en el tractament
automatitzat, inclosa l’elaboració de perfils,
que pugui produir efectes jurídics en ell o li
afecti significativament.

http://europeanprogress.gr/wp-content/uploads/
2018/05/GDPR-rights-for-individuals-1.png
C) Sense responsabilitats, no hi ha garatia
de drets.
En la GDPR el ciutadà es considerat un «data
subject», un subjecte de dades. El seu rol lògic
serà a continuació de «consentidor informat».
Aquest reconeixement del rol del ciutadà
com un proveïdor passiu de dades en lloc de
ser un actors en la funció de «information
processing» es una limitació fonamental
d’aquesta llei. Més important de les dades
personals es el seu «tractament», es a dir
«processing», i en particular «profiling», el
tractament automàtic de les dades personals,
que inclou algoritmes, que permeten utilitzar
les dades per «avaluar certes aspectes
personals...i en particular analitzar o predir
aspectes concernent a la performance de la
persona en el treball, respecte a la seva situació
econòmica, salut, preferències personals,
interessos, fiabilitat, comportament,
localització o moviments» (art. 4- De fet els
articles substancials de la llei es centren en
aquest aspecte. Es l’«automatic processing» o
«profiling» es el que permet, a partir de les
dades personals, dissenyar «profiles» que amb
el seu encreuament amb moltes més dades
extreure un coneixement més afinat dels
possibles comportaments del ciutadà. La
combinació de dades personals amb un
«processing» algorítmic el que dona força al
rol de les plataformes digitals com Google o
Facebook i a consultores com Cambridge
Analytica.
Es cert que la GDPR en el seu article 9.1.
prohibeix el processament de determinades
dades personals, les de origen ètnic o racial,
opinions polítiques, creences religioses o
filosòfiques, l'afiliació a sindicats, o les dades
genètiques o biomètriques» però ho admet en
determinades circumstancies, començant pel
propi consentiment de l’interessat.
Amb la clara distinció entre els deures dels
responsables del processament de dades
(«controler» i «processor») i els drets dels
“subjectes de dades” la GDRP es mostra
com llei orientada a carregar els deures als
primers i els drets als segons. Però el curiós
es que en el món digital, són els deures, les
responsabilitats, els que garanteixen les
llibertats dels ciutadans. Sense competències
tecnològiques europees els drets dels seus
ciutadans no estaran garantits.
El lideratge de USA i ara cada vegada més
compartit amb Xina de l’era digital es degut a
que generen la tecnologia de processament
d’informació que ofereix als seus ciutadans i a
la resta del món el que els hi permet capturar
les dades personals i col·lectives de tothom pel
seu propi benefici. La fractura digital actual es
basa en la hiper-concentració del coneixement
tecnològic en un grapat petit de països i en la
conversió de la resta del món en “usuaris”
d’aquestes tecnologies.
La llei GDRP sembla pensada per un
continent que encara no es veu a sí mateix
com un actor de l’era digital sinó com un
usuari destinat a proveir de dades a la resta
d’actors internacionals.
2.5. La LLei espanyola de “Protección
de Datos Personales y Garantia de
Derechos Digitales”
Per la seva part, els governs europeus com
l’espanyol acceleren la translació d’aquesta
normativa a les lleis nacionals. Així el govern
espanyol va aconseguir aprovar en les Corts
Espanyoles el 5 de desembre del 2018 la Ley
Orgànica 3/20/1918 sobre Protección de Datos

Personales y Garantia de Derechos
Digitales . Aquesta intenta adaptar la llei46
GDRP de protecció de dades europea al
context espanyol. Un fet insòlit ha estat que
aquesta llei va rebre el suport de tota la
cambra.
 
Aquesta llei té com a novetat positiva haver
inclòs tot un conjunt de drets digitals (en total
17), que recull els aprovats en la GDRP i els
incrementa amb drets nous com:
1. «Derecho a la neutralidad de
Internet» (art.80),
2. «Derecho de acceso universal a Internet»
(art. 81)
3.«Derecho a la seguridad digital» (art. 82),
4. «Derecho a la educación digital» (art.83),
5. «Derecho a la protecció dels menors a
Internet» (art.84),
6. «Derecho a la rectificació en
Internet» (art.85)
7. «Derecho a la actualización de
informaciones en medios de comunicación
digitales» (art. 86)
8. «Derecho a la intimidad y uso de
dispositivos digitales en el ámbito
laboral» (art.87)
9. «Derecho a la desconexión digital en el
ámbito laboral» (art.88)
10. «Derecho a la intimidad frente al uso de
dispositivos de videovigilancia y de
grabación de sonidos en el lugar de
trabajo» (art. 89)
11. «Derecho a la intimidad ante la
utilización de sistemas de geolocalización
en el ámbito labora» (art. 90).
12. «Derechos digitales en la negociación
colectiva» (art. 91)
13. «Protección de datos de los menores de
Internet» (art.92)
14. «Derecho al olvido en búsquedas de
Internet» (art. 93)
15. «Derecho al olvido en servicios de redes
sociales y servicios equivalentes» (art.94)
16. «Derecho de portabilidad en servicios
de redes sociales y servicios equivalentes
(art.95)
17. «Derecho al testamento digital» (art. 96)
Com es pot veure la meitat dels drets
reconeguts són extrets de la GDPR europea. A
aquest s’han afegit altres que apunten a la
defensa de drets digitals en alguns àmbits
socials (lloc de treball, educació, gent gran,...).
Destaquem com el més rellevant «el derecho a
la educacions digital» (art. 83) on s’afirma:
«1. El sistema educativo garantizará la plena
inserción del alumnado en la societat digital y
el aprendizaje de un uso de los mediso
digitales que sea seguro y respetuoso con la
dignidad humana...Las Administraciones
educativas deberan incluir en el diseño del
bloque de asignaturas de libre configuración la
competencia digital...asi como los elementos
relacionados con situaciones de riesgo
derivadas de la inadecuada utilizacion de las
TIC....El profesorado recibira las
competencias digitales y la formación
necesaria para la enseñanza y la transmisión
de los valores y derechos referidos en el
apartado anterior».
Però manté el mateix esquema i repartiments
de drets i deures de la llei europea.
Ley Orgànica 3/20/1918 sobre Protección de Datos Personales y Garantia de Derechos Digitales a https://46
www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2018-16673

Un problema greu d’ aquesta llei ha esta la
introducció d’ una disposició addicional, art.
58Bis, que «permet l’explotació electoral de
informació personal» El PDCAT acaba de47
presentar una proposta per a la seva
derogació .48
Però el problema general més greu es que el
govern espanyol ha donat llum a aquesta llei
sense revisar la seva actuació durant la
setmana del referèndum de l'1-O o es va violar
drets bàsics d'informació i d'accés a Internet
amb la clausura de webs i la inspecció del
contingut de les xarxes per mandat del Govern,
fet que deixa la porta oberta a que es torni a
repetir.
Es curiós que tota aquesta feina d’actualització
legislativa sembla molt allunyada de iniciatives
interessants com el Digital Future Society de la
Mobile World Capital, organitzat a Barcelona,
al que el Govern espanyol dona suport i que
s’ha compromès a seguir-ho fent fins al 2023.
 
«Los partidos quieren ser el Gran Hermano». La Vanguardia.  47
https://www.lavanguardia.com/politica/20181121/453076337466/ley-proteccion-datos-partidos-opiniones-
politicas-redes-sociales.html
https://www.lavanguardia.com/vida/20190219/46576525418/pdecat-registra-proposicion-de-ley-para-48
impedir-recopilar-datos-personales.html?
utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social

III. Els drets digitals d’una societat del coneixement: Línies
de treball
Cal un programa de recerca al voltant dels drets i deures digitals en una societat del coneixement. Quins han
de ser aquests drets i com s’haurien d’abordar?
1. Per un programa de recerca i
innovació obert en drets i deures
digitals
 
La construcció dels nous drets i deures digitals
es una feina complexa que tot just hem
començat en les darreres dècades i que
comportarà la implicació d’una diversitat
enorme d’enfocaments, en una conflictiva
feina constructiva. El nostre consell es que ens
fa falta un programa de recerca sobre aquests
drets i deures digitals a escala global, de la
mateixa escala que ja té la xarxa Internet, que
generi estructures obertes multi-actors. Per
acordar aquests codis podríem seguir la
mateixa formula de l’IETF, «rough consensus
and running code», es a dir aconseguir
consensos amplis sobre els nous codis ètics que
s’hauran de validar o refusar en la pràctica.
La comunitat de recerca biomèdica ens pot
ajudar a conceptualitzar aquesta recerca que
combini drets i deures. De fet un exemple
interessant es la carta de Drets i Deures de la
Ciutadania en Relació amb la Salut i l’Atenció
Sanitaria49
Aquesta carta representa un esforç pioner del
Departament de Salut de la Generalitat de
codificar no només drets sinó i també deures
del ciutadà en relació amb el seu sistema
nacional de salut. Tot i que tracta d’un altre
àmbit, pot ser d’utilitat com a fons
d’inspiració. (Veure Addenda)
La Unió Europea per la seva part disposa d’un
European Group on Ethics of Science and New
Technologies com a òrgan de consulta en
matèria d’ètica en relació amb la recerca .50
2. «The same rights».
Drets i Deures de la Ciutadania en Relació amb La Salut i l’Atenció Sanitària a http://49
canalsalut.gencat.cat/web/.content/home_canal_salut/ciutadania/drets_i_deures/destacats/carta-drets-
deures.pdf
European Group on Ethics of Science and New Technologies a https://ec.europa.eu/info/research-and-50
innovation/strategy/support-policy-making/scientific-support-eu-policies/european-group-ethics-science-
and-new-technologies-ege_en

Aquest programa de recerca pot partir de
l’afirmacio de la Non-Binding Resolution del
Consell de Drets Humans de Nacions Unides
en la seva 32e sessió a Ginebra del 27 de juny
del 2016: «The same rights that people have
offline must also be protected online» .51
Sembla que la primera línia de defensa dels
drets digitals consisteix en reclamar que els
drets que s’afirmen en les constitucions
lliberals com la Constitució dels USA, feta al
segle XVIII, també siguin respectats al món
digital. En aquest sentit en les darreres
dècades s’ha fet un enorme treball en aquest
sentit, no només per entitats activistes com la
EFF o la European Digital Rights sinó també
per centres de recerca de Internet i Societat
d’universitats com Oxford o Harvard. Fins ara
els drets digitals més treballats s'han centrat
defensar drets com el dret d’expressió i opinió
(art. 19 de la DUDH) o el dret a la protecció de
dades personal (art. 8 (1) de la Carta de Drets
Fonamentals de la Unió Europea) a Internet.
3. I els drets socials i culturals
digitals? 
Molt més enderrerida esta la recerca sobre els
drets socials i digitals.
La Declaració Universal de Drets Humans de
1948 va contemplar per primera vegada tot un
nou conjunt de drets anomenats «socials»,
diferents dels civils i que encara no han entrat
en el seu procés de digitalització. I el que
estem veien es que el nivell de vida de les
poblacions de Europea i USA esta baixant com
indica el ja clàssic gràfic de la corba de
l'elefant, tot i que aquestes poblacions ja estan
connectat a una Internet en banda cada vegada
més ampla i que tenen en gran part els seus
drets civils fonamental, de moment, respectats.
Però i els seus drets socials? I els seus drets
nacionals? ¿Què vol dir dret al treball (art. 23 )
a l'era digital? ¿Com es defensen els drets
laborals a la gig economy? ¿què vol dir el dret
a una seguretat social a l’era digital? (art. 22)
¿ I el dret a la salut? I el dret a l'educació (art.
26 DUDH) a l’era digital?
I ¿què dir de l’article 1 de la Convenció de
Drets Polítics de Nacions Unides del 1966: «1.
All peoples have the right of self-
La Non-Binding Resolution del Consell de Drets Humans de Nacions Unides finalment en la seva 32e51
sessió a Ginebra del 27 de juny del 2016 afirma per primer vegada que : “the same rights that people have
offline must also be protected online, in particular freedom of expression, which is applicable regardless of
frontiers and through any media of one’s choice, in accordance with articles 19 of the Universal Declaration
of Human Rights and the International Covenant on Civil and Political Rights” a https://www.article19.org/
data/files/Internet_Statement_Adopted.pdf

determination. By virtue of that right they
freely determine their political status and freely
pursue their economic, social and cultural
development” . ¿Com es defensen el dret de52
“self-determination” de les minories
lingüistiques o nacionals a l’era digital? ¿Com
afirmar el dret a la diversitat lingüistica i
cultural davant un etnocentrisme digital
omnipresent a Internet? 
Un enorme camp de desenvolupament
d’aquesta nova generació de drets i deures
digitals socials i cultural tenim davant nostre,
drets que apunten a temes vitals per a grans
sectors de la població. I la seva defensa es tan
urgent com la dels drets individuals a l’era
digital.
4. Drets digitalitzats i drets digitals
La “digitalització” dels drets civils, socials i
culturals no esgota l’univers dels drets digitals.
La societat digital s’enfronta amb reptes nous
que obliguen a generar nous drets i deures no
previstos fa dos segles i necessaris per
impulsar l’era digital. En realitat el que tothom
hauria de poder conèixer i contribuir a crear al
segle XXI son, al menys, dos tipus de codi: el
codi digital dels ordinadors, de les seves
xarxes digitals i de la seva intel·ligència, i el
codi dels drets i deures digitals dels
ciutadans d’aquesta era del coneixement. ç
De la mateixa forma que els codis dels
ordinadors va donar lloc i van ser impulsats per
un programa de recerca, disseny i
experimentació, la construcció de codis de
valors de la societat digital també ha d’incloure
un esforç semblant de recerca i innovació obert
al disseny i construcció per part de tots els
interessats.
Aquest nou codi de valors hauria de
contemplar la diferència entre drets
digitalitzats i drets digitals. Els primers serien
els drets ja reconeguts en el mon analògic i que
s'han de reconèixer també en el mon digital.
Entre els primers podrien efectivament ser-hi
els valors de la Constitució Americana al que
hauríem d'afegir la resta de drets socials i
nacionals reconeguts de la Declaració
Universal de Drets Humans del 1948.
Però en segons lloc, el nou programa hauria
d’anar incorporant els drets i deures digitals
nou no inclosos encara en aquesta declaració i
a dissenyar i experimentar en les properes
dècades a mesura que la societat del
coneixement anés madurant.
5. Drets que impliquen deures a la
vegada: els codis deontològics
Una diferència de plantejament entre els Drets
Humans i els Drets Digitals es que els segons
impliquen a la vegada deures, a diferència dels
primers. Com diria Spiderman, un dels herois
de la cultura hacker: «Amb un gran poder
arriba una gran responsabilitat». Lligar drets
a deures es una novetat pròpia de la cultura
tecnològica i que la diferencia de la resta.
Els drets humans van ser una gran aportació de
la civilització científica moderna. Els drets
humans eren «naturals» en tant que derivats
dels descobriments de les lleis de la natura
gracies a la Ciència i la Raó. Aquest paradigma
va intentar deixar fora de l’ordre civil la religió
i el seus codis ètics basats en un conjunt de
https://ohchr.org/EN/ProfessionalInterest/Pages/CCPR.aspx52

«manaments» gravats a les Sagrades
Escriptures que els creients havien de
respectar. Les democràcies modernes es
legitimen per la defensa dels drets naturals
universals propis de tot ésser humà, sense
importar la raça, gènere, creença religiosa o
tradició cultural.
Ara estem entrant en un altre tipus de
civilització basada en cultures tecnològiques.
Cada canvi cultural incorpora drets i valors de
les civilitzacions anteriors i en aporten de nous.
Els nous drets digitals van lligats ara a sistemes
artificials de tot tipus que nosaltres mateixos
dissenyem, amb uns valors i unes pràctiques
que han de respectar codis deontològics que
nosaltres mateixos consensuem.
Ja hem assenyalat com totes les professions es
basen en dissenyar i transformar la realitat i a
al actuar sobre ella entren en responsabilitats
derivades. Per això les associacions
professionals elaboren codis deontològics,
codis de bones practiques, compartits entre els
seus associats. són codis d’us intern,
consensuats, per permeten una auto-regulació
de la seva praxis.
Fa mil·lenis que els metges coneixen i es
comprometen a respectar el Jurament
hipocràtic, un codi deontològic per auto-
regular la seva pràctica professional. La IEEE,
la organització professional de tecnòlegs més
gran del món té des del 1963 un codi ètic
consensuat . Recentment ha iniciat un proces53
internacional anomenat Global Initiative on
Ethics of Intelligent Autonomous Systems54
Ni la tecnologia com a saber ni els tecnòlegs
com depositaris d'aquest coneixement són
“neutres” com s’afirma sovint. Els tecnòlegs,
com la resta de professionals, tenen els seus
codis ètics o codis de bones pràctiques. Com
professionals parteixen dels seus deures. I com
ciutadans, a la vegada, reclamen els seus drets.
Però aquests dos àmbits s’estan fusionant ara.
A mesura que les TIC ens permet ser co-
dissenyadors i co-creadors dels propis
sistemes digitals, com es el cas d’Internet,
ens fa a tots co-responsables de la seva
evolució. Internet es fa dia a dia mitjançant
l’intercanvi de comunicacions entre mil·lions
de participants, entre milions de dissenyadors
de codi, milions de professionals que co-crear
serveis i continguts, per polítics que legislen,
per mestres que ensenyen, per ciutadans que
voten.
Això fa que drets digitals i els deures digitals
(codis ètics) tinguin que anar de la mà en la
societat digital.
Estem entrant en l’era de la construcció d’una
ètica de les societats tecnològiques, com ja va
indicar Hans Jonas , el pare de la tecno-55
ètica. Va ser aquest el primer que va resaltar
«l'imperatiu de la responsabilitat» com primer
valor de l’era tecnològica. L'era industrial va
acceptar una carta de drets humans que es
justificava per la “natura”. Ara els drets i
deures digitals són clarament «artificials»,
culturals i estan en construcció. Més que
descobrir-los i proclamar-los, s'han
d'inventar, desenvolupar, testejar i
consensuar. En faran falta programes de
recerca i innovació per construir aquests drets i
responsabilitat i intentar que s'acceptin
mitjançant un ample consens i una auto-
regulació acordada, com els propis protocols
d'Internet. Necessitem un programa per a la
construcció d’uns valors i una ètica de la
civilització tecnològica.
IEEE, Code of Ethics a https://www.ieee.org/about/corporate/governance/p7-8.html53
Global Initiative on Ethics of Intelligent Autonomous Systems a https://standards.ieee.org/industry-54
connections/ec/autonomous-systems.html
http://www.alcoberro.info/V1/jonas0.htm55

6. Nous drets i deures digitals
Quina relació tindran els drets i els deures a
l'era digital?. Els termes drets i deures son
encara vàlids per designar els valors humans a
l’era digital? Apuntem alguns nous drets i
deures nascuts en aquesta era.
a) El dret i deure al coneixement digital
A mesura que es va aconseguit l’accés
universal a Internet, els països es comencen a
plantejar nous reptes.
El ciutadà esta descobrint que les seves dades
poden tenir un valor. Aviat descobrirà que el
seu valor són esta tant en les dades sinó en els
programes que els processen, els anomenats
algoritmes. Aquesta tecnologia permet obtenir
més dades sobre nosaltres descobrint aspectes
del nostre comportament desconeguts per a
nosaltres mateixos. Els algoritmes generen
«perfils» de gent amb una configuració cultural
semblant, el que permet conèixer molt més de
nosaltres que si ens fixem només en les nostres
dades personals.
Per tant el dret i deure de totes les societats ja
connectades a Internet es ja passar de ser
simple usuaris de Internet a ser programadors,
«coders» de dades les pròpies dades personals i
de dades de tot tipus. Passar de ser
programats a ser programadors es un canvi
fonamental. Passar de ser «consentidors
informats» a ser responsables del «proces de
dades» es un repte pels ciutadans de tot el món
començant pels europeus.
Això vol dir tenir dret i deure de desenvolupar
el nou tipus de coneixement que suposen les
TIC. Les TIC no són simplement una eina. Es
un tipus de coneixement diferent al que la
majoria de nosaltres hem aprés de joves. Es un
nou tipus de llenguatge, una eina mental de
propòsit general nova.. Com va afirmar G.
Forsythe, fundador del Departament de CS de
Stanford: “The most valuable acquisitions in a
scientific or technical education are the
general-purpose mental tools which remain
serviceable for a lifetime. I rate natural
language and mathematics as the most
important of these tools, and computer
science as a third”. I qué ens permet56
aquest coneixement? TIC un tipus de
coneixement nou que com va advertir H.
Simon ens ajuda a dissenyar i programar el
món. El nou coneixement tecnológic comença
pel disseny: «Everyone designs who devises
courses of action aimed at changing existing
situations into preferred ones».
El primer dret i deure digital es el dret al
coneixement digital, començant per accedir a
les teories, practiques i eines de la primera de
les noves tecnologies: la computer science and
technology, la primera ciència del disseny, en
paraules de H. Simon. No es tracta simplement
d’accedir a qualsevol «coneixement» o al
«coneixement lliure». Els humans produint
infinitat de nous coneixements. Hi ha de molt
diferent tipus. Art, filosofia, ciència,
tecnologia....Si volem viure en una civilització
tecnològica ara toca aprendre el coneixement
que esta tenint un major impacte en les nostres
vides i en les vides del conjunt dels sistemes
vius: el coneixement de les noves tecnologies,
començant per les tecnologies digitals.
Aquesta no es sinó la primera de tot un seguit
de noves tecnologies que continuen per les
tecnologies de la vida o biotecnologia, les
tecnologies de la matèria o nanotecnologia, i
altres que vindran a continuació: les
tecnologies de la societat, de la ment humana i
del propi coneixement humà, que inclou el
coneixement ètic, aquell que penjava de
«l’arbre del bé i del mal» al Paradís.
https://stacks.stanford.edu/file/druid:rz632tc5340/rz632tc5340.pdf56

Construint Drets i Deures Digitals

Construint Drets i Deures Digitals

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Ähnlich wie Construint Drets i Deures Digitals

Ähnlich wie Construint Drets i Deures Digitals (20)

Mehr von Artur Serra

Mehr von Artur Serra (20)

Construint Drets i Deures Digitals