1. IMMANUEL KANT (1724-1804) «Dos cosas colman el ánimo con una admiración y una veneración siempre renovadas y crecientes, cuanto más frecuente y continuadamente reflexionamos sobre ellas: el cielo estrellado sobre mí y la ley moral dentro de mí.»
2. BIOGRAFIA Immanuel Kant va ser educat en la vessant religiosa del pietisme. El 1740 va ingressar en l'Universitat de Königsberg com a estudiant de teologia, on va conèixer la filosofia racionalista de Leibniz i Wolff, i l'interès per la ciència natural. Després de graduar-se a la Universitat de Königsberg,Kant va exercir en ella la docència.A la edat de 80 anys,la salut de Kant va empitjorar, i va morir a Königsberg el 12 de febrer de 18 04.
3. PENSAMENT La filosofia kantiana denominada “idealisme transcendental” s'aproxima a l'empirisme,amb l'afirmarció de que no tot el coneixement prové de l'experiència també s'acosta al racionalisme.El problema tractat per Kant va ser el de la possibilitat de ho metafísic. La filosofia kantiana és una filosofia crítica: tractarà d'investigar la possibilitat i límits de la raó tant en el seu aspecte teòric com en la seva dimensió pràctica. El seu projecte consisteix a establir els principis i límits del coneixement.
4. L'ESTÉTICA TRANSCENDENTAL La Sensibilitat és la facultat de les sensacions.L'Estètica explica la manera de tenir sensacions i al ser "transcendental" tractarà de les condicions transcendentals que permeten el coneixement sensible,pas previ per a tot coneixement. Kant distingeix dos moments en la percepció: la matèria i la forma. L'efecte dels objectes en la sensibilitat són les sensacions, que són, doncs, donades a posteriori i constituïxen, segons Kant, la matèria del conèixer al nivell de la sensibilitat. Però les sensacions es presenten ordenades en certes relacions; això que fa que les sensacions apareguin ordenades en certes relacions és la forma. Les formes pures o principis a priori de la sensibilitat són, segons Kant, l'espai i el temps. Espai i temps són les condicions de possibilitat de tota experiència perquè no és possible cap experiència que no estigui sota aquestes relacions.
5. L'ANALÍTICA TRANSCENDENTAL Comprendre el percebut és la funció pròpia de l'Enteniment.Kant estudia aquesta facultat en l'Analítica Transcendental. Aquesta activitat de referir els fenòmens als conceptes es realitza sempre a través d'un judici. L'enteniment pot ser considerat, doncs, com la facultat dels conceptes, o bé com la facultat dels judicis, la facultat de jutjar. Kant distingeix dos tipus de conceptes, els empírics, que procedeixen de l'experiència i són a posteriori, i els conceptes purs o categories, que no procedeixen de l'experiència i són a priori. El coneixement és possible perquè apliquem les categories a la multiplicitat donada en la sensació. Els conceptes purs són condicions transcendentals, necessàries, del nostre coneixement dels fenòmens ja que l'enteniment no pot pensar-los si no és aplicant-los categories.D'aquesta manera, el coneixement resulta de la cooperació entre la sensibilitat i l'enteniment.
6. DIALÈCTICA TRANSCENDENTAL La "Dialèctica Transcendental" estudia la raó i el problema de si la metafísica pot ser un saber a priori,com a conclusió afirma que la Metafísica com disciplina científica és impossible. La Metafísica vol arribar a les coses tal com són en si mateixes, els seus objectes són transcendents però la ciència usa necessàriament les categories i aquestes només poden emprar-se legítimament aplicades als fenòmens, al donat en l'experiència.La "Dialèctica Transcendental" ha de mostrar doncs com la Raó realitza arguments aparentment correctes però il·legítims. El coneixement intel·lectual formula judicis i connecta uns judicis amb uns altres formant raonaments. Però hi ha una tendència peculiar en l'ús de la Raó: la Raó busca trobar judicis cada vegada més generals, capaces d'abastar una multiplicitat de judicis particulars servint a aquests de fonament.
7. DIALÈCTICA TRANSCENDENTAL La Raó aspira al incondicionado,i aquesta tendència duu inevitablement a traspassar els límits de l'experiència empírica a la recerca del incondicionado:"Déu", "ànima" i "món", són doncs tres idees de la Raó; idees que no tenen una referència objectiva,en el sentit que no podem conèixer els objectes als quals es refereixen,però sí un ús regulativo doncs permeten l'orientació de la investigació i dirigeixen l'ús de la raó en l'aspiració a una explicació cada vegada més profunda de la realitat.
8. NOÜMEN I FENOMEN Parteix de l'idea de que només podem conèixer a partir de la sensibilitat i per tant de l'experiència,per tant el nostre coneixament,és un coneixament de fenòmens.Però nosaltres podem pensar en coses que es troben més enllà dels sentits, aquí és on apareix el noümen o cosa-en-si.Noümen és la cosa independentment de la nostra manera d'intuir-la. El concepte de Noümen té dos sentits: 1.En sentit positiu,noümen és l'objecte d'una intuïció no sensible,sinó intel·lectual. 2.En sentit negatiu,noümen és tot allò que no és objecte d'una intuïció sensible. Nosaltres no podem conèixer les coses en si mateixes,no podem determinar-hi res de positiu,per tant Kant defensa més aviat el sentit negatiu.El noümen és doncs, un concepte-límit.
9. LA MORAL KANTIANA La moral kantiana,es fonamenta en la pregunta “com he d'actuar”.Un home actua moralment,per tant,quan actua per deure.El deure,segons Kant,és “la necessitat d'una acció per respecte a la llei”: el valor moral d'una acció no rau,doncs,en cap finalitat o propòsit a assolir,sinó en la màxima,en allò que determina la seva realització,i aquest “allo” és el deure. L'exigència d'obrar moralment s'expressa en un impertaiu que no és, ni por ser, hipotètic,sinó categòric. Kant tracta el tema de les màximes, que son accions personals que per la seva bondat poguéssin convertir-se en lleis universals.
10. OBRA Del període precrític: Pensaments sobre la veritable estimació de les forces vives (1747). Història general de la naturalesa i teoria del cel (1755). Nova dilucidación dels primers principis del coneixement metafísic (1755). Nou concepte del moviment i el repòs (1758). La falsa subtilesa de les quatre figures del sil·logisme (1762). Assaig per a introduir el concepte de magnituds negatives en la filosofia (1763). L'únic fonament possible d'una demostració de l'existència de Déu (1763). Observacions sobre el sentiment del bell i el sublim (1764). Sobre la nitidesa dels principis de la teologia natural i de la moral (1764). Els somnis d'un visionari explicats pels somnis de la metafísica (1766). Sobre el fonament primer de la diferència entre les regions de l'espai (1766). Disertación inaugural (1770).
11. OBRA Del període crític: Crítica de la raó pura (1781). Prolegómens a tota metafísica futura que pugui presentar-se com ciència (1783). Resposta a la pregunta: què és il·lustració? (1784). Idea per a una història universal en sentit cosmopolita (1784). Fonamentació de la metafísica dels costums (1785). Recensions de les «Idees per a una filosofia de la història de la humanitat» (1785). Principis metafísics de la ciència de la naturalesa (1786). Probable inici de la història humana (1786). Què significa orientar-se en el pensament? (1786). Segona edició de la Crítica de la raó pura (1787). Sobre l'ús dels principis teleológics en la filosofia (1788). Crítica de la raó pràctica (1788). Crítica del judici (1790). Primera introducció a la Crítica del judici (1790). Sobre un descobriment segons el qual tota nova crítica de la raó pura resulta supèrflua enfront d'altra anterior (1790).
12. OBRA Del període crític: Sobre el fracàs de tots els assajos filosòfics de Teodicea (1791). Quins són els progressos reals que la metafísica ha realitzat a Alemanya des dels temps de Leibniz i Wolff? (1791-1795) La religió dintre dels límits de la mera raó (1793). Sobre aquest: Això pot ser correcte en la teoria, però no val per a la pràctica (1793). La fi de totes les coses (1794). La pau perpètua (1795). Metafísica dels costums (1797) Revisió de la pregunta: si el gènere humà progressa contínuament cap al millor (1797). El conflicte de les facultats (1798). El poder de les facultats afectives (1798). Antropologia en sentit pragmàtic (1798). Lògica (1800, publicada per Jäsche). Geografia física (1802). Pedagogia (1803). Opus postumum (1920). Antropologia Pràctica (manuscrit inèdit de 1785).
13. BIBLIOGRAFÍA El pensamiento de Immanuel Kant [en línea], Javier Echegoyen Olleta,Direcció URL: <http://www.e-torredebabel.com> [consultat 15 de febrer del 2010]. Vida de Kant [en línea],Kuno Fischer,Direcció URL: < http://www.filosofia.org > [consultat el 15 de febrer del 2010]. Immanuel Kant [en línea],Direcció URL: < http://www.zeno.org > [consultat el 15 de febrer del 2010]
