Presentació d'aula sobre el tema

1. HISTÒRIA D’ESPANYA
2 BATX

2. • Entre el 1959 i el 1975, l’economia espanyola, i sobretot la catalana,
creix a un ritme sense precedents. Espanya es va integrar als països
industrialitzats, però el nivell de renda per habitant era inferior. El
creixement fou el resultat de la incorporació d’Espanya a l’onada de
prosperitat que vivien els països de l’Europa Occidental després de la
Segona Guerra Mundial.
• El desenvolupament econòmic va determinar una transformació
profunda de la societat i va impulsar la difusió de noves pautes de
comportament. No obstant, no va anar acompanyada de reformes
polítiques. El franquisme era una dictadura ancorada en l'
immobilisme polític.
• La manca de llibertats i les noves condicions socials van estimular el
desenvolupament de moviments d’oposició al règim. Els exponents
principals: protestes obreres, protestes d’estudiants i protestes de
les organitzacions veïnals. El règim va entrar en una crisi davant la
proximitat de la desaparició del dictador.

3. • El govern format per Franco l’any 1957 i els successius van suposar un
canvi significatiu. Serà la transició cap a la segona etapa, dominada pels
tecnòcrates.
• Aquesta nova generació de polítics, Alguns dels quals estaven vinculats a
l’Opus Dei i relacionats amb elits econòmiques consideraven el creixement
econòmic com la principal garantia d’estabilitat social. El seu perfil era més
tècnic que ideològic i tenien com objectiu la incorporació a la gestió de
l’Estat de criteris de racionalitat i eficàcia econòmica per assegurar
continuïtat del règim. Volien un reformisme tècnic per trobar una sortida
a la greu situació econòmica i social derivada de l’autarquia.
• Causes del canvi d’orientació:
1. Mala conjuntura econòmica de finals de la dècada del 1950.
2. Pressió dels organismes internacionals.
3. Augment de les protestes socials.
4. Europa vivia una etapa de recuperació econòmica després de la Segona Guerra
Mundial, l’economia espanyola estava disposada a aprofitar les condicions
favorables.
Els governs del “desarrollismo”

4. • La primera acció correctora va ser el pla d’estabilització (1959). El
seu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal i afavorir la
liberalització comercial i financera. El projecte d’actuació comprenia
tres grans eixos:
- Estabilització de l’economia. Per reduir la inflació es van apujar els tipus
d'interès bancari, es va limitar la concessió de crèdits i es van congelar els
salaris. Per poder limitar el dèficit públic es va portar a terme la reforma fiscal
per augmentar la recaptació i per limitar la despesa d l’Estat.
- Liberalització interior de l’economia. Es va dur a terme a partir de l’eliminació
d’organismes estatals interventors i posant fi a la reglamentació dels preus
fixos.
- Liberalització exterior de l’economia. L’objectiu era eliminar els obstacles a
l’entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capitals exterior.
S’anuncia la convertibilitat de la pesseta per facilitar els intercanvis.
• A canvi, diversos organismes internacionals van atorgar préstecs a
Espanya per evitar una suspensió de pagaments. A llarg termini la
finalitat d’aquestes mesures era incorporar Espanya als mercats
internacionals.
El pla d’estabilitzacióCONVERTIBILITAT: Decisió que fixa el valor d’una moneda
amb el d’altra moneda més estable (dòlar) o amb el patró or.
Un sistema monetari convertible garanteix que el valor
d’una moneda sigui previsible i així evita canvis inesperats
en la cotització.

5. • A la dècada del 1960 es posaren en marxa els plans de
desenvolupament econòmic i social. En total, es van promulgar
tres, que tingueren una vigència quadriennal (1964-1967, 1968-
1971, 1972- 1975). Per supervisar-ne el funcionament es va crear
el càrrec de comissari del pla de desenvolupament: Laureà López
Rodó. El projecte consistia a aplicar una planificació econòmica
indicativa, amb l’objectiu d’impulsar des de l’Estat el creixement de
l’economia mitjançant: programar activitats del sector públic i oferir
als inversors privats informació i previsió i incentius fiscals i
subvencions.
 Aquest projecte tenia dues línies d’actuació: les accions
estructurals, que pretenien solucionar algunes deficiències de la
indústria i els pols de desenvolupament que intentaven reduir els
desequilibris econòmics regionals. A Catalunya va tenir poca
repercussió. L’actuació més important va ser l’impuls al sector
petroquímic a Tarragona i ajuts a la construcció d’una refineria de
petroli (iniciativa i capital privats).
Els plans de desenvolupament

6. • En general no va assolir els objectius programats en gran part
perquè els recursos públics eren pocs i a vegades es
malbarataven o s’invertien de manera ineficaç. Malgrat que
globalment van tenir escassa rellevància, l’èxit més gran va
ser proveir la iniciativa privada d’infraestructures i de
productes bàsics que van afavorir el creixement industrial.

7. • L’economia catalana va anar creixent entre el 1960 i el 1974 i
ja des del 1950 es va mantenir per sobre de l’economia
espanyola. Les causes del desenvolupament van ser una
renovació de les activitats agràries i un gran increment dels
sectors secundari i terciari. Aquest creixement industrial va
ser degut al millorament de la productivitat gràcies als baixos
salaris, a la importació tecnològica i la inversió de capitals
estrangers. L’augment de la productivitat va permetre la baixa
dels preus i això va afavorir les exportacions. L’augment del
nombre d’assalariats va augmentar el de consumidors, que
juntament amb la difusió de les compres a termini van donar
lloc a un augment de la demanda de béns de consum
duradors.
Una industrialització accelerada

8. • A Catalunya, igual que a la resta d’Espanya, totes les branques industrials
es van expandir. Algunes van esdevenir el motor de creixement econòmic
com la indústria metal·lúrgica vinculada a la producció d’automòbils,
d’electrodomèstic i de maquinària (però menys).
• La indústria química, l'energètica, la siderúrgica, la de la construcció naval i
la de la construcció van tenir una taxa de creixement molt elevada a tota
Espanya. Els sectors més tradicionals també van experimentar un augment
molt significatiu. El creixement més intens va ser a les zones amb tradició
industrial: Biscaia, Catalunya, Astúries, però també es va produir una
expansió econòmica a zones noves com Madrid. També es van crear nous
enclavaments industrials (Valladolid, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis,
Huelva, València i Burgos).
• L’estructura industrial catalana va continuar assentada sobre el predomini
de la petita i la mitjana empresa. A Catalunya no hi havia grans empreses
amb una presència de capital públic de l’INI, excepte la SEAT, la Pegaso i
ENHER. Es va consolidar la concentració econòmica a les cinc comarques
industrials de la rodalia de Barcelona (Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès
Occidental, Vallès Oriental i Maresme) que reunien el 70% de la producció
industrial.

9. • Les transformacions econòmiques de la dècada del 1960 van
provocar la crisi de l’agricultura tradicional. Aquesta es basava en
l’abundància de mà d’obra, els salaris baixos i l’adequació de l’oferta
a les demandes del mercat. A més, subsistia un ampli minifundisme
al costat de grans latifundis.
• L’èxode rural i la disminució de la mà d’obra pagesa va fer
augmentar els salaris. Els empresaris agrícoles van iniciar un procés
de mecanització i ús d’adobs químics. La intensificació dels conreus
va reduir més l’ocupació al camp i va fer augmentar l’emigració. El
millorament de la renda de la població va comportar una
diversificació de la demanda d’aliments. Per millorar la
productivitat agrària el govern va estimular la concentració
parcel·lària i va promoure la construcció de regadius. La població
activa agrària va disminuir.
La reconversió de l’agricultura tradicional

10. • A Catalunya, entre 1950-1975, el nombre de pagesos es va reduir a
la quarta part. La composició del producte agrícola català va
canviar: la producció de cereals va disminuir i va augmentar la
viticultura, la fruita, els cítrics, els productes d’horta i els tubercles.
L’expansió de la superfície dedicada a arbres fruiters es va donar
sobretot a les comarques de la plana lleidatana. La ramaderia
intensiva va tenir una gran expansió esglaonada en tres etapes:
primer va créixer el sector de l’aviram; en segon lloc, el sector
porquí i finalment el vacum.

11. • En la dècada del 1960, es va donar un augment considerable del pes dels
serveis en el conjunt de l’economia espanyola. Els factors que influeixen
en la terciarització van ser un procés d’urbanització molt intens l’augment
de les xarxes de distribució i de comerç, la millora dels mitjans de
transport i comunicació i, especialment, el turisme. Durant aquests anys, a
Catalunya, el sector terciari va ser menys important que el secundari.
• El boom turístic de la dècada del 1960 va comportar una font d’ingressos
elevats i l’augment de l’activitat hotelera i dels serveis complementaris. El
benestar europeu i la generalització de les vacances pagades va generar
un flux de turistes a Espanya.
• Les necessitats de finançament van promoure també el creixement del
sector bancari.
• El comerç internacional també va experimentar canvis significatius. Van
augmentar les importacions, sobretot de béns d’equipament, productes
energètics i derivats i matèries primeres, i les exportacions, sobretot de
béns acabats. La balança comercial es va mantenir negativa durant tot el
període.
El progrés del sector terciari

12. • La clau del creixement econòmic va ser l’obtenció de recursos de
l’exterior per finançar les importacions, que desequilibraven la
balança de pagaments, però que eren imprescindibles pel
creixement industrial.
• Aquests recursos van ser la inversió de capitals, fonamentalment
de l’Europa occidental i destinats a la indústria; les divises
proporcionades per l’arribada massiva de turistes europeus i les
remeses que els espanyols que havien emigrat a Europa enviaven a
les seves famílies.
El finançament exterior del creixement

13. • Entre les limitacions principals destaca la polarització del
creixement econòmic en els sectors industrials i de serveis i
l’abandó relatiu del sector agrari, com a conseqüència, el camp va
restar en una situació de retard i una bona part de la població rural
va emigrar. En segon lloc, es consolidà una economia amb una gran
dependència de la tecnologia i de la inversió estrangeres. Van
haver de comprar patents i importar maquinària, supeditació de
l’economia espanyola als ritmes de creixement i a les decisions
d’empreses estrangeres.
• Tot i l’augment del 40% en la renda per habitants entre els anys
1960-1975, el nivell de vida es va mantenir per sota del de les
economies més industrialitzades d’Europa.
Les limitacions de l’economia espanyola

14. • Fort augment demogràfic conegut com baby boom: de 30’4 milions
(1960) a 35’8 milions (1975). Les causes de l’espectacular augment
demogràfic van ser una natalitat elevada (millors condicions de
vida), el descens de la mortalitat (especialment la infantil per les
millores sanitàries) i l’augment de l’esperança de vida (fins els 70-76
anys). Es va fer una política natalista que mantingué alta la taxa de
fecunditat (2, 8 fills per dona).
• Composició per edats: augmenta el percentatge de població joves
(boom demogràfic) i de població vella (augment de l’esperança de
vida), en detriment de l’adulta.
• El creixement de la població catalana va ser encara més accelerat:
de 3,9 milions (1960) als 5,5 milions (1975). Sobretot per l’arribada
de la gran onada migratòria. La taxa de natalitat catalana es va
situar per sobre de la mitjana espanyola.
L’augment de la població
Evolució dels components demogràfics
a Espanya
Anys TN TM CN
1951-55 15,9 10,4 5,5
1956-60 18 9,9 8,1
1961-65 19,1 9 10,1
1966-70 19,7 8,7 11
1971-75 19,9 8,5 11,4

15. • El creixement demogràfic va anar acompanyat d’importants
moviments migratoris. El procés de mecanització i la modernització
agricultura va deixar molts pagesos sense feina, que van veure com
a única solució la emigració. Durant la dècada del 1960 es va
produir un intens èxode rural.
• Les zones agrícoles d’Espanya, com Andalusia, Extremadura, les
dues Castelles, Múrcia i Galícia, van ser les principals proveïdors
d’emigrants. Així més d’1 milió tres-cents mil espanyols van marxar
a altres països com França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica.
• Les migracions interiors van ser molt espectaculars, entre el 1962 i
el 1973, quatre milions persones van canviar de lloc de residència.
Les regions agrícoles van ser les principals proveïdores amb
destinació a Madrid, Catalunya, el País Basc i València.
Els moviments migratoris

16. • El procés migratori va ser especialment intens a Catalunya, on van
arribar 1, 8 milions d’immigrants entre el 1940 i el 1975. Va ser un
procés que es va fer sense cap planificació i per això va tenir
importants conseqüències i desequilibris regionals.
• Els immigrants procedien principalment d’Andalusia, Extremadura,
les dues Castelles i Aragó. Però també de les zones interiors i de la
muntanya de Catalunya a les ciutats. Els nouvinguts es van instal·lar
a Barcelona i al cinturó industrial (Badalona, Sta. Coloma, Sabadell,
Terrassa, Cornellà, St. Feliu de Llobregat, St. Boi...)
• Aquestes poblacions van créixer gairebé fins a la saturació i sense
disposar de les infraestructures necessàries. El barraquisme i la
proliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i amb
dèficits de serveis socials bàsics. En contrapartida, hi va haver un
despoblament progressiu, sobretot de joves, de l’Urgell, Pallars
Solsonès, la Conca de Barberà, etc.

18. • El desenvolupament de la indústria, més l’expansió del sector
serveis van suposar una transformació molt important de les
estructures socioprofessionals de la població. Quan a la distribució
sectorial hem de destacar el creixement del nombre d’obrers
industrials que va arribar als quatre milions.
• A Catalunya la xifra d’assalariats (85% de la població activa catalana
al 1975) era superior a la mitjana espanyola i semblant a les regions
europees.
• També va augmentar el volum de les classes mitjanes i es va
consolidar la burgesia urbana. Juntament als professionals
autònoms, va créixer el nombre de funcionaris de l’Estat i el de
professionals qualificats dedicats a la gestió industrial o financera i a
les activitats terciàries.
Els canvis en l’estructura social

19. • L’expansió de l’economia va comportar una transformació profunda de la
societat que va Deixar enrere la misèria i la rígida moral de la postguerra i
avançant cap a unes pautes socials i uns hàbits culturals propis.
• L’augment del poder adquisitiu va donar la possibilitat d’entrar a la
societat de consum que es va viure amb gran intensitat. Les llars
espanyoles es van començar a equipar amb nou utillatge com frigorífics,
televisors, altres electrodomèstics... A més es va popularitzar l’automòbil,
amb la comercialització del Seat 600, de producció nacional.
• El nivell educatiu de la població va millorar considerablement. L’any 1970
la Llei general d’educació, que va remodelar el sistema educatiu i va
suposar un augment de la població escolaritzada (des d’ensenyament
primari fins la universitat) i el creixement d’inversions de l’Estat en
l’educació, va disminuir de forma dràstica l’analfabetisme.
• També hi van haver canvis significatiu en la família amb la substitució de la
família extensa per la família nuclear (pares i fills) típica del món urbà i
industrial.
Les noves pautes socials i culturals

20. • La condició femenina també va canviar de forma substancial. La
dona comença a abandonar el paper tradicional, s’incorpora al món
dels estudis i el treball. La reivindicació dels drets de las dones va
donar lloc a un nou moviment feminista. Malgrat la incorporació de
la dona a noves activitats, la taxa d’ocupació femenina molt per sota
de la mitjana.
• La renovació de l’Església derivada del Concili Vaticà II va tenir gran
impacte a Espanya i va influir decisivament un sector de l’Església
que comença a distanciar-se del règim. Aquests canvis es van donar
en un context de secularització creixent i de disminució de la seva
influència.
• El progrés econòmic, la modernització social i el canvi de pautes
culturals van suposar menys suport social al règim. El canvi social va
estimular el creixement d’un nou tipus d’oposició que reclamava la
democratització del règim.

21. • L’obertura a l’exterior, el desenvolupament econòmic i la transformació
radical de la societat van dur el govern a emprendre un seguit de reformes
polítiques per amagar alguns aspectes del franquisme.
• L’ascensió política de Carrero Blanco va reforçar els tecnòcrates vinculats a
l’Opus Dei al si del govern. Els governs a partir del 1962 incorporaren nous
ministres de la línia tecnocràtica: Alberto Ullastres, Laureà López Rodó; i
joves falangistes com Manuel Fraga Iribarne (cartera d’Informació i
Turisme).
• L’objectiu d’aquest governs es va orientar cap a la promoció
desenvolupament econòmic, però també cap a una renovació política que
impliqués la modernització de l’administració, la legislació i les institucions
del règim. Segons el seu programa la prosperitat econòmica enfortiria la
pau social i supliria la manca de llibertats i de participació política de la
societat espanyola. El millorament del benestar social donaria aparença
de modernitat a la dictadura.
El govern dels tecnòcrates

22. • La nova orientació del govern obligà a un impuls legislatiu per
modernitzar les institucions, per apaivagar les tensions socials i per
canalitzar les discrepàncies entre les famílies. Al 1963 es crea el
Tribunal d’Ordre Públic (TOP): delictes polítics a jurisdicció civil. Es
pretenia suavitzar el perfil de la dictadura a l’exterior.
• Es va augmentar la tolerància i la permissivitat amb la promulgació
d’una Llei de premsa (1966) que suprimia la censura prèvia i es
podia publicar noves revistes públiques i llibres. Sí que es fixava un
sistema de multes i suspensions per als que superessin el marge de
tolerància previst. L’any 1967 la Llei de llibertat religiosa va
reconèixer la igualtat de totes les religions i la llibertat de culte i la
Llei de representació familiar va permetre l’elecció de 108
procuradors que formen el terç familiar. Només persones afins al
Movimiento i a més limitava el dret de vot als caps de família.
Les reformes legislatives

23. • Es va modificar el marc de les relacions laborals. Unes Lleis de convenis
col·lectius (1958) van permetre negociar salaris i condicions laborals entre
empresaris i obrers i havia establert els jurats d’empresa i els enllaços
sindicals. Aquest nou marc va permetre “l’entradisme” (entrada de
treballadors opositors als franquisme). Van ser molt importants les eleccions
sindicals del 1966, en les quals les candidatures impulsades pels sindicats
clandestins (CCOO i USO) van tenir èxit.
• L’any 1967 es va aprovar la Llei de la Seguretat Social que va ampliar els
mecanismes de cobertura social i que va suposar la construcció d’un incipient
Estat del benestar.
• Aquell mateix any es va promulgar la Llei Orgànica de l’Estat (LOE) amb la qual
es pretenia coronar l’edifici institucional del franquisme. Aprovada en
referèndum, introduïa retocs en algunes lleis fonamentals, depurava el
llenguatge feixista i confirmava la institució monàrquica del règim. A més,
concretava les funcions dels òrgans de l’Estat: mantenia la concentració
poders dictador, però introduïa la separació entre el cap de l’Estat i president
del govern (Franco va exercir els dos càrrecs fins al 1973).
• L’any 1969, i d’acord amb el que estipulava la Llei de successió, Franco va
designar com a successor a Joan Carles de Borbó amb el títol de Príncep
d’Espanya. Això va agreujar les tensions entre els tecnòcrates (partidaris de la
successió monàrquica) i els falangistes (volien impulsar les institucions del
Movimiento com a garantia de la continuïtat del règim).

24. • L’any 1962, Espanya va sol·licitar l' ingrés a la Comunitat Econòmica
Europea però se li va negar perquè no era un estat democràtic. No
obstant això, l’any 1970 es va aconseguir signar-hi un acord
preferencial que va permetre reduir els aranzels i va afavorir les
exportacions industrials espanyoles.
• Espanya va participar també en el procés de descolonització africà.
L’any 1956 França va pactar amb el rei del Marroc el reconeixement
de la independència del protectorat i Espanya es va veure forçada a
retirar-se. L’any 1968 es concedí la independència a Guinea
Equatorial i, el 1969, es va cedir al Marroc el territori de l’Ifni. Es va
mantenir el Sàhara occidental fins al 1975.
Les relacions internacionals

25. • Els enfrontaments entre reformistes i immobilistes al si del govern
esclaten públicament l’any 1969 arran de l‘escàndol Matesa
(empresa maquinària tèxtil connectada amb l’Opus Dei), que va
tenir a veure amb un frau fiscal relacionat amb l’exportació de
maquinària tèxtil. Van haver-hi denúncies de corrupció. L’afer va ser
àmpliament difós per la premsa i els sectors més immobilistes del
govern van culpar l’obertura informativa propiciada per la Llei de
Premsa.
• El cas Matesa va tenir repercussions polítiques importants perquè
va provocar l’expulsió dels sector més tecnòcrates del govern.
Carrero Blanco, vicepresident del nou govern, va veure la necessitat
d’endurir la política interna del règim tot restringint la Llei de
Premsa i augmentant la repressió.
El triomf de l’immobilisme

26. • Alguns delictes van tornar a ser considerats rebel·lió militar i l’Estat
d’excepció (1969 i 1970) va ser un recurs, i van augmentar les
detencions i la violència policíaca. El consell de guerra a Burgos
(1970) amb la petició de 6 penes de mort va suposar àmplies
protestes i una campanya internacional que demanava l’indult.
Franco va exercir el dret de gràcia.
• Les tensions internes centrades en la continuïtat del règim es van
decantar a favor de les posicions immobilistes avalades per Carrero
Blanco. Així, es va paralitzar el nou projecte de Llei d’Associacions
Polítiques i la nova Llei Sindical (1971) va ser només un recull de
normes ja vigents. També es va endurir la política sancionadora de
la Llei de Premsa.

27. • La protesta del treballadors va se un focus principal de tensió a
partir de la dècada del 1960, en què va augmentar la intensitat de
les vagues i de les reivindicacions obreres. Entre el 1960 i el 1975
els conflictes laborals van augmentar, sobretot a zones amb tradició
sindical més arrelada: Astúries, Barcelona, Guipúscoa i Biscaia entre
d’altres. La majoria dels conflictes tenien el seu origen en qüestions
laborals i molt es van acabar polititzant. L’any 1962, Astúries va
patir una vaga de minaires que es va estendre pels principals nuclis
industrials del país (500.000 obrers).
• La conflictivitat obrera estimulà el sorgiment d’un sindicalisme al
marge de l’oficial. Així, l’any 1964 neix a Barcelona CCOO, un
sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral i
política. Combinava acció il·legal (vagues) amb acció legal (elecció
enllaços sindicals). L’any 1967, un grup de sindicalistes vinculats a
les Joventuts Obreres Cristianes es separen de CCOO i funden UNIÓ
SINDICAL OBRERA (USO).
Els moviments socials d’oposició

28. • Una altre element de protesta va ser el moviment estudiantil, que
a partir de la dècada del 1960 va manifestar el seu ideari
antifranquista. L’any 1966, estudiants de la UB, en un acte celebrat
al convent dels Caputxins de Sarrià van crear el Sindicat Democràtic
d’Estudiants (SDEUB).
• Durant la dècada del 1970 es donen més moviments socials, entre
els quals tingueren gran importància dels moviments de les
organitzacions veïnals, impulsades per una minoria polititzada que
reclamava millors condicions de vida per als barris.
• La difusió dels postulats reformistes del Concili Vaticà II i la
preocupació per la injustícia social va donar lloc a l’aparició dins de
l’Església Catòlica d’actituds crítiques contra la dictadura. Van ser
exemples molt clars les declaracions de l’abat de Montserrat (1964)
i la participació d’organitzacions catòliques (JOC, HOAC) en les
mobilitzacions. Una part de la jerarquia eclesiàstica es va distanciar
del règim, com va quedar palès a la manifestació pacífica de 130
capellans a Barcelona contra els maltractaments a comissaria
(1960). La reivindicació democràtica va arribar també a les files de
l’exèrcit, on un grup d’oficials va crear la Unión Militar Democràtica
(UMD).

29. • L’extensió de la conflictivitat social va donar lloc al creixement i
recomposició de l’oposició política al franquisme. Els partits
polítics van renovar els seus dirigents i les seves activitats.
• A Catalunya l’organització d’esquerra amb una estructura
organitzativa clandestina més sòlida era el Partit Socialista Unificat
de Catalunya (PSUC) que va aconseguir una implantació social
considerable. També hi van tenir un paper important de les
organitzacions socialistes com el Front Obrer de Catalunya (FOC),
fundat el 1961, i el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Altres
grups amb presència testimonial poc activa van ser la Unió
Democràtica de Catalunya (UDC), el Front Nacional de Catalunya
(FNC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El 1974, va néixer
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC): catalanista de
centre.
• Tota aquesta oposició va coordinar la seva actuació: Comissió
Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969).
Els grups polítics antifranquistes

30. • A la resta de l’Estat el grup més actiu era el Partido Comunista de
España (PCE); també mantenia la seva organització el Partido
Socialista Obrero Español (PSOE), que al Congrés de Suresnes
(1974) va renovar la seva actuació i va elegir una nova direcció.
L’oposició moderada estava representada per la democràcia
cristiana, amb poca base social però amb alguns líders de prestigi.
L’any 1962, el PSOE va participar en el IV Congrés del Moviment
Europeu, anomenat “el contuberni de Munic” on es reivindicava la
necessitat d’una Espanya democràtica.
• Al País Basc, el Partit Nacionalista Basc (PNB) mantenia la seva
estructura. Però el fet de més repercussió fou la creació d’ETA l’any
1959 que barrejava idees socialitzants i de nacionalisme radical i va
propugnar una estratègia de lluita armada contra el franquisme a
partir del 1968.

31. • La reivindicació de l’ús de la llengua catalana va donar lloc a una
represa cultural que va aprofitar certa tolerància del règim. Va
emergir un moviment civil catalanista, que comportà l’aparició
d’unes primeres revistes en català (Serra d’Or) i la creació i
consolidació d’entitats (Omnium Cultural), projectes cultural
(Enciclopèdia Catalana), editorials (Edicions 62), etc. Però el
fenomen amb més incidència va ser la Nova Cançó catalana.
• Aquest moviment va anar acompanyat de campanyes
reivindicatives en defensa de la catalanitat i de les llibertats
democràtiques. Van tenir un gran ressò els Fets del Palau de la
Música de Barcelona (1960), on alguns dirigents van ser detinguts
per haver repartit fulls de mà i entornat cançons catalanistes.
També es va produir un moviment important de renovació
pedagògica (Rosa Sensat).
La represa cultural de Catalunya

32. • Carrero Blanco va ser la persona més important per mantenir la
unió de totes les famílies franquistes i assegurar la continuïtat del
règim després de la mort del dictador, Però el 20 de desembre de
1973 va ser assassinat per ETA a Madrid.
• A partir d’aquest moment la fractura entre els immobilistes i els
oberturistes va ser cada vegada més gran. Els immobilistes volien la
continuïtat a qualsevol preu. Els sectors més ultres s’oposaven a
qualsevol transformació. Eren els anomenats búnquers
(comandaments militars, vells falangistes i polítics més recalcitrants
com: José A. Girón i Blas Piñar). Els oberturistes creien en la
conveniència d’un canvi progressiu mitjançant la creació
d’associacions polítiques dins del Movimiento.
La crisi política del règim

33. • El gener de 1974 es forma un nou govern presidit per Carlos Arias
Navarro que pretenia unir oberturistes i immobilistes. El seu
programa “espíritu del 12 de febrero” pretenia un cert pluralisme
polític. Va prometre una nova llei municipal per triar els alcaldes i
els membres de les diputacions provincials, va augmentar el poder
dels procuradors a les Corts i va augmentar el nombre; també
anuncià reformes sindicals i una nova llei sobre associacions
polítiques.
• Els sectors ultradretans van denunciar un perill imminent i van
forçar que el govern d’Arias Navarro es decantés clarament vers
l’immobilisme. Els ministres oberturistes van abandonar el govern.

34. • A partir del 1973, creixement espectacular de la conflictivitat social i de la
contestació política. La protesta obrera i d’estudiants va augmentar
considerablement i els grups d’oposició van crear nous organismes
unitaris per reivindicar la democratització.
• L’any 1971 es creà l’Assemblea de Catalunya, que comprenia tota
l’oposició catalana i va mobilitzar una oposició de masses amb l’eslògan
“llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. En l’àmbit global espanyol, el
1974, per iniciativa del PCE es constitueix a París la Junta Democràtica de
España que integrava Comissions Obreres, partits d’esquerra i
personalitats de la dreta democràtica. El seu programa propugnava la
formació d’un govern provisional per implantar un règim democràtic i
adoptar de manera immediata mesures com l’amnistia, les llibertats
polítiques i sindicals i la legalització de tots els partits polítics. El 1975, el
PSOE impulsà la Plataforma de Convergència Democràtica juntament amb
la UGT, el PNB i altres sectors democratacristians. L’any 1976, la Junta i la
Plataforma, que tenien un programa semblant, es van fusionar en
Coordinación Democràtica o Platajunta.
L’expansió dels moviments antifranquistes

35. • Els últims anys de la dictadura va haver-hi una intensificació de la
violència política. D’una banda, ETA va augmentar els atemptats i
va sorgir un nou terrorisme ultraesquerrà (FRAP i GRAPO). D’altra,
el franquisme va intensificar la repressió: l’any 1974, va ser executat
Puig Antich, militant anarquista; el 1975, un nou decret llei
antiterrorista va significar la instauració d’un Estat d’excepció
permanent, i al setembre, van ser condemnats a mort i executats
dos activistes d’ETA i tres del FRAP.

36. • La malaltia de Franco es va anar agreujant els anys 1974 i 1975. Això
feia que no pogués exercir les seves funcions. El conflicte del
Sàhara serà un nou focus desestabilitzador. Aquest territori, ric en
fosfats, era cobejat pels països veïns. L’any 1973 els sahrauís havien
creat el Front Polisario, una organització nacionalista per la
independència. Espanya optà per acceptar la descolonització i
acceptà un referèndum d’autodeterminació
• Hassan II del Marroc organitzà l’octubre de 1975, la Marxa Verda,
invasió pacífica del territori sahrauí que va mobilitzar desenes de
milers de civils. El 14 de novembre es signa l’Acord de Madrid wue
suposava el lliurament del Sàhara al Marroc i a Mauritània.
• Franco va morir el 20 de novembre de 1975. Deixà un règim
anacrònic i en crisi profunda.
La mort del dictador