7. Mites altres civilitzacions Mites grecs Acció personatges principals Arbitrària Progressiu intent de racionalització Déus Sagrats Desacralització: L’única característica que els separa dels éssers humans és que són immortals, però tenen les mateixes virtuts i defectes amb un grau encara més elevat Models A imitar Poc respectables: Ja que són dominats per grans passions (enveges, rancúnies, odis,...) Autoritat Inqüestionable : són divinitats distants i terribles Qüestionables: Fruit dels seus grans defectes els éssers humans s’atreveixen a qüestionar-los Poder Absolut No és absolut: Estan sotmesos a la Moira (Destí); és el que més endavant s’entendrà per llei natural
8. Hesíode Teogonia 116 ss. Doncs bé, abans que res fou el Caos i després Gea de pregones sines, seti sempre ferm per a tots els immortals que senyoregen els cims de l'Olimp cobert de neu i el Tàrtar bromós, situat en l' indret més pregon de la terra de camins amplis. També fou Eros, que és el més bell dels déus immortals, aquell que amolla els membres i aquell que, en el cor de tots els déus ide tots els homes, enjova la ment i la voluntat més assenyada. Del Caos naixeren Èreb i la negra Nit. Al seu torn, de la Nit naixeren l'Èter i el Dia. [125] Els va infantar després d'engendrar-los unida plena d'amor amb Èreb. La Terra d'antuvi infantà un ésser igual a ella, Úranos cobert d'estels, capaç de cobrir-la del tot, estatge sempre segur per als déus benaurats. I va crear les altes muntanyes, sojorn plaent de les deesses, de les nimfes que habiten les fondalades del bosc. Va infantar també el mar eixorc, d'onades violentes, el Pontos, mancada del delejat amor. Tot seguit, però, de colgar-se amorosa amb Úranos, infantà Ocèan de remolins pregons, Ceu, Crios, Hiperíon, Jàpet, Tia, Rea, Temis, Mnemòsine, Febe de corona daurada i l'encisadora Tetis. Després d'ells naixé el més jove de tots, Cronos, de pensaments tortuosos, el més terrible dels seus fills. I va començar a odiar el seu progenitor exuberant. També dona a llum els Ciclops de cor superbiós, Brontes, Estèropes i Arges d'esperit temerari (són els qui donaren a Zeus el tro i els qui fabricaren el llamp). En tot són iguals als altres déus, tret del fet que tenen un sol ull al mig del. front. I és per aquest únic ull circular del seu front que reben el nom de Ciclops. La força, la violència i la destresa són presents en els seus actes. Encara van néixer tres fills més de Gea i d'Úranos, grans i poderosos, de nom esfereïdor de pronunciar, Cotos, Briàreu i Gies, criatures plenes de supèrbia. [150] De les seves espatlles prorrompen cent braços aterridors i dels seus muscles els creixen, a cada un, cinquanta caps, sobre els seus poderosos cossos. I una força terriblement espaordidora s'afegeix al seu aspecte imponent.
9. Tots els fills nascuts de Gea i Úranos eren criatures temibles i des del principi eren odiats pel seu propi pare: tan aviat com naixien, els amagava en les cavitats de la Terra i no els permetia de veure la llum. Mentre Úranos es complaïa amb el seu capteniment malèfic, la Terra immensa gemegava d'asfíxia i va preparar un ardit astut i perniciós. Cuitosa va crear una mena d'acer blanc, en féu una gran falç i s'adreçà als seus fills. Amb el cor afligit va dirigir-los paraules d'enardiment: «Fills meus i d'un pare soberg, si em volguéssiu creure, castigaríem l'afront ignominiós del vostre pare. Ell, doncs, és el primer que ha maquinat actes indignes». Així va parlar, però la por els dominà tots i cap d' ells no digué ni una paraula. Només el gran Cronos de pensaments retorts va gosar contestar a la seva mare estimada amb aquestes paraules: «Mare, et prometo que jo portaré a cap els teus propòsits, perquè el nostre pare, de nom odiós, no em produeix gens de pietat. Ell, doncs, és el primer que ha maquinat actes indignes».Així va dir, i el cor de la immensa Gea s'omplí de goig. El va portar d'amagat a l'aguait i li posa a les mans [175] la falç de dents esmolades i li va explicar tot el seu engany. I va arribar el gran Úranos portant la nit amb ell i, àvid d'amor, es va estendre sobre Gea i va expandir-se pertot arreu. El fill, des del seu parany, va estendre la mà esquerra i amb la dreta va empunyar l'enorme i llarga falç de dents esmolades i d'un cop sec li va amputar els genitals. El va tirar, a l'atzar, cap al seu darrere. I no van sortir en debades de les seves mans: totes les gotes de sang que van caure, la Terra les va acollir i, acomplert el temps, va infantar les poderoses Erínies i els grans Gegants, d'armadura refulgent, que porten a les mans llargues javelines. També va infantar les Nimfes anomenades Mèlies, sobre la terra immensa. Tan aviat com va tallar els genitals amb l'acer i els va llançar des de terra ferma a la mar agitada per les tempestes, aquesta se'ls va endur durant molt de temps. Per tot el voltant del membre immortal va aparèixer una escuma blanca i, dins l'escuma, va formar-se una donzella. De primer va fer cap a Citera la divina i d'allà es dirigí a Xipre tota voltada de mar. Allà va prendre terra la deessa bella i venerable i l'herba creixia per tot el voltant de la petja dels seus peus subtils. Déus i homes l'anomenen Afrodita, deessa nascuda de l'escuma, i Citerea de bella corona, perquè naixé de l'escuma i perquè s'adreçà a Citera. També l'anomenen Ciprogenes, perquè va néixer a Xipre, batuda per les ones,[200] i Filomedes, perquè va néixer dels genitals. Eros l'acompanyà i el bell Hímeros la seguia, tan aviat com va néixer i va encaminar-se vers l'aplegament dels déus. Des del principi posseeix aquest privilegi i li ha correspost aquesta tasca entre homes i entre déus: la intimitat amb les donzelles, els somriures, els fingiments, el dolç plaer, l'amor i la tendresa. El pare, l'immens Úranos, per ultratjar els fills que ell mateix havia engendrat, els donava el nom de Titans. Deia que amb els seus intents havien comès amb maldat una mala acció i que més tard en rebrien el càstig. La Nit va infantar Moros odiós i la negra Cer, i Tànatos. Va infantar també la Son i tota la raça dels Somnis. I la Nit tenebrosa els va engendrar sense compartir el llit amb ningú. Després encara va infantar Momos i la dolorosa Ezis, i les Hespèrides, que tenen cura, més enllà de l'oceà sorollós, de les belles pomes d'or i dels arbres que produeixen la fruita. També va posar al món les Moires i les Parques inexorables, Cloto, Làquesis i Àtropos, les quals concedeixen als homes quan neixen la possessió de la bona o la mala fortuna. [...]
10. Rea, junyida a Cronos, infantà fills il·lustres: Hèstia, Demèter, Hera de sandàlies d'or, el fort Hades que, amb un cor implacable, té el seu estatge sota terra, el Sacsejador que provoca baluerns eixordadors i el prudent Zeus, pare de déus i homes, que amb el seu tro fa trepidar la terra espaiosa. El gran Cronos els devorava tots així que, des del ventre sagrat, arribaven a la falda de la seva mare. D'aquesta manera pensava evitar que cap altre dels descendents il·lustres d'Úranos aconseguís els honors de la reialesa entre els immortals. Havia sabut, doncs, per Gea i Úranos ple d'estrelles que, per poderós que fos, estava destinat a ésser vençut per un dels seus fills, per la voluntat del gran Zeus. Per això no es lliurava a una vigilància inútil, sinó que, sempre a l'aguait, anava devorant tots els seus propis fills. I un dolor insuportable afligia Rea. Quan estava ja a punt de parir Zeus, el pare de déus i homes, va suplicar als seus pares, Gea i Úranos ple d'estrelles, que l'ajudessin a rumiar un pla per parir d'amagat el seu fill i perquè el gran Cronos de pensaments retorts, donés compte a les Erínies tant dels seus actes comesos contra el seu pare, com dels fills que havia devorat. I ells van escoltar i van atendre els precs de la seva filla estimada i [475]l'assabentaren del destí que estava escrit per a Cronos i per al seu fill de cor valent. La van enviar a Lictos, un poble ric de Creta, quan estava a punt d'infantar el darrer dels seus fills, el gran Zeus . I la grandiosa Gea va acollir-lo en l'espaiosa Creta per a nodrir-lo i protegir-lo. Quan l'hi va portar aprofitant la foscor de la nit ràpida, va dirigir-se, en primer lloc, a Dictos. El va agafar amb les seves mans i el va amagar en una cova profunda, sota les cavitats de la terra divina, en la muntanya de l'Egeu protegida per un bosc espès. Després va embolicar una gran pedra amb bolquers i la va donar al gran senyor fill d'Úranos, primer rei dels déus. Ell va agafar-la amb les seves mans, el malastruc, i va aviar-la ventre avall: en el seu cor ignorava que en lloc de la pedra, deixava, per al futur, el seu fill invencible i valerós, que ben aviat l'havia de desposseir dels seus privilegis i que, després de sotmetre'l amb la seva violència i força, havia de regnar entre els immortals. [...]
17. Aquests tres filòsofs formen l’anomenada Escola de Milet TALES Inventà un sistema per determinar les distàncies dels vaixells a alta mar, aplicà la climatologia a l’agricultura i fins i tot predí un eclipsi solar ANAXIMANDRE Construí un rellotge de sol amb un gnomon, confeccionà mapes del cel i de les terres conegudes ANAXíMEDES Donà explicacions raonades de diferents fenòmens meteorològics i geològics
18.
19.
20.
21.
22.
23.
24. Apareixen a la Magna Grècia (sud Itàlia, a l’altra banda de la península grega) com una nova forma pensament racional però amb diferències amb la jònica: 2.2.1. Diferències entre el pensament pitagòric i jònic Milesis Pitagòrics Investigació Duta a terme per individualitats que es criticaven les seves teories en un debat públic Saber col·lectiu i secret revelat pel Mestre a comunitats de deixebles que es dediquen a explicar-lo i interpretar-lo Finalitat investigacions Aplicacions tècniques i millorament de la vida material Salvació ànima i millorament moral de la societat Visió Naturalesa Monista i biologista Dualista i interpreten la realitat sota un model matemàtic
25.
26.
27. Vídeo: Pitàgoras y Platón www.youtube.com/watch?v=tFwolzJqDEo&feature=player_embedded
28. 3. UN NOU PLANTEJAMENT: LA PREGUNTA PER L’”ÉSSER” Milesis i Pitagòrics es pregunten: “ Què és la Naturalesa”, què són les coses Heràclit i Parmènides es pregunten “ què vol dir que les coses són” Inici Metafísica : La pregunta per l’”Ésser”
29. 3.1. HERÀCLIT d’Efes: l’esdevenir 544-484 a.C. Heràclit d'Efes ( 544 aC / 535 aC - 484 aC / 475 aC ) (en grec antic Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος - Herákleitos ho Ephésios Herakleitos el Efèsi ) fou un filòsof presocràtic natural d' Efes , a l' Àsia Menor , fill de Blisó. Fou un filòsof considerat de l'escola jònica encara que diferia dels seus principis en alguns punts. Fou deixeble d' Hipàs de Metapont (un pitagòric) i de Xenòfanes de Colofó (un eleàtic). Heràclit fou mestre de Cràtil , el qual fou (al mateix temps que Sòcrates ) un dels mestres de Plató . Va viatjar de jove i durant un temps va ser ermità, i al tornar a Efes li fou oferta la màxima magistratura de la ciutat, però la va transferir al seu germà. Va morir amb 60 anys i va viure al temps de la olimpíada 69, és a dir que fou posterior a Pitàgores i Hecateu, als que esmenta. Suides situa el seu floriment vers el 513 aC Com amb d'altres presocràtics, l'únic coneixement que ens ha arribat de la filosofia són petits fragments i cites mencionats en obres d'altres autors posteriors. Per aquest motiu, i per la forma enigmàtica en què s'expressa en les cites que n'han quedat, es conegut amb el sobrenom de l'obscur (en grec antic ὁ Σκοτεινός - ho Skoteinós ) i també φυσικός. El seu sistema va quedar escrit en el llibre "sobre la natura" περὶ φύσεως del que només es conserven fragments
30.
31. 3.1.2. L’espectacle dels sentits: multiplicitat i cavnvi La realitat se’ns mostra, d’entrada, múltiple i canviant: els sentits ens mostren la multiplicitat, inestabilitat, contradicció : PANTA REI ( tot flueix) “ No és possible baixar dues vegades al mateix riu, tocar dues vegades una substància mortal en el mateix estat, sinó que per l’empenta i la velocitat dels canvis es dispersa i es reuneix novament, i arriba i desapareix” (Fr. 91)
32.
33. 3.1.4. Unitat en la diversitat i permanència en el canvi Aquí rau la unitat en la multiplicitat, l’harmonia dels contraris ÉSSER = ESDEVENIR-SE Per entendre la Naturalesa , que se’ns havia mostrat abans caòtica i inestable (sentits), cal que la nostra raó coincideixi amb la seva Raó (Logos) LA LLUITA ÉS LA CAUSA DE TOT Els contraris no sols no s’exclouen, sinó que s’exigeixen, no poden existir l’un sense l’altre Les coses només poden existir i formar una unitat precisament perquè són múltiples i constituïdes de contraris La lluita constant entre elles és el que genera el canvi, (calor / fred, dia / nit, joventut / vellesa, vida / mort,...) La lluita és la causa de tot: tot malgrat la seva varietat, és una sola unitat
38. 3.2.3. La Via de la Veritat: la força de la Raó i les propietats de l’Ésser “ L’Ésser és i el no-Ésser no és” D’aquí se’n deriva que l’ Ésser és: iNENGENDRAT HOMOGENI PLE, MASSÍS CONTINU ÚNIC IMMÒBIL I iMMUTABLE ETERN L’ÉSSER ÉS
