Diese Präsentation wurde erfolgreich gemeldet.
Wir verwenden Ihre LinkedIn Profilangaben und Informationen zu Ihren Aktivitäten, um Anzeigen zu personalisieren und Ihnen relevantere Inhalte anzuzeigen. Sie können Ihre Anzeigeneinstellungen jederzeit ändern.

Construint Drets i Deures Digitals

14 Aufrufe

Veröffentlicht am

Estudi del Laboratori de Ciutadania Digital de i2cat per a la construcció de nous drets i deures digitals.

Veröffentlicht in: Internet
  • Als Erste(r) kommentieren

  • Gehören Sie zu den Ersten, denen das gefällt!

Construint Drets i Deures Digitals

  1. 1. Informes Inspiracionals (Insight Reports) Sèrie Informes Oberts Artur Serra Hurtado (Artur.serra@i2cat.net) Febrer 2019 (v0.4.2) Construint Drets i Deures Digitals Laboratori Ciutadania Digital
  2. 2. Laboratori de Ciutadania Digital Sèrie Informes Oberts Els Informes Oberts són uns documents de treball que fem servir al Laboratori de Ciutadania Digital (Cat Policy Lab) per conèixer l’estat de l’art d’un tema d’interès. Estan elaborats per l’equip del Laboratori de Ciutadania Digital. No són documents tancats ni editats des del punt de vista editorial. Són documents oberts que periòdicament es revisen i s’actualitzen. Laboratori de Ciutadania Digital (Cat Policy Lab) Carrer del Gran Capità, 2, 08034 Barcelona Catalunya Tel. 935 53 25 10 email: xxxx@ web. www. CC License Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !2
  3. 3. Índex Propòsit 4 Sumari 5 I. Els orígens dels drets i deures digitals 6 1. Drets humans i drets digitals 6 2. Naixement del “computer ethics” i dels drets digitals 7 3. Free speech on Internet: els drets civils digitals (1990) 9 4. El dret a conèixer: La Declaració de Independència del Ciberespai (1996) 10 5. El dret d’Accés Universal a Internet (I): Telecentres i Community Networks 11 6. El dret d’accés universal a Internet (II) The World Summit on Information Society (2003-2005) 12 7. Open access, open content 14 II. Els drets i deures digitals ara 19 1. «The Net Delusion: The Dark Side of Internet». 2011 19 2. Estat de l’art de les iniciatives de drets i deures digitals 21 2.1. Una etapa d'abundància... de Cartes de Drets Digitals 21 2.2. Els Drets i la Governança d’Internet 22 2.3. Dels drets de Internet als deures de la AI 24 2.4 La GDRP europea, una llei de drets i deures per a la protecció de les dades personals dels ciutadans 26 2.5. La LLei espanyola de “Protección de Datos Personales y Garantia de Derechos Digitales” 28 III. Els drets digitals d’una societat del coneixement: Línies de treball 31 1. Per un programa de recerca i innovació obert en drets i deures digitals 31 2. «The same rights». 31 3. I els drets socials i culturals digitals? 32 4. Drets digitalitzats i drets digitals 33 5. Drets que impliquen deures a la vegada: els codis deontològics 33 6. Nous drets i deures digitals 35 a) El dret i deure al coneixement digital 35 b) El dret a crear estructures de recerca i innovació i el deure de participar-hi. 37 c) El dret i el deure a crear infraestructures digitals 38 d) El dret i el deure a una educació digital 38 d) El dret i el deure universal a innovar responsablement 40 e) El dret a una identitat digital respectada a la xarxa com a persona pública i el deure de la seva protecció 41 f) El dret a establir nous valors digitals: Les civilitzacions comencen per valors 42 Conclusions 46 Addenda 47 1. El debat per reconèixer un nou dret digital 47 2. “Drets i Deures de la Ciutadania en Relació amb La Salut i l’Atenció Sanitària” 48 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !3
  4. 4. Propòsit Artur Serra Jordi Colobrans Jordi Delgado Mercè Molist El Laboratori de Ciutadania Digital es una proposta de la Fundació i2cat que neix amb la voluntat d’explorar noves maneres de fer política democràtica en l’època de les infotecnologies. Des del Laboratori de Ciutadania Digital parlem de eDemocràcia, de Drets Digitals, eCiutadania, eGoverns, de Tecnologies Cíviques i de eGovernança. Un laboratori no és un observatori. Els laboratoris van un pas més enllà dels observatoris. En un observatori de política s’observa l’estat de la política. En un laboratori, a més d’observar l’estat de l’existent, es conceben, dissenyen i validen solucions a problemes existents amb la intenció de transformar l’estat de les coses. En aquest afer, el propòsit dels Informes Oberts és el de donar visibilitat a una serie de documents de treball que estem fent servir des del Laboratori de Ciutadania Digital per conèixer l’estat de l’art dels temes relacionats amb la innovació en el món de la política. Estan elaborats per l’equip del Laboratori de Ciutadania Digital i vam considerar que la seva divulgació podria ser d’interès. Els Informes Oberts, però, no són documents finals. No són documents tancats ni editats des del punt de vista editorial. Són documents oberts que periòdicament es revisen i s’actualitzen. Són documents que fem servir com a punt de partida per reflexionar sobre la innovació en el món de la política des del Laboratori de Ciutadania Digital Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !4
  5. 5. Sumari Aquest estudi intenta fer un primer estat de l’art del debat sobre els drets digitals, així com dels nous valors i els deures ètics que comporten. L’estudi és una contribució a una primera Carta de Drets i Deures de la Ciutadania a l’Era Digital que la Generalitat de Catalunya vol aprovar durant el present any 2019. 
 Es tracta d’una contribució per fer de Catalunya un país avançat de drets i deures digitals Estem passant d’una era industrial a una societat del coneixement. La modernitat va generar un conjunt de valors i de drets ciutadans que són el fonament de les societats actuals. Aquests drets es van desenvolupar en dues grans etapes històriques: l’etapa dels drets civils i polítics i l’etapa dels drets econòmics, socials i culturals. Treballem amb dues hipòtesi de partida. La primera consisteix en afirmar que estem entrant a nivell global en una etapa diferent per al desenvolupament dels drets humans: la etapa dels drets humans digitals, o drets de la societat de coneixement. Es tracta de tot un conjunt de valors i drets digitals que inclouen el respecte de drets ja reconeguts en el mon digital i a la vegada i fonamentalment de nous drets, abans no recollits. La segona hipòtesi consisteix en constatar que aquests nous drets els estem construint a partir d'uns valors i una ètica d'una cultura tecnològica en expansió. Les professions tecnològiques com les enginyeries auto-construeixen codis deontològics que guien les seves pràctiques professionals, fent responsables a aquestes comunitats de les seves pràctiques i l'impacte que aquests tindran en les seves vides i en els seus ecosistemes. A mesura que aquesta cultura se va estenent, ho fa també la responsabilitat individual i col·lectiva dels que participem en aquestes les xarxes digitals. Per tant en aquesta nova societat, drets i responsabilitats van de la mà. El debat dels drets digitals mostra implicarà per tant un debat sobre codis ètics, no ja com terreny exclusiu de grups professionals determinats sinó com un patrimoni comú de la ciutadania digital. Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !5
  6. 6. I. Els orígens dels drets i deures digitals Per què estem parlant de drets i deures digitals? Quina relació hi ha entre aquest debat i les infotecnologies? 1. Drets humans i drets digitals L’entrada en l’era digital ha afegit una dimensió nova encara a la problemàtica dels drets humans. Som la primera generació que es planteja la construcció de quins són els drets humans a l’era digital i com aquesta tecnologia modifica o no els drets humans fins ara reconeguts per la civilització actual. Hem de tenir en compte que si bé aquesta discussió ha començat per les tecnologies digitals, aquestes no són sinó la primera d’un conjunt de noves tecnologies, com la biotecnologia, la nanotecnologia, i d’altres que plantegen una nova reflexió sobre la pròpia naturalesa del que entenem per ésser humà i deixen obert el nostre propi futur com a especie. Per tant la discussió té una profunditat semblant a la que va significar el naixement de l'humanisme modern al segle XV a Europa i la seva diferència de la visió medieval dels éssers humans. La primera etapa en la historia moderna dels drets humans va consistir en la descoberta i proclamació dels drets civils (d’expressió, de reunió, de manifestació,….) durant les revolucions lliberals dels segles XVIII i principis dels XIX, fet que va començar a determinats països europeus com Anglaterra o França i els USA. A continuació va aparèixer “la qüestió social” que va donar com tot resultat tot un altre conjunt de drets econòmics i socials i culturals i que es van afirmar al llarg de les revolucions socials i anti-colonials de la segona meitat del segle XIX i primera del XX. Aquesta onada de drets ja va abastar el conjunt del planeta, inclosa tota Amèrica Llatina, Àsia i Africa. Aquests dos esforços històrics van acabar produint la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per la recentment creada1 Organització de Nacions Unides el 10 de desembre del 1948. Aquesta declaració va ser desenvolupada en els dos convenis que van acordar els Estats 20 anys després: El Pacte internacional de drets civils i polítics (PIDCP)2 i el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals (PIDESC) aprovats al 19663 i van entrar en vigor al 1977. Universal Declaration of Human Rights (UDHR) a http://www.un.org/en/udhrbook/pdf/1 udhr_booklet_en_web.pdf International Covenant on Civil and Political Rights (ICCPR) a https://treaties.un.org/doc/publication/unts/2 volume%20999/volume-999-i-14668-english.pdf International Covenant on Economic, Social and Cultural Rights (ICESCR) a https://treaties.un.org/doc/3 treaties/1976/01/19760103%2009-57%20pm/ch_iv_03.pdf Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !6
  7. 7. El primer conveni va articular els drets individuals inalienables, centrats en la llibertat d’expressió, en front de les ingerències per part dels Estats. El segon va reconèixer drets econòmics, socials i culturals que a diferencia dels primers obliguen als Estats a una acció positiva per a la seva consecució. Aquestes dues convencions van entrar en vigor al 1977, tot just al començament del que podríem anomenar el començament de l’era digital. Tot just al 1973 la Association for Computer Machinery, la primera i més gran associació de profesionals informàtics del món, nascuda als USA publicava el seu primer “codi ètic”. 2. Naixement del “computer ethics” i dels drets digitals La discussió sobre el drets digitals va néixer als USA, país lider de l’era digital. Els computer scientists i els enginyers treballant dins el sistema public de recerca i desenvolupament 4 tant a la costa este com oest dels USA van començar a generar tant els primers codis ètics com la idea que les computadores, els seus programes i les xarxes digitals haurien de poder arribar a tothom. Aquest es un fet important en el naixement de la cultura digital: drets i deures naixien en paral.lel pero en mons separats: els deures eren responsabilitat dels “professionals” i els drets dels “usuaris”. Per una banda, la ACM lidera la creació d’un primer “Code of Ethics and Professional Conduct” al 1973 que ha estat actualitzat fins avui. En el seu preamble afirma: “Computer professionals’actions change the world. To act responsibly, they should reflect upon the wider impacts of their work, consistently supporting the public good. The ACM Code of Ethics and Professional Conduct ("the Code") expresses the conscience of the profession.” 
5 Per altra banda, la tradició lliberal-llibertaria tradicionals dels USA enfortida per la contracultura dels anys 60s van animar als primers enginyers a agrupar-se en clubs que comencen a difondre tecnologies fins aleshores en mans del govern i les grans companyes (IBM fonamentalment). El Homebrew Computer Club creat al 5 de març del 1975 al Silicon Valley va tenir una importància seminal en la generació dels primers ordinadors personals.6 Aquesta tradició continuarà als anys 80s quan alguns emprenedors dels Silicon Valley van poder, a partir de tecnologies desenvolupades amb fons públics, inventar els primers ordinadors personals amb èxit, com el Eleonor Roosvelt amb la Declaració Universal al 1948 El propi Norbert Wiener en el seu llibre The Human Use of Human Beings (1950) ja va analitzar els temes4 ètics derivat dels ordinadors. Per la seva part, Douglas Engelbart va plantejar un model de cooperación entre l’ordinador i els humans dirigit a l’“augmented human intellect”, organitzant la “Mother of All Demos” el 8 de desembre del 1968, dins un programa de recerca de ARPA, on es va presentar el mouse, la videoconferència, i el primer ordinador interactiu i hipermedia, tecnologies que al 1984 acabaran sent la base del Macintosh. https://www.youtube.com/watch?v=M5PgQS3ZBWA https://www.acm.org/code-of-ethics5 http://www.t13.cl/noticia/tendencias/bbc/homebrew-computer-club-el-legendario-club-de-nerds-que-6 inspiro-a-los-gigantes-de-sillicon-valley Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !7
  8. 8. Macintosh de Apple llançat el mític any del 1984. El que és important assenyalar es que aquesta democratització dels ordinadors va anar lligada a la democratització de la seva construcció. El Homebrew Computer Club era això un club, no una associació professional com la ACM. Hi havia professionals i simplement aficionats i tots dos construïen, programaven, tenien passió per la tecnologia digital. El mateix va passar amb les xarxes digitals. El llibre The Matrix, de Joan Quartermans (1990)7 es un bon resum de les innumerables computer networks i conference systems (ARPANET, Bitnet, Fidonet, Usenet,....) que van explotar en la dècada dels 80s. Inesperadament, va ser una xarxa inicialment sortida del Departament de Defensa va ser la que va permetre interconnectar la major part d’elles: Internet. 
 Al 1986 es va crear la Internet Engineering Task Force establert com un grup obert de estandardització dels protocols de Internet. Es tracta d'una organització sense anim de lucre oberta a investigadors, tècnics, fabricants, venedors, i qualsevol persona amb capacitats tècniques que s'encarrega de elaborar i mantenir els protocols oberts que permeten a Internet, un sistema obert i descentralitzat de xarxes de computadors, funcionar correctament. Es aquest caràcter obert i participatiu de l'IETF, diferent dels organismes tancats d’estandardització internacional plens de representants nacionals, i basat en la simple competència digital, i també separat de la gestió de qualsevol xarxa, ha permès aconseguir aquest conjunt de protocols que son la base del conjunt descentralitzat de xarxes digitals interconnectades que utilitzen la família de protocols TCP-IP, i que anomenem la Internet. Es d'utilització d'aquesta família de protocols acordat per consens el que permet que aquest conjunt de xarxes físiques heterogenis formen una unitat lògica única d'àmbit global. David Clark, investigador del MIT, va formular al 1992 els principis que van inspirar el Tao del IETF : "We reject: kings, presidents, and8 voting. We believe in: rough consensus and running code.” Una formula que pot ser molt útil per la configuració dels nous sistemes democràtics a l'era digital. També als anys 80s en la Costa Est dels USA es va iniciar un altre esforç clau dins el moviment en favor de democratització de les TIC: el software lliure, iniciat al 1983, al MIT per Richard Stallman amb el GNU, un sistema operatiu obert. Començava el moviment pel software lliure. Mentre que Califòrnia liderava la democratització dels computadors, i el govern americà apostava per Internet, la Costa Est liderava el moviment per obrir el software i permetre no només el seu ús, sinó també la seva modificació i distribució lliure. Aquest esforç pel software lliure va formular explícitament des d'un principi que connecta amb els nous drets digitals, les anomenades “les quatre llibertats del software lliure”.
 Les quatre llibertats del software lliure • La llibertat de fer córrer el programa, amb qualsevol propòsit. • La llibertat d'estudiar com funciona el programa i canviar-lo per fer-lo funcionar com vulguis • La llibertat de redistribuir copies per ajudar al teu veí. Quarterman, J. The Matrix. The Matrix: Computer Networks and Conferencing Systems Worldwide, Digital7 Press, 1990, ISBN 1-55558-033-5 (a comprehensive book on the history, technology, and people of computer networks worldwide). Vegeu: Niels ten Oever and Kathleen Moriarty, Editors (2003) The Tao of IETF: A Novice's Guide to the8 Internet Engineering Task Force a https://www6.ietf.org/tao.html#RFC6722 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !8
  9. 9. • La llibertat de distribuir copies a d'altres de les versions modificades que hagis fet. Així pots donar a tota la comunitat la possibilitat de beneficiar-se dels teus canvi. • (Les llibertats 1 i 3 requereixen tenir accés al codi font).9 És important destacar que per primera vegada sortia de la pròpia comunitat hacker la formulació de “llibertats” en el camp digital. Aquesta idea connectava amb les “Quatre Llibertats” que van ser proclamades pel President F.D. Roosevelt en el famós discurs a la nació del gener del 1941 .10 
 -Freedom of Speech
 -Freedom of Worship
 -Freedom of Want
 -Freedom of Fear 
 Una jove comunitat digital començava així a formular per sí mateixa tot un conjunt de llibertats en relació a un element clau l'era digital, el programari dels seus ordinadors. Curiosament els primers hackers com el propi R. Stallman eren computer scientists treballant en Departaments de Computer Science de les millors universitats nord-americanes amb projectes finançats per DARPA, l’agència de recerca del Departament de Defensa. El moviment pel software lliure es va associar al naixement de la cultura hacker. Steven Levy, al 1984, amb el seu llibre “Hackers: Heroes of the Computer Revolution” va popularitzar aquesta nova cultura i els seus valors. 3. Free speech on Internet: els drets civils digitals (1990) Curiosament, aquesta democratització dels ordinadors, de les xarxes i del propi software va tenir un efecte contradictori. Si bé va estar en gran part basada en tecnologies finançades per fons públics, el seu ús va agafar desprevinguda a la maquinaria de l'Estat que va reaccionar quan es va adonar que podria tenir efectes no previstos per al sistema. Això va donar lloc als 90s a la creació d’una corrent de defensa de les llibertats individuals contra l'ingerència de l’Estat. Al juliol del 1990 es crear la EFF, Electronic Frontier Foundation, iniciada per alguns dels pioners de Silicon Valley, essencialment com resposta a l’amenaça del govern americà contra la llibertat d’expressió.11 L’Electronic Frontier Foundation va ser una organització pionera dedicada a la defensa dels drets individuals a l’era digital, començant pel dret de free speech. El seu cofundador, el music John Perry Barlow va proclamar el primer manifest de la “independència del ciberespai”. Es interessant matissar el diferent enfocament de les 4 llibertats del free software de Richard Stallman i la GNU de la defensa de les llibertats dins el món digital de la Electronic Frontier Foundation. Mentre que el primer iniciava la lluita per noves llibertats digitals, propi de la nova cultura tecnològica, La EFF s’inspirava en gran part en la tradició anglosaxona de protecció dels drets individuals versus la ingerència de l’Estat. Els seus reptes estaven centrats en la defense de: free speech, privacy, creativity and innovation, transparency, security. https://ca.wikipedia.org/wiki/Programari_lliure9 https://www.ourdocuments.gov/doc.php?flash=false&doc=70&page=transcript10 https://www.eff.org/about/history11 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !9
  10. 10. A diferència de les quatre llibertats de la GNU que proclamaven noves llibertats digitals, la EFF el que feia era acollir-se als drets civils ja reconeguts intentar que també siguessin respectats al ciberespai. Aquest doble enfocament li podríem dir la diferència entre drets digitals i drets digitalitzats, diferència que arriba fins als nostres dies. El software lliure es un dret digital, un dret que neix pròpiament de la cultura digital, del món dels hackers, dels programadors que volen donar el seu codi a la comunitat i ser reconegut pel mateix. A vegades es confon amb els drets dels commons en les cultures agràries tradicionals. Però hi ha una diferencia fonamental. En les cultures tradicionals, els drets comunals preexisteixen al del individuu. I es tracta de drets de comunitats territorials locals. El dret del software lliure esta establert per programadors individuals que acorden donar a tothom aquest software no només per usar-lo sinó per transformar-lo i beneficiar així a la comunitat. Per la seva part, les llibertats de la GNU son noves llibertats, la base d’uns drets digitals nous. Un dret digitalitzat es un dret que ja existia abans del món digital i que es vol que també pervisqui dins aquest. Així el dret a la lliure expressió es un dret propi de la societat lliberal, que també es reivindica dins el món digital. El software lliure es basa en llibertats noves. A principis dels 90s, un programador, Phil Zimmermann crea PGP, el primer software de xifrat asimètric o de clau publica obrint la democratització de la criptografia a Internet. Zimmermann publica al 1991 el seu codi font que es podia descarregar de forma gratuïta que provoca la reacció immediata de l’empresa RSA Data Security i del govern americà per prohibir el seu ús. Comença la «cripto-lluita» contra aquest intent de prohibir que la criptografia pogués estar a l’abast de tothom. El “ciberespai” era considerat per determinats poders com el seu regne al que no es permetia entrar a cap altre actor. I aquests poders semblaven no respectar ni els nous codis digitals dels seu pioners, ni tan sols drets civils ja acceptats fora d’Internet. La denuncia de Edward Snowden al diari The Guardian del 7 de juny del 2013 sobre el sistema de vigilància massiva del govern americà va donar rellevància planetària a tots aquests esforços dels pioners dels drets digitals i va posar en evidencia les forces que s’oposaven a aquesta democratització. Efectivament era i es necessària la protecció de la privacitat a la xarxa contra la seva vulneració per part de les grans companyes en col·laboració amb els poders públics. La defensa dels drets civils i polítics dels ciutadans llunys de reduir-se al ciberespai agafaven una importància capital dins l’era digital. 
 4. El dret a conèixer: La Declaració de Independència del Ciberespai (1996) El 8 de febrer del 1996, John Perry Barlow, cantant i co-fundador de EFF, invitat al World Economic Forum de Davos va llegir davant la elit de les corporacions globals, el primer manifest per la independència del ciberespai .12 Aquest manifest presenta obertament una confrontació del ciberespai amb els poders del món industrial i els ve a dir essencialment que “our world is different”. La Civilització de la Ment que proposa construir sobre el Ciberespai reuneix dos tipus de drets que seran un constant al llarg dels anys, els drets digitals i els drets digitalitzats. En primer lloc advertim drets ja reconeguts en les nostres societats i que al ciberespai continuaran sent-ho: «We are creating a world https://www.eff.org/cyberspace-independence12 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !10
  11. 11. where anyone, anywhere may express his or her beliefs, no matter how sinular, without fear of being coerced into silence or conformity” (FIG2). Recordem aquí de nou les Quatre Llibertats del President F.D. Roosvelt. En segon lloc, Perry Barlow introdueix drets digitals nous: “In our world whatever the human mind may create can be reproduced and distributed infinitely at no cost”, dret que constitueix un fet diferencial respecte a la civilització industrial: El dret de la ment humana a generar coneixement i a ser poder distribuït a cost zero. John Perry Barlow, continuant aquesta declaració, va acabar introduint en un dels seus darrers vídeos el dret a conèixer, The Freedom to Know. Amb13 aquest dret la cultura digital es formula també com a cultura de coneixement. El dret al coneixement i la seva universalització neix directament com expressió del món digital i aporta una nova dimensió respecte als drets establerts en la Declaració Universal de Drets Humans del 1948. Com veurem més endavant no es tracta de qualsevol coneixement. 5. El dret d’Accés Universal a Internet (I): Telecentres i Community Networks
 Als 80s també neixen els primers els primers community technology centers o telecentres i les primeres community networks als USA, Canada i alguns països europeus. Al 1980 la professora d’institut Antonia Stone obre a14 New York Playing to Win (PTW) una ONG dedicada a reduir la desigualtat en l’accés als ordinador. I al 1983 inaugura amb el Harlem Computer Community Center a NYC, primer community technology center obert al conjunt de la ciutadania. La seva missió: portar les primeres computadores digitals als barris pobres de New York. Al 1986, neix Cleveland Freenet , la primera xarxa ciutadana lliure,15 organitzada pel Dr. Thomas Grundner de la Case Western Reserve University, per compartir informació sobre salut entre els ciutadans locals. Aquests esforços continuaven la tradició comunitària anglosaxona d’obrir la tecnologia a la comunitat. El que hi havia darrera d’aquestes practiques era l’esforç per democratitzar l’accés a les noves tecnologies, problema encara no resolt i que marca un nou enfocament del drets digitals. No es tracta només de drets individuals sinó de drets col·lectius, comunitaris. Aquest esforç arribarà mes tard a ser formulat com la lluita per universal access to Internet. Entrem en els “drets socials digitals”. Telecommunities Canada, la més gran associació de xarxes ciutadanes del món, va representar la experiència més exitosa en aquest sentit. Tot aquest esforç culmina amb la creació de la xarxa de telecentres a escala global. Aquest nou enfocament posava també en evidència les diferències entre territoris i països. Al maig del 1990, va néixer la Association for Progressive Communications, reunint ONGs de USA (IGC), UK (GreenNet), Nicaragua (Nicarao), Sweden (NordNet), Canada (Web), Brasil (Ibase) i Australia (Pegasus). La seva gran novetat clau va ser el seu caràcter global. J. Perry Barlow, 2013. The Freedom to Know. https://www.youtube.com/watch?v=srYYh1fyKqQ13 https://en.wikipedia.org/wiki/Antonia_Stone14 https://case.edu/ech/articles/c/cleveland-freenet15 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !11
  12. 12. La APC va fer que l’accés a les noves tecnologies començava es considerés un problema global que afectava tant a països del Nord com del Sud. Aquesta organització obtenia al 1995 l’estatus de entitat consultiva de la ONU i va tenir un rol molt destacat a la World Summit on Information Society al 2003 i 2005. Al novembre del 2000 es reunia a Barcelona la primera Global Community Networking Congress, Global CN 2000 amb el lema: The Internet Human Face. Un esforç liderat per per la European Network of Community Networks i amb el suport de l'activa comunitat de xarxes ciutadanes de Catalunya entre elles TINET, BCNet, i CornellaNet. Aquest congrés va reunir més de 600 participants del conjunt d’organitzacions que lluitaven en favor de l’accés universal a Internet: la família de CTCs, Telecommunities Canada, els Community Networks europeus, els telecentres de Latinoamerica i Africa, amb líders destacats de USA, Canada, la UE, Australia, Nova Zelanda, Japó, Senegal, Ecuador y Argentina. Aquest congrés va constituir en paraules de Steve Cisler la primera ocasió de reunir16 aquestes noves estructures socials de l'era digital. Aquest esforç va tenir continuïtat a Buenos Aires, sota el lideratge de Susana Finquelievich de la Universidad de Buenos Aires (2001) i finalment Montreal, impulsat per Alain Ambrosi (2002). Finalment es va intentar, sense èxit, establir un CN Partnership, una primera coordinació estable d'aquestes noves estructures de la societat civil digital global. El que sí va tenir èxit va ser per crear una nova comunitat de recercaires agrupats al voltant de la revista Community Informatics ,17 liderada pel canadenc Michael Gurstein. 6. El dret d’accés universal a Internet (II) The World Summit on Information Society (2003-2005) La World Summit on Information Society celebrada en dos edicions, primer a Ginebra al 2003 i després a Tunísia al 2005, va marcar un abans i un després en la globalització de les tecnologies digitals i en la pressa de consciencia que la necessitat de polítiques digitals coordinades a escala global. Una de les prioritats va ser l’accés universal a Internet. El conjunt d'Estats nacionals i de grans empreses de telecomunicacions entrava al món Internet. LA Cimera va ser organitzada per la ITU, International Telecommunication Union, l'organització de Nacions Unides que reagrupa a governs i empreses interessades en les telecomunicacions. Per primera vegada es van reunir per debatre els problemes de la emergent societat de la informació. Recordem que abans del WSIS, un altre organisme de la ONU, la UNESCO va intentar en els anys 80s, encara a la Guerra Freda, fixar les regles d’un “Nou Ordre de la Informació”, iniciativa que va ser vista amb recel pels USA, pensant que anava dirigida a posar límits al seu domini en el món dels mitjans de comunicació, i que va acabar en la retirada dels USA de la UNESCO i la paralització de la iniciativa. Al 2003 la situació internacional havia canviat radicalment. Els USA havien guanyat la Guerra Freda i la seva actitud va ser totalment diferent. Internet avançava imparable. La mateixa Internet Society, organització dels professionals de Internet a tot el món, proclamava el seu lema: “Internet is for everyone”. La resta de països, començant pels del Sud, entre ells la Tunísia, volien dues objectius: per una banda no quedar despenjats d’aquesta nova onada tecnològica. El principal repte de tota la cimera va ser com fer Cister, Steve. Barcelona Report. 2000. http://www.mistica.org/portugues/emec/prod/memoria5/0236.html16 Gurstein, M. What is Community Informàtics (2007). https://arxiv.org/abs/0712.322017 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !12
  13. 13. polítiques per evitar la “fractura digital”, la divisió del món entre la gent connectada i la major part de la humanitat encara per connectar. L'accés universal a Internet venia a sintetitzar aquesta demanda. Però per altra, els Estats i les grans empreses de telecomunicacions fora dels USA veien emergir una xarxa, Internet, que no havia sortit seguint els estàndards tradicionals establerts per la ITU, que funcionava fora del control de les empreses de telecomunicacions clàssiques, que donava lloc a una llibertat d'expressió i comunicació que afavoria la societat civil i que finalment generava models econòmics i de governança diferents. Un fet distintiu d'aquesta cimera va ser el rol molt actiu d'organitzacions de la societat civil com l’APC en la mateixa. WSIS va marcar un abans i un després en la historia de Internet. A l'any 1998, any en que Tunísia va plantejar la idea del congres a la ITU, la Internet comptava amb 147 milions de persones connectades, la major part d'elles als USA, Europa i Japó. Vint anys després18 Internet arriba a 4.208 milions i la major part en països asiàtics amb Xina com el país amb més usuaris a escala global .19 Es cert que Internet al desembre del 2018 només arriba, segons Internet World Stats al20 55,1% de la població global i possiblement aconseguir l'accés per al 44,9% restant costarà més que l’esforç fet fins ara. Africa encara es l'assignatura pendent d’Internet. Aconseguir l’accés universal a Internet serà una llarga marxa. Però també es cert que la Internet ha canviat radicalment. El canvi fonamental ha estat la seva globalització. Això ha permès passar d'una Internet basada quasi exclusivament en una tecnologia i en uns valors occidentals liderats pels USA però amb un nombre reduït d'usuaris, a una Internet on hi ha altres actors tecnológics importants com Xina, que han aportat un enorme nombre d'usuaris i proposa valors molt diferents. Aquests valors i la seva concreció en polítiques públiques estan generant el seu propi model tecnològic i empresarial. En segons lloc, l'Unió Europea ha crescut com a tercera gran força dins Internet, compta amb un nivell tecnològic notable, però amb una base d’empreses digitals no tant competitives. 
 Europa compta amb un nombre d'usuaris important i amb uns valors que intenten defensar als usuaris en el camp digital però des del punt de vista tecnològic i econòmic esta quedant endarrerida en relació amb els seus competidors. Aquest fet posa en perill la seva defensa dels drets dels usuaris. Iniciatives com Digital Future Society de la MWC poden servir per oferir una nova visió de l’era digital més https://www.internetworldstats.com/emarketing.htm18 https://ourworldindata.org/internet19 https://www.internetworldstats.com/stats.htm20 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !13
  14. 14. basada en una combinació de valors digitals i humanistes. Segons Internet World Stats, Asia-Pacific reuneix ja al 2018 el major volum de internautes, superant la suma de USA i Europa. Segons el China Internet Network Information Center , tan sols aquest país al desembre 201721 va arribar als 772 milions d’usuaris superant la suma de internautes connectats de tota Europa, inclosa Rússia. La mitjana de gent connectada al país es del 55,8%, amb una gran diferencia entre els connectats en les àrees urbanes, el 73%, i connectats en àrees rurals, el 27%. Del total connectats, el 97,5% ho fan via telèfons mòbils. Donat aquest panorama, hi ha autors que preveuen en un pròxim futur l'existència de dues Internets, degut a la enorme influència de Xina22 Vist de dels valors de les democràcies lliberals accés universal a Internet ja no es un objectiu clau. En gran part ja s'ha aconseguit. Però si ens fixen en països com Xina o Índia encara es el primer dels drets socials digitals i es de reconèixer que l'esforç fonamental per a la seva consecució a escala planetària esta sent desplegats pels països asiàtics. Això estableix un primera diferència important entre tipus de valors en el món digital. Les prioritats ètiques i polítiques entre uns països i d'altres no són les mateixes. Hi ha països que prioritzen la defensa dels drets civils individuals dins el món digital. Altres ho fan dels drets socials, com el dret d'accés i altres que intenten, com la UE, combinar els dos. El cert es que en termes ètics, la defensa dels drets socials digitals esta encara molt enderrerida en relació amb la defensa dels drets civils digitals. Pero més enllà dels drets civils i socials, a la societat del coneixement esta creixent una nova generació de drets que van directament al cor de la nova era: els valors del coneixement. 7. Open access, open content Internet va néixer com una xarxa dels investigadors informàtics de DARPA. Era el resultat de ARPANET, la xarxa de recerca i servei de la comunitat de computer scientists americana. La comunitat hacker era la seva filla. Els seus codis ètics, com open source i open networks, van ser els codis d’Internet. També aquesta cultura va connectar amb una tradició molt occidental establerta per la comunitat científica, de open content. Els continguts de la ciència tradicionalment han estat oberts a tothom, al menys a Occident. No així en tecnologia on Occident va introduir la tradició de les patents al segle XIX per protegir inicialment a inventors individuals i que finalment ha estat una gran barrera protectora dels actius de les grans corporacions. Però a la IIGM un fet nou va aparèixer: els Estats començaven a invertir massivament també en tecnologies avançades, com les TIC. Ho feien per davant de les grans corporacions https://cnnic.com.cn/21 https://www.telegraph.co.uk/technology/2018/09/21/googles-ex-ceo-predicts-china-will-cause-internet-22 split-two/ Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !14
  15. 15. via Departaments de recerca de les Universitats i gran part d'aquesta literatura tècnica a la vegada va acabar obrint-se al pùblic. Es va publicar. El cas de la tecnologia Internet es paradigmàtic. Recordem que la tecnologia va començar finançada per DARPA. Als anys 60s els primers departaments de Computer Science als USA es feien dir the ARPA labs. Steve Crocker posava en marxa en 1969 els RfC, (Requests for Comments), els documents tècnics on es publicaven les aportacions, els comentaris, que una vegada consensuats quedaven establerts com els nous estàndards de Internet. Toda aquesta documentació es publicava en obert i era accessible a la xarxa. Al 1985 la National Science Foundation va crear la NSFNet, una xarxa acadèmica per connectar les seves supercomputadors. Aquesta xarxa va passar a ser el nou backbone de la Internet, reemplaçant ARPANET que va desaparèixer al 1990. La NSFNet es constituïa com la xarxa digital de la comunitat de Ciència i Tecnologia, primer als USA. Al 1986 a Holanda es creava SURFTNet, la primera xarxa acadèmica europea amb protocols IP. RedIris finalment tota la UE posaven en marxa xarxes semblants. Al 1991, Tim Berners Lee donava a conèixer el WWW, convertint a Internet en una xarxa de informació i comunicació facilitant la generació d'un flux aclaparador de informació i comunicació a escala planetària com abans cap xarxa ho va permetre. De fet la possibilitat d'accedir obertament als continguts que Internet va permetre des del primer moment va accelerar el tema de la connectivitat. La gran acceleradora d'Internet va estar tant la tecnologia oberta com el model d'accés obert als continguts que Internet va permetre des d'un principi i que va provenir de la cultura dels investigadors informàtics treballant en les universitats americanes. Però el WWW va tenir un real impacte quan al 1994 la NSF va deixar de operar i Internet es va obrir al mon dels proveïdors de serveis privats. Amb la comercialització de Internet al quedava obert el pas a que milions de ciutadans, no només la comunitat de recerca i universitària, pogués accedir a la mateixa xarxa, la mateixa infraestructura que fins aquest moment havia estat exclusiva del món de la recerca. Milers de milions de ciutadans accedien a la mateixa xarxa que constituïa la primera infraestructura de recerca i innovació del món. Però la forma en que ho feien era via La Web. Aquesta va transformar Internet en una xarxa d’informació per a “navegants” a la cerca d'informació. Internet va perdre amb el WWW gran part de la seva cultura de comunicació com una commputer mediated communication network. Internet va ser dissenyada per i per a “computer scientists” amb una arquitectura dissenyada en base al principi de comunicació de“extrem a extrem” amb una clara missió d’impedir un control centralitzat dels sistemes de comunicació en cas d’una invasió estrangera, segons el model de Paul Baran. No va ser pensada per accedir a la informació, ni oberta ni tancada, sinó per generar comunicacions distribuïdes entre programadors investigadors que treballaven amb amb codi fonamentalment, no amb text. Basada en la comunicació distribuïda permetia a cada usuari participar en la comunicació. Una estricta separació entre la xarxa i els serveis permetia la Net Neutrality i impedia que cap operador de telecomunicació dominés les aplicacions i els continguts. El WWW es va dissenyar amb altres finalitats. Inicialment pensada com a xarxa dels científics del CERN, dels físics, per compartir les seves dades. Així va popularitzar l'accés obert al «text», a l’hipertext, com a contingut. La Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !15
  16. 16. introducció del «hipertext» va canviar el model de comunicació de la Internet, per un model informacional, basats en “dades” (facts), propi de la comunitat científica tradicional, no en “information processing” o “programes”, processos, propis de la cultura tecnològica. Aquest sistema va abundar en la idea que la Internet era una gran biblioteca de continguts de tot tipus als que els ciutadans haurien de poder accedir gratuïtament. De la mateixa manera que els ciutadans tenien dret a accedir al contingut de les biblioteques públiques, aquest dret s'estenia a la pròpia Internet que apareixia com un gran repositori de continguts a descobrir per intrèpids “navegants”. Des del segle XVIII, l'Il·lustració va fer de la Enciclopèdia, el símbol de coneixement. Per tant no es estrany que la construcció d'una Enciclopèdia a Internet, la Wikipèdia, va representar una primera tasca. La novetat era que aquesta ja es va construir en xarxa i quedava oberta de forma permanent. Aquest metàfora de una xarxa de dades, alimenta ara la creença en que les “dades son el nou petroli”. Separar dades de programes esta produint legislacions miops com la GDPR europea que tindrà resultats molt limitats. A diferencia dels serveis d’informació de les antigues operadores de telecom, Internet era alimentada per enormes quantitats de continguts generats per investigadors, estudiants, voluntaris, membres de llistes de distribució,…era una “mina d’or” on el problema era desenvolupar eines de cerca per poder “trobar” or dins aquesta enorme dipòsit de continguts. La figura del programador, del hacker, va quedar en segons lloc i va aparèixer en primer lloc la figura del «navegant», de l’ «explorer», aprenents de científic. La privatització de Internet al 1994 va permetre l’entrada de grans quantitats de capital privat dels operadors de telecomunicacions, creant un gran negoci amb empreses que no havien cap inversió en la tecnologia Internet. Simplement s’apropiaven privadament dels resultats de la recerca pública pagada pel govern americà i feien pagar als usuaris pel que tenia menys valor: l’accés via cable o wireless a Internet. I quedava pendent com es valoritzava els que els usuaris cercaven i que tenia més valor: la gran quantitat de continguts que inicialment les universitats i després milions de internautes posaven i compartien en obert a la xarxa. Aquest gran contingut en obert, un altra empresa, Google va saber com monetaritzar-lo desenvolupant un cercador al que li va aplicar una formula que ja la TV utilitzava, la monetització via publicitat, aquesta vegada personalitzada. Per aconseguir això havia de donar un nous pas: aconseguir quedar-se la informació que el propi usuari generava a la Web. I aquesta informació quedava pressa dels algoritmes de Google ajudava a processar que ja no eren oberts. L’open network i el open content es tancaven via operadors de telecomunicacions i empreses de processament d’informació com a Google. El valor econòmic d’Internet es repartiria de forma desigual entre els operadors de telecom i les noves empreses over-the-top, que sabien aprofitar tecnologies finançades amb fons públiques i continguts generats pels pels usuaris per generar els nous oligopolis digitals. A canvi Internet podia accedir a milers de milions nous internautes que generosament donaven exabites d’informacions a la xarxa. Com Internet era una xarxa que podia transportar tot tipus de contingut (text, àudio,vídeo,...) i ho podia fer aparentment en obert, un jove informatica interessat en escoltar musica, Shawn Fanning, va iniciar al 2000 Napster, el primer servei peer to peer de musica compartida per Internet, Napster. Aquesta demanda d'accés lliure als continguts va explotar primer amb la musica i a continuació amb els audiovisuals. Al 2005, va néixer Youtube i de nou Google va aparèixer i Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !16
  17. 17. el va incorporar a Googlelia, la seva Internet dins Internet. El mon de les discogràfiques i a continuació els majors de Hollywood va iniciar una lluita aferrissada contra aquests serveis. A Catalunya el conflicte entre els defensors de l'accés obert els va enfrontar a la SGAE en una batalla per la cultura lliure. Es molt recomanable analitzar els arxius de XNET ,23 entitat que va jugar un paper lider en aquest esforç. L'esforç per aconseguir un accés obert als continguts va generar tota la tecnologia de Creative Commons per la qual es podia reconèixer els drets dels autors i creadors sense tancar l’accés al seu contingut. Al 2001, Lawrence Lessig, professor de Dret de Stanford va crear la Creative Commons, una associació sense anim de lucre en favor del copyleft. El resultat va ser generar un conjunt de llicencies de drets d'autor per compartir coneixement, una innovació jurídica avui utilitzada a escala global per obrir continguts tant artístics com científics. Las llicencies CC24 estan inspirades en la llicencia GPL (General Public License) generada per la Free Software Foundation.
 Aquests són els seus diferents models: Al 2018, Creative Commons es una organització global amb mes de 100 capítols en més de 85 països.25 El 1 de desembre del 2001 a Budapest es va organitzar la BOAI, Budapest Open Access Initative El seu objectiu: facilitar l’accés26 obert a tota la literatura científica. Animats per l’impacte de Internet, un conjunt de institucions de recerca van acordar una guia de com aconseguir aquest objectiu. Peter Sumer, de Harvard, va redactar de la declaració final: Seguint aquesta iniciativa al 2009 un grup d’experts reunits per la UNESCO va adoptar l’anomenat Venice Statement reafirmant el27 dret ciutadà a “Gaudir dels beneficis del progrés científic i de les seves aplicacions”. Més recentment, la Comissió Europea ja s’ha compromès a la publicació en obert de tot el coneixement i recerca finançada amb fons públics. Pas a pas, el dret d'accés al coneixement es va reconeixent. Ja al 1948, l’article 27 de la Declaració Universal de Drets Humans ja va reconèixer que :”Everyone has the right freely to participate in the cultural life of the XNET a https://xnet-x.net23 https://creativecommons.org/licenses/?lang=ca24 https://es.wikipedia.org/wiki/Creative_Commons25 BOAI, Budapest Open Access Initative a https://www.budapestopenaccessinitiative.org/read26 Venice Statement on the Right to Enjoy the Benefits of Scientific Progress and its Applications a https://27 www.aaas.org/sites/default/files/VeniceStatement_July2009.pdf Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !17
  18. 18. community, to enjoy the arts and to share in scientific advancement and its benefits”. Mes tard, l’article 15 del Pacte Internacional pels Drets Econòmics, Socials i Culturals aprovat al 1966 va recollir aquest dret concretant-lo: Pacte Internacional pels Drets Econòmics, Socials i Culturals “Els Estats part en aquest Pacte reconeixen el dret de tothom a: I. Participar en la vida cultural. II. Gaudir dels beneficis del progrés científic i de les seves aplicacions. III. Beneficiar-se de la protecció dels drets morals i materials que resultin de les produccions científiques, literàries o artístiques de les quals sigui l’autor. Entre les mesures que els Estats part en aquest Pacte hauran d'adoptar per assolir el ple exercici d'aquest dret, cal incloure- hi les necessàries per a la conservació, el desenvolupament i la difusió de la ciència i de la cultura. Els Estats part en aquest Pacte es comprometen a respectar la llibertat indispensable per a la investigació científica i per a l'activitat creadora. Els Estats part en aquest Pacte reconeixen els beneficis que deriven de l'encoratjament i el desenvolupament de la cooperació i les relacions internacionals en els camps científic i cultural”. A mesura que entrem a la societat del coneixement anirem veient que els drets humans propis de la nostra era són simplement això: drets de coneixement. Però no es el mateix el dret d l’accés universal al coneixement, sigui aquest tecnològic, científic o artístic, que el dret a generar aquest coneixements. El dret d’accés es un dret d’un usuari. El dret de generar coneixement es un dret d’un autor. La nostra civilització es utilitària, basada en l’ús de la natura i dels propis humans. La visió de la mateixa tecnologia no podia ser diferent: es veu com un “útil”, una eina al nostre servei. Però ara estem entrant en una nova civilització on la tecnologia es un coneixement, i un coneixement fonamental que permet transformar el món, i no el món de les coses o els objectes sinó el món dels propis pensament, de les pròpies idees i sentiments. I els drets digitals no es basen simplement en el dret a accedir com usuaris a les tecnologies digitals sinó principalment en el drets com a éssers humans a generar aquest nou tipus de coneixement, el dret i el deure a ser no només humans sinó humans Sapiens. No ens diem així?
 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !18
  19. 19. II. Els drets i deures digitals ara L’emergència d’una societat digital fa replantejar els valors que han donat sentit a les societats analògiques. Quins drets i deures calen per articular les societats digitals? Quines iniciatives destaquen en aquesta direcció? 1. «The Net Delusion: The Dark Side of Internet». 2011 El que ha passat en la darrera dècada amb Internet ha estat qualificat en paraules de Evgeni Morozov com La Desil·lusió. El seu llibre publicat al 2011 va representar un28 critica radical al ciber-utopianisme. La Internet no era intrínsecament emancipatòria. No només estava en gran part controlada per governs o grans corporacions, el més problemàtic es que les seves aplicacions i xarxes generaven una mena de «mon feliç» on les joves generacions deixaven de ser «activistes» i es converteixen en «slacktivistes», persones acomodatícies, «fluxes», que creuen que el món es pot canviar a base de xarxes socials com Facebook o Twitter jugant a clicar «likes» i fent-se «followers». Efectivament, l’expansió explosiva d’Internet iniciada al 1995 ha donat lloc, i a la vegada estat promoguda, amb el naixement de grans corporacions per una banda i per altra a la posada de noves estratègies polítiques digitals dels Estats. Per una banda el mon empresarial i Wall Street han comprovat els enormes beneficis que poden obtenir invertint en els «unicornis» del Silicon Valley. Per altre els governs han vist Internet com un gran mitja de desenvolupament econòmic i també de control de la seva pròpia població. Així el govern americà via National Security Agency ha utilitzat la xarxa com camp de la seva «ciberwar» contra el terrorisme, amb mesures d’espionatge del conjunt de la població. Per la seva part, el govern xinés ha construir la Great Firewall of China, sistema oficial de censura dedicat a filtrar les webs i serveis estrangers així com a promocionar els propis, el que ha propiciat el naixement de grans empreses tecnològiques com Huawei i grans plataformes xineses com Baidu or Alibaba. Els mercats i els Estats, seguits per la gran massa de la població, s'han apropiat de Internet com un instrument al servei de sus valors tradicionals. De fet Internet va estar des del principi un instrument del govern americà, per tant un instrument per guanyar la Morozov, E. 2011. The Net: The Great Delusion.28 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !19
  20. 20. Guerra Freda, però a la vegada Internet va permetre incubar un tipus de coneixement i de valors diferents. Des d'un principi sempre ha hagut un conflicte de valors en el sí d’Internet. I aquest conflicte encara perviu. El conflicte no ha estat simplement entre el software lliure i el propietari, o entre els commons i el mon empresarial. També ho ha estat entre els models centralitzats de com dissenyar la xarxa i els models distribuïts, entre el model OSI i el model de IETF, entre tipus de coneixement entre científics i enginyers. I el cas es que tot i així o precisament per tot això, el sistema funciona, dona poder a la gent, li dona veu, la connecta. 
 Per una banda, el món empresarial que encara comparteix els valors tradicionals imagina la Internet com un gran mercat digital a controlar finalment per la seva empresa o per un petit conjunt d’elles, lògica no diferent a la que abans va tenir Microsoft, Apple o IBM, els monopolis de telecomunicació europeus., o els antics barons de l’acer o de l’automòbil. Facebook intenta ara amb projectes com Free Basics (abans Internet.org) expandir la seva base de clients a la resta del món encara no connectat, donant un accés universal a Internet reduït amb l’accés amb els seus propis serveis com feina abans Telefònica amb la InfoVia, “la veritable Internet”. Però a la vegada, plataformes com Facebook o Twitter serveixen de rampes de llançament per a milions de joves de tot el món per donar-se a conèixer i per intentar alliberar-se de règims que impedien la seva expressió, com va passar a Tunísia o Egipte amb la Primavera àrab al 2011. Internet permet expandir globalment les noves grans corporacions com Google o Facebook i a la vegada expandeix la comunitat Wikipedia, Linux o Creative Commons. Per la seva part, el món estatal, en particular les grans potències, consideren Internet com el seu gran camp de desplegament de la ciberwars on el seu deure es mantenir «protegida» i «segura» la seva població davant les intencions “hegemòniques” de les potencies adverses. Però al mateix temps, els governs fan polítiques publiques en favor de l’accés universal a Internet, que permeten una explosió global de la innovació oberta i l’emergència de living labs, laboratoris ciutadans, citizen science, fablabs, arreu. El cas Snowden, destapat al 2013 per diari The Guardian, va assenyalar un punt de inflexió que encara feia més gran aquesta desil·lusió sobre tot entre les classes mitjanes lliberals d'Occident. Posava de relleu l'urgència que els ciutadans a l'era digital s’havien de poder protegir efectivament els seus drets al ciberespai així com posava de relleu el deure dels governs de respectar-los i dels propis ciutadans de fer-los respectar. El cas Snowden van començar a capgirar l’atenció publica mundial sobre aquest fet, en particular la europea. Va donar lloc a la signatura el mateix any d’un manifest, «Stand for Democracy in the Digital Age», de més de 500 escriptors de 80 països, encapellat pel escriptor alemany Günter Grass, que va recollir 221.977 signatures en Change.org reclamant un global digital bill of rights29 En concret el manifest defensava aquest dret: «WE DEMAND THE RIGHT for all people to determine, as democratic citizens, to what extent their personal data may be legally collected, stored and processed, and by whom; change.org. global digital bill of rights a https://www.change.org/p/a-stand-for-democracy-in-the-digital-29 age-3 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !20
  21. 21. to obtain information on where their data is stored and how it is being used; to obtain the deletion of their data if it has been illegally collected and stored». Però ha estat l’escàndol de Facebook i Cambridge Analytica destapat al 2018 el que ha generat una consciència de la urgent necessitat d’obrir una superabundància de cartes de drets digitals de la ciutadania. Ens obliga a una reconsideració de la mateixa Internet i del futur de la societat del coneixement. El que ha posat de relleu aquest cas no es simplement que els Estats ens espien sinó que una connivència de plataformes digitals com Facebook, investigadors acadèmics poc escrupoloses treballant en universitats prestigioses, empreses consultores estratègiques i governs grans o petits poden estar aprofitant Internet per manipular les nostres ments utilitzant dades que nosaltres lliurement les hem donat i aplicant algoritmes que els hi permeten deduir més coneixement sobre el nostre comportament que el que nosaltres mateixos tenim. I tot això ho va destapar el jove científic de dades Christopher Wylie que va fer public els documents que ho provaven . Amb aquest cas,30 es repeteix aquesta constant: el casos més famosos de descobriment d'escàndols a Internet han estat tots coneguts gràcies a alertadors, whistleblowers, gent que pertany a la mateixa organització que comet la falta i que arrisca la seva integritat per donar a conèixer el fet. Aquests son ciutadans digitals, hackers cívics als que hem de valorar i que constitueixen les “best practices” de la societat digital. D'aquí l'enorme valor de la feina realitzada per organitzacions com Xnet per generar una legislació europea i global a respecte. Persones com Simona Levi i el seu equip son els equivalents als Snowden i Wylie a Europa. Aquest nou escàndol ha donat lloc a la creació d’una Comissió inicialment presidida per Kofi Annan sobre Elections and Democracy on the Digital Age , iniciada per l'exSecretari de31 Nacions Unides poc abans de morir al gener del 2019. 2. Estat de l’art de les iniciatives de drets i deures digitals 2.1. Una etapa d'abundància... de Cartes de Drets Digitals Estem entrant en una tercera etapa de l’evolució digital. Si la primera va estar marcada per les tecnologies i les infraestructures digitals i la segona per l’economia i les polítiques digitals, la tercera sembla ser la dels drets i deures digitals. La llista d’institucions que han fet, fan o volen fer per una banda cartes de drets digitals i per altra de codis ètics digitals, ha arribat fins i tot al propi món empresarial. El passat febrer del 2019 a Davos 40 CEOs de la GSMA van presentar la Digital Declaration , on es32 comprometen a: «respect the privacy of digital citizens; handle personal data securely and transparently; take meaningful steps to mitigate cyber threats; and ensure everyone can participate in the digital economy as it develops whilst combatting online harassment. Taken together, these commitments will ensure https://www.xataka.com/privacidad/el-escandalo-de-cambridge-analytica-resume-todo-lo-que-esta-30 terriblemente-mal-con-facebook Elections and Democracy on the Digital Agea https://www.kofiannanfoundation.org/our-work/kofi-annan-31 commission/work-of-the-commission/ https://www.gsma.com/newsroom/press-release/gsma-forty-ceos-back-launch-of-digital-declaration-at-32 davos/ Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !21
  22. 22. the internet is kept as an open platform for expression and a driver of innovation». La combinació del descrèdit que el mon empresarial va patir amb la crisi del 2008 més la suma d’aquests escàndols digitals estan tenim com resultat una apertura parcial del mon corporatiu a reconsiderar l’importància dels codis ètics en les seves organitzacions. El mateix esta passant al mon acadèmic, professional i al mon polític. Perdre reputació al mon digital es perdre l’actiu més preuat. Aquesta es una primera llista d’entitats que han entrat en l’etapa de construcció de codis ètics i de drets digitals: A. Entitats digitals no governamentals i sense anim de lucre: GNU, EFF, APC, ISOC, Creative Commons, EDR. B. Entitats professionals: ACM, CPSR, IEEE, C. Entitats de recerca en drets digitals: Berkman Center for Internet and Society of Harvard University, Center for Internet and Society of Oxford University. D. Governs estals de UK, Estònia, Espanya, i supraestatals, EU. E. Ciutats: New York, Barcelona, Amsterdam. F. Organitzacions i fòrums internacionals, EU, ONU, ITU, IGF. G. Empreses digitals: GSMA. H. Entitats professionals del món del dret. Podríem afirmar que els pioners en la defensa dels drets digitals han estat tot un conjunt d’associacions i comunitats digitals que van nàixer als anys 80s i 90s directament del mon hacker i de la comunitat d’informàtics professionals • Chaos Computer Club, 1981. • Computer Professionals for Social Responsability, 1983. • Free Software Foundation, 1985 • Association for Progressive Communications, 1990 • Internet Society, 1991 • Electronic Frontier Foundation, 1991 • Consorci WWW, 1994 • Creative Commons, 2001. • Global Network Initiative, 2008 Aquestes organitzacions proposen la seva defensa dels valors digitals amb la defensa dels drets de l’individuu i de la comunitat a protegir contra l’ingerència fonamentalment dels Estats. Unes estan més centrades a la defensa dels drets individuals com el free speech (EFF). Altres fan més insistència en els drets socials digitals, com la APC,...amb l’accés universal com el primer d’aquests drets. 2.2. Els Drets i la Governança d’Internet La primera ONG digital que va generar una Carta de Drets a Internet va ser la APC al seu workshop a Praga al 2001 (Veure Annex 1).33 Aquesta carta resumeix el conjunt de drets digitals que van caracteritzar la primera etapa d’Internet. Recull els drets d’accés universal a Internet que ja havíem defensats telecentres i xarxes ciutadanes, també els drets al software lliure plantejats per la comunitat GNU, els drets a la lliure expressió i associació defensats per la EFF i el dret d’accés al coneixement que https://www.apc.org/sites/default/files/APC_charter_CA_1_2.pdf33 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !22
  23. 23. reclamaven les comunitats de Open Access. El que no introdueix aquesta carta es a cap deure digital per part del ciutadà. En aquest sentit s’ajusta a l’esquema tradicional de la Declaració Universal de Drets Humans. Les organitzacions professionals de tecnologia com la ISOC es va plantejar la creació d’un Internet Societal Task Force per debatre les implicacions socials de la Internet, però no va fructificar. Alguns dels seus líders, com Lynn StAmour o Veni Markovsky, van acabar liderant o participant finalment a l’ Internet Governance Forum. El Internet Governance Forum, una plataforma multi-actors nascuda com idea de la World Summit on Information Society e inaugurat pel seu Secretari General al 2006. Es tracta d’un fòrum obert i “multistakeholder” format per governs, empreses i grups de la societat civil que es reuneixen per dialogar sobre temes d'interès mutu en relació amb la governança de Internet. El IGF esta dirigit per un Multistakeholder Advisory Group (MAG) anomenat pel Secretari de Nacions Unides. L'actual Chair del MAG al 2019 es Lynn St Amour , ex directora de la Internet Society.34 Aquest fòrum es va crear com a resultat de la Declaració final de WSIS de Tunísia al 2005. El seu punt 72 va plantejar que el Secretari General de Nacions Unides posés en marxa el Internet Governance Forum: 
 “72. We ask the UN Secretary-General, in an open and inclusive process, to convene, by the second quarter of 2006, a meeting of the new forum for multi-stakeholder policy dialogue— called the Internet Governance Forum (IGF)». El mandat d’aquest fòrum es: • Discuss public policy issues related to key elements of Internet governance in order to foster the sustainability, robustness, security, stability and development of the Internet; • Facilitate discourse between bodies dealing with different cross-cutting international public policies regarding the Internet and discuss issues that do not fall within the scope of any existing body; • Interface with appropriate inter- governmental organizations and other institutions on matters under their purview; • Facilitate the exchange of information and best practices, and in this regard make full use of the expertise of the academic, scientific and technical communities; • Advise all stakeholders in proposing ways and means to accelerate the availability and affordability of the Internet in the developing world; • Strengthen and enhance the engagement of stakeholders in existing and/or future Internet governance mechanisms, particularly those from developing countries; • Identify emerging issues, bring them to the attention of the relevant bodies and the general public, and, where appropriate, make recommendations; https://www.intgovforum.org/multilingual/content/mag-2019-members34 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !23
  24. 24. • Contribute to capacity building for Internet governance in developing countries, drawing fully on local sources of knowledge and expertise; • Promote and assess, on an ongoing basis, the embodiment of WSIS principles in Internet governance processes; • Discuss, inter alia, issues relating to critical Internet resources; • Help to find solutions to the issues arising from the use and misuse of the Internet, of particular concern to everyday users; • Publish its proceedings. Des del 2006 s’ha reunit anualment. La propera reunió del IGF serà a Berlín al novembre del 2019 .35 Dins d’aquest fòrum s’ha generat la Internet Rights and Principle Dynamic Coalition, una xarxa internacional d'individus i organitzacions creada al 2008 que treballen per mantenir els drets humans dins Internet. Aquesta coalició es la que ha produit la Charter of Human Rights and Principles for the Internet (Annex 2) , un36 document de referència en aquest camp. La seva base es que els drets humans han de ser respectats a Internet. 2.3. Dels drets de Internet als deures de la AI 
 Tot i ser important aquests esforços dins l’univers Internet, estan limitats per una visió dels drets que no contemplen a la vegada els deures. Aquesta escissió entre drets i deures fa que la cultura tecnològica no acabi de trobar un ciutadà responsable del desenvolupament d’aquesta tecnologia, i no acaba de convèncer als tecnòlegs de la seva responsabilitat de cara al gran públic. les TIC evolucionen i plantegen nous reptes. Ara estem entrant en la discussió ètica sobre les dades i la intel·ligència artificial. Les mateixes plataformes digitals com Google o Facebook estan basades en sistemes de AI. La nova generació de robots autònoms, representats pels nous cotxes sense conductor, també es basen en sistemes de AI. El camp de la ètica de la AI no es nou. Va començar quan un dels seus investigadors pioners, Joseph Weizenbaum, implicat al 1976 en el projecte Eliza, el disseny d’un programa de AI que responia a consultes psicològiques dels pacients. La raó: la relació de dependència que els entrevistats mostraven en relació amb programa. Es una preocupació que també esta a l’origen del treball de la professora de la UPC Carme Torras que37 combina els treballs de recerca en robots socials amb la preocupació sobre la formació ètica dels estudiants en aquest àmbit. El seu mètode de formular qüestions ètiques en forma de materials didàctics a partir de relats de ciència ficció, com la Mutació Sentimental (2008) o Enxarxats (2010) escrits per la mateixa investigadora han atret l’atenció del MIT que ha traduït la seva obra per a la formació dels seus estudiants. https://www.intgovforum.org/multilingual/35 http://internetrightsandprinciples.org/site/36 http://www-iri.upc.es/people/torras/37 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !24
  25. 25. També l’organització professional d’enginyeria més gran del món, la IEEE, International Electric and Electronic Engineering, ha entrat en el debat de ètica i tecnologies digitals. Ara acaba de llançar la IEEE Global Initiative on Ethics and Autonomous and Intelligent Systems . El treball de l’IEEE s’organitza per38 societats en els més diversos temes tecnològics. «TechEthics» es la comunitat del IEEE dedicada treballar sobre ètica i impactes socials de la tecnologia. Per la seva natura, el IEEE es una organització molt especialitzada, que connecta reptes ètics a cadascuna de les tecnologies que interessen a les seves societats professionals amb molt detall i profunditat. Té com entitat professional molt clar la necessitat d’establir codis de conducta apropiats per als seus associats. Però encara esta lluny de participar en la construcció d’una carta general de drets i deures digitals de ciutadania. En el camp de l’ètica de la AI, ja es comença a diferenciar l’ètica dels investigadors en AI (roboethics) i l’ètica de les pròpies màquines intel·ligents (machine ethics). La novetat ara es que aquestes discussions ja han arribat al gran públic. Al desembre del 2014, el prestigiós científic Stephen Hawkings va declarar a la BBC: "The development of full artificial intelligence could spell the end of the human race." El39 debat sobre l’ètica de la AI s’ha començat a obrir més enllà de la pròpia comunitat de investigadors en AI. La mateixa comunitat d’ investigadors en AI estan posant en marxa iniciatives obertes en favor d’una AI al servei dels humans. Així al 2017 un grup de líders europeus en AI es va reunir a la ciutat comtal i van produir la Barcelona Declaration for the Proper Development of AI in Europe . On va insistir40 en els següents 6 principis: «Prudence», «Reliability», «Accountability», «Responsability», «Constraint autonomy», i «Human role». Al desembre 2018 s’acaba de fer publica la Montreal Declaration for Responsible Development of Artificial Intelligence.41 Es interessant destacar la coincidència d' aquestes dues declaracions fetes des de la comunitat de tecnòlegs en AI amb un dels principis bàsic establerts per Hans Jonas, pare de la tecno-ètica, el principi de responsabilitat. (1985) . La recerca sobre tecno-ètica convé42 que combini valors de la pròpia comunitat tecnològica i també orientacions de la comunitat d’humanitats i ciències socials. IEEE Global Initiative on Ethics and Autonomous and Intelligent Systems a https://standards.ieee.org/38 industry-connections/ec/autonomous-systems.html https://www.bbc.com/news/technology-3029054039 https://www.iiia.csic.es/barcelonadeclaration40 https://www.montrealdeclaration-responsibleai.com/41 Jonas, Hans (1985) The Imperative of Responsability: In Search of an Ethics for the Tecnological Age. 
42 https://www.amazon.es/Imperative-Responsibility-Search-Ethic-Technological/dp/0226405974 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !25
  26. 26. 2.4 La GDRP europea, una llei de drets i deures per a la protecció de les dades personals dels ciutadans En tercer lloc, tenim les iniciatives dels Estats o dels organismes públics com ciutats i regions. Es important advertir que les TIC tenen un impacte directe en el conjunt d’activitats d’una comunitat, d’un pais, d’aqui que l’ ètica del món digital adquireix des del principi un contingut polític, transversal, reclamant dels Estats i governs una atenció preferent. Els Estats estan arribant ara a la elaboració de nomes legals que comencen a incloure codis ètics digital. Aquí hem de diferenciar diferents models. Diferenciem el model americà d’Estat lliberal, el model europeu d’Estat Social i de Mercat i el model xinés de Estat Socialista. El primer ha deixat fins ara un camp d'acció molt obert per a les grans plataformes privades. Tot i així, com es va veure amb el darrer “hearing” de M. Zuckerberg al Senat americà per donar explicacions sobre l'affaire de Cambridge Analítica, aquest model esta en crisi i ara aquestes companye estan començant a generar els seus models de codis ètics. El passat Juny 2018, Sundar Pichal, CEO de Google va fer public la seva nova carta de principis ètics en AI .43 Per la seva part, el model xines que sembla tenir molt d'èxit internament a Xina, també presenta obstacles per a la seva expansió global. Huawei té ara problemes per vendre els seus sistemes de 5G als països com USA o la mateixa Unió Europea donat els forats de seguretat per altra banda. L’intent de Google de adaptar el seu buscador a les exigències del govern xines esta tenint resistència entre els propis treballadors de la companyia americana. L’investigador holandès Victor Gevers ha desvelat que l’empresa xinesa SenseNets disposa d’una base de 2.5 milions de persones, molts de l’estat de Xinjiang de població uigur i musulmana que facilita al govern xinés realitzar el control del comportament social d’aquesta població44 El primer model ha donat fins ara un poder incontrolat a les grans empreses «over-the-top» propietàries de les plataformes digitals i el segon, subordina les empreses al poder determinant de l’Estat i el seu control sobre el comportament dels seus ciutadans. El model europeu, en el que ens centrarem, sembla el mes garantista pels drets ciutadans. Intenta destacar-se pel seu esforç de posar per davant la defensa de la protecció de dades personals dels ciutadans, posant límits al omnímode poder de les plataformes digitals nord-americanes i al poder dels governs.
 La GDPR, General Data Protection Regulation , la nova normativa europea es45 centra en la idea del dret del ciutadà europeu a la protecció de les seves dades personals. El problema es que milions de ciutadans europeus hem confiat un volum important de les nostres dades personals en plataformes digitals no europees i es difícil que la UE pugui garantir el respecte d’aquest dret sense disposar d’aquestes plataformes. En qualsevol cas, la GDPR, creada al 2016 i que ha entrat en ple vigor al 2018, es un primer pas en la defensa dels primers drets digitals dels ciutadans europeus. https://blog.google/technology/ai/ai-principles/43 https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-4728516644 GDPR, 2016. https://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/?uri=celex%3A32016R067945 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !26
  27. 27. Assenyalem les següents limitacions: A) El dret de protecció de dades personal, no dret de propietat de les dades. 
 En les consideracions inicials s’afirma: «The protection of natural persons in relation to the processing of personal data is a fundamental right». En tot el document no s’explicita de qui són les dades personals de cadascun. No es reconeix el dret de propietat sobre les mateixes. Una cosa es el dret a la protecció de les dades personals i un altre el dret de propietat d’aquestes dades. B) Qui te els drets i qui els deures? Una vegada establertes les definicions en el Capítol I, el següent, el Capítol II, ja es centra justament en legislar el processing o «tractament» de les dades personals. I es el capitol IV on es desenvolupa tots els “deures” dels responsables d’aquest processament, feina en principi associada a entitats com empreses privades o públiques. La llei queda des del principi dividida en aquest dicotomia: per una banda, «the rights of the data subject», es a dir, els ciutadans, feina que es fa al Capítol III. I les responsabilities de los responsables del procesamiento de datos (Capitol IV). C) Els drets dels «subjectes de dades». La llei recull en el Capítol III recull els drets dels data subjects: 1. Right to be informed (art. 13-14). L’interessat té dret a ser informat pel responsable del processament de dades sobre la identitat d’aquest, del «data protection officer», dels objectius d’aquest tractament de dades. 2. Right of access (art. 15). El subjecte de les dades té dret a obtenir del responsable del processament de dades informació sobre les mateixes. 3. Right to rectification (art.16) El subjecte de les dades te dret a obtenir del «controller» la rectificació de dades no correctes sobre ell o ella. 4. Right to erasure (right to be forgotten) (art.17) El interessat te el dret a que el «controler» esborri les seves dades personals sense dilació. 5. Right to restriction of processing (art.18) L’interessat té el dret a restringir en casos determinats el tractament de els seves dades. 6. Right to data portability (art.20) L’interessat té el dret d’obtenir en un format estructurat les seves dades per poder portar- les a un altre lloc. 7. Right to object (art. 21) L’interessat tindrà el dret a oposar-se a determinat tractament de les seves dades, per exemple amb finalitats de marketing directe. 8. Right to automated individual decision- making including profiling (art.22) El interessat tindrà dret a no ser objecte d’una decisió basada únicament en el tractament automatitzat, inclosa l’elaboració de perfils, que pugui produir efectes jurídics en ell o li afecti significativament. Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !27
  28. 28. http://europeanprogress.gr/wp-content/uploads/ 2018/05/GDPR-rights-for-individuals-1.png C) Sense responsabilitats, no hi ha garatia de drets. En la GDPR el ciutadà es considerat un «data subject», un subjecte de dades. El seu rol lògic serà a continuació de «consentidor informat». Aquest reconeixement del rol del ciutadà com un proveïdor passiu de dades en lloc de ser un actors en la funció de «information processing» es una limitació fonamental d’aquesta llei. Més important de les dades personals es el seu «tractament», es a dir «processing», i en particular «profiling», el tractament automàtic de les dades personals, que inclou algoritmes, que permeten utilitzar les dades per «avaluar certes aspectes personals...i en particular analitzar o predir aspectes concernent a la performance de la persona en el treball, respecte a la seva situació econòmica, salut, preferències personals, interessos, fiabilitat, comportament, localització o moviments» (art. 4- De fet els articles substancials de la llei es centren en aquest aspecte. Es l’«automatic processing» o «profiling» es el que permet, a partir de les dades personals, dissenyar «profiles» que amb el seu encreuament amb moltes més dades extreure un coneixement més afinat dels possibles comportaments del ciutadà. La combinació de dades personals amb un «processing» algorítmic el que dona força al rol de les plataformes digitals com Google o Facebook i a consultores com Cambridge Analytica. Es cert que la GDPR en el seu article 9.1. prohibeix el processament de determinades dades personals, les de origen ètnic o racial, opinions polítiques, creences religioses o filosòfiques, l'afiliació a sindicats, o les dades genètiques o biomètriques» però ho admet en determinades circumstancies, començant pel propi consentiment de l’interessat. Amb la clara distinció entre els deures dels responsables del processament de dades («controler» i «processor») i els drets dels “subjectes de dades” la GDRP es mostra com llei orientada a carregar els deures als primers i els drets als segons. Però el curiós es que en el món digital, són els deures, les responsabilitats, els que garanteixen les llibertats dels ciutadans. Sense competències tecnològiques europees els drets dels seus ciutadans no estaran garantits. El lideratge de USA i ara cada vegada més compartit amb Xina de l’era digital es degut a que generen la tecnologia de processament d’informació que ofereix als seus ciutadans i a la resta del món el que els hi permet capturar les dades personals i col·lectives de tothom pel seu propi benefici. La fractura digital actual es basa en la hiper-concentració del coneixement tecnològic en un grapat petit de països i en la conversió de la resta del món en “usuaris” d’aquestes tecnologies. La llei GDRP sembla pensada per un continent que encara no es veu a sí mateix com un actor de l’era digital sinó com un usuari destinat a proveir de dades a la resta d’actors internacionals. 2.5. La LLei espanyola de “Protección de Datos Personales y Garantia de Derechos Digitales” Per la seva part, els governs europeus com l’espanyol acceleren la translació d’aquesta normativa a les lleis nacionals. Així el govern espanyol va aconseguir aprovar en les Corts Espanyoles el 5 de desembre del 2018 la Ley Orgànica 3/20/1918 sobre Protección de Datos Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !28
  29. 29. Personales y Garantia de Derechos Digitales . Aquesta intenta adaptar la llei46 GDRP de protecció de dades europea al context espanyol. Un fet insòlit ha estat que aquesta llei va rebre el suport de tota la cambra. 
 Aquesta llei té com a novetat positiva haver inclòs tot un conjunt de drets digitals (en total 17), que recull els aprovats en la GDRP i els incrementa amb drets nous com: 1. «Derecho a la neutralidad de Internet» (art.80), 2. «Derecho de acceso universal a Internet» (art. 81) 3.«Derecho a la seguridad digital» (art. 82), 4. «Derecho a la educación digital» (art.83), 5. «Derecho a la protecció dels menors a Internet» (art.84), 6. «Derecho a la rectificació en Internet» (art.85) 7. «Derecho a la actualización de informaciones en medios de comunicación digitales» (art. 86) 8. «Derecho a la intimidad y uso de dispositivos digitales en el ámbito laboral» (art.87) 9. «Derecho a la desconexión digital en el ámbito laboral» (art.88) 10. «Derecho a la intimidad frente al uso de dispositivos de videovigilancia y de grabación de sonidos en el lugar de trabajo» (art. 89) 11. «Derecho a la intimidad ante la utilización de sistemas de geolocalización en el ámbito labora» (art. 90). 12. «Derechos digitales en la negociación colectiva» (art. 91) 13. «Protección de datos de los menores de Internet» (art.92) 14. «Derecho al olvido en búsquedas de Internet» (art. 93) 15. «Derecho al olvido en servicios de redes sociales y servicios equivalentes» (art.94) 16. «Derecho de portabilidad en servicios de redes sociales y servicios equivalentes (art.95) 17. «Derecho al testamento digital» (art. 96) Com es pot veure la meitat dels drets reconeguts són extrets de la GDPR europea. A aquest s’han afegit altres que apunten a la defensa de drets digitals en alguns àmbits socials (lloc de treball, educació, gent gran,...). Destaquem com el més rellevant «el derecho a la educacions digital» (art. 83) on s’afirma: «1. El sistema educativo garantizará la plena inserción del alumnado en la societat digital y el aprendizaje de un uso de los mediso digitales que sea seguro y respetuoso con la dignidad humana...Las Administraciones educativas deberan incluir en el diseño del bloque de asignaturas de libre configuración la competencia digital...asi como los elementos relacionados con situaciones de riesgo derivadas de la inadecuada utilizacion de las TIC....El profesorado recibira las competencias digitales y la formación necesaria para la enseñanza y la transmisión de los valores y derechos referidos en el apartado anterior». Però manté el mateix esquema i repartiments de drets i deures de la llei europea. Ley Orgànica 3/20/1918 sobre Protección de Datos Personales y Garantia de Derechos Digitales a https://46 www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2018-16673 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !29
  30. 30. Un problema greu d’ aquesta llei ha esta la introducció d’ una disposició addicional, art. 58Bis, que «permet l’explotació electoral de informació personal» El PDCAT acaba de47 presentar una proposta per a la seva derogació .48 Però el problema general més greu es que el govern espanyol ha donat llum a aquesta llei sense revisar la seva actuació durant la setmana del referèndum de l'1-O o es va violar drets bàsics d'informació i d'accés a Internet amb la clausura de webs i la inspecció del contingut de les xarxes per mandat del Govern, fet que deixa la porta oberta a que es torni a repetir. Es curiós que tota aquesta feina d’actualització legislativa sembla molt allunyada de iniciatives interessants com el Digital Future Society de la Mobile World Capital, organitzat a Barcelona, al que el Govern espanyol dona suport i que s’ha compromès a seguir-ho fent fins al 2023. 
 «Los partidos quieren ser el Gran Hermano». La Vanguardia. 
47 https://www.lavanguardia.com/politica/20181121/453076337466/ley-proteccion-datos-partidos-opiniones- politicas-redes-sociales.html https://www.lavanguardia.com/vida/20190219/46576525418/pdecat-registra-proposicion-de-ley-para-48 impedir-recopilar-datos-personales.html? utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !30
  31. 31. 
 III. Els drets digitals d’una societat del coneixement: Línies de treball Cal un programa de recerca al voltant dels drets i deures digitals en una societat del coneixement. Quins han de ser aquests drets i com s’haurien d’abordar? 1. Per un programa de recerca i innovació obert en drets i deures digitals 
 La construcció dels nous drets i deures digitals es una feina complexa que tot just hem començat en les darreres dècades i que comportarà la implicació d’una diversitat enorme d’enfocaments, en una conflictiva feina constructiva. El nostre consell es que ens fa falta un programa de recerca sobre aquests drets i deures digitals a escala global, de la mateixa escala que ja té la xarxa Internet, que generi estructures obertes multi-actors. Per acordar aquests codis podríem seguir la mateixa formula de l’IETF, «rough consensus and running code», es a dir aconseguir consensos amplis sobre els nous codis ètics que s’hauran de validar o refusar en la pràctica. La comunitat de recerca biomèdica ens pot ajudar a conceptualitzar aquesta recerca que combini drets i deures. De fet un exemple interessant es la carta de Drets i Deures de la Ciutadania en Relació amb la Salut i l’Atenció Sanitaria49 Aquesta carta representa un esforç pioner del Departament de Salut de la Generalitat de codificar no només drets sinó i també deures del ciutadà en relació amb el seu sistema nacional de salut. Tot i que tracta d’un altre àmbit, pot ser d’utilitat com a fons d’inspiració. (Veure Addenda) La Unió Europea per la seva part disposa d’un European Group on Ethics of Science and New Technologies com a òrgan de consulta en matèria d’ètica en relació amb la recerca .50 2. «The same rights». Drets i Deures de la Ciutadania en Relació amb La Salut i l’Atenció Sanitària a http://49 canalsalut.gencat.cat/web/.content/home_canal_salut/ciutadania/drets_i_deures/destacats/carta-drets- deures.pdf European Group on Ethics of Science and New Technologies a https://ec.europa.eu/info/research-and-50 innovation/strategy/support-policy-making/scientific-support-eu-policies/european-group-ethics-science- and-new-technologies-ege_en Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !31
  32. 32. Aquest programa de recerca pot partir de l’afirmacio de la Non-Binding Resolution del Consell de Drets Humans de Nacions Unides en la seva 32e sessió a Ginebra del 27 de juny del 2016: «The same rights that people have offline must also be protected online» .51 Sembla que la primera línia de defensa dels drets digitals consisteix en reclamar que els drets que s’afirmen en les constitucions lliberals com la Constitució dels USA, feta al segle XVIII, també siguin respectats al món digital. En aquest sentit en les darreres dècades s’ha fet un enorme treball en aquest sentit, no només per entitats activistes com la EFF o la European Digital Rights sinó també per centres de recerca de Internet i Societat d’universitats com Oxford o Harvard. Fins ara els drets digitals més treballats s'han centrat defensar drets com el dret d’expressió i opinió (art. 19 de la DUDH) o el dret a la protecció de dades personal (art. 8 (1) de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea) a Internet. 3. I els drets socials i culturals digitals?
 Molt més enderrerida esta la recerca sobre els drets socials i digitals. La Declaració Universal de Drets Humans de 1948 va contemplar per primera vegada tot un nou conjunt de drets anomenats «socials», diferents dels civils i que encara no han entrat en el seu procés de digitalització. I el que estem veien es que el nivell de vida de les poblacions de Europea i USA esta baixant com indica el ja clàssic gràfic de la corba de l'elefant, tot i que aquestes poblacions ja estan connectat a una Internet en banda cada vegada més ampla i que tenen en gran part els seus drets civils fonamental, de moment, respectats. Però i els seus drets socials? I els seus drets nacionals? ¿Què vol dir dret al treball (art. 23 ) a l'era digital? ¿Com es defensen els drets laborals a la gig economy? ¿què vol dir el dret a una seguretat social a l’era digital? (art. 22) ¿ I el dret a la salut? I el dret a l'educació (art. 26 DUDH) a l’era digital? I ¿què dir de l’article 1 de la Convenció de Drets Polítics de Nacions Unides del 1966: «1. All peoples have the right of self- La Non-Binding Resolution del Consell de Drets Humans de Nacions Unides finalment en la seva 32e51 sessió a Ginebra del 27 de juny del 2016 afirma per primer vegada que : “the same rights that people have offline must also be protected online, in particular freedom of expression, which is applicable regardless of frontiers and through any media of one’s choice, in accordance with articles 19 of the Universal Declaration of Human Rights and the International Covenant on Civil and Political Rights” a https://www.article19.org/ data/files/Internet_Statement_Adopted.pdf Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !32
  33. 33. determination. By virtue of that right they freely determine their political status and freely pursue their economic, social and cultural development” . ¿Com es defensen el dret de52 “self-determination” de les minories lingüistiques o nacionals a l’era digital? ¿Com afirmar el dret a la diversitat lingüistica i cultural davant un etnocentrisme digital omnipresent a Internet?
 Un enorme camp de desenvolupament d’aquesta nova generació de drets i deures digitals socials i cultural tenim davant nostre, drets que apunten a temes vitals per a grans sectors de la població. I la seva defensa es tan urgent com la dels drets individuals a l’era digital. 4. Drets digitalitzats i drets digitals La “digitalització” dels drets civils, socials i culturals no esgota l’univers dels drets digitals. La societat digital s’enfronta amb reptes nous que obliguen a generar nous drets i deures no previstos fa dos segles i necessaris per impulsar l’era digital. En realitat el que tothom hauria de poder conèixer i contribuir a crear al segle XXI son, al menys, dos tipus de codi: el codi digital dels ordinadors, de les seves xarxes digitals i de la seva intel·ligència, i el codi dels drets i deures digitals dels ciutadans d’aquesta era del coneixement. ç De la mateixa forma que els codis dels ordinadors va donar lloc i van ser impulsats per un programa de recerca, disseny i experimentació, la construcció de codis de valors de la societat digital també ha d’incloure un esforç semblant de recerca i innovació obert al disseny i construcció per part de tots els interessats. Aquest nou codi de valors hauria de contemplar la diferència entre drets digitalitzats i drets digitals. Els primers serien els drets ja reconeguts en el mon analògic i que s'han de reconèixer també en el mon digital. Entre els primers podrien efectivament ser-hi els valors de la Constitució Americana al que hauríem d'afegir la resta de drets socials i nacionals reconeguts de la Declaració Universal de Drets Humans del 1948. Però en segons lloc, el nou programa hauria d’anar incorporant els drets i deures digitals nou no inclosos encara en aquesta declaració i a dissenyar i experimentar en les properes dècades a mesura que la societat del coneixement anés madurant. 5. Drets que impliquen deures a la vegada: els codis deontològics Una diferència de plantejament entre els Drets Humans i els Drets Digitals es que els segons impliquen a la vegada deures, a diferència dels primers. Com diria Spiderman, un dels herois de la cultura hacker: «Amb un gran poder arriba una gran responsabilitat». Lligar drets a deures es una novetat pròpia de la cultura tecnològica i que la diferencia de la resta. Els drets humans van ser una gran aportació de la civilització científica moderna. Els drets humans eren «naturals» en tant que derivats dels descobriments de les lleis de la natura gracies a la Ciència i la Raó. Aquest paradigma va intentar deixar fora de l’ordre civil la religió i el seus codis ètics basats en un conjunt de https://ohchr.org/EN/ProfessionalInterest/Pages/CCPR.aspx52 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !33
  34. 34. «manaments» gravats a les Sagrades Escriptures que els creients havien de respectar. Les democràcies modernes es legitimen per la defensa dels drets naturals universals propis de tot ésser humà, sense importar la raça, gènere, creença religiosa o tradició cultural. Ara estem entrant en un altre tipus de civilització basada en cultures tecnològiques. Cada canvi cultural incorpora drets i valors de les civilitzacions anteriors i en aporten de nous. Els nous drets digitals van lligats ara a sistemes artificials de tot tipus que nosaltres mateixos dissenyem, amb uns valors i unes pràctiques que han de respectar codis deontològics que nosaltres mateixos consensuem. Ja hem assenyalat com totes les professions es basen en dissenyar i transformar la realitat i a al actuar sobre ella entren en responsabilitats derivades. Per això les associacions professionals elaboren codis deontològics, codis de bones practiques, compartits entre els seus associats. són codis d’us intern, consensuats, per permeten una auto-regulació de la seva praxis. Fa mil·lenis que els metges coneixen i es comprometen a respectar el Jurament hipocràtic, un codi deontològic per auto- regular la seva pràctica professional. La IEEE, la organització professional de tecnòlegs més gran del món té des del 1963 un codi ètic consensuat . Recentment ha iniciat un proces53 internacional anomenat Global Initiative on Ethics of Intelligent Autonomous Systems54 Ni la tecnologia com a saber ni els tecnòlegs com depositaris d'aquest coneixement són “neutres” com s’afirma sovint. Els tecnòlegs, com la resta de professionals, tenen els seus codis ètics o codis de bones pràctiques. Com professionals parteixen dels seus deures. I com ciutadans, a la vegada, reclamen els seus drets. Però aquests dos àmbits s’estan fusionant ara. A mesura que les TIC ens permet ser co- dissenyadors i co-creadors dels propis sistemes digitals, com es el cas d’Internet, ens fa a tots co-responsables de la seva evolució. Internet es fa dia a dia mitjançant l’intercanvi de comunicacions entre mil·lions de participants, entre milions de dissenyadors de codi, milions de professionals que co-crear serveis i continguts, per polítics que legislen, per mestres que ensenyen, per ciutadans que voten. Això fa que drets digitals i els deures digitals (codis ètics) tinguin que anar de la mà en la societat digital. Estem entrant en l’era de la construcció d’una ètica de les societats tecnològiques, com ja va indicar Hans Jonas , el pare de la tecno-55 ètica. Va ser aquest el primer que va resaltar «l'imperatiu de la responsabilitat» com primer valor de l’era tecnològica. L'era industrial va acceptar una carta de drets humans que es justificava per la “natura”. Ara els drets i deures digitals són clarament «artificials», culturals i estan en construcció. Més que descobrir-los i proclamar-los, s'han d'inventar, desenvolupar, testejar i consensuar. En faran falta programes de recerca i innovació per construir aquests drets i responsabilitat i intentar que s'acceptin mitjançant un ample consens i una auto- regulació acordada, com els propis protocols d'Internet. Necessitem un programa per a la construcció d’uns valors i una ètica de la civilització tecnològica. IEEE, Code of Ethics a https://www.ieee.org/about/corporate/governance/p7-8.html53 Global Initiative on Ethics of Intelligent Autonomous Systems a https://standards.ieee.org/industry-54 connections/ec/autonomous-systems.html http://www.alcoberro.info/V1/jonas0.htm55 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !34
  35. 35. 6. Nous drets i deures digitals Quina relació tindran els drets i els deures a l'era digital?. Els termes drets i deures son encara vàlids per designar els valors humans a l’era digital? Apuntem alguns nous drets i deures nascuts en aquesta era. a) El dret i deure al coneixement digital A mesura que es va aconseguit l’accés universal a Internet, els països es comencen a plantejar nous reptes. El ciutadà esta descobrint que les seves dades poden tenir un valor. Aviat descobrirà que el seu valor són esta tant en les dades sinó en els programes que els processen, els anomenats algoritmes. Aquesta tecnologia permet obtenir més dades sobre nosaltres descobrint aspectes del nostre comportament desconeguts per a nosaltres mateixos. Els algoritmes generen «perfils» de gent amb una configuració cultural semblant, el que permet conèixer molt més de nosaltres que si ens fixem només en les nostres dades personals. Per tant el dret i deure de totes les societats ja connectades a Internet es ja passar de ser simple usuaris de Internet a ser programadors, «coders» de dades les pròpies dades personals i de dades de tot tipus. Passar de ser programats a ser programadors es un canvi fonamental. Passar de ser «consentidors informats» a ser responsables del «proces de dades» es un repte pels ciutadans de tot el món començant pels europeus. Això vol dir tenir dret i deure de desenvolupar el nou tipus de coneixement que suposen les TIC. Les TIC no són simplement una eina. Es un tipus de coneixement diferent al que la majoria de nosaltres hem aprés de joves. Es un nou tipus de llenguatge, una eina mental de propòsit general nova.. Com va afirmar G. Forsythe, fundador del Departament de CS de Stanford: “The most valuable acquisitions in a scientific or technical education are the general-purpose mental tools which remain serviceable for a lifetime. I rate natural language and mathematics as the most important of these tools, and computer science as a third”. I qué ens permet56 aquest coneixement? TIC un tipus de coneixement nou que com va advertir H. Simon ens ajuda a dissenyar i programar el món. El nou coneixement tecnológic comença pel disseny: «Everyone designs who devises courses of action aimed at changing existing situations into preferred ones». El primer dret i deure digital es el dret al coneixement digital, començant per accedir a les teories, practiques i eines de la primera de les noves tecnologies: la computer science and technology, la primera ciència del disseny, en paraules de H. Simon. No es tracta simplement d’accedir a qualsevol «coneixement» o al «coneixement lliure». Els humans produint infinitat de nous coneixements. Hi ha de molt diferent tipus. Art, filosofia, ciència, tecnologia....Si volem viure en una civilització tecnològica ara toca aprendre el coneixement que esta tenint un major impacte en les nostres vides i en les vides del conjunt dels sistemes vius: el coneixement de les noves tecnologies, començant per les tecnologies digitals. Aquesta no es sinó la primera de tot un seguit de noves tecnologies que continuen per les tecnologies de la vida o biotecnologia, les tecnologies de la matèria o nanotecnologia, i altres que vindran a continuació: les tecnologies de la societat, de la ment humana i del propi coneixement humà, que inclou el coneixement ètic, aquell que penjava de «l’arbre del bé i del mal» al Paradís. https://stacks.stanford.edu/file/druid:rz632tc5340/rz632tc5340.pdf56 Carta drets i deures digitals (Informe Obert) !35

×