Estructura Social i Educació T4

1. ESTRUCTURA SOCIAL
1
Desigualtats socials: classes i
grups socials

2. Índex
Introducció
Diferències i desigualtats de classe
L’estructura de classes
Classes socials i escolarització
(Classes socials i) expectatives dels professors
Segregació per nivells de rendiment
Escola pública vs privada
Bibliografia
2

3. La població a la nostra societat es distribueix d’acord amb unes fractures socials
associades a diferent nivells de poder (econòmic, polític o simbòlic). Sent
les principals el gènere (origen a la família, abans no és considerava),
l'ètnia (diferencies en desenvolupament i immigració) i la classe
(distribució dels recursos).
La cooperació es dona més fàcilment si es dona igualtat de rol. Històricament
s’han produït accions defensives i de dominació entre rols (feminisme,
revolucions FR o RU) per tal d’alterar el mode de producció, de coacció o
de legitimació.
També individualment es traca d'ascendir i millorar la posició a l’estructura
mitjançant canvis als seus rols (com ara la professió o el nivell d’estudis).
3
Introducció

4. Introducció
Desigualtats, han passat per diferents fases: Exclusió
Segregació
Assimilació (i igualitarisme)
I s’han articulat en diferències per raó de:
 Classe (sistema capitalista) + perjudicats: classe treballadora
 Gènere (sistema patriarcal) perjudicats: les dones
 Ètnia (etnocentrisme) perjudicats: minories ètniques
4

5. El canvicultural i social
Els canvis culturals: son canvis en les llengües, les creences, els valors, les
rutines tècniques i les normes. Procedeixen d’altres àmbits o son
inventats per persones o grups, i son transmesos per aprenentatge
social. S’estabilitzen o desapareixen.
Els canvis socials: son canvis en els rols, augmenten o disminueixen,
modifiquen les pràctiques i reestructuren la distribució del poder social.
Si es molt significatiu produeix una nova societat (producció, coerció i
legitimació).
Un canvi social pot ser conseqüència d’un canvi cultural. El motor del canvi
normalment és la lluita per augmentar el poder. L’evolució no és lineal
(és imprevisible) però avança cap a la complexitat i l’autonomia
individual.
5

6. Diferènciesi desigualtatsde classe(1)
Al paleolític les diferencies d’autoritat estaven associades a l’edat i al sexe. Poc
després sorgien els líders simbòlics (curanderos, mags) als quals se’ls
atribueix prestigi.
La revolució neolítica incrementa la producció i possibilita la propietat
individual i el sorgiment de líders econòmics.
Amb la complexitat, els líders simbòlics (religiosos) i els econòmics (guerrers)
s‘ajunten i s’imposen fent ús de la violència.
El sistema d’estaments o castes es molt estable (poca o nul·la mobilitat) i es
fonamenta en una triada: guerrers i sacerdots (dirigint la societat) i
treballadors agricultors i artesans (mantenint el sistema).
6

7. Diferènciesi
desigualtatsde classe
(antecedents)

8. Diferènciesi desigualtatsde classe(2)
La crisi del sistema estamental es produeix per els canvis econòmics
(acumulació, progrés tècnic) i les limitacions a la mobilitat de la burgesia.
El mercat: la nova burgesia s’enriqueix comprant matèries primes, mitjans de
producció i força de treball a preus de mercat,
organitzant i coordinant la producció de
mercaderies que ven al mercat
(plusvàlua K. Marx).
Així, les fonts principals de renda al sistema capitalista estan en els orígens de
les classes econòmiques del capitalisme, i son: terra (aristocràcia
terratinent), capital (burgesia) i treball assalariat (els obrers).
Aquestes classes tendeixen a constituir grups socials i, a partir de la consciencia
dels seus interessos, sorgeix la necessitat de defensar-los (sindicats i
patronals).
8
Karl Marx

9. Industrial Worker, 1911
(disponible a:
http://en.wikipedia.org/wiki/File:Py
ramid_of_Capitalist_System.png)
Diferènciesi
desigualtatsde classe

10. Diferènciesi desigualtatsde classe(3)
Els canvis tecnològics, generats pel propi sistema, ha fomentat la diversificació
dels treballadors manuals, l'increment de les tasques administratives i la
terciarització.
Les funcions de direcció les fan ara assalariats qualificats i els directius i classes
mitjanes-altes participen en el accionariat d’empreses. Limitant-se els
capitalistes al control de les empreses.
Totes aquestes transformacions han fet més complexa l’estructura social pel
que toca a la distribució dels recursos.
10

11. Reparto de la riqueza
(patrimonio) en España
(disponible a:
https://economistasfrentealacri
sis.wordpress.com/2014/11/19/l
a-imagen-de-la-desigualdad-
en-espana-en-2014/)

12. Diferènciesi desigualtatsde classe(4)
La crisi del l’Antic Règim també va suposar canvis a la forma de poder coercitiu.
La democratització de les societats capitalistes amb la introducció de
l’Estat de Dret i el sufragi universal, aconseguits amb grans lluites socials,
va donar pas a les classes polítiques:
 Membres electes (legislatiu i part del executiu).
 Jerarquies burocràtiques, militars, jurídiques, tècniques o administratives
vinculades amb l’Estat (generalment per procediments meritocràtics).
 Els ciutadans a partir del dret de sufragi, les capacitats d’organització i els
drets polítics (vaga, expressió, manifestació, associació).
12

13. Diferènciesi desigualtatsde classe(5)
Per últim, el poder simbòlic ha crescut enormement mantenint-se però la
importància del prestigi com a ferramenta de violència simbòlica. Sent els
grups d’estatus:
 Les jerarquies religioses.
 Intel·lectuals i científics.
 Professionals rellevants (metges, advocats, psicòlegs, mestres o
periodistes).
La mercantilització de la vida al capitalisme ha professionalitzat la majoria dels
papers socials. Però, al mateix temps, altres ciutadans no
professionalitzats poden gaudir de prestigi (ONG’s).
13

14. L’estructurade classes(1)
S’ha estès la creença de que quasi tot el mon pertany a la classe mitjana.
No obstant això, les diferències en quant a la situació respecte de la propietat, el
coneixement i l’autoritat ens permeten reconèixer diferents classes.
Life expectancy at birth by social class and sex, 1997-99
14
Life
expectancy
at birth by
social class
and sex,
1997-99

15. 15

16. L’estructurade classes(2)
Una proxy molt estesa als estudis d’estratificació per estudiar les
classes es l’ocupació.
L'anàlisi de les classes planteja dos problemes:
1. Unitat d’anàlisi: no tot el món treballa, per tant la unitat d’anàlisi
que es pren és la família (a la majoria d’estudis es pren al pare).
2. El segon es que potser els pares pertanyen a diferent classe.
Els estudis de Erik Olin Wright, neomarxista, i John Goldthorpe,
neowebweria, han desenvolupat divers models de classificació
(quadres 6.2 i 6.3 del llibre de Fernández Palomares).
16

17. 17
Wright's social class, a: Galobardes, B., Shaw, M., Lawlor, D.A., Lynch, J.W. and
Smith G.D. (2006) J Epidemiol Community Health 60 95-101
L’estructura de classes (3)

18. Classes socialsi escolarització(1)
A pesar de l’extensió de l’escolaritat, les desigualtats a les oportunitats
educatives s’han mantingut estables (i pot ser s’han incrementat).
 Una explicació apunta al capital cultural (Bourdieu)
i la no correspondència entre les practiques culturals
de la família (o entorn pròxim) i les de l’escola.
 Una altra explicació es basa en les
diferències de renda, no per les taxes
sinó pels costos d’oportunitat.
18

19. Classes socialsi escolarització(2)
Però tampoc podem parlar de determinisme, no tots els xiquets d’ambients
desfavorables fracassen si bé el tractament d’aquestos cassos ha segut
marginal a la sociologia (per exemple “els pringaos” a l’estudi de Willis
(1988)).
Everhart (1983) sí va estudiar aquestos alumnes indicant-hi que si be la seua
implicació era mínima, era suficient per aconseguir l’èxit. Algunes minories
ètniques connecten en alguna característica bàsica de l’escola com la
frugalitat i l’esforç (p.e. asiàtics).
Bernard Lahire va trobar com la poca o nul·la alfabetització de les famílies pot
servir d’estímul escolar per els xiquets.
(a Fernández Palomares, 2003, a la pàgina 151-152 podeu trobar unes
recomanacions interessants que podríeu usar per orientar als pares i mares)
19

20. Expectativesdels professors(1)
El comportament didàctic dels professors varia en funció del tipus
d’alumnat, això es coneix com efecte Pygmalion.
El treball de Jean Anyon (1981) a cinc escoles (5e de primària) mostrà
com segons augmentava la classe socials dels pares variava
l’enfocament i expectatives dels professors i l'enteniment dels alumnes
pel que fa a l'origen del coneixement.
(a Fernández Palomares, 2003, pp. 152-154)
20

21. Expectativesdels professors(2)
Així, Anyon va trobar que:
Als fills de classes obreres tractaven de transmetre la necessitat de
disciplina, prendre apunts, colorar, evitar els temes polèmics i tractar
de que segueixen procediments allunyats dels seus processos de
pensament la finalitat dels quals no s’explica.
Als fills de classe mitjana, mes rellevància de la comprensió dels
materials i flexibilitat, però escassa discussió.
Als fills de professionals, èmfasi en el tractament de conceptes elevats,
molta creativitat i discussió sobre conceptes i visions.
Als fills d’alts executius a tractar de que pensaren per sí mateixos.
21

22. Expectativesdels professors(3)
Emilio Pedro (sociolingüista portuguesa) va trobar que quan més baixa
la procedència social dels alumnes, major el control imperatiu, més
explícites les avaluacions jeràrquiques, menor el rol de la negociació i
més passiu el comportament dels alumnes.
Per el contrari, quan major el seu nivell social, la asimetria era menys
explícita, el control era més individual i adaptat a la personalitat i
context, se'ls donaven explicacions per provocar canvis a la seua
conducta, i se’ls animava a participar com individus a les activitats de
l’aula.
22

23. Expectativesdels professors(4)
Baudelot i Establet (1976)
varen trobar un comportament discriminatori similar a la doble xarxa
de formació professional i batxillerat, a la qual als futurs proletaris
se’ls dóna un cos compacte d’idees burgeses simples, i els futurs
burgesos aprenen a convertir-se en intèrprets, actors i improvisadors
de la ideologia burgesa.
23

24. Expectativesdels professors(5)
Altres factors:
 Els ensenyants més capaços tendiran a ensenyar als barris més acomodats,
en els que els alumnes estan més a prop de les metodologies i ideologies
dels professors.
 Als barris menys acomodats conten en menys adaptació i equipament
material, lo que dificulta l’estabilitat del personal.
Així, les diferencies en rendiment son molt més notables al comparar el nivell
socioeconòmic que per la titularitat (públic/privat) dels centres. Les activitats
extraescolars i la quantitat de llibres a casa (a Fernández Palomares, 2003,
quadres 6.8 i 6.9) podrien ser part de l’explicació d’aquestes diferències.
24

25. 25
Marí-Klose,
P., Marí-
Klose, M.,
Vaquera, E.
y
Cunningham,
S.A. (2010)
Infancia y
futuro.
Nuevas
realidades,
nuevos
retos.
La Caixa.
Colección de
Estudios
Sociales
nº 30

26. Segregacióper nivells de rendiment
La segregació no millora el rendiment dels menys afavorits i amés els
perjudica (en rendiment i en autoestima).
A més, els professors tendeixen a subestimar als alumnes dels grups
menys afavorits.
La habilitat als 11 anys explica menys del 50% de la variabilitat del
rendiment als 16 anys.
Al 1892 als EUA Charles Eliot va oposar-se a la segregació dels
alumnes per raons de rendiment perquè no tenia sentit.
Però l’explosió demogràfica i l’arribada d'immigrants a partir dels
1920, amb posicions segregacionistes (Hall Adolescence) i el
darwinisme social, la segregació va començar a les escoles
(taylorisme) primer qüestions socials, ètniques i econòmiques, i
després amb els test d'intel·ligència (més científic), així, el 80% dels
immigrants eren considerats retardats.
26

27. Escolapública vs. privada
La doble xarxa assenta la separació de les classes socials i contribueix a
incrementar-les. Ja siga comparant-los per grups ocupacionals o per nivell
d’estudis dels pares (a Fernández Palomares, 2003, 6.10 i 6.11), observem una
clara tendència a que els fills de famílies acomodades o amb estudis tendeixen
a estudiar a centres privats (o privats concertats) i freqüentment impliquen el
canvi de districte (a Fernández Palomares, 2003, 6.12).
No obstant això, no esta clar que el rendiment acadèmic siga major als centres
privats que als públics. Les dades (a Palomares, 2003 6.13 i 6.14) mostren una
inversió dels resultats al comparar els rendiments als 14 i 16 anys (dades de
1997).
27

29. Bibliografía
29
Feito, R. (2003). En Fernández Palomares, F. (coord.) Sociología de la
educación. Pearson, Madrid. Pág. (Cap. VI)