Practiquem amb l'app com-phone

1. En aquest arxiu PowerPoint veureu varis contes, useu-los
per practicar amb l’app com-phone.
Busqueu imatges relacionades amb el contes, escriviu el
text i graveu els àudios del conte.

2. Una vegada hi havia un caçador i falconer anomenat Sonjo. Un dia se'n
va anar a caçar i no va trobar caça; quan tornava cap a casa, va veure
una parella d'oques mandarines nedant plegades en un riu que ell es
disposava a travessar. Al Japó, matar oshidori (oques mandarines) no
està bé, perquè són el símbol de I'amor conjugal, però aquell dia Sonjo
tenia fam i va disparar contra la parella. La seva fletxa va travessar el
mascle; la femella va fugir i es va amagar en uns joncs de la vora
lIunyana. En Sonjo va agafar I'ocell mort, el va dur a casa seva i el va
coure.
Al vespre, va tenir un somni esgarrifós. Una dona molt bella entrava a
la seva habitació i es posava a plorar amargament, tot preguntant-li:
Per què I'has mort? Vivíem molt feliços tots dos junts, i tu I'has mort! A
mi també m'has mort, perquè jo no viuré sense el meu company.
L’endemà, quan es va despertar, va recordar el somni i va tornar al riu.
Allà va veure la femella oshidori que nedava sola. L'oca es va dirigir
cap a on esta va en Sonjo i, quan va ser a prop seu, es va enfonsar
dins I'aigua i no va tornar a sortir mai més.
Després d'això, en Sonjo es va afaitar el cap i va fer-se sacerdot.
Adaptació del conte "Oshidori" del llibre Balades i cantes japonesas (PAM)
SONJO

3. L’OU BLAU
Aquest matí en Bibú, el conillet, ha trobat un ou al jardí. És un ou molt curiós, un ou de
color blau.
- Veniu a veure-ho! -crida en Bibú, tot contento-Mireu quin ou més bonic que he trobat!
Les gallines s'hi han acostat fent: coc, coc, coc!
- Pf! Quin ou més ridícul! -han dit. -Nosaltres en fem de més bonics.
- I els nostres són més grossos, han afegit les oques amb menyspreu.
- Ja ens canses, amb aquesta pífia d'ou blau.
"A ningú no li agrada el meu ou", va pensar en Bibú ofès,
"Doncs molt bé, me'l vendré, ben car. Seré ric i em podré comprar moltes pastanagues".
Així doncs, se'n va anar al poble, es va instal·lar al mig del mercat i va començar a cridar:
- Qui em vol comprar aquest ou blau?
- Oh! Quin ou blau més lIeig! -deia la gent. -Segur que no és bo per menjar. Ens agraden
més els ous ben blancs per fer truites.
"Ningú no em vol comprar I'ou", va pensar el conillet decebut.
"Ja està, I'oferiré a la grangera! Estarà contenta i em donarà pastanagues per donar-me
les gràcies."
Però quan la grangera va veure I'ou blau, va cridar:
- Quin ou més horrible! I si a dins hi hagués un drac? O bé un monstre maligne amb
dents enormes? Ves-te'n de pressa, Bibú, amb aquest ou que fa por!
"A ningú no li agrada el meu ou, pitjor per a ells!", va pensar en Bibú.
I se'n va tornar a casa seva tot trist. Quan va posar I'ou en un racó, va veure que les seves
potes s'havien tenyit de blau i estaven enganxoses. Era de I'ou que s'havia començat a
desfer. Aleshores el conillet es va llepar les potes per rentar-se-les: "Mmmmmm! És
deliciós!"
"El meu ou blau és de sucre!", va exclamar en Bibú entusiasmat.
I ara, endevina que fa en Bibú ... S'està menjant I'ou blau i troba que el sucre encara és
millor que les pastanagues.
Anna Bournat

4. Jesús Huguet
Fa molts anys, una granota gegant tenia atemorit el gran país dels Abenaki.
La granota es bevia tots els rius, i els Abenaki s'estaven quedant sense
aigua.
Per això, els Abenaki van recollir els seus tipis i van emprendre una gran marxa a la recerca d'aigua
dolça.
Se'n van anar tots menys el cap. A ell no li feia por la granota gegant i tenia un pla. Va empunyar la seva
millor destral i va començar a tallar un enorme roure. Però no el va tallar del tot: va esperar que
s'apropés la granota gegant i quan la granota gegant va passar per sota el roure, el cap dels Abenaki va
sortir del seu amagatall i va donar
I'últim tall.
El gran roure va caure sobre la granota gegant que es bevia tots els rius, i la va matar.
De les branques del roure van sorgir rius d'aigua neta i dolça. Pero, mentrestant, els Abenaki havien
arribat a un riu tan ample que no es veia I'altra vora. Van tastar I'aigua i van comprovar que era salada.
Estaven cansats i assedegats. No tenien forces per anar més Iluny en busca d'aigua potable.
Es van deixar portar per les ones i es van enfonsar al mar. Després, del fons, van sorgir convertits en
balenes.
Per aixó les balenes IIancen raigs d'aigua: somien amb fonts d'aigua dolça.
Encara no saben que el seu cap va matar la granota gegant.
Algun dia, potser, podran nedar fins als rius del gran roure.
Aixó és el que espera el seu cap que viu a Adanak, al Quebec, al Canadá. Si el
visiteu, us dirá «kolipaio», que en IIengua abenaki vol dir «benvin-
gut».
Text: Koldo Izaguirre // Traducció: Merce Mitjanes
LA GRANOTA GEGANT

5. ~/
)
En Pere es va quedar molt parat quan va veure néixer
el seu fillet amb els cabells verds. En Pere havia vist
gent amb els cabells negres, rossos i pèl-roigs: fins i tot
havia sentit parlar d'una fada amb els cabells blau
turquesa; però, de cabells verds, realment no n'havia
vist mai. Les dones que anaven a veure el nen deien:
«Sembla que porti una amanida al cap!».
Va arribar l'hora de batejar-lo: el pare li va posar Roger;
«Roger Amanit», li deien les dones. Va fer venir metges
a mirar-li els cabells: van dir que no era res, van
gargotejar unes receptes, se'n van anar i els cabells
continuaven verds com al principi Quan el nen va tenir
dos anys va anar amb l'avi als prats a pasturar una
cabreta.
I vet aquí que, tot d'una, la cabreta s'hi va acostar i,
sota la mirada atònita de l' avi, li va arrencar en un tres i
no res tots els cabells, deixant-li un cap llis com un
camp acabat de segar.
Gianni Rodari
LA PLANTA ROGER
LA PLANTA D’EN ROGER

6. Vet aquí que una vegada hi havia un rei que
tenia el nas vermell. I a la seva filla li deien la
Rosaura del nas vermell.
-Només em casaré amb un home que no tingui
nas, perque no vull que se li torni vermell-va dir
un dia la princesa.
Dit i fet, es va publicar un edicte que deia que
tots els nois sense nas del regne havien de
presentar-se a palau perque la princesa estava
buscant un marit sense nas per casar-s'hi,
Van passar els dies, els mesos i els anys i cap
noi amb aquesta característica no va arribar a
palau.
Diuen que la princesa es va quedar soltera i qui
no s'ho vulgui creure que ho vagi a veure.
LA PRINCESA ROSAURA

7. El senyor Guillem viu al bosc i li fan molta por els
lladres. El senyor Guillem no és ric, però, com poden
saber això els lladres?
Després de pensar i pensar, el senyor
Guillem ha decidit escriure un cartell i
clavar-lo a la porta.
El cartell diu:
El senyor Guillem els fa visitar tota la casa i els
lladres poden veure que realment no hi ha res per
robar, ni tan soIs una joia de la mida d'un gra
d’arròs. Rondinen una mica i després se'n van. Sort
del cartell!", pensa el senyor Guillem.
Ara els lladres vénen a veure'l sovint. N'hi ha de
totes les classes, alts i petits, prims i grassos.
Si veu que els lladres són pobres, el senyor Guillem
els regala alguna cosa: un bocí de sabó, una fulla
d'afaitar, una mica de pa amb formatge.
Els lladres són sempre molt amables amb ell i abans
d’anar-se’n saluden amb una reverència.
RODARI, GIANNI: Contes llargs com un somriure (Adaptació)
Ed.La Galera
Es prega als lladres que truquin
el timbre.
Se'ls deixarà entrar i podran
veure amb els seus ulls que aquí
no hi ha res per robar.
(De nit, truqueu una bona
estona perquè tinc el son fort.)
Signat: el señor Guillem.
Una nit algú truca el timbre. El senyor Guillem cuita a veure qui
és.
-Som els lladres -diu una veu.
-Ara obro! -diu el senyor Guillem.
Corre a abrir la porta i entren els lladres amb la boca tapada i una
màscara als ulls.
EL TIMBRE DELS LLADRES

8. Aquesta és la historia de la pastanaga més grossa del món. Ja s'ha
explicat de moltes maneres, però per a mi que les coses van anar així.
Una vegada un hortolà que es deia Oreste va plantar pastanagues. Les
va conrear bé, va fer tot el que s'havia de fer i, quan va ser el temps, va
anar a l'hort i va començar a arrencar les pastanagues de la terra. En un
moment donat va trobar una pastanaga més grossa que les altres.
Estirava, estirava, però no sortia. Ho va provar de cent maneres, però
res ... Finalment, va prendre una decisió i va cridar la seva dona
Giuseppina.
- Vine un moment, hi ha una pastanaga del dimoni que no vol sortir de
la terra. Fixa-t'hi, mira.
-Sembla grossa de debò.
- Farem això; jo estiro les fulles de la pastanaga i tu m'ajudes estirant-
me per la jaqueta. Agafa't, vinga. Llestos? Estira! Va, alhora.
- Val més que t'estiri pel brac, perquè la jaqueta s'estripa.
-Estira pel braç Fort! No hi ha manera! Crida un moment el noi. Ja no
puc dir fava!
-Romeo! Romeo! -va cridar la dona de l'hortolà .
-Què vols, mare?
-Vine un moment. Corre.
-He de fer els deures.
LA GRAN PASTANAGA

9. - Ja els faràs després; ara ajuda. Hi ha una pastanaga que no
vol sortir. Jo estiro aquest braç del papa, tu estires l'altre, el
papa estira la pastanaga i a veure què passa.
L'hortolà va escopir-se les mans.
-Esteu a punt? Fort, endavant! Estireu! Amunt! Amunt! Res, no
surt.
-Aquesta deu ser la pastanaga més grossa del món -va dir la
Giuseppina.
- Crido també l'avi? -va proposar en Romeo.
L'avi bufava de cansament, abans de posar-se a la feina.
-Doncs vinga -va dir l'hortolà- . Esteu tots agafats? Llestos?
Va! Estira! Vinga! Amunt! Estireu!
-Amunt! Amunt! Amunt!
-Així no ens en sortirem pas -va concloure l'hortolà -. Romeo, arriba't a casa del veí Andrea i
demana-li que vingui a donar-nos un cop de mà.
En Romeo va reflexionar. Després va fer:
-Li dic també que porti la dona i el fill?
-Doncs sí, li ho pots dir -li va respondre el pare.
Fixa't, quina pastanaga! N'hi ha per fer-la sortir en els diaris.
-Fem venir la televisió? -va proposar la Giuseppina. Però la seva proposta se la va endur el
vent.
-Sí, la televisió! -va rondinar l'hortolà; abans hem de fer venir gent a estirar.
Ras i curt, va venir el veí Andrea, va venir la seva dona i també va venir el seu nen, que tenia
cinc anys i no podia pas tenir gaire forca als braços.
Mentrestant, havia corregut la veu pel poble i molta gent, xerrant i rient, s'havia encaminat cap
a aquell hort.
Xerra que xerra, estira que estira, el sol ja estava a punt de pondre's ...
Gianni Rodari

10. - Ja els faràs després; ara ajuda. Hi ha una pastanaga que no
vol sortir. Jo estiro aquest braç del papa, tu estires l'altre, el
papa estira la pastanaga i a veure què passa.
L'hortolà va escopir-se les mans.
-Esteu a punt? Fort, endavant! Estireu! Amunt! Amunt! Res, no
surt.
-Aquesta deu ser la pastanaga més grossa del món -va dir la
Giuseppina.
- Crido també l'avi? -va proposar en Romeo.
L'avi bufava de cansament, abans de posar-se a la feina.
-Doncs vinga -va dir l'hortolà- . Esteu tots agafats? Llestos?
Va! Estira! Vinga! Amunt! Estireu!
-Amunt! Amunt! Amunt!
-Així no ens en sortirem pas -va concloure l'hortolà -. Romeo, arriba't a casa del veí Andrea i
demana-li que vingui a donar-nos un cop de mà.
En Romeo va reflexionar. Després va fer:
-Li dic també que porti la dona i el fill?
-Doncs sí, li ho pots dir -li va respondre el pare.
Fixa't, quina pastanaga! N'hi ha per fer-la sortir en els diaris.
-Fem venir la televisió? -va proposar la Giuseppina. Però la seva proposta se la va endur el
vent.
-Sí, la televisió! -va rondinar l'hortolà; abans hem de fer venir gent a estirar.
Ras i curt, va venir el veí Andrea, va venir la seva dona i també va venir el seu nen, que tenia
cinc anys i no podia pas tenir gaire forca als braços.
Mentrestant, havia corregut la veu pel poble i molta gent, xerrant i rient, s'havia encaminat cap
a aquell hort.
Xerra que xerra, estira que estira, el sol ja estava a punt de pondre's ...
Gianni Rodari