Poemes del any 2020

1. 1
JACULATÒRIES,
SUPLICATORIS.
I
Poemes
J. Garés Crespo
València. 2020.

2. 2
Insha'Allah
Des d’on llavors dormíem els joves, vigilàvem l'horitzó,
esperant. Mentre feien com podíem l’amor, amagant
que tots vam ser xiquets amb mocs, ocultant els perfils.
Sense renegar dels dons que ens donaren, caminarem
temorosos de no ser més que el succedani dels somnis.
Arrossegarem por que ens feia caminar acceleradament
cap a la mort o la llibertat, tant es val. El vell escenari
era tan prim, que tan sols un fil vermell ordenava
allò que resta de la nostra vida. Haguérem de canviar,
en alta mar com estàvem, sense brúixola ni vela. Que trist,
no saber per a què vaig ser cridat, mentre els corbs,
endiumenjats per regles daurades, creixien amb la malaltia.
Quan vaig travessar la innocència m’aconsellaren: Insha'Allah.
Rebel, vaig agafar la història i vaig fugir, canviant de nom.

3. 3
Seducció.
Res més vam poder fer: contemplar-los baix el dolç
sopor de la calor d'Agost i fornicar amb tots, consentint
que triaren el sexe que volien que fórem, i sentir-nos
de debò home, dona ... Ser seduïts i que els mascles
ens tractaren com unes putes i en la seua alcova
complaure els ardents desitjos donant-los a conéixer
les mil cares del plaer passiu, en espera que la mateixa
aventura que els dugué un dia de sol, un de tempesta
se’ls emportarà. Seria el nostre particular descens
als inferns de la luxúria. Mai sabérem de qui eren fills,
ni si tenien història, ni d'on venien. Aleshores miràrem
estranyats. No ens havíem atrevit a mirar-los als ulls.
Feia pocs dies que havíem deixat de ser els servidors
del plaer del coit lliure de la selva, esvaïts tots els lligams.

4. 4
DASEIN.
Havia de ser el principi d'un llarg encontre, però fou com un
eclipse, un desideràtum. Com ara sabem, la carn dels penitents
és el cos excessiu, la cerca de l’evanescència. De la pau a la por
torna cada primavera l’adolescència famolenca. Llavors teníem
l’infern de front, la tendresa sòrdida sota l'horitzó. Era la porta
per on fugíem de velles alcoves amb forrellats, gairebé sense sol,
i de les mirades temoroses del contrallum. Alertes, si necessari
fora, estesos a assecar els cossos, érem atalaiant els incerts futurs
que projectaven la llibertat, trepitjada durant llargs anys d’ombres.
I cert; era perillós bategar i encongits ens cobríem amb sacrílegs
barrets, pregàries buides des del fons de la maresma del dubte.
Els senyors dormien i les urgències cegues transitaven pels camps.
Qui sap en quin racó vam aparéixer, com si fórem un Dasein de
la mà de Heidegger, testimoni del poeta fronterer, sempre remugant.

5. 5
Maleïts.
Tots dos fórem com un presagi entre les ombres
càlides de les teues mans insomnes, i sabíem
què fer amb la teua joventut que era el meu recer.
Molt de temps després, a deshora, et vas adonar
que l’admiració que professàvem no era més que
l'ocult desig –quàntic?- de ser posseïts pels amics.
Els espais imprudents, com aquells petons que
il·luminaven el teu somriure i els nostres llavis.
Qui sap ara qui els guanya o els perd, doncs la teua
absència ens deixa com una mar sense vaixells,
com la nit enamorada del dia i els oblidats núvols
del trànsit, el camp infinit del cor sense desvaris.
Tot eren seqüències mortes (Omnia mors aequat)
Mentre, el fascio encara enalteix a Giotto i a la creu.

6. 6
Fugint.
Fatigats de malviure, envaïts i capcots per la tristesa
concloem que molts camins encara ens sobreviuen
i ens tornen al lloc d'on tots veníem fugint. De nou
el disseny i el confortable encant de la transparència
harmònica, potser farien dels nostres estimats desitjos
una sarabanda, si mes no, una dolça Follia de Corelli.
Però què puc fer si quan no somie no està clar si sóc
fill, pare, home o dona? Si només es tracta de posseir,
saps que puc ser el teu amant, la teua puta, fins i tot
plorar amb tu com si fora el teu pare. Qualsevol d’ells
que fora, t’admiraria i satisfaria de debò tots els teus
anhels, però la bona sort de néixer en el costat noble
de la guerra ens va fer plorar als morts injustament.
Llavors els generals res sabien de l'explosió càmbrica.

7. 7
Convenient.
El tresor que guarda els teus secrets, cobert de normes,
atrinxerat en fronteres desapassionades, va transcendint
inhibicions, i propicia l'assalt de la llum per defensar
més enllà de la invasió que des del mur els àngels negres
planegen. Cada nit, sobre els confins del teu reducte,
intenten domar allò que serà l'herència de l'únic futur.
Sembla com si fores aquella sorra verge de color translúcid.
Potser fores excessivament dona, un dia deessa bruixa,
després mare, abans amant verge i hui nua femella.
I et resisteixes a mostrar-nos el teu cos verge, niu mortal.
Ai, verge promíscua, quanta boira brolla cada dia que vius
deixada de la mà del estrany déu que vol enfrontar-nos.
Digna amant, com t'estime, aleshores tothom ha de saber
que sent femella necessària, calia fer-te mare convenient.

8. 8
Envoltats.
No ens van deixar ser d'acord amb el que hi havia. Volien
guanyar les icones mal parides i mal prenyades, per aquells
que estranyament un dia tractàvem, com si fossin nostres.
Els símbols que ens va enviar el subconscient, enarborats
i acompanyant suggeriments aliens de mans de resolucions
màgiques, no els vam saber entendre'ls. Algú ens va empènyer
intentant salvaguardar tot el que teníem oblidat per tot arreu,
i un dia, en un instant de lucidesa, ens trontollen. Incendiats
i atemorits, parlem d'una traïció després de rosegar durant
anys el feix i el revés. Quant de temps perdut per arribar
a la terra on dormen els morts des de l'inici de la història.
Heretges, guardians de l'amor, lligats de mans, decidirem
deixar la por en llibertat i aconseguir l'acoblament dels cossos
sobre colors plans i trobar-nos envoltats per l'art del Bosco.

9. 9
Dubtes.
Aquell diumenge el cel amenaçava tendresa sobre
el sembrat i t'allisares el cabell, cobrint-te de celestes
colors i a la rosada es va dissoldre, amb l’aletejar
de papallones, mentre que els teus genolls desencadenaven
l’orgasme. Potser aquell territori va ser una porció de
la vida que establirem per descobrir l'esperança oculta
que ens unia en un sol somni i sense lloances, per ventura.
Foren com estances de penombra, alcoves sense forrellats
ni finestres, ni mirades. Sense veu, però de foc les fugides,
sempre silents i emmascarades. El dubte a resguard,
el teler i l'enclusa alerta, tothom embolicats en oracions.
Eren temps, al nostre país, de proclames, d’amplíssimes
promeses, de cors tendits a assecar, de plançons purulents
i d’un passat a la carta. Hui som orfes de la mà de Sísif.

10. 10
Canongies.
No sabíem molt bé cap a on, però la vida semblava
fugir d’allò que un dia vam ser, del que estimàvem,
fins i tot del que volguérem ser. I encara anem buscant
al palp, cansats de mirar. Recorde que durant molts
anys de la meua llarga adolescència, potser per ser
massa egoista, els déus van deixar d'estimar-me. Abraçats
com amants que érem, per demostrar-li el meu
amor, animal com sóc a la fi i la postra, el vaig deixar,
penetrar-me com feien els homes, respectuosament,
amb la primera amant verge. Per més senyals, el tirà encara
passejava pel meu carrer, sota pal·lis, rodejat pels canonges.
Amb la tendresa quartejada t'estimava en nombroses
ocasions, però Kant no em deixava temps per voler-te.
Quan ho vaig intentar vaig sentir el teu alé allunyant-se.

11. 11
Perduts.
Diríem que vaig ser, tan sols per admirar les teues pupil·les
i poder descansar sobre el teu ventre bru, fins que els dos,
amagats en el senyal, guardàrem la fragància de les nits
en la cantonada de la llum. Així féiem que amb tendresa,
quartejada a trompades, t'estimara en nombroses ocasions.
De peu, mirant-te ansiós la cara, em vas dir que estaves
perduda entre tantes llums i que mai no havies sentit tant
de vertigen. Llàgrimes transparents de confús gust, tancaren
aquella intromissió en el dubtós nucli on naixen tots els plaers.
Et vaig estimar des de tan endins que la meua masculinitat
s'esvaïa, i m'agradava ser com el noi bonic que igualment
capgira l’ànima per ser la femella d'un mascle, servidor
d’aquell món plural i evanescent. Això em feia feliç i m’omplia
tots els buits que tenia dins, obrint-me la porta del teu cau.

12. 12
Èxtasis.
Estranyament totes les teues lloances en feien traure tot allò
que de més animal dormia en la més profunda memòria
i que tenia bondadosament adormit. El tràfec al·lucinat
de les teues mans foren la ploma del jaç la nit que vaig
guanyar i em vaig perdre. Semblava que prengués la vida
per un estany d'aigües transparents i des de un llenç verge
alçares el vol després del festeig de carícies que cada nit
ens guanyàvem. Tot sense assumir les confidències tortes,
els sons calents, el soroll dels efectes i la set de la palmera.
Com la bèstia que neix quan la desitges, així esclatarà
vibrant l'estranya pell que em transporta, i tu bella, fèrtil
i successiva, en la teua turbulenta cremor, decretes la sort
dels teus llavis sobre el meu foc i em subjectes a la teua
arravatada esquena, al camp inhòspit i al perfil dels èxtasis.

13. 13
Posseït.
És inevitable ser agraït amb els que donaren blat i vi
per als teus dies, aigua per les nits i terra pels fills
que moriren a les riberes del Xúquer, buscant la mar,
la llibertat per tot arreu. Ai, aquest desig de romandre
en el nostre passat, denunciant des de la profunditat
de la malenconia, com si l’amagat déu etern, aquells dies
transcendents, i tan volubles hui, prenguera la senda
de l’única flor, i de la mà de plaure sacrificat evocara
el silenci de l’albada, o el just dubte del soldat malparit.
Mentrestant et plegues i, com a Ícar, el sol se’ns desfà
cada nit i surti el sol amb la renúncia, pels teus deliris
que volen penetrar-nos dolçament com a un cos verge.
Llavors tenia el desig de ser ben posseït per tu, amor,
ja que si tu n'existais pas dis-moi pourquoi j'existerais.

14. 14
Versàtils.
Durant els anys del sant grial teníem la vida feta
d'acord amb el que ens deixaven desitjar. Aleshores
vam caure, quan cercàvem, en totes les perversions
i moralitats, exhaustes i sense espai per a alçar el vol.
I així fou que ens quedàrem, ningú ho diria, caiguts
a la porta del sembrat, amb l'esperança com bandera
i en braços de la història, versàtil com tota biografia.
Hauria de trobar-me molt trist per abandonar tantes
idees que semblen nostres, però que ja mai ho seran.
A hores d'ara tenim ben poc a veure amb el que passa.
De la mà de Kandinski fórem poca gent de llunyanies,
de traços fins, missatges impactants i gruixuts, fins
a descobrir el batec de les natges i perdre la llum
que brollava de milers de botes negres. Arbeit befreit dich.

15. 15
Lloances.
Tots deien que no calia donar un perfil fàcil i domèstic.
Bé, jo mai seré mare, però, què vols, m’agradaria parir.
Potser fou que navegàvem massa confiats. Érem menuts
i tendres, amb molta por, desig, fam i els dies tan curts
que dormíem amb la rutina del sexe com refectori matinal.
Els camins iniciàtics eren la transgressió de totes les fams,
possible convenció i cega l'acceptació dels valors primitius.
Enutjat i desitjant com la mateixa nit lleu del moribund,
amb la primera camisa nova que tan bé es va acomodar
als teus pits i em deslligà la torba de records. Alguna cosa
va succeir, desmesurada i tosca la vesprada, que va fregar
el meu verb i la serenitat de l'última besada. Mentre el món
s'enfonsava en la por, la fam, la ràbia i el dol, mai poguérem
pregar: Senyor, dóna'm la llum i cantaré les teves lloances.

16. 16
Obscenitats.
No viatjàvem, fugíem dissipant-nos com cudols d’un torrent
a la deriva, temorosos i rebels enfront del teu confiscat desig
de trencar la màgia, dilapidant l’estima del gall durant l’alba
roja després de domesticar les passions obscenes. Veníem
de l'udol del silenci i l'expansió hauria de trobar-me tant trist
com bressolat per l'èxtasi polític, ressecs i esquius tots els
innocents i incendiaris horitzons. Però el prodigi de la teua
mirada, sempre controlada pel tacte de la bella brusa que
et transcendia en la nit, de nou anunciava els mugrons perduts
del mon trobat i fórem el proïsme que assaltava de rebot,
trinxeres. Tot allò, durant un dia i una nit, no ho vam resoldre,
potser per por o per amor mal entés que torna i gaire mai
en el moment oportú. I no sabem manipular-ho, com la ploma
del mestre i el fàstic de la mirada trista i esgotada de Marinetti.

17. 17
Agenollat.
Es la particular essència de l'ésser, dels matisos de l'existència,
del desig de cavalcar nuets el èxtasis, fent-vos còmplices
de les grans obstinacions i saber del plaer, també de la creu,
del cos universal sense importar-vos el dolor i l'esquinçament
de les meues carns obrint-se perquè ho celebreu. Compensar
el buit que ens encegava amb el dolç sabor dels orgasmes per
tots els meus racons verges. Hi han ocasions que sóc tan divers,
tan altre, que fins i tot em sembla ser jo el mateix del somni.
Fins el cos deixa de ser el d’abans, si, aquell que passiu volia
que el penetres per tots els porus, sentir-se desitjat, que pot
donar amor, també plaer, i gairebé vida a tots els moribunds
que desesperats imploren. Cal dir que em vaig perdre de nou,
confús com quan m’abraçares fort, estrenyent la meua cara.
Què fer si t’estime molt i nomes agenollat puc donar-te plaer?

18. 18
Sotmetre's.
Ara sembla que som adormits amb placidesa, i dols.
Hi són lluites latents i misterioses, anunciant mirades
furtives, buscant el bell color dels teus ulls, quan el sol
s'amaga darrere de la muntanya i esgotats els pobles
comprenen, per un instant, que estimar no és sotmetre's
i posseir no és dominar, que no cal rendir-se com reclam.
Que poc té a veure el que ens passa amb la feble voluntat
per no ser el mateix, encara que sols fou per donar un perfil
fàcil i domèstic. Cal dir que em vaig perdre confús quan
m’abraçares fort, estrenyent la meua cara, sota el teu melic
i vas lliscar les teues mans sobre les meues natges, a mesura
que anava alçant-me, fugint del foc sagrat, per a tractar
d'aconseguir besar-te els llavis. Em va semblar que de nou
tous les garsons et les filles, comme ce jour-là que nous voulions.

19. 19
Torrentera.
Feia temps que sabíem que mai no seriem mare, i encara
ens agrada. No podíem donar vida i optarem per defensar-la.
Vaig ser pare i amb perill navegàrem a contravent i confiats.
Érem tan tendres i amb tanta fam de tot... Ara, amants i amics
s'esfumen estranyats, com si no fos inevitable que arribés la fi
de la boutade que és la vida. Tots sabien que el verb i la calor
del teu cos n'ajudaven a maleir el mal gust de la mort vigilant,
l'última besada, mentre el món s'enfonsava, sense contorns.
Molts viuen sols i amb l'esquena doblegada i esperen l'expansió
del gall, alba roja de les passions obscenes, i poder viatjar
dissipant-se com torrentera a la deriva, rebels, amb el desig
de trencar la màgia. I aviat, haurem de resoldre com
acomiadar-nos. Del Jordà les ribes, de Sió les torres derruïdes.

20. 20
Comandes.
Ja saps, el tacte de les teues bruses, transcendeixen el dia.
Anuncien els trossos del món perdut i aviat veurem els teus.
Sovint, i no tan sols en somnis, tot allò que un dia, una nit
no vam resoldre, agafats de la mà i sentint cantar la furtiva,
potser per por o per amor mal entés, sol tornar, i gaire mai
en el moment oportú car no sabem manipular-ho. Ni el fàstic
ni la mirada trista i esgotada amb què ho rebem, ho fa fugir
dels nostres dies que semblen una càrrega de per mort,
que tracta d’enfonsar-nos sense donar mai la possibilitat
d’alçar el vol, de nàixer a nova vida. Enfront dels alfabets
ignorats. Encara que la bella mort ve de la mà i amb comandes
de molta gent que diu voler-la, saps que el que volen és morir
de vells, com sempre s’ha fet, arrugats i amb ordre. Què vols,
som plans com el desert i no és tan trista la mort. Pregaré per tu.

21. 21
Permeables.
Som benvolguts i no ens adonem que anem fugint
gairebé desesperats, plantant cara des de la rambla.
Sempre a cavall dels seus malucs que segueixen
adormits en els vessants de les nostres muntanyes.
Estem instal·lats a la varada quimera, sense ni tan sols
pretendre-ho, amb les ganes de sobreviure al tedi.
Ens hem fet permeables, mòbils, vulnerables, tous
i enfront de la veu en confessió, proveïm per la vida
amb un cos a cos, fins a caure extenuats en una terra
de ningú, creuada per alienes mirades vigoroses a l'aguait.
Avui ens reclamen ser el gratuït clímax de la fertilitat,
el desig de posseir-nos emmanillats pel vell ritu etern.
Crec que ens cal l'amor, encara que siga indefinit i feble,
transgredint si cal al femboy que som i ens il.lusiona.

22. 22
Batalla.
L'aventura de l'instant conforma, junt amb el dubte. la tradició
ancestral que conclou amb la metàfora de l'autoconeixement,
la presència de la mort en la vida. Una cascada d’estranys sons
que pugen amb força pel cos fins a reduir-se a una nota en Sol
de Mahler, semblança de l'últim viatge què acabà desaparegut
desesperant. Bellesa que és fa com un prodigi del vol de milions
de neurones, perduda la batalla entre el nostre amor i el sexe
de la resta dels plurals anònims. I em perdo en els tristos perfils
de les transgressions que sobreviuen. Hi ha molta gent eixuta
com l’espart, que viuen per por a la mort i quan han d'explicar
alguna maldat de les que fan diàriament, busquen el pretext
del mal de ponent, de l'herència i d’algun desgavell freudià aliè.
Fins i tot, un joc de plaer sense límits prometen, sense fronteres.
Clar, no saben que sols hi ha futur en els teus pits durs i rosats.

23. 23
BANAL.
Entre plor i plor, preferim que els déus tinguen raó
i malviure baix la vara del mascle-alfa que ens proveeix
d’un rosegó, d’una maledicció i de l’aliena flor d’un penis.
Joves vam descobrir al darrere de les nostres pupil·les,
l'encaix perfecte dels nostres cossos, curulls d'amor,
per l'exercici del ritual gemec de la ruptura desitjada.
Sense sospites ni carantoines, devorant la fel i cobrint
l’ampla pell de pètals salvatges i taronges amargues,
fins que l'aurora ens desbarate les ombres, t’engalanaré.
Potser que espantats per la gruixuda creu de la llibertat
ens refugiem en les seues normes, per reconèixer-nos.
Dubtem de l'amor què ens adorm però agraïm la llum
que ens il·lumina i raona la banalització del bé i del mal.

24. 24
TINTORETTO.
L’horitzó, sempre tan personal, ens retorça el futur a borbolls,
sense nord, ni ordre, com si fos una estratagema per ennuvolar
al cos rodant en un fira macabra. Sí, calia saber de les ombres
del llenguatge i la concupiscència de la veritat amb la mentida.
Durant les darreres nits de calor i soledat, hi havia instants,
mentre somniàvem, que ens besàvem, precipitant-se els cossos
per aquell desig que només la pell coneix. Sentimentals com som,
guardem la misteriosa i desdibuixada figura dels somnis. Foren
anys escampats dalt i baix del llit, confosos amos del be i el mal.
Potser calia que tot passés, per trobar-nos ara al restaurant
prop d’aquella casa estranya, inici de tanta fam de tantes coses.
Aleshores ja hi érem amb l’amor que se'ns esmunyia de la pell
suau cap a l’univers de la sensualitat de la ma de Tintoretto,
acaronats per la mar on amb perícia hem navegat fins la mort.

25. 25
EROS.
De retorn del Sinaí llargues diades ens obriren la perspectiva
del passat i vam poder veure qui dominava la part fosca
dels nostres desassossecs, aquells que ens comunicaven,
des d'una part del cos, amant potser, però amagat i múltiple
enemic. Tu iniciares la pujada i guardes allò que ens porta
a perdre'ns en l'infinit, que ens assegura l’única victòria
sobre Tànatos. Cert que podria ser el triomf del futur front
als que moriren, que deuríem reconstruir i conservar
els amors arrelats com el nostre, consentir que la lluna
de nou s’il·luminés com quan ens besàvem a la trinxera,
ja que no tots sabien que fórem amants, ara que tots
saben de debò que Everybody knows the good guys lost.
A més has de saber que tot està en ordre: el pati net,
els gats i els gossos alimentats, fins la rata que ens fotia
les nous, encara viu i els pins segueixen verds i riallers.

26. 26
AL PALP.
Poemes i paganes pregàries murmuren del suau vi blanc,
fresc el licor de magrana que feia ma mare, el vi negre,
imprescindible per fer l’amor, i el llit nuet per si de cas.
Tot i que nosaltres, hàbils com som, tota classe d’urgències
les resolem en qualsevol dels amples mons que administrem.
Gairebé tot sembla com era, quan ten vas anar. Tan prop
que només podia veure’t amb el cor i al palp de la mà, tancats
els ulls per reiniciar-te. Res de nou, amor, només esbossos
que rellueixen des d'on jo mire, perdut el meu somriure dins
l'endimoniada velocitat del temps. A hores d’ara no sé què és
més trist, si navegar sense deixar petjada, o caminar arreu
pels camins plens de pols i aliens. Llavors som la inquietud
de l'arbitrària existència de la mirada perduda pel fons del buit,
per les absolutes i estranyes carantoines de mi female side.

27. 27
A CAVALL.
Potser perquè fou necessària la ruptura urgent d'aquella comunió
mística, la fallida de l'atribut ens va donar una pau implícita, ordre
serena, hàbit lúdic, ancoratge per navegant les normes defugir
de les conseqüències. De sobte, et saps autor d’allò necessari
que suaument va dir que no un dia, com si temorosos fugirem
dels seduïts i estranys déus. Tots desitgem que un dia estrany
l'amor ens rapte, oblidant que qui dóna està dalt del que rep.
Agraïts a la llum, ens perdem en la nit, buscant al palp, fins que
inconscients, s’enterboleixin els horitzons que debiliten l'entorn.
De sobte s'obri el somiat i apareix un nou cicle, un altre juvenil
demà que d'esquena al mirall desconfia. Vell i a cavall de les
moribundes i quotidianes perversions, en la llunyania em perd
la proximitat del temps mort i el suau soroll de les serenes aigües.
Però ets tu que m’alimentes el futur que resta amb el teu somrís.

28. 28
SEDUCCIÓ
I ocupares l'espai que, buit per tantes absències, quedava.
Com vols, doncs, que m'acomiade de tu, just ara que ens
acomodàvem a ser el que érem? Ben bé saps que aquells
dies arribà la notícia que gairebé mig món ens volia i la resta
ens odiava. Tan sols nosaltres vam poder quedar a l'espera
d'una nova lluna plena. Ja ho saps, a hores d'ara no hi ha
terra promesa i toca sumar-nos de nou. Cal botar cap a la nit
esperant que torne a clarejar, o quedar-nos fondejats
intentant redimir-nos amb pregàries i rumors, donat que
la força de la raó té pare i mare. I sembla que ningú no circula
per les nostres ànsies i sembla que el passat no s'adona
que ho és... Quina por, amic meu, deixar-nos portar per
qui no sap d'on venim i que tan sols vol portar-nos nuets
al seu decadent món a força de lleis, incapaç de seduir-nos.

29. 29
CREPUSCLE.
Assabentats que també la stagione dell’amore viene e va,
quina por, si un dia de sobte ens trobàrem, de cara i vestits
amb la metafísica malifeta i cremada per les negres brases
de la Summa Theologiae, plorada pel nu i verge Ptolomeo,
perdut en l'erotisme del gòtic flamíger, aquell que concorre,
sempre que les llicències del caos s’obliden. Benvolguts
pels déus, per allà on encara avui naveguen junts, mai
ningú sabrà si vaig ser l'home providencial o el teu fill orfe.
Com podem saber-ho? Als molls del port sabíem que venien
d'un mateix asteroide i nuets ens besàrem, dissimulant,
fugint de la guàrdia blanca. La teua mirada com un llampec
d'esperança, ens anuncià que el crepuscle era el perdó dels déus.
I s’adherí a la meua pell el dolç darrer mandat teu, desitjant
que fora possible d’acord With a little help from my friends.

30. 30
LLOGATS A BABEL.
Tots necessitem riberes on recalar, ancorar el nostre sexe,
desmantellar els nostres odis i desmaiar-nos sobre la ciutat
oberta, cansats de perdre en les boires habituals, tot allò
que dormim en la soledat pels equívocs i pel passat futur
minvant dels partisans. Deixa’m provar per eixir de l’incendi
sense prendre les armes de nou. Sembla que no hem anat
tan lluny com calia o potser la batalla era molt més endins.
Però hui tots els pits i la tendresa que habita tantes pells,
es neguen a trair les paraules, deixant-me amb el cap calent
fins a quedar inservible i derrotat en mans dels enemics. Ara,
des de la cresta del Babel que habitem, he cobert la teua cara
amb el llençol de cotó blanc i he fet el recompte dels límits.
Front l'univers que treu el cap des de les catacumbes, sé que
el teu front gelat anuncia noves armes per guanyar de nou.

31. 31
BENEDICCIONS.
Naixem sense aparent causa, amb plenitud efímera i plàcida,
sense mes objectiu que trobar aquell estrany foc que suau
ens cremarà, buscant aquell seré lloc on Camús ens espera.
Fins ara tots els teus records eren amables i la porta resta
oberta de bat a bat. Vull que sàpigues mare, que la estimada
meua descansa en un llit més ample que aquell on t'adormires
en l'últim comiat, coberta de petons. Diríem que fa bona olor
la terra que compartim, que gràcies a tu fórem una aspiració,
lliures sense condemna, reivindicant el pertorbador dret a ser
més que mortals, a escriure la biografia dels que s’enamoren,
dels fills que encara que cecs procuren no sucumbir al magma,
i també la dels que fugint, construeixen una residència suau
d'amor articulat i pequem set vegades al dia. I seguim de peu,
enyorant la riba plena de canyes. Hey, Jude, don't make it bad.

32. 32
L’EXTRANYA PATRIA.
En el llindar del temps i sense esperança, la torbada insolència
i l'aclaparador silenci de déu em fa reprendre el passat perdut.
De sobte tanta gent torna i s’anuncien tortures suaus, cercant
ansiosos el nom comú de cada cosa, l'ésser de la nostra vida,
com si poguérem recuperar el juvenil encant, i cruixir de nou
amb els alegres adéus del pòrtic de l'estiu. Anys caminant, i tantes
veritats i mites han canviat, s’han enfonsant... De debò sols
els teus ulls, espills que encara m'il·luminen aclareixen els dubtes
diaris i els desvetllaments que ens enceguen. Addictes al passat
immediat, tampoc el llarg pronòstic que ens redimeix i obri
estranys i nous horitzons dissol els núvols ni enllumena els
eclipses, i amb pena dóna el consentiment per a seguir cercant
l'enllaç de la llum, precipitant-se cap al futur des de l'estranya
pàtria que ens habita, roma i plural, sense alçar bandera pròpia.

33. 33
QUI SAP QUAN.
Férem recompte i observarem que gaire be queda res d’allò
que un dia va ser molt important. Estranyats, seguim en peu
amb la voluntat d'apagar junts i enfonsar-nos, alhora que nostre
món, on tantes coses dipositem i conformen el nostre hàbitat.
Tres sirenetes apareixen, abans avergonyides del missatge que
ens porten, inquietes pels paradigmes que defensen dins del blau
de les aiguamarines dels bells ulls, temoroses de germinar en
les estances on anem morint a boqueta nit. Com dir-te que pels
teus carrers m'arrossegue i done fe de què no he mort? Venen
dies que dansarem, nits que reposarem entre rosats núvols,
que cantaran el verd, que el dolor dormirà. Digues-me almenys
que encara m'estimes i et blanquejaré la casa, malgrat el vell
tallat roig que transparenta els límits arcans I l’aire, i negociaré
la mort, l’horitzó, prenyat de gloria malparida. Don’t Let Me Go.

34. 34
EL DESIG EMBOLICAT.
Tantes batalles, algunes fugides cal dir, i que estranys
sabers de la solitud que compartim junts. Tan únics
ens espanten els dies que hui adornen la nostra llarga
història. Segles enyorant suaus ones de tantes dolses
mans que durant tantes llunes han cobert les nostres
misèries i ara agraïm les carícies estranyes que gaire
tot ho canvien. La conseqüència no és un renec, no.
Ni tan sols el saldo de les maneres. Des de la nostra
llum i la teua follia, ens arriba aquella veu que sovint
confirma el nostre origen, enmig de la sagnant batalla
entre lo vell i lo nou. I el rumor del carrer que de sobte
de nou clareja, replet de preguntes raonables. Però mai
sabrem per què no hi ha respostes, més enllà de la pols
del nostre desig embolicat en mil revoltes innecessàries.

35. 35
NATGES.
Igual que la Verònica, fores. Proscrita, com si les teues
natges ens sorprengueren i àdhuc avui ens perdem en
el teu sempre verge paradís. Qui diria que els teus amplis
excessos, tan humans, van ser amb els teus centelleigs,
mons per on fugíem i dels que fores la porta? I no obstant
cal estimar la derrota de la casada insatisfeta, tan fidel
lectora de la síndrome de la Bovary, inevitable femella.
Què podíem fer? El nostre amor segueix en vigília, lligat
als records, a la universal capella on s’ha diluït la tendresa.
Hem perdut la solitud, esperant el xiulit del nostre vent,
subjectats pels luxuriosos silencis, d'albes verges un dia,
embadalits per la màgia del soroll d'aigua fresca que pels
teus cabells rossos fugia. Ara hi ha una noia que vol viure
i truca a la porta del temple mentre mira la posta de sol.

36. 36
Quid pro quo.
Qui ho diria, però sempre fórem com les elegants
xiques dels anys vint i no sabíem res de fer l’amor,
només de masturbar al nostre nuvi, però també
extraordinàriament, emparats pel mite d'Electra, fer
una suau fel·lació a l'amant de la nostra bella mare,
sempre tan ben plantat. Fou més tard que els meus
bells mugrons i els monticles del teu pubis buscaren
el plaer distret. Però dormia el sentinella, desfullant
de nou les carícies, laminant la calor de la besada
en els ravals de les galtes. Potser demà t’arribarà
un vers, una mirada llarga, fins i tot potser un gest
de complicitat desheretat i tèrbol. Perduts o trobats
són dies esquerps i sense pluja, impotents. Diríem
que mal nascuts. Dies abatuts, plans i malhumorats.

37. 37
VIURE-HO.
Perdut com estava, alguns dies per acceptar que el temps
s’havia aturat, vaig voler jugar amb els cossos, buscant-los
sinònims i pensant que seria injust que foren d'un sol Deu.
Molts somnis es van dissoldre en el transcurs d’aquells anys
i ara tornen insistents algunes nits. Que més dóna que ja
tinga els cabells blancs si em sent capaç de robar un llibre,
repartir el manifest en eixir de casa, llançar un Molotov
contra un banc, d'escopir a l'autoritat corresponent i sortir
amagant-me entre els meus somriures. No es tracta d'intentar
viure de nou, tot just em queda poc de temps per veure tantes
coses com no he viscut. N'hi ha prou sabent què va passar,
encara que hi caldria un tren ràpid que ens porte. Per cert,
també es de nit on ets ara? De segur que si ens abraçarem
de nou, no sabríem ara con dormir ni que fer amb les mans.

38. 38
FRONTERA.
Aquells dies abreujats, adherits als vells verbs suggeridors,
foren tan nous com diversos. Opacs tingueren que parer
putetes que al palp s’enamoraven dels amants de Visconti.
Il·limitats per les màgiques nits, hi havia tanta pressa per
burlar la vida com per sentir-la grimpar. Tots intentàvem
escapolir-nos del present i captius per la fúria de la història
ens extraviàvem, tan esmunyedissos i elegants com s’escriu
la història i encara més important, així com s'esborra tot allò
que sobresurt projectant ombra des del cadafal modificant.
Aclarir que naixíem verges i malament podíem romandre nets,
ja que més enllà de la llengua que parle és impossible saber
de la teva existència, si ets veritat, mentida o demanda.
Tan sols com amor, però tampoc com a subjecte d’un somni,
hi han en la pell camins d'accés al no-res d’on venim i on anem.

39. 39
INDOLENCIA.
Li incineraven la pell les prenyades mirades del erecte frontispici
des d’on manipulaven tots els mons al seu antull i els meus temps.
Mai sabérem com va arribar, tampoc qui l’envià, ni des d'on venia,
doncs aquell calor tan arbitràriament instal·lat ens negava la llum.
Que s'ha fet d'allò que no et sadollava ni et reconeixia fill dels déus,
que et condemnava a morir fins a l'infinit? Com s’anomena ara ?.
Que dir si seguim pensant que la salut està renyida amb la memòria?
Sé com hem arribat aquí, perquè encara plorem junts algunes nits
espantats per si aixeques el vol com si ja fos el dia de dir-nos adéu.
Fins i tot mire com quan estàvem recentment vius i nus. Qui sap
des d'on, però m’arriba la calor del teu cos, i alguns dies es nega,
perduts com estem, a acceptar que el temps es va aturar desbordant
la vida. La cada dia més estranya vida, més desusada, i perduda
la mirada en l'algaravia dels indolents bucles dels teus misteris.

40. 40
BUCLES.
I quan puc et mire per l'ull fàl·lic, també
perquè en cada imatge te m'apareixes diferent,
cercant-me, i vols jugar amb els cossos,
buscant sinònims. Molts somnis se'n van
en el transcurs dels dies però insistents
tornen a les nits, i de nou perduda la mirada
en l'algaravia dels teus indolents cabells,
els teus misteris, vexat l'anonimat de les teues
manques nascudes del fragor de tantes
guerres de sexe cruel, esperen als teus fills
tant com hem aprés nosaltres a compartir
els impropis que vivim. I encara se m'extravia
el temps, la temprança, i el teu somriure
que si vol germina llum. Ningun dubte cap.

41. 41
CABARET.
Aleshores, per què negar-ho? Ens va enlluernar el nostre particular
futur, després ens doblegà el murmuri i ens va envair la sensació
de la nua bellesa. Se’ns va oblidar el mal i ens enamorà la idea
de saber-lo aliè i perdut en la foscor d’aquells llits recoberts de
sotsobre i poder. Veníem d’amagar batalles fora del fosc cabaret,
sense veure ni putes ni més nuets que tu i jo. Aleshores, per sort,
s’amagaren els pors i dormiren les virtuts nascudes per les forces
tel·lúriques del mal. Qui ho hauria de dir? Molta gent havia mort,
i es va lliscar la nostra mirada des d'aquells cossos púbers fugint.
Tots ho sabíem, de tantes plagues com dormien al somni col·lectiu,
sempre amagats. I llançant-nos enfront del precari futur, estimats
contra tants i a cavall de totes les destruïdes torres de Sion. Ja saps,
són les esplèndides distàncies que neguen els vells cabells i neguen
els nostres odis seduïts. Ara cada nit, algun d’ells plorant, ens traeix.

42. 42
ENTRECUIX.
Ens van dir: El seu entrecuix ens farà eterns si vius com cal.
Doncs tots sabem que la ciutat no és eterna, i tan sols durarà
com el més jove dels seus fills, i tu, tan bonica i bona dona,
només ho seràs mentre jo et recorde, enamorat. Fou un estrany
marejol que et va deixar amb els records perduts en la brisa
lleugera salnitrosa. El frec dels meus llavis sobre les teues
cuixes fou un gest de tímid homenatge, com si el temps dissolt
en els centelleigs fora el nostre futur, voluble fins a la crueltat,
con solen ser tots els futurs. Com negar que aquella vesprada
les teues mans van fer niu, si la passió per nàixer, com al descuit
del sembrat, la resurrecció (és un dir, clar), va venir a salvar-nos?
En aquells dies ja intuíem el sabor de la mort, però no cal plorar
perquè mai serem com fórem, ocults i amb les passions tendres.
Qui sap per què llavors el teu subconscient em va cridar; Pare!!

43. 43
COMPORTAMENTS.
Recorde l'ànima dormida, revifi el cervell i desperte. Què s'han fet
d'aquelles il·lusions? Nou i llarg futur espera, per a què ordenar
records? M'apareixes com la llum que m'enllumena i cega però que
dóna sentit a la penombra de la vida. M'eres necessària com el bé
i el mal. Fuig de tu però és per a desitjar-te des de lluny, perquè
com podria viure eternament enamorat sense conéixer-te, encara
fos al palp, saber per on paren totes les teues errades si les tens?
Semblaven dies sense fi i solament el verb i les seues analogies
ens van fer accessibles amants en veritat. Vaig ser teu en l’avantsala
de la inevitable guerra. Sí, vaig tancar els ulls deixant-me posseir
pel plaer cec mentre els meus malucs es movien per fer més
profunda la dolça penetració, fins que em va sobrevenir un orgasme
violent i tel·lúric. Fórem tot allò que compartirem. Intentar-ho
almenys calia. Potser el cervell no és va comportar. Penetra’m tu.

44. 44
CEGUESES.
Tal vegada tots dos som un lleu miratge sobre un món que s'acaba,
una aposta fallida a la recerca d’una mala còpia de l'amor perdut
i el laberint de la fe. On Take this Waltz? Cap verge tornarà a nàixer
sota una olivera a la mediterrània perquè sembla com si, perdut
el temps, els dies son ni ombres del que foren. Va ser el verb
i les seues analogies qui ens van fer accessibles i amb prou feines
aconseguirem simular ser amants, una mena de la realitat que
compartim. Esgotades les raons, la besada fou la pueril transgressió
nostra, però ahir vam recordar l'hivern i ho férem somrient per
l'estabilitat de la vesprada i l'obscè desafiament dels teus ulls.
Hi ha dies que ens venen a la memòria les més insospitades bogeries,
ens fan dubtar que potser no calia aquell dia ni tan sols pensar-les,
però res és com ho pareix. I arriben de nou quan la llum pren força.
Mai ve de sobra la llum que ens il·lumina però que obliqua ens cega.

45. 45
LA NORIA.
Des d'un llit de ferro de la iaia o sota la pinassa verda
enamorada s’hi dorm el sol. Descanses al meu costat.
Quietes les pupil·les, pits turgents i atapeïts, pendents
de les carícies de l’amor sobresegut. I em pregunte,
mentre la veïna acaba la cançó, quina roba ens ficarem
per evitar la brisa fresca que al vespre naix des del fons
del mar. I la vida, la de tants maleïts fills de Déu, fugint
patriotes, insensibles i espantats abans que surta la ronda
i s’apaguen els fanals demanant-nos comptes de la suau
rialla adormida que penja en les teues galtes. Hui també
em caminat al tall de la navalla, mentre tu enyoraves
aquelles nits sultanes, ballant descalços amb les nues
hurís dels jardins de l'Alkazar de Taraudant, mentre dalt
la torre em penjat el nostre Führer. Sempre mort, sempre viu.

46. 46
POLS.
Verge fores Lilith, dimoni i àngel envoltada de llunes vives,
de la mà de dolors indomables, nereida de malèfics amors,
mestra de desitjos insaciables, guardiana gestora del bressol
de la memòria de la història que ens persegueix, sepulcre
de futurs, sol·licita adolescent, sagrari negre i enamorada:
en qualsevol cas autònoma i oculta, vinculada als orígens
de tots els fems, amb les corresponents pors a la mort
i vestida tan sols amb la nostra pell curada amb les fulles
de la morera d'Isaïes, registre i gènesi. Admirada apàtrida,
transgressora de la dialèctica de la culta il·lustració maleïda,
tu que ens mantens units a l'afany tel·lúric, al desig astral,
a les marees i a les còncaves pulsions abissals, que aleshores
hagueres d'abandonar el paradís com demiürg de la paraula.
Calia reivindicar tot allò que fórem, que som?: Argila desitjant.

47. 47
FAURÉ.
Sentint el rèquiem, com oblidar el plaer d’uns llençols
de cotó frescs, sentir i veure a l’alba com sagna i plora
el nostre mar, apreciar la teua pell assolellada i els ulls,
núvols rojos en un cel anyil, i besar-te els genolls, tots dos
acaronats pel fandango de Boccherini. Soldat de tantes
guerres, et pintava cada dia i et despullava cada nit, derrotat.
Miraculosament, alguns anys després, tot està en ordre;
els carrers posats, el cel inicia l'habitual mostra de núvols
tots els dies mentre un xiquet flac en la vella cantonada
demanant almoina ens somriu, provocant llàstima, dolor
o potser odi. No pense en el color de l’instant, més aviat
crec que és un error d’un Deu que mostra la cara cruel
i quotidiana. Potser ell no comprendrà mai perquè m'allunye.
Però tu que pots, torna i viu; a mi ni el gest em queda.

48. 48
PERDUTS.
Llavors érem adolescents que reptaven la rutina del pare
i la mare, s'enamoraven del sexe, amant sense renegar
de Freud, xiuxiuejarem Can't Help Falling In Love. Ben poc
ens importava Boticchelli i les seues noies verges. Tot passà
molt abans que ens ordenaren desconstruir els ferms pilars
sobre els quals dormíem, bandejar l'angoixa i les llàgrimes.
Perplex m’insinues que plores i tems al riu, l'aigua del qual
també fuig. Fórem perdularis a les places, pels jardins
i ens vam dissoldre en la solitud convencional, fins que
sorpresos i orfes, els derrotats vius ens parlaren de Marx.
Perdut l’instant què més dóna si l'àngel blau renaix, ja mai
oblidarem les seues maldats, el Llebeig que bufava gèlid,
tampoc els morts i els seus ulls que ordenaven els espais,
l’amor i la República. Res s’oblida, clar, però tampoc torna.

49. 49
ORDEN
Ni les roses ni el fresc de Llevant em fan oblidar Nessum Dorma.
Hi ha qui encara diu que mai tornaran aquells dies, però que més
dóna si no conquistem el país, ni destruïm tanta història?
El ben cert és que potser hem pensat que els dos ens semblen,
de segur massa. Ara només cal fugir davant dels ocells, ordenar
el verb, cantar les absències i esperar novament, com els maquis.
De les noves trinxeres només els joves que ara dormen, tenen
la clau i potser no s’adonen que s'alça la nit i res és com va ser.
Clar que tot mor, però també naix i canvia, solament l'horitzó
segueix igual d’immòbil. És vell i ja no fuig davant de les nits.
Es diria que sembla un anònim passat i que aviat serem junts
per descomptat, morts. Tot ho mire amb nitidesa, verd o roig
de vegades, altres gris i les més llargament negre. Però som
vells i pesen sobre nosaltres el record de molts milers de morts.

50. 50
LA MÀSCARA.
Everybody Knows i quan va arribar l’hora de la calma,
la llum ja era fosca travessants anys i records, tot per no
alarmar a l'univers. Subjectes com havíem estat, ara tan
sols vivim com som. Qui sap, en aquells dies, quina regia
constel·lació regia el penyal sobre el qual vam sobreviure.
De la mà de Demòcrit, érem de tantes maneres com hores
passaven, amb el segur perill de què en mirar-te tan forta
et modelava. Era, sense saber-ho una estima quàntica. Però
un dia, com si res, esdevé huracà apassionat i arrasa pilars,
creences i ens deixa nus davant del furor anònim de la vida.
De repent el pànic a la mort torna, redueix el marge i amorós
ens convida a reviure als orígens, més enllà del fetus que
fórem, com si tinguérem res a veure amb els vells orígens
de la mà del moro Muza, Roger de Llúria, Domènech o Fuster.

51. 51
+
EQUILIBRI
Llavors era el teu alé entretallat i ardent que envermellia
el meu coll, però els escèptics van creure que era el mos
de la Lloba. Desitjos multicolors assetgen i retolen el cos
encaixant-lo, sentint el romàntic pes i la lleugeresa d’allò
que ara és el fum de les teues brases fins a les aurèoles.
D'hora va aixecar la mort el vol i haurem de pensar en nits
macerades amb llimó, mentre mor l’actual equilibri entre
el meu front i els teus pits. Adolescent més enllà dels hiverns
que has dormit, t’acostumares a pujar-me la camisa fins que
em despullaves per complet. Aquelles mans boges d’amor
m'acariciaven amb tal força que els muscles es rendien.
Com fer per a trobar aquella estança, perduts com som?
Sempre creiem que són els altres els qui canvien, però és
una tendra mentida que les arrugues s'encarreguen d’aclarir.

52. 52
ENCARA.
Convé posar en relleu que el nostre cos, gairebé nu i sempre mal
administrat pel déu pervers i libidinós, adoloridament apassionat,
fugitiu amant del poble trist, en plena nit de misèria, encara balla
la Pavana Gallarda. Qui no guarda un bell Borgia en l'andana?
Com trobar l'espai que ens va prometre entre ells i nosaltres
Lévinas? Com expandir l’aire totalitzant i totalitari de la mirada,
acceptant que l'ànima es coneix pels seus actes, la nostra solitud
fins a inundar a l'altre i apropiar-nos, inundant a Déu? Doncs
no parlem de l'apocalipsi. Parlem de l'origen de la llum, a cavall
de l’univers caòtic del qual anomenen amor, i d’una trajectòria
d’encantats temples i despulles de tènues i silencioses guerres
sense més arma que el vostre cos, sensual, innocent, amorós
i generador d'il·lusions. Tantes com els vostres infinits menesters
que voregen el litoral de la vida des del plaer, captat a intervals.

53. 53
ORIGEN.
Has viscut angoixat pel dubte, després de patir tantes mirades
obliqües fins que saberes que jo seré el que tu vulguis que siga.
No és que s'haguera mort la historia, tampoc que cada dia fora
confús, ni que innocent haguera desaparegut l’amor en infinites
molècules que impacients esperen transformar-se nuetes, mutat
i fugint cap al no res. Més bé caldria dir, sense laments, que la vida
havia estat distinta i t’ho havia d’haver confessat. Ho vaig veure,
amb l'estranya manera de desitjar-me Charlie. Tot era confús,
fins que, dissolta la femella, ningú sabia qui era qui engendrava.
Molts arrossegaven una llarga i turmentada mirada d’apàtrides.
mentre gaudien de dissoldre els cossos en el magma del desig.
Ens donaren poc de temps per tapar els rius, ofegar els boscos
i amagar la memòria, camins tots ells que ens portaven a l’origen.
Llavors seguim sense saber si haver nascut va ser una bona idea.

54. 54
PROPOSITS.
Veig passar el temps i, com feien els meus avantpassats,
observe el cel, tractant de mirar atent per si ja és hora
d'arreplegar els fruits. Estem vivint el crepuscle de la tardor.
Tantes coses que hi ha fetes i àdhuc queden espais en blanc
Rutes visibles pel mar desconegut que hauran de navegar.
I ens espanta que l'horitzó avança divers, s'encongeix
mentre creix la malaltia de l'esperit del nostre temps. Mal
que ens sàpiga, les passions avergonyides se submergeixen,
desperten els encants i coberts els pronòstics arcàngels,
torben la superfície traçada i els seus antulls retorcen
l'estratègia espantant la feligresia. S'engalanen amb els
pensaments febles adornats de banalitat i naix la vida
com a reclam, burlant la condició necessària, la disfunció
modificable de la vida suau, i si cal, el perdó dels pecats.

55. 55
-CII-
El ponent estria els llavis quan processem una tendra rosa,
i el nostre espill amanera solituds i suposades preguntes
que retallen i sacsegen la ciutat, oloren la presa, desarmen
els dies i ens multipliquen les passions que avergonyides
se submergeixen disfressades de tabús, desig inconfessable,
i desperten els encants de la cega destructivitat potencial
que travessa els vincles entre semblants. Mentrestant, alguns
cobreixen els pronòstics arcàngels, desperten el vell somriure
i la cega destructivitat potencial, altres torben la superfície
traçada i les seues perversions reforcen l'estratègia nostra,
la subjectivitat de les joves hetaires, posseïdores del més
gran misteri. Viuen arriscades com l'astut guerrer en la pau,
i amb múltiples recursos personals, posseeixen els rituals
de la història per tornar al paradís dels braços de la mare.