2. L’Escola Mallorquina
El mot Escola Mallorquina és ambigu, equívoc i lleugerament contradictori ja que s’ha
fet servir per designar conceptes heterogenis.
Apareix cap a la meitat del s. XX i pot significar conceptes diferents.
Segons Josep M. Llompart, “l’Escola Mallorquina és l’estètica definida per aquelles
característiques comunes als poetes de l’illa de Mallorca que, acceptant el mestratge de
Costa i Alcover, produeixen la seva obra dins els primers 50 anys del s. XX”.
3. Característiques
● Poesia interessada en l’ordre i la claredat i la contenció, reflectida sobretot en :
○ La forma (interès pel rigor formal, per la perfecció de la tècnica, per la musicalitat,
per la bellesa del llenguatge).
○ El to expressiu (mesurat, contingut, amb serenitat i harmonia que els acostarà al
Noucentisme).
● El paisatge es converteix en tema i en sentiment i és elevat a la categoria de símbol
com a expressió suprema dels sentiments.
● El rebuig de moltes actituds i ideologies del Modernisme (decadentisme, confrontament
social, caos, desordre…)
● Tendència a l’absoluta normalització: els poetes, superen els esquemes dialectalitzants
i adopten un català literari comú.
4. Autors i grups
Els iniciadors són Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.
● 1906: La primera generació, estava integrada per Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i
Miquel Ferrà, que s’agruparen a la revista “La nostra terra”.
● 1917: la segona generació fou integrada per Miquel Forteza, Pons i Marquès i Guillem
Colom, que publicaren fins a la postguerra.
5. MIQUEL COSTA I LLOBERA (Pollença 1854-Palma 1922)
1a etapa: Romàntica
Va publicar Poesies, que conté “El pi de
Formentor”, en què fa una interpretació
romàntica del paisatge en el qual el pi
simbolitza el combat, una vida més alta
(espiritual) i també el paisatge mediterrani
clàssic.
També són d’aquesta etapa De l’agre de la
terra i Tradicions i fantasies.
6. MIQUEL COSTA I LLOBERA
2a etapa : Clàssica
Comença amb Horacianes, un llibre que es basa en la meditació i en la contemplació intel·lectual
segons l’autor llatí Horaci i incorpora en els seus poemes temàtica de la història i de l’art clàssic.
També substitueix la rima romàntica pel ritme clàssic.
Torna publicar una edició ampliada de Poesies i el seu darrer llibre és Visions de Palestina,
estampes poètiques d’un viatge a Terra Santa.
7. EL PI DE FORMENTOR
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per trone l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui passa sent l’ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
Domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure del cel i de llum pura…
oh vida, oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del mon irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals.
8. Joan Alcover (Palma 1854-1926)
En la poesia que va escriure hi incidiren de
forma clara les dades biogràfiques
referides a la mort dels seus éssers
estimats: es va casar i va tenir tres fills.
Quan la seva dona es va morir, es va
tornar a casar i va tenir dos fills més.
D’aquests cinc fills dels dos matrimonis,
només en va sobreviure un, els altres
quatre van morir.
9. Joan Alcover
Primer va publicar indistintament en català i en castellà, però a partir d’un poema titulat
“Llengua pàtria”, mostra la conversió cap a la llengua catalana i cerca l’expressió del
dolor en la llengua pròpia.
El seu llibre de poemes més important és Cap al tard i està dividit en quatre parts:
● Cançons de la serra, que inclou La Balanguera: els poemes tracten d’un paisatge
idealitzat que simbolitza l’ànima col·lectiva
● Elegies.
● Endreces
● Juvenils
10. DESOLACIÓ
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.
