El medi físic d'Espanya i Catalunya

2. EL MEDI FÍSIC D’ESPANYA I CATALUNYA

1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA

Serra: cadena de muntanyes més petita que la serralada,
anomenada així per la forma de l'alineació que fa pensar en les
dents d'una serra
Meandre: és un revolt molt pronunciat en un curs d'aigua, es
forma quan el moviment de l'aigua del riu erosiona les ribes i
amplia la seva vall i esdevé força planera.
Serralada: és un sistema muntanyós de gran vastitud, format per
un conjunt de serres que manté una determinada alineació
estructural i morfològica.
Muntanya: qualsevol elevació natural, acusada i abrupta del
terreny.
Plana: una àrea amb un relleu relativament pla.
Depressió: porció de terreny situada a un nivell inferior que la
superfície veïna..
Altiplà: una superfície relativament plana elevada sobre el terreny que l'envolta.
Turó: també anomenat pujol o tossal, és una elevació del terreny que, en general, no supera 100 metres des de la base fins al cim.

Península: porció de terra envoltada per aigua menys per una
banda (istme) que es connecta amb la massa continental.
Delta: una acumulació de sediments que es forma a la
desembocadura d’un riu que transporta sediments.
Ria: vall fluvial formada per l’entrada de l’aigua del mar en l’últim
tram del recorregut d’un riu.
Golf: una part de l'oceà o mar, de gran extensió, tancat per
puntes o caps de terra. Encara que normalment es confon amb
badia, aquesta última és de menor extensió.
Istme: unió d’una península amb la massa continental.
Albufera: és un llac o estany litoral d’aigua salada, separada del
mar per un cordó de sorra però que està en comunicació amb la
mar per una o més obertures.
Badia: una porció de mar o oceà envoltada per tots costats de
terra menys per un, just el contrari que un cap.
Cap, punta o promontori: un accident geogràfic format per una massa de terra que es projecta cap a l'interior del mar.
Platja: una acumulació sobre la vora de la mar de materials d'una mida que va des de les sorres fins als blocs, passant per les
platges de palets (còdols arrodonits pel fregament en rodolar transportats per les ones).
Arxipèlag: és un conjunt d'illes sovint amb característiques geogràfiques o geomorfològiques similars, per exemple l'origen volcànic.

L’extensió d’Espanya
és d’un total de
505.990 km².
Ocupant la major
part de la península
Ibèrica, dues ciutats
autònomes al nord
d’Àfrica i dos
arxipèlags (un al
Mediterrani i un a
l’Atlàntic), a més
d’una sèrie d’illots i
penyals al llarg de
tota la costa.
Península: porció de
terra envoltada per
aigua menys per una
banda (istme) que es
connecta amb la
massa continental.

Està situada al punt més
occidental. És una de les
tres penínsules
meridionals que hi ha al
continent.
La seva posició complica
les comunicacions i el
comerç a través dels
Pirineus. Però no ha estat
obstacle per a les invasions
del passat passar pels
ports de muntanya.
Pel sud, 14 km separen el penyal de Gibraltar del Marroc (mont Musà).
El mar Mediterrani com a punt estratègic per a la navegació.

FORMA MASSISSA I
RELLEU COSTANER
DIVERS
ALTITUD MITJANA
ELEVADA: MESETA
SITUACIÓ PERIFÈRICA
RESPECTE EUROPA
RELLEU DIFERENCIAT
I DIVERS
Trets fonamentals del relleu peninsular
Relleu: conjunt de formes
que presenta la superfície.

El relleu peninsular té
una forma massissa,
compacta. Aixó és per
l’amplada i l’extensió de
les costes de 4.000 –
5.000 km). La major part
del perímetre costaner
presenta un traçat rectilini,
tret del litoral gallec.
Cornisa, façana o arc: zona de la costa. Per
exemple: cornisa cantàbrica o façana mediterrània.

L’elevada altitud mitjana: hi ha
un extens altiplà central (3/4
parts) i nombroses serralades.
L’altitud mitjana és de 660 m.
L’altitud i les pendents dificulten
comunicació i agricultura.
La disposició perifèrica del
relleu dificulta l’accés a la
Meseta. Els relleus impedeixen
que la influència climàtica del
mar arribi terres endins.
La diversitat del relleu i la varietat de climes expliquen les unitats
naturals diferenciades.
Altiplà: zona elevada i plana. En castellà, “meseta”.

El sòl és la superfície terrestre
on es troben els materials inerts
de la litosfera i la matèria
orgànica. S’hi barregen i s’hi
superposen.
Litosfera: capa externa, sòlida de la terra, a
partir dels 500 km de profunditat del mantell
juntament amb la superfície de la Terra
Els sòls es troben en contínua evolució,
i són el resultat de la superposició de:
minerals, matèria orgànica, aigua, aire i
organismes vius. Aquesta capa sosté la
vegetació i permet el desenvolupament
de la vida.
Segons la seva composició, s’estructuren en
diferents capes, que anomenem horitzons, i en
funció d’aquests poden ser aptes per les funcions
ecològiques.
Horitzó: cadascuna de les capes o estrats
que formen el perfil del sòl.
Humus: matèria orgànica en descomposició.

Quines
funcions
té el sòl?
Funcions
ecològiques
Manté la biodiversitat. Reserva
genètica, adaptació i conservació de
les espècies.
Control de l’erosió. Mitiga la
desertificació i manté els ecosistemes.
Atenua el canvi climàtic. Redueix
gasos d’efecte hivernacle.
Funcions
socials
Seguretat alimentària. Assegura la
qualitat agrícola i ramadera.
Disponibilitat d’aigua potable.
Assegura la purificació i filtració de
l’aigua. Recarrega els aqüífers.
Urbanització. Facilitat l’habitatge, el
lleure, protegeix de l’abocament de
residus.

A la península n’hi ha quatre grans tipus de sòl i depenent d’això tenen una
implicació diferent sobre el medi (vegetació, fauna, activitats econòmiques, etc.)
Els sòls calcaris
són d’erosió ràpida,
no són bons per a
l’agricultura i hi creix
vegetació silvestre.
Els sòls argilosos tenen molta permeabilitat
i són molt rics per a l’agricultura.
Els sòls silicis
tenen una alta
composició de
matèria orgànica
i d’alta acidesa.
Els sòls volcànics són molt rics
en nutrients. També molt propicis
per a l’agricultura.

2. LA FORMA GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR

El relleu de la
península és el resultat
de la seva construcció
al llarg de les eres
geològiques de la Terra i
de la seva posterior
erosió.
Erosió: degradació o transformació del relleu per un agent extern (vent, aigua, gel, fauna, flora o éssers humans).

Fa 250 milions d’anys, la
Península no existia, però amb
el moviment orogènic
hercinià, que durà 100 milions
d’anys, van començar a emergir
terres.
Amb aquest moviment, emergeix
el que s’ha anomenat Massís
Hespèric, un altiplà inclinat cap
al Mediterrani, part del que avui
dia és el massís galaic.
ERA PRIMÀRIA O PALEOZOICA
Té lloc entre fa 550-225 milions
d’anys.
Moviment orogènic: moviment de plaques tectòniques que
dona origen a masses continentals. En el cas del moviment
orogènic hercinià va provocar la creació del supercontinent
Pangea.

Fa 195 milions d’anys, els materials
que formaven el Massís Hespèric van
ser erosionats i arrossegats per
l’aigua i el vent cap a l’est, dipositant-
se al fons del marí creant nous estrats.
Al fons del mar, a causa de les
pressions submarines, es van crear
roques calcàries en aquests estrats.
ERA SECUNDÀRIA O MESOZOICA
Té lloc entre fa 225-65 milions d’anys.
És un període de tranquil·litat
orogènica, només sedimentació i erosió.
Sedimentació: procés pel qual el material sòlid és
arrossegat per l’aigua i dipositat al fons d’un riu,
embassament, canal o dispositiu.

Fa 65 milions d’anys hi va haver inestabilitat
tectònica i va provocar el moviment orogènic
alpí, adoptant un aspecte molt semblant a
l’actual.
L’altiplà es va fracturar en dos, quedant dividida
en la Submeseta nord i la Submeseta sud.
Entre mig es formen les serralades que creuen
la Meseta:
el Sistema Central, les Muntanyes de Toledo, el Massís
Galaicolleonés, la Serralada Cantàbrica i la Sierra Morena.
Les grans pressions de les col·lisions
provocaren l'esbombament dels materials
sedimentaris dipositats als vorells dels
sòcols. el Sistema Ibèric i la Serralada Cantàbrica.
Col·lisió entre plaques va provocar els
plecs de les fondes fosses oceàniques.
Formant-se el relleu exterior:
el Sistema Bètic, els Pirineus i les
Serralades Litorals Catalanes
PERÍODE TERCIARI DE L’ERA CENOZOICA
Té lloc entre fa 65-1,7 milions d’anys.

Fa 1,8 milions d’anys s’erosiona el relleu
alpí pels rius i les glaceres que van anar
reblint els espais entre la Meseta i els
relleus exteriors.
Entre els Pirineus i el Sistema Ibèric es
formà la depressió de l’Ebre i entre Sierra
Morena i les Serralades Bètiques es formà
la depressió del Guadalquivir.
Es van formar depressions més modestes i
formen planes litorals amb sorres arrossegades
pels corrents a zones d’aigües poc profundes.
Encara es duen a terme avui dia: el delta de
l’Ebre.
Glacera: massa gruixuda
de gel que s'origina en la
superfície terrestre per
acumulació, compactació de neu,
als llocs on no arriba a fondre's, i
que mostra proves de flux en el
passat.
PERÍODE QUATERNARI DE L’ERA CENOZOICA
Té lloc entre fa 1,8 milions d’anys i
l’Actualitat.

La Meseta i les seves
muntanyes interiors i
perifèriques
Les serralades exteriors
de la Meseta
Les dues grans
depressions (la de l’Ebre
i la del Guadalquivir)
Els relleus litorals
Els relleus insulars
3. LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS
Les cinc grans unitats
morfoestructurals del
relleu espanyol

La Meseta ocupa l’espai central de la península i el 45% de la superfície.
El Sistema Central divideix la
Meseta en dos altiplans: la
Submeseta Nord i la Submeseta
Sud amb les muntanyes de
Toledo.

La Submeseta Nord té una altitud mitjana
de 800-850 m i està envoltada de
muntanyes i travessada per la xarxa fluvial
del Duero, que ha de superar el desnivell
entre la Meseta i el peneplà que formen
cingleres i congosts fins arribar al mar.
Aquest relleu homogeni afavoreix cultius
(herbàcies, cereals, lleguminoses, etc)
Ocupa gran part del que avui és Castella i Lleó.
Congost: també
anomenat “canyó”, vall
estreta entre muntanyes
abruptes, excavada per
les aigües d’un curs fluvial.
Cinglera: tall profund que un riu pot
arribar a formar al terreny.
Peneplà: superfície amb pendent suau i amb
amples valls per les quals circulen els rius

La Submeseta Sud té una altitud
mitjana de 500-700 m i està formada
per dos altiplans (el del Tajo i el
Guadiana) separades per les
muntanyes de Toledo i per la planura
de la Manxa (la més extensa).
Té una lleugera inclinació cap a
l’Atlàntic, per això els rius que la
travessen, hi desemboquen.
Ocupa part de la Comunitat de
Madrid i part de Castella-la Manxa.

A les conques del Duero i del Tajo
predomina un paisatge força diferent de
les planures de Castella. Hi predominen
sòls de sorra i argila a l’horitzó inferior i
roca calcària amb humus a l’horitzó
superior. Hi trobem erms, relleus en costa,
turons testimoni i badlands.
Badlands: terreny sedimentari sense coberta vegetal i ple de petits rierols, on el vent i
l’aigua ha provocat una forta erosió a causa de la manca de vegetació.
Turons testimoni: muntanya prominent de cim pla i vessants
abruptes que com a conseqüència dels seus materials més resistents
han estat menys erosionats que els materials que els envolten.
Erm: superfícies estructurals
tabulars, planes, elevades,
seques i fredes on abunden
terres per a la pastura.
Erm: superfícies estructurals
tabulars, planes, elevades,
seques i fredes on abunden
terres per a la pastura.
Relleus en costa: zones
inclinades que salven el
desnivell entre l’erm i la plana.

El punt més alt és el pic d’Almansor
(2.591 m), a la serra de Gredos (Àvila).
Té una longitud de 600 km i s’estén fins a
Portugal. Divideix la Meseta en dues meitats i
està formada per diferents serralades d’altitud
considerable.
Els blocs enfonsats formen valls i obren passos
de muntanya alts i nevosos que dificulten les
comunicacions a l’hivern. El més important és
el port de Somosierra, entre Segòvia i Madrid.
SISTEMA CENTRAL

Tenen una longitud de 350 km i divideixen la
Submeseta Sud en dues parts. Actuen com a línia
divisòria entre la conca del Tajo i la del Guadiana.
Les Muntanyes de Toledo engloben diferents
serralades d’altituds modestes (1400m) entre les
quals estan les Muntanyes de Toledo pròpiament
dites, les serres de Guadalupe, Montánchez, San
Pedro, São Mamede, etc.
El punt més alt és el pic
Villuercas (1.600 m) a
la serralada de
Guadalupe, Càceres
MUNTANYES DE TOLEDO

El Massís Galaicolleonés o Massís Gallec és un quadrat
muntanyós que fa 200 km de costat i comprèn Galícia,
les serres de l’oest d’Astúries, les Muntanyes de Lleó i
les serres de la Cabrera i Segundera.
Té una altitud mitjana de 500 m però
destaquen cims com el Teleno o la
Peña Trevinca de més de 2.000 m.
El Massís Gallec té formes suaus,
conseqüència de l’erosió, ja que es
tracta del relleu més antic de la
península. Els rius circulen en valls
profundes i les seves fractures arriben
fins la mar, permetent la formació de
ries en una costa retallada.
4. LES VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA
MASSÍS GALAICOLLEONÉS
Ria: vall fluvial formada per l’entrada de l’aigua del mar en
l’últim tram del recorregut d’un riu.

És una cadena lineal de formes enèrgiques i
grans desnivells a la façana cantàbrica i
menys accentuades cap a l’interior. És
asimètrica.
A la part occidental hi ha el Massís Asturià:
blocs dislocats amb els majors jaciments de
carbó peninsulars (i de ferro, antimoni i
mercuri). El seu pas a través és difícil per
l’altitud dels passos de muntanya.
SERRALADA CANTÀBRICA
Pas de muntanya: també anomenats ports de muntanya, és
el pas establert per creuar una muntanya o una serralada.

A la part oriental, trobem les muntanyes
Cantàbriques, cims amb menys altitud. Relleus de materials sedimentaris com les
calcàries que amb el seu volum, duresa i inclinació expliquen el relleu amb crestes i
pics com la serralada i Parc Nacional dels Picos d’Europa. El punt més alt s’hi troba en
aquesta serralada, el Torrecerredo (2.650 m)

És un conjunt de serralades formades per materials
que es van anar dipositant a la vora oriental de la
Meseta.
Al sector nord, hi ha un sistema de falles i horsts
que formen massissos de més de 2.000 m com la
serra de la Demanda, Picos de Urbión o la serra
del Moncayo (el pic més alt, 2.314 m). Separen la
Meseta de la depressió de l’Ebre.
SISTEMA IBÈRIC
Horst: regió elevada delimitada per
dues falles paral·leles.

Al sector sud hi ha serres i depressions solcades
per rius. A l’interior hi ha els Monts Universals, la
Serrania de Conca i Albarrasí; a l’exterior les serres
de Javalambre, Gúdar i el Maestrat que aïllen la
Meseta de la costa.
SISTEMA IBÈRIC

És la vora meridional de la Meseta. Esglaó que separa la Meseta
de la depressió del Guadalquivir.
El nom li ve per la coloració dels materials (pissarres) i per la vegetació estepària.
El relleu escarpat i la manca de valls dificulta la comunicació. L’únic pas que comunica
la Submeseta Sud amb Andalusia és el pas de Despeñaperros.
S’hi explotaven jaciments miners (tancats) com mercuri a Almadén (Ciudad Real)
coure a Riotinto (Huelva) o carbó a Peñarroya (Còrdova).
SIERRA MORENA
El punt més alt és el pic Bañuelas (1.323 m)

Són una alineació contínua de 440 km des del golf de Biscaia fins e
cap de Creus. És el límit de la península i el seu istme. Amplada de
més 100 km davalla en esglaons colossals.
5. LES SERRALADES EXTERIORS
ELS PIRINEUS
Istme: unió d’una península
amb la massa continental.
Es divideix en el Pirineu Axial o central i el Prepirineu.

El Pirineu axial o central:
altitud més notables (Aneto,
Mont Perdut, Pica d’Estats –la
muntanya més alta de
Catalunya) passos escassos i
difícils (Somport). Massissos
elevats i crestes. S’hi
mantenen les darreres
glaceres.
El Prepirineu: menys altitud i
suau. Serres Interiors fins als
2.500 m; Depressió mitjana
pirinenca; Serres Exteriors amb
altituds més modestes com el
Cadí o el Montsec.
Aneto (3.404 m)
Pica d’Estats (3.142 m)
ELS PIRINEUS
Pedraforca (2.502 m)

Va ser ocupada pel mar i es va reblir amb sediments,
d’origen terrestre pels rius i del mar o de grans llacs. Per
l’erosió del riu va donar lloc a relleu tabular i a valls i
terrasses.
Queda encaixada entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric
i les Serralades Litorals Catalanes. Longitud de 380 km.
6. LES DEPRESSIONS DE L’EBRE I DEL GUADALQUIVIR
LA DEPRESSIÓ DE L’EBRE

Separades pels Pirineus per falles i terrenys volcànics.
Són dues rengleres muntanyoses paral·leles a la costa
separades per una depressió.
La Serralada Prelitoral, com la serra del Montseny (el
punt més alt és el Turó de l’Home, 1705 m).
La Serralada Litoral amb menys altitud i més propera a
la costa.
Influeixen en la continentalitat del clima interior català.
Formen part d’un antic massís catalanobalear, part
del qual emergeix a la serra de Tramuntana, al nord de
Mallorca.
SERRALADES LITORALS CATALANES

Estan formades per la Serralada Penibètica i Subbètica,
separades per una sèrie de foies com les de Baza,
Guadix, Granada, etc. Està formada per un paisatge de
badlands, per l’aridesa del clima.
Serralada Penibètica: vora la costa,
Sierra Nevada amb els pics Veleta i
Mulhacén, el més alt de la
península.
Serralada Subbètica: des del
penyal de Gibraltar fins el cap de la
Nau on es submergeix i tornar a
emergir amb les Balears. Ofereixen
un relleu trencat i irregular. Serres de
Cazorla, Segura, etc.
SERRALADES BÈTIQUES
Veleta (3.398 m) i Mulhacén (3.482 m)
Foia: depressió o concavitat del terreny causada per l’erosió
de les aigües o una fossa tectònica.

El riu Ebre recorre la Depressió. A banda i banda del riu s’hi situen ciutats
i zones de regadiu importants. L’Ebre s’obre pas fins a desembocar al
Mediterrani formant un delta, una de les zones humides més importants
de Catalunya.
LA DEPRESSIÓ DE L’EBRE
Delta: una acumulació de sediments que es forma a la desembocadura d’un riu que transporta sediments.

Entre la Sierra Morena i les Serralades Bètiques. Té
forma triangular i 330 km de longitud.
Va estar oberta al mar, però es va convertir en un
llac reblint-se lentament i a la costa hi havia
aiguamolls pantanosos. El material argilós dona lloc
a camps fèrtils de formes ondulades.
LA DEPRESSIÓ DEL GUADALQUIVIR
Aiguamoll: un terreny de sòl impermeable inundat
dʼaigua de poca profunditat, on creixen herbes,
joncs i algunes plantes llenyoses.

La travessa el Guadalquivir, els
afluents de la dreta han de salvar la Sierra Morena i erosionen els vessants de les
muntanyes.
Rega zones d’horta i desemboca al golf de Cadis on forma aiguamolls (Parc Nacional
de Doñana) al voltant d’on hi ha dunes formades pels vents atlàntics.
LA DEPRESSIÓ DEL GUADALQUIVIR

Té formes altes i rectilínies. Platges i planes
litorals escasses (pel ràpid enfonsament de
la Serralada Cantàbrica).
Trobem penya-segats on els pendents de
muntanya arriben a la costa. Quan les
onades i marees erosionen la roca, el
penya-segat recula i fa parets verticals.
Si la roca és de duresa desigual, les ones
desgasten les menys resistents formant
coves. De vegades es formen rases.
Hi ha ries curtes i estretes. Hi ha valls
excavades per l’erosió fluvial en roques
toves.
7. EL RELLEU DEL LITORAL PENINSULAR
COSTES ATLÀNTIQUES: LA COSTA CANTÀBRICA
Penya-segats: espadat rocós de forta
pendent o vertical abrupta en la línia de
contacte entre terra i mar.
Rasa: terreny pla
horitzontal o
inclinat que, per
haver estat
submergit
temporalment, ha
estat aplanat per
l’abrasió marina.

Va des de la punta de l’Estaca de Bares fins la frontera amb
Portugal. El tret més característic de la costa són les ries.
Les ries arriben a penetrar fins a 35 km terra endins.
Les Rías Baixas són profundes i
amples (ria d’Arousa, Pontevedra,
Vigo), tenen 70 m de profunditat i 30
km de longitud.
Les Rías Altas són menys
profundes i més curtes (ria
de Coruña, Betanzos).
COSTES ATLÀNTIQUES: LA COSTA GALLEGA
Ria: vall fluvial formada per l’entrada de l’aigua
del mar en l’últim tram del recorregut d’un riu.

Va des de la frontera portuguesa fins el penyal de
Gibraltar.
Els al·luvions dels rius han fet planes
costaneres, baixes i sorrenques amb poc onatge.
L’acció dels corrents marins poden acumular sorra fins
a formar fletxes litorals i si es disposen paral·lels són
cordons litorals.
COSTES ATLÀNTIQUES: LA COSTA ATLÀNTICA ANDALUSA
Fletxa o cordó litoral:
acumulació de dipòsits que
substitueixen als contorns de
la costa. Es deuen a l'acció
combinada de
la sedimentació de materials
aportats per rius i l'acció de
l'onatge i les marees.
Al·luvió: sòl
sense consolidar,
erosionat,
dipositat i tornat a
formar per l’aigua
en un lloc que no
és el mar.

Són costes baixes i rectilínies que fan amples arcs
separats pels turons dels caps de Creus, de la Nau,
Palos i Gata.
La costa mediterrània andalusa i murciana és
tallada, determinada per la Serralada Bètica amb
dunes i albuferes com la del Mar Menor a Múrcia.
COSTES MEDITERRÀNIES
Albufera: és un llac o estany litoral d’aigua salada,
separada del mar per un cordó de sorra però que està
en comunicació amb la mar per una o més obertures.

El golf de València és una plana litoral de 400 km.
S’hi alternen platges, aiguamolls i albuferes com la de València
i tómbols com el penyal d’Ifac a Calp, Alacant.
Tómbol: formació geogràfica feta per un
dipòsit de sediments pel qual una illa s'uneix
al continent per una estreta banda de terra.

El litoral català: no és uniforme,
ofereix relleus contrastats com deltes,
planes litorals, costes acinglerades i
abruptes.
El Delta de l’Ebre és el més gran de la
península. Al nord del Tordera, la
Serralada Litoral arriba fins al mar, fent
el relleu característic de la Costa Brava.

Les illes de Mallorca, d’Eivissa i
Formentera són fragments de la
Serralada Subbètica.
8. ELS RELLEUS INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES
L’ARXIPÈLAG BALEAR
Al nord de Mallorca hi ha la
Serra de Tramuntana amb altitud
considerables (Puig Major, 1445
m) i penya-segats imponents.
També hi ha la Serra de Llevant,
de la qual l’illot de Cabrera n’és la
continuïtat
Entre les serres hi ha una
depressió (Es Pla) on
prolifera l’agricultura. Als
extrems hi ha badies com
la de Palma.

L’ARXIPÈLAG BALEAR
Menorca, en canvi, està relacionada amb la
Serralada Litoral Catalana per la banda de
Tramuntana i per Migjorn amb materials
d’origen marí.
Eivissa i Formentera, les illes Pitiüses, són
més baixes i muntanyoses. El punt més
elevat és Sa Talaiassa (475 m) i Sa Mola
(192 m), respectivament.

L’ARXIPÈLAG BALEAR El litoral balear és de gran
longitud en compensació a la seva superfície, per les
costes retallades.
A Mallorca hi ha sectors de costa retallada amb platges
inserides dins de cales i de costa accidentada amb platges.
Menorca té una costa homogènia, amb moltes cales.
Eivissa, però, té menys platges per la seva costa plena de penya-
segats. Cala: una petita entrada d’aigua envoltada d’una paret de roca o d’un penya-segat.

Es va formar durant el període Terciari, es van formar
fractures que van fer pujar masses volcàniques (com les Açores o les Canàries).
Tenen un relleu volcànic: cons volcànics, grans calderes resultants de l’erosió; dics
de basal; profunds barrancs, colades o mantells de llava; penya-segats de muntanyes
que s’enfonsen al mar; platges a les costes baixes, etc.
Tenerife és una illa volcànica formada a partir del volcà del Teide, el pic més alt
d’Espanya (3.718 m)
L’ARXIPÈLAG CANARI
Està format per set illes i alguns illots, resultat de fenòmens eruptius submarins.

Gran Canària i La
Gomera són illes circulars perquè també són dos
volcans que sobresurten per sobre del mar.
Les illes més properes a Àfrica com Fuerteventura
o Lanzarote són més planes, a diferència de les
més allunyades al continent (Gran Canària,
Tenerife, La Gomera, La Palma i El Hierro).

El litoral canari és força accidentat i a cada illa
es diferencien la banda nord formada per penya-segats pronunciats i la
banda sud més oberta i sorrenca amb moltes més platges.

L’ARXIPÈLAG CANARI: ERUPCIÓ DEL VOLCÀ DE LA PALMA (2021)
Del 19 de setembre fins el 13 de desembre de
2021 (85 dies) es va produir una erupció
volcànica a Cumbre Vieja (La Palma), sent la
3a erupció més llarga registrada de les
Canàries.
Va arrasar més de 1200 ha, edificacions de
municipis, estructures viàries, explotacions
agropecuàries amb despeses de més 842M €.
Durant 85 dies va provocar xemeneies de fum de
més de 6.000 m, emetent SO2, nociu pel medi
ambient i dos episodis de pluja àcida.

https://info.igme.es/eventos/la-palma/visorcomparativo/default.html
Delta volcànic o de
lava: es forma allà
on hi ha fluxos de
lava que entren a
masses d’aigua.
En arribar les dues colades de lava
a l’oceà, van emetre núvols de
gasos tòxics i van augmentar la
temperatura de l’aigua, tot creant
dos deltes volcànics: un al nord de
5,05 ha i un al sud de 43,46 ha.

Les conseqüències a llarg termini d’aquesta erupció
encara estan per determinar, però per culpa de la cendra,
les collites de dos anys s’han perdut a tota l’illa. La Palma
és la segona illa canària on hi ha més agricultura.
Hi haurà afectacions en la biodiversitat, la qualitat de l’aire,
impactes als aqüífers, etc. No hi haurà afectacions greus.
El sòl per on ha passat l’erupció trigarà més de 1000 anys
en recuperar-se. Ara, el malpaís serà estudiat per
vulcanòlegs i científics per conèixer el procés posterior
d’una erupció.
Aqüífer: formació de terra subterrània saturada d’aigua
formada per roques permeables o materials no
consolidar que permeten la circulació de l’aigua.
Malpaís: terreny que ha deixat la lava cobert després d’haver-se produït
una erupció volcànica, deixant una superfície tortuosa, estèril i àrida.

Un 57% dels Pirineus estan a territori català.
El Pirineu Axial són blocs de materials antics de més de 3.000 m (sent el punt més alt
la Pica d’Estats, 3.142 m) amb ports de muntanya molt elevats.
El Prepirineu, formen materials sedimentaris plegats i fallats.
Hi ha serres interiors (com la del Cadí o el Pedraforca) i exteriors, separades per petites
depressions com la conca de Tremp.
Parc Natural d’Aigüestortes
9. LES UNITATS DEL RELLEU I LES COSTES DE CATALUNYA
ELS PIRINEUS CATALANS
El Pedraforca (2.490 m)

Relleus situats al peu dels Pirineus que uneixen el
Prepirineu amb les serralades litorals. Són blocs
tubulars o basculats.
Blocs que estan elevats i formen muntanyes com
el Puigsacalm (1.515 m) o enfonsats com la
plana d’Olot, la del Bages o la de l’Empordà.
En ple quaternari va sorgir el vulcanisme a la
comarca de la Garrotxa, amb més de 40 boques
actualment inactives.
SERRALADA TRANSVERSAL

Doble serralada paral·leles a la costa, des
de la desembocadura del Ter fins el delta de
l’Ebre.
Són muntanyes antigues com les dels Pirineus
axials però d’altituds inferiors. El sector sud, a
partir del Llobregat són muntanyes d’origen
sedimentari.
SERRALADES LITORALS

La Serralada Prelitoral és la més
extensa (com les muntanyes del
Montseny o les de Prades, etc); s’hi
incorporen materials acumulats a
les desembocadures de rius
cabalosos.
Aquests dipòsits, que formen
conglomerats, queden elevats per
la resistència a la erosió quan les
aigües han anat rebaixant. Aquest
és el cas de Montserrat.
SERRALADES LITORALS

La Serralada Litoral o de Marina és més
ondulada i més baixa, (la de Collserola, amb
el Tibidabo 512 m)
Entre les dues serralades hi ha la Depressió
Prelitoral, de 200 km de llargada que s’estén al llarg de la
Selva, el Vallès, el Baix Llobregat, el Penedès i el Camp
de Tarragona. Està reblerta de materials continentals que
han aportar els rius i el mar. Estan plenes de poblacions i
són claus per a les comunicacions.
Els rius que neixen en aquestes
serralades (el Gaià, el Besòs, la
Tordera, etc) són curts i de cabal
irregular (torrencial), menys el
Llobregat que neix als Pirineus i
té un cabal continu.
SERRALADES LITORALS

La Depressió té la forma d’un amfiteatre en
lleugera pendent cap a
Lleida. L’alternança de
materials durs i tous fa que
hi trobem altiplans, terrasses,
tossals o conques (altiplà
de la Segarra, conca de
Barberà, plana de Vic, etc).
Va ser ocupada pel mar i va emergir lentament, els
terrenys sedimentaris d’origen fluvial es situaven
al peu de les muntanyes i els més fins al centre de
la conca, com dipòsits de sals (a Cardona, Súria,
etc); etc.
LA DEPRESSIÓ CENTRAL
Tossal: muntanya que sobresurt en una plana.
Conca: zona amb menys altitud que les zones que l’envolten.

Per origen, és la part oriental
de la Depressió de l’Ebre, però
està drenada per rius com el
Llobregat, el Francolí, el Ter i
d’altres que no van a l’Ebre.
LA DEPRESSIÓ CENTRAL

La podem dividir en dues: la
Costa Brava i la plana
litoral estreta al Maresme
però més ampla al Camp de
Tarragona (Costa Daurada),
interrompuda per relleus
com el massís del Garraf.
La plana litoral s’ha format
pels rius i els corrents
marins. Com la plana és
estreta els deltes són petits
(Tordera 8 km², Besòs 16
km²; Llobregat, 90 km².
L’únic gran és el de l’Ebre
(320 km²).
EL LITORAL CATALÀ

EL LITORAL CATALÀ
Com el clima és suau i la terra
és rica, hi ha una població
elevada, s’hi fa molta economia
i hi ha bones comunicacions,
això atrau el turisme. Moltes
vegades aquesta plana s’ha
convertit en un continu urbà.

Amb 320 km² el Delta de l’Ebre és
un hàbitat aquàtic amb un paisatge
natural d’una enorme diversitat i
una riquesa biològica (+500
espècies vegetals, +300 espècies
d’ocells) que conviu amb l’activitat
humana (21.000 ha d’arrossers i
població de 55.000 hab.)
Per harmonitzar l’explotació
humana del delta, el 1983 es va
crear el Parc Natural del Delta de
l’Ebre.
10. IMPACTE HUMÀ. EL DELTA DE L’EBRE

Es calcula que el delta tendeix a una
desaparició progressiva tant pels
fenòmens naturals com el temporal Glòria
del 2020 (accentuats pel canvi climàtic),
per la disminució del cabal del riu Ebre
per les preses que retenen el material
dipositat i l’ascens de nivell del mar.
El Delta quedarà abnegat per l’aigua l’any
2050 de manera periòdica si no es frena el
canvi climàtic. L’augment del nivell del mar
degut a l’escalfament global
amenaça molta més població del
que suposen els models actuals.

RELLEU
PENINSULAR
RELLEU
CONTINENTAL
RELLEU
LITORAL
RELLEU
INSULAR
VORES MUNTANYOSES
DE LA MESETA
MESETA
DEPRESSIONS
EXTERIORS DE LA
MESETA
SERRALADES
EXTERIORS DE LA
MESETA
SUBMESETA NORD
SERRES INTERIORS
SISTEMA CENTRAL
MUNTANYES DE TOLEDO
MASSÍS GALAICOLLEONÉS
SISTEMA IBÈRIC
SIERRA MORENA
DEPRESSIÓ DE L’EBRE
DEPRESSIÓ DEL GUADALQUIVIR
PIRINEUS
SERRALADES LITORALS CATALANES
SERRALADES BÈTIQUES
COSTA ATLÀNTICA
COSTA MEDITERRÀNIA
ARXIPÈLAG BALEAR
ARXIPÈLAG CANARI
COSTA CANTÀBRICA
COSTA GALLEGA
COSTA ANDALUSA
COSTA ANDALUSOMURCIANA
COSTA VALENCIANA
COSTA CATALANA
MALLORCA, EIVISSA I FORMENTERA: SERRALADA SUBBÈTICA
MENORCA: SERRALADA LITORAL CATALANA
RELLEU D’ORIGEN VOLCÀNIC
PIRINEUS AXIALS
PREPIRINEUS
SERRALADA PRELITORAL
SERRALADA LITORAL
SERRALADA PENIBÈTICA
SERRALADA SUBBÈTICA
SUBMESETA SUD

El medi físic d'Espanya i Catalunya

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Ähnlich wie El medi físic d'Espanya i Catalunya

Ähnlich wie El medi físic d'Espanya i Catalunya (20)

Kürzlich hochgeladen

Kürzlich hochgeladen (8)

El medi físic d'Espanya i Catalunya