LLENGUATGE VISUAL: PUNT, LINIA, PLA, FORMA, COLOR, TEXTURA...

1. Elements del llenguatge
visual i plàstic

2. ELEMENTS CONCEPTUALS: PUNT, LINIA , PLA I VOLUM.
Els elements conceptuals no existeixen, semblen estar presents, són una ilusió
percebuda pel nostre ull o una imatge del nostre cervell. En el moment que un
punt, línia pla o volum són allà ja deixen de ser conceptuals....i són els elements
VISIBLES.
ELEMENTS VISUALS: FORMA, COLOR, TEXTURA, ESCALA,
DIMENSIÓ I MOVIMENT.
Quan dibuixam un objecte a un paper , empram una línia visible per a
representar-lo. En funció del material que utilitzem aquesta línia (a més de
llargaria) tendrà amplada, generarà una forma, i gaudirà de qualitats com la
textura I el color. Aquests són els elements VISUALS.

3. EL PUNT
El punt és l'element més simple i a la vegada més
complexe de la imatge. És l'element més utilitzat en el
pla del disseny. Morfològica i compositivament, el punt
no és la representació geomètrica d'aquest concepte
sino que té una dimensió relativa i variable en poder
adoptar infinites formes (1), des del grà fotogràfic (2) a la
taca d'un pinzell, definint-se com un signe, una marca o
una taca, aillada i de reduït tamany
1 2

4. Si, per exemple, observam d'aprop i amb ajuda d'una lupa
una pantalla de TV podrem observar que la imatge es
composa de punts (vermells, verds i blaus) que donen
forma a la imatge . .

5. El mateix passa amb una fotografia agafada, per
exemple, de la prensa; si augmentam la imatge
gradualment anirem veient els elements que la composen
(petits punts de tinta).

6. En augmentar la imatge digitalitzada, descobrim els píxels o
unitats mínimes d'informació, que són punts quadrats.

7. Pero el punt no ha d'estar representat físicament per a
mostrar-se com element de la imatge o actuar
plàsticamente a la composició, ja que pot ser intangible,
imperceptible i immaterial. En aquest sentit, es poden
distingir tres tipus de punts implícits:
1. Centres geomètrics: a l'espai plàstic el centre es el
focus o centre principal d'atracció visual.
2. Punts de fuga: són pols d'atracció visual i generen una
visió en perspectiva.
3. Punts, focus o centres d'atenció: són posicions de la
imatge que, per la disposició dels elements icònics,
provoquen i atreuen l'atenció de l'observador.

8. EXEMPLES:

10. Funcions del Punt: el punt compleix a la imatge una sèrie de
funcions plàstiques, destaquen les següents:
Crear pautes o patrons de forma mitjançant l'agrupació i
repetició d'unitats de punts. La connexió de punts permet
dirigir la mirada.
Actuar como focus de la composició (punt focal) o centre
visual.
Produïr dinamisme al suggerir un efecte de moviment.
Mostrar textures i aportar sensació d'espai.

11. Altres característiques:
El punt poseeix una gran força d'atracció visual quan es troba
sól i crea tensió en presència d'un altre, marcant un sentit
direccional.

12. El punt pot intensificar el seu valor mitjançant el color, la mida i la
seva posició a sobre el pla.

13. Quan està situat al centre visual, per damunt del centre
geomètric, produeix la sensació d'equilibri compensat. Si el
punt està en el centre geomètric semblarà trobar-se més baix i
es trencarà la sensació d'equilibri.

14. Per agrupament, el punt pot
definir formes, contorns o
colors. Pot crear ritmes a
la composició, relacionar
elements propers i
suggerir moviment.

18. LA LÍNIA
La línia es pot definir com una successió ininterrompuda de
punts. Quan més a prop es trobin més concreció
proporcionen a la línia .
La línia és l'element plàstic més polivalent i, per tant, el que
pot satisfer un major nombre de funcions a la representació.
Té dues finalitats essencials: assenyalar, en el cas de la
comunicació visual aplicada (senyalètica viaria, grafies,
disseny d'objectes, patrons, plans..) , i significar, com en
l'art.

20. Principals funcions plàstiques de la línia:
-Crear sentits (vectors) direccionals, traçats bàsics per
a organitzar la composició.
- Aportar profunditat a la composició, sobre tot en
representacions planes i perspectives
- Separar plans i organitzar l'espai.
- Donar volum als objectes bidimensionals.
- Representar tant la forma com l'estructura d'un
objecte.

21. Igual que el punt, la línia no requereix la presència material a
la imatge per existir. Han estat classificades com: implícites,
aillades, conjunts de línies, objectual i figural.
Implícites: són les constituides per la geometria,
intersecció de plans, eixos i diagonals de la composició.

22. Aillades: són les representades pels traçats geomètrics més
simples de rectes i corbes.

23. conjunts de línies: estan representats especialment pels
traçats perspectius, línies de fuga, creuaments de rectes o
línies convergents

24. La línia objectual: és la que representa el que se percibim
com objecte unidimensional, conforma pictogrames i siluetes.

25. La línea figural: és la que representa i descriu la forma d'un
objecte. Pot ser de contorn i retall.

26. La línia serveix per visualitzar el que no existeix i concretar lo
essencial de la informació visual.
La seva presència genera dinamisme, defineix direccions i crea
tensió, afectant a la resta d'elements de la imatge. La línia
proporciona l'estructura de la composició.
Entre les linies principals d'una composició s'han de remarcar
aquelles directament relacionades amb els eixos horitzontal i
vertical del format, i les que es poden establir com a divisions
de bases compositives com la secció àurea o la regla dels
terços.

27. D'especial importància són les linies diagonals, que actúen
com ponts i víncles de la composició marcant sentits
direccionals. Entre aquestes es distingueixen les
denominades línia de força, i línia d'interés, que se sitúen en
sentits oposats.

28. La línia suggereix:
Estabilitat
Quietud
Profunditat
Perspectiva
Acció
Moviment

32. Marca la direcció de lectura dins la composició, determinant que
l'espectador faci un recorregut visual predefinit.

34. En el grafisme, la línia té la mateixa importància que la lletra
en el text, essent indispensable per a la materialització i
representació de les idees, així com per executar qualsevol
notació.
Els elements perceptibles i analitzables de la línia són:
longitud, gruix, direcció respecte a la pàgina, forma (recta o
corba), color i quantitat. Altres aspectes: distinció entre la línia
continua i la linia de punts i la natura de les vores (irregulars o
llises)

35. El volum
El recorregut d'un pla en moviment (en una direcció diferent a la
seva) es converteix en un volum. El volum té una posició a l'espai I
està limitat per plans. A una representació bidimensional és ilusori
(es recrea a partir del TO).

36. PLA (CONTORN)
Té amplada I llarg però no volum.
La línia descriu un contorn quan es tanca. hi ha una delimitació
de dues zones: una acotada (FIGURA) I una altra infinita
(FONS). De l'univers de contorns possibles n'hi ha tres de
bàsics; el quadrat, el cercle i el triangle equilàter.
Tots els contorns bàsics són fonamentals, figures planes i
senzilles que es poden descriure fàcilment. A partir d'aquests
contorns bàsics derivam mitjançant combinacions i variacions
inacabables totes les formes físiques de la natura i la imaginació.
Tots els contorns bàsics expressen direccions visuals significatives: el quadrat,
la horitzontal i la vertical; el triangle, la diagonal; el crecle, la corba

37. ELEMENTS VISUALS: FORMA, COLOR, TEXTURA,
ESCALA, DIMENSIÓ I MOVIMENT.
La forma de les coses és allò que permet reconèixer-les i
diferenciar les unes de les altres. Per tant, és un element bàsic de
la percepció visual i també del disseny.
Podem dir que els objectes ens entren pels ulls. Es defineix la
forma de les coses com la seva aparença, la seva configuració, els
seus límits diferenciadors: és el conjunt de factors i elements físics
propis que fan un objecte diferent d’un altre.

38. Propietats Visuals de la FORMA
Perfil: fruit de la
configuració de les
superfícies i arestes de les
formes
Dimensió: les dimensions
reals d'una forma són
Amplada, Alçada i Profunditat
Color: el matís, la intensitat
i el valor de to de la
superfície d'una forma.
Textura: característica
superficial d'una forma que
afecta a les qualitats tàctils i a
la reflexió del llum

39. Tipus de Formes: classificacions diverses

40. Tipus de Formes: classificacions diverses
A- Segons la seva dimensió:
*bidimensionals: representades sobre un suport pla, i amb tan sols dues
dimensions (alçada i amplada).
*Tridimensionals: són les que tenen volum, es a dir, que ocupen un lloc a
l'espai i tenen tres dimensions (alçada, amplada i profunditat o gruix).
B- Segons l'origen:
*naturals: són les que conformen el nostre entorn natural i que es
divideixen en orgàniques (un ocell) i inorgàniques (una pedra).
*artificials: són totes aquelles creades pels éssers humans, com un armari.
C- Segons la seva estructura:
*Formes simples: formades per un o pocs elements. Com exemple d'una
forma natural simple, podríem citar una ameba, i artificial, una arandela.
*Formes complexes: són les que estan compostes de moltes formes
simples. Una forma complexa natural seria el propi ésser humà, i una
artificial seria una bicicleta.

41. A més les formes poden ser...
SIMÈTRIQUES
POSITIVES/NEGATIVES
AMBIGÜES
FIGURATIVES
ABSTRACTES
OBERTES/TANCADES
SIMBÒLIQUES

42. TRANSFORMACIONS DE CONTORNS ELEMENTALS

44. COLOR
Quan xerram de color ens referirem no tan sols als colors de l'espectre solar, sino
també a les variacions tonals que se'n deriven i als neutres (Blanc, Negre i grisos)
Els colors, o tons, s’han dividit tradicionalment en colors primaris, secundaris i
terciaris. Els colors primaris són el vermell, el groc i el blau, i s’anomenen colors
primaris perquè no cal barrejar colors per aconseguir-los.
Simulador Colors Aditius i Sustractius:
http://www.educaplus.org/luz/colprima.html
Colors complementaris: Cada color secundari és complementari del primari que no
intervé a la seva elaboració. Els colors complementaris són els que s'oposen en el
cercle cromàtic, la seva unió constitueix parelles complementàries.

45. CARACTERÍSTIQUES del COLOR: TO, SATURACIÓ I VALOR
Ja siguin de natura lumínica o pigmentària, les característiques essencials dels colors són:
To o matís
És l'estímul que ens permet distingir un color d'un altre. Així, vermell, verd o blau.
Segons el to els colors es poden dividir en CÀLIDS i FREDS
Els colors càlids són els colors que recorden l’estiu, el sol o el foc. Van dels violetes als grocs.
Els colors freds poden recordar la primavera, el gel o l’aigua. Aquests colors van del groc verd
fins al violeta.
Colors FREDS Colors CÀLIDS
Els colors càlids, donen sensació
d'activitat, d'alegria, de dinamisme,
de confiança, amistat. Els colors
freds donen sensació de tranquilitat,
serietat i distància.

46. Saturació (Intensitat)
Es la sensació més o menys intensa d'un color, el seu nivell de puresa. La màxima
saturació d'un color és aquella que es correspón amb la propia longitud d'ona de l'espectre
electromagnètic i absolutamente de blanco y negro.
- ELs colors purs de l'espectre están completament saturats. D'un color pur es diu que és
un color molt viu.
- La intensitat d'un color està determinada pel seu caràcter de brillant o apagat.
- La perdua de saturació d'un color pot produir-se afegint blanc o mesclant-lo amb el seu
complementari, el que donaria un color neutre.
- Per dessaturar un color sense que es modifiqui el seu valor, s'ha de mesclar amb un gris
del seu mateix valor.
Valor (lluminositat)
El terme valor es sinònim de lluminositat i igualment fa alusió al grau de claretat o foscor
d'un color.
El taronja pur d'abaix assenyalat amb una X, en mesclar-se proporcionalment amb blanc,
dóna com resultat valors més alts o clars del mateix color, que a la vegada perd saturació. A
mida que afegim negre, perd brillantó, s'intensifica en foscor i obté valors més baixos.
x

47. Quant més saturat és un color, major és la impresió de que l'objecte es mou. El
quadrat vermell és més dinàmic que el rosa . Els colors menys saturats transmeten
sensacions més tranquiles i suaus que els colors saturats que a la vegada transmeten
més tensió. El vermell i groc purs dels exemples, són colors de més tensió que les
seves parelles.
Quant més brillant (lluminós) és el color, major és la impresió de proximitat. El
quadrat groc clar sembla més proper que el pur.
Existeixen dues formes bàsiques de composar amb el color: per armonia i per contrast.
ARMONIA
Combinacions armòniques són aquelles a les quals s'utilitzen modulacions d'un mateix
color, però també la combinació de diferents colors que a la seva mescla mantenen part
dels mateixos pigments dels restants.
A totes les armonies cromàtiques, es poden observar tres colors: dominant, tònic i de
mediació.
Dominant: és el color més neutre i de major extensió (la seva funció és destacar els altres
colors que conformen la composició).
Tònic: normalment a la gama del complementari del dominant, és el color més potent en
intensitat i valor.
El de mediació: és el color que actua d'enllaç i transició dels anteriors. En el cercle
cromàtico, sol tenir una situació propera a la del color tònic.

49. Contrast: es produeix quan a una composició els colors no tenen res en comú. Existeixen
diferents tipus de contrast:
Contrast de to. Combinació de diversos tons cromàtics.
Contrast de clar-obscur: hi ha un o diversos colors més aproximats al blanc i un o diversos
colors més propers al negre. Els extrems están representats per blancs i negres.
Contrast de saturació. Es produeix per la modulació d'un o diversos tons purs saturats oposat
a blancs, negres, grisos, o d'altres colors complementaris.

50. Contrast simultani. Es produeix per la influència que cada to té sobre la resta al
combinar-se amb ells a una composició.
Contrast entre complementaris. Per aconseguir més armonia convé que un dels tons
sigui un color pur, i l'altre estigui modulat amb blanc o negre. El to pur ha d'ocupar una
superficie molt limitada, ja que l'extensió d'un color a una composició hauria de ser
inversament proporcional a la seva intensitat)
Contrast entre tons càlids i freds.

51. Contrast simultani
SATURACIÓ LLUMINOSITAT
TO

54. Valor expressiu del color
Una de las característiques del color més utilitzades per grafistes i
fotògrafs, és la del seu valor com element puramente expressiu. A
l'àmbit gràfic s'aprecïen tres aplicacions diferents del color:
DENOTATIU, CONNOTATIU I ESQUEMÀTIC.
*Denotatiu: quan el color està essent utilitzat com atribut realista,
descriptiu, de la representació. Pot ésser de tres tipus:
Icònic (tal qual és) Saturat
(cromatisme exaltat)
Fantasiós
(virats,colorejats selectius,
solaritzacions, etc)

55. *Connotatiu: fa referència a significats no descriptius ni realistes
de lo representat, sino a valors psicològics, simbòlics o estètics,
en els quals intervenen múltiples factors d'amplies subjectivitats.
El color psicològic: fa referència a les diferents impressions que
emanen de l'ambient creat pel color, que poden ser de calma, de
recolliment, de plenitud, d'alegria, opressió, violència...
(La psicologia dels colors fou estudiada per Goethe, qui va
examinar l'efecte del color sobre els individus)
El color simbòlic: s'atribueix a un color un significat, pel qual es
volen expressar qualitats particulars, atributs o característiques
de caire religiós, místic, polític, cultural, poètic, etc. La majoria
són arbitraries o convencionals i responen en general a factors
d'associació, literaris, atàvics, tradicionals, evocatius o
simplement procedents de l'inconscient.

56. *Esquemàtic: és el color considerat exclusivament como matèria
cromàtica i extret de qualsevol context icònic. S'utilitza per acolorir
els objectes de disseny i els missatges gràfics. El color esquemàtic
és combinable en tons i matissos, però sempre s'usa com color
pla. Pot ser color emblemàtic i color senyalètic.
Emblemàtic
Senyalètic

57. TEXTURA:així anomenam a la qualitat d'una superfície, és la pell
de les coses.
Segons la configuració la textura pot ésser Tàctil o Visual
Tàctil:la seva principal característica és que es perceben
principalment mitjançant el tacte, tot i que també la vista juga un
paper important, ja que la disposició del llum crearà a les seves
superficies major relleu. Aquest tipus de textures se empra sobre
tot en escultura, arquitectura, disseny tèxtil i industrial.
La textura visual o gràfica té una estructura bidimensional, és una
representació plana, sense relleu, que imita l'aspecte real de les
coses.

58. Segons l'origen:
Natural: depén del material del que estigui fet l'objecte
Artificial: és una textura natural modificada segons una
tècnica determinada

59. Segons la seva uniformitat:
Orgànica: quan els seus elements són semblants i están
disposats segons la pròpia configuració de la matèria.
Geomètrica: quan els seus elements són iguals, traçats amb
materials de precisió, de manera regular i amb una organització
geomètrica.

60. LA TEXTURA A L'ART.
Les textures són, amb el color i la forma, un dels elements bàsics
de la composició plàstica ja sigui bidimensional (pintura, dibuix,
gravat) o tridimensional (escultura, arquitectura).
L'aplicació de les textures a les obres d'art (abstractes o realistes)
és fonamental per a transmetre sentiments i sensacions. En el cas
del dibuix les textures serán bidimensionals (visuals) però a la
pintura poden tenir relleu (pigment més pastós) o per la adició
d'altres materials (teles, plàstic, sorra, fusta, etc..), essent
completament tridimensionals a l'escultura i arquitectura