1. considerat avui com el principal renovador de la poesia valenciana contemporània i
com el poeta més gran que ha donat el País Valencià des de l’època d'Ausiàs March i
Roís de Corella –és a dir,des del segle xv.
Per Antoni Martínez i Bernat

2. Naix l’any 1924 a Burjassot, a l'Horta de València. Son pare era
el forner del poble, i és allí on Estellés passa la seua infància.
L’any 1942 ingressa, becat, a l'Escola Oficial de Periodisme de
Madrid. A la capital espanyola Estellés publica poesies que
són la traducció castellana de poemes que havia escrit abans
en valencià. En tornar a València, l’any 1948, comença a
treballar com a periodista al diari Las Provincias, publicació
de la qual arriba a ser el redactor en cap el 1958.

3. A inicis dels anys 50, inicia l’amistat amb intel·lectuals com
Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre és
Ciutat a cau d'orella, de l’any 1953. El 1955 es casa amb Isabel
Llorente, treballadora de l'Ajuntament de València. Durant
els anys 60, Estellés ha de presenciar, impotent, com la
direcció del diari Las Provincias, on ell treballa, organitza
campanyes agressives contra els qui feien esforços pel
redreçament cultural i lingüístic dels valencians, com ara el
seu amic Joan Fuster.

4. Poeta extraordinàriament prolífic, Estellés publicava al
començament de forma molt dispersa. L'any 1971 és quan es
decideix a publicar tots els seus versos. Llavors trau a la llum
cinc llibres, entre els quals hi ha La clau que obri tots els
panys i el Llibre de meravelles. I l'any 1972 es comença a
publicar la seua Obra completa.

5. Més endavant Estellés concep un projecte molt ambiciós: fer
un llibre amb el qual s'identificara tot el País Valencià, fet des
del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari
Mural del País Valencià dos o tres dies després de la mort del
dictador Franco, i des del 1978 se’n començaren a publicar
fragments. Amb aquesta obra Estellés fa la cantata dels
pobles, de tots els pobles valencians, units en l'alegria d'un
futur que s'endevinava joiós.

6. L’any 1978 Estellés rep el Premi d'Honor de les Lletres
Catalanes. El mateix any és destituït del seu càrrec a Las
Provincias, i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys.
Alhora que rebia els màxims guardons literaris, Estellés es
veia perseguit per sectors enyoradissos del franquisme. El
1984 rep el premi de les Lletres Valencianes. Mor a València el
1993, deixant una abundant obra inèdita. Pòstumament, el
1996, es comença a publicar de manera conjunta el Mural del
País Valencià.

7. Moltes poblacions valencianes han posat el nom del poeta a
un dels seus carrers. I des de l'any 2010 el naixement
d’Estellés se celebra anualment a les primeries de setembre,
en molts llocs del País Valencià i del nostre domini lingüístic,
amb la Festa Estellés, en la qual es reciten poemes del
burjassotí mentre es fa un sopar o una trobada. Aquesta festa
s’inspira en el Sopar de Burns, tradició amb què els escocesos
recorden des del segle XVIII el seu gran poeta nacional.

8. Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
–hi ha fulles de lletuga espargides per terra–,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala –el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle– i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
(De Coral romput)

9. Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos».
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet». Poseu-me les ulleres.
(D’El gran foc dels garbons)