amino de santiago. galicia. 2008.

3. JORNADA 1 (13 km) DIA TEMPS
09.05.08
Vega de V. -
O Cebreriro
L’any passat la cosa va ser fàcil. El camí de Vilafranca
a Vega és en ascens, però molt suau. Quasi pla. Ara la
cosa comença igual, de fet fins a las Herrerías. Bé, no
0 VEGA DE VAL- ben bé igual. Poc abans de Las Herrerías trobem un clar
vestigi del que ens espera en creuar el Cebreiro: una pa-
CARCE (630 m) rella de bous llaurant. Dos pagesos els menen -jo recordo
que abans ho feia un home sol- i els fan llaurar un petit
Las Herrerías camp. Es noten els colors diferents dels solcs que es pro-
duïren cada un dels dies anteriors pel color de la terra,
cada cop com més seca i més llisa. Creuem las Herrerías
5 i comença la pujada de veritat. Deixem la vella carrete-
ra nacional, després la carretera local asfaltada i prenem Dinem a l’Asador Moreno. Primer dinar gallec. Comença
La Faba (920 m) un camí ascendent, què si no?la Faba, tant per a ús dels
camí, uneix las Herrerías amb
El camí, més sender que la setmana gran del caldo gallego. També lacón con gre-
los (autèntic, molt fort de sal; no hi tornarem, estem fets
pelegrins com dels residents, la majoria vaques. El temps a la cuina gallega light de BCN) tartas, formatge amb
es manté. codonyat, els terribles vins de la casa (de tot arreu, no és
10 La Laguna de exclusiu de Galícia) que solament es poden beure amb
A la Faba tenim una llum d’esperança: un indicador avisa gasosa. Cafès, tallat, desgraciat i xupitos. El pa extraor-
Castilla que ens queden 4 km. La jornada de camí serà curta. dinari, com a tot el Camino: Castella, Galícia.... Com a
Decidim seguir, no creiem que hi hagi un bar amb cafès mínim als pobles. Per poder pagar i ajustar deutes posem
O Cebreiro o cerveses. Poc més enllà, en un petit replà del camí fem en marxa la bossa comuna, que ens acompanyarà tot el
la primera aturada: ametlles, aigua, ...cigarretes (no tots). viatge i que gestiona la víctima de cada any. Com diu la
(1293 m) Passen pelegrins feixucs, la pujada és dura per a tothom, cançó, si naciste para martillo (tortilla) del cielo te caen
15 i la majoria venen de més lluny que nosaltres. Passen los clavos (huevos, versió Huapachá).
dues noies americanes -els ho preguntaré un xic més
amunt- que no veurem cap altre dia (o no reconeixerem). La tarda serà llarga i freda. Migdiada, passeig ràpid sota
Una vesteix faldilla, va coixa, calça sandàlies i s’ajuda la pluja fina, església, bar, botigues, dubtes,... En JP re-
amb dues crosses. Això és voluntat. Comença a ploure, i corda unes cases i les busquem entre pluja i boira fins
ja no pararà fins .... trobar-les. Les mateixes botigues. Per canviar sopem a
20 un altre lloc. Un antre en comparació a on hem dinat, tot
Seguim amunt, cap a la Laguna de Castilla. Quin nom per i la publicitat que es fa. El caldo similar, el vi similar, els
als lleonesos i les gents del Bierzo que reivindiquen la plats similars: tot sol anar a l’engròs, sobre tot les patates,
separació amb Castella! El veïnat és mínim. Té bar, d’on siguin bullides o fregides. I el pa grandiós. Pollastre rostit,
surt gent. Un grup de ciclistes prepara l’equip per comba- ous oliosos amb cansalada, fruita, crema (natillas), iogurt.
tre la pluja. Seguim amunt. Boira. Pluja. Amunt.
25 Més amunt trobem el senyal del canvi de província i d’en-
trada a Galícia. Allà ens fem fotos els uns als altres. A
nosaltres ens la fa HANS (nom fictici, nf), un alemany que
trobarem en diversos llocs.
De sobte, O Cebreiro. És un port de muntanya, cobert
30
per la boira i la pluja, amb quatre cases, tres bars, dues
botigues i una església. Corrents a l’oficina de turisme de
dintre de l’església -pluriempleo- segell i al bar. Treure’s la
pluja de sobre i fer temps per anar a l’alberg. Amb tot, en-
cara hi arribem massa d’hora: haurem d’esperar un quart
i lluitar amb les senyores alemanyes que practiquen el
saltar-se la cua. Ens instal·lem: inscripció, llitera, dutxa,
35 sabates i impermeables-capelines a la sala. És nou -no
és garantia de res-, espaiós -sorpresa!-, el millor dels
que trobarem a tota Galícia, com a mínim dels públics. El
dia és i serà de fred i pluja. Tot el dia. L’oferta és pobra.
Tria el bar, tria el restaurant, tria la botiga. O a jaure a
la llitera, activitat que haurem d’aprendre a desenvolupar
amb més eficàcia. Dubtem de si comprar-nos més roba
40
d’abric. Fet i fet, ben pensat, serà per poques hores. No
val la pena. Solament JF inverteix en tèxtils. Comencem
amb els regals i records per a parents i coneguts. Si més
no ja ens podem fer a la idea de què es porta aquest any.
45

4. JORNADA 2 (32 km) DIA TEMPS castella mentre fem el descans pertinent. Al davant hi ha
l’alberg, per on no passem.
10.05.08 Triacastella s’allargassa, fins arribar a la carretera, on el
Camino es divideix en dos, un de llarg més fàcil i un de
O Cebreiro - curt més muntanyós, ideal per al temps que feia! Decidim
Pluja, vent, boira, fred. Un futur prometedor. Cafès amb fer el llarg, que cap dels repetidors -JP i JL ja han fet el
Samos llet i pasta a cal Moreno. Ens recomanen de baixar un tram de Camino de Triacastella a Santiago- ha fet. Ani-
tram per carretera: no ens enfangarem tant (sempre que rem, doncs, cap a Samos. El primer tram és per carretera,
no ens passem de llarg el camí, penso). De fet si hagués- fins a Cristobo do Real, i després pren camins i pistes fins
sim fet carretera fins al Poio no hauria passat res, però no a Samos.
ho sabem; la boira no permet endevinar res. Els camions
passen a fregar i són un risc important. Arrosseguem fred Abans de Cristobo trobem a Hans, l’alemany. Ens salu-
0 O Cebreriro del dia abans, un refredat que alguns aguantarem tots els dem i seguim. Cristobo deixem la carretera principal, punt
(1293 m) dies. La pluja va i ve. El vent ve i va. la boira s’afebleix on els autocars tornen a descarregar els turistes d’abans,
si baixem, i és més espessa si pugem. Tant anar amunt i que caminaran uns centenars de metres fins visitar un
avall no sabem on som. la pluja és boira pixanera que el molí d’aigua en actiu i retornar a la carretera un xic més
vent ens clava a la cara i al cos. L’infernal Poio -segons avall.
Alto de san el record de JP- em resulta no res, tan dur l’esperava.
5 Roque Estem desconcertats. A Lastres -un grup de cases- deixem la secundària per
prendre una pista i camins que pugen i baixen i ens estal-
Al Poio -un coll de muntanya per on també passa la carre- vien la carretera, apropant-nos a la Galícia rural de cada
tera- hi ha dos bars, un d’obert i un de tancat. Esmorzem dia. Algun ruixat ens reconforta i ens recorda els temps
fent una parada de capelines i motxilles per tot el local, durs d’O Cebreiro. Després de la pujada ve la baixada, i
Alto do Poio que compartim amb gent que va arribant. Aquí, potser el aquest cop, finalment, trobem els vells murs del monestir
(1337 m) racó del Camino més amagat, tenen pa i ens fan un es- de Samos, i al al final el poble i el mateix monestir bene-
10
plèndids entrepans de tonyina. Cervesa i cafès (o caraji- dictí, arrecerats en una petita plana fluvial, creuada per un
llos, es dóna per sabut; no ho direm més). Mentre som cabalós riu enveja de pelegrins catalans.
allà la pluja empitjora, i plourà una bona estona mentre
anem baixant. Samos és un poble allargat, que ressegueix el marge dret
del riu Sàrria, aprofitant una petita plana. A la part alta
La baixada és notable, passem dels 1337 m al Poio -on ja de la plana hi ha el monestir i aigües avall el poble. El
15 portàvem més d’hora i mitja de baixar i pujar- als 532 m mil·lenari conjunt monacal és espectacular, amb les cons-
de Samos. Camins, pistes, corriols i carreteres ens porten truccions fruit de la reconstrucció del segle XVI, ja que va
avall. A les 11:15 deixa de ploure. Sortim de la zona de cremar a mitjans d’aquell segle. Encara hi ha benedictins,
boira i comencen a veure’s els paisatges llunyans: mun- però vés a saber quants. El fet és que no sembla que hi
tanyes, valls, cases, poblets. Poc abans de Triacastella, hagi gaire activitat. Destinen però una petita part de l’im-
un poble allargassat sense res a destacar -alberg, bar, mens conjunt als pelegrins. Deu ser per quedar bé. És el
església-, dos autocars deixen turistes que faran dos km pitjor alberg trobat a Galícia -en conjunt- per més que al-
20
de Camino, fins al poble. Suposo que les referències a la tres puguin tenir detalls més criticables. Però clar, és l’únic
mare del guia i del xofer seran nombroses, o els turistes que és en mans de capellans, i els pelegrins hem vingut a
Triacastella són més sans que els pelegrins: els espera un camí en- sofrir, i ells en hi ajuden. Per cert, que en vam veure un, i
fangadíssim i amb nombrosa presència de mostres post amb el seu perímetre no passa entre l’espai que destinen
gàstriques dels remugants del lloc. Recordem especial- a separar una llitera de l’altra.
ment alguna senyora de calçat blanc immaculat -i enca-
25 Cristobo do ra em pregunto com va arribar tant blanca al poble!- i el Un cop fitxats al alberg vam dinar al primer restaurant a
senyor del barret-paraigües. Ens atrapen al bar de Tria- la vista. Ensaladilla, llenties, amanida de pasta, xurrasco i
Real filet de porc i peix. Peres al vi, flam, iogurt, cafès i tot allò.
El vi de taula -deu ser un hostaler molt patriota- era de
marca : España. Senzill i clar, el pitjor vi de tot el viatge.
Per cert, que conserven l’Avenida del Generalísimo. Com
Déu mana. Sopar al mateix lloc, no hi ha opcions.
30
Samos
35
40
45

5. JORNADA 3 (23 km) DIA TEMPS
11.05.08
Samos -
Ferreiros
0 Samos
Sortim amb cel amenaçador. Per l’av. del Generalísimo
arribem al Bar España. Després arriba la parella de la
Guàrdia Civil -dos homes- i més tard l’altra parella, an-
glesa i anglès. Tothom fa la seva i va marxant. Plovis-
queja, ha plogut poc o molt tota la nit. Marxem carretera Una cruïlla i un bar. Descobrim, al darrere, un alberg pú-
5 avall. Passats uns dos km la deixem per enfilar-nos per blic, petitonet. Preguntem: hi ha lloc. Tenim al davant cinc
la muntanya i seguir pistes i després camins de vaques. -que seran sis- senyores. S’inscriuen, però han de reser-
Des del forat que deixa la capelina el paisatge és de dos var lloc per una, que falta poc però...La Montse arribarà
colors, verd i merda de vaca. A part d’això això el camí es aviat. L’hem vist al peu de la darrera pujada, defallida i co-
fa agradable a mesura que la pluja es converteix en sim- ixa. Parlen en andalús, però s’els cola alguna paraula en
Final de la variant ple amenaça. El paisatge és encisador, de bruixes i llops. català. A la fi pregunto: són de Palau-solità i Plegamans.
10 És un popurri de senyores entre els 34 -Rosy de Palma
Passen les dues hores que determinen l’hora d’esmorzar (jo sempre buscant semblances)- i 61 anys. Porten tres
i res que s’assembli a un bar. Sobre les 10 am som a Pin- sacs iguals, etc. Vaja, que van assaltar el Decathlon. Més
tín, on s’ajunten les variants i segueix per un únic camí tard, al bar tindrem una topada -un J que la caga- i la re-
Sàrria ran de carretera cap a Sàrria. A l’entrada de Sàrria trobem lació no serà mai més bona. Ens anirem trobant de tant
un bar. No ha llegado el Pan, i són les 10:30! Ens expli- en tant, però...
quen on hi ha un forn i un bar al costat. Mengem entre-
15 pans de tonyina o truita envoltats de madridisme: busts, L’alberguera és una senyora gran, que no para de reco-
bufandes, escuts,... JP pot, després de tres dies pregun- manar a tothom que vagi a l’altre restaurant, 100 m más
tant a cada bar, fer-se una llet amb granadina, amb tanta allá del cruce, por el mismo Camino. Todo el mundo re-
sort que, per les raons que siguin, es talla. Tot esmorzant gresa muy contento. Deu ser de la filla. Les Palau hi van i
veiem el primer raig de sol autèntic des que vam sortir de tornen a dinar al del cruce. Al bar hi trobem en Hans -que
Barcelona. És diumenge. Impossible comprar un diari no també era al bar de Samos- fent un vinet blanc. M’explica
20 local (excepte l’innombrable, que és per tot arreu). Apunt els seus plans per l’endemà: caminar poc, que està fotut.
estic de pispar El País del dia que reposa sobre una taula
al rebedor d’un alberg privat. El seny s’imposa. Són les Apareix la icona eròtica de la setmana. Assegura JL ha-
fires de Sàrria i estan de festa. Atrapem una processó, ver presenciat un polvo nocturn espectacular. I l’envejat
Ferreiros amb el sant a cavall d’una carreta tirada per un parell de partner. Arriben tard, no hi ha lloc. Un dels nous cone-
bous. Gaites i vestits típics. Més enllà, al mercat de bes- guts -Mallorca i Alacant- els ajudarà a colar-se al l’alberg
tiar renten les vaques per als concursos i és ple de cami- a la nit: disposaran de la sala d’estar per a ells solets.
25 ons dedicats a la venda de pulpo a feira. Cap a la sortida Després diran que no hi ha solidaritat! Birres a la terras-
de Sàrria els que arriben tenen dificultats per aparcar. En sa. Passejada al sol de la tarda, visita a l’altre restaurant:
canvi, arriben genets amb aparcament garantit a la fira. socorro! Home, no n’hi ha per tant, però no promet pas
Amb l’aparició del sant ha sortit el sol, i durarà tot el dia! gens! Amb un tallat o unes birres en tenim prou. Visita al
Haurem de creure en miracles? cementiri del costat. Hem fet bugada. Descobrim l’autor
dels manuals d’instruccions dels electrodomèstics: fa les
30
Ja fora de Sàrria troben la via del FFCC i les obres de notes manuscrites a l’alberg. Aquest serà el dia més as-
l’AVE. Sembla que també van ràpides; dalt d’un dels solellat de tot el viatge.
molts pilars del viaducte hi ha un arbre que ja deu fer més
de dos metres. Ai, que en Fraga no ho veurà en marxa!
Anem pujant. Sol, insectes -un tram curt amb molts, molts
insectes-, cavalls, pagesos treballant la terra. A les 13:05
paradeta en una font d’aigua potable. El camí es fa llarg,
35 no hi ha referències. Trobem molts nuclis no previstos i
no res del que estem esperant. Arribem a la fita del km
100 ! Tothom es fa fotos, uns grups
als altres. JP ve tard, ens la fem de
tres en tres, caldrà fer servir el Pho-
toshop. La major part del camí és
pista, però hi ha trams que no, com
40
algun per on baixa l’aigua pel mateix
camí, i té unes llambordes llargues
al mig per anar saltant. Una alegria.
Sobtadament arribem a Ferreiros.
45

6. JORNADA 4 (34 km) DIA TEMPS
12.05.08
Ferreiros -
Palas de Rei
Diana a les 5:15. Les de Palau -que deuen ser novelles
0 Ferreiros en el Camino- toquen diana. I organitzen un bon sarau.
Tot hom despert i queixant-se. Acabarem sortint tots més
d’hora. Pel que hem vist mes endavant, ja no repetiran
l’experiència de matinar tant.
verdures, vedella, zorza, peix al forn; i el mateix de sem-
Dia essencialment ennuvolat, però amb poca precipita- pre. una mica de descans a la llitera i 2J baixem al poble.
5 ció: alguna gotellada molt de tant en tant. Sortim d’hora. Encàrrecs: comprar tabac. JP no recorda bé la comanda.
Ens havien promès tenir el bar obert a les 7. Ni rastre: Ho compra tot igual i diu que no n’hi havia de l’altre. Ja
tirem avall. Pistes, camins, caminots. A primera hora gau- se sap, els estancs de poble tenen mancances. Coinci-
dim de paisatges oberts, frescos, ondulats, tranquils. El dim pel carrer amb les noies de Palau. Salutacions fre-
temps està canviant, però encara són en el petit període des (i nosaltres som els innocents!). Demà les tornarem
de calma. a veure a l’esmorzar. El poble no té cap interès detectat.
Portomarín Molts allotjament particulars per a pelegrins. Truquem als
10 Portomarín (església de St. Joan, Palacio del Conde) és 2J per proposar de comprar fruita i fer sopar frugal. Tots
al davant. Primer cal baixar un fort pendent, que també d’acord: pomelos, taronges, pomes, peres. Un sopar de
es recordava pitjor del que és. Creuem el Miño, és com desintoxicació sempre va bé. 2J vetllen per la conserva-
un llac, té una presa aigües avall. Aigües amunt el Miño ció del bar de l’alcalde; ens criden en passar. Al costat
és brumós, subtil. Cap a l’altre cantó el sol escalfa l’aire uns mallorquins, de casa bona, preocupats per que els
i en fa el dibuix més net i clar. A l’altre punta del pont la ha pujat 400 € de cop l’IBI de la casa familiar a Felanitx,
15 carretera i darrere unes escales llargues i dretes. El poble un 33%.
a la dreta, encimbellat, construït de nou, ja que l’embas-
Gonzar sament va negar el vell. Parem a un alberg amb bar. No L’alberg s’omple poc, però és còmode i calentet. Se’ns
hay pan (descobreixo barres de pa al congelador, a la instal·len al costat tres senyores d’Andorra. Una de les
vista; cal acabar els croissants, primer? Grans serveis en senyores ens aclareix que és de Girona, on vivia ella i són
alguns llocs). pare -rellotger de tota la vida- fa molts anys al carrer... I
segueix. La retrobarem a Santiago i a l’avió. Dues ale-
20 Després de l’esmorzar habitual a base de croissants, bai- manyes matineres, però molt discretes -a les 6 són fora-,
Hospital da xem a la carretera i per un pont estret creuem un fiord i ciclista amb carretó, andorranes, tots gent molt discreta.
prenem un bon camí de pujada, fins la carena. Molta gent A la nit plou i en sortir al matí la cosa pintarà malament.
Cruz que sembla sortir, bastant tard, de Portomarín. Un cop a
Ventas da Cruz la carena el camí planeja, és agradable, en especial quan
s’allunya de la carretera. M’escapo fins a Gonzar on es-
25
pero que arribin els companys. Descans. Hem avançat a
una parella de navarresos, ell alt i prim, ella baixeta, una
Airexe de les parelles constant al Camino a partir d’ara. Compar-
tim el neguit pel futur de l’Osasuna.
El dia s’ennuvola i bufa cert ventet. Dues hores més tard
a Airexe fa un bon sol. Ple de gent, molt italians. Hem
30 conegut -de vista- una italiana que anirem veient fins el
darrer dia. Va lenta, molt al seu pas, com si no pogués
més, però arribarà a Santiago dijous o divendres. Falten
7 km per Palas de Rei.
Alberg municipal 14:15, alberg nou de Palas de Rei. L’alberg és munici-
pal, té pocs anys, amb defectes estructurals -l’arquitec-
35 Pals de Rei te segur que no ha provat de dutxar-se en aquell espai
impossible-, tot i que la resta està bé. És a 1 km del po-
ble. L’alcalde ha construït un complex turístic al costat
on acabes anant a dinar. Són les sinèrgies de la cosa
pública i la privada. En arribar ens enganyen: assegu-
ren que l’alberg del poble és ple. Segur que és mentida,
40 però a aquelles hores i després de trenta i pico de km...
Quan hi som tots ens dutxem i a dinar a ca l’alcalde. El
menjador, immens, és ple de canalla, com una casa de
colònies. També algunes persones més. Menú poc variat.
Un cambrer que ho fa tot. Provem la zorza, un altre dels
plats típics que, ben segur, no repetirem. Sopa, arròs de
45

7. JORNADA 5 (24 km) DIA TEMPS
13.05.08
Palas de Rei -
Ribadiso
ping i ara a alberg en forma de càmping, cosa que té
conseqüències bones i dolentes. Els passeigs nocturns
al lavabo si plou o fa fred no deuen ser massa d’agrair.
Recentment han obert un restaurant al costat, a 5 metres,
0 Alberg municipal com informa l’avís. L’hospitalera atén una guiri que vol
Pals de Rei reservar per unes amigues que vénen, que tardaran una
Ens llevem amb pluja. Cel molt negre. En posar el peu al o dues hores, i se li notifica que no pot ser esperar tant.
carrer ja plou. Millorarà cap al migdia. Fins llavors alter- Mentrestant em dóna les quatre lliteres per al grup -que
nança de sol, pluja, plou i fa sol, núvols,... Baixar al poble encara no ha arribat (cosa de minuts)- i marxa. Volveré
San Xiao a fer els cafès i la pasteta del matí. Les noies de Palau: en cinco minutos! Minuts de pagès: un quart. Quan arriba
5 han dormit bé, sembla que no hi ha tanta tibantor. I ja no hi ha un bon guirigall. Pilots de turistes que pregunten pel
es lleven a les cinc. No les veurem més. responsable, i llavors els blaveros: quatre valencians, un
dels quals no para mai de baladrejar: Uy, cuanto guiri! Y
El camí és maco i variat, però la pluja no permet gaudir-lo los españoles, donde están? Viva España! Amb aquesta
prou. Avançarem -i ens avançaran; sempre és un estira presentació, més que res, acollonia. Dies més tard va
Leboreiro i arronsa entre els que caminen i els que s’aturen- gent millorar les frases, però per sort, en general, el teníem
molt variada. Avui els protagonistes seran els italians, lluny. Portar una joia així al grup ha de ser dur, i parlo
10
dues parelles d’uns 30 anys, amb calçat protegit amb solament del soroll!
bosses de plàstic, pantalons curts i capelina. Després Desfet el guirigall, una ...alemanya?... es queixava a l’hos-
d’avançar-los torno enrere per aclarir amb els companys talera sobre temes de calefacció que no vaig captar. Fico
Melide si ho he vist bé. Estan resant el rosari. Efectivament hi ha cullerada a la conversa, proposant, en to de conya, de fer
pelegrins de veritat. Però mal guiats. Darrere d’ells ens grups per nacionalitats. Una senyora al costat exclama
perdem en un punt indeterminat abans de Melide. Ja se tota divertida: Y un grupo de noruegos para mí, que voy
15 sap, els pelegrins se segueixen l’un a l’altre...i com falli el sola! Oslo (nf) ha estat, possiblement el personatge més
de davant, cagada. Comencen a passar camions; camino entranyable de la setmana. També apareixen Dussel (nf);
privado, extracció d’àrids, excavadores,... Ens expliquen la italiana que va a poc a poc, etc. El bar dels 5 metres
com retornar al camí sense tornar del tot enrere. Devem és el més car -i no pas millor- entre Vilafranca del Bierzo
haver perdut 20 o 30 minuts. Molts ciclistes, alguns amb i Santiago. I sinó que ho preguntin a JP.
pana. Profusió de capelines i impermeables. Santa Ma-
20 ria de Goretex i St. Joan Capelino ens protegeixen en el
Camino. A uns més i a altres menys.
11:00. Melide. Un bon home ens explica com arribar a la
pulpería sense perdre temps ni caminar de més buscant
Ribadiso Dabaixo el carrer el pop foscom volia enels precs han estat escol-
per que
principal,
esplèndid,
JL. Si els italians resaven
25 tats. Mai enlloc un pop millor. Tot se sublima i exagera,
en moments així. Cinc racions de pop. El ribeiro i el pa
acaben de fer que la cosa sigui rodona. Cafès i tot allò.
Serà pel pop que a partir de Melide el temps millora una
mica? A estones fa sol, clar que també plou tot i fer sol.
Al final un opta per portal la capelina, faci el temps que
30 faci. Així el refredat que alguns arrosseguem des de O
Cebreiro es conserva.
En aquest tram apareixen algunes de les pintades més
interessants. No Kiero ser perfecta, requereix hores de
debat. La gran pregunta: ¿Por qué, Julia? La gran ve-
ritat: ¿a que jode, la cuesta? Mentre que mai sabrem la
35 resposta de Julia, la darrera es mereix un sí grandiós i
consensuat. I encara no ets a dalt, quan et fan la pregun-
ta! Per moments apareix la calor i la xafogor. Això al sol. A
l’ombra, quan fa aire, fa fresca. Entre sol i pelegrins, apa-
reixen els primers eucaliptus, que cada cop seran més
comuns al Camino. Els gallecs emigren i els eucaliptus
40
immigren. Bon negoci al moment, però no a la llarga, són
dolents per al sòl i no milloren pas els paisatge.
A la fi una baixada que fem entre ràfegues de vent, gote-
llades i raigs de sol. Al capdavall un pont. A l’altre cantó
un vell hospital de pelegrins reciclat fa uns anys a càm-
45

8. JORNADA 6 (26 km) DIA TEMPS drouzo. Al terreny no apareix més nom que Arca i O Pino.
Per ser respectuosos amb tothom l’he batejat amb el nom
d’Arca-O Pino-Pedrouzo. Com dimoni que l’erri! No sa-
14.05.08 bem si és el nucli que tenim a l’esquerra o no. Preguntem
a a una peixatera ambulant i ens confirma que hi ha un
alberg. Passem la benzinera i arribem a un alberg privat
nou, que ens pensàvem era el que ens havien explicat
Ribadiso - Arca que estava tant bé, habitacions petites,... Res de res. És
Pino-Pedrouzo un alberg nou -obert fa quinze dies- que està encara en
obres. Serem els conillets d’índies. I la mestressa la vícti-
ma de les nostres queixes/recomanacions. Que si les lli-
teres haurien de ser així, que si les dutxes aixà, etc. Però
és veritat, si un alberg privat no ofereix res millor que
0 Alberg municipal un de públic, quin interès té? Té rentadora i assecadora.
Pals de Rei Funciona pitjor -per ara, deixem que n’aprenguin- que les
que hem fet servir a altres albergs.
Aquest poble ens la té jurada. Cada cop que sortim -per
Diana florida: a les 6:00 sona l’alarma d’un mòbil. Repe- anar o tornar del restaurant, per passejar,...- plou. El res-
5 teix. Hi torna. Res, com a casa. Cafès a 5 metres. Fa taurant és a 200 m. Una excursió buscant balcons inexis-
un dia que, pel que és habitual, és bo: veurem estones tent i altres aixoplucs. El restaurant és de poble, ple de
Arzúa de sol. I ens hi fem una foto de record. Però no patiu, treballadors que ja acaben de dinar. Els menjars, com és
canviarà. Ruixats a mig matí i a partir del migdia pluja habitual, se serveixen en plates de les que et poses el què
intermitent fins a mig matí de l’endemà. Arzua és, com vols. Les racions són generoses, tant que de lluny hem
tants llocs per aquí, un continuum discontinu que no sa- confós dues cuixes de gall dindi -un 2n plat del menú-
Calle bem ben bé si encara no hi som o ja l’hem passat. Cases, per un codillo. Caldo g., arròs amb verdures, parrillada
10 boscos, camps, italians, valencians, de tot. Fins i tot un (un tall de salmó i un de lluç i patates) i pavo. Els de la
ciclista amb una bici de rodes bastant petites, de les que parrillada acabem menjant el dindi que no poden menjar
s’usen més per passejar o anar pel poble, però no pas els altres. Diversos postres, entre ells un flam d’orujo.
per peregrinar. Però ell, sol i valent, passa tot xino-xano.
Les vaques, ran de camí, contemplen els pelegrins. Pot- Tarda a l’alberg: plou. Lectura, descans, partides de dò-
ser en fan les estadístiques i la comptabilitat. mino. I esperar que s’acabi la bugada; hores i hores. Aún
15 está humeda, ya os avisaré. sort que plou, que si vol-
El veïnat de Calle si que el detectem. Ens en adonem guessim donar alguna volta pel poble estaríem lligats per
perquè ha de tenir un bar. I el trobem. Bé, més que un bar la roba. El sopar el fem on hem dinat, però per no repetir
és un xiringuito de cerveses, empanades dolentes, i cafè el menú ens llancem a la carta. Vi jove, pop, amanida,
de mitjó. Un despatx petitíssim -quatre persones dretes- i llagostins, xipirons, croquetes, sopa i un xuletón per l’únic
un pati amb un plàstic que en cobreix una quarta part, tot estómac capaç de resistir-ho, que els altres ja tenim una
ple de guiris. Ara cau un ruixat ara no -sense deixar de edat.
20 fer sol-; qui pot agafa els llocs dels que marxen. No s’hi
val a encantar-se. Demà la darrera etapa: Santiago.
Sta. Irene El camí es fa monòton, no deixa rastres en la memò-
ria. Tants dies amb paisatges molt similars, sense grans
Pino contrastos, es converteixen en un seguit indesxifrable de
25
boscos, cases, camps i pelegrins. El mal temps fa que
els personatges locals no es facin el trobadís; la relació
Arca Pino- és, per tant, quasi nul•la. Sort dels detalls, per ridículs
Pedrouzo que siguin. Sobre un cartell del Camino una referència
actualitzada a Eto’o: ... saluda al campeón. Més enllà
una exposició de tractors en venda -25 o 30- i un mini
horreo decoratiu en un xalet, molt ben aprofitat per guar-
30 dar-hi les bombones de butà. N’hi caben tres.
M’aturo en una zona de pícnic per a pelegrins. Fa un vent
desagradable. Quan sóc a punt de tocar el
dos fart del vent, arriben els companys. No
s’aturen. Seguim junts, ja fins al final. A
35
Sta. Irene ens desviem uns 100 m: bronca
de JL, no es pot caminar de més. Retor-
nem al sender. Algú els va recomanar un
alberg fabulós. El passarem de llarg: no
existeix. Es referien a una elegantíssima
casa de turisme rural que hi ha a O Pino.
O Pino és un municipi que, com tots, té in-
40 nombrables veïnats. Llavors el nom apa-
reix a tot arreu -visca l’embolic- o enlloc,
que té el mateix resultat.
Cerquem un lloc del qual no tenim clar
el nom. A les guies ens parlaven de Pe-
45

9. JORNADA 7 (20 km) DIA TEMPS Tothom para a fer-se les fotos. Trobem una parella jove
catalana que van com de passeig, sense motxilles. Pel
15.05.08 que comenten sembla que han fet tot el camí, però no
aclarim que vol dir això. Ens fan la foto de grup. Al costat
del cim hi ha l’ermita. Més avall, un gran tinglado amb
Arca Pino-Pe- serveis de tota mena, l’immens alberg de pelegrins i tot
d’altres coses. Al fons es troba la carretera, el pont i les
drouzo - vies del tren. El cartell de carretera ho anuncia: Santiago.
Quan entrem a Santiago -al barri de San Lázaro- surt el
Santiago de sol, que ens acompanyarà fins quasi l’Obradoiro.
Compostela
Es fa llarg el camí pels trams urbans. Sempre sembla
que han de ser més curts. Semàfors, La Caixa. Som a la
0 Arca Pino- civilització! Núvols amenaçadors, negres, cobreixen part
Pedrouzo del cel. Per aquest cantó la ciutat és maca, moderna. Tot i
que es fa llarg, arribem. Apareix el casc antic i la catedral.
L’Obradoiro. pelegrins, tunants (de tuna), llogadores d’ha-
bitacions, turistes, gent demanant almoina, ral•li de cot-
xes -aparcat davant del palau-hotel del costat-, venedors
5 de recors, fotografies,... Correm a fer-nos la Compostela.
Cal fer una mica de cua, omplir unes dades i unes noies
que ni punyetera idea de llatí et fan el certificat amb el teu
Està entre que si plou o no plou. Mentre prenem el cafè al nom en llatí (o no). El llatí és una llengua que evoluciona
bar decidim què fer. Capelina. I que hi hagi sort. Sortim. ràpidament. L’ortografia del nom llatí del JP ha canviat en
Comença a ploure. Em trobo amb Dussel, l’alemanya. el temps que va de l’anterior Compostela a l’Actual.
Xerrem uns minuts. Tot i que parla una mica de castellà,
10 acabem en anglès. Ens va millor. Discret, no vull fer-me
Lavacolla (aeroport) JL està obsessionat -fa mesos que en parla- que res d’ho-
pesat; la deixo enrere, tement de no veure-la més, com tel, que es lloguen habitacions -competència il•legal a al-
sol passar. Els eucaliptos i els roures envolten el camí. bergs i hotels-, i ja n’ha emparaulat una només arribar.
De mica en mica es va notant la proximitat a una gran Hem d’anar a veure les habitacions; dues, de tres places
ciutat, si és que es pot anomenar així a Santiago. Més cadascuna. Ens les quedem. La veritat? Humitat perma-
trànsit, més cases,... nent. Llits poc còmodes. Mantes pesades. Pel demés,
15 està passable. Net, això sí. En JL també sap on dinar bé;
Monte do Gozo En algun punt del camí -a les 9:00- arriben a l’imprevist ara hi ha personal nou, dues dones a qui interroga. Una
Mesón Porta de Santiago -casualment el mateix nom de portuguesa, l’altre la mestressa, acabada de de divorciar
l’alberg d’on venim- on per sorpresa de tots HA LLEGA- -per això ara surt de la cuina i se la veu més-, explica. Di-
DO EL PAN ! Ens repartim uns exquisits entrepans de nem cuina popular gallega; callos, caldo gallego, cocido,
San Lázaro tonyina i tot allò. Quan entrem és mig ple, però en poca carne rustida, cordero rustido, queso con membrillo, vi de
estona s’omple del tot; gent dreta a la barra. Dussel seu la casa i gasosa.
20 santiago de a la taula del costat, amb un alemany que li dóna con-
versa; arrepenja el peu dret sobre una cadira: cal tenir
Compostela cura del peu. Entre la gent de la barra veig a Oslo. Vaig
a felicitar-la per la UEFA. No la veurem més, com a tant
altres. Ara que el camí s’acaba es fa present el fantas-
me de l’oblit i la separació. Ara que un comença a agafar
afectes amb els pelegrins més habituals un s’adona que
25 tot arriba a la seva fi, i un buit comença a fer-se lloc en
l’inconscient.
Sortim. Tot és moll, però fa sol. Pujada. Per les parets
del cementiri pugen els cargols. Els llimacs creuen els
camins. Aquí són grossos, però negres. A França, fa uns
30 mesos, eren marronosos. Comencen a aparèixer zones
urbanes disperses. Vaqueries barrejades amb xalets.
Un soroll immens ens fa adonar de que som ran de l’ae-
roport, del qual seguirem un temps el perímetre. Se sen-
ten els avions com s’enlairen, però els núvols els engo-
leixen ràpidament. Plou. És difícil fer certes necessitats
35 amb pluja, tot i que sembla que hauria de ser més net.
Avancem un pelegrí que arrossega un carretó, com al-
tres que havíem vist. Vull fotografiar-lo dissimuladament.
Em descobreix i s’enfada; no vol fotos. Li dic que el que
m’interessa és el trasto. Accepta, s’hi posa bé i fem la
foto. El tornaré a veure a Santiago, i el fotografiaré sense
40 adonar-me que és ell. El reconec a la foto pel trasto que
arrossega.
Monte do Gozo -una de les muntanyes emblemàtiques
de Santiago, segons ens explicaran- és un cúmul de co-
ses. Al cim un monument a Joan Pau II i els pelegrins.
45

10. 15 i 16 .05.08 Santiago de Compostela Després tornem cap a la
catedral. És agradable
passejar amb sol, amb
certa calma, per la ciutat,
veure la gent feinejant -la
peixatera, amb la caixa
da, té un gos canelo, però sembla que tenen bon rotllo. Hi lateral. Estan fent un acte litúrgic amb castellans i angle- al cap com qui res-. La
tornem més tard i ja és bastant ple. Trobem una tauleta sos, i uns tipus al darrere amb unes capes blanques amb pancarta a la facultat de
al fons, entre dues més, una plena i una buida. Totes són la creu de Santiago; són de la Orden de Santiago? Amb filosofia, queixant-se per
minúscules, i cal seure en tamborets de fusta, durs; tot discreció donem tota la volta a la catedral. Anem a parar què el govern vol reduir
convida a menjar ràpid i fotre el camp. La decoració i la a darrere de l’altar on, pujant per una escaleta, un indi- les hores lectives de filo-
llum és dels anys cinquanta/postguerra, abans del pop vidu disfressat de ves a saber què li explica a un pelegrí sofia a l’educació secun-
(l’altre, l’estètica). Prendrem un pica-pica a repartir: mus- estranger que ha d’abraçar un bust immens de Santiago dària. Aquestes ciutats
clos al vapor, musclos en escabetx, pebrots -tots non-, que ens dóna l’esquena. Ell s’esforça en fer-ho bé. Nos- petites es conserven més
pop, xoco en tinta, alguna cosa més que no he aconse- altres anem a darrere, i fem el què podem. Desprès cap tradicionals, tant que aquí
guit recordar, pa esplèndid, ribeiro clar. 48 €. Darrere a sota, a la cripta. no recordo haver vist cap restaurant xinès, àrab, McDo-
Després d’un dinar així, i tenint habitació, res millor que teníem una parella catalana, aprop uns pelegrins guiris; nalds,... i algun n’hi deu haver, però...
una migdiada. A mig fer truquen al mòbil. Ens donen un han arribat els italians, i més tard els blaveros i la seva Una volta més, algunes fotos i sortir. A l’escala, sorpre-
contacte per fer una visita. Millor anar per feina: crido cridòria. “Força Itàlia . Visca Catalunya ! Vaja, sembla sa. Dussel se m’acosta de sobte. Em saluda i m’allarga Arribem amb temps a la catedral. Ens presentem, ens
als altres i ens posem en marxa. Passem -per error, és el que han canviat. El noi té un discurs per a cada ocasió. la mà. Xerrem un moment. M’explica que s’ha pres un donen les entrades i a esperar. Finalment apareix la guia,
primer que trobem- per Turismo de Galicia: no és allà on S’adapta. S’agraeix. També hi dia de descans, que els seus peus estan molt delicats. més jove que la catedral, originàriament romànica, men-
hem d’anar. Una noia atén a uns francesos en un castellà ha dos pelegrins que no haví- Sempre em penediré de no haver-li demanat una foto. tre que la guia és gòtica, tota de negre, cara inquisitiva,
perfectament intel·ligible: ni un borrall de francès, ni oui. em conegut abans: dos que és Desapareix entre la gent. JP diu haver-la vist a la tarda, nas cleopàtric. Diuen que els gallecs responen amb pre-
Arribem a Turismo de Santiago. Està reunit. Quedem per el tercer o quart cop que fan el passejant per Santiago. guntes; ella ja pregunta directament, abans que se li pre-
les sis. Donar una volta i tornar. Arribem puntuals, ens Camino...des de Somport. gunti res. I quan acaba diu: “¿Alguna pregunta? I en dos
presentem i anem al cafè SUSO, que ens diu que és tota Mentre esperem que es facin les 12:00 per la visita, deci- segons arrenca a caminar: ha passat el temps. La visita
una institució, on van a parar tots els pelegrins. I el JL Divendres. Sembla mentida, dim anar a la Col·legiata Santa Maria la Mayor y Real del comprèn el palau-castell que inicialment va ser del bisbe
sense saber-ho! Tenim mal guia, ja ho veig. Xerrem du- llevar-se a les 9. I aquella hu- Sar, una interessant església romànica modificada. Sem- Xelmírex, i més tard passem a la teulada de la catedral.
rant una hora sobre Santiago, el Camino, els pelegrins, mitat a l’ambient, tot i l’artefac- bla ser que devien edificar en un lloc poc adequat i sense La història de l’edifici, del conjunt i de la ciutat. Les vistes
el turisme i arreglem el món. En acabar ens regala uns te que la mestressa té -ara aquí massa èxit, ja que l’església -les naus, les columnes, els esplèndides, i el dia que acompanya: sol moderat, vent
detalls de marxandatge i ens diu que tenim reservades ara allà- per tota la casa, que murs- es desnivellaven, obrint-se com un ventall. feble. Perfecte.
quatre entrades per a la visita guiada a la teulada de la no sabem ben bé què és, però
catedral per l’endemà a les 12. Gràcies. sembla un escalfador, deshu- Fue fundada en el año 1134 y después beneficiada
mificador,...ves a saber. Ens por el primer arzobispo de Compostela, Diego Xelmí-
Sortim a donar un volt i a fer cas al nostre informador. sentim tant poc còmodes que rez. Es el edificio románico mejor conservado de San-
Ens ha recomanat el Gato Negro, un bar de marisc, po- ningú es dutxa: ja ho farem al tiago, aunque de un modo casi milagroso: bien por
pular i tradicional. I cap allà amem. Tancat. A la façana la migdia! Mentida. un defecto en la fábrica, bien porque cedió el terreno
silueta d’un gat negre. El local del costat, que fa cantona- frecuentemente anegado por las aguas del vecino río,
Sortim per esmorzar. Capritx. Algú vol xurros amb xoco- las bovedas bajaron, inclinando las columnas y los
lata. Finalment trobem un lloc ideal; es diu Botafumeiro. muros, por lo que en el siglo XVIII se le añadieron
Cal esperar: que s’escalfi l’oli, preparar la xocolata,... unos enormes contrafuertes que evitarán su derrum-
Mentrestant, arriben els italians ! Són a tot arreu! I la xo- be. El íntimo interior, de hermosas y armónicas pro-
colata amb xurros...la pitjor que recordo. Vaja, un xurro. porciones, impresiona por esa embaucadora inclina-
Curiositat de turistes: a la paret del local, que té pedra ción antigravitatoria de las columnas. I és veritat.
natural i fa relleus, hi posen monedes arrepenjades, com
aquells que tiren monedes als pous i les fonts. Passen
els blaveros: Força Itàlia . Visca Catalunya ! I adéu. Fins
una altra.
En sortir es veu com arriben els primers pelegrins, els
que venen del Monte do Gozo. A la plaça -ara fa sol- hi
comença a haver moviment. Els del Ral·li de cotxes de
luxe s’estan preparant per sortir. Mirem d’entrar a la ca-
tedral, ja és hora. Tot tancat. Finalment entrem per un

11. 16 i 17 .05.08
Per dinar escollim el Casino, on hem pres una cervesa a la terrassa -al carrer- i la feina
ha estat resistir el mal temps del moment. Amanida de fruites, guisat de fruits de mar,
Santiago de
solombiños, lluç al forn. Pastís. Només faltaria que ho posessin en francès. La veritat, no Compostela
és el que ens esperàvem. Molta floritura a la carta, molt entorn,... No és dolent, però...
Tarda de compres, més amunt i avall, botigues, pelegrins, ruixats, vent, en JL que agafa
un vol avançat per raons de feina,... Els carrers són plens de botigues, restaurants, tor-
tas de Santigo, records,... Apareixen pelegrins que venien endarrerits, com el mallorquí
i l’alacantí.
2J van a donar un volt i surten del casc antic. Al parc de l’Alameda es troben amb : “Las
Marías”’ o las “Dos en Punto” eran en realidad Coralia y Maruxa Fandiño, dos her-
manas solteras que se pasaron cuarenta años saliendo a pasear por este parque
maquilladas y vestidas como quinceañeras, cuando en realidad superaban la cin-
cuentena, para ligar con los estudiantes universitarios.
Pronto se hicieron archiconocidas en la ciudad y ahora
forman parte de sus personajes más célebres.
Els tres que quedem acabem les compres i busquem un
lloc per sopar. En passar davant de Casa Manolo, on la nit
anterior els guiris-pelegrins feien cua, mirem com va. La
cosa pinta bé; hi entrem i fem un bon sopar. Fideus amb
marisc, mongetes tendres a la gallega, llenguado, xipirons,
iogurt. Tan aplatanats estem que prenem aigua, però sor-
tim contents. Fem un passeig nocturn per la ciutat, apar-
tant-nos del casc antic estricte. En JP ens ensenya i explica
la Casa de la Troya. Descobrim un urbanisme diferent, com
més atlàntic. Per acabar la nit entrem en un bar/pub. Guinness, whisky del bó, infusió,
i fem petar la xerrada una bona estona. I a dormir. Ningú no té ganes de passar per la
dutxa. La humitat i gelor que això implica a la casa de les habitacions meravelloses fa
que tot s’arronsi. Demà serem a casa i ens posarem com nous.
Diana a les 5:45. Amb discreció fem les motxilles i sortim. Caminant anem a la parada
del bus que va a l’aeroport. Els carrers són plens. Quasi som a l’estiu. El jovent torna de
festa, qui més bé qui més malament. La cua s’omple ràpidament. Molts pelegrins i algú
més. Unes noies que arriben tard. Sortim i amb algunes parades obligades arribem a
l’aeroport. En aquest tan petit tot és més ràpid i més còmode. Esmorzem i passem la
revisió. A la zona del duty free no hi ha quasi res -tres parades, no botigues- i solament
una d’oberta: un petit bar.
Esperem una estona davant la porta d’embarcament. Arriben les senyores d’Andorra.
Amb un cert retard arriba l’avió, embarquem i cap a Barce-
lona, on trepitgem terra a les 10:30 aproximadament. Hem
fet el darrer pas del Camino.