Comentari PAU de San Carlo alle Quattro Fontane de Francesco Borromini

1. Francesco
Borromini:
San Carlo
alle Quattro
Fontane

2. Fitxa tècnica
 Títol: San Carlo alle Quattro






Fontane.
Autor: Francesco Borromini
(Bissone, 1599 – Roma, 1667).
Cronologia: 1634-1667.
Estil: barroc.
Tipologia: església.
Materials: maó i estuc.
Localització: Roma (Itàlia).

3. Obres del mateix autor
Oratori de San Filippo Neri (1637-1649)

4. Sant’Ivo alla Sapienza (1642-1660)

5. Església de Sant’Agnese, a la Piazza Navona (1652)

6. Biografia de l’autor
 Francesco Castelli, anomenat Borromini, va ser l’arquitecte
més original de la Roma barroca. El seu pare era
picapedrer, ofici que el jove arquitecte va seguir inicialment, i
en els anys d’aprenentatge va tallar marbre per a la catedral
de Milà. L’any 1619 Borromini es va traslladar a Roma, on va
començar a treballar sota les ordres de Maderno a la Basílica
del Vaticà i també va col·laborar amb Bernini al palau Barberini.
 El seu primer gran encàrrec va ser l'església de San Carlino.
Iniciada l’any 1634, Borromini hi va aportar el seu nou
concepte arquitectònic basat en el moviment ondulant, tant
en l’espai extern –planta i alçat- com en la façana.
Maderno: Façana de i escala obra Vaticá.
Bernini: Palau BarberiniSant Pere del de Borromini.

7. Descripció formal
 Borromini estructura la façana de l’església de San Carlino en
dos pisos. Cadascun es divideix en tres carrers a partir d’una
combinació de columnes enormes, anomenades d’ordre
gegant. Ambdós cossos estan separats per un entaulament
que reprodueix l’ondulació creada pel joc de formes còncaves
i convexes que hi ha entre els carrers laterals i el carrer
central.
 Al pis inferior, al nínxol central, hi ha la imatge de sant Carles
Borromeo sota les ales de dos querubins. Al pis superior hi
sobresurten un petit templet o edicle i el medalló sostingut
per àngels que trenca l’entaulament. Tant el medalló com les
columnes d’ordre gegant potencien la sensació de verticalitat
i, per tant, de lleugeresa.

8.  La planta es pot definir a partir d’espai central octogonal de
costats ondulats, al qual s’han afegit, a l’eix longitudinal, dos
elements semicirculars –vestíbul i capella major.
 En alçada, 16 columnes d’ordre compost permeten habilitar
portes, nínxols i capelles als intercolumnis, sobre les quals un
entaulament segueix les formes capricioses de la planta i sosté
les quatre voltes de quart d’esfera que cobreixen les capelles i
el vestíbul. Entre les quatre voltes, s’hi articulen quatre
petxines àmplies que defineixen una cúpula ovalada
espectacular, decorada amb cassetons geomètrics –
octàgons, creus i hexàgons- que es van fent més petits seguint
les lleis de la perspectiva. Aquest recurs augmenta la sensació
d’espai interior, l’amplitud del qual es veu reforçada encara
més per la llum blanca que entra per les lluernes de llanternó
que corona la cúpula.

9. Entorn i integració urbanística
 El solar ocupat pel petit convent de San Carlino està ubicat a la
intersecció de les antigues Strada Pia i Strada Felice, traçades
pels papes Pius IV i Sixt V, en un indret que ha estat considerat
un punt cabdal de l’urbanisme romà. A les cantonades de la
confluència dels carrers, s’hi van disposar quatre fonts que
donen nom al lloc. L’arquitecte italià va saber superar amb
brillantor la irregularitat del terreny i va aprofitar les petites
dimensions de l’espai on s’havia d’ubicar.

10. Funció, contingut i significat
 San
Carlo
alle
Quattro
Fontane, anomenada popularment San
Carlino per les seves dimensions
reduïdes, va ser construïda per l’orde
espanyol dels Trinitaris Descalços, una
congregació monàstica pobra i austera, la
principal dedicació de la qual era obtenir
fons per alliberar els cristians captius dels
musulmans.
 L’església i el claustre (1638-1641) va ser la primera obra de
Borromini en solitari i la façana (1665-1667) l’última de la seva
carrera. Aquesta particularitat fa que San Carlino sigui
considerada una de les construccions més significatives de la
trajectòria
d’aquest arquitecte. També és una de les
arquitectures més singulars del Barroc italià.

11. Models i influències
 Els models utilitzats per Borromini a l’església de San Carlino
tenen com a fonts principals els últims treballs de Miquel
Àngel, com ara la capella Sforza a Santa Maria Major de Roma. La
façana també es relaciona amb la del temple romà d’El Deir a
Petra, que Borromini podria haver vist en un dibuix o un gravat.
A més, el sistema d’empetitir els cassetons a la cúpula va ser
copiat del Panteó de Roma.
 D’altra banda, l’artificiositat i el dinamisme de San Carlino
suposen un exemple magistral de l’arquitectura barroca italiana.
Miquel Àngel: Petra (segle II
Temple d’El Deir acapella Sforza d. C.)