1. L’ A G
U L L
A
Febrer 2009 - Any XIV - Número 63
Almenys, dues conclusions provisionals
Continuem parlant de la nostra crisi actual –la Terra n’arrossega de molt greus i de
fa temps, de crisis, i molts països hi viuen permanentment–, perquè ara, a més de
saber que existeix, veiem ja com està tocant molta gent, o potser fins i tot com ens està
tocant ja a nosaltres mateixos. L’atur avança, les empreses fan reduccions de plantilla,
comencem a veure petits negocis que tanquen... Això sí, els bancs gemeguen perquè
no tenen els beneficis que voldrien, diuen que sort n’hi ha d’ells perquè si no tot
això s’ensorraria i, en conseqüència, reclamen que els governs els continuïn abocant
diners...
Almenys, de tot el que està passant, se’n podrien treure provisionalment dues
conclusions.
La primera és clara: el sistema capitalista, a més d’injust i insostenible, és inepte. És
injust perquè provoca molts i molts patiments, i no perquè siguin inevitables, sinó
perquè el seu motor profund és l’egoisme més descarnat: només cal recordar com
un alt executiu reconeixia no fa gaire que amb els diners que ara s’han abocat per fer
front a la situació, hauria estat possible de resoldre el problema de la fam en el món
sense problemes. És insostenible perquè la manera de viure capitalista no és un model
de benestar vàlid per a tota la humanitat i ara sabem que és destructora de la Terra.
I és inepte perquè els seus mecanismes suposadament tan eficaços per autoregular
l’economia i fer que la riquesa creixi, s’han demostrat perfectament inútils i ens han
portat a l’actual situació.
I la segona, més en el camp de la vida personal dels que ens limitem a patir les
conseqüències dels desgavells dels amos del món, però que tanmateix podem anar
tirant sense que aquest patiment ens destrossi la vida, seria la necessitat, i la crida, a
reflexionar sobre el nostre propi sistema de vida. Segur que tenim canvis a fer, segur
que podem viure més austerament amb més sentit de solidaritat amb la humanitat
present i la futura, segur que podem donar més temps i/o més diners a la causa de la
justícia, segur que hem de proposar-nos molt a fons evitar caure en l’egoisme que la
por del futur genera, segur que ens anirà bé dejunar (bona paraula, ara que entrem a
la Quaresma!) d’algunes, o moltes, coses...
Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

2. Any XIV. Número 63
febrer 2009
Periodicitat:
cinc números l’any.
Subscripció anual: 10 €
Grup promotor:
Jaume Botey
Joaquim M. Cervera
Salva Clarós
Kitty Guirao
Maria-Josep Hernàndez
Tere Jorge
Josep Lligadas
Josep Pascual
Mercè Solé
Coordinació:
Josep Lligadas
Compaginació:
Mercè Solé
Dibuixos:
Montserrat Cabo
Capçalera:
Mercè Gallifa
Imprimeix:
Multitext, S.L.
D.L.: B - 41803 - 97
Adreça:
Gran Via de les Corts
Catalanes, 942, 5-1
08018 Barcelona
Correu electrònic:
agulla.revista@telefonica.net
Telèfon: 93.308.37.37
(Josep Pascual)
Bloc:
http://punxo.blogspot.com
Veure, mirar
03 Somnis per al darrer dia de l’any 2008. A. Trilla
05 Una breu estada a la Casamance (Senegal). J. Pascual
06 Estimar els enemics. Q. Cervera
07 Memòria històrica. J. Lligadas
08 Verano Azul. M. Digón
la palmera i la font
09 Per una nova “gobernança” a les parròquies. Q. Cervera
amb entitat (i experiència)
08 Solidança. J.M. Fisa
Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)
11 Crema de calçots. T. Jorge
11 Cotxe elèctric. S.Clarós
12 Puntades
14 per airejar el cervell
La FE DE CADA DIA
16 L’Eucaristia, tot un repte (III). J. Lligadas
Ateísme fiscal:
Probablemente Hacienda no existe.
Coge tu pasta y ¡disfrútala!
2
L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg
Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no
voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.
Butlleta de subscripció
Amics,
Us faig saber que desitjo fer
el pagament de la subscripció
anual de l’AGULLA a través del
compte que us indico.
Atentament,
Firma
Nom i cognoms: ____________________________________________
NIF: ____________________________________________________
Adreça: _________________________________________________
Població: ______________________________________ CP: _____
Telèfon: _________________________________________________
Correu electrònic: __________________________________________
- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta
Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari
Sumari

3. Veure, mirar...
Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...
Aquesta nit passada, que ha
precedit el darrer dia de l’any,
he dormit malament. Mig en
somnis mig despert, he vist
coses angoixoses i a la vegada
esperançadores. En llevar-me,
he pensat que ho havia de posar
per escrit per poder-ho enviar a
la gent que m’estimo, abans que
l’any s’acabi del tot, com si es
tractés d’una darrera oportunitat
que se m’oferia de regenerar-me
a mi mateix. Aquí ho teniu, escrit
d’una bursada, tal com raja del
dolor i la confusió...
Em veig a la vegada al llit i en un
entorn que mai no he vist, però
que aquests darrers dies se m’ha
fet d’alguna manera proper.
Com passa sovint en els somnis,
hi ha diversos escenaris alhora,
barrejats.Elprimer,dinsunacasa
que s’aguanta de miracle en un
raval de Gaza. Cauen bombes de
pertot arreu i les ruïnes fumegen.
Dins l’habitació on som, hi ha
moltagentambcaresespantades,
els ulls oberts al terror. Se senten
grans explosions, crits i plors. De
sobte,unhome,elparedefamília,
diu en veu alta i tranquil·la que
ha d’anar a buscar pa per als
seus fills. Es diu Salah i és un
palestí que invoca Déu en la
seva misericòrdia. S’aixeca i surt
decidit sense que cap raonament
el pugui deturar... “En el Nom de
Déu únic, Al·lah”, li sento recitar
mentre obre la porta i surt.
El segon escenari és fora de Gaza,
just en la frontera. Una colla de
blindats hi fan fila. Meïr, un noi
jove jueu prega YHWH en el
seu cor dividit. Ja fa dies que el
patiment de tanta gent treballa
el seu cor ple de dubtes. La seva
pregària és pura: demana saber
què ha de fer. El fet de ser soldat
del Tsahal no l’eximeix de fer-se
preguntes...
El darrer escenari és en un poblet
no gaire lluny, a pocs quilòmetres
dins la terra d’Israel. La Zahar
és una jove dona palestina de
fe cristiana, que hi viu des que
es va casar amb un jueu. Tenen
un nen de dos anyets, que dorm
tranquil, mentre la mare vetlla i
el pare és al treball en el torn de
nit. És fosc a fora i per dins: la
por és omnipresent, es mastega.
La Zahar prega el Déu d’Israel,
de Jesús, per combatre la por,
per demanar la pau, el perdó...
Amb un pa rodó tret del món dels
somnis sota el braç, Salah torna
content cap a casa. Ja s’imagina
l’alegria dels seus fills quan vegin
l’aliment de cada dia. Aquella
rialla que faran el compensa
de totes les pors i humiliacions
patides. És a poques passes de
casa. Un xiulet seguit d’una
explosió i Salah cau fulminat. La
sang li raja de les moltes ferides i
fa un bassal a terra.
Un míssil sortit de qui sap on
impacta en la casa de Zahar, just
en el moment que ella ha anat a
la cuina a preparar el biberó per
al seu fill. El nen ha rebut prou
metralla per anar-se’n d’aquest
món sense gairebé ni haver-lo
vist. Un dolor sord creix dins
el cor de Zahar, paralitzada a
la porta de la cambra. L’odi li
enfosqueix la mirada. La sang
del seu fill, la que ella li ha donat,
vessada, taca les robes del llitet
i el terra. Ella se sent incapaç de
dir res, muda de cop. El seu cor
continua pregant amb la pregària
del seu Senyor: perdonar? a qui
i, sobretot, com?
Meïr es troba dividit entre obeir
els seus comandaments o fer
objecció de consciència i desertar
del seu lloc militar. Sap bé la pena
que l’espera si ho fa i posa en
perill la seguretat dels altres. Veu
desconfiança i por en els ulls dels
seus companys, com si llegissin
en el seu cor. Pot abandonar-los?
Entre el soroll i la fumarada
dels meus somnis, una mena de
terbolí giravolta sense parar i ho
barreja tot. Un pa que havia de
ser aliment per als fills, aliment
de vida, és tacat de sang, una
sang més eloqüent que la d’Abel
el just, vessada per un nen
innocent en el seu llitet, i el perdó
demanat per una mare per a un
món diferent. Tot plegat, posat
damunt les balances que Meïr es
mira angoixat, sense saber què
decidir... Segons el que faci, li
pot caure pena de mort...
Somnis per al darrer dia de l’any 2008
Andreu Trilla
3

4. I em veig a mi mateix,
present en aquella litúrgia,
la darrera eucaristia de
l’any, on s’han complert
literalment totes les
rúbriques, ja que la recerca
del pa per als fills i el
desig de perdó compartit
s’han rubricat amb sang
vermella de debò i no
amb tinta, mentre estan
en joc la vida i la mort,
la salvació o el caos. En
aquesta estranya eucaristia
concelebrada entre tres
tradicions religioses, a poc
a poc, mentre m’acabo de
despertar, m’adono amb
vergonya que l’únic que no
compleix amb les rúbriques
sóc jo, pur espectador dins
la tebior del meu llit, lluny
del dolor del món... I ja em
poso feina per al nou any:
“¿Què deu pensar, el Déu
de les tres religions, de tot
plegat?”.
31 de desembre de 2008
Andreu Trilla és escolapi
Per Palestina
Camins de pau, camins sense dreceres
plens de boires i foscors. Trencats
homes i dones, infants desencaixats
i el nostre món ofegat en un gran plany.
Déu meu, és que no ho sents?
No sents el crit dels qui pateixen?
Què hem fet nosaltres
amb la nostra malentesa llibertat?
- Dissidents de la teva creació,
dissidents de Tu, que ens dius
que ets fet d’Amor.
És ferotge el plany del món
davant la sang dels infants morts
i les ànimes esquinçades de les mares.
No ho sents?
És ferotge el crit del món.
Des del meu immens no-res,
des del meu cor errant i senzill,
des de tots els meus interrogants,
només et prego
per un bri d’esperança.
9-1-2009
Maria-Josep Hernàndez
Benaurances d’hivern
Feliços els qui, lluny de projectar les seves frustracions en els altres, afronten
amb valentia les pròpies zones fosques.
Feliços els qui, davant una ventada d’esperit negatiu, es mantenen ben
arrelats en els valors fecunds que donen sentit a una vida.
Feliços els qui no necessiten fer dos papers, i a tot arreu es mostren autèntics.
Feliços els qui respecten l’altre amb profunditat.
Feliços els qui tenen prou feina com per no menjar-se el coco amb problemes
inexistents o minúsculs.
Feliços els qui saben mirar les coses amb perspectiva i amb un somriure.
Feliçoselsqui,malgratlesdificultatsdelavida,caminenambdecisióiconfiança,
perquè saben en Qui han confiat i Qui els sosté i els alimenta.
Feliços els qui saben descobrir les espurnes de bondat i d’innocència que hi
ha escampades pel món.
Després d’un hivern, ve una primavera.
Extret del blog del monjo de Montserrat Sergi d’Assís:
http://sergidassis.blogspot.com/2009/02/benaurances-dhivern.html
4

5. Són deu dies entre Nadal i Reis.
Hi vaig amb un fill meu i la seva
companya. L’objectiu és anar a
veure in situ un germà meu que
viu des del 92 al Senegal i, en
concret,desdefaunanyalaregió
de la Casamance. És escolapi.
Viu amb una petita comunitat en
una casa a tocar d’una escola i un
centre on viuen una trentena de
nens que ca seva els queda molt
lluny de l’escola. És una zona
rural. Aquells dies la canalla feia
vacances; per tant, ni a l’escola
ni al centre on viuen hi ha nens i
nenes. (Llàstima, penso.) Un cop
allà, fora d’un dia o dos, no fem
sinóanaramunt iavall ambelsde
la casa, anem allà on van i on ens
porten: casaments, aniversaris de
difunts, ordenacions de diaques,
presentació de la primera
edició del Nou Testament en
diolà (llengua de bona part de
la població), primeres misses
de preveres en els seus pobles,
preparacions de les festes
corresponents,visitad’unagranja
i una explotació agrària, d’una
casa de colònies en construcció,
d’unagranjaescola(quehaviscut
alts i baixos importants), visites
a alguna família i a alguna petita
comunitat de religioses... El
temps de Nadal amb les vacances
de la canalla, i dels estudiants en
general, i que ara no és temps de
pluges, fa que sigui una època de
celebracions.
Amb una visita d’aquestes
característiques no puc “parlar”,
doncs, de la Casamance, sinó
més aviat d’algunes impressions
meves de fets, de situacions...
Se’m fa difícil destriar-les, perquè
se’m barregen les físiques –llum,
foscor,estelada,relleu,vegetació,
fauna, temperatures...– i les
humanes –població, manera de
viure, manera de guanyar-
se la vida, habitatge,
a l i m e n t a c i ó ,
l l e n g ü e s ,
sanitat, vies de
comunicació,
t r a n s p o r t ,
presència de
les religions,
esdeveniments
lúdics i
c u l t u r a l s . . .
(seguint la divisió
tradicional de
la geografia: física
i humana). Des de totes
aquestes perspectives o àmbits
vaig ser “impressionat”. Els dies
van ser intensos justament per
la gran quantitat d’impressions
fruit del contrast. Vet aquí una
paraula clau: contrast. Per a mi
que només he visitat alguns
llocs de l’Europa occidental, el
contrast va ser molt gran, molt
ric, molt trasbalsador (tant pels
contrastos físics com humans,
seguint la comparació amb la
geografia).
Pensant en L’Agulla, però,
destacaré alguns d’aquests
fets o situacions: L’acolliment
de la comunitat i, en general,
l’acolliment per part de tothom
allà on anem (exceptuant un dia
quevamestarenunlloc“turístic”
de la costa; allà perseguien
d’una manera abassegadora els
forasters per vendre’ls algun
souvenir). La senzillesa de la
comunitat, en consonància amb
la senzillesa de l’entorn en què
viuen. El xoc, el descol·locament
i el trasbals meus em feien pensar
molt en la situació que viuen
els senegalesos (i molts altres
immigrants) quan vénen aquí
(evidentment en unes condicions
i situació precàries, que no tenen
res a veure amb
les meves).
El diferent
tarannà i
enfocament
d ’a c c i o n s
portadesper
e u r o p e u s :
les unes
encaminades
a produir amb
mà d’obra d’allà
i direcció europea; les
altres, encaminades a preparar
gent perquè es faci responsable
d’uns horts, uns camps o un
bestiar. La desproporció entre
el pes de l’ajuda real externa i
la quantitat de cartells d’Estats
(l’espanyol entre altres) i
organitzacions“ajudants”.Veure
un hospital acabat de fa un quant
temps, però tancat perquè no se’l
pot equipar. La vida de la canalla
a l’aire lliure, sempre en colleta,
campant-la. Hi ha pocs cotxes
i poc transport públic, de pas
incert: és habitual deixar pujar
les persones que van a peu per
camins i carreteres. La manera
de viure la “festa”, molt viva,
col·lectiva, fora de l’ordinari
quotidià... I, per acabar, vull
explicar-vos una petita anècdota:
A la vora d’un camí hi havia un
home que venia ceràmica, molt
senzilla; n’hi vaig comprar; li
demano si me la pot embolicar;
va a buscar paper i torna amb
una pàgina d’una revista i un full
de llibreta: en aquell moment no
sabia que em feia un dels regals
que guardo amb més tendresa;
al full hi havia un conte escrit
per una criatura.
Josep Pascual és militant d’ACO
Una breu estada a la Casamance
(Senegal)
Josep Pascual
5

6. El sociòleg Andrea Baravelli diu que “designar un
enemic” comporta un efecte públic triple:
Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un1.
projecte polític donat. Molta gent agraeix que
s´hagi desemmascarat un enemic.
Es produeix per ambdues bandes una2.
concentració del ressentiment col·lectiu, cosa
que cohesiona els dos grups enfrontats que
perceben l´altre com a enemic irreductible i
perillós.
Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat3.
de desviar el ressentiment popular que, si no,
correria el perill que es girés contra ells.
El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop
més complexa, ja que la categoria d’“enemic”
li permet recompondre la fragmentació i la
incongruència aparent de la societat (vegi’s els
Estats Units construint l´enemic “terrorisme
islàmic”, Afganistan, Iraq, Iran...)
Els partits, associacions i institucions, en època de
perplexitat i de canvi, “construeixen” l’“enemic”
en un altre partit, associació o institució, que sigui
menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys
“de centre” que el propi. Això els dóna seguretat
i cohesió interna i van construint la identitat
específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en
un enemic també per identificar el nacionalisme
espanyol. I al revés, també. Els mitjans de
Estimar els enemics
Quim Cervera
comunicació, eines a favor de la cultura moderna
liberal i consumista esdevenen uns instruments
ideològics que, utilitzant els sentiments, la por i
l´art en la publicitat, aconsegueixen “desprestigiar”
i “qualificar” d´antimodern tot allò que procedeix
de l´Església catòlica. Dins de la mateixa Església
catòlica també es produeix la dinàmica d’“amic-
enemic” entre les diverses tendències internes. Ara
bé, hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins
i tot negar la veu a altres. En canvi, les posicions
més obertes són més tolerants, i sovint per això
resten més “marginades”.
Jesús ens invita a “estimar els enemics”. No
copsava, com a bon mestre i coneixedor de la
condició humana que en “l’enemic” ens hi reflectim
nosaltres? Que construïm enemics perquè al cap i
a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet
som molt iguals? I que així actuem perquè ens
mirem, en el fons, a nosaltres mateixos? No serà
que Jesús, quan proposa estimar els enemics, vol
dir que “deconstruïm” aquest “fantasma” que no
és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i
autèntica a la persona, grup o associació que tenim
al davant? No serà que ens vol fer veure que l’única
manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de
les pors, de les manipulacions, de les propagandes
de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat
de cadascú tal com és?
L´enemic pot ser aquell que es presenta
objectivament “en contra” del que nosaltres
pretenem, però molt sovint és “aquell objecte
mental” i moltes vegades induït i introduït a les
nostres ments pels poders fàctics, al qual hem
assignat el “rol” d´enemic, però que és un germà
nostre.
Quim Cervera és capellà i sociòleg
6

7. Darrerament se m’ha tornat
a activar l’interès per tot el
tema de la memòria històrica,
entesa com la tasca de posar a
la llum tot el que van significar
aquells anys dolorosos de la
guerra civil i de la postguerra,
recuperant el record de tantes
persones honestes que van patir
i morir en aquella tragèdia, tant
en la defensa de la legalitat
republicanaidemocràticacomen
la persecució religiosa que es va
desencadenar a la rereguarda.
A part tot el que un pot anar
llegint als diaris, a mi m’ha
estat especialment rellevant la
lectura del llibre El silenci de les
campanes, del qual ja vaig parlar
a L’Agulla darrera, que fa adonar
del clima social que considerava
que per aconseguir una Espanya
democràtica era pràcticament
imprescindible fer desaparèixer
l’Església, cosa que els sectors
més radicals van traduir en la
implacable persecució de 1936.
Però no ha estat només això.
També m’ha impactat la reacció
de membres rellevants de
l’Església com és ara el cardenal
Rouco, el qual, alhora que
promou les causes de beatificació
i canonització dels morts per la
persecució religiosa, afirma que la
voluntat de rehabilitar els morts
republicans és reobrir ferides
innecessàriament... També m’ha
impactat, per l’altra banda, la
reacció d’algun amic anticlerical
que deia que els morts catòlics
ja van tenir tots els anys de la
dictadura per ser glorificats, i
que ara no té sentit recordar-
los. O una altra afirmació per a
mi com a mínim dubtosa: que
com que la legalitat estava del
bàndol republicà, l’important
és reivindicar les víctimes
republicanes,isiesvolenrecordar
les altres, si de cas que sigui en
segon terme. I tot això unit als
múltiples entrebancs que la dreta
posa, suposo que per por de
veure’s massa retratada, a l’hora
de plantejar una recuperació del
record i una rehabilitació sense
reticències de tots els que van
lluitar i morir en defensa de la
democràcia.
Ja es veu, que tot plegat és
una tasca difícil. Perquè de fet
continuen en peu dues posicions
que impedeixen de mirar amb
una mínima objectivitat el que va
passar llavors.
Una, la que des dels sectors més
conservadors tant socials com
eclesials, continua en el fons sense
acceptar que la societat es regeixi
pels intruments de la democràcia,
i es creu amb dret d’imposar
els seus criteris per molt que
la majoria social legítimament
expressada a les urnes vulgui una
altra cosa. Aquesta posició és, en
el moment actual, crec jo, la més
perillosa i la que més mal fa.
I l’altra, la que continua pensant
que l’Església catòlica en
particularilesreligionsengeneral
són un mal que hauria de ser
eradicat, per la qual cosa intenta
fer el possible per arraconar-les
al màxim i mirar d’impedir-los
tota visibilitat, sense gaire interès
a valorar tot el pòsit cultural que
prové de la història religiosa i tota
la capacitat de cohesió social que
les religions tenen, en comptes
de mirar d’aprofitar-ho com una
riquesa per a tots.
Ja dic, la primera posició és la
que més mal fa, perquè crispa
a vegades fins a límits difícils
d’aguantar, i crea un clima que
deu ser molt similar al que va
propiciar l’aixecament militar de
fa ja gairebé setanta-tres anys, tot
i que per sort ara no sembla que
es donin les condicions per a un
disbarat com aquell. La segons
posició no fa tant de mal, però
entristeix i empipa, perquè un
voldria que els sectors diguem-
ne progressistes que promouen
aquesta mena de visió de les
coses, fossin una mica més oberts
d’esperit...
Però el fet és que, amb tota
aquesta situació, es fa difícil
una recuperació de la memòria
històrica que intenti entendre
tot el que va passar, amb tota
la seva complexitat, i amb tot
el reconeixement a les persones
que ho van viure i ho van patir.
Si he de dir la veritat, crec que
per part de la dreta en general
i per part dels sectors més
conservadors de l’Església en
particular, és difícil que, almenys
per ara, hi hagi gaire capacitat
de canviar el xip. De manera
que la meva esperança seria que
des dels sectors progressistes
i d’esquerres, i des de les
institucions democràtiques, sí
que hi hagués la capacitat de
tenir una mirada realment
àmplia per engegar un procés
de reflexió i de recuperació de la
memòria que ajudés a entendre
tot el que va passar en aquells
anys tan dolorosos per a tots.
Valdria molt la pena.
Josep Lligadas és escriptor
Memòria històrica: molts passos a fer
Josep Lligadas
7

8. Aquest Nadal passat una amiga em va passar una
adreça web on, d’una manera gratuïta, es poden
baixar pel·lícules, documentals i sèries. El preu
d’aquesta gratuïtat és que la imatge és de baixa
qualitat o el so és insuficient, però “menos da una
piedra”.
Tafanejant per la web vaig topar-me amb la sèrie
“Verano Azul”. Ostres!, em varen venir molts
records… total, que vaig veure paulatinament tots
els capítols (19 en total). Poca feina, oi?
Al principi m’ho vaig plantejar com un mer
“passatemps”, però de mica en mica em va anar
captivant la idea de fer d’observadora i analitzar
amb una mirada crítica aquell fenomen televisiu.
Els qui som de la generació dels 70 aquesta sèrie,
d’una manera o una altra, ens va marcar. Més enllà
de la frescor d’aquell moment i el sentit de l’humor
dels personatges, hi ha tot un seguit d’inputs que
ens vàrem empassar i que d’adults hem hagut
d’anar transformant-los.
He pogut extreure’n les següents conclusions:
P• atrons de comportament clarament
diferenciats i marcats per l’època de principis
dels 80. Les mares, a la platja, llegint les revistes
del cor o bé fent ganxet, i els pares fent l’aperitiu
al clàssic ‘xiringuitu’ de platja. Les mares en
l’àmbit privat tenint cura de la casa (cuinant,
parant taula…) i els pares sent merament
usuaris (menjant, llegint, veient TV)
L• a relació de les mares/pares envers els seus
fills i filles. La relació és diferent si es tracta
de la filla o si es tracta del fill. A les filles se’ls
demanen unes responsabilitats i unes actituds
que als fills no se’ls demana o bé se’ls demana
de manera diferent, pel simple fet de ser nois.
E• l divorci com a tema controvertit. La llei del
divorci del 1981 va posar fi a la hipocresia de
matrimonis malavinguts que forçosament
havien d’estar junts… En diversos episodis, i
sobretot en un especialment, el tractament del
divorci és quelcom inaudit, un estigma moral
(per a adults i pels nois i noies). I si no que li
diguin a la pobra Desita 
L• a gran majoria de les nenes dels 70 volíem/
volien ser “Bea”. Segurament pel perfil de
nena guapa, obedient, disciplinada, correcta.
I pels nens segurament volien ser “Javi”, noi
líder, guapo (o no), fort.
E• l concepte de família. L’únic model familiar
existent i acceptat era mare-pare-fill-filla. La
concepció d’un altre fill fora d’aquest marc era
com estrany i mal vist. Em vaig sorprendre de
comla“pandilla”denoiesinoiss’escandalitzen
que una noia adulta decideixi ser mare soltera.
El conservadurisme dels nois i noies respon al
moment de la incipient democràcia.
L’educació sexual. Resulta impagable•
l’episodi on a la Bea li ve la menstruació.
Se sobredimensiona aquest fet, segurament
perquè s’arrossega del franquisme i d’una
manera rància, el valor maternal de la dona
per sobre d’altres valors de la dona en si ja
importants. És molt ridícul veure una Bea
fleuma amb el seu vestidet de floretes llegint a
la platja mentre els nois se la miren com si fos
una verge intocable…
Vull pensar i creure que aquestes constatacions,
després de gairebé 30 anys, s’han anat transformant
d’una manera sàvia i sana.
Serà divertit i curiós com d’aquí 30 anys les
generacions futures valoraran sèries com
Ventdelplà, Friends, Sexo en Nueva York….
Temps al temps.
Marta Digón és militant d’ACO i va nèixer el 1972
Verano Azul
Marta Digón
Verano Azul és una sèrie de producció espanyola de l’any
1981 i dirigida per Antonio Mercero. Ha sigut reposada
múltiples vegades al llarg d’aquests 30 anys.
8

9. La palmera i la font
La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font
L´estructura de relació entre capellà i laic, s´ha
construït a base de molts segles sobre fonaments
que configuren el laic o laica, com a “obedient”,
“criat”, “pagador”, “inferior”, “poc format”,
“del món secular”... i el capellà com “l´autoritat
competentiformada”,“quediuladarreraparaula”,
”que sap, que mana...”, “superior”, “separat” i per
tant “sagrat”, “més unit a Déu”...
Aquesta estructura, com és observable en les
nostres parròquies, està fent aigües tot i que tant
per part de capellans, no acostumats al treball en
equip i a compartir les decisions, com per part
de laics no habituats a decidir i a tenir iniciatives,
encara es resisteix a caure definitivament.
La nostra societat democràtica que valora la
participació, la llibertat i l´autonomia de cada
persona fa insostenible aquesta estructura
relacional.
De fet els laics tenen més formació de la que a
vegades ells mateixos es reconeixen i els capellans
no tenen una formació humana, pràctica, bàsica
que dóna el treballar, el tenir parella i fills amb
normalitat. Actualment es valora més la formació
inductiva, que s´adquireix amb l´experiència
laboral, familiar, social i relacional que no pas la
purament acadèmica o instructiva.
Si per part dels laics cal una major autoestima,
participació i consciència d´independència del
clergat, com ja funciona en els moviments d´Acció
Catòlica de fa anys, cal veure què cal per part dels
capellans.
Els sociòlegs tendim a pensar més en les condicions
socials de possibilitat d´un procés que en les
condicions humanes i de la llibertat més o menys
heroica de cadascú. Per això penso que l´absència
del capellà pot ser una bona condició de possibilitat
per tal que els laics s´espavilin, i així animin,
coordininigoverninlesnostresparròquies.Aquesta
absència pot ser donada per la “peresa” del capellà
que, degudament racionalitzada, conscienciada
i canalitzada vers processos participatius pot ser
una “qualitat-defecte” psíquic que sigui positiva
condició per dinamitzar el procés de renovació
parroquial. L´absència pot ser física i volguda
precisament per estimular aquest procés. Pot
ser una absència encara més intel·ligent, d’auto-
supressió de les actituds, comportaments, relacions
i estructures que perpetuen l´antic model de
superioritat-inferioritat, de sobrenatural-temporal,
o de sagrat-secular.
L´antiga dita que “no hay mal que por bien no
venga” o “del defecte fer-ne virtut” es pot aplicar
aquí. Felicito, doncs, tots aquells capellans que,
sigui per peresa orientada, per intel·ligència amb
visió moderna i de futur, per “deixadesa” més
o menys conscient, per circumstàncies més o
menys cercades, deixen pas, obren camí, fan el
buit, s´autoanul·len el model tradicional, no sense
dolor, i possibiliten l´accès “normalitzat” dels laics
i laiques a la governança de les nostres comunitats.
També felicito aquests laics i laiques que aguanten i
amb paciència són benèvolament fidels a l´Església,
a vegades malgrat els capellans.
Tots anem fent canvis i dols, que resten compensats
enormement per la verificació del funcionament
del nou model relacional i d´una transparència
evangèlica que es dóna en aquestes noves
formes organitzatives. La peresa, la deixadesa es
transforma en una altra forma de fer de capellà més
com a acompanyant, com a “pont” cap a una altra
forma de fer més equipal. I per això cal treballar i
no “passar”, però d´una altra manera més planera,
més humana, més propera, més com els laics.
Quim Cervera és capellà i sociòleg
Per una nova “gobernança” a les
parròquies
Quim Cervera
9

10. Amb entitat (i experiència)
Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)
Solidança
Josep M. Fisa
De fet Solidança és un somni
col·lectiu que ha anat fent camí,
ha superat moments delicats i
encara, amb fermesa, el futur
immediat... perquè l’altre... És
una mica somni perquè llogar al
1997, els espais de 10.000 metres
quadrats a Sant Joan Despí, en
un lloc desconegut, i sotmès
al deteriorament definitiu té
alguna cosa d’èpica... No havia
arribat la voràgine especuladora
i la fàbrica de paper cartró era,
francament, una ruïna. Els espais
tenien l’encant de la indústria
artesanal de començaments de
segle XIX, i s’hi conservaven les
màquines del procés d’elaboració
de cartró, moltes de les quals ja
havien tancat definitivament.
L’acord amb el Senyor Bachs
va permetre llogar-ho tot amb
una perspectiva d’anys que
feia possible un cert miracle.
Els resultats no van venir de la
producció del cartró, en declivi,
sinó de la recuperació de tota
mena d’objectes i especialment
de roba de segona mà.
El somni tenia objectius i
mitjans: recuperar persones tot
recuperant materials diversos...
I naixia la complicitat d’amics
i associacions que aportaven
treball, diners o dedicacions
professionals a fons perdut.
El fons perdut i guanyat per
a molts i moltes que fins avui
han anat passant per l’empresa
d’economia social que integra,
autòctons i immigrants, al treball
i a les relacions socials des de
mitjans senzills, però útils i
eficaços.
El fet de la seva ubicació als
afores de Sant Joan Despí, va
portar a ser un lloc amb futur
urbanístic quan el Barça hi posà
l’ull de cara a instal·lar-hi la
seva Ciutat Esportiva. Després
de tensions innombrables, es va
arribar a un acord tribanda, en
el qual Solidança hi continuava
perdent pràcticament la meitat
de l’espai però assegurant-ne la
legalitat futura. La llàstima de
tot plegat, és que el patrimoni
que hem protegit no estigui
encara restaurat amb un acord
entre Solidança, Propietat, Barça
i Administració. Esperem que
aquest somni pugui ser veritat el
més aviat possible.
De moment Solidança gestiona
cinc punts de venda de roba i
objectes i té 30 treballadors en
nòmina, a més de voluntaris
i amics i simpatitzants que
fan possible que l’Associació,
i l’Empresa d’inserció,
Solidança Treball, funcionin.
S’ha aconseguit que les
administracions i les Obres
Socials de les Caixes col·laborin
amb els seus plans d’ocupació
i d’inserció i s’ha aconseguit
guanyar en eficàcia i en
excel·lència pel que fa al seu
bon ofici i professionalitat. Les
persones que dirigeixen el
projecte no solament hi posen
l’energia i vocació personal sinó
que estan formant-se amb cursos
al’abastpertald’aconseguirqueel
lema del projecte no sigui només
una frase benintencionada: Un
compromís amb les persones,
una aposta pel medi ambient.
Així,esfanesforçosconstantsper
a implicar tots els treballadors
i es promouen nous projectes
innovadors: recuperació del
petit electrodomèstic, la joguina,
l’oli, l’educació a l’escola, la
sensibilització de la recollida
selectiva, la solidaritat amb
el Tercer Món... Ara amb un
projecte amb Gàmbia...
Ara la crisi també afecta les
vendes... però esperem que els
ajuts que es reben no s’aprimin
de tal manera que puguin fer
inviables algunes de les noves
propostes... Per això també
establim aliances amb altres
associacions com Pare Manel i
Futur i col·laborem amb la xarxa
d’empreses d’inserció de cara
al reciclatge de la roba en una
cooperativa de segon grau.
Ens podeu trobar a la pàgina
web Solidança.cat i podeu venir
a la festa de Portes Obertes que
aquest any serà el dia 24 de
maig.
10

11. RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO)
Receptes Receptes
Crema de calçots
Tere Jorge
Ja hi tornem a ser. El temps és cíclic i les nostres
receptes també estan agafant una certa cadència (que
no decadència, que és molt diferent). Estem de nou a
l’època dels calçots, aquesta ceba tan peculiar de la qual
aquí a Catalunya fem tanta festa, cosa que no fa més que
engrandir la nostra fama de garrepes: una ceba, menjar
de festa?. Doncs sí i per seguir oferint-vos diferents
maneres de menjar calçots a casa, on generalment no els
podem fer a la llenya, aquí va una recepta original en què
presentem tots els ingredients dels calçots tradicionals,
però d’una manera més “neta” i fàcil de fer. Això sí,
no cal pitet, llevat del cas que ens caigui la bava amb
aquesta recepta.
Ingredients (per a 4 persones): 16 calçots; 2 grans
d’all; 2 patates; oli d’oliva; sal i pebre; nata líquida;
salsa romesco (*)
Preparació: Netegeu molt bé els calçots (que no
hi quedi gens de sorra). Poseu l’oli en una cassola
i feu un sofregit amb els calçots tallats petits, els
alls tallats i les patates. Deixeu-ho coure a foc baix
durant uns 20 minuts, tireu-hi un polsim de sal i
pebre i comenceu a abocar-hi l’aigua (o un brou de
verdures suau). Quan hagin passat 25 minuts més,
afegiu-hi la nata líquida i passeu-ho per la batedora.
Si voleu una crema més fina passeu-la pel colador
i ja podeu muntar el plat. Poseu la crema en un
bol, i pel damunt, una mica de salsa de romesco
per donar-li gust i al mateix temps un toc de color.
També podeu afegir-hi pernil salat passat per la
paella i tallat molt petit (com “virutes”).
(*) ingredients per a la salsa romesco (es passa
tot per la batedora): 1 cabeça d’alls escalivats, 100
gr. d’ametlla torrada pelada, 30 gr. d’avellanes
torrades, 4 o 5 tomàquets madurs escalivats, una
llesca de pa sec i torrat mullat en vinagre, 1 polpa
de nyora o 2 cullerades de pebrot vermell i sal.
Cotxe elèctric
Salva Clarós
De sobte tots els grans fabricants de cotxes estan
anunciant propers llançaments de models elèctrics
o amb propulsió híbrida. La forma d’energia que
revolucionà els milnoucents, l’electricitat, ha
arribat un segle tard al món de l’automoció. Costa
d’entendre com és que fins aquest moment la
indústria no s’ha preocupat de produir cotxes amb
motor elèctric, quan ja gairebé tot, des d’un raspall
de dents fins el pany de la porta de l’escala de casa,
la cafetera o la cortina del menjador, funciona amb
electricitat. I sisplau, que ningú digui que és que
no hi havia tecnologia per fer-ho abans.
En realitat l’inici de l’automoció va ser elèctrica. Els
primers cotxes van funcionar amb motor elèctric i
bateries, però tan bon punt precisament el motor
elèctric va substituir l’empipadora manovella per
arrencar els feixucs motors de combustió, el cotxe
de gasolina es va imposar arreu, per donar lloc als
imperisindustrialsméspotentsdelmón:elpetrolier
i el de l’automoció, revolucionant les formes de
producció i de treball, l’estil de vida, els patrons de
mobilitat i d’ocupació del territori. La gasolina era
barata i el motor de combustió molt versàtil per a
l’aspiració d’un món, el del segle passat, que volia
conquerir el planeta i desafiar qualsevol repte, això
sí, voluntàriament inconscient dels seus límits.
El cotxe elèctric significa el retorn a la càlida
racionalitat. És un gest d’humilitat i de
reconeixement que la gasolina s’exhaureix,
contamina, escalfa el planeta, i que l’ús irracional
del cotxe col·lapsa el territori. El cotxe amb motor
elèctric té molts avantatges en relació al motor
de combustió –ara no hi entrarem– però no té la
mateixa versatilitat, per exemple l’autonomia és
limitada i l’aprovisionament més lent. Però cal
assumir que per fer llargs i també curts recorreguts
hi ha altres formes de transport. El canvi no és
només tecnològic, és fonamentalment tàctic. Però
entendrà aquest individu fill de la modernitat
liberal, que tant es queixa dels límits, per exemple
el de circular a 80 km per hora, que el cotxe elèctric
és ja una aposta de present? Per si de cas, els
fabricants anuncien models híbrids, amb doble
motorització no tant per fer la transició tecnològica
com la psicològica i social.
11

12. D
ÉU NO INTERESSA? Cal
felicitar els ateus per l’efectivitat
de la campanya mediàtica dels
autobusos. Un mes després,
els diaris continuen publicant cartes
al director, els periodistes continuem
escrivint sobre el tema i els debats al carrer
no han minvat. Les respostes, directes o
indirectes a la campanya, estan mantenint
el tema d’actualitat, i per això, tècnicament,
considero que ja podem anomenar-la “la
campanya de l’any” (encara que hi ha 11
mesos per endavant per superar-la).
El que més demostra tot plegat és que
en aquesta societat on el laïcisme s’està
imposant, continua sent evident que
l’ésser humà, sigui creient o no, es planteja
interrogants i reflexiona sobre l’existència.
I mentre els mitjans de comunicació han
anat relegant a hores intempestives els
programes que tracten sobre la fe, ja sigui
cristiana o d’altres creences, socialment es
demostra que hi ha un sentiment latent
que la qüestió no deixa indiferent ningú.
Hi ha sociòlegs que anuncien que el segle
XXI serà el segle del retorn a la religiositat,
encara que amb d’altres mirades i matisos.
Caldrà estar assenyadament preparats:
venen canvis. Maria-Josep Hernàndez
Puntades
Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades
U
N POBLE NO ÉS UN PARADÍS FET
A MIDA. Això deia una pancarta
a la manifestació que tingué lloc a
Camprodon el passat 31 de gener
per protestar pel que ja és conegut com a
“mobbing rural”, consistent, per exemple, a
exigir als propietaris de granges que traslladin
les seves instal·lacions a llocs allunyats per
no molestar amb la seva pudor els propietaris
de segones residències que volen disfrutar de
la vida al camp sense patir les molèsties del
camp. No les molèsties grosses, les d’haver-
se de llevar d’hora cada dia de l’any per
donar de menjar els animals, per exemple,
sinó les molèsties per a ells inconcebibles de
que els tals animals facin pudor... I el que
és greu és que els tribunals arriben a donar-
los la raó, amb l’argument que una granja
és una explotació industrial i per tant ha
d’estar situada en un lloc que no molesti. El
pas següent podria ser obligar a aplanar les
muntanyes perquè s’hi pugui passejar sense
dificultats... Prou difícil que és fixar la gent
al territori i evitar que es buidi, com perquè a
sobre la inconsciència dels que només hi van
alguns dies a disfrutar-lo i la incompetència de
determinats tribunals acabin fent impossible
la vida pagesa. Josep Lligadas
E
N LA MORT D’ELUANA ENGLARO. El 9 de febrer, Eluana Englaro
finalment va poder morir en pau. Jo crec que, per a qualsevol persona
sensata, aquesta mort va significar un gran alleujament. Havíem assistit
en els darrers temps, a mesura que s’anava fent possible judicialment
que la noia pogués ser desconnectada de l’alimentació que la mantenia en
una vida vegetativa que no tenia res de vida encara que continués mantenint
determinades funcions vitals, a una ofensiva des dels sectors conservadors
socials i eclesials en la qual no s’hi entreveia cap mena de sentiment d’humanitat:
només les ganes de mantenir unes lleis nascudes d’un afany de control sobre la
vida dels altres i d’una moral pròpia d’un Déu cruel que no estima les persones.
El cop de gràcia a la tragèdia va ser veure un personatge tan amoral com el
primer ministre Silvio Berlusconi erigir-se en salvador de les essències d’una
suposada defensa de la vida en la qual és obvi que ell no creu.
Però ara això s’ha acabat. Eluana Englaro ja ha pogut entrar en la pau de Déu. No
ho sé, confio que, un dia o altre, determinades jerarquies de l’Església s’aturaran a
pensar si realment aquesta és la manera de fer present l’Evangeli en el nostre món
adolorit. I els creients deixarem de patir la vergonya de veure com actuen alguns
dels caps visibles de la nostra Església. Josep Lligadas
12

13. A
GENTS SECULARITZADORS
SENSE SABER-HO? En moltes
converses de gent d´Església,
observo que encara ens és costós
valorar com a positiu el procés secularitzador
que va avançant a Catalunya. De fet ajuda a
aclarir situacions i posa condicions socials i
humanes per fer una opció lliure i personal per
Jesucrist.
Força bisbes, capellans i eclesiàstics, amb
les seves actituds massa sovint reticents o
condemnatòries de la societat que ens ha tocat
viure, no ajuden a estimar-la. Segurament sense
voler produeixen una desafecció envers unes
formesd’Esglésiadecadentsipocdemocràtiques,
i fins i tot una acceleració del distanciament
envers l´Església mateixa i potser d´una fe entesa
massa dogmàticament. De fet, potser sense
voler, o fins i tot volent el contrari, són “agents
secularitzadors”, és a dir, participen de la
tendència ferma, fonda, estructural i subterrània
de caire secularitzador.
Ens va bé pensar-hi quan hem d´afrontar
posicions d´alguna gent d´Església, contràries a
la nostra. Ens pot ser bo recordar-ho, quan a molts
ens costa distingir Església com a Poble de Deu
dels comportaments i estructures eclesiàstiques
decadents i lamentablement poc evangèliques.
Si valorem positivament la secularització,
potser hem d´observar que tot plegat, incloses
les posicions “difícils de digerir” per nosaltres,
són elements que contribueixen a la llibertat
de les persones a l´hora de decidir el sentit i les
motivacions importants en la vida, i per tant
l´adhesió a l´estil del sempre Viu, Naixent i
Ressuscitat.
Si molts, a causa dels plantejaments dels catòlics
més integristes, a vegades incrustats en certs
dirigents eclesials, deixen de creure en una
Església potent o en un Déu que ens produeix
por, n’hem d’estar contents. Tot plegat pot
formar part del procés social i de cada persona
per cercar el veritable Déu. Quim Cervera
Q
UINA PROVA
P O L Í T I C A
ENS QUEDA A
CATALUNYA? Tot el
necessariillargprocésdel´Estatut
i del finançament m´ha fet pensar
sobre el conflicte de classes a
Catalunya. Pels anys seixanta
i setanta més aviat el conflicte
de classes tapava el conflicte
nacional, i el tipus de relació
entre Espanya i Catalunya. El fet
nacional era vist per molta part de
l´esquerra com a “burgès”. Pels
anys noranta i dos mil, sembla
que el conflicte nacional amaga
el conflicte de classes. Però aquest
segueix existint.
Els dos conflictes estan
fortament implicats. Ja aniria bé
que els analistes del PSOE fessin
una mínima anàlisi de classe,
prenent el marxisme bàsic,
assumit per la cultura moderna,
a l´hora de definir una estratègia
per Catalunya. No ens trobem
amb un “simplisme” de països
“pobres”i“rics”aEspanya,visió
que ha tingut èxit mediàtic i té
eficàcia electoral de curt termini.
A cada nacionalitat de “les
Espanyes” hi ha classes socials
en conflicte: unes de dominants
i unes de dominades. I encara
que el procés històric industrial,
econòmic i social de Catalunya
ha arribat on ha arribat,
Catalunyaestàdinsd´unsistema
econòmiccapitalistafonamentat
en l´existència de classes en
règim de desigualtat. Amb
l´acceleració de l´esdeveniment
migratori aquest conflicte
es complexifica. Catalunya
com a país desenvolupat és
indefectiblement país productor
de pobreses. No tenir en compte
aquests fets a l´hora de negociar
el finançament i les relacions
Espanya–Catalunya és tenir un
discurs de curta mirada i poc
fidel a la tradició de l´esquerra.
Des de la transició a Catalunya
s´ha provat un govern de CiU
i ara un govern de tres partits
d´esquerra. CiU va seguir
una estratègia de pactar i/o
pressionar a uns governs
espanyols dominants per
partits aliens. CiU és un partit
de centre-dreta catalana que
defensant Catalunya, de fet
defensa els interessos d’una
classe social. Avui dia ens
trobem amb un govern català
de tres partits que defensant
diferents sectors de capes
socials més populars miren
d´aconseguir un pas més per a
Catalunya, davant d´un govern
del PSOE. Podran? No sembla
que n’hàgim de sortir gaire ben
parats. Ens queda una altra
prova, dins del procés històric
de la imbricació de conflicte de
classes i nacional, la prova basca:
un govern de caire propi català
de pacte entre CiU, ERC i ICV
(i si volgués, un PSC clarament
reconvertit al catalanisme).
Seria una prova d´aliança de
classes catalanes (un moment
de pacte dins del conflicte
de classes) per aconseguir
una relació clara, contundent
i “de bons germans” (ni de
submissió, ni de superioritat)
amb Espanya. Quim Cervera
13

14. Per airejar el cervell
Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell
MarinaRossell.Clàssicscatalans.
CD gravat en directe al Liceu
Sóc amant de la cançó d’autor,
independentment de la llen-
gua en què s’hagi compost i
s’interpreti; sigui el francès,
l’anglès, el castellà, el català o
el bantú... perquè la cançó és
un gran valor d’expressió de
sentiments, de reivindicacions
i de motivacions humanes; és
la poesia sumada a la força
expressiva de la música, que pot
endolcir o sacsejar, entendrir
o revoltar. Ara estic contenta
perquè feia temps que en la
cançó catalana no trobava un
disc tan engrescador com aquest,
i que tant reflecteixi el que és per
a mi la cançó.
Marina Rossell ha publicat un
NOVETAT
COSSETÀNIA EDICIONS • C/ de la Violeta, 6 • 43800 VALLS
Tel. 977 60 25 91 • Fax 977 61 43 57
www.cossetania.com • cossetania@cossetania.com
DISTRIBUCIÓ: L’ARC DE BERÀ, SA - 93 465 30 08
DELEGACIONS: ALACANT (La Tierra Libros - 96 511 01 92) • GIRONA (La Rutlla - 972 47 61 43) • LLEIDA (Taüll - 973 25 71 00) •
MALLORCA - EIVISSA (Editorial Moll - 971 72 44 72) • MENORCA (Pau - La Tenda - 971 38 37 66) •
TARRAGONA (L’Arc de Berà - 977 77 34 02) • VALÈNCIA (Gea Llibres - 96 159 05 11)
Tota una vida per Àfrica
Autor: Josep Frigola i Ribas
Col·lecció: Tinter, 89
Nombre de pàgines: 256
Nombre d’il·lustracions: 52
Enquadernació: en rústica
Format: 17 x 24 cm
Preu: 18 euros
ISBN: 978-84-9791-414-7
Primera edició: Novembre del 2008
Els mitjans de comunicació, en voler parlar de l’Església en-
foquen abusivament les estructures eclesials, especialment
el Vaticà, alguns cardenals o bisbes, les conferències episco-
pals... Òbviament, el glamour dels focus és una temptació,
de manera que el Vaticà, els cardenals o bisbes en qüestió,
o les conferències episcopals de torn s’han trobat còmo-
des acaparant el protagonisme informatiu. Però sabem que
aquest plantejament ha donat una visió esbiaixada de la
realitat eclesial i massa sovint n’ha motivat el rebuig. És com si, en parlar d’un país, únicament es parlés
d’alguns dels seus dirigents. La riquesa humana d’un país o d’un poble va més enllà de la gesticulació que
puguin mostrar els seus dirigents davant les càmeres. La realitat de la vida eclesial és la realitat de tot un
poble format per homes i dones diversos que es senten vinculats a un projecte comú que s’arrela en Jesús
de Natzaret: molts d’ells, vivint situacions compromeses. Més de quaranta anys, deixant enrere l’Empordà
amb tot el que significa i glatint intensament per tot el que comporta l’Àfrica, van molt més enllà d’un
llibre de records o d’anècdotes. En definitiva és TOTA UNA VIDA PER ÀFRICA: un digne botó de mostra
de la diversa i rica vivència eclesial que cal agrair a en Josep gaudint del recull de les seves cartes.
Josep Frigola i Ribas
Neix a Ventalló (Alt Empordà) el 21 de juny de 1941 i resideix al veïnat de Vila-robau. Ben jovenet, octubre
de 1951, entra al Seminari de Girona. Hi cursa humanitats, filosofia i tres anys de teologia. Al setembre de
1962 se’n va a França amb els Missioners d’Àfrica per acabar els estudis. És ordenat capellà a Girona el 27
de juny de 1965. Arriba a Uagadugu (Alt Volta, actual Burkina Faso) el 21 d’octubre de 1965. Aprèn la
llengua mossi i exerceix tasques pastorals a la diòcesi de Kupela fins l’estiu de 1984. Entremig, de 1977 a
1980 li encomanen un servei d’animació missionera i vocacional a Catalunya.
Destinat al Níger, fa un any d’estudis lingüístics de Haussa a París. A l’agost de 1985 arriba a Níger. Hi
serveix en dues missions a l’interior del país: Dogondutchi i Birnin Konni. Pel setembre de 2003 és nome-
nat conseller pedagògic del Programa d’Educació de Base en l’organisme coordinador de l’acció social de
l’Església Catòlica.
9 788497 914147
Tota una vida per Àfrica. Josep
Frigola. Cossetània Edicions.
Col·lecció Tinter. Valls 2008.
Les pàgines d’aquest llibre són
un recull de cartes, escrites per
en Josep Frigola, tal i com diu ell
mateix, “sense cap més pretensió
que la de donar notícies als
familiars i amics” des de l’Àfrica
(Burkina Fasso i Níger). País a on
va marxar, com a missioner de
l’orde dels Pares Blancs, a finals
de l’any 1965 i on viu des de fa
més de quaranta anys.
Els escrits han servit per fer de
pont, i ser portaveu de la realitat
d’un país víctima sempre de
la desinformació, sense grans
protagonistes ni herois. Són el
testimoni d’una persona que
ho va deixar tot per viure amb
la gent que més ho necessita,
amb l’únic objectiu d’ajudar en
l’autodesenvolupament de les
persones, a partir dels nivells
més bàsics i essencials: la sanitat
i l’educació, independentment
d’ideologies i creences. No és un
llibre dogmàtic, són les reflexions
d’una persona que la seva fe l’ha
portat a fer allò que creu que diu
l’evangeli, que ell anomena la
missió.
A la seva darrera carta de
primers de desembre del 2008,
diu: “Crec, doncs, que en les
comunitats creients d’arreu,
immerses i difuses en la gran
comunitat humana, hi ha
d’haver un capgirament gairebé
radical per posar-nos de debò,
personalment i socialment, al
servei dels més desheretats” ...
El llibre ens permet endinsar-nos
en la realitat d’un continent, i la
constatació que aquesta realitat
no és pas millor, segurament
tot el contrari, que fa 40 anys,
qüestionar-nos el perquè de
la seva situació, i quin sentit
té ser missioner avui. Sempre
amb un llenguatge molt ric,
amb clars trets de l’Empordà,
que no ha perdut amb el pas
els anys. Amb un to vital que
transmet optimisme, paciència i
compromís. Lourdes Sellarès
CD amb un concert en directe
gravat al Liceu, amb cançons
plenes de dolçor i de força
alhora. Hi té cançons pròpies,
majoritàriament cançons d’amor;
i també cançons populars
reinventades, amb arranjaments
innovadors, però sense passar-
se (perquè els que de vegades
volen ser tan moderns acaben
sent carregosos). Jo diria que és
un disc ple de llum mediterrània,
amb fonaments molt catalans,
però alhora universalista, en
el so i en el missatge. Destacar
també l’encert dels arranjaments
musicals de tot el disc, que
saben complementar les lletres
amb qualitat i sense ofegar
instrumentalment.
CrecquelaMarinaésunapersona
plenad’amor, quetransmetamor
parlant i cantant, i alhora, estima
allò que fa i ho contagia. Del disc,
em quedo especialment amb
dues cançons que ha compost
ella: “Mare de Déu del món”,
una mena de pregària que ens
convida a l’amor i a viure la vida
intentant ser millors; i “Dies,
idees i amor”, dolça i enèrgica.
Si voleu fer-ne un tastet, visiteu
la web www.marinarossell.com,
on podeu escoltar tres temes del
disc, entre aquests “Mare de Déu
del Món”. Maria-Josep Hernàndez
Déjame intentarlo. La
discapacidad: hacia una visión
creativa de las limitaciones
humanas. Tomás Castillo Arenal.
Editorial Ceac. Barcelona 2007.
14

15. Bajo presión. Carl Honoré.
Editorial RBA. Barcelona 2008.
Durant generacions, créixer no
va ser gaire complicat: anaves
a l’escola unes hores al dia,
practicaves algun esport i tenies
alguna afició, la resta del temps
jugaves. O potser somniaves
despert. Carl Honoré explica
com el nostre plantejament
modern de la infància és tot
un fracàs: els nostres fills
són més grassos, miops, més
deprimits i estan més medicats
que qualsevol altra generació
anterior. Utilitzant als nens com
a forma de reviure la nostra
pròpia vida, o per compensar
les nostres frustracions, hem
destruït la màgia i la innocència
del ser infant. Aquest llibre no
és un manual per a pares. La
seva intenció és tornar a definir
què significa ser nen i ser pare al
segle XXI.
La realitat és que els nens
necessiten temps i espai per
tal d’explorar el món per ells
mateixos (igual que aprenen
a pensar, a imaginar, tenir
relacions i gust per les coses)
en definitiva a saber què volen
ser en comptes de ser el que
nosaltres volem que siguin.
Quan els adults volen controlar
al mil·límetre la infància dels
nens, aquests perden tot el que
dóna satisfacció i sentit a la vida:
les petites aventures, viatges
secrets, jocs, contratemps,
moments de soledat i també
d’avorriment. Perden la llibertat
de ser ells mateixos, i a més ho
saben: “Sóc el gran projecte dels
meus pares”, diu una nena de 13
anys, “fins i tot quan estic al seu
costat, parlen de mi en tercera
persona” .
Com a pares, sentim el deure
d’empènyer, modelar i educar
als nostres fills amb excés de zel
per tal d’oferir-los el millor de
tot i fer que ells siguin els millors
per a tot. Aquesta forma de
control permanent de l’educació
dels nens rep diferents noms
arreu del món. Alguns n’hi
diuen “hiperpaternitat”. Altres
l’anomenen pares helicòpter,
perquè sempre donen voltes per
sobre teu, vigilant.
El que Honoré ha descobert és
que els adults han segrestat la
infància dels nens d’una manera
mai no vista fins ara. Bajo presión
explora el perquè del fracàs del
model infantil actual i ofereix
propostes per ajudar-nos a trobar
una solució. Tere Jorge
Vivim com si fóssim “guapos
per sempre”, és a dir, com si
mai no tinguéssim limitacions,
com si sempre fóssim joves i ens
n’haguéssim de conservar, com
si la mort no existís... En aquest
context ens costen especialment
de pair les limitacions psíquiques
o físiques, tant és. La nostra
dificultat per encaixar-ho es
deixa notar, per exemple, en la
necessitat continuada d’anar
canviant la paraula que utilitzem
per definir la gent que pateix cert
tipus de limitació: subnormals,
deficients, disminuïts, disca-
pacitats, persones amb depen-
dència... La bona intenció hi és,
però els mots acaben convertint-
se en insults.
Tomás Castillo, en el seu llibre,
va desgranant una mena de
decàleg que ajuda a percebre
aquesta qüestió des d’una altra
perspectiva. Alguns exemples:
La discapacitat, com la•
capacitat, forma part de la
naturalesa humana.
La discapacitat, com a•
component d’un estat de
salut, pot ser temporal.
La discapacitat està•
condicionadaperl’acceptació
social de la meva limitació.
La discapacitat no significa•
una minoria d’edat
permanent.
Les persones no són•
classificables per la seva
discapacitat.
La discapacitat està en funció•
del medi en què la persona
es mou.
La discapacitat és un terme•
genèric a revisar.
En definitiva, tots som en certs
momentsdelavida,discapacitats
i aquesta limitació no depèn
només de nosaltres mateixos
sinó de com els altres ens veuen.
El llibre ve acompanyat d’un
DVD que permet, per exemple,
tractar el tema en fòrums i
debats. De debò que està molt
bé. Mercè Solé
Mecanoscrit sobre els monjos
de Montserrat. Hilari Raguer.
Editorial Base, Barcelona 2008.
Un bon llibre per entendre millor
en què consisteix això de la vida
monàstica i que ens aproxima a
la riquesa simbòlica, a la història
i a la complexitat de Montserrat.
Es llegeix molt bé, conté bones
dosis d’humor i satisfà un
cert anhel –ho confesso– de
xafarderia per saber com és el
dia a dia d’una comunitat tan
nostrada. Perquè la veritat és
que, a Montserrat, la singularitat
i el prestigi d’alguns monjos de
vegades no ens deixen veure la
senzillesa benedictina que hi ha
al darrere. Mercè Solé
15

16. L’Eucaristia, tot un repte (III)
Josep Lligadas
Al darrer número de L’Agulla parlàvem de la
importància que tenia l’Eucaristia per als primers
cristians, una importància que ha perdurat al llarg
dels segles. Ara, tocaria que ens preguntéssim el
perquè: què passa a l’Eucaristia que la faci tan
important?
Si parlem des d’un punt de vista més diguem-
ne antropològic, podríem contestar dient que
qualsevol grup humà necessita uns moments
significatius que el visibilitzin i li donin auto-
consciència, i per als cristians el moment bàsic
de visibilització, des de sempre, ha estat aquest.
Però passa alguna cosa més. Passa, sobretot, que,
des del principi, la fe cristiana ha afirmat que en
l’Eucaristia Jesús s’hi fa present d’una manera
especial, diferent de totes les altres presències. I
això és el que cal mirar d’entendre què vol dir. I
per entendre-ho, podríem dir que aquesta pre-
sència de Jesús en l’Eucaristia es dóna sobretot de
tres maneres, a tres nivells.
La primera presència és en la comunitat reunida.
Quan la comunitat es reuneix, Jesús va dir que hi
seria present. Doncs quan es reuneix de manera
més universal i institucional, en aquesta convo-
catòria que és per a tothom i cada diumenge,
aquesta presència té també un valor més relle-
vant. El prevere que presideix també ajuda a fer
visible aquesta presència, si un és capaç de mirar
més enllà de les distorsions que s’han produït en
la manera de concretar-se els serveis eclesials...
La segona presència és en la Paraula. Escoltar la
paraula de l’evangeli, i dels escrits apostòlics, i de
l’Antic Testament, no és només un moment d’ins-
trucció teològica, espiritual o moral. És, sobretot,
una manera de reconèixer que nosaltres seguim
aquell Jesús que ens ha deixat un camí per viure,
un acompanyament quotidià, unes paraules, en
definitiva, que són punt de referència que podem
escoltar directament... Jesús mateix és present en
aquesta paraula, Jesús mateix és aquesta Paraula.
Sobretot en aquests moments, quan tantes veus
eclesiàstiques ens sonen tan allunyades, escoltar
aquestes paraules netes, directes, no manipula-
des, i escoltar-les en la trobada cristiana més ins-
titucional, és una magnífica manera de recordar i
refermar on és l’autèntic camí de Jesús.
I la tercera presència és en el pa i el vi. És la pre-
sència més potent, la que culmina la trobada, la
que li dóna el seu valor principal. És la que més
trenca amb tot allò que veiem i palpem i és, en
conseqüència, la que més costa de formular. No
sabem què devien entendre els apòstols i deixe-
bles quan Jesús els va donar el pa i el vi en el dar-
rer sopar. Però sí que els va quedar clar que allò
havien de repetir-ho. I no gaires anys després,
cap al 55 o 56, sant Pau ja advertia als corintis que
aquell àpat que feien no era un àpat qualsevol,
sinó que era menjar i beure el cos i la sang del
Senyor (1 Corintis 11,17-29). I l’evangeli de Joan
ja posava en llavis de Jesús aquelles paraules
solemnes i provocadores: “El pa que jo donaré és
la meva carn per a la vida del món... Qui menja
la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna,
i jo el ressuscitaré el darrer dia”. (Joan 6,51.54).
Després, al llarg dels segles aquesta fe que trans-
meten tant Pau com Joan ha donat peu a llargues
reflexions per mirar d’entendre millor en què
consistia aquesta presència de Jesús en el pa i el
vi de l’Eucaristia. Però segurament que la manera
senzilla com ho trobem dit en els escrits apostò-
lics és la manera que millor pot expressar el que
vivim en la celebració: que Jesús no només és amb
nosaltres com una força interior; Jesús ens ofereix
una proximitat molt més gran, un aliment amb el
qual entrem en comunió molt plena amb ell. Amb
l’Eucaristia, podríem dir, la seva carn esdevé la
nostra carn, la seva sang esdevé la nostra sang.
Tot això són les riqueses que hi podem trobar
a l’Eucaristia. Però tot això, alhora, per a molts
sembla quedar lluny de les nostres celebracions
reals. Al número que ve mirarem de dir-hi algu-
na cosa...
El més terrible de les coses dolentes de la gent dolenta
és el silenci de la gent bona
Gandhi
Elretall
La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia