Apunts sobre el tema

1. 1
Transició, democràcia i autonomia.
1. Els inicis de la Transició (1975-1978).
1.1. Immobilistes, reformistes i rupturistes.
A la mort de Franco el 1975 es presentaven tres alternatives: - els immobilistes volien la
continuïtat del franquisme; - els reformistes proposaven una limitada democratització del
règim, i - els rupturistes representaven l’oposició al franquisme i proposaven un sistema
democràtic.
1.1.1. El govern d’Arias Navarro.
El 22-XI-1975, dos dies després de la mort de Franco, Joan Carles de Borbó va ser proclamat
rei. El monarca va confirmar com president del govern Carlos Arias Navarro, que va incloure
en el seu gabinet alguns reformistes com Manuel Fraga Iribarne (Governació) i José Maria de
Areilza (Exteriors).
Arias va presentar un programa de govern a les Corts de continuisme franquista amb drets de
reunió i associació restringits i sense preveure l’existència de partits polítics.
1.1.2. Les mobilitzacions populars.
L’oposició va crear organismes unitaris per presentar un programa comú de les forces
antifranquistes. La Junta Democràtica (PCE) i la Plataforma de Convergencia Democràtica
(PSOE) es van unir el 1976 en la Coordinación Democràtica o Platajunta, que reclamava la
ruptura democràtica, amb la formació d’un govern provisional i la convocatòria d’unes
eleccions contituents.
A Catalunya, a més de l’Assemblea de Catalunya, onze partits de tot l’espectre van organitzar
el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que va pactar objectius comuns amb la
Coordinación Democràtica.
Les forces democràtiques van organitzar manifestacions i mobilitzacions a favor de les
llibertats democràtiques, l’amnistia i els estatuts d’autonomia. Aquesta lluita va ser molt
forta a Catalunya, País Basc i Madrid. El govern i els empresaris van reaccionar amb
contundència (detencions, acomiadaments). Van destacar les manifestacions de l’1 i 8 de
febrer del 1976 a Barcelona i les vagues de Sabadell i del Baix Llobregat. La vaga general de
Vitòria (III-1976) es va saldar amb cinc morts i desenes de ferits.
1.1.3. el govern de Suárez i la reforma política.
Els reformistes tenien por que l’immobilisme d’Arias pogués desprestigiar la monarquia i
afavorir les forces de l’oposició. Aquests reformistes volien pactar amb l’oposició una reforma
de les institucions franquistes.
El rei Joan Carles i els seus col·laboradors van imposar la dimissió d’Arias (30-VI-1976) i la
seva substitució per Adolfo Suárez, un reformista procedent del Movimiento. Aquest va entrar
en contacte amb l’oposició democràtica i va promulgar un indult per a la major part dels presos
polítics.
El principal projecte de Suárez va ser la Llei de Reforma Política (LRP), que reconeixia els
drets bàsics i donava la potestat legislativa a unes Corts elegides de forma democràtica. La
LRP va ser aprovada per les Corts franquistes a canvi de què no es demanarien
responsabilitats polítiques. Després va ser ratificada pel referèndum del 15-XII-1976.
1.2. La construcció de la democràcia.
1.2.1. L’ampliació de les reformes.
En els mesos següent a l’aprovació de la LRP el govern va donar decrets que van permetre la
llibertat sindical, una amnistia per a delictes polítics i la legalització dels partits, llevat del
comunistes i d’ERC. També es van dissoldre el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), el Movimiento
Nacional i la seva premsa i els Sindicat Vertical. Per legitimar la successió monàrquica Joan de
Borbó va cedir els seus drets al seu fill Joan Carles.

2. 2
La legalització del PCE i del PSUC, a la qual s’oposaven els immobilistes i amplis sectors de
l’exèrcit i que era considerada imprescindible per les forces democràtiques, es va produir entre
els mesos d’abril i maig del 1976, fet que provocà una crisi de govern.
1.2.2. Les primeres eleccions democràtiques.
Les eleccions generals es van fer el 15-VI-1977. A la dreta destacava Alianza Popular (AP),
coalició dirigida per Manuel Fraga i que aplegava sectors immobilistes i reformistes. Des del
govern es va formar la Unión del Centro Democrático (UCD), dirigida per Suárez amb
franquistes reformistes i l’oposició moderada (liberals, demòcrata cristians i socialdemòcrates).
Del total de 350 diputats la UCD va obtenir 165. El PSOE va ser la segona força amb 118
escons. El PCE-PSUC va obtenir 20 diputats i AP solament 16.
A Catalunya la primera força va ser la coalició Socialistes de Catalunya, en segon lloc va
quedar el PSUC. La UCD i el Pacte Democràtic per Catalunya (coalició dirigida per Jordi
Pujol) van obtenir un resultat molt semblant. També van obtenir representació la Unió del
Centre-Democràcia Cristiana de Catalunya (UC-DCC), ERC i AP.
1.2.3. La Constitució del 1978.
Les noves Corts democràtiques van elaborar una Constitució per consens. Alguns aspectes
quedaven oberts, però era assumible per la dreta i l’esquerra. Fixava l’Estat com una
monarquia parlamentària en la qual la corona solament té funcions representatives. L’exèrcit
quedava sotmès al poder civil. L’Estat és no confessional, era abolida la pena de mort i es
desenvolupaven els drets i llibertats. Permetia les regions organitzar-se com comunitats
autònomes i feia cooficials les llengües pròpies de cada territori. També instaurava un Tribunal
Constitucional. Va ser aprovada per referèndum el 6-XII-1978.
2. La recuperació de l’autonomia.
2.1. El restabliment de la Generalitat de Catalunya.
Els diputats i senadors de Catalunya es van constituir com Assemblea de Parlamentaris
Catalans (VI-1977) i van demanar el restabliment de la Generalitat, el retorn del president de la
Generalitat a l’exili Josep Tarradellas i la formació d’un govern provisional a Catalunya.
Aquestes demandes en van concretar en la campanya Volem l’Estatut, que va convocar les
manifestacions de l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi i del 1977 a Barcelona.
Suárez va negociar directament amb Tarradellas el seu retorn (X-1977) i el restabliment de la
Generalitat provisional. Al XII-1977 Tarradellas va formar un govern de coalició amb les
forces democràtiques, llevat d’AP, que s’oposava a l’autonomia. Aquest govern va introduir
l’ensenyament obligatori del català i el 1978 la posar en marxa la Comissió mixta de
Traspassos Estat-Generalitat.
El 6-I-1978 es va constituir el Consell General Basc, amb majoria de membres del PSOE i del
PNB, sent lehendakari el socialista Ramón Rubial. Al III-1978 es va constituir la Xunta
Provisional de Galícia, promoguda per la UCD.
2.2. L’Estatut d’Autonomia de Sau.
L’Assemblea de Parlamentaris va nomenar una comissió de 20 diputats per redactar un
projecte d’Estatut.
El projecte, anomenat Estatut de Sau, pel nom del parador on va ser redactat, va ser aprovat
per l’Assemblea de Parlamentaris el 16-XII-1978. Al III-1979 va ser presentat al Congrés dels
Diputats, que després de llargues discussions i de retallades va ser aprovat al XII-1979, mentre
que un referèndum celebrat a Catalunya va donar una victòria aclaparadora del sí.
Catalunya era reconeguda com una nacionalitat. El català era declarat llengua cooficial. La
Generalitat quedava configurada per un Parlament (elegit per sufragi universal), un President
(elegit pel Parlament) i un Consell Executiu (nomenat pel President). L’organització judicial
culminava en el Tribunal Superior de Justícia.
La Generalitat disposa de competències exclusives en dret civil, turisme, cultura, investigació,
règim local, ordenació del territori, obres públiques internes, assistència social i educació. Té
competències compartides amb l’Estat en treball, justícia, ports, aeroports, ordenació del

3. 3
transport, medi ambient, institucions penitenciàries, etc. S’establia una policia autonòmica.
L’autonomia es finançaria amb transferències de l’Estat, recursos propis i impostos cedits per
l’Estat.
2.3. L’Estat de les Autonomies.
Des de l’aprovació de la constitució es va posar en marxa la formació de l’Estat de les
Autonomies. Es podia accedir a l’autonomia per l’article 151, al qual podien acollir-se les
nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia), o per l’article 143, més lent.
La majoria de les regions es van acollir a l’article 143, llevat de Navarra, a causa del sistema
foral, i Andalusia, que pel referèndum del 28-II-1980 es va inclinar per l’article 151.
El 1979 van ser aprovats els estatuts del País Basc i de Catalunya. El 1981 els de Galícia i
Andalusia. Entre 1982-1983 es van aprovar els de les altres autonomies. El 1995 es van
regular els règims especials de Ceuta i Melilla.
3. Crisi econòmica i obstacles a la democràcia.
3.1. Un context de crisi econòmica internacional.
La Transició va coincidir amb la crisi del petroli del 1973. La recessió va ser molt greu a partir
del 1974, quan es van unir la incertesa política i el retard en l’aplicació de mesures. A Espanya
els efectes de la crisi van ser molt greus: disminució de les exportacions, retallada de les
inversions estrangeres, caiguda del turisme i retorn d’emigrant d’Europa. La crisi energètica va
derivar en una crisi industrial, amb tancament d’empreses i augment de l’atur. La inflació va
assolir taxes superiors al 20% anual.
Les repercussions de la crisi a Catalunya van ser molt greus a causa del predomini del sector
secundari, el més afectat per la pujada dels preus del combustibles. Des del 1977 la caiguda de
l’activitat econòmica va superar la mitjana espanyola. L’atur es va disparar i això va comportar
la reducció del corrent immigratori i la davallada de la natalitat.
Els sectors més afectats a Catalunya van ser el tèxtil, la producció de maquinària i la
construcció. Això es va patir molt al Vallès, el Baix Llobregat i el Barcelonès. En canvi, va
créixer el sector terciari.
3.2. Els Pactes de la Moncloa.
El govern, els partits de l’oposició i les principals forces socials (patronal i sindicats) van signar
a l’octubre del 1977 els Pactes de la Moncloa.
Per controlar els preus es va devaluar la pesseta, es va controlar la despesa pública, es va
racionalitzar el consum d’energia i es van controlar els salaris.
Es va pactar una reforma fiscal amb un impost extraordinari sobre el patrimoni, el 1977, i
l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), el 1978, impulsats pel ministre
d’Hisenda Francisco Fernández Ordóñez. Amb quasi un segle de retard Espanya aplicava un
sistema tributari similar als països desenvolupats i posava les bases de l’Estat del benestar.
La reforma de la Seguretat Social incrementava el seu finançament públic, augmentava
l’extensió de l’assegurança d’atur i de l’assistència sanitària i incrementava les pensions de
jubilació.
3.3. Els obstacles a la democràcia.
Les principals amenaces a la democràcia eren l’involucionisme, el colpisme i el terrorisme.
L’extrema dreta va estimular un cop d’Estat. Alguns grups, com els Guerrilleros de Cristo Rey
i la Triple A, van promoure accions terroristes, com l’assassinat de cinc advocats del PCE i de
CCOO al carrer Atocha de Madrid (I-1977). També van destacar les incitacions de la premsa
d’extrema dreta (El Alcázar) i la conspiració militar anomenada Operació Galaxia (1978).
També van ser actius grups terroristes d’extrema esquerra, com el GRAPO (Grupos
Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre) i el FRAP (Frente Revolucionario
Antifascista y Patriótico).
El principal grup terrorista va ser ETA, que refusava la constitució del 1978, i que va provocar
77 morts el 1979 i 95 el 1980, sobretot contra militars i forces de l’ordre públic. A Barcelona
ETA va provocar l’atemptat d’Hipercor (1987), amb 21 morts i 45 ferits.

4. 4
A Catalunya es creà l’organització separatista Terra Lliure, que va cometre alguns atemptats i
segrestos fins la seva dissolució el 1995.
4. La consolidació democràtica (1978-1982).
4.1. El segon govern de la UCD.
Un cop aprovada la Constitució, Suárez va convocar noves eleccions legislatives l’1-III-1979.
Els resultats van ser molt semblants a les anteriors. UCD va ser la primera força (168), el PSOE
la segona (121) i les altres ja van quedar a molta distància. Coalició Popular, marca amb la qual
es va presentar l’AP de Fraga va quedar molt reduïda (9 diputats). A Catalunya van guanyar les
forces d’esquerra (PSC i PSUC) i apareixia la coalició Convergència i Unió (CiU), dirigida per
Jordi Pujol.
La UCD va formar un govern en minoria parlamentària presidit per Suárez. Hi va destacar
l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors (1980).
Però de seguida van sorgir molts problemes. A les eleccions municipals de l’abril del 1979 les
esquerres van triomfar a la majoria de les grans ciutats. A les eleccions autonòmiques del País
Basc i de Catalunya (III-1980) van guanyar el PNB i CiU, respectivament, mentre la UCD
s’enfonsava. Al V-1980 el PSOE va presentar una moció de censura contra Suárez que el va
desgastar molt.
La feblesa del govern va provocar lluites internes a la UCD entre els diferents grups que la
formaven (independents, ex-Movimiento o azules, liberals, demòcrata cristians i
socialdemòcrates). Finalment, Suárez va dimitir el 29-I-1981.
4.2. El cop d’Estat del 23-F.
Amplis sectors militars estaven descontents del sistema democràtic i van aprofitar la sessió
d’investidura del nou president del govern, Leopoldo Calvo Sotelo, per ocupar el Congrés
amb un grup de guàrdies civils dirigits pel tinent coronel Antonio Tejero. El capità general de
València, Jaime Milans del Bosch, va treure les tropes al carrer, mentre que el general
Alfonso Armada conspirava per esdevenir president del govern.
Eren diferents trames colpistes, però totes tenien l’objectiu de paralitzar el procés
democràtic.
El rei va desautoritzar els insurrectes en un discurs televisiu, a la vegada que altres generals no
se sumaven al cop.
4.3. El declivi de la UCD.
El govern de Calvo Sotelo va aconseguir signar amb els empresaris i els sindicats l’Acord
Nacional d’Ocupació. També va ser aprovada la Llei del divorci (IV-1981), amb el desacord
dels demòcrata cristians de la UCD. Una altra decisió trascendental va ser l’ingrés d’Espanya
a l’OTAN (30-V-1982), molt contestat per tota l’esquerra.
La UCD i el PSOE van aprovar el 30-VI-1982 la Llei orgànica d’harmonització dels procés
autonòmic (LOHPA), que volia posar un sostre a les competències de les autonomies.
La UCD va viure un procés de desintegració. Suárez va formar el seu propi partit, el Centro
Democrático y Social (CDS). Els demòcrata cristians i els liberals van pactar amb Fraga i els
socialdemòcrates amb el PSOE. Calvo Sotelo va haver de convocar noves eleccions generals.
5. Els governs de la democràcia (des de 1982).
5.1. La primera etapa de governs socialistes (1982-1996).
5.1.1. El nou panorama polític.
A les eleccions del 28-X-1982 el PSOE va obtenir la majoria absoluta. El seu líder, Felipe
González, va ser president del govern durant quatre legislatures (1982-1996).
La segona força va ser Alianza Popular, aliada amb sectors procedents de la UCD. CiU va ser
la tercera força. El PCE-PSUC es va ensorrar i de les seves restes van sorgir Izquierda Unida
(IU) i Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV). La UCD es va dissoldre.

5. 5
5.1.2. El procés reformista.
Per reactivar l’economia es van prendre mesures per garantir l’estabilitat financera (fusions
bancàries), reduir la inflació i estimular la inversió privada. Es va procedir a una reconversió
industrial, imprescindible per a l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que va
permetre el sanejament financer i l’adaptació tecnològica, però que va reduir el pes de la
indústria i va fer pujar l’atur. Això va provocar conflictes socials als sectors metal·lúrgic (Sagunt
i Biscaia) i de les drassanes (Galícia i Cadis).
El Tribunal Constitucional va anul·lar 14 articles de la LOHPA i amb els articles vàlids es va
aprovar la Llei del procés autonòmic (LPA). L’Estat de les Autonomies es va consolidar però
van quedar pendents temes com la distribució de competències entre l’Estat i les autonomies i
el finançament d’aquestes.
Van destacar les reformes educatives: Llei de Reforma Universitària (LRU), del 1983; la Llei
Orgànica del Dret a l’Educació (LODE), del 1985, que establia l’ensenyament obligatori fins
els 14 anys; i la Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE), del
1990, que establia l’ensenyament obligatori fins els 16 anys.
Espanya va ingressar a la CEE l’1-I-1986. El mateix any el govern va convocar un referèndum
en el qual va recolzar el manteniment d’Espanya a l’OTAN, amb un triomf del sí. Després
Espanya va ser una de les protagonistes de la signatura del Tractat de Maastrich (1992), que
va transformar la CEE en la Unió Europea (UE).
El ministre de Defensa, Narcís Serra, va emprendre una reforma de les forces armades amb la
reducció de la plantilla, la modernització i la subordinació dels militars al poder civil.
El 1985 va entrar en vigència la Llei orgànica de despenalització de l’avortament en
determinats supòsits, molt combatuda per l’Església i el PP.
Per fer front al terrorisme d’ETA es va signar el Pacte d’Ajuria Enea (1988), que unia totes les
forces polítiques basques contràries a la violència.
5.1.3. El desgast del govern.
Les reformes econòmiques van provocar un enfrontament del govern amb CCOO, a les quals
es va unir el sindicat socialista UGT (1988). Això va portar a l triomf de la vaga general del 14-
XII-1988. El govern va respondre amb mesures socials entre 1990-1995: universalització de
l’assistència sanitària gratuïta, enfortiment del sistema de protecció contra la desocupació i el
Pacte de Toledo, que garantia el sistema públic de pensions.
El govern va patir un fort desgast per casos de corrupció, com els de Juan Guerra (germà del
vicepresident del govern Alfonso Guerra) i Luis Roldán (director general de la Guàrdia Civil).
Però els pitjors atacs els va rebre per la guerra bruta contra ETA, amb la connivència entre les
autoritats i els Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), una formació de pistolers
integrada per membres de les forces de l’ordre i de l’extrema dreta, que entre 1983-1987 va
provocar una trentena d’atemptats contra suposats membres d’ETA.
La recessió econòmica mundial del 1992 i la pèrdua de la majoria absoluta a les eleccions
del 1993 van accentuar el desgast del govern socialista.
5.2. La primera etapa de governs del Partido Popular (1996-2004).
5.2.1. El govern en minoria (1996-2000).
El 1989 Fraga va unir AP amb els liberals i demòcrata cristians procedents de la UCD en una
nova formació, el Partido Popular (PP). El 1990 Fraga cedí la direcció de la nova formació a
José María Aznar. Aquest va obtenir una majoria relativa a les eleccions del 3-III-1996. Per
això va haver de signar acords de legislatura amb CiU, el PNB i Coalición Canaria (CC).
Va dur a terme una política moderada de diàleg amb la patronal i els sindicats amb l’objectiu de
reduir l’atur i la inflació. Va procedir a la privatització d’empreses públiques (Telefónica, Iberia,
etc.) amb l’objectiu de reduir el dèficit i poder integrar Espanya el 2002 en l’euro.
L’assassinat per ETA del regidor popular d’Ermua Miguel Ángel Blanco va provocar una forta
campanya contra l’organització terrorista, però també contra el nacionalisme basc. El PNB va
trencar els acords amb el PP i la coalició de govern en el País Basc amb el PSOE. Com a
conseqüència el PNB va impulsar el Pacte de Lizarra (1998), que incorporava l’esquerra
abertzale i excloïa acords amb els partits no nacionalistes.

6. 6
5.2.2. El govern en majoria (2000-2004).
A les eleccions del 12-III-2000 el PP va obtenir la majoria absoluta, recolzat pel creixement
econòmic motivat per l’acabament de la crisi econòmica del 1992 i per desenvolupament de la
bombolla immobiliària (des del 1998).
La majoria absoluta va permetre el govern modificar la legislació socialista: Llei d’Estrangeria
(regulava l’entrada d’immigrants), la Llei Orgànica d’Universitats (reduïa l’autonomia
universitària), la Llei Orgànica de Qualitat de l’Ensenyament (modificació de la LOGSE) i la
Llei de partits (il·legalitzava les formacions que no condemnessin la violència). El 2001 va ser
suprimit el servei militar obligatori, com a conseqüència dels anteriors pactes amb CiU.
El govern del PP va haver de fer front a una gran contestació social pel Pla Hidrològic
Nacional (que preveia el transvasament d’aigües de l’Ebre a València, Múrcia i Almeria) i
l’enfonsament del petrolier Prestige (2002). Una reforma del subsidi d’atur va provocar la vaga
general del 20-VI-2002, a conseqüència de la qual va ser retirat el projecte. Però la major
contestació va ser provocada pel recolzament d’Espanya a la invasió d’Iraq pels EUA i la Gran
Bretanya (2003).
De cara a les eleccions del 2004 Aznar va proposar com candidat del PP Mariano Rajoy. L’11
de març, tres dies abans, van esclatar una sèrie de bombes en trens de rodalies de Madrid,
amb 192 morts i més de 1000 ferits. El govern va atribuir els atemptats a ETA, però mentre
passaven les hores l’autoria assenyalava el terrorisme islàmic d’Al-Qaida. L’opinió pública va
desconfiar d’un govern que mentia.
5.3. La segona etapa socialista (2004-2011).
5.3.1. El primer govern de Zapatero (2004-2008).
A les eleccions del 14-III-2004 es va imposar el PSOE, dirigit per José Luis Rodríguez
Zapatero, que va formar un govern en minoria recolzat pels grups minoritaris (IU, ICV, ERC,
BNG -Bloque Nacionalista Galego-, Chunta Aragonesista i Coalición Canaria).
La inesperada derrota del PP, el tarannà (equilibri entre homes i dones en el govern) i les
mesures legislatives del seu primer govern van provocar un ambient de gran crispació atiat per
mitjans de comunicació afins al PP o a la seva dreta.
Entre les mesures d’aquest govern destaquen: la retirada de les tropes d’Iraq (2004), la
derogació del Pla Hidrològic Nacional, la reforma de les lleis educatives del govern Aznar (Llei
Orgànica d’Educació, 2005), la Llei orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes
(2004), la Llei de dependència, l’agilització dels tràmits de divorci, la llei que autoritzava els
matrimonis entre persones del mateix sexe i la regularització d’immigrants estrangers.
En política exterior el govern espanyol va ser un dels impulsors de l’Aliança de Civilitzacions,
que volia reduir la tensió entre el món occidental i el musulmà (2004). El referèndum del 20-II-
2005 va donar un sí al projecte de Constitució Europea, que va fracassar per l’oposició de les
opinions públiques de França i dels Països Baixos.
Però les mesures que van provocar més mobilitzacions contra Zapatero van ser el diàleg amb
ETA per aconseguir la pacificació del País Basc (2006) i l’aprovació del nou Estatut
d’Autonomia de Catalunya (2006), després del qual es van reformar altres estatuts, coms els
de la Comunitat Valenciana i d’Andalusia.
5.3.2. El segon govern de Zapatero (2008-2011).
A les eleccions del 9-III-2008 es va tornar a imposar el PSOE amb una majoria relativa, dins
d’un ambient de crispació i d’amenaça de crisi econòmica.
La crisi econòmica va començar el setembre del 2008, quan es va ensorrar el sistema
financer dels EUA. La crisi va arribar de forma ràpida a Europa, sent Espanya un dels països
més castigats perquè va esclatar la bombolla immobiliària. L’ensorrament de la construcció
va disparar l’atur a prop de 5 milions de persones i va provocar la fallida d’un sistema financer
basat en crèdits fàcils i a baix cost.
El govern no va saber reaccionar fins el V-2010, quan la UE, el Banc Central Europeu i els EUA
van forçar la presa de mesures dràstiques, contestades tant des del PP com dels partits
d’esquerra i dels sindicats (vaga general del 29-IX-2010). La resta de la legislatura va ser d’un
desgast permanent a causa de la crisi i de l’adopció de mesures erràtiques.

7. 7
La principal mesura legislativa no vinculada a qüestions econòmiques va ser l’aprovació de la
Ley Orgánica 2/2010 de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del
embarazo, que ampliava la legislació sobre l’avortament, molt contestada des de l’Església i
des del PP.
El desgast del govern es va reflectir en una sèrie de fracassos electorals: Parlament Europeu
(2009), Parlament de Catalunya (2010) i municipals i autonòmiques (22-V-2011). Finalment,
Zapatero es va veure forçat a avançar les eleccions generals.
L’únic aspecte positiu a destacar va ser l’alto al for permanent anunciat per ETA el 10-I-2011,
seguit el 20-X-2011 per l’anunci del cessament definitiu de la violència per par de la banda
armada.
5.4. El retorn del PP al govern (des del 2011).
A les eleccions del 20-XI-2011 el PP va obtenir la majoria absoluta (186 escons) i el PSOE,
dirigit ara per Alfredo Pérez Rubalcaba, el seu pitjor resultat des de la restauració de la
democràcia (110).
Mariano Rajoy ha format un govern que s’ha vist arrossegat per la crisi. Algunes de les seves
mesures han estat molt contestades, com la nova normativa de contractes de treball (vaga
general del 29-IV-2012), i altres han arribat tard perquè va esperar tres mesos a causa de les
eleccions d’Andalusia.
Les pujades de l’IRPF, de l’IVA i dels impostos indirectes han desacreditat el govern davant els
seus electors, als quals els havia promès una contenció fiscal.
Una possible intervenció per part d’organismes internacionals (UE, BCE, FMI), sobretot quan
s’ha conegut el forat financer de Bankia (V-2012), presidida fins aquell moment per l’antic
vicepresident econòmic d’Aznar, Rodrigo Rato, ha estat evitada per una política de dures
retallades socials.
El descrèdit s’ha accentuat per casos de corrupció com la trama Gürtel i la comptabilitat B de
l’antic tresorer del PP Luis Bárcenas. La pròpia monarquia està qüestionada per temes com
els negocis del gendre del rei, Iñaki Urdangarín, o la vida privada del rei Joan Carles (cacera
d’elefants a Botswana, relacions amb la intermediària de negocis de petroli Corinna zu Sayn-
Wittgenstein i activitats financeres del sobirà).
Mentre que a nivell del carrer s’han assolit els 6’2 milions d’aturats, s’han accentuat les
retallades socials (sanitat, educació, prestacions) i els desnonaments de les persones que no
poden fer front al pagament de les seves hipoteques. A la vegada que molts joves amb estudis
universitaris han començat a emigrar cap a països amb més perspectives de futur (Gran
Bretanya, Alemanya i els EUA).
A nivell polític també són contestades les propostes dels ministres de Justícia, Alberto Ruiz-
Gallardón (reforma del sistema judicial i limitació de l’avortament) i d’Educació, José Ignacio
Wert (Ley Orgànica para la Mejora de la Calidad Educativa, LOMCE).
6. La Catalunya autònoma.
6.1. El sistema de partits a Catalunya.
La dinàmica de partits a Catalunya és molt diferent a la resta d’Espanya. Al Parlament ha hagut
sempre un mínim de cinc forces representades.
La principal força ha estat Convergència i Unió (CiU) una coalició integrada pels nacionalistes
de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), dirigida durant molt anys per Jordi
Pujol, i els demòcrata cristians d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), dirigida primer per
Miquel Coll i Alentorn i, després, per Josep Antoni Duran i Lleida.
La principal força de l’esquerra ha estat el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), resultat
de la unió de dos grups socialistes catalanistes i de la Federació Catalana del PSOE.
La crisi del grup comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va donar lloc el
1987 a la formació d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), que integra col.lectius procedents
del marxisme i de l’ecologisme.
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha viscut vàries crisis internes, però s’ha
consolidat com una força independentista i progressista.
El Partit Popular (PP) vertebra una dreta espanyolista però amb resultats electorals molt
variables.

8. 8
Ciutadans (C’s) integra descontents amb el PSC, al qual considera massa catalanista, i amb el
PP, vist com massa tou amb el nacionalisme.
En termes generals, els grups nacionalistes obtenen els millors resultats en les eleccions
autonòmiques i els socialistes en les generals i municipals.
6.2. L’hegemonia de CiU (1980-2003).
Des de les eleccions del 20-III-1980 CiU va governar Catalunya, sent president de la
Generalitat Jordi Pujol. En aquesta primera ocasió solament va obtenir una majoria relativa,
però va poder posar en funcionament l’estructuració de l’autonomia. A les eleccions del 1984,
1988 i 1992 va obtenir la majoria absoluta. Mentre que el 1995 i el 1999 va ser simple.
Les principals preocupacions d’aquesta etapa van ser l’organització del govern i de la funció
pública, la creació dels Mossos d’Esquadra com a policia pròpia i el desenvolupament de
matèries bàsiques, com l’ensenyament i la sanitat, que requerien el traspàs de grans
pressupostos i molts funcionaris.
La qüestió lingüística i la catalanització de la societat van donar lloc a normes com la Llei de
Normalització Lingüística (1983), que promocionava el català a l’ensenyament i
l’administració. La creació de TV3, amb altres canals de televisió, d’emissores de ràdio i el
foment de la premsa i les publicacions en català segueixen la mateixa línia.
La Llei d’Ordenació del Territori (1987) estructurava Catalunya en 41 comarques i establia
els Consells Comarcals.
La millora de les infraestructures i dels serveis públics va posar sobre la taula el tema del
finançament econòmic, encara no resolt.
Catalunya, i Barcelona en concret van tenir una gran projecció internacional amb la celebració
dels Jocs Olímpics del 1992.
6.3. Els governs tripartits d’esquerres (2003-2010).
Després de les eleccions autonòmiques del 2003 les forces d’esquerra (PSC, ERC i ICV) van
formar un govern tripartit, presidit pel socialista Pasqual Maragall (2003-2006), segons els
acords del Pacte del Tinell. Aquest govern va impulsar una política centrada en l’educació, la
sanitat, el medi ambient, l’acció social i la projecció de Catalunya a Europa.
Però la tasca més coneguda va ser l’elaboració d’un nou Estatut, aprovat per tots els partits
llevat del PP, que va recórrer al Tribunal Constitucional. El Parlament va aprovar el projecte,
que va passar a les Corts, on va ser modificat, segons un acord entre Zapatero i el nou líder de
CiU, Artur Mas. El referèndum del 18-VI-2006 va aprovar el nou Estatut, amb el vot en contra
del PP i d’ERC, que el considerava molt retallat. El trencament entre ERC i el bloc PSC-ICV va
provocar un avançament de les eleccions a les darreries del 2006.
Es va formar un nou govern tripartit presidit pel socialista José Montilla (2006-2010), que va
haver de fer front a les dures conseqüències de la crisi econòmica del 2008.
El 28-VI-2010 el Tribunal Constitucional va fer pública la sentència sobre el recurs del PP
contra l’Estatut, situació que va irritar la major part de la societat catalana.
6.4. El retorn de CiU al govern (des del 2010).
A les eleccions del 28-XI-2010 va triomfar CiU, per majoria relativa, esdevenint president de la
Generalitat Artur Mas.
El seu govern s’ha caracteritzat fins l’actualitat per l’aplicació d’un sever programa de retallades
per fer front a la crisi econòmica. Vinculada a aquesta va estar la reclamació d’un pacte fiscal
que permeti un autogovern econòmic i que solucioni els problemes de finançament que
s’arrosseguen des de fa molts anys.
Fins l’estiu del 2012 el govern de Mas va disposar del recolzament parlamentari del PP, però la
total oposició de Rajoy a negociar el pacte fiscal i la gran manifestació independentista de l’11-
IX-2012, convocada per la plataforma Assemblea Nacional Catalana van inclinar Mas cap a
postures més sobiranistes.
Amb l’objectiu de consolidar aquestes postures va avançar les eleccions del Parlament de
Catalunya al 25-XI-2012, però el resultat va ser pobre per CiU (50 escons), sent reelegit Artur
Mas amb els vots d’ERC, esdevinguda la segona força parlamentària (21 escons), mentre s’ha
accentuat el declivi del PSC (20 escons) i s’ha consolidat un bloc espanyolista al voltant del PP
i de Ciutadans.